dijous, 26 d’abril del 2007

La Paz – Bolivia


Per dinar el Sajama, i per postres; Parinacota!!



A la Paz el temps corre i corre, com el ritme de la ciutat, els transports fan por i el caos de gent als carrers sembla que anuncií un imminent terratrèmol gegant. Pero be anem a lo nostre, avui dimarts ha estat un dia bastant boig. M'he llevat d'hora, a les set i mitja, he esmorzat amb els amics canadencs(conversa amb my english) i desprès he recorregut tota la zona de les agencies que van a les muntanyes o a fer treks. Sortosament me he trobat a un vell conegut, l' Alain Mesili, tota una institucio andinistica a Bolivia, i m'ha fet cinc cèntims dels preus, zones i condicions dels cims. He anat a dinari a la tarde, on despres de conversar amb la mare, la meva germana i l'Inma, m'he llençat de cap, a per el Sajama. En una agencia he estat batallant molt mentres intentava rebaixar un preu que considerava un xic alt, per que nomes necessitava el transport i un burro. I desprès d'uns minuts, que si aixo, que si allo, m'han dit: "lo minimo que te podemos ofertar es de 220 dolares". Hem sembla excessiu, pero sospesant que estic sol i que ademes de portar-me al Sajama, despres hem portaran al volcà Parinacota, i veien que potser seria difícil i cansat buscar de nou, no he lluitat per cada collons d'euro. M'he dit..,crec que es això el que em pot anar be, si tot funciona segons el previst, tema via, tema menjar, tema porteig i sobretot, el tema climatic, potser puc pujar dos cims en aquesta sortida, i despres agafar-ho amb mes calma, i poder fer algun trek,ja mes tranquil mentres espero l'arribada del Pere Vilarasau. I ja em veus al “Mercado Rodriguez”, aqui a la Paz no hi ha supermercats, tot tal com us he dit, es ven al carrer o en petites botigues. El Raul comprant tomaques i cebes a una mamita, a l'altre galetes, a un altre fruits secs, i així recorren tot el carrer he saciat les meves ganes de compra, com a minim ha estat genial. I demà, a les set del mati, de nou direccio a Xile, per endinsar-nos al Volca Sajama i als seus voltants, espero tenir la sort de poder gaudir de dies meravellosos, i si es pot fer cim, doncs millor que millor. Espero informar-vos dintre de set dies o vuit, i espero poder dir-vos haver pujat el cim mes alt de Bolivia.

Us estima el Rusky I, rei de l'altipla sencer!!

diumenge, 22 d’abril del 2007

Arica – Xile


Ciutat pesquera, frontera invisible de Sudamerica...



El viatje continua..., i despres de passar uns dies de repos a Copiapo, agafo un bus que em portarà a Arica, ciutat pesquera, comercial i turistica. Travesso mig Xile, passo Antofagasta, el creuament que va a San Pedro de Atacama, tambe Iquique, i la carretera que tot el camí havia anat per la costa, s'endinsa al continent, i es veuen grans volcans i extensions desèrtiques. Els colors comencen a canviar, la gent i les seves paraules tambe, tot agafa color indigena, m'acosto a la verdadera sudamerica, la dels inques. Arribo cansat i suat, despres de 17 hores de bus a Arica, i rapidament un taxi em porta als "jardins del sol", hostal precios, tranquil i prop del centre, que mes vull?Alla m'instal·lo i converso amb l'Edmundo, ell es l'amo de l'hostal i em dona molta informació de la ciutat, que fer, on anar a menjar, les platges... Es genial, de cop i per moments em sento molt be en aquesta ciutat, que desde el 1553 ha passat de mans Peruanes, a Bolivia

per tornar a ser Peruana quan els castellans la van deixar. I al final una ofensiva Xilena se la va apropiar, deixant aixi sense un port estrategit a Peru i sobre tot negant la sortida del mar a Bolivia. Tot i aixi la gent viu molt tranquila, son una curiosa barreja de peruans, bolivians i xilens que semblen amb al seva tranquil·litat i parsimònia massa peruans. Jo aprofito per anar a visitar les places, el Morro, el port artesanal, les platges (la del Laucho i la Chinchorro), aprofito un peix i marisc a bon preu i menjo com boig. Qui sap quan sera el proxim cop que podre menjar aquestes delicies! Avui tornaré a relaxar-me a la platja, faré surf i després aniré a comprar el tiquet per anar a la capital de Bolivia, La Paz. demà al mati,ja comencara el nou viatge, el de la sudamerica profunda de olors, colors, i mestissatge per tots costats. Friso per entrar-hi, per sentir-me be, i per conjuntar-me amb tot allo, estic preparat i així ho faré. Be, desde Arica us dono la benvinguda al continent mes pur, mes acolorit i mes autentic, seguiu-me i sentireu a la vostra pell les sensacions mes extraordinàries que hageu sentit mai. Petons i emocions, família us estima el vostre Rusky I!

dimecres, 18 d’abril del 2007

Copiapo – Xile, 17 d' abril del 2007


Els Ojos del Salado en van mirar de tu a tu

Hola gent de terres llunyanes, ja soc a Copiapo. Tot va comencar el dia 11 d'abril, varem carregar la camioneta i amb l' Agustin varem començar a fer la ruta cap al Paso San Francisco, fronterer amb Argentina, uns 260 km de carretera, be,millor dit de cami de carro. Amb nosaltres ens acompanyava un amic seu, per que ell no hagues de tornar sol, pel mig d'aquell desert de sorra, roques i pols. El cami va ser entretingut, teniem que sortir de Copiapo a 1000 metres d'alçada i arribar al refugi Atacama a 5200 metres, per mi tota una experiencia, perque no sabia si el meu cos aceptaria aquest canvi tant sobtat.

A la companyia d'expedicions per precaucio em van donar a part del telefon satelital, una bombona d'oxigen, si, si, com als himalaies, jejeje... El cami es sumament pintoresc, tot de colors rosats, marrons,t aronjats, gairebe sense vegetacio, jo per dins m'anava cagant a poc a poc. Pero l'Agustin, un payo foll em feia sentir be, i reiem per que el seu company començava a apunar-se (mal d'alçada), a mida que pujavem de metres. Varem atravessar una vall verda, com un oasis al mig del no res, i despres un parell de mines d'or, es massa el que l'home es capaç de fer per el collons de mineral, on no hi viu cap esser viu, els humans hi montem tot d'infrastructures.
Despres vam atravessar el salar mes austral del mon, el de Maricunga, i lesmuntanyes de sis mil metres ja es feien sentir a la nostre vora, el nevado Tres Cruces, el Mulas Muertas, en aquella zona n'hi ha catorze. I per fi a la laguna Verde, on vaig descobrir el volca mes alt del mon, l' Ojos del Salado. Abans toca fer els tràmits amb els Carabineros de Chile, paperassa i sol·licituds. Els últims 22 kilòmetres, eren pel mig del desert. Un cami ple de sorpreses, bunkers de sorra es barrejaven amb pendents de roques volcàniques,i jo darrere ben nerviós, la muntanya ja m'esperava,i la primera vista va ser amistosa. Al arribar al Camp Atacama, a 5200 metres, la gran sorpresa, una camioneta estava allà estacionada, i vora seu, dos nois, la solitud ja no seria tanta....L'Agustin em va deixar les motxilles, el menjar, les garrafes d'aigua, mentres ell es va perdre desert enllà, amb els vòmits silenciosos del seu company. La primera sensacio va ser bona, i em vaig anar a presentar amb els meus veins, una parella de Canadencs de 23 anys, ells feia nou dies que voltaven per aqui, aclimatant i provant l'ascencio del volca, i quan em van veure baixar a mi de sobte a 5200 metres, es van espantar i tot, crazy,crazy..!!, hem deien. Ells l'endema ja tiran amunt, a Tejos, refugi i camp 2, a 5850 metres, preparant-se per l'atac al cim, jo, tot just arribava i no sabia si el cos em respondria be o no. Només arribar, el vent fred i sec del desert em va glaçar les idees ,i aviat em vaig ficar dins la tenda a menjar i situar-me en aquell desert tant gran de sorra i muntanyes.
La nit va arribar, el mal de cap també, les fulles de coca es passejàvem per les meves galtes, i no va ser tant dur. Les constants dels quatre dies abans de fer l'atac al cim van ser molt semblants, tenia molt fred, em sentia molt sol, perque els canadencs ja havien marxat al camp 2, les nits eren durissimes per que el cap em bategava, em bullia, hi sentia com si m'hages d'explotar, pero vaig ser pacient, vaig lluitar per cada minut que passava i vaig llegir l'ascencio perfecte. El quart dia pujava a Tejos, ja havent fet un porteig, per sort aquella nit va ser molt ventosa i els canadencs van decidir no tirar amunt, i es va escaure que el cinquè dia, seria el nostre, ja s'estava larvant l'expedició Catalano-Canadenca. Aquella tarda del 14 d'abril va ser màgica, dins de la caixa metalica, converses en angles, rialles, crits i jocs de cartes anaven semblant la llavor que l'endemà naixeria. A 6000 metres tot es veia bonic, jo aprenia un joc de cartes en angles, a fora el vent volia afluixar, l'esperit del Ojos ens donava una oportunitat i la teníem que aprofitar. La llum del sol a les muntanyes desèrtiques dels voltants ens feien somiar, menjavem i bebiem sense parar, simptome de bona salut i millor hidratació. I aquella nit va ser dolenta, igual que les altres, a les quatre hores de dormir, rere el cap, tot em bullia, i no podia fer gaire be res, nomes no posar-me nerviós, i respirar amb molta cautela, les ultimes tres hores abans de despertar-nos, les vaig contar minut a minut, i aixo em va fer passar el mal de cap, a les quatre, sorolls de roba, de motxilles i de fogonets, presagiaven l'ascencio al Ojos del Salado, tot estava a les nostres mans. I jo, em sentia fort, concentrat i sobretot acompanyat, les cartes estaven jugades.

dimarts, 17 d’abril del 2007


Els ulls de felicitat al Ojos del Salado



Ja son les quatre i mitja, estic al refugi de Tejos, a 5840 metres, a punt per l'ascens del Ojos, estic neguitos, ja estic ben vestit, el gore-tex, el plumo, el windstoped.......tot posat. Les botes dobles ja fa estona que intenten escalfar els meus peus, al costat el fogonet m'escalfa mig litre de te, amb fulles de coca, que portaré dins el gore en un termo i aixi m'aniré hidratant mes seguit. També es mou al meu costat l'Elizabeth, estan escalfant aigua i bevent una sopa, el Grant esta fent la motxilla i se'l veu content. Em sento be, he passat una mala nit, pero ara estic preparat pel que pugui ser. Porto les manoples, a fora fa molt fred, i just a les cinc i cinc del mati sortim del refugi i encarem el camí d'ascens. A fora la nit esta preciosa, el cel s'ha omplert d'estels per veure'ns sortir, la lluna a quart minvant esta reposant les ultimes hores, pero tampoc es vol perdre l'espectacle. Com aniran aquesta gent(es el que penso per dins), aniran ràpid?, ho pararan molt?,es una incògnita que ja s'anirà desvetllant pas a pas. El ritme comença fort, els tres anem ràpid (rapid a gairebe 6000 metres, no es ben be rapid), primer jo, despres en Grant i la Liz a darrere. No parem en cap moment, i així anem fent metres, en Grant es posa al davant al principi d'un turo, ell coneix millor la zona ,i de nit tot es veu fosc. El frontal enfoca a terra, i la respiració es tant intensa que el cap costa molt d'aixecar, es com una marxa a la lluna.

Em sorprenc de la rapidesa de la parella, jo vaig bastant petat, em costa de coordinar la respiració amb la marxa dels peus, pero no desespero hi segueixo el ritme. La llum de l'albada a l'horitzó ja fa destells, el nou dia comença i a l'Argentina ja el veuen. Ja estem a 6200metres, son les set del mati, el fred es molt intens, no em trec les manoples tot i que no em van molt be per l'ascens amb els bastons. Parem un xic, bebem te calent, les cares dels companys radien felicitat, pero també patiment, el fred i el vent ens animen a no parar gaire.
La llum ja enlluerna els nostres ulls, el sol ja surt als volcans de l'est, i Atacama comença a lluir els seus colors del mati. Em sento be, mastego un xic de coca, em fa estar millor, tiro alguna foto, encara que les mans costa d'escalfar-les, però l'espectacle s'ho val. El cansament es dur, pero seguint la traça que fa ziga-zagues, el pas s'aguanta, com una marxa fúnebre anem guanyant metre a metre, a les vuit del mati ja estic vora la glacera que s'ha de travessar, pero la sorpresa es que esta molt trencada, inpracticable, i haurem de pujar la tartera pel dret, em fa por, el Maxi(jefe de expediciones) em va dir que era molt dura. Ja vaig davant, tot sol, rere meu en Grant va esperant la incansable Liz, com lluita i se la veu tant atenta i concentrada, son una gran parella, i al seu costat em sento segur. Pas pas, respiro fort, començo a recordar el Dani, el Met i el Milla l'Aconcagua i la lluita que varem tenir per aconseguir el nostre gran somni, al pensar en ells entro en calor, em sento be, m'acompanyen, com sempre, a tot arreu on vaig, pero aqui, a 6500 metres, es fan mes presents. Recordo a la familia, alla, lluny, patint, pero sabent que estic aconseguint realitzar un somni, m'emociono, i respiro mes fort. Als amics, a la gent que dia a dia m'esperona, i els ulls em brillen de felicitat. Buff, com cansa, la traça s'ha perdut, i jugo com una ploma intentant ascendir aquesta tartera maleida. Collons, s'hem dispara la respiracio, i es que no puc aconseguir un ritme que em faci coordinar el pas. Lluito com mai, i pateixo, els companys estan quedant enrere, els costa molt tambe ascendir aqui. El dia s'ha llevat, el sol enlluerna, em paro, m'estiro, em poso les ulleres i bec mes te, miro avall, som mot amunt ja, pero quan miro amunt em cau l'anima al terra, aquesta tartera es gegant, i jo aqui soc un gra de sorra, la muntanya juga amb mi, el vent em tomba, el fred em fa esgarrifar, els peus els tinc enrampats, pero no pateixo per ells. per que? perque es tant dur pujar per aqui? la rabia se'm emporta, no puc pujar mes així, m'estic morint. Busco la manera de travessar de costat per anar a buscar la traça de la ruta normal, alla hi ha cami, es lent pero el pas es continu, aqui les pedres em tirem a terra cada moment. I faig la travessa, us juro, que ensopego a cada pas, les pedres patinen sota els meus peus, i el meu cos es com un tros de carn amb el que juguen els elements. Per fi arribo a un collet, el cami es aqui, respiro a fons, respiro i aixeco el cap, ja estic proper al crater, i despres de reposar uns minuts continuu la marxa. Rere meu Atacama ja s'ha llevat, les muntanyes i els volcans miren l'espectacle, la lluita de tres animes per no parar, per viure, per respirar on l'aire cada cop es menys dens. Ja soc al crater, bufo, respiro i miro, el crater esta explotat, es com un coll de camisa, te dos cims, un a la dreta i l'altre a l'esquerra, quin es el mes alt??? L'alçada no em deixa pensar molt, tampoc no paro gaire estona, dins el crater hi ha una petita glacera, la atravesso, pas a pas guanyo en forçes, em sento molt a prop, molt a prop del somni, i ric per dins, va nano..., ara si que ets on volies, juga be les cartes, el vent i el fred no deixen de ser els companys i quan vull tirar una foto, beure aigua, els dits es glacen a l'instant, que dur es voltar per aqui dalt, aguanta Raul, aguanta!!. Ja he atravessat la glacera de dins els crater i vaig en direccio a l'aresta, trobo una traça, pero els blocs de pedra que van caient dia a dia de l'aresta l'han tapada, i aqui es on comenco a cagarla. No se per que la vista i el cap em diuen que el cim es a l'esquerra, el sol m'enlluerna, i no se per on es el pas per pujar a l'aresta. Ahir el Grant, em va sorprendre amb la informació de que per arribar al cim cal grimpar (escalar) una paret d'uns quinze a vint metres, de quart grau, i que a 6900 podia ser força dur. Quina sorpresa, jo que creia que era un ascens sense mans. I ara, al mig del merder, no sabia per on pujar ,no veia cap zona facil per l'esquerre, tot eren parets de blocs, verticals, descompostes i sense senyals humanes de cordes. En canvi a la dreta, en una canaleta es veia tot mes factible, tot i aixi jo estava convençut que alla no era. A prop d'una taca de neu, veig la possibilitat de grimpar, em trec les manoples per seguretat, i pujo els primers cinc metres, uauuuuuuuuu!!, els dits, nen que s'han glaçat al moment, em poso les les manoples de nou, i en un repla reposo, la respiració explota. Mai havia sentit el fred tant rapid a les extremitats, em mentalitzo pels passos següents, una ma aqui, el peu alla, i l'altre ma mes amunt. I aixi ho faig, em trec les manoples i volant atravesso uns sis metres mes, ja estic on la pendent perd verticalitat, salvat, les mans calentes i el cim mes a prop. Pujo un xic mes, cansat, marejat per l'esforç darrer, i una gran sorpresa em cau com una llosa. Merda, ara si que veig on es el cim, es el de la dreta, veig un tripode metalic que altiu em saluda a l'altre costat. Nen, no te la juguis així, em dic, per aqui no tens collons de baixar ara, com ho faràs si no pots tirar mes enllà. L'aresta es un planell que em descobreix l'Argentina, s'obre la vista al sud, desenes de volcans i cims em saluden, tot nous, tot diferent. El somriure em flueix, penso en el Guillermo, ell fa anys va pujar per aquest altre vessant, salut amic. Pas a pas m'acosto al cim del crater de la dreta, pero la sorpresa agafa color. Abans de poder ascendir la seva aresta cimera hi ha una bretxa, una V, haig de baixar uns vint metres per poder pujar-ne uns trenta, i tot sota meu esta descompost, merda!!. Busco la solució a aquest problema, m'esperono, m'intento tranquilitzar, Raul, ets molt amunt ara, pensa, pensa clar, i sobretot actua, amb totes les conseqüències, aquí no pots caure, i molt menys plorar, no hi ha ningú ,ni cordes, ni rescats. Busco al canto Argenti, i trobo un cordill d'estendre roba, i em sorprenc al somriure, desgrimpo una canal descomposta amb molt de compte, i els darrers tres metres son mes drets, sense voler bellugo una pedra del tamany d'un búfal, i marxa pendent avall, enportant-sen una altre, el soroll es endimoniat, i espero que pari per passar jo. Ara es una travessa, uns deu metres a l'esquerre, i ja estaré a la bretxa, alla hi veig cordes, collons es clar, hi havia d'estar preparat el tram, aquest volcà el puja gent amb guies, i jo pensant en altres coses,o be..., a 6900 ni pensava. La seguretat d'un cordill vermell a les mans em dona tranquil·litat, estic fort i atent mentres grimpo els últims metres. Una aresta de grans blocs, que em recorda el Cerví, cada pas es un esbufec, pero sento el cim, el tinc molt a prop, sota meu, els blocs que dia a dia van caient em miren, jo grimpo com mai, mai a 6900 metres, feliç, molt feliç i emocionat toco el cim. Tiro la motxilla a terra, em tiro jo també, ric sol, soc feliç, soc al cim, el volcà mes alt del mon, l'experiencia mes dura fins ara, m'esta gratificant un xic. El vent es fortisim, pero la vista es inpresionant, es veu tot Atacama, lagunas, volcans, deserts, craters, la muntanya es grandiosa i em regala molta energia. Busco els companys al crater, pero encara no hi son, em faig fotos, s'hem glacen les mans, pero m'es ben igual, visca!!, la senyera del centre oneja a dalt el cim, el jersey dels 15 voltes pateix el fred que pateixo jo, m'emociono al pensar en el Guillermo, el tinc tant a prop ara, el puc tocar, si no fos per aquest collons de vent. Bec i menjo un xic, pero l'estona la passo mirant i remirant els voltants, soc al cim, mamaaaaaaaaaaaaaaa!!!! Abans de baixar m'enduc un record, dins una maleta metalica hi ha un banderi petit de l'Ecuador,el portaré i el deixaré al Chimborazo, el major cim d'aquest pais. Els nois ja han arribat al crater, lents pero segurs, jo com sempre massa rapid, potser son les deu i mitja, pero ja no puc mes, surto de l'infern del vent, marxo del cim, i començo a desgrimpar els primers metres. Estic content, pero se que ara toca el mes dificil i atent desgrimpo els blocs amb l'ajuda del cordino, disparo alguna foto de l'aresta i aixi descanso tambe. I per fi ja soc a baix de la bretxa, surto del caos de blocs i somric, Raul ja estas mes a prop de l'objectiu. Als cinc minuts em trobo el Grant, esta feliç i content, l'esperono, i ell em felicita, son uns guerrers aquest parell. No l'entretenc mes i continuo baixant, saludo a la Liz, esta radiant, cansada pero constant en lo seu, i li dic que a baix els esperarà un termo ben calent de te, gracias diu, es precios, estem tots compenetrats. El descens es penos, estic fatigat, fet pols, caic de cul, caic de cara, pero se que estic ben a prop. Bec aigua, menjo cacahuets, el sol al cap em mata, lluito per no perdre tant l'equilibri, pero mes impossible. Per sort trobo la traça, es directa i es de sorra, molta sorra que fa que baixi volant, i poc a poc s'acosta el refugi, el somriure es gran, parlo sol, m'emociono, pero em sento tant i tant cansat, que torno a descansar. Fatigat pero sencer arribo a Tejos, salvat, content i amb el primer petal del projecte, el cim del Ojos del salado!!.
Les muntanyes ens ensenyen a viure,per aixo cal baixarles per explicar les sensacions.
Gracies a tots us estima en Rusky.

dimarts, 10 d’abril del 2007

Copiapo – Xile, 10 d' abril del 2007

-Cap al Volca mes alt del mon...?-

Hola gran familia del mon de les muntanyes, com esteu?? Jo avui estic un xic neguitos, encara no he pait la perdua del Guillermo, el company que tant em va ensenyar i em va transmetre, pero pensant amb ell, ja estic a punt de pujar a Ojos del Salado. Estic a Copiapo, la capital de la tercera regio de Xile, i despres de fer un munt de tramits burocratics al govern d' aqui, i als carabineros de Xile, ja nomes em falta pagar a l'empresa que em portara alla. El problema ha sorgit quan m'han dit que ja no hi va ningu,i que el transport te un cost bastant alt. Jo he intentat buscar la manera de que afluixessin, pero es dificil, soc l'unic que vaig a la muntanya, i per aixo tot corre al meu carrec. Haig de pagar els 500 dollars, el transport que son uns 270 km d'anada i tornada i tambe un telefon satelital,a mes de l'entrada al parc que son un 160 dol.lars(ja estan inclosos). Si pògues esperaria a algu per fer-ho,pero es que estar per Xile es molt car, i necesito mourem rapid. Em portaran per unes llaqunes salades, per deserts muntanyencs, per salars altius, el cotxe arriba fins a 5000 metres, i alla em deixen,en un petit refugi on començare l'ascencio.
Espero aclimatar be, doncs ja porto una bona matxacada, almenys fins a 5000 metres, a partir d'aqui veurem com em respon el cos, i respectare tots els simptomes que es donin. Espero tenir la sort i les forçes suficients, i dins d'una setmana poder dir-vos que he fet el cim. La tornada sera igual, em vindran a buscar al refugi, i ja em baixaran fins a Copiapo. Tinc un munt de pessigolles, doncs es la muntanya mes alta de Xile, i despres d'unes medicions molt recents diuen que arriba als 6900 mtrs, o que fins i tot pot passar la mitica barrera dels 7000 metres, sigui com sigui es prou alt per anar amb molt de compte. Be familia, desde Copiapo us regalo el millor somriure i espero relatar-vos l'ascencio amb tot detall dintre d' una setmana, us estima i us recorda molt el Rusky, l'home perdut

dilluns, 9 d’abril del 2007

Santiago de Xile, 9 d'abril del 2007


- Amb el cos a Xile, i el cor encara a Argentina-


Hola gran familia, estic ben atontat encara, aquesta nit, he volgut oblidarme de la mala noticia que vaig rebre ahir, pero es impossible, cada minut, cada segon, cada instant que passava, tenia el Guille a dins meu. Canviant de tema (encara que sigui impossible), ja soc a Santiago de Xile, ciutat contaminada ecologicament, pero per dins molt interessant. Vaig arribar desde el paso internacional de Los Libertadores, passant molt a prop del Aconcagua, sentint unes emocions molt fortes, doncs alla amb el Met, en Dani i en Mill, varem viure el mes gran. Tipics controls de gossos, de rajos X, i ja cap a Xile, baixant les curves inacabables de la carretera (son les del anunci del Seat Leon!!) i ja cap al Pacific, canvi d'ocea, canvi d'aires, canvi de moneda, canvi de gent... Tot son canvis, arribo a la terminal de busos, nomes sortir la calor se'm enganxa com una paparra. Travesso l'estacio, i com un urbanita (ni m'ho crec), vaig a buscar el metro, nomes sabia el nom del carrer on hi havia el hostel, pero els primers passos per Santiago, son forts, i arribo al hostel, suat, moll,amb els 40 kilos a l'esquena, pero molt content. Passo una tarda trista, doncs conec la noticia de la desaparicio del Guille, pero intento ser fort, com ell voldria, i faig un volt per la ciutat. Passejo pel Palau de la Moneda, simbol de la barvarie feixista, algun parc amb arbres, uns carrers peatonals molt pintorescos que son plens de gent venent ous de xocolata. Tambe hi ha espectacles al carrer, malabars, balls, concerts, estatues humanes, i m'ho passo be. Arribo a la catedral i la plaça del davant es plena de gent a l'ombra, dormint,estirats. Tot d'edificis colonials es codegen amb altres edificis de la nova era, una barrega de ciment i vidre. Vaig al Cerro Santa Lucia, i la vista aerea de la ciutat em fa descubrir que aprop que estan els Andes, cims altius, glaceres blanques, aixo si.., tot barregat amb la contaminacio, una mena de boira marro, que envolta la ciutat, i la fa respirar fums verinosos. Tot i aixi la ciutat m'agrada, i la gaudeixo de veritat, la gent, el color, la velocitat em fan sentir un mes d'ells. El mercat central, amb les seves olors,els seus colors, la gent, el bullici de tot, la bruticia a terra, es Santiago, es Xile..., VIVA CHILE, PO!!!!!!! I dema,dema ja marxo cap a Copiapo, la capital de la tercera regio, on hi ha el meu proxim desti, el Ojos del Salado. Petons i emocions,sempre i per sempre.

Santiago de Xile, 7 de Abril del 2007.


-La perdua d'un amic, el sentiment de rabia!!

Hola amics, avui no us escric un text de muntanya, tampoc us envio fotos de llocs meravellosos. Avui us escric trist, enfonsat, llagrimos i amb el cos fet pols. Just avui he arribat a Santiago de Xile procedent d'Alvear al sud de Mendoza, en alla com us deia m'allotjava a casa d'un amic el Guillermo Rodriguez, de 59 anys, un tros de persona, un bohemi que aguantava els cops que el seu pais li donava. Vaig viure a casa seu uns quinze dies, amb la seva dona, els seus nets, els seus fills i es clar..., jo em sentia com un d'ells. Amb ell varem ascendir l'Aconcagua, el somni de tot muntanyenc, amb ell havia recorregut paratges preciosos del riu Atuel, les dunes, amb ell havia apres una altre manera de veure la vida als 60 anys, amb ell havia rigut tants i tants cops mentre menjavem un asado o pedalavem amb la bici. Doncs ahir dia 6 d'abril de 2007, ell ens va deixar, em va deixar mentre dormia a casa seva, sense saber-ho, vaig despedir-me de la seva familia i ell encara estava a la muntanya, al Nevado, un cim de 3800 metres del sud de Mendoza. I es va quedar per sempre a la muntanya, on segur que hauria apostat per fer-ho. Una relliscada al gel, una baixada descontrolada, un salt massa alt i un cop al cap, i alla es va quedar per sempre mes, al Nevado. Jo ara no em sento be, estic a Xile, lluny de la seva familia, lluny del Pancho i els meus amics, lluny d'ell. Amb ell, al desembre voliem pujar de nou, el cim de l'Aconcagua. I aixi ho farem,ho pujarem i el gaudirem com mai. Avui es un dia trist per la gent d'Alvear, per mi es un crueltat, el desti m'ha jugat una mala passada, ha volgut esborrar un home de cap a peus, pero dins meu, dins meu sempre hi haura el Guille, somrient adalt d'un turo, explicant la fauna, explicant la vida, vivint...
Quan he rebut la noticia no la entenia, no sabia que fer. He trucat el Pancho, i m´ha dit amb el cor trencat.. “lo que quiere es que sigas con tu proyecto,que no te pares por nada del mundo, no se perdonaria que por su culpa vos no siguierais, y acuerdate:, en diciembre vamos a subir el Aconcagua todos juntos, con el entre nosotros y guiandonos con su manera de vivir." I aixi ho fare, mes que mai ho fare per ell, per que ell es un gran culpable de tot aixo, es i sempre sera un amic, un gran amic que sempre seguira entre nosaltres.

- Gracias Guille, gracias por compartir un pedazo de tu vida conmigo, yo, ese catalan loco, que un dia te conocio, y no quedo indiferente ante ti, en mi corazon y en mi mente siempre estaras, cada cumbre que suba, cada lugar que descubra, seran para vos. -

Ell com tots els muntanyencs ha fet que el seu somni es convertis en realitat, ara la muntanya es ell, i no hi ha res mes gran que formar part de tot el que un n'apres, fins aviat Guille, fins sempre. Jo seguire endavant, el cop ha estat dur, pero no hem donare per vençut, i el proxim cim que puji, espero que el Ojos del Salado, sera per ell i amb ell. Fins aviat amics, espero que el record del Guille resti en tots nosaltres, per sempre. Petons i emocions, per tots cantons.

dimarts, 3 d’abril del 2007

L' ascensio al Cerro San Bernardo (4.350m.) i Cerro Franki (5.050m.)


Som a dissabte, 30 o 31 de març, ja ni ho se, son les set del mati, al refugi son nomes quatre, a fora el dia per fi s'ha llevat ben net, ha nevat tota la nit, pero avui la plana i les muntanyes estan esperant l'arribada de la calor. Esmorzo abans, pero foto una gran cagada, ahir vaig menjar calamarsets, a 2800 mtrs, ni hi m'ho creia, jejeje. Avui tinc pensat pujar el San Bernardo, un cim de 4350 mtrs, aprop de Piedra Grande, al nord de la traça que he fet aquets dies, un cim rocallos, de blocs pero que ara esta colgat per la neu, neu pols que em donara sorpreses. Surto a les vuit, grampons, piolet, menjar i gore-tex es el meu equipatge, lleuger pero segur. Pujo per la pendent a las Veguitas, cami ja força conegut. Adalt atravesso en direccio nord oest cap a una morrera, i cap a un torrent que em porta a una gran pendent nevada, alla hi veig una petita traça, es la d'un guia, pero esta gairebe difuminada. Baixo cap al torrent, i busco el principi de la traça, la neu es pols i m'enfonso ja en els primers metres, avui pero sense pes, i amb el dia que s'ha llevat, m'ho plantejo diferent. Miro els metres seguents, paro, bec aigua, gaudeixo dels cims nevats que m'envolten, el Rincon i el Vallecitos estan esplendits, son monuments gegants, obres d'art fetes amb el pinzell de la natura. Pero continuo, la neu em carrega les cames, en zig zag i pujo fins a un llom, aqui el vent ha bufat pero no s'ha endut la neu, nomes l'ha deixat en formes ondulades, i els blocs sobresurten com bonys a la pell. Remunto el llom, hi ha llocs on ni m'enfonso, i gaudeixo d'un ascens mes placid, pero de sobte em trobo sota una canal, una canal que puja cap a una pendent ja mes vertical, la neu la fa bastant mes dreta. I aqui comenca el meu calvari, primer fins els genolls, i despres ja fins a la cintura, no puc ni caminar, nomes vaig fent forat, patino, em colgo de neu, bufo, m'enprenyo, i no trobo la manera de sortir d'aqui. Patalegant, arribo on hi ha un resalt de pedra, i obert de cames el sobrepasso i surto ja uns metres mes amunt, pero em trobo amb un paisatge ple de trampes. Els blocs sobresurten un xic, pero al seu voltant metres i metres de neu omplen els forats. En zigzag vaig pujant, pero es com un joc, haig d'anar triant el cami, i quan m'enfonso molt m'enprenyo amb mi mateix, quins collons Raulet!!. Enrere meu pero, els cims que van quedant per sota, i els que s'acosten mes em regalen unes forçes precioses, estan tant bonics, que quan paro quedo bocabadat al veure'ls. Sota meu es van unint nuvols de boira, pero no son perillosos, per molt que pugi la boira, amb la traça que estic fent no es perd ni un cec. Molt poc a poc, li guanyo metres a la muntanya, el joc va seguint, sempre buscant els blocs enterrats, pero quan en surto, patam..!! al mig del "kilombo",colgat fins als collons. Es un estil d'ascens que mai havia patit, pero em faig fort i segueixo pujant. Em trobo una petita cresta, que semblava el cim, pero no. La ruta segueix en direccio oest, pero jo, jo ja molt cansat de neu, m'enfilo a la roca mig descomposta i gaudeixo d'una grimpada mes agraïda. La cresta es va fent mes aèria a mida que pujo, i la seva cara nord cau en picat, les canals estan plenes de neu, i em fan estar plenament atent. Arribo on la cresta agafa una alçada continua, i surto enrere una agulla, el cim altiu queda a prop, ja el veig. Haig de desgrimpar un xic i travessar un pla de neu, l'ultim dels llocs on m'enfonso fort, la creu altiva em dona unes forçes supremes, no hi ha res millor que un caramel a prop per començar a córrer. L'últim tram es un corredoret de roca i neu, una grimpada atletica i la neu que va caient avall, ja soc al cim, la creu es aprop, i m'hi llenço com un lleó, a la seva presa. Les vistes em delecten, i mentre encara bufo, ja estic jugant amb els ulls, per fi veig el Plata, de 6200, el que havia estat l'objectiu, mes llunyá al sud, a prop el Vallecitos i el Rincon em sorprenen amb les seves cares est, plenes de neu i amb canals pintades per pinzells celestials. Soc al cim per fi, la cara nord cau carregada de neu, la sud també, i jo sol al cim em regalo un gran somriure. Tiro algunes fotos i menjo, descanso a prop de la creu, doncs el voltant es ple de neu, i els forats em desequilibren. La boira com un tel fi, va travessant per un coll que marxa a l'oest, ve i s'em va, i juga al joc de la vida, em fa somiar, qui pogues volar i ser transparent com ella. Rere meu, queda la traça feta, una gran feina, una obra d'art tambe, i la gaudeixo com artista que soc. Al sud gairebe davant meu ben llunyá queda el Franky, un cim de 5050 mtrs, dema si puc el intentare ascendir, i si no provare de pujar tant com pugui, l'analitzo te uns quants avantcims que poden fer agafar il·lusions, i despres et foten. Començo la baixada amb molt de compte, les cames poden quedar enfonsades en els forats, i depen com puc turçar-me un turmell o genoll, i aixo seria la fi. desfaig el cami, la traça es la ruta a seguir, el pensament del cim baixa amb mi, i aixi poc a poc, recorro per la neu els metres tant durament lluitats en la pujada, recordo cada lloc, cada pas, cada gota de suor caiguda en l'ascens. I en poca estona ja soc al llom, sota la canal, i mes avall, al torrent, i content ja surto del cim, entro dins la boira i de sobte surto on el sol ja es l'amo, amb el pensament a la creu, el cap ja corre, l'endema al Franky, les cames volen i jo tambe. El diumenge 31, ho no se, surto a les vuit, recorro el mateix cami per cinque cop, i començo l'ascens al Franky, el dia esta blau com mai, i trobo una traça, la segueixo fins a la meitat de l'ascens, despres s'acaba. Jo obro despres cami, per l'aresta rocosa, i per zones nevades, l'alçada en moments em fa maregar, tremolo, quasi caic, el cap em roda, pero ho aguanto mentres bec aigua i em tapo del sol. Despres de veure tots els avantcims, arribo a l'ultim, un vent infernal bufa, i aixeca remolins de neu, quin joc mes bonic el de la vida, el vent cruel m'acompanya fins al cim. I jo marejat pero conscient arribo a l'aresta, a la creu, a la part mes interior de mi, al cim. El Franky m'ha deixat jugar amb ell, gaudeixo d'unes vistes genials, pero el vent em fa estar molt atent, doncs el cim es una gran aresta aerea. El Plata, el Vallecitos, El rincon, El St.Bernaro, El Lomas Amarillas...., tots agafen unes perspectives diferents, tots son meus. La baixada es rapida, i aviat soc al refugi. Gracies Cordon del Plata, gracies per fer-me sentir viu, per fer-me sentir insignificant al voltant de tanta natura, de tanta vida salvatge, gracies per haver-me deixat passejar pels teus altius cims. Fins aviat,fins sempre!

Cordon del Plata, 26 de març del 2007


Ja fa quatre dies que plou a la plana, avui el Pancho em porta al Cordon del Plata, una serra altiva al sud-oest de la ciutat de Mendoza, l'aigua que ens va perseguint, quan arribem a la muntanya es converteix en neu. Ell amb la seva Wolkswagen Bora, no te por , patinant pujem els darrers revolts nevats fins al refugi Mausy, del Club Andino Mendoza. Alla em deixa, dintre de sis dies em tornara a buscar, ja es veurà com anira l'activitat, pero la neu comença a fer-me baixar dels nuvols, per tocar de peus a terra. Al refugi hi ha el Guille, un guia argenti que el regenta amb la seva companya, la Vane. Es la tarda, a fora neva sense parar, la neu a 2800 ja es present i durant la nit s'hi acumulan uns quinze centímetres de neu fresca. L'endema ja amb un sol de mil dimonis començo a fer el primer porteig, rere meu, a la vall els nuvols i el mal temps continuen, i el pronostic pels propers tres dies no es gaire favorable. No se el cami, pero amb una petita explicacio del Guille, començo a tirar, vorejo un torrent, haig d'obrir traça i les botes dobles pesen quatre cops mes. Surto a las Veguitas, a 3050 mtrs, alla atravesso una planicie, la neu brilla com mai, i jo bufo com un boig. El paisatge es de somni, tot esta colgat sota la neu, el cami tambe, i jo m'enfonso i m'enfonso en la neu. Amb un pas lent, pero continuu, obro traça i li vaig guanyant metres al corriol. Arribo a Piedra Grande, a 3400 mtrs, aqui hi ha un campament, pero el paso de llarg, avui vull pujar fins al Salto, a 4200, i alla deixare el primer pórteig. Pero la neu em pot, m'enfonso fins als genolls, i el sol,implacable m'enfonsa mes les esperançes. Arribo a una aresteta, alla paro i bec mentres decideixo fer un xic mes, estic sol, obrint cami, i cansat ho deixo tot amagat sota la neu. L'endema tornare i ja amb tot pujare al Salto, i m'hi quedare. Al baixar hem noto com les ingles m'estan matant de dolor, crec que m'he passat, i el cos m'ho marca. Arribo al refugi exhaust, i per la meva mala sort, comenca a nevar de nou, ho fara tot el dia i tota la nit, o sigui que la meva traça quedara un altre cop tapada, i tot l'esforços seran en va. L'endema ja amb tot, comenco a pujar, el dia es torna a llevar net a les muntanyes, blau, amb algun nuvol que es passega pels cims. Estic adolorit, pero fort de ment i amb ganes d'intentar el que sembla impossible, pujar un dels cims mes alts de la zona, pero la realitat comença a fluir en la meva ment, Raul, em sembla que hauras de canviar els plans, em dic...,tu sol, no pots anar obrint traça com un animal i despres tenir forçes per ascendir mes amunt, on el gruix de neu encara es mes considerable. Pero vaig pujant, les cames em fan sentir feble, pero el paisatge em dona les forçes suficients per seguir endavant, tot i aixi em sento fluix, trist, resignat a veure el que pot passar. Arribo on vaig deixar el porteig d'ahir, la neu ha colgat molt mes la motxilla, pero la carrego dins el petate, i despres de beure un xic i mirar el que em queda fins al Salto, comenco un ascens que metre a metre es fara mes penos. Rere meu el cel ja s'ha tapat, i va pujant, nuvols foscos es barregen amb nuvols grisos, i comença a bufar un vent sospitos, pero ara no puc parar, he d'arribar al Camp 1. Cansat per la neu, decideixo fer una grimpada bastant agossarada, la motxilla em desestabilitza, i a vegades em sento bastant desprotegit, pero ja estic fart de neu, vull roca, jaaaaaa!!! Pujo per la vora de la cascada, sentint el fred que s'acosta, el sol ja s'ha amagat rere els nuvols, pero esbufegant com un salvatge, ja soc al camp, alla nomes hi ha neu, soletat i algun vivac colgat. No m'allunyo del torrent, doncs es aigua segura i la necesitare,el cap ja em comenca a fer punxades, pero com un soldat trepitjo la neu d' un vivac, sera l'emplaçament per la tenda. Respiro fort mentre desplego la tenda, merda, aqui no em cap, apa a uns deu metres mes avall, ja em veus un altre cop, trepitjant la neu, rodant com una baldufa per deixar pla el terreny, aqui si, aqui si que hi cap. La començo a muntar, quan de sobte un so espantos retrona a la meva dreta, primer penso que es un allau, pero no, son trons. Al moment comença a tronar per sota meu, a tot arreu, tinc por, i corro a muntar la tenda, deixo els ferros lluny de la tenda hi començo a ficar-ho tot dins, el vent del oest comença a bufar, i els primers flocs de neu em cauen silenciosos al cap, la sort m' ha somrigut, i la neu arriba quan ja estic estirat dins la tenda. M'estiro dins el sac, la neu que hi ha sota la tenda es va modificant mentre el meu pes es mou. Passo les hores bevent, pensant, sentint la neu a la lona, i m'adormo. Pero a la hora i mitja em desperto, el cap em retrem, no tinc ganes de fer menjar, no tinc ganes de res, estic sol i necesito un senyal, un senyal de tranquilitat. Escolto, pot ser posible...?, no neva!!, em sembla que no, pero bellugo la tenda, hi ha neu agafada a la lona, i quan cau a poc a poc es tornant a sentir el silencios soroll dels flocs enganxant-se al plastic, em cau el mon a sobre. Torno a intentar dormir, pero no puc, el cap no hem deixa, estic pensatiu, a l'aguait, neguitos pel que pugui passar, i aixi passen les hores. De sobte em llevo, em costa respirar, em sento axafat, i veig que la tenda s'ha escanyat, hi ha neu per tot arreu. M'ho penso i surto, son les dues de la nit, la neu s'enganxa a la meva esquena, al meu cap, la nit fosca i grisa em declara la guerra, i jo amb el plat del roc, comenco a alliberar de neu la tenda, els dits s'hem glacen, pero en dos minuts ja torno a ser dins el sac, calent i espectant al que vingui. Per fi la neu para, no se a quina hora. Pero despres comença un vent salvatge, baixa per la canal on estic, per tot arreu, i em mou la tenda com si fos un mocador, escolto cada rafaga com si fos l'ultima, em veig volant pendent avall, la tenda amb mi a dins, pero m'aferro a la vida, aixo no passara, no passara. I aixi mig despert espero l'albada, en un moment la tenda s'ha omplert de neu, el vent la fa entrar pels foradets de la tela, i el sac i el menjar tenen una fina capa de pols blanca, ja em començo a desesperar, el cap em diu que haig de sortir d' aqui ja, pero com, com i cap a on!!! Els primers llums del dia arriben, el vent ha parat, no se fins quan, i en un moment decideixo sortir ara, em vesteixo, em calço les botes, que estan colgades de neu, congelades, quasi ni puc posarma-les. Surto fora, un paisatge desolador, blanc i gris, tot es soletat, natura salvatge, i jo, jo sol aqui al mig del no res. Trec el petate, el començo a omplir sense ordre, ara menjar, ara roba, ara el material i la tenda, com dimonis m'ho fare? De sobte el vent torna a bufar, rafegues de neu m'omplen el cos, la tenda es mou, i al final decideixo desmuntar-la i ficar-la sense plegar-la, tampoc puc jo sol. Aconsegueixo desfer-la sense perdre res, ni un clau, ni el sobre-toldo, i la fico malamanet dins el petate. M' acomiado del lloc, i com nedant busco un cami entre la neu, els primers metres em sento impotent, m'enfonso fins la cintura i no puc sortir, siusplau deixeu-me en pau!!!!!!! Poc a poc, m'asereno i arribo a una zona llisa, puc divisar entre les rafegues de neu la traça i baixo, atravesso un pendet on la neu m'arriba a les cuixes, tinc por de formar un allau, pero es que no puc sortir per enlloc mes, i aguanto, aguanto fins que arribo al fil on la meva traça encara es veu. Desde alla començo un penos i cansat descens, sota el vent, el fred i la neu. He de parar de tant en tant, doncs la neu em cansa, i el pes em mata. Pero poc a poc, i amb molta vista surto del lloc, el descens va essent mes tranquil i per fi arribo a Piedra Grande, a Veguitas, on la boira em fa perdre uns minuts, i al refugi on quan em veuen em treuen una gran tassa de te, i em cuiden. He passat una de les nits mes llargues de la meva vida, pero ho he resolt be, ja estic a casa, calent, tranquil i amb una experiencia mes, la vida em somriu i jo feliç li dedico un gran peto. Em preparo per dos dies de bon temps, pero El Plata i el Vallecitos ja son somnis d'un altre intent, ara s'han quedat lluny, molt lluny dels meus passos, pero prop del meu cor. Les llums del dia se'n van, la neu no. Bona nit!

Mendoza, 21 de Març del 2007.


Ja soc als Andes centrals d' Argentina, muntanyes de mil colors, grandioses, gegantines, i jo sol, nomes amb un petit croquis que em va donar el Guillermo (company que varem coneixer a l' Aconcagua fa dos anys). La nit ha estat moguda, he somiat molt, he suat dins el meu sac. Ja a 3000 mtrs, enmig d'una vall on conflueixen dos torrents hi ha la meva petita tenda i jo a dins solet. El despertador ha sonat a les sis i quaranta i el fogonet ja funciona i escalfa l'aigua per fer una lleteta. El dia es va llevant i jo surto a fora per començar l'atac al cim, el Cerro Leñas, de 4351 mtrs, no tinc molta informacio, nomes ahir a la tarda aprofitant l'arribada vaig guaitar un xic la muntanya i la ruta. Comenco a caminar, fa fresca, el frontal ilumina la matinada, recorro un pedregar i remunto el torrent de la dreta, l'aigua cau fent molt soroll i jo busco la manera de cansarme menys per que no hi ha cami, i aqui tot son tarteres gegants. Surto en un turo, el torrent segueix, i jo al seu costat vaig pujant, una cabra solitaria es posa a costat meu i mira la vall, jo la miro, i ella tambe em mira, i s'estranya,jejeje. Segueixo pujant, tot de blocs han caigut de diferents esperons, tots descompostos, segueixo una petita traça, pero es de cabres i no es un cami pero em facilita l'ascens. Una apretada i paro de cop, quina caguera, la llet m'ha fet mal i haig de treure-ho tot rapid, per darrere. El dia ja a agafat colors, les muntanyes al meu voltant es van llevant, tons rojos, marrons, grocs, beixos, blancs, es un espectacle pero em canso i paro bastant. Remunto la vall per la dreta del torrent, amb la vista busco per on haure de pujar mes endavant, sera dur per que el cim no es veu, queda amagat darrera un turo de torres i colors fantastics. Mes amunt em trobo amb un gran ramat de cabres, potser unes cent, em veuen i s'esveren, es posen davant meu neguitoses, jo no les vull molestar pero semblo el pastor rere seu, es com si em marquessin el cami a seguir. Per fi es fiquen a un costat i les deixo enrere, aqui ja haig de decidir pujar mes dret, aprofito una congesta de neu i pujo mes relaxat que no per les tarteres. Surto en un repla, no molt gran pero ja amb mes vistes, no hi ha cami i l'imagino i el faig jo. Ara hem planto en una zona de tarteta, m'he ficat en un merder, aqui es molt dur pujar, no puc fer cinc metres i ja bufo com un boig, els peus em patinen i el cansament es extrem, la paciencia s'acaba per moments, em torno boig, no puc mes, pero metre a metre vaig ascendint. A sobre, a uns doscents metres hi ha un petit espero que surt en un coll, es l'unica manera de pujar millor, ficarme en roca dura, pero fins alla pateixo com mai, i l' alçada es deixa notar. Al arribar a l'espero veig que es descomposa tambe, pero busco la manera de pujar sense que em caigui tot sota els peus. El dia ja es clar, jo estic a l'ombra, i sort per que el sol aqui es implacable, es fica dins el cap i et mata a poc a poc. Per fi surto al coll, alla em dona la benvinguda el sol tambe, pero unes vistes genials de la cordillera saluden els meus ulls. Quedo bocabadat dels colors, semblen obres d'art. Pintades totes les pendents i tots els cims em donen la força necesaria per continuar. Voltejo unes torres grises i surto en un llom, d' aqui es veu el cim, queda un xic a la dreta pero ja visible la confiança aflora dins meu. Trobo la traça que em va dir el company i la segueixo, paso pel mig d'uns penitents de gel, ells silenciosos em guien cap a una canal descomposta. Entre dos torres marronoses m' arrosego i surto en un altre coll, ja a 4000 metres, el cel es ben blau i el sol em cau com un pes al cervell. Bec i bufo, es dur pujar en aquest cim, penso, pero segueixo. Despres de travessar horitzontalment una tartera surto en una cresta, el cim es veu aprop, pero he perdut la traça i m' he ficat en un cami sense sortida, una cresta descomposta, com si algu es dediques a posar una pedra sobre l'altre, es perillos i em fa recular. D' aqui ja veig l'altre vessant, el cerro Sosneado i el Cerro Paraguay, valls profundes de tots colors que alegren el meu petit cor. Reculo i travesso la cresta per sota, torres de color cendra descomposta son els meus companys, les vorejo, les passo i ja em trobo sota el cim, una formacio blanca, de roca bruta i amb una creu roja al seu punt mes alt. L'alçada no em fa mal pero el sol si, la hidratacio es constant i em fa be. Els ultims metres son per una cresta, es altiva i vertical i cau per tots costats, pero un cable de ferro ajuda a protegirte, i per fi, despres de quatre hores arribo al cim, punxegut,vertical i solitari, ja hi soc. Les vistes es tornen gegantines, al sur, al nord, a l'oest, muntanyes i mes muntanyes de tots colors, quedo ben impresionat, es tan irreal, tan genial, tan diferent pels meus ulls. Em sento cansat, ha estat dur, pero el premi es grandios, inmensitat, molta inmensitat, tot son cims de colors diferents, tarteres que dibuixen formes ilusories, i tot per mi, per mi sol, a vegades penso que es massa per mi, i penso en vosltres, en que tambe ho pogueu gaudir amb mi. Menjo, bec, tiro fotos, i m'estiro un moment al cim, relaxat i cansat jec uns 30 minuts abans de despedirme de tot. Ha estat una ascencio ja diferent, a vegades he recordat la grandiositat de l' Aconcagua, els seus colors i la seva bellesa natural, pero tambe he patit la soletat, tot aixo es massa per mi, pero es aixi. la baixada sera diferent, vull voltar un xic i gaudir molt mes i aixi ho faig, paro miro, remiro i gaudeixo de tots els cims, al nord els nevados ja mes alts m'esperen, muntanyes i valls gegantines estan esperant la meva arribada, i jo sol pero fort clavo la meva mirada en elles, seran les meves amigues, les meves ilusions els dies que estan per arribar. Gracies, gracies per fer-me sentir tan petit, tant insignificant enmig de tanta bellesa, tanta natura viva, fins aviat, les saludo i baixo les tarteres volant, com els somnis que ja corren per la meva ment, volant. Rusky I, Cerro Leñas (4.352m.), Cerro Torre Groga (4.315m.), Cerro Roig (4.000m.), Cerro Punta de Fletxa (3.900m.)!!!! El centre Excurcionista d Avinyo ja ha passejat el seu cor per els vostres cims.

dilluns, 2 d’abril del 2007

Volca Lanin, 9 de març del 2007


Collons, quines rafagues de vent!! on soc? collons que he somiat ara? Ahhaa, ara recordo on soc, soc al refugi BIM 23 dels militars, al volca Lanin, i quina hora es? a veure, a si son les dues de la nit, i somiava com un desesperat en gent que entrava al refugi. Aviat els dos suissos es voldran llevar, van dir a les 3 del mati, pero amb aquest vent a fora no se pas, collons, i com ho farem doncs, la meteorologia va dir que avui seria bon dia, pero ja saps, el que val es estar en el lloc. Vaig arribar ahir, despres de preparar l'ascencio molt rapidament, buscar transport fins al parc i inscriurem al registre, a mes d' omplir un petit testament, jejeje. Aqui es necesita transmisor, i ja el vaig llogar, a mes et demanen un pilot de coses i per si fos poc si arribes despres de les dues del migdia no et deixen començar l'ascencio. Pero be, jo ja ho he fet tot, caminant els primers metres, atravesant un petit bosc començo a sentir l' emocio, fa dos anys tot era nevat aixo, i jo estava solitari. Avui som uns 50 a dalt dels refugis, n'hi ha tres i tots es van omplint, quan son 60 es tanca la muntanya a la gent, normes d'aqui nois. El primer tram es fa be, despres a l'espina del pescado ,un corriol que va serpentegant cara amunt, el vent es mes incisiu, les rafegues em fan parar, em fan ballar, em posen nervios, pero s'ha d'anar amunt, amunt.... Paro en un revolt, menjo un xic pero el pa amb tomaquet es barrega amb la sorra que el vent fa aixecar de terra, i surto d'alla al moment. La muntanya es veu preciosa, pero l'esperit esta enfadat, potser per que avui ha pujat molta gent al seu cim. Ara la pendent es torna mes dreta, la sorra i els rocs que s'enmagatzemen al corriol fan patinar els peus, jo m'invento camins que van pujant i aixi mes distret continuu el fort pendent. De sobte gent que baixa, saluden poc, i continuen baixan, suposo i espero que el refugi estigui aprop, i aixi es, una plataforma carbassa, amb lletres i dos militars m'esperen, jeje, i jo m' instalo. Prenc un mate amb ells, i parlem del dia que fa, ventos pero al mateix temps bonic. Baixen tres persones de dalt, hi a dins n'hi ha dos que dormen i reposen per baixar ara. Mentre espero el sopar, vaig a parlar amb l'esperit de la muntanya, pujare un trosset, i aixi tambe em coneixere el cami, doncs aconsellen sortir de nit, a les 3, em sembla de bojos, pels 1400mtrs de desnivell que hi ha, pero no dic res. Pujo un xic, el vent es cada vegada mes fort, les rafagues fan que tenqui els ulls, o que m'amagui rere blocs volcanics. Fa molt soroll, sembla enfadat, ve de Xile, pero a vegades tambe de l'est. Trobo els tres nois, baixen exaustos cap al refugi, jo continuu amunt i travesso una congesta de neu. De lluny veig un balconet, aqui es el lloc, ara parlare amb l'esperit de la muntanya, ho han aconsellat els mapuches, els indigenas que viuen a la zona, i aixi ho fare. A mes el convidare a herba del rus (i no es mate,jejeje) i axi tot sera mes proper, pero hem costa poder parlar-hi, s'enfada, les seves rafagues son dures com la pedra, com si es negues a mi, i aixi em quedo pensatiu!! Baixo rapid avall, el sopar em crida, i amb dos suissos parlem de pujar dema, menjo com un llop, i depres surto fora, i el cel ens regala una pelicula de colors i formes mai vista, som privilegiats, i jo em quedo paralitzat en veure semblant cosa. Nuvols i colors, ballen i corren per sobre nostre i noslatres en gaudim com folls, mai havia vist una cosa igual, mai havia sentit cosa igual. La muntanya vol parlar i jo li torno contesta, faig una petita fita en el seu honor, i venero el seu cor. Ella a estes el famos bolet, sobre el seu cim, un nuvol que es ple d'aire, vent a km per hora, molts, molts km per hora. Amb el cos encongit pel poder de la muntanya vaig a dormir, quedem a les 3 amb els suissos, pero jo no ho veig clar, aquest vent em fa por. Ep, ja son les cinc del mati, els suissos s'han llevat tres cops, pero encara no han marxat, jo a les 3 i mitja ja he vist el cel molt fotut per sortir, pero ara son les cinc, o ara o mai penso, i em poso en marxa. Surto fora, el cel s' ha obert un xic mes, el vent no para, em vesteixo sota la mirada atenta dels suissos, ells no es mouen. Un fins ara, i ja soc fora, frontal al cap, i ganes de tirar amunt, sol sota la foscor de la nit començo el cami. El principi es enganyos pero vaig fent, despres surto al refugi casa, el tercer, el mes alt. Ningu es mou, tothom dorm, es el meu dia doncs. Sota rafagues de vent, continuu solitari, ara veig el gran glaciar, l'haig de pujar, em portara a la porta dels 3000 mtrs, i alla una planicie a la rampa final, la canal cap al cim. No em poso els crampons, doncs no es molt gelat, el vent bufa pero no tomba i aprofito unes formacions de banyera en la glacera per pujar rapid. He travessat de costat la glacera i ara pujo de dret, em sento fort, sol pero fort. El cor em batega sense parar, no parare fins a no veure-ho clar penso, jeje com sempre. La nit es freda, pero abrigat com estic ja pot anar fent. Surto als 3000, fort i conscient que ara vindran els vents mes forts, pero no, a canvi es comenca a fer clar, o aixo em sembla quan en un moment ja soc sota la canal, a punt de fer l'atac, miro amunt, el vent juga al cim, sembla que em digui, puja, puja i veuras!!!!!! Pero jo, escolto la veu i l'executo, el terra es ben glaçat, ni sorra ni rocs que cauen, com em deia la gent el dia anterior, clar ells pujen aqui al migdia quasi, jo hi soc a les set i mitja del mati. Aprofito uns penitents de gel, pero despres ja m'agafo a les pedres que fan d'esglaons, una passa rere altre, buscant l'equilibri, buscant un metre mes, i aixi vaig fent. A mitja canal, sota un bloc, vull alleugerar pes, deixo la motxilla, dubto dels crampons, i mal fet, els deixo, aviat sabre el perque. Pero amunt, pilot en ma i senyera a la butxaca, amunt em dic, pero el vent fa callar les meves paraules i fa que miri amb por cap al cim. Nuvols d'aire juguen al cim, gelosos de mi, jo els demano cinc, deu minuts i prou. Pero prou feines tinc per aguantarme, el vent de la nit ha construit una pelicula de gel sobre tot el que hi ha, rocs, sorra, blocs, tots el ple de gel i cada pas que faig es un suspir. Quan em giro no m'imagino el que hem vindra al baixar .El piolet s'agafa a la sorra del cami i jo on puc, poc a poc guanyo metre a metre, surto a l'avantcim quan el sol brillant i taronja em saluda i m'escalfa un xic el cos. Em paro, el miro i li demano per favor que corri, que ho escalfi tot, pero a dalt el vent i els nuvols son els amis de tot. Ascendeixo els darrers metres, amb cauleta, pàs a pas,i deixo enrere el mes perillos, ja toco la glacera del cim, ja hi soc, el vent no em fa ni pessigolles, ara em sento ple, ple per dins, ho he aconseguit, el Lanin, ja esta,ja m'ha deixat tocar el seu cim.
Content dono les gracies a la muntanya i tambe a tothom. Em faig fotos mentre puc, pero el vent em dona nomes 15 minuts de gloria, al fons tot es un mar de nuvols, al est, al nord, al oest, al sud, nomes els volcans xilens aplaudeixen la meva gesta vergonyosos, treien el nas. Feliç i neguitos pel descens gaudeixo uns moments mes, m'ha costat molt, pero ha estat genial, la sensacio del cim ha estat molt pura, com si anes amb algu altre. La baixada es mes crua, molt atent baixo metre a metre, mai havia estat tan pendent d'on posava el peu fins avui, pero es que aquest gel es traidor i jo sense els crampons, ai si hem veies el Met, jejeje! Respiro, miro el voltant, el dia es va llevant i els colors van pintant el paisatge, jo una anima sense pena, baixo com una pedra per la pendent, esperant no caure al buit, soc un roc mes d'aquests volcanics, que s'aguanten com per art de magia, i esperen que algu els toqui per caure pendent avall. Per fi el sol ja ha escalfat la zona on soc, el perill ha passat, el terra es mes tou, i la sorra es nota sota la bota, busco la motxilla, res aquest bloc, aqst tampoc, on es??? a veure si ha caigut!!! Pero la muntanya es bona amb mi, i jo amb ella, mes avall en un altre bloc de pedra negre i vermella, m' espera la motxilla. Sembla que la muntanya encara dona alguna opcio, vol que algu mes la pugi, jo ja baixo ara, espero que qui puji ho faci rapid, l'intuicio hem diu que aviat es trencara. El vent tan molest, ara es un ilusio, gaudeixo d'una baixada mai somiada, patino sobre la sorra volcanica, tartera avall, com un foll, els nuvols del voltant semblen grans matalasos que esperen la meva caiguda. Paro a menjar, i quedo absort per les vistes, el volca m' ha regalat moltes coses, pero sobretot una visio diferent dels voltants d'un cim, el ser el rei de tot el que t'envolta,de tot. Ara, baixo volant la glacera, segueixo unes traces anteriors i esquiant baixo com un animal, ni el Alberto Tomba, jejejej!!! Paro per descansar, perque son cinc cents metres de baixada, i com un telo que es tanca vaig gaudint els darrers moments de la funcio, aviat entrare en la zona de boira i no veure res mes, nomes ho sentire. I aixi es, ja he arribat al refugi, alla, tots em feliciten per la rapida ascencio de 4 hores i mitja en pujar i baixar (i aixo que la guia diu 6 en pujar), els militars i la gent que avui baixa no es creuen que hagi fet cim, jejeje, pero rient i parlant al final veuen que no em mouen els cims, sino les sensacions, i les busco on siguin a dalt o a baix. Al final la Adriana, la Sofia i el Carlos em baixen a la ciutat en el seu cotxe i em conviden a un asado a casa seva. No tinc paraules per agrair tanta amabilitat, a vegades em sento tan estimat per gent desconeguda, que el cor em fa un salt, a ells els recordare sempre,per estimar un extrany, per fer-lo sentir seu, gracies familia, gracies per tot. Per fi el Lanin s' ha afegit als meus amics, fa dos anys va estar molt esquerp, pero aquest any l' he tractat millor i ell m' ho ha facilitat, els mapuches creuen que dins la muntanya hi ha l'esperit, i que s' hi ha de parlar, jo encara que no us ho cregueu hi vaig parlar, vaig provar de sentir-lo, i en aquell dia 5 de Març de 2007 vaig ser l'unic de pujar al cim de 50 persones jo vaig ser l' unic a partir d' aqui cadascu que cregui el que vulgui! Us estima desde Xile el Rusky, un volcanic!

diumenge, 1 d’abril del 2007

Bariloche, 3 de març del 2007.


Despres de passar una setmana a les agulles del Frey, escalant, compartint histories, formes de veure la vida i sobretot compartint cordada amb un noi rus,

en Sergei, afincat a Buenos Aires fa 7 anys, ens varem entendre molt be, llastima que teniem poc material per equipar, 2 friends, tascons i un joc de nous que ell tenia, va ser divertit, ens deien els classicos, per lo curt que feiem de material sempre.
Vaig passar moments durs, moments magics, i sobretot va passar al seu costat tot de histories d'escalada, les nostres vides es van ajuntar, i varem fer un equip. Nomes puc agrair-li la paciencia i les ganes de fer escalades, no varem parar, vaja ell no volia, jejeje, ens ho varem passar molt i molt be. Ahir va ser un dia de sort, hem vaig trobar el Pere Vilarasau, gran escalador i vell amic,ell ara marxa a guiar un mes sencer, que d' aixo es guanya aqui el pa, pero despres segur que ens trobem. Torno a estar solet,pero amb molta motivacio, i ganes de mourem, gracies per ser el meu cordo umbilical i seguiu al meu costat, us estima i us recorda cada segon, el vostre Rusky I

Chalten 27 de febrer del 2007


Bon dia gran familia llunyana, aqui tots ja esteu preparant les festes dels carnestoltes, esbojarrades i calentes nits d'alchol i sexe, en canvi un servidor nomes s'escalfa amb el fogonet, sota els cels impresionants de la Patagonia, on els nuvols poden arribar a tenir formes de totes les formes existents. Els matins, les tardes, les nits, aqui tot son pelicules de la natura, he experimentat la soletat en tot els seus estats, he voltat per valls, glaceres, crestes tot sol, nomes m'acompanyaven els vostres records i els vostre somriures, he sentit el fred dins meu, quan de sobte m' he trobat davant del Fitz Roy, cara a cara, conversan i preguntan-li el perque de la seva bellesa. He voltat per totes les seves vessants, escoltant i rebent el vent Patagonic a la meva pell, sentint com si es trenquessin totes les parets, sorolls infernals, que em feien girar de panic, per fi he vist la forma que te el vent, hi pot ser mes mortal que qualsevol cosa material. Pero no tot han estat pors i soletat, m'he trobat amb mi, amb la sencillesa de les flors, de l'aigua pura que baixa per totes les glaceres, de la llibertat del vol dels condors i sobretot de la llibertat mental que un necesita trobar de tant en tant. He rigut sol, he parlat amb mi mateix , hi m'he respost moltes preguntes que no tenien resposta! He parlat angles quan ni sabia que en sabia, m'he sorpres de la cantitat de gent que volta i viatja, pero que ni sap on es. Tambe he pogut coneixer escaladors famosos, que mes que famosos, son persones, he conversat amb els germans Pou, he gaudit de les explicacions del Tomas Huber, he compartit seient amb el Alberto Iñurrategui, hi he tractat de tu a tu, jo sorpres pel seus intents i ell sorpres pel meu projecte!!! He sortit de nit a compartir cerveses pel Chalten, entre les gossos perduts i la pols que aixeca el vent patagonic. Vaja que despres del proces gripal, m'he empapat de natura, i ara reposare i anire a escalar a Bariloche, amb millor clima i una noia russa, la Li, que esta boja com jo. Quan hem hagi recuperat del cansament i tingui temps us explicare alguna aventura amb mes precisio,nomes dir-vos que la Patagonia s'escriu amb P de paciencia, i et pot treure les ganes de coneixer-la, pero al mateix temps et pot enganxar per tota la vida, s´ha de tractar, i aixo no deixa de ser dur. Amb el record de la gent coneguda i les experiencies viscudes us dic un fins aviat, espero poder deleitar-vos amb les meves aventures properement. Abans pero, desitjar un bon i boig carnestoltes, el mes vibaratxo del mon mundial que te repercusio fins i tot aqui a l' Argentina, el dels 15 voltes, el d'Avinyo, poble conegut al mon per que sempre haig de treure la n del final!!!jejejejejejejejejejejej Molta sort, us ho heu currat molt, jo desde aqui pendre un calimotxo i ballare foll fins que el ninis agafi la fera i la tiri dins el foc!!!