Muntanyes estimades, el bateg del meu cor

Dies de tardor a les crestes Pirinenques, Forqueta i Eriste.

2011-11-22T19:16:00.041Z

Estem a divendres 14 d’Octubre, ja fa tres dies que he fet 33 anys i sembla que ho celebrarem uns quants amics.

Ens ajuntem els quatre magnifics, Dani, Mill, Met, Rusky, i com a convidat especial el Pere Herms. Estem contents, i deseguida enfilem amb la furgoneta del Met cap a l’Arago. Volem anar a l’aresta dels Tres Consellers, o sigui que tenim unes hores de viatje, son les set i ja comença a ferse fosc quan arribem a Cervera. El viatje es fa rapid i entretingut, els cinc gaudim de bona energia i ens fem un fart de riure.

Parem a Ainsa, ja sabem que no anirem als Tres Consellers, per que?? Doncs per que hi ha el tunel de Bielsa tancat fins el desembre, “la mare quels va parir”.

Deseguida improvitzem un segon pla, decidim anar a la cresta dels Eristes, tenim la ressenya en el llibre del Met, i sembla interesant i accessible.

Hem d’anar fins les granges de Viados, on hi arribem a les deu de la nit, es negra nit, pero aviat la lluna iluminara la cara nord del Posets que tenim intimidant-nos davant nostre.

El Mill, el Pere i jo fem un vibac en un prat, buscant el pla on no hi es, el Met i el Dani dormen a la furgo, quedem per demà a dos de set. Bona nit amics ¡!!!

Ostres, sembla que somio, sento crits i udols. De sobte ens despertem els tres, el Met ens esta cridant desde dalt, ens hem adormit, jejeje.

Pujem corrents i esmorzem tots cinc, ens preparem i repartim el material. Cordes i algunes assegurances que ens faran falta.

Sortim amunt quan encara es fosc, amb els frontals, com miners de la nit. Anem guanyant alçada facilment, trobem be les marques de GR 11 i ja es va fent de dia. Els cinc anem en fila pel corriol, anem per feina, i aviat ja estem propers a la desviació del coll d’Eriste. Agafem aigua del que creiem ultim torrent que trobarem i seguim fins unes banderoles indicatives que ens llençen pendent amunt, direcció al coll d’Eriste a 2861 msnm.

Ens envolcalla una lleugera boira, pero sobre seu, el cel blau ens rep. Al girarnos veiem un mar, un mar de nuvols que resta anclat en les valls de Viados, i fins i tot per altres grans massissos, una imatge realment espectacular.

Aprofitem els primergs raigs de sol que ens escalfen, menjem un xic i ens equipem, l’aresta es facil al principi, pero aixi ja estarem apunt quan calgui.

Fem el primer tram ascendent fins al cim de la Forqueta, es bonic i te vistes de les dues valls, la de Viados i la del Forcau. Grans arestes punxegudes ens envolten, i rere nostre el massis Espades i Posets, una maravella de muntanyes.

Arribem al Forqueta, de 3011 msnm, trobem un noi que gaudeix de les vistes, ens saludem, i collons, em diu : Tu has dormit a casa meva!!.

Deseguida el somriure el delata, doncs els ulls estan amagats rere unes fosques ulleres de sol. Es el Cesc del Pont de Suert, amb el que varem fer els Vallibiernas, ostres, una forta abraçada amic.

Ens escapem un moment per fer l’altre cim de la Forqueta, de 3008 msnm, que esta a una bretxa de distancia. Els cinc anem molt lleugers, estem contents i amb ganes de muntanya.

Tornem al cim principal, menjem i conversem una estona, a baix el mar de nuvols dona una sensacio de tranquilitat i relaxa.

Sortim direccio als cims de Millares, un seguit de puntes rocoses, franquejades per diverses bretxas que les defensen. Gaudim dels primers trams aeris i precaris, la roca bona, deseguida es torna trencadissa.

Passem moments de concentració absoluta, mirant on posem mans i peus per desgrimpar diferents trams.

Son moments autentics, on es respira la vida, on se sent cada instant, mirades intenses que es creuen, mans que s’encaixen, el temps es congela ......

Arribem a una gran desgrimpada que ens deixa al coll de Millares, d’aquí ja ens plantarem al primer cim dels Eristes, el Nord, de 3031 msnm. Fem una parada a mig camí, menjem una mica i descansem, fa estona que crestejem, el dia esta esplendit, el sol ens escalfa, mentre que una lleu brisa ens refresca el minim, fa un dia espectacular, el millor per esser aquí.

En cinc minuts ens plantem al cim Nord, ara l’aresta es torna mes trencada, amb agulles i trams molt fins. Gaudim de les vistes, els Pirineus es mostren en gran esplendor, Aneto, Maladeta, Pêrdiguero, Posets, Bachimala, Mont Perdut, i molts mes, tots els massissos ens enlluernen en el camí.

Seguim la cresta despres d’una bonica fotografia conjunta, comencem una vertical desgrimpada, per arribar en un tram ja mes planer, tot i aixi el fil de la cresta es va fent estret i nomes alguns blocs resten drets per enllaçar el fil de roca.

Treiem corda, mes endavant veiem una agulla amb cordes desfilades, es un rapel. El Met s’encorda mentre l’asseguro en uns blocs, surt llençat, pero deseguida, la precarietat del terreny el fa reflexionar.

Desde la reunio, els altres anem pensant diferents solucions, doncs sembla que sera molt lent seguir per la cresta, ja son la una, i queden dues agulles de roca molt descomposta.

Cridem al Met, ell va batallant amb l’aresta, pero decideix venir quan el cridem.

Busquem una linea de rapel a una banda a o l’altra. I despres de trobar un bloc suficientment fiable, el Met salta paret avall, direccio a la cara sudest. Aviat el perdem de vista. La corda va fent soroll en la instal.lació, aixo vol dir que esta absrovint la força que rep.

El seguent soc jo, pero al posar-me be per rapelar, el bloc que tenia sota el peu esquerre es desplaça i surt volant per la visera de roca.

Els quatre cridem fort al Met, Pedra!!!!!!!!!.

El Met estava ja amagat, pero al arribar a la base de la paret, d’uns seixanta metres, veig que la corda esta bruta i rebregada.

M’acosto al Met, que esta uns metres apartat, i exaltat em diu, osti, la pedra a caigut just damunt la corda!!!!

Un a un van baixant, Mill, Pere, Dani. Els cinc ens reunim a baix, constatem que la corda a rebut fort, tres metres s’hauran de tallar, doncs el cop de la pedra l’ha tallat.

Seguim per la base de la cresta, i mes endavant ens apartem un xic per accedir directament en una bretxa que separa l’Eriste Sud, del pic Central.

El dia segueix increiblement serè, amb treballs anem travessant per una tartera de blocs menuts, amb compte de no caure,i mirant de que no ens caiguin a sobre.

Creuem tota la muralla rocosa de l’Eriste Nord i el Central, anem directament a la bretxa que ens acostara al cim sud.

Els cinc ens plantem sota un mur de roca, la ressenya posava un tram de IV o III+, no sabem veure el diedre i decidim buscar l’acces per altres llocs, intentant no perdre temps encordant-nos.

El Met i el Pere ho proven per la cara oest, on una bonica i superaerea aresta et porta a la part alta del mur de roca, amb el Dani i el Mill ens acostem a la paret est, buscant el pas lógic, pero hi ha un resalt que ens frena, sempre ens trobem uns cinc metres bastant precaris, pensem en la corda, pero seguim buscant.

Al final decidim tornar a la bretxa i buscar el pas per l’aresta oest, on Pere i Met ja han ascendit fins al cim de l’Eriste Sud.

Al final els tres ens decidim per l’espectacular aresta, que ens fa posar la pell de gallina, caiguda als dos costats, roca precaria pero adherent i molta concentració.

Un a un els tres accedim al final del tram, i pujem fins al cim sud, el Met i el Pere ja preparen un dels dos rapels que haurem de fer a la baixada.

Sort que el Mill ha portat una corda, que sino, ja ens veus buscant-nos la vida per sortir d’aquesta trampa pirinenca.

Rapelem un a un, estem bastant cansats, pero ara ja nomes ens queda arribar al cim Central, i despres buscar una baixada fins a Biados. No tenim referencies de descens, o sigui que l’improvitzarem, com sempre, ens deixem portar per sensacions i per la nostra experiencia, fins ara la muntanya ens ha respectat.

Arribem al cim Central, grimpant entre blocs i petits diedres, sento una emocio potent, em sento be, feliç, envoltat d’amics, dels que donarien la seva vida per mi, com jo ho faria per ells.

Els cinc ens retrobem dalt el cim, ens felicitem, i sota un cel ben blau, gaudim de vistes espectaculars, el massis Posets-Espadas esta precios, la seva forma d’olla, fa que sigui un lloc acollidor, i al mateix temps perillos per caigudes de roca o nevades a l’hivern.

Veiem el massis del Mont Perdut, els Culfreda, inclus treu el cap el Vignemale, es bonic arribar cansat despres d’un dia molt llarg entre crestes, i veure que la natura encara ens regala tota la seva bellesa i magia.

Estem enriquint-nos per dins, encara que no ho sentim fisicament, estem omplint el nostre cor i l’ ànima de bondat i amistat, de valors que manquen en aquests temps tant espitosos.

Al nostre voltant tot son precipicis, caigudes de desenes de metres, al fons els llacs formen ulls que miren fixament al cel, com demanant clemencia als deús del cel.

El Met troba una bretxa molt propera al cim Central, i ens crida amb euforia, ja hem trobat la sortida ¡!!!!!!

Comencem a baixar, sota nostre un corredor plè de pedres sueltes, mes avall el llac de Seners. Un a un anem fent trams curts, per no llençarnos pedres els uns als altres. A poc a poc i amb compte sortim del tram mes precari, i arribem al con de obertura de la canal.

Aquí el cami es un xic perdedor, be, el camí es un dir, doncs nomes de tant en tant veiem alguna fita.

Algunes d’aquestes fites ens porten cap a l’espero que separa el llac de Seners del de Miralles, el nostre objectiu.

Poc a poc desxifrem la baixada, el dia va perden força, l’escalfor es va tornan foscor, el vent comença a fernos caminar depressa.

Passem per la presa del llac de Millares, rere nostre queda l’impresionant massis dels Eriste, i collons, ens ha fet suar, pero tambe ens ha eixugat aquesta sed d’aventura i esforç que tant busquem en la vida.

Sense gaires paraules arribem a la zona boscosa, on un parell de rovellons ens fan buscar fins que la fosca ens atrapa.

Encara ens falta mitja horeta fins al cotxe, frontals i algun peu dins l’aigua del torrent, i per fi, cansats, esgotats, arribem a casa, arribem a la civilització.

Fem el sopar, hem estat dotze hores d’activitat, arestes i ascensos, rapels i zones espectaculars han estat els nostres companys, com a companys els guardem per sempre dins nostre, gracies mare, gracies terra.

Salut i força ¡!!! Rusky.

Les primeres sensacions d’una nova cordada. Arestes Orientals !!!!!

2011-11-07T19:05:00.024Z

Divendres d’agost, càlid i assolellat, ens trobem a Tona, apunt d’arrancar el cotxe i amb ell una nova aventura.

Estic amb el Pere Herms, company de futbol fa uns anys, ara viatjer i somiador. Ha estat viatjant, i fa documentals de problematiques socials, en diferents parts del món, realment es un pou de sorpreses, ja ens anirem coneixent.

El desti ens ha unit, i sembla que podria ser un bon duo, avui anem al Pic Rodo, mes enllà de Nuria, farem la travessa pujant pel seu espero Oest i creuant la seva cresta.

Anem pujant per la C17, no parem de parlar, de coneixen’s millor, passem Vic, Sant Quirze, Ripoll ... i ja entrem per la vall de Ribes.

Fa un dia caloros, pero darrere els grans cims unes boires acaronen la terra, i per fi arribem a Queralbs, com que anem justos de temps, son les quatre de la tarda decidim agafar el cremallera, quants anys sense pujar al trenet.

El Pere es el primer cop que hi puja, i els dos flipem dels luxosos vagons. Ara ja sembla que estem als Alps, amb els seus teleferics i vertiginosos cremalleras. Anem guanyant alçada i el pito ens indidca que entrem a Nuria.

Ens saluda el seu estany, despres el gran santuari amb els negocis corresponents. Baixem del cremallera, som els unics que anem carregats, i amb empentes sortim de la multitud per rebre la muntanya.

Seguim el GR, direcció el coll de Noufonts, deixem torrents i la vall de Noucreus, i despareix el soroll i bullici.

Uns voltors ens acompanyen fins al esl fonts, on els isards pasturen tranquils als pendents drets, atents, no deixen de menjar.

Fa un xic de vent, els nuvols arriben amb intensitat, venen de frança i es tornen compactes al cim del Noufonts, el sol busca el seu foradet per iluminar la vall, anem pujant direccio al coll, els dos anem molt be, vivint el moment.

Arribem al coll, unes rafagues de vent fred ens fustiguen, ens abriguem i seguim el cami que ens portara a la vall de l’Estanyet, es un corriol que fa una travessa per les faldes del Noufonts, direccio nord, estem a l’ombra, pero al fons el sol ens espera.

Arribem a la capçalera de la vall, on comença l’aresta del Pic Rodo, el sol ja cau en l’hortizo, comença una baixada tranquila fins a l’estanyet, el petit llac que dona nom a la vall.

Trobem ramats d’isards en turons, pasturant i guardan les distancies, besties boniques ens deixen bocabadats, i aixi anem perdent alçada i arribem al llac.

Tindrem un vei, una tenda a l’altre extrem de l’estany acoloreix el planell.

Nosaltres farem un vibac, trobem l’emplaçament i deseguida,abans que es fagi fosc, busquem llenya per fer un petit foc que ens il.lumini i ens escalfi en la nit.

Tot preparat, gaudim del foc, sota una nit de lluna, estels i un ventet fresc, tot regat amb un bon sopar, pa torrat i postres.

Ara tant sols falta el vibac, abans pero conversem i somiem sota el cel dels Pirineus, amb un bon mai i la mirada en l’horitzo.

Ens introduim al sac, com dues larves ens amaguem entre la roba i perdem la consciencia, la nit es la nostra habitacio.

Em desperto algunes vegades, les constel.lacions van canviant de lloc, i la claror comença a trucar a la porta.

Es lleva un bon dia, clar i serè, esmorzem un xic, i agafem els trastos necessaris. Anem a buscar l’inici de l’espero. El reconeixem en un petit collet que forma una agulla separada.

Dubtem de l’entrada, doncs no volem encordar-nos de moment, i agafem el primer tram per la cara nord del Rodó, uns vint metres despres ja anem per l’espero, al bell mig d’un granit espectacular. Fa fresca pero ens hem escalfat fort amb aquest inici adrenalinic.

Passem la zona mes exposada i anem a l’altre vessant, on una succecio d’esglaons gegants ens porta damunt un segon resalt.

Aqui les dificultats minsen, algun pas aillat, i molt boniques vistes de la vall de l’Orri, amb la nord del Puig Rodó als morros.

Anem fent fotos, ens sentim molt bé, ben compenetrats i atents a les sorpreses del camí. Una rampa final ens dona l’acces al cim, el sol ens escalfa i un ventet ens refresca la cara, un nou dia acaba de començar, tot esta iluminat, despert i a punt per començar a viure.

Ens felicitem, gaudim del moment entre caixalades i uns glops i anem a l’aresta sud, un bonic pont serrat. Estem contents, i l’aresta se’ns passa volant sota els nostres cossos. Hem fet algun resalt i alguna desgrimpada exposada, pero tot molt accessible.

Busquem una baixada directa, doncs ens hem allunyat un xic del llac, pero sempre el tenim a vista, a vista de Condor.

Baixem corrents per una tartera de pedretes, quan arribem a baix l’esforç ens fa suar de valent i ens treiem els jerseis, (en aquests moments jo perdo el meu gorro de colors, fins tres semanas mes tart no hi aniria i el recuperaria, en el mateix lloc) bebem un xic i seguim la baixada cap al vibac, on ens esperen els sacs i altre material.

Quan hi arribem trobem uns caçadors, caçaires, com diuen ells, son de Perpinya i cacen els isards, els diem que no nhem vist cap, i que no ni han, no ens fan cap gracia i menys pels pobres isards dels cims.

Carreguem la motxilla i amunt, a per la continuacio de l’activitat, ara anem a l’Hereuet, un petit cim amagat entre el Pic d’Eina i la Torre d’Eina, una aresta que cau a la vall de l’Orri.

Trobem, entre terrasses d’herba un acces a la base del cim. Fem una mica d’Herbascalada i accedim al espero rocos. La veiem be, i ens hi fiquem directament, pujem petits resalts amb grans fisures, per una aresta de blocs bastant segura. Accedim a un primer repos, i encarem l’ultim tram per una zona mes ajaguda.

Pujem per una zona de bolcs i una grimpada final fins al cim de l’Hereuet, bonic mirador de la vall, doncs hi es al mig. El dia encara es radiant, el cel d’un blau intents, i el sol ens escalfa d’un vent gelid que fa a l’aresta.

Ara ja nomes ens queda seguir l’aresta en direccio sud-oest, que ens porta aprop del pic d’Eina. A cavall de l’aresta sentim uns trets, els caçaires han trobat el que buscaven, com formiguetes els veiem arrosegar la seva presa pel prat, a sobre seu, els voltors comencen a donar voltes.

Amb el Pere decidim anar fins la Torre d’Eina, per acabar la jornada, doncs ell no coneix aquest raco dels Pirineus.

Mentre ens acostem al cim veiem sobrevolar desenes de voltors, busquen aturarse o simplement volar entre les termiques, suposem que esperen les restes de l’isard que han caçat.

Nosaltres arribem a la Torre, d’aqui comença l’aresta del Pic del Boc, un altre dia serà. Avui tornem enrere, abraçats i feliços, forjant un nou desti i creient en ell.

Ens perdem per la vall d’Eina fins al Santuari de Nuria, on menjem una mica vora el llac.

Seguim el descens pel cami de Queralbs, que se’ns fa llarg i caloros, tot i aixi estem contents, i gaudim d’un refresc assentats al carrer empedrat de Queralbs.

Un dia intens, compartit i gaudit de tot cor.

Salut i força !!!!!

Les arestes de la Fourcade, L'Ariege mes salvatge !!!!!

2011-10-19T19:42:00.022+01:00

La cosa es posa en marxa, ja hi tornem a ser, i avui en som una colla. El Mill, el Mujal, l’Elena i jo, direcció a l’Ariege.

Estem a finals d’agost, els dies son molt calorosos, pero sempre que arribem a l’Ariege, ens trobem mullena, hi ha boira baixa, i fa poc que ha plogut, estem a L’Hospitalet-pres andorre, apunt de començar a pujar cap a l’estany de Pedorres, seguint l’alta ruta Pirinenca de frança.

La boira pixanera ens acompanya durant tot el camí, veiem tant sols els cent metres que ens rodejen. Tot i aixi al arribar al primer estany s’obre un xic la vista.

Estem aprop del refugi de Brougnic, desconegut per nosaltres, sembla una bona opcio, doncs voliem fer un vibac mes amunt. El clima ens ha sorpres i em fa acostar al refugi per veure’n l’estat.

Hi ha tres persones, dues noies franceses i un català, hi ha bastant espai, i despres de meditar-ho una estoneta, decidim quedarnos i gaudir d’un bon foc.

Fem el sopar, afora sembla obrir-se, pero encara falten estrelles, un bon foc ens acompanya i les converses i els riures es passejen pel càlid habitacle.

Abans d’anar a dormir una ultima ullada al cel que ens regala la nit, estrelles, satel.lits, planetes, constel.lacions ….. ho gaudim tot i caiem rendits.

Ens llevem a quarts de set, i quan comença a clarejar sortim amunt. Seguim el GR I aviat arribem a Pedourres, pujem al costat del salt d’aigua I veiem que sota nostre hi ha un mar de boires.

Anem fent camí, creuem l’aresta que tomba les dues vesants, sota el pic d’Alba, apareix la vall que puja de Merens.

Arribem al petit llac sota el Pic de Ruille, i ja ens saluda l’aresta de la Fourcade, plena de grans agulles atravessades per fondes bretxas que caldra rapelar, la ressenya diu que es bastant complicada, pero els horaris son de cinc hores en total de cresta, nosaltres pensem fer-ne set, pero ja es veurà …..

Pujem per un sender fresat, sobre l’estany de Couart, pero ens desviem i seguim pujant de recte direccio al coll de Ruille. L’ascens es per tarteres de blocs gegants, i de mes petits, es bonic veure l’aresta encesa pel sol, escalfa la seva pedra per les nostres mans, agraits n’estarem.

Passem a la dreta, i per una tartera vertical accedim a un petit espero, el grimpem i ens plantem damunt la cresta, just davant del primer resalt.

Ens equipem, arnes i casc, de moment seguirem sense les cordes. Passem una primera zona sense guanyar alçada, pas de cavall i anem al canto sud, doncs a la nord hi fot un fred que pela.

El dia es clar, pero les boires no deixen d’apareixer del no res. De sobte una zona exposada, caldra encordar-nos, i aixi ho fem, passem un primer resalt per la vesant sud, calentons i aprofitant les savines guanyem 60 metres, mes endavant continuem encordats, doncs l’aresta no perd verticalitat.

Passem aquest segon tram, i despres ja s’ajau una mica. Deixem cordes i seguim per un tram descompost, despres l’aresta guanya amb bona roca, i pas rere pas anem acostant-nos al primer cim.

Es bonic veure passar les boires pel nostre voltant, ens donen i treuen la visita del paisatge, en segons.

Apareix el refugi de Ruille, al oest, en el grans prats d’herba, davant nostre, al sud, hi tenim el pic de Ruille, amb una aresta vertical que hi arriba, mes enlla surt el punxegut cim de Fontargente. A l’est ens saluda el cim d’Alba, enllaçat amb la seva aresta retallada i llunyana.

Una forta abraçada i seguim la cresta, el temps va passant i no podem badar. Fem una desgrimpada bastant bonica i accedim a la primera bretxa.

Aquí la ressenya del Caf diu que hi ha un llarg de V, trobem un pito en una fisura, seguim amunt per unes plaques i sortim dalt l’agulla, la boira es fa mes espessa, la fresca ens arriba sense avisar.

Fem un petit rapel per evitar una bretxa aerea, i accedim de nou a la cresta. Mes endavant una desgrimpada bastant delicada ens porta a un collet.

D’aquí accedim al cim de Fourcade amb una grimpada elegant per la seva aresta oest.

La boira ens envolcalla, ens fa sentir la soletat del moment, silenci, el vent bufa, mes avall se senten rodolar unes pedres.

Aquí sabem que hi ha un rapel de 90 metres, trobem un anclatge de rapel i saltem avall amb els cordinos de 60 metres.

Quedo a escassos metres de la bretxa, a uns quinze, pero es impossible desgrimpar.

Decidim fer un altre rapel que ens deixa ja fora de la fosca paret. Mirem l’hora, son les dues de la tarda, hem estat cinc hores crestejant, i ara ve la part mes complicada.

Mirem el cel, sembla dirnos que ho deixem, pero collons, costa marxara ara d’aquí ¡!!!!

Inclus busquem la via en la paret que hauriem d’escalar, una repisa horitzontal et porta a l’aresta, i despres una fisura et puja fins dalt de tot, son uns 40 metres.

Ens mirem, donem la opinio, i estem d’acord en començar a baixar, aquí a la bretxa estem aprop de la sortida.

Baixem pel con de pedres, i arribem a la zona de grans blocs que hem ascendit el mati. Busquem referencies, i anem gaudint de les ullades de sol que arriben, les boires ens amaguen els cims, pero tambe ens els han fet sentir nostres.

Arribem a l’estany de Couarto, i d’aquí al refui una hora i mitja mes.

Parem, menjen i descansem, i el dia ens fa sentir essers privilegiats, en un món de natura.

Salut i força ¡!!!

Crestejant del Peiraforca al Roc Colom, alta tensió !!!!

2011-10-09T19:17:00.027+01:00

Estem a divendres el vespre, dia 18 d'agost, fa un capvespre molt net, hem anatr pujant de Porta, per tota la vall de Campcvardos, les vaques ja estan pasturant per tot arreu.

Fa una estona que trobem rovellons i ceps, i se'ns esta fent fosc, al final una vaca enfadada ens ve a treure del bosc per que ens acostem massa als vedells petits.

Seguim i trobem el refugi de pedra que hi ha en un gran prat, sota la cara nord del Peiraforca, ja es fosc, pero ens espavilem, busquem llenya i preparem el llit. Hi ha uns matalassos mossegats, millor aixo que res.
Fem el foc i sota la fresca gaudim d'un sopar calent, el vent consumeix mes rapid la llenya, i entre milions d'estels ens introduim al refugi, diriem que es del pastor, pero no ho sabem.
El refugi es totalment de pedres, s'aprofita d'un gran bloc per començar l'estructura, i entre els forats hi ha espuma injectada.

Ens estirem dins els sacs, i deseguida el cansament ens fa somiar amb l'endema.
Sona el despertador, son les set, fa fred, pero el sol ja escalfa els cims mes alts, ens movem rapid i sortim fora per esmorzar una mica. Acostem el material d'escalada, la corda i les ampolles d'aigua, el dia sera llarg, i sembla que assolellat.

Mig adormits marxem diraccio al Peiraforca, porta d'entrada a l'aresta Peiraforca-Roc Colom, un recorregut en forma de serra, agulles i raples per toits costats, ambient de muntanya i molta emoció.
Pujem ràpid, hem accedit a la muntanya per un corredor i anem crestejant per esperons rocosos. El sol ens escalfa quan sortim al coll, sota el cim, quines vistes, son quasi les nou del mati quan arribem al cim del Peiraforca, on menjem i ens posem l'arnés.

Amb un punt d'emoció i un altre de empenta comencem a crestejar, el dia sera assolellat i aviat ja ens treiem el jersei.

Anem entre grans blocs, desgrimpan, trobem un rapel que esta bastant plè de bagues, aguantarà.

Passem la corda pel mallon i surto avall, fins un petit coll, que deseguida demana grimpada per l'altre vesant.

Els somriures ens afloren sota els cascs, l'Elena esta magnifica, arrapant-se a la roca i llegint tots els moviments que et demana el camí punxegut.

Ens trobem un resalt vertical, treiem la corda, que la teniem plegada i surto amunt, entre fisures i blocs, cap al cim de l'agulla.
Els trams no son molt dificils, pero si compromesos, la roca es bona, pero s'alterna amb trams descompostos on hem d'anar amb cautela.
Fa un dia precios, a vegades ens movem per la cara nord, i el fred deseguida ens agafa, pero quan sortim entre blocs a la vesant sud, es com sentir una abraçada molt forta i càlida.

Hem anat superan tots els trams d'agulles que hi ha entre els dos cims, hem fet uns sis rapels i un llarg de corda, tot lo altre ho hem fet sense assegurances, doncs l'aresta es molt llarga, i si la volem acabar hem de correr bastant, aixo si, sempre segurs de si mateixos.

Ens acostem a la base del Roc Colom, on surt l'aresta nord que et porta al cim de manera molt elegant, ja cinc hores que estem cavalcant sobre aquesta costella de pedra, i per fi s'acosta el premi final, el Colom.
Accedim a ell amb un llarg de 60 metres, que em fa montar una precariua reunio uns cinc metres sota el cim. L'Elena arriba, li faig un peto i li dic que segueixi fins al cim.

Es perd sobre meu i deseguida em crida, ja hi som, ja l'hem travessada.
Quin dia mes bonic hem viscut entre muntanyes, vistes espectaculars i molkta emoció, i ara, els dos compartim el puxegut cim del Roc Colom, despres de sis hores de cresta.
Gaudim de les vistes, pero unes mosques voladores, i uns nuvols que s'acosten perillosament ens fan sortir del mirador.

Busquem els rapels, els trobo a la vesant sud, i amb dos rapels sortim de la muntanya i accedim a unb pètit collet que ens portaria al Puigpedros.

Saltem per una tartera empinada, uns isards ens han precedit, silenci i pau, nomes les pedres trenquen la puresa d'aquest santuari.

Cau alguna gota mentre ens acostem al refugi, collim nabius i algun rovello, apareixen els meandres del riu, el prat tant verd, i el refugi del Pastor, sempre li agrairem el compartir aquest bonic i recurrent cau.

Desfem el cami despres de fer la motxilla, ja de cara avall tot va millor, les cames estan cansades, el cap tambe, pero l'esperit es plè de força i d'experiencia, ens estira i ens fa feliços en aquest descens cap a les valls, salut Peiraforca i Colom.

Boniques arestes que amaguen experiencies i racons d'un mateix, paisatges pirinencs salvatges, pedres i vegetacio desafien la gravetat i acoloreixen l'entorn.
Que la muntanya segueixi pura i verge.
Salut i força!!!

Una travessa solitaria, a cavall de grans arestes dels Pirineus Orientals.

2011-10-06T22:11:00.046+01:00

Fa unes hores que he acabat de treballar al bonic territori d’ Alpens, una zona ja altiva, amb uns mil msnm. Hem netejat i marcat la fi del camí Transhumant que travessa cap al Ripolles, aquí s’ens acaba la feina als Lluçanesos, i els segueix als ripollesos.

Hem dinat a l’Alou, i ara amb la panxa plena mhe acostat a un lloc conegut. Diria que em sento a casa al veure la bonica cara sud del Pic de Torreneules, desenes de cops la meva mirada recorria les seves corbes.
Estic a Queralbs, he aparcat a la Central de Daio, i em disposo a anar direcció el refugi de Coma de Vaca, ja son les cinc, i el primer pla, que era anar fins a la cabana de Tirapits comença a perdre força, doncs els dies ja s’estan escurçant, i la feina del mati demana un bon repós.

Em carrego la petita motxilla, on quasi no hi porto res de roba, la jaqueta gore tex i el plumó son els unics aixoplucs indispensables, un parell de mitjons, unes malles, guants, gorro … despres el fogonet i gas, la funda vibac, la carmenyola, la màrfega i l’indispensable sac, avui he agafat el mes xic. Necesito anar lleuger, doncs l’intenccio de la travessa es recorrer les arestes que es fiquen a territori frances, la dels pics de Comamitjana, la dels Pics del Racó, la del Pic Rodó i la de l’Hereuet.

Es un bonic repte, necesitare molta força i tambe bondat del clima, pero be, jo ja estic aquí forçant el desti, i aixo hem dona ales.

Surto vora el riu Freser, que baixa esbalotat i rialler, amb unes aigües ben clares i transparents com el cel. A part del material que porto, tambe duc tot el menjar necesari, o almenys aixo penso, si m’en faltes hauria de matar algun isard o mufló, cosa dificil per que soc un covard en aquests casos, jejeje.

Començo a pujar pel cami a Coma de Vaca, tants i tants cops acariciat per les meves soles i pels meus ulls d’enamorat. Esta bastant net, tot i aixi hi ha vegetació que busca la llum i llença petites branques cap al corriol, el soroll del Freser em refresca, fa bastanta calor, pero la previsió donava tempestes cap a la tarda, a veure que passa.

M’acosto al Salt del Grill, em refresco amb el seu torrentet que m’espera als seus peus, segueixo pujant, escortat per les parets de Tot lo Mon i els boscos que precedeixen el massis del Balandrau.

Trobo bolets i fan que m’encanti a estones, pero vaig pujant entre records antics d’una estimada que feia temps que no visitava, el corriol amb els seus revolts i resalts em porten a un dia diferent, a un instant únic, i la ment deixa de estar anclada al mon dels que opinen, i es deixa amansir.

Arribo al planell on haig de travessar el riu, encara hi ha el destartelat pont estret, ara s’obre la gran pendent de la vesant nord del Balandrau. La pujada es fa llarga, pero uns dolços gers em regalen energia. Gir rere gir, vaig guanyant alçada a la pendent, es van obrint noves vistes de la vesant sud del Torreneules, amb esperons i torres de pedra que es perden fins al cim.

Rere meu es veu Queralbs i el cami de Fontalba que pùja al Piugmal, el sol hi brilla amb força i la llum es tant petent que no puc acostar-hi prou l’ull.

Amunt Rusky, que ja s’acosta l’ultim tram, m’esperono mentre recullu aigua en una torrentera que baixa del Balandrau, el cami ja perd verticalitat i comença a fer la travessa direccio a la gran Coma de vaca.

Sota meu el riu rugeix i perd alçada amb potencia, on estic jo rocs i flors conviuen, arreserades pel vent que sempre fueteja el lloc. Apareix el refugi, apareix la coma que travessa el riu Freser, es enorme, aquí la distancia es perd i no es pñot comparar en res. El Bastiments i el Coll de la Marrana barren el pas per la vesant nord, a la dreta hi tinc el Balandrau, els Tres Pics i el Pastuira, racons magics on mhe creat coma esser i com a muntanyenc.

Perdo alçada fins al riu i m’acosto al refugi, hi ha quitxalla jugant a fora, amb els seus pares, tambe algun grup que fa la travessa dels refugis.

Em descalço i em presento al Xavi, el guarda del refu, molt amablement em comenta els accesoris i les normes del refugi, jo nomes voldrè llit, doncs menjar i cuina ja en porto. Em coloquen a l’habitació Balandrau, potser es la senyal, penso, i em decideixo, tot i ser bastant tart a provar de fer el cim.

Son les set passades, el clima sha anat tapant, vels de boira s’enganxen als cims, pero l’estima i l’euforia del moment em porten muntanya amunt.

Grimpo per diferents resalts de roca i m’acosto a l’aresta nord que porta directament al cim.

He deixat la motxilla i pujo tant sols amb la jaqueta de gore, es nota la lleugeresa i aviat ja estic al fil d’aresta que em deixa gaudir de les vistes dels dos vesants.

Els nuvols s’acosten i es queden amb mi, tambe un ramat de trenta isards pasturen tranquils i em regalen la seva companyia, sento la gran força de la natura dins meu i em deixo fluir entre la boira fins que apareix el cim, el bonic Balandrau em saluda i em dona el preuat caliu de la seva energia.

La boira es espesa, el dia s’acaba, miro a tots costats, no es veu res, tant sols jo i el cim, bonica experiencia despres de tants anys sense pujarhi.

En pocs munits ja estic desfent el cami, corren o deixant-me portar pel pendent. Petits blocs de pedra i pendents d’herba em van recollin, i jo, feliç, les recorro com un isard salvatge i lliure.

La boira queda enrere, el refugi apareix a la bonica planicie i lleuger com una ploma hi accedeixo. Tothom es a dins, estan sopant, jo, solitari i ple d’energia, hi entro ben cofoi.

Monto la cuineta i faig cus cus, menjo i bec amb ganes, hi barrego llonganissa, pa i formatge, em sento realment el rei del món.

Els nens amb les seves rialles donen vida al càlid habitacle, altres conversen de diferents aventures viscudes, i jo, recordo lo bonic que es fer muntanya i vuire-la al cent per cent.

Arriba la nit, el cel mig ennuvolat amaga milions d’estrelles, la lluna plena tambe esta apunt de fer acte de presencia, a fora shi esta molt be, fa fresca pero s’aguanta.

Em fumo el fly, enllesteixo mentalment el pla per demà i em deixo portar per la dolça melodia de la nit, els angels i els somnis …. Bona nit a tot!!!!

Es lleva el dotze d’agost, el mal temps que semblaven pronosticar no treu el cap, i un cel gran i molt blau ens rep a tots al obrir els ulls.

Sento nens i mes nens que van pujant i baixant, moviment de sacs i badalls, i tots a esmorzar.

Les families amb nens surten els primers, van direcció Vallter, o sigui que compartirem un xic el camí. Jo, mes tranquil em preparo un té, i menjo galetes i algun pastisset. Faig la motxilla i surto quan el sol encara esta jugant amb les ombres de la muntanya.

Travesso la Coma, al fons hi veig la colla, i la vaig seguint recordant aventures passades en aquestes contrades.

Remunto la part de salts d’aigua i atrapo als es lents de la colla, ens ajuntem un trosset i mes endavant el meu camí gira a l’esquerra, amb un xic de tristesa em despedeixo del grup, comença el meu viatje, comença el meu camí.

Remuntu un xic mes pel riu Freser, vull anar al Pic de l’Infern, pero encara no se per on tirar.Hi ha una aresta que mai he pujat, i que porta als cims de Tirapits, sembla que sera el tram escollit. Remunto per una zona d’aiguamolls, aprofito per omplir d’aigua, doncs mes amunt ja no en trobare, i val mes no arriscar.

Hi ha unes vaques pasturant al meu voltant, mes amunt güaito un isard feresteg que s’escapa de la meva presencia.

En el cel hi ha uns voltors que aprofitant les termiques es mouen de Vallter cap a Nuria en pocs segons, bésties salvatges que sorprenen per la seva embergadura. Començo un tram mes rocallos que em demana atenció i les mans. Plego el pal a la motxilla i tiro amunt per diferents plaques i fisures facils que em van pujant al cim.

L’ulñtim tram es un diedre bastant vertical i continuat, es d’uns vint metres, l’instint em diu que mhi fiqui, sense dubtar-ho gens, ja mhi veus, buscant seguretat i adherencia amb les botes, es un moment de concentració, de pau, de interiorització, es d’aquells moments on un esta amb ell mateix.

Supero el tram, m’autoanimo, i segueixo una planicie ample, fins arribar a un munt de rocs que marquen el cim, algun cim.

Al costat em trobo unes plomes de voltor, potser el premi per haver vingut a fer camí per aquestes contrades. A la vesant sud baixa la vall de forma reposada, formant alguna que altre gran plana de pastura on puntets de colors es mouen amb parsimonia i tranquilitat.

De sobte veig una vintena d’isards, que amb els colors torrats de la seva pell es camuflen amb el terra de pastura, que tot i ser a mitjans d’agost ja es bastant sequerrot.

Mascles, femelles i petitons, pasturen com un ramat, juntets, jugant entre ells i demostran qui es el mes fort, jo, al seu costat aprenc, aprenc a observar i callar.

Segueixo l’aresta rocosa, qua amb trams atletics em deixa, ara si,al veritable cim de Tirapits, on una gran fita el delimita.

El dia es blau i clar, sento veus de gent, be, els sento i els veig, estan a la barraca d’emergencia de Tirapits, esmorzant i gaudint del dia. Molta gent segueix el GR11 que va de Vallter a Nuria, i al reves, es un cami fresat i segur, plè de gent i amb boniques vistes.

Bec un xic d’aigua i segueixo la carena que ja s’acosta a la frontera Hispano-Franxuti, just despres dels Pics de la Vaca, i agafo la direcció al Pic de l’Infern. Em trobo un noi que segueix la mateixa direcció, ens saludem i compartim la bonica vista dels estanys de Carança i la vesant oest de l’Infern. Una sensació amiga em recorre el cos, reconeixo cada racó d’aquests paratges, cada muntanya, cada aresta, cada perfil em transporta als primers anys de muntanya.

Perdem alçada fins a un collet, i despres començo a pujar cap a l’Infern, deixo enrere el caminant i segueixo amb els meus records. En poca estona arribo al cim, al cim que em va donar una lliço molt important.

Es com retrobar un amic, un amic savi que ho mostra tot amb grandesa, pero es humil com un granet de sorra. El Pic de l’Infern m’acull, i al seu cim trec menjar i aigua, em regala uns instants magics que deseguida m’omplen d’energia.

Ara comença la veritable travessa, amb la vista busco l’aresta que vull reseguir, es la dels Pics de Coma Mitjana, nhi ha dos, i la seva aresta mor cap a la vall de Carança, encara no se on dormirè, pero no hem preocupa, segur que el desti em deparara alguna sorpresa.

Sento nervis, i sense perdre temps em llenço a la vesant est, on una forta pendent cau un centenar de metres avall. Vaig amb compte, ara ja no hi ha cap sender ni corriol, ara el camí es el perfil de les muntanyes. Vaig desgrimpant i arribo al collet, a l’esquerre la ferestega vesant nord de l’Infern, a la dreta la mes plàcida cara del Pic Freser, i jo seguint endavant, per blocs i zones d’herba.

El cim Alt de Coma Mitjana es el primer que rep la meva companyia, despres de grimpar uns blocs a la part final, arribo a la fita que marca el cim.

El dia comença a perdre brillantor, grans masses nubuloses apareixen desde el Puigmal, i tambe creixen nubols a la vesant francesa on em trobo. Poso una pedra damunt la fita del cim i surto corrents direcció a l’aresta que l’enllaça amb el seu germa petit.

Es un tram bastant relaxat, amb passos d’equilibri i zones amplies on es pot caminar sense problemes.

A la meva dreta baixa una petita vall, ve del circ del Pic Freser, esta mig amagada i no shi veuen llacs. En canvi a l’esquerre hi veig la vesant nord del Pic de l’Infern, amb un petit llac suspes a la seva falda, el seu perfil triangular el fa un cim especial.

Segueixo baixant fins un collet, despres l’aresta torna a ser ascendent, primer un tram bastant facil, despres l’aresta es torna una pendent de blocs verticals.

Gaudeixo de la pau i la solitud que sento, abans mha semblat veure un refugi, encara no mho crec, pero sembla que a la vall del freser hi ha un refugi, es vora el riu i te una zona boscosa al voltant, deu estar a uns 2000 msnm. El desti em somriu, i jo li agraeixo.

Grimpo per la zona de blocs i arribo al cim petit de Coma Mitjana, em trec la motxilla i bec l’últim glop d’aigua que em queda. Hi ha nubols per tot el cel, pero tant sols mig amaguen la claretat del sol.

Amb la mirada busco el cami de descens, pero hi ha una aresta a l’altre costat que tambe em demana, es l’aresta que farè demà, la dels Pics del Racó i el Monoliet. Aquesta aresta es mes complexa, te alguns trams precaris en roca, pero no dificils, es molt llarga i em deixara al Pas del Porc, molt proper al coll de Noufonts. La miro i sembla no tenir fi, el cansament acumulat del dia em pesa, i deseguida busco el cami de descens, entre una colla d’isards que pasturen.

Perdo alçada rapid, el cim perd alçada gradualment, fins que cau en picat, son zones de vegetacio, pero son molt empinades. Busco una pala de ginestes i herba i començo un descens boig, atent a qualsevol patinada.

No perdo de vista el bonic refugi, serà un al.lucinació ??, espero que no!!! La baixada es un xic complicada, el basto que porto m’ajuda, pero es dificil on arribara el peu quan el llenço avall, sota les herbes no es veu res.

Arribo en una zona on el pi negre ja es present, per aquí es mes relaxada la baixada, i un sorprenenc Cep em saluda, sembla que ja tinc sopar.

Trobo tres ceps més, i arribo al pla, davant meu, a uns cent metres hi ha el riu, a l’altre banda el refugi, m’acosto sigilos per escoltar el lloc.

Hi veig un antic rastre d’allua molt potent, que va torçar uns enormes pals de ferro que hi ha al mig de la zona plana, per la pala que he baixat, a l’hivern desemboquen grans allaus. Travesso el riu per una zona de rocs, i veig uns cartells, “gendarmerie france, refuge matutano “, intento obrir la porta, maldició, es tancada, deseguida dono la volta a l’edifici, i trobo una part enganxada que fa de refugi lliure. Es molt bruta, pero te matalassos i llits, ademes hi ha teulada i porta.

Abans d’allotjarmi, provo d’entrar a l’altre refugi, pero mhes impossible. Busco llenya, la trobo molt aprop, depsres em passo la tarda caminant, buscant bolets i compartin amb un bonic ramat de vaques que pastura un xic mes amunt.

El riu es precios, el remunto per dins, pasant sobre pedres, trobo rovellons i ceps, es el paradis.

A les sis comença a ploure, just en aquest moment he ences el foc per fer un apat, tinc gana i avui no he menjat gaire. Acabo cuinant ceps i pa torrat, pero la pluja acaba apagant el foc, que he hagut de fer fora del refugi.

Tot s’enfosquiex i comença a tronar de forma violenta, s’acosta la tempesta, em dic, i busco la calida companyia del sac. Mhi fico dins i sense dubtarho, em deixo portar i tenco els ulls ……

Em desperto de cop, nervios i desorientat, on soc ?, ah si, al refugi Matutano, ja es negra nit, mhe ben adormit, el cansament i el plaer del llit mhan fet caure com un nen petit. M’aixeco i surto fora, encenc el foc amb la llenya seca que he entrat dins, i em faig el sopar, son les deu del vespre ja, he dormit tres hores ja, o sigui que estic mig descansat.

Endrapo el sopar i mhi torno a ficar, dins el sac shi esta tant bé, tant calent, com si t’agafes la mare i t’acaricies amb tendresa, bona nit.

Es lleva el dia, sento ocells cantar fora el refugi, ja estem a diumenge 13 d’agost, mentre faig mandres començo a rumiar el camí que em tocara fer avui, bé, allà on els meus peus vulguin arribar i el meu cos els pugui ajudar.

Surto fora, el dia es espectacular, despres de la tempesta arriba la calma, i es en forma d’un cel blau i un aire inofensiu.

Torno a encendre el foc, escalfo aigua per fer un té i em menjo algunes galetes i dolços que tinc. Deseguida tinc feta la motxilla i amb pena en el cor, em despedeixo d’aquest paradis solitari que he trobat, el desti em va portar ahir aquí, he gaudit del regal que mhan fet, com un foll.

Començo a baixar, anire a buscar la vall de Carança i despres vull accedir al Pic del Monoliet pel dret, com els isards. La sorpresa arriba aviat, primer en forma de bolets, apareixen un pilot de rossinyols ben grocs vora els rododendres, i de tant en tant algun cep tambe m’alegra el matí.

Collons, i el camí, sembla que aquesta vall no tingui sortida, es perden totes les traçes de cami, sino al bosc, en tarteres verticals, i sino el riu tambe barra el pas amb saltants desafiants. Em costa trobar un bon pas, ja vaig ben moll de cintura en avall, doncs tota la vegetació guarda la pluja d’ahir, i jo me l’enporto com una esponja.

Per fi sembla descobrir-se un sender, pero no, segueixo saltant i desgrimpant i rient sol, quan sento una fiblada ben forta a la cama, sense mes ni menys li foto pinya a la bestia que m’esta picant, sembla una abella, i torna a revoltarme per seguir la seva batussa. Me la trec de sobre, ben nervios observo la vermellor de la cuixa, un petit regal també de la natura, ho us penseu que tots els regals fan riure ¿???

Mig adolorit arribo per fi al riu que baixa de la vall de Carança, el travesso i em trobo el corriol que puja cap al Nou Creus.

Em trobo amb algun frances, ens saludem, pero aviat perdo de vista el bonic caminet, i m’endinso en l’altre vessant, m’acosto a la vesant nord-est del Monoliet, un cim molt bonic que dona a la vall de l’Estanyet per l’altre costat.

Remunto uns prats en pendent, algun pi em fa ombra, doncs el sol ja es altiu i el dia sembla optimista.

Deixo enrere gent i bestiar, i la juganera mirada em porta a un espero discontinuu que baixa del cim. Estic uns quatre cents metres sota seu, i començo a escalar, grimpar, caminar … aquí es fa de tot, es gaudeix tot i si es pot es para per descansar.

Observo el camí que vaig seguint, triant cada zona, cada pas, rere meu la vall de Carança ja queda molt avall, s’acosta molt ràpid el cim del Monoliet.

L’ultim tram del cim es bastant espectacular i descompòst, decideixo anar a buscar l’aresta nord, i despres d’alguns passets hi pujo damunt. Uns ultims metres de grimpada i ja tinc el cim sota els peus, nous horitzons s’obren, la vall de l’Estanyet fa acte de presencia, El Pic del Boc, el Rodó i el NouFonts em saluden.

Gaudeixo de les vistes, pero veig que els nuvols s’han afanyat a creixer, el cel esta poc ennuvolat, pero amb tendencia a creixer. Menjo alguna porqueria i m’adono que no tinc gaire aigua, malament noi ¡!!!!

Surto per l’aresta del cim, blocs i mes blocs sota els meus peus, davant meu el collet i el cim del Raco Petit, collons quin cim, te una cara nord per flipar, amb roca i verticalitat constant, tambe te una aresta que puja per la vall de Carança, es atractiva i llarga.

Gaudeixo de les vistes, realment son boniques, el collet es ampli i camino fins arribar de nou a la cresta, que son petites torres que s’escalen o s’eviten per la vesant oest. La roca no es molt bona, i amb aquesta tendencia arribo al cim del Racó Petit.

Te molt boniques vistes, i em deixo portar cap a la seva vesant nord-est, que cau uns quatre cents metres fins al petit circ que rep tota la pedra que es desfa de la paret.

El dia es va enfosquint un xic, pero amb optimisme començo la seguent aresta, que em portara al cim del Racó gros.

Aquesta cresta es espectacular desde lluny, pero al acostar-ti vas trobant el camí molt be, hi ha moltes torres de roca, pero es poden revoltar si es vol. Jo em deixo portar i les cavalco totes, aprofitant les vistes que tinc a tots costats. El primer tram es baixada, pero mes endavant ja comença de nou a pujar. Un parell de voltors apareixen per la dreta i sense esforç floten en el cel i es planten al cim de l’Infern en segons, aixo si que es teletransport.

Començo a enfilarme per la roca trencada, es de diferents minerals, i per aixo el colr tambe cambia a mesura que vaig tirant endavant. Es com si aquesta muntanya estes feta de diferents capes, com un pastis.

Arribo a l’imponent cim despres de buscar la cresta nord, tinc una bona caiguda als meus peus, la vista que projecta em fa apretar les dents, pero mhi sento bé, molt bé. Ja fa estona que no tinc aigua, gran problema, doncs a aquestes alçades no hi ha cap torrent ni font, i començo a patir sed, el dia s’esta fent llarg i fa estona que ho dono tot.

A la meva dreta, cap a l’oest hi ha el Nou fonts, enorme cim que abans de morir dona pas a diferents arestes, una d’elles va direcció al Pic Rodó, i just a sota la cresta, en una coma aprop del coll de Noufonts shi intueix mullena, de sobte la prioritat es arribar alli, esdeve una obsessió aconseguir posar els peus al rierol, que despres amb un enorme salt, cau a la vall de l’Orri.

Baixo del Racó Gros, la cresta es bonica i facil, pero el cansament es alt, tinc set, molta set. Desgrimpo torres petites i alguna petita canal, al pas del Porc hi ha uns isards que al veurem surten corrents amunt.

Arribo al Pas del Porc, ara de nou pujada, pero serà curta, o almenys es el que em dic per animar-me. Decideixo pujar per l’aresta cap al NouCreus, pero abans d’arribar dalt la carena, desviarme cap a la dreta, direcció al NouFonts.

Grimpo algun tram, els altres son menys pronunciats, i per fi em vaig acostant a la estimada aigua. Al coll de NouFonts hi veig gent reposan, unes vaques tambe pasturen pels voltants, i jo cap al rierol, que fins que no hi soc aprop no em crec que baixa.

Somric defallit, quina gran alegria veure sorgir l’aigua de dins les entranyes de la terra, tota per mi, gracies mare.

Estic bona estona hidratantme, miro amunt, buscant un cami per anar a l’altre vall, la de l’Estanyet, hi ho vull fer per l’aresta del Pic Rodó. Pujo de dret, aprofitant alguns corredors d’herba i trams de roca, i de sobte s’obren noves vistes.

Arribo a l'aresta del Pic Rodó, el cel cada cop esta mes tapat, pero no sembla amenaçar tempesta. Noves vistes s'obren, la vall de l'estanyet apareix, i amb ella el bassal que li dona nom. Hi ha un camí que baixa a ma esquerra, pero la bonica i atletica aresta del Pic Rodó em reclama, el dia esta essent llarg, pero hidratat com estic, i content com em sento, decideixo seguir la travessa d'avui.
La motxilla comença a pesar, porto unes quantes hores crestejant, pero el paisatge fa que m'oblidi del maleit pes, i em concentri en el passos a donar.

Les dues vesants em cauen als peus, una cap a la vall de l'Orri, i l'altre a la de l'Estanyet.
Hi ha alguna desgrimpada delicada, amb roca trencada, pero la concentració es màxima i per molt que em cridi la gravetat, segueixo en els nuvols.
Passo una zona afilada i de sobte una bretxa molt marcada, el tram no es pot evitar, pero me's igual, l'ataco directe, i en cinc metres ja estic damunt, amb la sorpresa que hi ha una corda anusada per poder passar-lo amb seguretat.

Al llac hi ha gent asseguda, els veig, ells no ho sembla. Un voltor enorme em saluda passant molt aprop, es deixa endur i despareix direcció Vallter. M'acosto al cim, i despres d'un parell de grimpades arribo al bonic i punxegut Pic Rodó.
La jornada maratoniana s'acaba, pero aqui dalt no, haig de baixar, trobar aixopluc, doncs em sembla que avui el cel plorarà, i cal amagarse en algun lloc.
Menjo un xic, també aprofito per beure, ara que tinc aigua. M'adono de les grans vistes que em rodejen, cims i arestes i cel, molt de cel.

No se com farè el descens, no vull tornar enrere, pero endavant no se el que hi ha, o si, parets bastant verticals i pocs llocs accessibles per baixar. No porto corda ni arnès, d'aixo me n'adono quan em trobo un pito, en l'espero nord del cim, on un resalt bastant llarg sembla portar en un collet.

Encara no se on dormirè, conec una barraqueta a la vall de l'Orri, i recordo la seva teulada insuficient.
Miro el resalt, costa trobar una via de baixada quan no tens corda i potser la necessites, pero l'instint i el setè sentit em dibuixa el camí, agafat com un liquen perdo alçada pas a pas,.
En el meu camí em trobo un pito, que trec per tenir de record, i aixi, amb compte i seguretat arribo en una zona menys vertical.
Desgrimpo fins al collet, abans ja he sentit un tro llunyà, aixó fa que m'afanyia a decidir, cap a la vall de l'Estanyet, doncs la meva vista d'aguila sembla haver descobert una barraca de pedra en una zona de pastura, als peus de la vesant est del Pic del Boc.
Baixo la tartera amb compte, es bastant vertical i de blocs mitjans, al meu voltant s'aixequen unes parets verticals precioses, amb trams de vegetació, pero molt alpines.
Arribo a la base, el terreny s'amansa, per fi, les cames diuen prou, la mirada es perd en el meu interior, i jo em deixo portar cap als prats, on m'espera el refugi de pastor. Se senten esquelles, i apareixen els primers caps de bestiar, son vaques, i crec que senyalesn la pluja. Tambe passen una colla d'excurcionistes, afanyeuse, afanyeuse que la cosa s'emprenya.

La vista no mha enganyat, i tant, la barraca hi es, pero no ofereix moltes garanties en cas de pluja.
Trec menjar i material, ho penjo per dins, i espero amb paciencia l'aigua. Abans pero observo les vaques com menjen i com pasturen, algunes d'elles bramen, encara no se per que, mes endavant ho descubrirè. Menjo amb abundancia, m'ho mereixo, em relaxo i deixo correr la imaginació.

Nuvols foscos entren de França, els trons comencen a musicar les valls, les vaques pasturen i l'aigua arriba, primer de forma tranquila, despres amb alegria. M'introdueixo a la barraca, feliç de l'aixopluc, pero aviat escolto alguna gota que es cola entre les pedres, i d'altres que van reseguin les lloses fins a caure en el lloc menys pensat.
M'arracono a un costat, cada cop les gotes cauen amb mes frecuencia, ric per no plorar, si la tempesta dura gaire no em servirà de res la barraca, que per postres no te porta.
De sobte les meves pregaries son escoltades, para de ploure, els trons s'allunyen, surto fora, les vaques segueixen pasturan, al meu voltant tot ha agafat tons mes vius, la fresca s'accentua, i jo em sento escoltat pels Déus que han tingut pietat de mi.
Encara hi ha una vaca que crida, per que ????? la resposta m'arriba ràpid, doncs vall amunt els seus crits son crrespostos amb uns altres. Al cap d'un minut tres vedells petits arriben mig plorant, somicant i buscant les seves mares, tot el ramat els escolta, i les tres mares els criden i els renyen, on us havieu ficat ????? semblen dir.
Jo, espectador privilegiat mho miro amb calidesa, de sobte, del cel grisos tornen a caure gotes, merde !!!!!!!!!
Em fico al bunquer, i torno a sentir la força de la natura, com em va posant entre l'espasa i la paret, mai mes ben dit, gotes i mes gotes s'escolen i s'acosten a mi, pero de nou, als vint minuts, la natura te pietat de mi, i com burlantse'n deixa de mullar la zona.

Ara sembla que els nuvols ja s'obren, ja son les set de la tarda, em preparo el sopar, i amb la poca llenya que he aconseguit aixoplugar faig un petit foc que em serveix per torrar el pa.
Em sento el rei de la terra, gaudeixo del sopar i monto, ara si, el meu llitet, demanant la fi de les plujes. Em delieto de nou amb el ramat de vaques, mhi acosto i una vaca queda hipnotitzada de mi, s'acosta, no se si es de forma violenta, per si de cas m'aparto, i els dos ens seguim amb la mirada, quines converses mes animals que tinc.
Em fumo el cigarret amanit d'anar a dormir, el dia s'acaba amb les ultimes llums, s'accentua el fred, i decideixo anarme'n al llit, bona nit muntanyes, vaques i arestes, bona nit a totes.
la meva astora es infima, i les lloses que fan de matalas no son del tot toves. La nit passa tranquila, em sento cansat, molt cansat i m'adormo fins al matí.

La falta de porta a la barraca deseguida m’afirma l’inici d’un nou dia, apart el Ramat de vaques ja fa hores que pastaren fent sonar les esquelles.

Saludo el nou dia, encenc una mica de foc i esmorzo sota la fresca de la matinada. El sol encara es lluny, pero sense temps a perdre faig la motxilla i em despedeixo del bonic refugi que mha protegit aquesta nit.

El meu objectiu es acostra-me al pic de l’Hereuet, un desconegut amagat entre el Noufonts, l’Eina i l’aresta del Boc. Es un cim menut pero molt bonic, surcat de roca granitica al seu flanc nord, vull accedir al seu cim desde la mateixa aresta nord, de poca dificultat pero amb ambient.

Travesso el prat d’herba i m’acosto al sender, mes amunt hi ha dues persones, m’extranya que vinguin de baix, no els he sentit pas. Son una parella de francesos, d’uns seixanta anys, ens saludem, i m’adono que no porten res, ni mitxilla ni res de res.

De sobte l’agitada conversa del senyor frances em fa entendre l’aventura viscuda per aquests dos guerrers.

La tarda anterior els va agafar la primera tempesta vora el Pic del Boc, a 2750 msnm, es van amagar com van poder sota l’aresta carregada d’electricitat. Al passar la primera tempesta van sortir cap al cim, pero van deixar les motxilles a l’aresta.Va arribar la segona tempesta que els va fer allunyar de l’aresta i de les seves motxilles. Resultat, que van perdre alçada en aquesta direcció, han passat la nit al ras, i puc afirmar que va fer vent i fred. Els ofereixo aigua, menjar, pero diuen que no, amb el descens a la vall en tenen prou, mes endavant vindran a per les motxilles.

Ens despedim, vaig remuntan pel corriol vora el riu, a la ment nomes hi volta la gesta d’aquesta parella, m’han regalat energia i resistencia.

Remuntu encara per l’ombra, el sol encara ha de sortir sobre el Pic Rodó per escalfarme. La vall s’esta despertant, un isard remunta les primeres pendents del Boc, el riu trenca el silenci amb empenta, buscant el cami cap a la vall.

Surto del sender, i començo a pujar entre pendents i tarteres, m’acosto a l’aresta nord del l’Hereuet, el sol em regala la seva companyia, deseguida sento la seva escalfor.

Em trobo un resalt vertical de pedra blanca, molt trencada, pero mi acosto, i començo a escalar-lo, es de tercer grau, pero la motxilla i els dies pesen i fan trampoleiar el cansat cos.

Per un moment dubto, hi ha un pas exposat, busco sortida per un altre costat, pero res, me’l torno a mirar i el supero, ja soc proper al final, un ultim pas i arribo a la càlida plana, estirat a l’herba.

Ara ve l’aresta de veritat, que encara dorm, el sol no la ilumina, potser no ho fara gaire estan tant al nord.

La pluja d’ahir va mullar la roca, i avui aquesta cara nord encara no sha refet, esta humida i els liquens escupen aigua quan els xafes, les botes no s’hi troben be, el cap em diu que mho pensi.

Busco alternatives per les dues bandes, pero tot es humit i no em dona seguretat. Passo mes a l’oest, i trobo una zona bastant seca, remuntu petits resalts de roca i algun diedre i finalment surto a l’aresta, on el sol em torna a saludar, les vistes de les dues valls son precioses, tarteres de colors, el rierol dibuixantse en el terreny com una serp, emocions de plenitud es el regal per estar aquí.

Ara ja per l’aresta nord m’acosto al cim, falta creuar un coll i escalar un resalt descompost de vint metres, que es l’agulla cimera. El Pic Hereuet es de baixa altura, 2500 msnm, queda amagat envoltat de cims de mes de 2700 msnm, pero es una muntanya molt potent, amb el seu cim apuntant l’infinit.

Ja hi soc, cansat em trec la motxilla i menjo fruits secs, ostres, quin dia, quines vistes, quina tranquilitat …..

Fa dies que visc a les muntanyes, pujant i baixant, dormin i despertan, suant i gaudint, sol i acompanyat per uns moments, en aquests instants l’esser que hi ha dins meu es barrega amb tot el que l’envolta i sent la crida dels ancestres, em sento formar part de tot.

Toca baixar del cim, i començar l’aresta que hem portara al Pic d’Eina, ja a l’olla de Nuria. El tram que segueix es ben entretingut, les dificultats es poden evitar, pero es bonic seguir damunt l’aresta, entre blocs i talls, i aixi arribo a l’encontre amb l’aresta del pic d’Eina.

Estic cansat, aviat acabare de fer l’ultim ascens del dia, despres tot baixada, jeje. Bec aigua, enfadat amb mi, doncs sempre me’n oblido i es molt important. El cel es parcialment blau, alguns nuvols alts el surquen, pero es seu color es pur, crea una magica sensació.

Arribo al Pic d’Eina, aquí ja trobo els primers muntanyencs que ja volten pels cims, son les onze del mati, hi ha un xic de boira al NouFonts, pero m’atrau l’anarhi, i em deixo portar, perdo alçada i començo el tram ascenden fins al Noufonts.

Hi arribo ràpid, creuant-me amb gent, el cim esta solitari, el clima sembla aguantar, de sobte entre la boira, sota el cim, apareixen mes de vint isards, estan pasturant tranquils, com un ramat de cabres, a menys de cent metres nostre.

Surto direcció la vall de Noufonts, busco una linea directa entre la llarga tartera, i arribar on comença el riu.

Analitzo la tartera, no sembla molt bona per baixar corrents, les pedres son un xic grans per esquiar-hi sobre. Pero em deixo anar i amb mes cautela perdo alçada rapidament.

Es bestial, pero en dos minuts ja estic creuant un plana d’herba, a buscar el torrent per beure aigua.

Em paro, i mentres bec, dues marmotes van buscant les ultimes pastures de l’any. Agafo el GR i perdo alçada, cansat, pensatiu, satisfet i feliç ……

Arribo a Nuria, abans pero comparteixo una part del descens amb uns nens molt simpatics que venien de Vallter, fent la travessa amb els pares.

Nuria em cau com un bloc de gel al cap, soroll, gent i mes gent, crits, molts crits, uauh, quina rebuda, m’assento i menjo un xic, aviat agafare el cami de Nuria a Queralbs, i es bastant llarg.

Em despedeixo de Nuria, i començo el descens, menjo gers, saludo el cremallera i en l’ultima part agafo una draçera.

Els dies han estat molt intensos, l’ultima emocio es un bany al bonic Freser, bonic i refrescant.

Salut i força ¡!!

Massis del Neouvielle, entre llacs i catedrals de pedra !!

2011-07-19T18:31:00.076+01:00

Es desperta el dijous 14 de juliol, el dia es serè i deseguida el sol escalfa amb força.
Avui marxem cap als Pirineus, els magnificos ens tornem a citar per compartir una aventura amb les grans muntanyes del massis de Neouville.
Som el Dani, el Mill i jo, ens falta el pare, el seny i l'empenta del mestre Met. No pot venir, pero ell sap que estarà en tot moment entre nosaltres, a les arestes i als cims que trepitjem.
Condueix el Dani, hem fet una ultima compra, ens faltava una bombona de gas i bastant del menjar que necesitarem en els quatre dies que estarem per les muntanyes. Parem a fer un cafe abans de Calaf, i deseguida ens posem en marxa direccio, Balaguer, Alfarras, Benavarre, Graus ......

Parem a fer benzina, i agafo el cotxe, ara el cami es mes entretingut, el riu Essera refresca en una terra bastant àrida, pero quan passem direccio Ainsa, el Peña Montañesa, amb les seves terrasses grogues, ginestes florides acoloreixen el massis rocos que revoltem direcció el vesant del riu Cinca.
Abans d'arribar a Ainsa, ens parem en un riuet que baixa de les muntanyes, no es molt caudalos, pero ens refredarà el cos.
Ens hi banyem una estoneta i aprofitem el bonic lloc per dinar. El dia es va enfosquint a mesura que pujem direcció el tunel de Bielsa, pas fronterer per travessar cap a França. Per pocs quilometres no ens trobem el famós Tour de France, que pujava de Tourmalet per anar cap a Louz Ardiden, nomes quinze quilometres ens salven del mes que possible caos de transit.
Comencem a pujar direcció al Lac, o embassamanet de Cap de Long, que segons he llegit, es el mes gran dels Pirineus, ojo amb l'assuntu.
Pujem per una carretereta estreta, el bosc va canviant a mersura que guanyem alçada, ens creuem amb molts cotxes que baixen de l'alta muntanya.

S'obre la vista i apareixen les faldas de les muntanyes, a la dreta deixem el llac d'Oredon, i enfilem els unltims metres per arribar a la presa de Cap Long, a 2162 msnm.
La boira amaga els grans cims, per sort no sembla que vulgui ploure i comencem a repartir-nos el material, menjar, tenda i roba .....
El parking es plè de gent, baixen del cotxe ràpid i de sobte reben la garrotada del fred i l'alçada, tenen sort de poder gaudir d'aquest paisatge sense haver de caminar ni un metre.
Avui pero no es veu res, nomes uns tres cents metre sobre el nivell del llac. Agafem l'ampolla de vi que el Mill ha portat, ens escalfarà per la nit. No tenim mapa, pero jo tinc un parell de fotocopies de les arestes que volem fer, tot i aixi amb la boira que hi ha, nomes el llac ens orienta en tot moment.
Sortim per la vora esquerre del llac, agafem un sender bastant fresat que voreja l'enorme embassament de Cap Long. Trobem restes d'un gran desprendiment de roca, una part d'una paret va caure uns cent metres i es va trencar en mil pedaços, passem ràpid pel lloc, doncs fa basarda tot aquest rocam trinxat.

De sobte el sender comença a remuntar la pendent, ens allunyem del llac, pero guanyem alçada, que sempre va be. Fa estona que cau un xiri-miri, el Mill ja sha posat el gore, llest com es el portava a la part alta de la motxilla, nosaltres seguim, com si res, fent veure que no sentim l'aigua que ens regala el cel.
Mes altius, seguim fent la travessa al gran llac, buf, no s'acaba mai, la muntanya ja gira, pero el llac continua girant també, es extraordinari, veure tanta aigua dolça et fa sentir quelcom dins el cos, serà que som realment d'aigua, je je.

El Dani va davant, i per fi descobrim el final, o el principi d'aquesta meravella liquida. Atrapem una parella de padrins francesos, i seguim el sender, que despres de creuar una tartera de blocs grans, s'acosta al riu que baixa del Pic Long, o aixo ens pensem, per que la boira ens amaga el fantastic paisatge que ens rodeja.
Remuntem pel riu, tant aviat el creuem, fent equilibris i alguna patinada, com el seguim per un costat. Es molt divertit, i ens ho passem be, solitaris del món, ens acostem a les estimades muntanyes.
Un gran resalt, per tots costats ens indica que caldra remuntar una forta pendent. Creuem el riu per ultim cop, i comencem a pujar per una pendent d'herba i de llastres de roca que patinen un xic, cal anar amb compte, es un tram delicat.

Ens acostem a la boira, just acabar el resalt quedem inpregants d'aquest sòlid invisible, i ens introduim al seu món. Aqui ha ha d'haver un llac, ho posa en la ressenya que porto, pero fins uns dos minuts no apareix un petit aiguamoll, que reposa uns instants abans de caure en picat pendent avall.
Es tot grisos, creuem el petit llac pel sender, i sortim en uns turonets d'herba, el Dani troba un mur de pedres, potser es la senyal de que ja nhi ha prou, que parem aqui.
Tot i aixi, deixem les motxilles i busquem una zona mes allunyada del sender principal, pero tornem sense res clar, aqui hi tenim aigua i reser, decisió final, ens quedem.

La boira no dona treva, nomes les esquelles d'unes ovelles ens fan sentir acompanyats, de tant en tant, una ovella apareix a pocs metres, per seguir pasturant entre turons.
Comencem els preparatoris de muntatge del campament, treiem la tenda i la montem al costat del mur, on hi guardem el menjar, el fogonet i els trastos de cuina. En pocs minuts canbia el paisatge per complet, ara hi apareixem nosaltres, som els convidats de la muntanya.

La pluja ens ha respectat, i mentre fem el sopar sembla que la boira comença a obrir-se, es un miratge doncs segueix amagant tot el que ens envolta, no sabem on som, pero estem contents de serhi.
Sopem un bon plat de cus cus, i despres uns entrepanets de beicon, fa un xic de fred, els tres estem drets, xerran, rien, recordan vells temps, semblem uns avis.
Postres, té i un bon cigarret amanit, un cim apareix abans d'anar al sac, es direccio sud, ara encara no se quin pot ser, demà ja veurem cap on tirem.
Tinc dubtes del traçat, he sortit sense informació, sense saber per on començar i on acabar, volem fer una cresta ben llarga, i fer un vibac al bell mig. Pero careixo de suficient informació, ademes el clima no m'ofereix garanties.
Ens apretem dins els sacs, tips i cansats, demà ens llevem a les sis, ara son les onze de la nit, la muntanya descansa, el riu no descansa mai.
Passa la nit, costa llevarse, shi esta tant be aqui dins, pero sempre trenco aquest bonic sentiment, vinga amunt, que tenim visita avui. Surto fira amb les botes descordades, el dia s'ha llevat bastant net, pero alguns filaments prims em fan malpensar. Medito la decisió, i els la dic, fem tota la cresta del Pic Long, i despres baixem a dormir a la tenda, el Mill i el Dani estan d'acord, i comencem a esmorzar i preparar la motxilla.

Sortim direcció sudoest, cap al Pic Maubic, que representa que esta sobre nostre. Es el primer tres mil del dia, i nomes ens manquen cinc cents metres de desnivell. La pujada es entretinguda, hi ha fites per tots costats, i anem fent el nostre cami per separat, pujant pels resalts de roca pulida que trobem. Ens acostem al sol, i ell ens recompensa deseguida, la seva càlida abraçada ens esperona a seguir.

Va apareixent cims i mes cims, personalment quedo bocabadat del lloc on estem, anem guanyant prespectiva, i llargues arestes apareixen al nostre voltant. Veiem la cara nordest del Pic Long, una llarga llengua de neu, que es el testimoni d'una anitga glaçera.
Cada metre que pujem es un nou balco, les ombres a la vall contrasten amb la iluminació de les alçades.

Tinc dubtes al veure els cims, sembla que no m'oriento bé, o potser la ressenya es molt bàsica, pero realment apareixen coses que no teniem controlades. Una ultima pala de neu i abraçem el cim del Maubid, un pilot de rocam amuntegat i altiu de 3058 msnm.

Una aresta afilada i plena d'agulles ens crida, pero no ho veiem clar, surto a fer una petita inspecció per la fragil aresta.

Els amics queden enrere, de tant en tant quan surto d'alguna vesant, apareixen de nou, dalt el Maubic. Es uan crestejada molt delicada, s'ha d'anar buscant la banda menys exposada. A cada banda hi ha molts metres de caiguda, i no hi ha errada que valgui.

Arribo fins una agulla, miro la part que vindra, tot i veurela molt complicada sembla que hi pot haber camí.
Torno amb ells, ens carreguem la motxilla i els dic el meu descobriment, sortim els tres a cavall de la roca, amb compte anem passant les dificultats.
Em giro i els veig cavalcar concentrats damunt aquesta roca podrida i salvatge. Em trobo amb noves dificultats, una agulla amb algun pas de tercer em barra el pas, a dalt un cordinet indica un possible ràpel. Mes endavant dues agulles fines barren el pas, en una tambe hi ha cordinos al seu cim.
Em vene dubtes, doncs ara el cami es torna molt salvatge, i no tinc cap referencia d'aquest tram, potser es millor fer aquest tram al reves, d'alla cap aqui, dubtes i mes dubtes, el Dani i el Mill em diuen que vagi amb compte, doncs semblo un voltor damunt la punta del roc.
Tornem a fer assamblea, els tres tenim dubtes, el camí ens amaga unes sorpreses que semblen massa intenses, al final, amb dolor, ens retirem, una ultima mirada al buit, i una pregunta, per que ??

Doncs perque si, a vegades no es pot, no es el dia, pero ens curem ràpid de l'espant, saltem del Pic Maubic direcció a la glaçera nordoest del Pic Long, hem vist un tram factible, hi ha molts blocs trencats, terrasses i fisures, i s'accedeix enmig de l'aresta del Pic Long al Badet.
Creuem la blanca i càlida glacera, fins ara el dia es porta molt be, nosaltres estem un xic cansats, doncs els plans s'ha hagut de canviar, i aixo comporta cansament psicologic.
Ara ve l'escalada, mes ben dit la grimpada, doncs sempre ofereix una repissa ample per descansar i preparar el seguent resalt.

Arribem en una roca que surt de la neu, deixem el piolet i ens eixuguem les botes. Surto jo davant, un primer tram trencat ens porta mes amunt, on hi ha diferents camins a seguir, jo vaig pel mig, de sobte el Mill apareix a la meva esquerre, collons quin susto, jejeje. Passa davant i continua trenant el cami entre fisures i petits diedres.
La roca esta pulida, sembla bona i deseguida el Mill ens saluda desde el collet de l'aresta.
L'ultim tram es bonic, un diedre de quatre metres que t'impulsa a l'altre vesant.

Sense parar gaire estona, ens mirem el recorregut que ens espera, sembla interesant i espectacular. El Pic Long ens crida amb força, ara si que hi pujarem, i fem una nova crestejada espectacular, es un tram molt bonic i estetic, hi ha neu al vesant nord i roca de colors al sud.
Remuntem un tram vertical, amb trams de III i molt ambient, uns voltors apareixen de sobte flotant en el cel muntanyenc, grans observadors dels animals que desafien la gravetat.

Passem una bratxa i ja accedim al l'altiu i espectacular Pic Long, amb els seus 3192 msnm es el mes altiu del massis.

Ens abraçem amb força, el vent bufa fort i ens refreda un xic el cos, fins ara haviem estat tant concentrats que de sobte aquest descans es fa estimar. Busquem reser baixan un xic per la nord, ens assentem i gaudim del menjar i del descans que ja desitjavem.
Fa un dia tant clar que veiem tots els massissos mes alts dels Pirienus. El Mont Perdut, el Taillon, el Vignemale i altres que es perden cap a l'oest ... a l'altre banda Bachimala, Culfreda, Posets, Perdiguero i al fons l'Aneto tambe troba lloc per saludar-nos, gracies a tots per ser a la nostra festa.

Fem un cigarret, de nou una altra decisió que pendre, cap on anem, cap als Pics de Badet o cap a Bugarret. La tornada per Badet ens sembla millor, i tindrem una bonica i exigent aresta que creuar, alla anem.
Desgrimpem per una ampla canal, encara amb petites taques de neu, la roca esta descomposta, i baixar un sota l'altre es fa amb molta atenció. Accedim a una repisa que ens deixa als peus de l'aresta que haviem escalat fins al Pic Long.

Tornem enrere, pero aviat el terreny es torna nou, i la intuició comença a treballar de nou. Anem a cavall de la cresta, pero hi ha passos que es millor ferlos per alguna vesant, ens trobem un pas de cavall precios que ens acosta a l'agulla Badet, un nou cim de 3135 msnm.

L'escalem per la vesant nordest, roca precaria pero sense dificultat tecnica, nomes molta, molta exposició. Al baixar de l'agulla ens trobem una bretxa fosca i tetrica, que fem ??? una mirada a les dues vesants, sembla que la nordest torna a esser la triada. Es una desgrimpada molt exposdada, un tram descompost amb sorra i roquets petits, precedeix una petita travessa de neu. Al fons, el corredor agafa verticalitat i cau uns tres cents metres avall.

Els rocs que cauen al nostre pas ens fan enmudir, concentrats i sense respirar sortim del fosc amagatall. Una bonica aresta que escalem ens porta de nou a la cresta principal, que bonic i emocionant, respirar a fons i gaudir del que ens envolta.

Davant nostre, molt proper ja tenim el Pic Badet, estudiem la pujada i ens hi acostem amb rapidesa. Es una bonica punta, afilada i desafiant per tots costats, boniques vistes de totes les valls que ens envolten, tambe els Pics de Cambeil ens saluden, ja mes propers, sota nostre el llac que porta al coll de Hourquette de Cap Long, i tambe la glacera del Pays Baché.
La nostra aresta continua cap al Pic Maou, unes vistes precioses que descubrim pas a pas, l'aresta perd alçada amb ràpidesa, i s'han de buscar els trams menys exposats. Les dues vesants encara cauen molt, pero ja no son tant espectaculars. Gaudim de l'entorn i parlem mentre anem acostantnos al Pic Maou.
Una nova grimpada en una roca molt diferent, de color blanquinos i amb milions d'escames que es desprenen al moment. Aquest cim es una aleta afilada blanquinosa, els Pics de Cambeil son molt propers, pero el Mill i el dani diuen que per avui ja en tenen prou, tots dos tenen les seves raons, ademes ens queden dos dies d'activitat, per avui ha estat suficient.
Mentre destrepem el Maou, vaig rumiant, em sento be, el dia es perfecte, estic aprop de tres cims que ja son menys complicats, tot i aixi el recorregut es llarg .... hi ha mes punts a favor que en contra.

Mentre desgrimpem els informo del meu pensament, els dos estan d'acord, inclus vindrien, pero volen descansar, els entenc. Surto disparat cap a l'Hourquette de Long, fent una travessa per tarteres de llosetes de pissarra.
Ens despedim, una abraçada i fins ara amics, ens anem veien desde les alçades. Em sorprenc corren, corren de costat, que costa molt i es emprenyador, pero divertit. S'han quedat el meu piolet i els ferros d'escalada i sento que puc volar.
Arribo al collet, em trobo una parella de valencians molt eixerits, intercamvien visions de la nostra experiencia i ens desitjem un bon camí, una parella molt eixerida penso mentre vaig remuntant el sender cap al Pic ssw de Campbieil, de 3157 msnm. Em creuho amb dos grups de muntanyencs, ens creuem una salutació, i seguim el nostre camí, ells baixant i jo de nou, pujant.

Em sento bastant cansat, pero es l'ultim desnivell del dia, m'esperono i aviat, per sortir del sender tartera, em poso a grimpar pels ultims trams rocosos del cim.

Nou paisatje, noves vistes, molta alegria i una gran càrrega d'energia, aixo es el que sento al fer aquest cim, unes boires calentes piquen a la vesant est, que cau en picat un pilot de metres, avall, molt avall.
El dia es mante net, a part d'aquesta boira que s'ha creat a la vall hi ha pujat fins aci. Faig la travessa de la carena que em porta a l'altre cim del Campbieil, aquest de 3173 msnm. Son cims totalment diferents dels que hem ascendit al Pic Long, les formacions rocoses i els seus colors em regalen noves emocions, gracies natura per aquesta bonic present, el gaudeixo a flor de pell.
Ara em trbo un llarg descens per una aresta afilada i despres per una tartera de rocs finets que baixo al gàlop, gaudint com un isard.

Una parella de voltors tornen a sobrevolardamunt meu, estic pujant els ultims metres del Cim d'Estaragne, l'ultim cim de tres mil metres del massis. Encara em queda un glop d'aigua, el guardo per l'arribada a l'ultim pedestal. Uns passos de roca i ja tinc la fita gegant al meu costat.

Em sorpren la vall D'Estaragne, que baixa mes pausada fins al llac de Oredon, aquesta vall s'agafa abans d'arribar a l'embassament de Cap Long. Una gegant tartera precedeix les pastures verdes que hi ha mes avall.

Crido de felicitat, com formiguetes veig els meus amics direccio al nostre campament, els seus colors els delaten, crido i crido, pero no em senten, estan en una altre situació.
La baixada es preveu ràpida, doncs una gran tartera baixca fins unes congetses de neu, que despres, sempre en travessia em portaran fins a la tenda, sembla molt llunyà, pero de cara avall es guanya temps molt ràpid.

Començo el descens, ara per aci, ara per alla, com un isard, be com ells no, per que faig bastant escandol amb el moviment de pedres.
Quin gaudi perdre alçada tant facilment, apareix la congesta de neu, i sense pensarm-ho hi pujo damunt i llisco com si esquies. Encara es mes agrait baixar per la neu.
Trobo un tall de roca considerable, i quan mhi acosto, veig moviment, esberats per la meva presencia tres isards, un d'ells petit, surten disparats muntanya avall, fent zigues zagues per distreure'm, son molt salvatges aqui els isards, penso per dins.
En poca estona ja baixo la pendent final, que em deixa en un rierol. El travesso i ja puc anar a saludar el Mill, que descansa al campament, he baixat molt ràpid, doncs ells no fa ni mitja hora que han arribat.
El Dani es mes amunt, en un turo buscant covertura pel mobil. Quan ens ajuntem fem un bon apat, formatges i llonganissa es reparteixen, pa i galetes, de tot una mica.

El sol escalfa fort, pero fa una brisa que relaxa, i despres de dubtarho, treiem les astores fora, i ens estirem sota el sól, que ens carregui la bateria.
En poca estona quedem fregits, hi ha gent que baixa dels cims i ni els sentim, estem cansats i feliços, salut amics.
La tarda passa entre migdiades i somnis. El dia encara es mante net, i el sol aviat ja no ens donara calor ni llum.

Preparem el sopar, repetim cus cus i taula d'embotits i fregits. Cada nit quedem tips com porcs, i es que despres d'aquesta aventura cal omplir l'estomac.
El dani diu que te mal de panxa, pero no en fem gaire cas, esperem que no sigui res. Abans d'anar a dormir, em quedo uns minuts fora, agraint tot el que he viscut, i demanant bon temps per demà, gracies Pacha mama.
A mitjanit sento el Dani fora, sembla que vomita, l'escolto atentament, no sembla molt apurat, i espero que entri a la tenda, se'l veu trist, pero diu que se li ha posat malament el sopar.
Hem posat l'alarma a les sis i mitja, el dia no sembla oferir moltes garanties, hi ha bastants nuvols espcampats pel cel, encara no estan junts, pero semblen voler dansar avui, que fem ??

Fem l'aresta del Neouville, o fem l'aresta que la precedeix, on hi ha el Turon de Neouville i el Pic Tres Consellers.
El Dani s'ha llevat, pero no esta fi, i ens ho comenta, avui vol descansar, demà farem l'aresta dels Tres Consellers, que es una classica dels Pirineus, o sigui que no sho vol perdre, avui, nosaltres ens hi acostarem, la veurem de ben aprop.
Amb el Mill decidim sortir a veure que fa el clima, anem amb tot el material, doncs no tenim gens d'informacio de l'aresta, i caldrà estar molt atent.
Ens despedim del Dani amb tristor, hem esmorzat molt be, pero ell es queda aqui, i nosaltres marxem cap al desconegut.
Per accedir a l'aresta hem de fer una llarga travessa, de la zona del Pic Maubic fins al coll de l'Hourquette de Bugarret, bastant mes a l'oest d'on estem.

No hi ha cami, de tant en tant alguna fita ens saluda, opero es perd en l'infinit del rocam. Anem acostantnos al coll, tant aviat per terrasses d'herba, com per resalts de roca que afloren de dins la terra.
A la nostra dreta, apareix el bonic estany de Cap Long, enorme com ningun, la vall encara dorm, pero aviat despertarà, el sol lluita per guanyar el lloc als nuvols.
Una petita planicie amaga un riu subterrani, i ens acosta a la pendent final fins al coll. L'aresta que tenim davant ens fa empetitir, ademes de l'altre vesant apareixen boires, collons el que ens espera.
Arribem a la Hourquette de Bugarret, 2614 msnm, aqui comença l'aresta al Turon, altiva i desafiant ja desde el començament. Mirem l'aresta, mirem el clima, si ens hi pujem i comença a ploure l'hem ben liat, que fem ???

Pujant un xic veiem un sortida mes endavant, i decidim fer els primers resalts de l'aresta. Hem d'apretar fort per guanyar els primers metres, entre travesses i algun petit diedre.
Per fi a cavall, anem grimnpant fins que trobem una placa bastant llisa, mes endavant la cosa s'esbera, i el dia no es el millor.
Desgrimpem i ens retrobem a la vesant SO del cim, on uns esperons pujen verticals fins a ell. Hem sortit de l'aresta per caure a les urpes de la bestia. No tenim molt per triar, estem en una terrassa amplia, entre dues grans parets, o anem amunt per aqui, o tirem enrere.
Anem fent la travessia a la vesant, buscant la via d'acces, sigui d'un esperó o sigui per una de les seves canals.
La cosa enpitjora, doncs començen a cuare gotes, i la roca es pot mullar. Tot i l'aigua estem euforics, mirem amunt i sembla que no durarà gaire, es pot dir que de optimisme no ens en falta.
Per fi, entre el xiri miri trobem una canal que sembla mes accessible, be, ho sembla en l'entrada, ves a saber com serà tres cents metres mes amunt.

Tot i aixi, intercanviem visions, i decidim agafarla, sembla que un dels esperons que la guarda podria ser factible si haguessim de sortir de la canal.
El primer resalt, un bloc enorme enclastat ens informa del que podrem anar trobant, damunt nostre apareixen els voltors, tot esta en dansa, comença la festa. Passem el resalt, la canal dona respir, grimpades facils entre blocs i rocs que cauen al mirarlos.
Tot i aixi ens encanta quest tipus de progresió, i anem guanyant metres rapidament.
Al nostre voltant els esperons agafen verticalitat, i ens sentim atrapats com ratolins.
El Mill va davant, jo prudentment darrere seu, uns metres de separació per evitar un cop de roc.
Anem be, finets com gats anem descobrint el que ens amaga la muntanya, moments de gran tensió que resolem rapid, ens porten a llocs mes tranquils on respirem i bebem aigua.
El cap sempre miran amunt, buscant el final d'aquest tobogan de roca, el somriure del Mill aflora entre descansos, estem gaudint aquest nou descobriment.
De sobte tornen a caure gotes, la por al cos, la natura ens donara una lliço o ens deixarà sortir del cau.
Passem uns ultims resalts mes verticals que ens acosten al cim, ja ho sentim, ja estem propers, sort, doncs no he vist gaires sortides mes avall. El Mill escala l'ultim tram, son uns quinze metres de plaques fisurades i plenes de liquens que el vent ha eixugat i semblen adherirnos mes a la paret.

Un fort crit i ja es al cim, riu sol, esta feliçi vull compartir aquesta alegria amb ell. Deseguida ens ajuntem a l'enorme fita de pedres que hi ha, be nhi ha dues, que veiem desde la tenda pensant que eren persones. Hem triat el trajecte mes directe, ni en el millor dels somnis podriem haver triat sortir al cim, gracies muntanya.

Els voltors tornen a volar sobre nostre, potser tambe per felicitarnos, encara que a ells no els agraden aquests finals, jeje. Fa dues hores i mitja que hem sortit de la tenda, son les deu del mati, i sembla que el sol esta fent fora a tots els nuvols, almenys els allunya del massis.
Gaudim com folls del preaut instant de cim, estem exultants de felicitat per la nostra troballa ascendent.

Menjem i bebem, fem senyals al Dani, per si es capaç de veure dos humans entre els monuments de pedra, saludem efusivament en la seva direcció, mes tart sabrem que no ens ha vist tot i buscarnos per l'aresta.

Aqui continua l'aresta cap al pic de Tres Consellers, el sol empeny els nuvols i prova d'escalfar la roca, pero li costa força, mentrestant anem menjant el que hem pujat, satisfets de l'aventura que em viscut.
L'entorn del corredor era com una catedral de pedra, envoltat de parets, tant sols el cel, sobre nostre podia donar-nos esperança, esperança de que hi havia una fi, una alliberació.
Fem un cigarret, ens l'anem passant mentre gaudim del fantastic món que ens envolta, que ens dona pau, i al mateix temps una forta exitació interior, una bona alimentació per l'ànima.
Ens aixequem, les nostres mirades van cap a l'aresta que hem de recorrer, al principi es veu ample i tranquila, pero mes endavant sabem que hi ha dues bretxes amagades, no molt grans, pero bastant marcades.

A la dreta tenim la llarga i vertical cara est, que enllaça els dos cims, es enorme i cau fins al llac de Cap Long, amagan un parell de grans terrasses amb vegetació.

L'aresta s'estreny, i ja sense donarnos compte, ja anem a cavall de la roca, ara la cara oest, fosca i freda, agafo color, tambe agafa verticalitat, al contrariq ue la paret est, aquesta es fosca, humida i amb alguna congesta de neu, si podem, sempre ens decantem cap a la banda est per crestejar.
Trobem la primera bretxa, i amb una desgrimpada poc dificil, ens plantem al collet, que deseguida agafa alçada per una successió de blocs.
Salvem la bonica bretxa, i seguim, les valls del vesant oest comencen a iluminarse, tot i aixi, als peus de la nostra muntanya i regna la freda ombra. Trobem la seguent bretxa que salvem facilment per la cara est, remuntem els ultims metres i posem els nostres peus al cim del Tres Consellers, gran planicie rocosa, que amaga sorpreses a mesura que te'n apartes.

El Mill alça les mans, un gest de felicitat, son les ales per alçar el vol i sortir amb els amics voltors, es tant magic el moment, davant nostre la formidable aresta dels Tres Consellers que puja al cim del Neouville, envoltats de grans precipicis de roca i observats pels diferents llacs altius. El sol ja escalfa, treiem el menjar, conversem i callem, son moments per gaudir de les emocions.
El silenci regna al nostre voltant, els nostres ulls brillant de felicitat i la ment deixant de funcionar per uns moments, el cor s'obre de bat a bat, rebem tot el que donem.

De sobte uns crits, davant nostre, en l'aresta del Neouville uns puntets es mouen, els veiem amb dificultat, pero comptem tres persones. Al davant sembla anarhi un guia, dons sempre s'avança amb gran agilitat i monta reunions per acostar els seus companys de corda. Veurel's progresar en meravellos, ja ens hi trobem nosaltres, cavalcan aquesta espina perfecte que s'acaba al cel.
Observem per on passa el guia, aixi demà tinderem alguna lleugera orientació, doncs l'aresta fa uns tres cents metres i te dos punts que s'alça vertical, una meravella dels nostres Pîrineus.
Just quan ens alçem per marxar arriben dues noies, pujen amb unes motxilles molt carregades, pero es veuen fortes i contentes, si elles han pujat per aqui, vol dir que nosaltres podrem baixar. No sabiem com seria el descens d'aquest cim, direcció al collet on c0mença l'aresta, temiem algun ràpel, pero les noies ens expliquen que hi ha alguna grimpada, pero en general esta fresat.
Ens despedim d'elles, les deixem gaudir del cim i comencem a baixar avall. Al principi es una zona bastant rocallosa, pero a poc a poc va agafant verticalitat. Desgrimpem pel pilot de blocs i petites arestes, i arribem al collet on comença la preciosa aresta dels Tres Consellers.
Una parella comença l'escalada, es bastant tart, pero almenys el dia sembla aguantar, els saludem i els deixem fer, tenen pressa.
Hem intercanviat un parell de paraules amb la noia que assegurava, ens ha demanat d'on veniem i on anavem. Al respondre-li que baixavem pel collet direcció al Cap Long, ens ha mirat un xic dubtosa, pero no sha atrevit a dirnos el que pensava.

Ens despedim i comencem a desgrimpar el tram, al principi es una tartera de grava, pero no mes de tres metres d'ample, no es pot badar, la caiguda seria fatal. A poc a poc s'estreny, collons, i de sobte nomes es una petita terraseta en descens, per postres ben molla.
Em miro el Mill, no parlem gaire, abans de ferne un drama, ja mhi foto. Es una desgrimpada finissima, quasi ni respiro, els ulls miren de colocar els peus en el millor lloc, les mans s'agafen amb força a una bustia interminable.
Per fi passem els deu metres, sense respirar, pero el que ve ens torna a treure l'alè.
Una congesta de neu, separada per un metre de la paret, en pendent i amb perill de baixar patinant uns bons cincuanta metres, despres grans blocs esperen l'artefacte que llisqui.
Mirem totes les opcions, per la paret, per dins la rimaya, i al final treiem el piolet i aprofitant unes lleugeres marques de les botes dels que han pujat, ens deixem baixar per l'aresta de neu, clavant el pìolet amb força, i la ma sobrant també, i desitjant que cap dels dos peus marxi patinant avall.
Moments que posen tots els sentiments a lloc, cada segon es torna interminable, cada passet que perdem una petita victoria. Bonic es veure el Mill, lluitar amb cautela pero amb empenta per aquesta rampa infernal.
Arribem suats i xops a l'altre costat, aqui et quedes congesta sorpresa, en un lloc màgic i al mateix temps tètric. Ara ens queda retornar al camp, a veure com esta el Dani, que esprem trobar en plena forma. Anem desfent el cami imaginari que ens caracteritza, primer una gran zona de blocs gegants que anem sortejant passant-los per sobre com equilibristes.
Perdem un xic d'alçada i ens posem a la base dels esperons que pujen al cim dels Tres Consellers, i desde aqui el cami es pot dibuixar en el paisatge.
Anem marxant de manera transversal, direcció al coll que ens ha vist arribar al començar el dia, coll de Cap Long, tot i aixi no hi ha cap corriol i seguint fent un fora pistes espectacular.
Sota nostre, a uns qautre cents metres hi ha l'enorme llac de Cap Long, i a la nostra dreta s'alça la espectacular muntanya dels Tres Consellers i el Turon de Neouville, amb els seus esperons que moren als nostres peus.
Fa bastanta calor, el cel despres d'amenaçar pluja al mati, ens depara moilta calda, i busquem el torrent que ens calmara la sed que tenim.

Trobem una bonica marmota ques s'acosta a nosaltres fins a cinc metres, confiada per que el seu cau es proper, l'abisme s'obre sota els nostres peus de tant en tant, direccio al Cap Long, que sembla voler frenar-nos la caiguda en els seves aigües congelades.
La travessa s'acaba amb una desgrimpada un xic arriscada, per un corredor amb pedres descompostes, que de tant en tant reben la força de la gravetat gracies a la nostra involuntaria empenta.

Fins l'ultim moment no sabem si haurem de rapelar la part baixa del resalt, al final una bonica rampa d'herba ens deixa als peus de l'ultima pujada al coll.
Nosaltres seguim travessant direcció sud-est, amb la vista fixada en aquell punt on la tenda i el Dani ens fan de casa.
Aquest tros ja el coneixem, recollim aigua feliços, compartim curtes converses i ens deixem fuetejar el cervell per la bellesa del paisatge, llargues i rocoses arestes ens envolten, el paradis de les crestes, penso per dins, i em sento insignificant al costat de tanta natura.
Despres de la gran travessia que hem fet, arribem al campament, tot esta tranquil, el Dani arriba caminant desde un turonet proper, ens saluda amb alegria.
Ha millorat bastant del mal de panxa, pero se sent sense forçes. La tarda sembla voler taparse, son les tres del migdia i despres de menjar un xic, decidim desmontar el campament i baixar fins al parking de Cap Long, on desde alli volem accedirem a l'aresta dels Tres Consellers.

Una ultima i càlida mirada a la petita coma que ens ha deixat conviure amb ella, el record del riu proper, les ovelles pintades i el paisatge que ens envolta es queda dins el cor, fins al final de l'existencia.
Perdem alçada ràpid, ja diràs, el Mill, el Rusky i el Dani, quan shi posen no paren. No parlem, tant sols ens mirem de tant en tant i ens regalem un somriure.

Desfem el resalt rocallos i ens plantem al riu que baixa de l'antic campament on estavem, el travessem per una zona ample pero molt rocosa i ja som de nou al corriol.
l'anem seguint mentre ens deleitem de les vistes del massis.
Arribem a la zona que voreja el llac, aigua i mes aigua ens rep, entre bromes i comentaris, aquest tram se'ns fa llarg, pero aviat veiem apareixer l'enorme presa i un muint de formiguetes de colors que la recorren, benvinguts a la civilització.

Passem per la zona del desprendiment de la paret, que ens torna a esgarrifar i accedim al parking de Cap Long, sans i alegres.
La tarda ens passa ràpid, primer anem a pendre una beguda al bar de Francis, un alpinista, aventurer i amant dels bons moments. S'ens assenta al costat i conversem amb una barrega de castellà-frances que tornaria boig al Sarcozy.
Ens entenem be, i ens apropa antics llibres de ressenyes del massis, fotos dels germans Ravier i altres artilugis que els guarda com part de la seva vida.
Li diem que demà volem anar a fer l'aresta dels Tres, volem fer un vibac, pero ell ens aconsella un refugi antic dels treballadors de la presa que mai ningu habita.
Ens despedim i aixi ho fem, cap al refugi, sembla un bunquer, pero te matalssos i aixo el fa comode.

Busquem bolets pels voltants, pero l'orografia del terreny ho fa molt dificil,preparem el sopar i ens hi posem rapidament, de nou cus cus, amb quelque xouisse de verdura. La nit ens envolcalla aviat, i un esperit, el de la tempesta arriba amb força.
sento ploure en diferents estones, sembla que les muntanyes s'han revelat, ja no volen que les estimem, necesiten la solitud que les fa tant boniques, sentim la seva crida, i el nostre cor, encongit, espera un altre dia per tornar al massis de Neouville.
Salut i força !!!!!!

El Solstici d'Estiu amb en Pere, l'Ignasi i l'amic Pedraforca !!!!!

2011-07-09T14:38:00.022+01:00

Collons, ja sona el despertador, estem a dissabte 2 de Juliol, en plena estació càlida, l'estiu ha entrat tart, pero ha entrat bastant fort.
Ahir de concert, i avui cap al Pedraforca, encara no mho crec, em frego els ulls i penso, - Tiu, que te'n vas a la nord del Pollego Inferior.

Ahir vaig rebre una trucada molt especial, l'amic Ignasi em va oferir acompanyar-los a tant bonica muntanya, i fer una via que fa poc van obrir l'Edu Sallent i en Quim Bretxa, el Solstici d'estiu.
Pero la sorpresa encara era mes emotiva, doncs el seu germà, el Pere, havia arribat el dia abans de l'Argentina i ja s'apuntava a la festa, increible.
El meu germa del sur, el Pere que sempre trobava en els meus viatjes pels Andes, una referencia dins el món alpí i de roca, i per mi un esser molt estimat, una persona que sempre em va ajudar quan ho necesitava, que sempre sorgia de les muntanyes per compartir una ampolla de vi i somiar en descobrir indrets encara verges.

No me'n sabia havenir, inclús em sentia un xic nervios abans de veuren's, arran d'aixo em vaig deixar tot el menjar de la sortida, cosa que mai em sol passar.
Amb llaganyes als ulls deixo la casa de pages, he donat menjar a gats i gallines, es presenta un dia molt càlid, miro que no els falti aigua per poder aguantar-lo.
Arribo a Balsareny, en Pere i l'Ignasi ja m'esperen asseguts al maleter del cotxe. Ens saludem amb abraçades, ostres Pere, quan de temps, que content estic de tornarte a veure, de tornarte a tenir aprop.
Sortim direcció Berga, al cotxe no deixem de comentar coses, que es de les nostres vides, quins projectes hi ha davant, quins somnis hi ha encara per complir ......
El dia s'ha llevat ben serè, hi ha previsió de canvi per la tarda, pero abans d'arribar als peus de la muntanya fem un cafe ala gasolinera de Saldes.
La muntanya esta preciosa, desafiant i altiva, pero sempre donant-nos la benvinguda. Pujem amb el cotxe fins al parking, sorpresos hi veiem desenes de cotxes, collons avui hi haura "romeria" per la tartera, ja ens ho trobarem. Seguim el cami que va al Cadí, i sota el refugi trobem lloc per aparcar. Ens repartim el material, l'aigua l'agafarem al refugi, i entre bromes comencem a pujar pel sender, aviat ens trobem el Jordi, el gaurda de l'Estasen, ens saludem i li diem cap on anem.
Com a bon guarda ens diu que tirem amunt, que ja son les nou i mitja del matí. Omplim d'aigua i agafem el sender que porta a la tartera del Pedra, entre pins i boixos. Estic un xic inquiet, doncs he vist la ressenya de la via, hi ha algun llarg un xic foll, i jo fa mes de nou mesos que no em poso els gats, he fet molta muntanya en el transcurs de l'any, pero d'escalada no nhe fet gens, soc un xic agoserat, pero es que amb aquests companys de cordada seria capaç de ficar-me a la gola del llop.
Sortim del bosc i comencem a trobar pedres. El color blanquinos de la tartera brilla sota els rajos del sól. Sense parar ens internem a la tartera, anem buscant el camí menys rocos, per l'esquerre trobem un sender que sembla pujar fent zig-zag.
Tot i pujar aquesta pendent empinada no parem de xerrar, del Perú, de Bolivia, de Xilè, els Andes estan dins nostre, bategan amb el cor.

Quina suada, pero a poc a poc ens anem acostant al Pollego inferior, punt de partida de la via. Per la tartera hi ha gent que ja baixa, aquests han estat matiners, pero els sentim maleir les pedres.
L'Ignasi ja busca la fisura de sortida, encara ens queden uns cent metres de desnivell, pero ja ens imaginem a peu de via.

Ja hi som, rere nostre pujen dos nois, telepaticament intuim que tambe volen gaudir del "Solstici d'Estiu". Ens comencem a equipar, i repartir el material, aquests primers llargs els farà de primer l'Ignasi, els altres els obrirà el Pere. A la part central de la via potser en farè algun jo, pero ja es veurà.
Asseguro l'Ignasi mentre parlem amb els nois que han arribat, venen a la mateixa via, o sigui que ens anirem trobant a les reunions. L'Ignasi surt fort, i els primers metres de fisura els va teixint amb la corda, amb passos segurs va guanyant metres a la fisura vertical, que en llocs es tant ample que s'hi pot ficar el cap.
Ja l'hem perdut de vista, s'ha ficat dins la paret, supera un nou tram bastant vertical i troba la reunio. El deixo i amb en Pere ens comencem am preparar. Ens posem els gats i ens carreguem la motxilla, collons com pesa, em sembla que beurè un xic mes d'aigua, pero el pes em segueix molestant.
Surto amb el cap ben aixecat, doncs la fisura ho demana, amb penes i treballs surto del primer tram vertical, despres em trobo parat sense saber com enllaçar el seguent pas. Amb empenta empotro el braç en la fisura, i introdueixo el cap, pujo peus i els enclasto, i aixi de manera no molt elegant anem sortint, jo i motxilla, que a vegades la consagrada s'eganxa i no em deixa pujar.
Per fi la cara somrient de l'Ignasi apareix, sobre una terrasseta d'herba, sota meu ja s'acosta el Pere, que ha anat treien el material que l'Ignasi havia col.locat.
Felicito l'Ignasi, quin llarg mes currat noi. El Pere arriba i els tres ens ajuntem en menys d'un metre, penjats com llangonisses i buscant el cami a seguir.

La fisura segueix creuant la paret, algun pito treu el cap, i l'Ignasi, despres de fer els pertinents moviments de corda, surt cap amunt, ara l'assegura el Pere.
Puja amb elegancia, i va desxifrant cada pas, es alucinant veure com va movent-se per la paret. Amb en Pere anem conversan, i per la tartera va baixant gent i mes gent.

Desde que hem començat la via, en tot moment s'anava sentint el soroll de rocam desprenent-se. Un grup rere l'altre van baixant i trenquen el silenci de la paret, el Pere flipa, no ho havia vist mai.

L'ignasi ja ha muntat la reunio, i just quan en Joan arriba a la que nosaltres estem, comencem a preparar-nos per sortir, anem a un ritme constant. Surto jo de segon i el Pere espera uns metres per seguir-me. Ens despedim del Joan i comencem a descosir la fisura.

Collons, com tira tambe, la motxilla m'esta matant, pero es que la via tambe demana un cert grau, i jo en vaig escas.
Costa trobar bons peus, i jo els enclasto dins la fisura si no trobo llocs adequats. Que bonic i dur es torna el present, en l'escalada el present esta sempre davant teu, en la pedra que t'ha d'aguantar, en el metre que has de superar, sense importar el demès.

M'agafo de cinta en un pas de 6b, doncs es l'unica manera de superar-lo, despres la fisura segueix i torno a bucar el pas per dins.
Per fi es tomba, herba verda i la cara de l'Ignasi em saluden, felicitats de nou Ignasi, es el que hem surt entre esbufegades i respiracions fortes. Giro la vista avall, veig en Pere treien algun friend que s'ha quedat ben clavat.

M'acosto a l'Ignasi per la seva esquerrà, i ens apretem be per que deseguida el Pere esta entre nosaltres. Em demanen si vull fer aquest de primer, es de IV i V, els ho agraeixo, i segur que en altres condicions el faria rapidament, pero ara i en aquests moments no mhi veig, i el cedeixo al Pere, que ja seguirà despres en l'ultim.
Surt rapidament per una formacio de roca mig descomposta, i deseguida es perd, doncs la paret es tomba un xic endins, sembla que decideix intentar enllaçar els dos llargs, el de IV i V, i just quan crida reunio veiem que ens queden dos metres de corda, quasi hem de sortir en ensamble, jejeje.

Aquest llarg el gaudeixo mes, el puc anar fent amb mes precisió i sense tanta força bruta, pero les extremitats ja es comencen a resentir dels llargs anteriors. Passem la primera reunio i anem pujan t, l'Ignasi va davant meu, aviat desapareix i continuo gaudint en solitari del tram.
Apareixen sobre un bloc que amaga l'ultima reunio, la del llarg de 6c A1.
Mentre m'acosto a la reunio veig la fisura que surt amunt, es realment vertical aquest llarg, i començo a concentrarme, a veure que m'espera.
Ens reunim els tres, el Pere esta ansios per sortir amunt, que bonica la sensació que deu tenir, la meva es diferent, es una sensació de "collons on mhe fotut".

S'emporta tot el material, doncs l'Ignasi diu que el llarg esta ressenyat amb divuit assegurances, o sigui que serà feina de sastre. El Pere marxa amb la motxilla petita, l'Ignasi diu que portara la meva, i jo podre anar mes relaxat sense el pes, el seu gest m'honora.

Surt el Pere, i poc a poc guanya els primers vint metres, ha col.locat cinc cintes, reposa un xic i encara un tram que tira enrere de collons, veiem el blau de cel entre ell i la paret on esta escalant, imatges precioses que, a mi, em fan sentir molt petit.
El cervell, aprofitant la debilitat comença a atormentar-me, intento callar-lo, pero no puc, i em va desinflant les energies.
De sobte, sota nostre arriba en Rafa, s'acosta per la nostra esquerra, i deseguida el tenim al costat.

El Pere ja ha guanyat els cincuanta metres verticals del llarg, i crida reunió, felicitats animal !!!!!
Comença el meu dialeg interior, aquella veueta que sempre aconsella i dona ordres es posa en marxa, lluny d'escoltar-la començo a preparar-me per sortir. Exercito els braços i les cames, intento despertar el cos, doncs ara vindra una realitat compromesa.
Em despedeixo de l'Ignasi i començo a pujar, arribo a la primera cinta, i reposo un xic, segueixo pujant fins la segona, amb feines em puc aguantar, i m'enganxo a ella per descansar.
Miro amunti veig la tercera uns tres metres mes amunt, la miro i no se com anar-hi, quedo ben bloquejat, els braços han dit prou, be, el cervell ha dit prou, i tot ha rebut l'ordre.
Per mes que vulgui, estic petat, el grau em supera i el cos mha dit prou, l'Ignasi ho enten deseguida, li dic que me baixi, que jo pùjare per la variant que hi ha a l'esquerra, que no passa de V.

Jo em quedarè la motxilla i l'Ignasi podra pujar sense molesties. Li fem arribar l'estrategia al Pere i poc a poc em va deixant, començo a baixar fins a la reunió, m'acosto a l'Ignasi, ja em veu la cara.
Li agafo la motxilla, el marxa amb les dues cordes, i jo em quedo amb en Rafa mentre ell va acostant-se a la fisura.
Va guanyant metres lentament, i va desapareixen paret amunt, el seu perfil es va retallant en el cel blau.
Arriba en Juan, el company del Rafa, i surt amunt, just l'Ignasi ja esta encarant el tram final. Conversem obertament amb el Rafa, penjats de la roca gaudim d'un bonic instant de plenitud, que ni el soroll de la tartera estorba. Alguna gralla apareix juganera reseguint el perfil de les parets.
L'Ignasi ja ha arribat, el Pere rapela per l'esquerra i arriba on estem nosaltres, be, esta un xic a la meva esquerra, pero em fa arribar una corda rapidament.
Desfaig la travessa i començo a pujar, li dic adeu al Rafa i em perdo entre blocs encastats i fisures amples.
Suo de valent, doncs la motxilla encara em molesta, pero la muntanya es mostra mes bonifacia, i puc anar desxifrant els metres que em van precedint. Aqui la roca esta un xic descomposta, pero ja se sap, a la sortida de les vies del Pedra sempre s'ha d'anar amb molt de compte.
Esbufegant i cansat, aixi arribo al costat dels companys, ens abraçem, gràcies germans de corda.
Ens descalcem i els peus ho agraeixen de tot cor, menjem el que portem i bebem amb força, la Gallina Pelada apareix davant nostre, i un xic mes amunt hi ha el cim del pollegó.
Decidim anr-hi, i gaudir de la tranquilitat d'aquest solitari cim del Pedraforca.

En un moment ja hi som, gaudim de les boniques vistes de la muntanya, tambe del paisatge que la rodeja, del Berguedà cap al Solsones i l'Urgell, la natura esta al maxim, la verdor dels boscos acoloreix la terra dels mortals.
Estic molt content d'haver compartit cordada amb l'Ignasi i el Pere, els ho faig saber, tambe els dic que algun dia tornarè i sortirè per la fisura, aixó serà quan estigui preparat de cos i ment.
Menjem i descansem, les mirades busquen noves lineas en les parets que ens envolten, el Pedraforca te aixó, sempre hi trobes quelcom de nou.
Baixarem per la ruta d'ascens al Pollegó, anem perdent alçada per les formacions rocoses fins arribar a una zona herbada.
Despres agafem l'aresta i seguim baixant fins el bosc, on alguns senders ens fan perdre, i ens fan tornar, segur que ho fan els isards per fer-nos desorientar.
Aviat arribem a la tartera, em sento cansadot, pero tant satisfet, tant plè per dins que res em faria mal en aquests moments.
Suats com cavalls busquem les ombres del bosc, arribem al refugi i bebem aigua amb ganes. Saludem a la gent del refugi, el Jordi, la Roser, el Pedro ..... i seguim avall.
Quin dia mes bonic, dos amics del cor, el Pere i l'Ignasi, una muntanya estimada, el Pedraforca, i una via que amb el nom ho diu tot, Solstici d'Estiu.
Gracies mare Terra, ho apreció desde el fons del cor.
Salut i força !!!!

Bachimala, crestejant amb la fada d'ulls blaus !!!

2011-06-29T19:42:00.041+01:00

Fa un dissabte molt caloros, avui es Sant Joan i el sol ja fa hores que escalfa la terra.
Estem fent les motxilles, avui l'Elena i el Rusky anem als Pirineus occidentals, concretament al massis de Bachimala, on hi ha una aresta preciosa que passa per nou muntanyes de tres mil metres, una bonica grimpada plena de diferents dificultats, pero no molt compromesa, be, poder si, doncs no sabem com estara la roca en aquella zona dels Pirineus.

Sortim al migdia, just quan el sol esta escalfant mes intensament la àrida terra del Bages, agafem l'eix transversal i marxem direccio Lleida.
No hi ha transit i anem guanyant kilometres al trajecte, passem Tarrega, Balaguer .... la soleiada es important a tot el territori, el cel es ben serè, el dia serà llarg i tranquil.
Enfilem cap a l'Arago deixant enrere fruiters i canals d'aigua. El cami es de tons rossos, camps de conreu i petits monticuls ens porten fins a Benavarre, on ens desviem direcció Graus.
Una carretera esplendida ens porta fins a Graus, abans pero vorejem un panta del riu Essera, que encara conviu amb la lluita dels embassamanets que hi volen construir mes amunt.

Remuntem el bonic riu, per la carretera que transcorre paralela per la vesant est. Enfilem cap a San Juan de Plan, pensem que el millor cami per arribar-hi es anant fins a Seira, un poblet a 20 km de Benasc, i despres remuntar una carretera que ens hi portarà, en el moment final ens adonem de l'errada, ja massa tart.
Pujem direcció Barbaruens, l'ultim poble de la vall de l'Essera, nosaltres seguirem amunt anant a buscar un coll que ens durà a l'altre vesant. Al arribar al poble, despres de deu kilometres de carretereta, s'acaba l'asfalt. Sembla que s'acabi el camí, estem desconcertats, mirant el mapa que tenim de carreteras aqui hi tindria d'haver una carretera.

Veiem un fuster treballant en un garatge, el saludem i li preguntem com arribar a Plan, ell ens mira als ulls amb cara de pena, darrere el poble puja una pista de pedres, que despres de vint quilometres arriba a Plan, pero ens avisa que esta bastant malmesa, el millor, ens diu, es anar fins a Ainsa, i pujar direccio Bielsa.
I au, despres de la dura realitat, que es desfer uns trenta kilometres, anar a una altre vesant i pujar, tornem a somriure i menjem una mica. Arribem a Ainsa, creuem el poble i comencem a remuntar el riu Cinca, que encara es nolt jovenet en aquesta part.
Agafem una vall que marxa a mà dreta, San Juan de Plan es a catorze kilometres riu amunt. El cami es espectacular, ple de boscos i grans parets verticals, plenes de voltors i fisures magiques que la creuen.
Arribem a San Juan, pujem cap a Plan un altre petit poblet perdut en el paradís de la natura, envoltat de muntanyes i rius que les acompanyen, senzillament celestial. Anem direccio las granjas de Biados, i trobem una pista forestal on hi ha la indicació del refugi. Anem pujant riu amunt, aquest concretament es diu Cinqueta, i neix a les faldes del Bachimala. El riu baixa amb empenta, i la seva llera es plena de vegetació, arbres i plantes aprofiten el petit estiu en aquestes alçades, han tret molta fulla per alimentarse del pare Sol.
El cotxe esbufega i tira com pot, doncs els pujadors i els trencaigües estan presents a cada moment. El bosc ens amaga els cims que ens envolten, pero de sobte arribem a La Virgen, una planicie on s'ajunten dos rius, un que ve del Bachimala i l'altre del Posets, que apareix com un gegant a la nostra dreta.

Tota la seva cara nord, fosca i freda, s'alça com una muralla dels Déus. Nosaltres agafem un cami que marxa cap al refugi de Tabernès, a un kilometre d'aquí, deixem el Posets i ens endinsem direcció la vall del Bachimala.
Una grane esplanada plena d'herba ens rep, deixem el cotxe darrere el refugi, sembla un refugi lliure, no hi ha ningu per enlloc. Son les set i mitja de la tarda, fem la motxilla rapidament, doncs voldriem guanyar un xic d'alçada per que demà no sigui tant dura l'ascenció.
Agafem la tenda, menjar, sac i roba i sortim per un sender, direcció nord, remuntant el riu Cinqueta.

Mentre fem camí recordem la conversa que hem tingut amb dos excurcionistes que venien dels Culfreda, dos cims de tres mil metres que queden o l'oest, davant el massis de Bachimala.
Ens han dit que mes amunt hi ha una planicie molt maca vora el riu, i que alli comença la nostra pujada, el sender segueix al coll de la Pez.
Quan arribem al pla, veiem un gran pluviometre, estem salvats si cauen llamps, penso per dins.
Deixem les marques del PR que van al coll, i busquem les que hi ha indicades en la ressenya d'en Capdevila, el Pirineista mes foll que hi ha a les crestes afilades de mes de tres mil metres.
Trobem una marca pintada de color verd, mes amunt sembla que el terreny no serà pla, a mitja pujada, dins el bosc decidim tornar enrere, es millor posar la tenda a baix, demà la pleguem i sortim amunt.
Dormirem millor i podrem cuinar al foc. Ja comença a enfosquirse el cel quan acabem de muntar el campament, jo faig el foc mentre l'Elena acaba amb els sacs, agafem aigua del riuet que tenim a cinc metres, estem tant bé en aquest indret, el vent bufa amb força, peró es càlid i ens acaricia la carona.

Avui provarè de cuinar a la llosa, un estil que mai he intentat. He trobat una petita llosa de pissarra i la poso damunt del foc, al cap d'una estona el beicon comença espategar i deixar anar l'oli, ja es ben fosc al planell de Bachimala i la cuina esta en plè funcionament.
Arraulits i contents, assentats sobre l'herba gaudim del sopar, amb la mirada als astres, que ens fan la llum necesaria per sentir-nos bé.
No podem quedant-se gaire, pero costa molt marxar d'aquest foc, si esta tan bé, pero demà serà un dia llarg, i començera molt d'hora.
La tenda que portem es petitona, d'una persona i mitja, o sigui per l'Elena i el Rusky.
El só cosntant del riu que tenim al costat fa que en minuts ens adormim, fins demà bonica Elena, que tinguis bona nit.
El despertador sona de cop, son les cinc i quaranta cinc, fem unes miques de mandres, pero s'acaben ràpid, avui caminarem molt. Comencem a esmorzar, i al mateix temps desmuntem el campament i l'amaguem a la base d'uns pins negres que tenim just al costat, avui fara un dia molt bo segons les prediccions, segur que no plourà.

Sortim amb menjar i aigua, els piolets i crampons, bé, de crampons nomes en porta l'Elena, jo els vaig deixar ahir al cotxe, no hi veig molta neu per la zona.
Comencem a pujar pel mig d'un bosc vertical de pi negre, a la nostra dreta baixa amb força el riuet que passa pel campament. Hi ha uns quants salts d'aigua, doncs en poca distancia el riu perd molta alçada.
Son les set del mati, els ocells fa una estona que han començat a cantar com poseits, el dia sembla que vol trencar les penombres de la nit, i guanya la lluita, el sol ja il.lumina els cims i les carens que tenim darrere nostre.

Sortim de la zona boscosa i agafem alçada fins arribar a una gran vall que puja relaxadament fins un coll que encara no veiem. Ja es clar, seguim un sender no molt marcat, pero reforçat amb fites de pedres. creuem un riuet, al'esquerre s'alça una gran paret rocosa, amb alguna congesta de neu, es l'oest del Bachimala, un caos de diedres, fisures i xemeneies que continuament es van trencant.
A la nostra dreta una aresta herbada es converteix de sobte en una cresta rocosa, damunt seu apareixen una vintena de persones que la creuen.
El coll de la Senyal de Biados fa acte de presencia, el cami fa estona que puja amb mes ganes, estem apunt de sortir a l'altre vesant, fa una hora i mitja que caminem, ha estat magic fins ara, i de sobte el sol ens comença a acariciar la pell, ja tenim la seva llum dins nostre.
Amb aquest joc de llums i ombres arribem al collet, treiem l'aigua i fem una paradeta, les vistes son magnifiques, la vall que hem pujat es preciosa, i al seu voltant hi ha altres valls i muntanyes que dibuiexen un món d'alçades.

Una colla d'excurcionistes trenquen el silenci, passen davant nostre i es fiquen a l'ombra de la cara oest del Bachimala. Nosaltres sortim per una amplia carena que ens ha de portar a l'inci de l'aresta de Bachimala.
Pujem amb empenta, estem a 2600 msnm i aviat ho trobem, podem triar, anar pel sol o per l'ombra, a la nostra dreta un xic enrere hi ha l'enorme Massis del Posets, collons com impresiona, sembla una muntanya dels Alps, amb arestes i desnivells gegants.

Es un regal poder gaudir de tanta bellesa, i mes amunt ens espera una sorpresa, un brams criden la nostra atenció mes amunt, son un ramat de cabres, no son salvatges, pero estan quasi a tres mil metres d'alçada pasturant, per protegirse van totes juntes, doncs no hi ha pastor.

Quan arribem a la seva alçada nhi ha algunes de curioses que se'ns acosten, pero aviat marxen, es com un miratge veure aquest ramat tant amunt, solitari, orfe de pastor, gaudint de la llibertat dels cims.
Mes amunt hi ha dues persones, i darrere nostre dues mes, arribem en una zona bastant afilada, l'Elena es posa el casc i comencem a crestejar per blocs sobreposats, passem una petita agulla i arribem als peus d'un mur inclinat de granet.

Ara comença la cresta, comença el camí entre cel i terra, vinga tots amunt.
El mur es plè de fisures i repises i anem guanyant alçada rapid, busquem el camí menys complicat, anem sense cordino ni altres peces d'escalada.
Pujem per petites xemeneies que ens deixen damunt una aresta un xic mes ample.
Estem gaudint molt de l'entorn, el Posets i ara el massis del Perdiguero ens acompanyen en el viatje.

A l'altre banda el Mont Perdut comença ferse visible, i altres massissos tambe apareixen per acompanyar-nos i donar-nos força. L'Elena va molt còmoda, atenta i segura va creuant els obstacles que ens ofeirex la grimpada.
Arribem a una petita trevessa de cavall que precedeix el cim del Sabre, el primer tres mil del dia, abans pero hem de remuntar l'aresta final, trencada i perillosa. Trobem el pas i arribem al cim, ens abraçem, i gaudim uns moments de la pau del lloc.
Davant nostre, direcció al Bachimala, apreix una fineta espina de peix, es el tram que hem de fer fins arribar al gegant del massis.
Sortim decidits, aquest tram demana tambe molta atenció, tot i aixi no es complicat, i despres d'alguns resalts i grimpades arribem al llom final.
Pujem junts al Bachimala, de 3174 msnm, em sembla, el mes alt de la travessa, de nou que nhi ha en portem dos.

Estem bastant cansats, doncs no hem parat molt, pero al cim conversem amb una colla de Balaguer que han fet una bonica ascenció per la via normal. Riem i ens tirem fotos, pero tambe gaudim de l'entorn, ara si, tots els masissos altius del pirineu occidental es veuen, Vinhamala, Mont Perdut, Suelza, Culfredas, Posets, Eristes, Perdiguero, Aneto, Maladeta, Ballivierna ..... impresionant, mai havia tingut unes vistes tant privilegiades dels Pirineus mes altius.
Estem just al mig de tant magic món, abrigats de natura salvatge.

Menjem i bebem aigua, que ja es escassa i ens plantagem seguir la cresta, algu del cim diu que hi ha passos complicats per desgrimpar el Bachimala. L' Elena esta un xic cansada, pero encar te corda per estona, i decidm anar aveure que hi ha sota el cim.

Uns nois que tambe la volen fer ens aniran mirant desde el cim, i deicidiran despres. Realment es una baixada exposada, pero amb atenció i seguretat es poden anar perdent metres, ara per aqui, ara per alla, fins que tornem al fil de l'aresta, molt descompost i traidor ens porta fins una bretxa.
Ja hem passat el mes complicat, o sigui que seguim endavant, anem jugant amb l'aresta, buscant el millor pas, hi ha neu enganxada a les dues vesants, pero aviat s'anirà desfent, sobretot la de la cara est.

Fa un sol molt calent, el dia es blau i serè, quan me'l miro sento la seva resposta, "aneu seguint nois, que teniu tot el dia". Es molt bonic veure progresar l'Elena per aquests tallats de roca, petitona i menuda com es, llegeix el camí a seguir i s'enfronta amb els reptes que la muntanya ens coloca.
Ja estem davant un petit mur que veiem desde el cim, el travessen diferentes fisures que el fan molt accesible, vivim moments de plenitud amb la pedra, que s'enganxa a les nostres mans i ens esperona a seguir. Arribem a la Punta Ledormour, i veiem que l'aresta va seguint en direcció nord.

El cami es veu bastant constant, no sembla amagar cap bretxa ni forat traidor. Seguim endavant, desgrimpant una zona de blocs per la vesant est, que amaga uns racons magics. Hi ha una petita congesta trencada sota el cim del Petit Bachimala. Abans pero arribem al Pic de l'Ibon, el quart tre mil del dia. L'Elena comença a estar cansadeta, pero hem de seguir fins al cim de l'Abeille, on hi ha un coll per abandonar.

Ens falten tres cims per arribar al collet, costa tenir els anims altius, intento donar energia a l'Elena, fa moltes hores que caminem, o mes ben dit, grimpem per les muntanyes. Per acabar d'arreglar-ho ens queda poquissima aigua, ens creuem amb uns bascos, ens saludem i compartim algunes paraules, ens dieun que fa estona que volten també, els entenem, i com essers solitaris, ens separem de nou, cadascu trenant el seu destí.
Arribem al cim del Petit Bachimala, una fortissima abraçada per l'Elena, se la mereix, esta completant una aresta molt llarga i dura.

Sortim sense quedar-nos gaire estona al cim, de nou blocs i mes blocs, rius i llacs ens van saludant a diferentes vesants. Una mirada a la dreta, massis de Perdiguero, Cabrioles, Lezat, Quayrat, Jean Arloud .....espcectacular.
Creuem una zona un xic mes complicada, pero aviat arribem al cim de Marcos Feliu, una punta que amaga parets de doscents metres de roca que sembla bastant bona, a primera vista. Menjem i apurem els ultims glops d'aigua, estem propers al cim de l'Abeille, la setena muntanya de tres mil metres del dia, es la mes llunyana, la mes internada dins el teritori frances, despres la cresta torna en direcció sudoest.

Passem una zona bastant trencada, hem de desgrimpar cap a la cara nordest, amb molt de compte, ara ja estem cansats, pero no podem deixar d'estar atents.
L'Elena va donant simptomes de voler acabar, ja mha comentat que aquest es l'ultim, jo li he dit que si vol baixarem per la coma que porta als estanys de Bachimala, sota la cara nordoest.
Aquestes ultimes travesses son exposades, les solucionem amb encert i arribem a un cim ben extrany, el del Pic de l'Abeille, un cim esfondrat del mig i separat en dos, quan hi aneu ja m'entendreu.

Un gran llac i pobles francesos ens saluden, la planicie de França tambe s'ilumina sota la calitxa que hi ha. Ara s'obren noves vistes, altres valls del territori gal apareixen al nostre destí.
Ens assentem al seu cim, son les quatre de la tarda i portem nou hores d'activitat, l Elena ja esta contenta per avui, s'ha traslladat per primer cop a cavall d'una bonica aresta del Pirineu Aragonès i ho ha disfrutat molt, pero ara ja tenim les cames molt carregades.
L'aresta segueix cap als Pics de la Pez, va en direcció oest, cap al coll de la Pez, que es al final de la vall on hem acampat.

Li comento si veu clar el descens, doncs a mi m'agradaria fer els dos cims que falten, i despres baixaria cap als Ibons de Bachimala, on ella aniria desfent el seu camí.
M'empipa deixar-la sola, i al final decidim separar-nos fisicament, dic fisicament per que desde l'aresta que haig de creuar tinc total visibilitat cap on l'Elena anira desfent el camí cap als Ibons. Ens fem una forta abraçada i marxem en direccions diferents, ella baixant per una zona de blocs i congestes de neu, i jo cap a la bonica i afilada aresta de la Pez.
Nomes començar ja m'adono que no sera gens facil, hi ha bastantes bretxas, i la cara nord es molt descomposta, tot i estar cansat, tinc tots els sentits desperts, atents.
Començo a cavall de l'aresta, pero aviat em fa desgrimpar un tram per la cara sud, amb compte faig una travessa exposada i torno al fil de roca.

Es el tram mes complicat del dia, busco el tras a seguir, es perdedor, molts cops haig de recular i buscar una desgrimpada menys exposada, doncs em trobo un parell de grans bretxas. Em sento flotar, la ment no funciona, tant sols l'instint i la força s'ajuden per seguir endavant.
Busco l'Elena, deseguida la trobo apunt de creuar una congesta de neu. Ens fem un crit, sembla que estem molt aprop, pero es que aqui les distancies no conten, el que conten son les sensacións.
La cara nord cau inclinada, petits corredors que engoleixen la pedra que dia a dia va relliscant de la paret, uns petits esperons rocosos tambe es perden per la paret. Al fons prats de pastura i un riuet i donen el color de la vida, uns mil metres mes avall.
A l'esquerre m'acompanya tota l'aresta que hem fet desde el cim del Bachimala, es veu molt bonica, tota bastant regular, sense moltes agulles, i la seva cara nord cau fins als llacs, grans tarteres de blocs es barregen amb pales de neu que s'amaguen del càlid estiu que s'acosta.
Les dificultats disminueixen, despres de creuar un resalt per un petita xemeneia ja veig el primer cim, que esta a poca distancia del segon. Diria que mirant el cim desde el Bachimala, el seu perfil seria el de la boca d'un peix, dos monticuls nomes separats per un coll petit i marcat.
Arribo al primer, feliç com un gingol, busco l'Elena, la trobo ja mes avall, creuant una gran pala de neu, la crido, em sent, i en la distancia es perden els nostres clams d'alegria.
En un moment em planto al segon cim, el novè tres mil d'avui, aqui s'acaba l'alçada, vull tronar a baixar a les valls, on l'aigua corre alegrement i els arbres creixen i acoloreixen la mare Terra. Abans de baixar agraeixo a la Mare Terra el dia que m'ha regalat, i les arestes que amaga dins el seu cor, son tant boniques que hom quan les recorre sent el bateg en el mes profund.
El cel es ben serè encara, i desgrimpo fent petits salts, hi ha un coll ben marcat, i desde alli perdo alçada rapidament per un corredor en forma d'embut.
Primer sobre terreny de roca, amb concentració, baixo corrents, despres trobo una gran pala de neu que baixa fins molt avall, es un xic inclinada pero amb el piolet estare sagur.
I aixi ho faig, em foto sobre la pendent de neu, i avall, amb un estil caracteristic pero bastant rapid, perdo alçada, faig algun gir per disminuir la velocitat, li agafo confiança i arribo feliç on s'acaba la neu, ja per tartera arribo molt avall, i aconsegueixo aigua, tenia molta sed, moltissim. Bec com un desesperat d'un rierolet que ve d'una congesta de neu, que bona la trobo, la necesitava.

L'Elena ja s'acosta, fa una estona hem tingut una conversa a crits enmig de la pau de l'entorn, i per aixo ens hem entès. Ara ens acostem de nou, ens abraçem i somriem. La veig cansadeta, pero es que portem onze hores de caminada per les arestes. Seguim baixant vorejan un parell de llacs, el de Bachimala encara te una part de gel, pero aviat el calor la desferà.
Parem un moment per menjar i posar els peus dins el riu, estem en un balco dels Pirineus, davant nostre cau el desnivell en picat, al fons hi tenim altres muntanyes que semblen mes properes del que son.
Quin lloc mes magic, l'aigua segueix el camí, preparant-se per perdre uns siscents metres de desnivell, en molt p`poca distancia, espectacular.

Fem una ultima ullada al paradis de l'alta muntanya, i ens perdem seguint un cami marcat amb fites. Sortim en direcció sudoest, perden alçada molt poc, i vorejan per sota els esperons rocosos que pujen al Bachimala. El camí es molt bonic, i com tot el dia, tambe ara anem fent una travessa que ens mostra diferents cares de les muntanyes.
Per fi reconeixem la plana on tenim el campament, pero de sobte perdem les fites, i el descens acaba per fora pistes, per sobre els ginebrons, resalts de roca, herba, pins .......
Arribem al camí que haviem fet el matí, i sortim pitant cap avall, amb ganes de descansar.
El sender es bastant dret i hem de seguir alerta, pero aviat arribem al pla.
Despres de pensar -ho una estona decicidim quedarnos a pasar la nit al mateix lloc, el problema es que no tenim menjar, pero el resolc ràpid.

- ja vaig jo al cotxe i porto el menjar, Elena, tu monta la tenda, bonica.
I ja em veig continuant el camí, que resulta ser molt curt, en vint minuts arribo a Tabernes, al pujar tardo un xic mes, doncs he vist un isard que feia escalada en unes parets vora el riu, boniques besties que van ser creades per viure en aquests santuaris.
L'Elena ja ho te tot montat, faig el foc i fem el sopar. es arros amb verdures, fet a la llosa un altre cop.
Endrapem el sopar i aviat el cansament ens fa deicir ràpid, cap al sac, a somiar amb els angelets, a descansar, doncs ens ho mereixem.
Salut i bona nit, salut i força per seguir somiant !!!!!!!!

Aresta Fontargente- Pic Ruille, l'Ariege mes salvatge per essers salvatges !!!

2011-06-15T17:32:00.034+01:00

Estem a dissabte dia onze de juny, fa dies que el clima es molt inestable, que vol dir molt canviant. Tant aviat fa una calor asfixiant, com cau tota l'aigua dels nuvols, amb força i ventada, aqui, a pages, el vent fa que surgeixin noves goteres, i la feina es anar amunt i avall amb els pots per intentar alleugir els plors de la casa.
Son les quatre, l'Elena ja esta apunt d'acabar la motxilla, el Mill esta apunt d'arribar, i jo, aprofito per deixar-ho tot arreglat.
Les gallines amb suficient menjar per dos dies, els gats tambe reben una doble racio que hauran de saber administrar, i l'hort es queda reposan, doncs encara es plè de mollena, sota la crosta hi ha una humitat de mil angéls.
Arriba el Mill, baixem lers motxilles i ens saludem, avui l'objectiu es el refugi, quin refugi ??, no ho saberm, doncs en el mapa hi surt una caseta dibuixada, pero sense nom. L'Ariege, el magic Ariege ens espera, ens te una nova aventura preparada, ara nosaltres nomes hem de forçar el destí, i seguir el nostre camí. Anem creuant Catalunya, observant que la primavera ha estat molt benevola amb tothom, trist es que nosaltres no sapiguem mai donarli les gracies, trist es veure a la gent viure a esquenes de la natura.
Creuem el Cadí, i ens rep un cel grisos i mig enboirat a la Cerdanya, que ja esta despullada de les neus hivernals, al fons el gegant Puigmal, orgullos s'ho mira tot amb paciencia, aquests petits essers que han omplert de teulades buides la vall del Segrè.
Creuem el Segre i ens endinsem a la vall del riu Querol, ja cap a territori francés, on ens espera un gran nuvol de boira dalt el port de Pimorent. Anem guanyant alçada, el sol juga amb la boira i la fa ser bonica i brillant, el vent s'encarrega del demes, i la fa creuar de nord a sud amb empenta.
Parem una estona al pais dels Pirineus, ja sabeu on es oi ??? L' Elena necesita unes botes de muntanya per treballar i tambe pel seu oci, i les trobem abans de que tenquin els llums, el Pas de la Casa sembla Zermatt, colors i consumisme es barregen amb tabaquisme i alcoholisme, boniques paraules que s'han introduit dins el nostre petit cervell.
Sortim disparats direccio Hospitalet-pres Andorre, que es el poble que hi ha als peus del port de muntanya en la vessant nord.
Aqui hi trobem molta boira, inclus es boira pixanera i ens humiteja un xic, pero concentrats fem les motxilles i ens repartim els trastos, el Mill i jo anem a fer una aresta, l'aresta del Pic de Ruille- Fontargente, al fons de la vall d'Alba, una zona senzillament espectacular, plena d'arestes i cims que s'abraçen per tots costats.
L'Elena farà una activitat menys exigent, pero gens facil, que serà ascendir algun d'aquests cims punxeguts, el Ruille o altri. La veritat es que no coneixem res de la vall on ens fiquem, pero desde l'aresta d'Alba, que varem fer fa tres setmanes varem gaudir de les vistes espectaculars de les seves arestes, i per aixo ens llançem al desconegut, l'instint em diu que gaudirem molt, pero tambe que haurem d'estar molt atents, doncs son arestes bastant descompostes.
Comencem a pujar pel GR, que ens portara fins al llac de Pedorres, on en el mapa hi marca un refugi.
Contents i riallers comencem a ficarnos dins l'espessa boira, creuem una linea electrica que fa un brunzit de por, despres un collons de tub que aprofita el desnivell per fer electricitat, osti,aquests francesos fa anys que s'han aprofitat de les muntanyes, espero que tambe les respectin tant com les exploten.
Pujem per un bosc d'avellaners, enmig d'un fangar de cuidado, ara una zona de faigs i nerets i per fi s'obre la vall. La boira segueix sent molt espessa, sabem que hi ha un riu, pero nomes per que l'escoltem, tambe escoltem algunes esquelles, son d'algun ramat de vaques que pasturen sota aquest mantell invisible que es fa tant visible avui.
Arribem al encreuament, esquerre, vall de Ciscar, dreta, Vall de Ruille. Agafem el nostre camí i comencem a flanquejar per una pendent plena de Ginesta florida, el color groc es barrega amb el gris de la boira i creen una sensacio d'estar en el paradis, flotant, somiant.
El cami es plè de fang, de zones inundades i l'herba es ben humida, pero tot i aixi els nostres anims son alts, i no ens deixem impresionar.
No veiem res a mes de deu metres a la rodona, de tant en tant sentim el riu que baixa per la nostra esquerre, pero no intuim res, nomes seguim les dues marques que ens fan seguir un fil d'ariadna.
Ens creuem amb uns joves que estan fent foc, acampats vora el riu gaudeixen de la grandesa de la muntanya, ens saludem i seguim amunt, doncs son prop de les deu, i encara ens falta un xic per arribar al llac de Pedorres.
Perdem el sender, pero el tornem a trobar, el tornem a perdre, i per sort apareix de nou, la boira es barreja amb la foscor del crepuscle, i el dubte comença a fer acte de presencia.
Passem al costat d'un gran salt d'aigua, l'Elena diu que li sembla que el llac ha d'estar aprop, pero amb el Mill no sentim la presencia de tant gran quantitat d'aigua.
Seguim el GR que ens fa pujar un xic, passem a costat d'unes congestes de neu i de sobte l'aigua canvia de vesant.
Fa un moment anavem en cotra direcció, i ara ens baixa a favor, collons, ja es ben fosc, i ara que ??? ni refugi, ni res, molls, perduts ???? no, aixo si que no, treiem el mapa, intuim on estem i despres de parlarho un moment tornem enrere, al salt d'aigua.
Ens envolta la foscor, i el fantasma d'un vibac inesperat, doncs de refugi ni l'olor. Arribem al salt, ens separem un xic i busquem, l'instint em fa anar direccio al salt, amb la sorpresa d'una cova excavada en la roca, es ample i molt alta, inclus es profunda, pero hi ha una gran porta de ferro que ens barra el pas.
Molls com galapets somriem, al final tindrem refugi, el dels nostres avantpassats. Sense predre temps, doncs son les deu i mitja, ens posem a cuinar i preparar l'habitació. Sopem un arros a tonyina i ous durs de pages que ens carrega la bateria al moment, llangonissa i formatge, pa, galetes i dolços ....... es com a l'antiga Roma.
Ja es mitja nit quan preparem el llitet, la boira comença a desfer-se i per fi veiem el preuat llac. Es uns cent metres sota nostre, el pendent es quasi vertical, i el llac es enorme, el seu contorn es dibuixa amb elegancia. El salt d'aigua que tenim al costat cau en picat fins al llac, un espectacle visual, pero tambe auditiu.
Ens introduim al sac, doncs demà a les sis ens hem de despertar, que ja serà ben clar i el cami fins l'aresta es molt llarg. La lluna mig plena ilumina l'entrada de la cova, el soroll de gotes que cauen del sostre fan que entrem en un estat de somnolencia al moment.
El dia es ben clar quan sona el despertador, ens costa sortir del calent sac, doncs els mitjons i les botes son ben molls, ens va calar l'humitat durant l'ascens d'ahir. L'Elena segueix dormint mentre preparem les motxilles i esmorzem el que ens entra, doncs l'estomac es ben tencat encara. Pleguem els sacs i els altres artilugis que deixarem, i els amaguem en uns blocs propers, agafem el material i el cordino. L'Elena es desperta, li donem el bon dia, ella pujara un dels cims que nosaltres volem crestejar, ens veiem mes tart bonica. Despres de gaudir uns moments del paisatge que ens envolta, comencem el camí cap al coll de Juclar.
El sol ens ilumina i ens escalfa, ha sortit per sobre el coll de Pimorent, que descobrim mirant cap a l'est, on desemboca la nostra vall. Remontem una pendent i despres en baixem una altre, el dia es desperta amb el cant dels ocells que ens envolten, el sol apareix o desapareix segons on ens fiquem nosaltres.
Fa fresca quan el GR ens porta fins un altre llac, hi ha dues tendes montades, hi passem sense fer soroll, potser encara dormen. Vorejem el llac, el sol encara no l'ilumina del tot i el vent que ve d'Andorra ens fa arrissar les celles.
Pujem una pendent vorejan un torrent, a l'esquerre la cara nord del Pic d'Alba, que es mostra fosca i aterridora, tot hi guardar-hi congestes de neu.
De sobte apareix davant nostre, com un xerrac de llenya, punxeguda i afilada, l'aresta d'Alba, la culpable de que avui estem aqui, rebuscan aventures en muntanyes veínes. Anem gaudint de la seva presencia quan arribem al llac d'Alba, un altre mirall del cel que reposa entre boniques muntanyes.
Saludem un pescador que prova sort i comencem el cami directe, deixem el GR i sortim pendent amunt, es una pendent bastant forta, amb herba i tambe tarteres de blocs. Busquem una congesta de neu que hem vist desde baix, alla hi ha una bretxa per accedir a l'aresta.
El Roger s'ha quedat sense aigua, i busca amb empenta un torrentet que ens regali el preuat liquid, que sota nostre, al llac es mostra en tot moment.
Per sort als peus d'una congesta de neu shi ha fet un rierolet, alli aprofitem per omplir de liquid. Vorejem l'ultima congesta i a quatre grapes pujem per l'ultim prat vertical. Arribem a l'aresta, i de sobte s'obre un nou món davant nostre, un mon de natura, llacs, muntanyes i energia divina.
Cansats pero satisfets, aprofitem per equipar-nos i menjar un xic, doncs no sabem el que ens depara aquesta costella que enllaça dos cims, el Fontargente i el de Ruille.
Sortim decidits, doncs per l'oest ens arriba un vent gelid, seguim pel fil de l'aresta, als nostres peus el buit es comença a fer visible. L'aresta d'Alba ens saluda ben propera i el sol ens escalfa el costat dret del cos.
Fem un seguit de grimpades i passos a cavall de grnas blocs fins una petita bretxa, hi veiem uns cordinos marcan un rapel, pero decidim desgrimpar per la vesant dreta, la caloreta de les pedres es fa present al moment, i amb precaucio posem els nostres peus al collet.
Seguim grimpant, els dos feliços, observan el relleu i decidin com ballar amb la roca, es un art aixo de recorrer les arestes. Davant nostre es mostra una aresta molt punxeguda, i no veiem el nostre seguent pas fins que ens hi acostem.
Un nou rapel, i nosaltres de nou fem una desgrimpada, ara per la cara nord, que ajuda a concentrar-se mes ràpid.
A la nostra esquerre un gran llac ens saluda, la seva aigua blavosa i freda encara no ha estat acariciada pel sol, aquesta vall baixa cap a frança, desembocant en plè Ariege.
L'aresta segueix molt punxeguda, el camí transcorre a cavall d'ella, fins una gran bretxa, per accedir a un collet petit.
No m'agrada la zona, hi veiem un rapel pero cau directe a la cara nord, busquem una solució, i un cordino vell ens la dona, rapelar i flanquejar per la cara sudest, molt mes acollidora, o aixo ens pensem.
Rapelem amb compte, doncs tot i baixar quasi trenta metres, estem en una zona ben vertical. Amb un pendol salvem la primera dificultad, pero la segona sera mes complicada, accedir a l'aresta ens serà ben dificil, doncs la pendent que tenim davant nostre es de mixt, roca i herba, aixo si, una pendent vertical i delicada.
El llac que tenim a la dreta ens mira amb paciencia mentre busquem el camí cap a l'aresta. M'agafo a tot, pedres i herba, tot i que punxa la sento mes segura que alguns trossos de pedra descomposta.
La travessa arriba al seu final, doncs un enorme buit ens precedeix, i decidim atacar la paret de dret. Hi ha un corredoret dibuixat que ens hi porta, i l'alegria es gran quan estem a cavall de dos móns, per fi damunt el cavall que ens porta d'aventures.
No hi ha res millor que descobrir llocs nous, cada pas es una sorpresa, un nou alicient per seguir caminant entre el cel i la terra.
Seguim per un tram mes relaxat i per fi escalem fins al cim del Fontargente, que son desenes de blocs posats uns acostat dels altres, simplement magic.
Desgrimpem per l'altre vessant, observant les dues agulles que ens manquen, nhi ha una d'intermitja que es veu tremenda, quina sorpresa ens prepara.
Passem un collet molt ample i comencem la grimpada a la seguent torre. Em trobo amb un petit diedre i unes plaques un xic delicades, ademes hi ha aigua que regalima i les botes no shi troben a gust.
Montem una reunio i surto a fer el llarg, deseguida puc posar una assegurança i aixo em fa sentir relaxat, passo les plaques i un resalt ben xop i monto reunio damunt el resalt, escalfat i animat pel calid sol que fa.
Arriba el Roger, ha pogut treure les assegurançes i somrui satisfet. La pendent ha aminorat i grimpen desencordats fins al resalt final, que atravessem per la seva esquerre, accediní per un petit diedre. Una nova i bonica agulla es als nostres peus, i les vistes que s'obren son magnifiques, l'Ariege amaga racons molt poc visitats per essers humans.
Desgrimpen per la cara nord fins arribar a un petit collet, que ens posa als peus de l'ultima costella rocosa abans del pic de Ruille, de 2740 msnm. Ens trobem amb un tram precios de blocs i petites xemeneies que ens fan gaudir com cabirols. Roca, roca i mes roca ens envolta, arestes i cims punxeguts ens envolten, estem al castell enmurallat de Ruille, una fortificacio quasi inpenetrable.
Contents i cansats busquem la calor de la cara sud, ens assentem i compartim un esmorzar merescut, la concentracio deixa pas a la relaxacio i els somriures afloren sota els secs llavis.
Llangonissa, xocolata, galetes, dolços, aigua ..... i silenci, silenci etern.
Passem una estona de les que mai s'obliden, asseguts a la terra i propers al cel.
De sobte quan ens disposem a marxar avall, un só puja per la cara nord. Em sembla que el conec, responc al seu crit i sento resposta, l'Elena esta aprop. La veiem batallant en una congesta nevada, creuant una zona descomposta i arribant on som nosaltres.
La felicito i li faig un peto, ja hi ets bonica, has arribat on volies sense saber per on shi anava. Compartim uns minuts aprop del cim, el cel sha anat enterenyinant, pero el dia es veu tranquil, clar i tranquil.
Sota nostre segueix l'aresta, es realment escarpada, l'Elena segueix fins al cim, mentre nosaltres anem a investigar l'aresta que continua. Ens trobarem al coll per on ella ha pujat, ens despedim per uns minuts i tornem a fer cami, el nostre camí de roca i paisatges celestials.
Desgrimpem amb compte, doncs la roca es molt descomposta, quedem tallats en una petita bretxa, pero aconseguim perdre alçada desgrimpan. En el collet ens trobem dos francesos que pujen cap al pic de Ruille, ens saludem i seguim els nostres camins.
Ara l'aresta es torna vertical i delicada, desde el cim haviem vist dues cordades que la feien, ja son quasi les dues del migdia, estem bastant cansats, i potser ja no podem amb mes sorpreses per avui.
Ens mirem l'aresta, i guardem un dia futur per posarhi els nostres peus. Tot i aixi pujem per la pendent est, sempre a costat de la bonica espina de roca. Es un cim bastant punxegut per tots costats, pero entre les herbes i roca accedim en un bretxa, on hi ha una parella de nois francesos que estan fent l'aresta al complet.
Deseguida ens entenem amb ells, ens mostren una ressenya de l'aresta que fan, hi veiem la dificultat, es veu mes complexa i tallada que la nostra, pero aixo ens dona mes anims per tornar algun dia, potser aviat, potser no.
Mentre ells es preparen per un llarg de 5a, nosaltres desfem els ultims metres fins el cim anterior, d'on ells fa una estona que han vingut. Es una grimpada ben bonica i ens deixa a la punta d'un cim rocos, blocs i mes blocs desafien la gravetat, uns a sobre els altres van aguantant el pas del temps, fins que un dia la vall els cridi, i es deixin portar.
Veiem l'Elena ja propera al coll, ens saludem a la llunyania, i ella aprofita per fernos unes fotos magnifiques.
Darrere nostre la parella de francesos va seguint el seu cami, ja son dalt l'agulla, i els desitjem bona jornada mentre comencem un descedns foll per una pendent herbada i molt dreta.
En pocs minuts ens tornem a ajuntar, ja a la vall, on unes morrenes de rocs son el cami a seguir, nomes algunes fites ens van afirmant que algu va passar per aqui.
Arribem al llac, sota un calid sol ens descalcem i aprofitem per afartarnos de menjar, els tres estem bastant cansats, pero es el preu a pagar si vols coneixer racons magics dels nostres Pirineus.
Silenciosos voregem el llac, accedim a la vall de Ruille i arribem a la cova vibac, sota els blocs hi tenim els sacs i altre material que posem dintre les motxilles.
Em poso la motxilla i sembla que pesi mes que ahir, com pot ser ?? ah si, per que ens hem carregat d'un munt d'emocions i visions, es normal que pesi mes.
El cel esta mig ennuvolat, i la llum que despren el sol acoloreix tots els racons amb pinzellades d'art natural.
Agafem el GR i desfem el cami, el cami que ahir no es deixava veure, avui ens regala imatges precioses de rius i llacs, de torrents i grans extensions de natura, aigua i mes aigua ens acompanya mentre perdem alçada.
Pasem vora un refugi de pastor i arribem a la pendent de ginestes grogues, avui la visibilitat es total i podem observar el cami de baixada al cotxe.
A tots se'ns nota la felicitat, la portem ben endins, despres d'un dia molt intens a les altes muntanyes, on juguem amb els angels i els dimonis, o superem les nostres pors, i on gaudim de la vida en tots els sentits, i amb tots els sentits.
Gracies mare terra, no em cansare mai de dir-tho, gracies per estar sempre al meu costat, ajudant-me a entendre millor el per que de tot plegat.
Salut i força !!!!!

A tu, natura, per existir i deixarte estimar

2011-06-02T17:57:00.023+01:00

Hola a tothom, essers estimats del món mundial, com esteu ??????
No se per on començar, doncs sembla que sha acabat un periode, i en comença un altre. Feia molt temps que no em posava davant del blog, tot i que molta gent m'animava a seguir deixant fluir les meves sensacions en forma de paraules.Instants en la retina del cor, aresta Mittellegi, i el cim del mitic Eiger. Els somnis es fan realitat.

Baixant del petit Vignemale, a cavall de la seva aresta, sensacions de plenitud de bon mati, al cap del dia 13 cims de tres mil metres.

Una gralla juganera, fa salts d'alegria al veure la meva presencia, som al Pedraforca, un retrobament amb els origens.

El Puigperic, a la zona de les Bulloses, jornada hivernal amb bonics passos atletics, quin goig.

Han passat dos anys, he crescut una mica mes, no es que faci mes del metre setanta, sino que dins meu han aparegut altres preguntes, moltes questions que estan fen de mi un esser especial, no es que ho sigui jo, sino tots nosaltres som especials. El que costa es dir-ho i creure-ho, som unics, cada un de nosaltres, i poder sentirnos unics i viure la vida amb mes plenitud ens fa especials.
Imatges d'ahir i d'avui, la bonica Sabat que t'acull amb carinyo, i els grans esperons de la Serra del Cadí, un lloc molt magic.

La vall de Salenques, un paradis solitari tot l'any, imatges cap als cims d'Aigüestortes i Sant Maurici.

Un petit estany amb vistes privilegiades, que es pot demanar mes a la muntanya. Cada dia acabem rendint-nos a la saviesa de la mare terra.

L'aresta dels Malshiverns, acostant-nos al cim de Comapedrosa, el sostre d'Andorra, un dia especial,amb amics especials.

Aquests dos anys he estat visquent a la Cerdanya, a Puigcerda, ja us podeu imaginar el que he gaudit, tenia les muntanyes tan aprop que sentia el seu calor, inclus en els freds hiverns. Tinc la companyia de l'Elena, la bonica i menuda fada dels Andes, si, si, la sorpresa mes bonica que tenien els Andes per mi.
Els dos seguim descobrint, compartin i lluitant per un món mes just, tranquil i plè de natura i essers que el respectin i l'estimin.
Desde l'any 2009 que no he actualitzat les meves activitats en muntanya, ni tampoc he expresat obertament a tothom el que sento dins meu. Ha arribat el moment de posar el meu granet de sorra per la humanitat, a partir d'ara tornare a fluir com una gota d'aigua que acaricia la fulla fresca despres de la pluja.
Moments en els que et fons amb la muntanya, el Cerví, un mestre que ens va deixar gaudir del seu cim, maxima concentració i agilitat.

He decidit tornar a llençar les meves inquietuds per la red, o sigui que feu un nus a la corda, i seguiume com un company mes de cordada, espero no fer mal a ningu, doncs una llei antiga diu, No fagis a ningu, el que no t'agradaria que et fessin a tu.
Penjare algunes fotos de les activitats que he anat fent fins ara, nhi ha moltes, o sigui que no hi seran totes ni molt menys. El passat ja ha estat viscut, anar enrere ha d'esser per enfortir-nos de cara al present, i es on sempre sha d'estar, en l'aqui i l'ara.Dos passatges de la nord del Pedraforca, un a la Cerdà-Pokorski, i l'altre la famosa travessa a l' Estassen. Escalar al Pedraforca es un sentiment de profunda alegria.

Nuvols i pedra, vorejant el Vignemale, propers al Montferrat, un dels cims que volem trepitjar, em sortit dhora al mati, i la tarda ens empeny.

Hi haura fotografies del Cerví , de l'aresta mittellegi a l'Eiger, de canals del Cadí, d'escalades en parets magiques, Pedraforca, i alguns cims dels Pirineus centrals, espero que gaudiu d'elles, a partir d'ara comença la festa.L'escalada mes freda del Pedraforca, Canal del Riambau, collons quina glaçada fot en aquest foradot gegant. Paradis i cau de rates al mateix temps.

Quin vespre mes bonic fa, al coll de Montmalús es respira pau, l'hivern va donant pas a dies llargs.

La companyia i la solitud sempre han estat a la muntanya, per aixo sempre mhi sento com a casa, o millor dit, aprop de la mare, escoltant el seu bateg perfecte, la seva companyia mha donat el calor necesari per passar un nou vibac, i els seus cels mhan ajudat a seguir somiant, donant-me l'empenta que a vegades costa de fer.Aresta de Regalesio, a l'Ariege frances, un raco que cal descobrir, el sol ens fa essers privilegiats, en aquell moment ens va carregar d'energia.

Fa hores que crestejem, estem a l'aresta Escobets-Alba, a l'ariege mes salvatge dels Pirineus.

A vosaltres, muntanyes de la vida us dedico la meva existencia, us aprecio per l'ajuda que mheu donat, sense paraules, he rebut molt amor i molta seguretat, aprop de la mort es quan he sentit mes que necesitem voler viure amb força, estimar-nos i estimar als que ens envolten, aixo es el que les muntanyes em fan sentir sempre, humilitat, respecte i alegries .
Us estimo, pel que em feu sentir i pel que sou, us estimo per que sempre esteu esperant-nos, tranquiles, avegades vestides de blanc, a vegades nues, pero sempre esperant que tornem a estimar-vos, a acariciar-vos i dir-vos el que us trobem a faltar.
Salut i força !!!!

2011-06-02T15:29:00.000+01:00

LA VIDA DEL SOMIADOR, TENCAR ELS ULLS I VOLAR.

2011-06-02T13:49:00.018+01:00

Bon dia, son les sis del mati, la nit encara colpeja al dia, pero per l'est una claror sobrenatural ja comença a posarse als cims mes alts.
Estic al Santuari de Falgars, us preguntareu, i que fas ???? Doncs avui vull ser un Patulè, un pastor transhumant, un peregrí, digueu-me boig, pero un boig feliç.
L'Elena encara dorm al maleter del cotxe, jo començo a esmorzar, m'esperen uns setanta kilometres fins arribar a casa, al Morral, punt on el GR4, el mateix que ara agafare, mhi deixarà.
Abans de que el dia es desperti, surto amb la motxilleta, aigua, menjar, roba d'aixopluc i oli d'arnica son els companys de viatje. Desperto l'Elena, li faig un peto i li desitjo bon dia, ella es queda a treballar per aquestes terres, jo marxare cap al pais del secà.
Soc una mica agoserat, pero ho pagare car, marxo sense mapa, sense bruixola i sense moltes referencies de per on passar, o sigui que seguire el meu instint, a part del que m'indiquin els cartells.
Surto rapid, fa un vent fred, pero aviat em passa, sento un cervol aprop, s'escapa pel bosc i el segueixo amb la imaginacio. Les marques em van pujant a un collet per una carretera de pages, direccio Sant Julià de Cerdanyola, llaganyes a la retina em fan veure el cartell indicador malament, i sense voler baixo xino-xano cap a Sant Julià.
Prats verds i una colla de cervols em saluden, es va fent de dia, la llum fa apreixer el gran Pedraforca, just davant meu apareix altiu com un Déu, es una visio que mai havia tingut del gran amic Pedra, el saludo i segueixo baixant.
Em perdo una estona, doncs desapareixen les marques i jo les busco sense sort. Al final les trobo o aixo em sembla, pero arribo al pòble i em trobo ben fotut, doncs la direccio que vull agafar no hi es.
Empipat per dins, i cansat de correr cap enlloc, decideixo tornar enrere. Em trobo un padrí que va amb motocultor, em puja al remolc i em dona la direccio correcta, direccio a Sant Roma de l'Enclusa, per un cami que em dura als peus d'unes parets que sobresurten del bosc, es la serra del Catllaras. Pujo i pujo, sense parar, de sobte em trobo els cartells del GR4, ja torno a anar be, o aixo penso.
Arribo al collet de San Miquel, pero els cartells em tornen a confondre, i decideixo buscar un cami diferent. Tinc em ment que haig de passar per Sant Jaume de Frontanya, i aixi ho faig. Segueixo les marques grogues de transhumancia i em perdo per prats altius, estic al mig del Catllaras i nomes busco baixar cap a Frontanya.
Despres de carenejar una estona trobo noves marques de GR, la confiança aflora, pero el mati ha estat molt desesperant i les hores han anat passant, les cames ja em demanen atencio.
Baixo com un desesperat, perdent de vista Puigmal, Puigllançada i Tossa d'Alp. Les vistes que s'obren son dels boscos Berguedans, extensions verdes i plenes de vida.
Arribo a Sant Jaume, son les nou i quart del mati, sense parar començo a baixar pel cami transhumant que baixa pel riu.
Es un cami precios que va vorejant i creuant un riu de pelicula, sorollos pero menut, es un riuet d'aigües transparent i gorgs paradisiacs.
Son uns quilometres de goig, em remullo fort, doncs el dia comença a escalfar. Sota les ombres dels arbres de ribera vaig dançant, Borredà s'acosta, els cotxes i el soroll ho indica.
Entro al poble, la civilitzacio apareix davant meu, i el cos em demana seguir endavant, sortir d'aquest mon tant contaminat i tornar a la natura verge.
Bec aigua i menjo, doncs encara no ho havia fet, son les onze del mati i busco el cami cap al Santuari de la Quar.
Ara torno a seguir el GR4, creuho el riu i començo un ascens per bosc de pi roig. Els sorolls dels ocells es barregen amb el barreig d'un torrentet, de sobte sento fresa, collons, s'acostaven dos cabirols a tota pastilla i han hagut de frenar al veure la meva presencia. Quina emocio sentir i veure la presencia de besties salvatges.
Amb aquest record vaig ascendint amunt, boixos, pins i algun faig m'esperonen. Per fi arribo a un collet, que em mostra el canvi de vegetacio, de sobte tot son alzines, algun roure i poc mes. El terreny es com a Montserrat, conglomerat i plantes de solei, amb bastanta varietat de planta medicinal.
Dalt un turo de roca hi ha una ermita, la de la Quar, impresiona el seu color blanquinos al capdamunt d'aquest tro dels déus. Es una imatge espectacular que em va motivant mentre creuho canal rere canal.
El cami baixa de cop i arribo a un pla, el pla de la Quar, amb un parell de masies i bona visibilitat cap a Osona. El GR4 puja amunt, i de nou, segueixo un corriol de transhumancia que em portara cap a la Quar.
El clima comença a esser molt calid, les alzines espeteguen i un munt de mosques volten al meu costat. El cansament va creixent, ademes estic anant per una carretereta d'asfalt que no em motiva gens.
Tot i aixi les vistes son espectaculars, els canvis de vegetacio i de muntanyes son tant potents que impacten el cervell, el sol tambe m'impacta el cervell.
Tinc un xic de mal de cap, s'ha acabat l'aigua, pero no molt lluny veig un campanar i uns xiprers, aixo vol dir, zona habitada.
Soc a la Quar, on una font em salva, el poble esta bastant desterterlat, quatre cases, i dues en ruines, nomes l'esglesia sembla soportar els anys d'oblid d'aqeuests racons rurals.
Hem despedeixo d'una noia rumanesa que treballa a la fonda i surto carretera avall, cap a Sagàs.
El dia no es para, i per molt que camini, les hores passen tant rapid com els matolls que queden enrere, al meu pas.
La vegetacio ha canviat totalment, entre altres coses per que aixo es va cremar fa quinze anys. Els roures i alzines estan poblant el rocos territori, les seves ombres son mes agraides que les dels pins. Trobo petjades de bestiar, i mes endavant em trobo un ramat que esta reposant sota grans alzines.
En un quilometre arribo a Sant Andreu de Sagàs, poble deshabitat en el nucli Eclesiastic, pero rodejat de moltes masies que donen color i vida al pais.
Com a bon peregri, busco aixopluc a l'esglesia, que es enorme i molt ben cuidada. No trobo ningu i em paro sota unes voltes, al que seria la rectoria.
Les cames ja em demanen descans, la ment diu que endavant, pero el dia ja es comença a poblar de nuvols, i alguns dels que venen son foscos i contundents.
Menjo i bec abundanment, mho mereixo, i despres de fer un cigarret torno a posar en marxa el cos, a les cames els costa molt trobar el ritme, tinc diferents molesties repartides per genolls, cuatriceps i altres .....
Surto del poble, son les dues i mitja, el sol cau sense pietat, i el bosc que m'espera es cremat. Les cames comencen a donar simptomes de desgast, pero la ment albira les carenes del sud, on referencies em donen força per seguir endavant.
Sota uns alzinars, on la roca aflora em trobo en Jordi, un pastor de Sagas amb el ramat. Compartim paraules, ell m'explica breument la seva vida, i jo li comento que m'apassiona la natura i tot el que l'envolta. Es un home eixerit, i s'expresa molt clar, resulta que tenim gent en comu coneguda, i veig que el món es un mocador, siguis on siguis es un mocador.
Em diu que marxi, doncs se sorpren del meu trajecte, i em diu que em torbara si parlem gaire, li dic que no, que es un plaer conersar amb essers de la terra, mai mes ben dit.
Continuo el cami molt content, entre alzinars i planells soleis, em cauen les gotes de sour, pero les muntanyes de Montserrat em saluden i m'animen.
Les marques del GR em fan patir en aquesta zona cremada, nhi ha molt poques i bastant mal posades, pero be, la intuicio es el que comta, jeje.
Quin dia mes bonic, caminar i caminar, saludar i despedir, acostarte i separarte del món.
Veig la destrossa que han fet en nom del progres, una mes de les que ens esperen. La carretera de Vic a Berga ha trinxat tot el que se li ha posat per davant, i au, aixo en diuen avançar, quins collons.
El cami agafa una carena, i no la deixo fins que començo a baixar cap a Merles, quin lloc mes bonic, tot i que els focs no van tenir respecte per res. Em trobo algunes masies de les d'abans, velles i plenes de trastos, amb pagesos del pais, robes brutes i cares de desconfiança.
Pero el barbut segueix endavant, porto deu hores caminant, els nuvols ja estan tapan mig cel, i les cames comencen a fer figa.
La ment s'empesca jocs per no perdre la força, pero el cami segueix, i el meu cos ja no pot saltar com abans.
Creuho el poble, be, les masies que formen el poble, i despres m'acosto a la riera, que bonica m'acompanya un bon tros, ben be fins a Cal Paleta.
Una petita casa de pages on demano per anar al Santuari de Pinos, m'indiquen, pero no nomes aixo, doncs la noia de la casa es una antiga companya del PVIncendis, i em fan parar per omplir d'aigua. Em sorprenen amb un plat de fruita fresca mentre conversem sota l'ombra d'un lilar.
Es bonica la vida del caminant, que no te res i tot es benvingut, inclus una abraçada.
Quan vull aixecarme quasi no puc, tinc les cames ben encartronades, la solitud del cami, les estones perdut i el poc entrenament em passen factura.
Aprecio el gest de la mare,que em vol portar a Prats, pero decideixo intentar arribar a Pinos.
Surto carregat de piles en el psicologic, pero el fisic esta per terra.
Vorejo un xic mes la riera de Merles, i la travesso per un pont, fins aviat bonica riera. Comença una pujada per la vessant nord d'una llarga carena que acomapnya la riera. El bosc es cremat i milions de brots d'arbres lluiten per trobar el seu lloc, tots ben atapaits buscant el sol.
El cos sha escalfat, pero vaig fotut, a vegades men ric, doncs m'assemblo al fraga, vaig com un balançi jejejej!!!
La carena m'esta saludant, ja arribo al pla, i el cami segueix per endinsarse cap al Lluçanes. Vorejo quatre o cinc cases de pages, gossos, vaques, ovelles i gent em saluden, son l'ultim bri d'energia que em queda. El cel sha ennegrit i comencen a caure gotes.
Arribo a Sant Pau de Pinos, Cornet esta a 13 kilometres, si el meu cos pogues, mhi llençaria, pero soc conscient que forçar per forçar pot portar males consequencies.
Feliç com un tornavis, com un pastor acabant la jornada, decideixo concloure el meu cami.
Son les sis de la tarda, porto dotze hores sense parar, sol, desxifrant un cami, el cami de la vida, dels somnis, del compartir sense paraules .......
Dono gracies a tota la historia que encara es palpa al nostre territori, histories d'un temps passat on la gent caminava, per collons, pero caminava i teixia la seva vida com una petita aranya.
Sorpres de tanta bellesa en els nostres paratges, animo a tothom a fer aquestes activitats, no cal anar en una cursa, el millor es saber que la natura esta nomes per tu, i que tu nomes estas per ella, un equip, uns amics, una unitat.
Salut i força !"!!!!

VIVA CHILE PO, CAJON DEL MAIPO

2009-10-03T19:15:00.011+01:00

Hola grans viatjers de tot el mon, ja soc aqui !!!!!Fa una setmana que el viatje va començar, i han passat tantes i tantes coses noves, tantes i tantes sorpreses, que he quedat ben inpregnat d'aquesta terra i la seva gent.Al arribar a Santiago varem anar a parar en un hostal, ens van tractar molt be, i desde alli varem començar a moure fils.L'Elena te bons i bones amigues en aquesta terra, nois i noies que es mouen en diferents ambits, pero que els uneix la mateixa energia, l'amor i el respecte.Despres de fer una petita volteta per Santiago, ens varem posar en contacte amb la Carmen, una noia d'aqui, ella viu a la Casa Circular, una casa comunal molt bonica que hi ha al mig de la ciutat. De fet la ciutat de Santiago, a part de la contaminacio que te, es plena de barris i racons verds, on hi ha grans jardins, horts i fruiters, i on s'hi mouen gent molt variada.En aquesta casa son vuit persones, la casa es enorme, i com que son gent molt oberta, reben a viatjers i gent que no coneixen pero que el desti els acosta alli.Ja ens veus anant en aquesta casa, on no coneixiem a ningu, i on ens han obert les portes de bat a bat. Realment s'hi percep molt amor i molta bona energia, els nois de la casa son molt macus i compartim apats i converses i en algun moment inclus algunes festes.Es acollonant la sensacio d'arribar en un lloc on no coneixes res ni ningu, i que totes les portes s'obrin, nomes amb el simple fet de obrir les teves, i ser el que ets.Estem molt be aqui, jo ja he pasat el meu constipat, ara l'Elena acaba de pasar el seu, pero es que el clima aqui ha fet un canvi de sobte, i la calor que s'acostava es va trencar dos dies, amb nevades i molt fred.Començo a gaudir d'aquesta ciutat, amb l'Elena ja hem sortit a diferents racons, hem pujat un turo que hi ha al mig de la ciutat, el Cerro san Cristobal, on tens unes vistes bastant bones de la ciutat, pero no de les muntanyes, doncs "l'Smoke", que diuen ells, una boirina marron a mitja alçada amaga les vistes a l'horitzo.La ciutat comença a florir, centenars d'arbres fruiters repartits per tot arreu comencen a florir, i els colors de les seves flors donen alegria en un lloc tant ple d'asfalt i parets, on el sol lluita per donar caliu a tantes formigues esberades i nervioses.Un dia varem estar a un barri apartat de la ciutat, uns residencials que hi ha en uns turons propers a la ciutat, pero lluny de l'ambient civilitzat, alli vam celebrar la despedida de la Claudia, una amiga de l'Elena que marxa un any a Nova Zelanda, a viure i treballar i gaudir del que el desti li prepari. Va ser divertit compartir aquella festa, avrem cuinar plats bonissims, empanades......Aquella nit havia nevat, i fora la casa hi havia trossos on la neu encara ens saludava, l'estufa pero, anava a tot drap, i despres d'encendrela el caliu es va repartir per tots els racons, de fons s'escoltava musica electronica a mitj volum, la gent conversava i es movia sense crits ni nervis, una forma diferent de raves.El sol va tornar a sortir, i amb ell el caloret que escalfa cos i anima, i aixo ens va fer decidir que te niem que anar als Andes, i aixi ho faiem.Molt proper a Santiago, a dues hores en bus, hi ha la zona del Cajon del Maipo. Unes valls enormes, de tons i colors rojencs, on els rius glacials baixen esbalotats, i on regnen grans muntanyes nevades, volcans que fumegen, aigues termals, glaceres i llacs....vaja, tot un paradis per l'amant de la natura.El dimarts, despres d'un bonic esmorzar a fora el pati, sota el solet, decidim sortir cap alli. Pel cami cap al metro, comprem el menjar que creiem necesari, i ens endinsem als subterranis de Santiago. Un trajecte rapid ens deixa a la Florida (petita ciutat que ja forma part de Santiago, anomenada comuna).D'alli ens acostem a una estacio de busos que porta als pobles propers de la zona sud est, pujem en un petit bus, i sortim direccio a San Jose del Maipo.Travessem altres comunes de Santiago, passem mercats, zones comercials... grans contrasts ens envolten, i la gent que puja i baixa entrete la meva curiositat.Per fi, sortim de la ciutat i comencem a enfilar cap a les valls. Al nostre costat hi tenim el riu Maipo, un enorme riu que agafa caudal d'altres grans rius que baixen dels cims. Acollona la quantitat d'aigua que porta, i aixo que ara comença el desglaç, en aquest riu hi fan esports com rafting. Seguim pujant la vall, trobem camps i zones de fruiters, ametllers, noguers, presseguers, pruners....es veu una terra fertil, potser antigament volcanica. La gent que shi veu tenen la fasonomia indigena, tot i aixi no ho son, pero la pell i les faccions son clares. Passem San Jose, i uns km mes amunt s'acaba el transport, aqui baixem nosaltres, realment som els unics que quedem. Al sortir del bus una enorme paret sud, fosca i plena de neu ens deixa bocabadats, just a sobre nostre.la natura aqui ja es salvatge, el cami que puja a les valls mes llunyanes ja no te transport public, i despres de conversar amb un home que te una petita botiga a peu de pista, menjem un parell d'empanadas ben parides i ens posem a fer dit.Pujen molts camions, doncs mes amunt hi ha mines de guix, i es posible que ens parin, pero no, el desti ens te una sorpresa preparada. Una parella de Santiago que visiten la zona ens paren, i ens diuen on vlem anar, realment no ho sabem, i acabem descobrin i compartin un petit viatje per les valls del Maipo.Primer decidim anar a la vall del Yeso, on baixa un bonic riu, i on el paisatge arid de la zona es barrega amb rucas(cases rurals) i coberts, on cabres i cavalls pasturen. Trobem algun pastor a cavall, gent curtida que no mira als ulls, ens omplen de pols els camions, pero les vistes son espectaculars, i despres de gaudir de turons acolorits amb rojos i grocs, s'obren cims enormes carregats de neu.Alguns cims amb glaceres penjants, uala, aqui fa mes fresca, inclcus sembla que hem pujat bastant per que costa respirar.El Hansel i la Fernanda comparteixen la sorpresa, doncs a tots ens impacta el paisatge.Cascades gelades i neu al cami, aixo es torna mes salvatge, inclus arribem a un antic i fantasmagoric campament militar d'epoques pasades, on barracons i ferros convieun amb la natura salvatge. Aqui el vent es gèlid, la vida s'hi percep dura, pero unes case amb la chimeneia fumejant, avisen de vida. Son els cuidadors del Panta del Yeso, un enorme llac de colors turqueses que abasteix d'aigua la ciutat de Santiago. A sobre seu nomes hi ha que neu, cims i mes cims, alguns d'espectaculars ens deixen glaçats. La vista i les sensacions ens embarguen i jo surto a voltar i caminar sol, doncs la natura em diu quelcom.Tornem a desfer el cami, trobem cabres, alguna cascada d'aigues trasnparents i zones que ens confonen, on sembla que hi surten aigues termals. Decidim pujar per l'altre vall, la que porta a la Mina de lo Valdes, i als pobles de Volcan i Baños Morales.Aquesta vall es mes curta, hi ha mes vegetacio i no pujem tant, hi ha un munt de camions que pujen i baixen carregats de guix. aquesta vall pero, es mes tencada, la neu shi veu mes protegida, i el sol aviat deixara d'escalfar els racons. arribem fins la mina, es al descobert i ens diuen que el cami a les termes esta derrumbat per l'hivern, esta en construccio.Amb la parella decidim para a B. Morales, un petit poble turistic als peus del Morado, un cim punxegut que deixa sense alè.Al fons hi ha el Volca San Jose, de 5600 mtrs, que vesteix colors blanquinosos, pero deixa entreveure la calida roca que el forma, es un volca apagat, pero no extingit.Arribem al poble, sembla fantasma, no shi veu ningu, nomes un gos ens surt a bordar. Rere seu arriba una dona, ens informa d'on podem trobar un bany, i nosaltres li demanen informacio per pasar la nit.El poble esta desert, nomes hi queden deu persones ara, a l'estiu pero el turisme i la gent que hi te alguna caseta l'omplen de vida.Fa molt fred, el sol s'ha amagat rere els cims enormes, anem a pendre una xocolata calenta a l'unic establiment obert, que curiosament es diu " Los chicos malos". La dona que ens ha rebut al poble ens ofereix allotjament, pero nosaltres portem la tenda, i volem buscar=nos la vida, li demanen si hi ha alguna familia que rebi viatjers, de manera humil amb intercanvis.Ens dona un nom que ho diu tot, la senyora Delicia.Despres de compartir la beguda calenta amb el Hansel i la Fernanda, ens despedim i els agraim tanta bondat, ens han aconpanyat en aquest bonic viatje que estem trenan, gracias po.Ja es fosc, busquem la caseta de la Delicia, sera facil trobarla, es on hi fumega la ximeneia, tot i aixi no es distingeix res, i despres de creuar la capella ens perdem i seguim pujant. De sobte unes figures humanes s-acosten, i entre la foscor les nostres veus s-ajunten a les seves, son dos nois, un es el fill de la Delicia i com un pastor ens porta a casa seu.La foscor de la nit no es problema, les veus i la bondat fan el demes, i despres d-interrompre a doña Delicia, el seu company, don Eugenio ens ofeireix lloc en un refugi que tene al costa de la seva petita i càlida caseta.La sensacio de humilitat brota per tots costats, sento una emocio desbordant dins meu, aquest home que te els ulls malats, vermellosos i cansats, no ens veu, pero ens ofereix el que te sense res a canvi, com una ment com la meva pot entendre aixo, com uns extranys poden ser tant benvinguts a negra nit, em sento tant ple per dins.La nit ens enbolcalla, i la son apreta, dema sortirem al Monumento del Morado, un parc natural que hi ha aprop del poble.La nit passa rapid, silenci tallant, nomes algun lladruc de gos interromp tanta pau.El despertar del dia rebota a la petita finestra de vidre, sento els camions que no se si han parat de treballar, son llunyans pero el seu brunzit desperta la vall.A fora el fred mosega fort, el sol espatega a les puntes dels cims, el volca San Jose rep els primers raigs, la vida comencá a florir en aquest gelid lloc. Sento don Eugenio que surt fora, estosega i torna a entrar, de sobte el sol ja impregna el petit poblet, la calor de l-astre ens escalfa amb forá, son les set i mitja, i les gallines del Eugenio ja pasturen per fora. En te unes trenta, jo li dic que tambe en tinc, i conversem dels ous i de les clases de gallina, les seves faccions i el seu mirar amaguen una vida molt dura, pero molt viscuda.Agraim la seva hospitalitat, i els diem que sortim a caminar, ja ens veurem a la tarda. Baixem el carrer principal del poble, entre casetes i barraques tencades i barrades, la neu encara envolta els llocs, algunes flors han sortit aviat, pero avui ha glasat, no se si les haura cremat el fred. Arribem a l'entrada del parc, on un guarda ens dona informacio, ens apunta i ens diu la tarifa d'entrada. Son menys de dos euros, i creiem que val la pena que guardin aquest lloc, es molt accesible a la gent, un bon lloc de coneixença de l'alta muntanya,una zona de grans monuments naturals,realment un regal molt accesible.Amb el guarda estem una estoneta conversant,es molt eixerit i aviat ens explica grans aventures que han ocorregut en aquest sector dels Andes.El dia es blau i sere, el sol escalfa amb força,comencem a pujar pel sender del parc,puja serpentejant una zona de pedrera i arbusts, es defieneixen deseguida les parets muntanyoses del voltant, cons de neu que han caigut durant la temporada ens donen la benvinguda. La neu fa acte de presencia deseguida,i al fons,de sobte ens saluden els cims rocallosos i verticals,el San Francisco i el Morado. L'aresta que els ajunta es prima i plena de congestes de neu, fa pinta d'esser molt precaria. Hi ha glaceres penjants,que amagades sota la neu de la temporada es preparen per un nou estiu. Anem entran dins la vall, la neu es abundant, pero esta glaçada, i el pas es rapid i elegant, anem guanyant alçada molt lentament, un riu esbalotat baixa per la nostra dreta, i mes amunt una zona de tons ataronjats ha desfet la neu, crec que sota seu hi ha aigues termals,algunes bombolles esclaten damunt l'aigua freda. Uns anecs surten volant,son preciosos i la vista corre rere seu mentre busquen la seguretat mes amunt. Els cims cada vegada son mes propers,altius i desafiants ens fan sentir insignificants, el sol es espaterrant,anem perden les capes de roba,no fa vent, es un plaer gaudir de l'espectacle vivent.Mes amunt la neu torna a regnar amb força, hi ha cons d'allaus enormes,semblants a glaceres,els salvem aprofitant una traça deldiaanteriror,i parem un xic sobre un bloc de roca, que ens fa de taula i de eixopluc. Menjem un xic, el vent augmenta per moments,ademes hi ha uns nuvolsprims que surten rere les arestes, com vaixells que naveguen pel cel. Seguim pujant,i travessem a l'altre costat del riu, doncs la neu l'amaga amb gelosia. El Morado,gran piramide de roca altiva d'uns 4600 mtrs d'alçada es la nineta dels ulls, sempre que la vista mira vall amunt ens topem amb aquesta imponent muntanya. Arribem sota la glacera penjada, fa fresa veure la seva caiguda, pero l'hivern es l'epoca mes tranquila d'allaus a les glaceres, dormen sota capes enormnes de neu que les aguanten. Estem sobreun petit llac, tot i aixi no es veu, per que es ple de neu que escupen elscims del voltant. Aqui, sota aquest grans cims, sentim la grandiositat del lloc,el silenci es sepulcral, idespres de fer alguna foto decidim tornar enrere,ja es un xic tart i la tornada es fent dit. Al baixar ens creuem amb gent, els anecs tambe ens saluden,amb el seu vol que acompanya a volar junts.Deixem enrere aquestes boniques arestes gelades, aquests cims imponents,potser tornarem,quan hi hagi la neu justa i el clima sigui mes benevol, qui sap.Al baixar em trobo una petita pilota defutbol,la porto al guarda de la conaf per que la guardi o la dongui a qui vulgui. Compartim uns minuts emocionants de converses i projectes, el Volcan San Jose potser que sigui el proper projecte si tornem aqui, qui sap.Creuem el poble de Morales, ara el soll'omple de vida animal, per que de gent no se'n veu enlloc, fins que arribem a casa de la Delicia i l'Eugenio.Son dos vellets que el desti ha ajuntat en el seu tram final a la terra,son tendres i humils, bons com el pa i senzills com l'aigua. No tenen ni llum, i se'ls ha acabat la benzina,fins la setmana que ve no baixaran a per mes benzina, fins aquest dia aniran fent amb espelmes. La Delicia ens explicala seva vida, diset fills va portar al mon, nomesdotze van seguir endavant,una vida de lluita constant, sense cap possessio, sense cap comoditat,pero feliç de viure i de poder alimentar la seva familia. Em va fer sentir molt especial, doncs creuar elmon i trobar gent que obri el seu cor i la seva casa, sense tenir res, aixo no te paraules. Mentre ella parlava,sentia una emocio que m'atravessava l'anima,i m'arribava al fons del cor. Don Eugenio ara amb 76 anys, havia estat un ramader trenta anys enrere, pero un hivern molt dur li va matar les 200 cabres que tenia, i va anar a la ciutat. Vas estar un any voltant,intentant viure, pero va sentir que res ni ningu l'estimava sota edificis gelats i camins asfaltics,i sense res, va tornar a la muntanya,on es va trobar a la dolça Delicia, i aixi ja porten 18 anys junts, com diuen ells, "hasta que el de arriba nos llame".Son gent exemplar, fan el pa i les empanades mes bones del poble,quan a l'estiu hi ha turisme, suposo que son molt importants pel dia a dia, renta a ma la roba dels hostals i cabanes de lloguer,realment exemplars aquesta parella.Arriba el fill que viu amb ells, de sobte li brillen els ulls a doña Delicia, doncs li porta cinc ous que han post les gallines, els agafa com si fossin d'or, com fills seus.La pell se'm posa de gallina quan la dona em mira als ulls, dins aquesta mirada hi trobo pau i amor, res de rabia ni de maldat, el mon ha estat just amb ella, i ella no ha volgut mes del que te, que materialment es res.Sortim d'alli ben alliçonats, hem rebut d'ells mes del que tenen, ens han obsequiat amb uns petits fossils de la vall, i mentre preparem les motxilles, els fem un obsequi, el menjar l'han de pagar molt car aqui, a l'unic establiment que hi ha, els donem el que ens queda, i algu de pesos chilens per que comprin benzina i coses realment indispensables.El cor s'omple de pau quan reps lliçons d'humilitat en persona, coneixent gent aixi, hom no pot volguer mal a res, ni a ningu.Baixant pel carrer principal s'ens ajunta un gos, que ens segeuix fins a creuar el riu volcan, que amb aquesta força ja sembla ben ve un volca. De sobte surt disparat rere una petita llebre, al principi sembla que l'atrapi, perola bestia comença un ascens directe i deixa el gos amb la llengua pels genolls, jejejejeje,quin espectacle.Arribem al cami, camio rere camio,ningu ens para, nosaltres pero no ens indignem,i anem seguin cami avall, contemplan la bellesa del paisatge, torrents de colors, turons nevats i acolorits amb groguencs pedregars. Cavalls i cabres i vida, molta vida en forma extrema. Al fons el volca San Jose ens diu adeu,o sera fins aviat!!!!!De sobte,sota la pols,una picap ens para, un treballador de la mina ens porta fins San Gabriel,i conversem de dos mons llunyans,pero de coses humanes que no separen els kilometres, als homes ens acosten les emocions,i la natura et dona aquestes emocions.Ens fotem una empanada de carn,estem on varem començar l'aventura, conversant de futbol amb un xilè ben tipic, els dos gossos que ens van rebre ahir, els tenim sota els peus de nou, si vols el temps no passa, si vols la vida es bella.Un atrotinat bus arriba pel cami empolsinat, es para, ens recull com a naufrags, laciutat ens crida, el desti segueix obrint la ment.Salut i força!!!!!!!

LA PROXIMITAT DE LA LLUNYANIA!!!!!!!

2009-10-03T19:10:00.005+01:00

Hola familia estimada, ja soc a Sudamerica!!!!!!!
Els meus peus ja s'han posat al nou continent, el meu cos i la meva anima encara no, doncs el viatje ha estat molt llarg, i el que primer he rebut del canvi ha estat un bonic refredat internacional.
Tants canvis bruscs de temperatura i de paisos m'han enganxat una mica de mocs i un xic de mal de coll, pero crec que es la vacuna per que els propers tres mesos tingui les defenses ben amunt i aguanti el que em vingui per tots costats.
L'Elena esta molt contenta d'esser aqui, de moment encara no hem vist a ningu conegut, pero aquest vespre anirem a una celebracio, i segur que algunes sorpreses apareixeran.
Despres de sortir de Madrid, amb una bonissima temperatura, un enorme avio ens ha creuat l'Atlantic, la casualitat ha fet que al nostre costat, s'assentessin diferents nacionalitats, una noia Paraguaya, i una familia Boliviana, de Cochabamba. Hem conversat en diferents moments, doncs en dotze hores tens temps de tot. Ells ja tornen al seu pais, han estat uns anys a españa, treballant i buscan fortuna, i ara, conscients del merder que hi ha, han decidit, no molt segurs, que volen tornar als seus paisos, amb la seva familia i la seva gent.
El vol ens deixa a Buenos Aires, la Paris llatina, alli una espera de tres hores en l'aeroport ens ha deixat reposar tombats en uns bancs, feia temps que no recortdava aquesta forma de viatjar, i realment es dur, pero m'encanta. Despres, quan el sol del mati ja sortia per l'est de Buenos Aires un altre avio ens ha creuat per tota l'Argentina, nuvolades i mes nuvolades feien de matalas si el avio decidia caure, i entre els nuvols, de tant en tant apareixia un tros de pampa, es acollonant que hi hagi tant territori de planicie, suposo que deuen ser camps de conrreu, pero ara sent la primavera encara estan per conreuar.
De sobte, els nuvols desapareixen, i una linea gens uniforme de color blanc ens ha sorpres al fons, els Andes.
Ha estat un retrobament molt especial, la pell de gallina ha corregut el meu cos, els ulls ho volien abarcar tot, la neu en quantitats gran amaga tots els Andes centrals. Quina emocio quan he reconegut la ciutat de Mendoza, la presa de Potrerillos, el Cordon del Plata, el Tupungato, valls enormes i llarguissimes, ualaaaaaa, aqui els Andes son un enorme laberint altiu. Valls de sud a nor, i valls d'oest a est, un castell perdedor.
Una noia chilena ens crida, el Aconcagua!!!!!!!! sortim disparats a l'altre costat, i aixi es, el Centinela de Piedra ens apareix, la seva part final esta ben guardad per uns nuvols molt amenasadors, pero es imposible equivocar-se, es la cosa mes gran que hi ha en cents de km a la rodona, i la seva cara sud ens fa caure els collons a terra, salut amic, ja tornem a ser aqui.
L'avio creua els Andes, que en aquets punt son molt amplis, cims i mes cims ens fan brillar els ulls, quin bonic present que ens ha sorpres. De sobte el terreny es torna marronos, alguns arbres es divisen, i les alsades es perden, ens acostem a Santiago de Chile, i unes boires de contaminacio ens atrapen. L'aterratge es perfecte, i els nostres peus ja s'aposenten al seu desti, la cpital de Chile.
Som gats vells, i despres de passar tots els controls de aduanas i inmigracio, no deixem que els taxistes ens mengin la bimba, i agafem el bus que molt mes barat ens deixara al centre de la ciutat.
Els ulls no deixen de mirar per la finestra del bus, cotxes i camions, gent reunida, bruticia a les cunetes, edificis construits amb el cul, i altres novetats ja criden la meva atencio. La vida es nota diferent aqui, i ja mhi fico de cop. Arribem al centre, un transit ben esbalotat ens saluda, centenars de persones corren amunt i avall, molts universitaris surten de clase, i jeuen als parcs per dinar o simplement compartir amb els amics.
Baixem del bus, i anem directes a un hostal que coneixem, encara no hem pogut contactar amb amics de l'Elena, i aquesta nit la pasarem aqui. Jo conec el lloc, i ens saludem efusivament amb la Maria, la noia de recepcio, hi ha molt bon rotllo i flueix la calma.
Sortim a dinar i contactar amb les amigues de l'Elena, un bife de lomo a lo pobre es el primer que el meu estomac rep de regal, l'acepta molt be i el digereix.
Santiago no es molt maca, es una ciutat molt contaminada, pero dins seu shi amaguen altres situacions de resistencia que aviat els meus ulls ja viuen.
Desenes de pintades en contra del govern i del capital estan a les fasanes d'edificis clonials. S'hi viu una lluita constant, grups de joves anarquistes, altres grups de gent okupa, molts mes de gent a favor dels drets dels indigenas chilens, Mapuches i pewenches........es nota amb la quantitat de policies que hi ha per tots els llocs de govern, cada dos per tres veus furgons antidisturbis, autobusos de policies........ aqui es mou alguna cosa, crec!!!!!!
Pujem al Cerro Santa Lucia, un petit pulo verd que hi ha al centre dela ciutat, i gaudim de les vistes, no molt agradables, de la contaminada ciutat, a vegades desde aqui es veuen perfectes els Andes, pero a vegades no.
Tinc el cos ben destrempat, tinc son, em fa mal el coll, tinc mocs, son les cinc de la tarda, pero per mi son les deu del vespre d'un dia molt i molt llarg, decidim comprar fruita i jeure una estoneta, necesitem descansar i pasar el cosntipat.
De sobte, obro els ulls, es plena nit, l'Elena dorm a la llitera de dalt, la sento doncs la seva energia em dona caliu, estic cansat, no h haura sopar, nomes descans, noes descans.
I be, ara son les set del mati, i el primer que vull fer es saludar-vos i dir-vos que le viatje ha comensat, fa fred aqui, i sembla que aquest any ha nevat bastant, pero el nostre desti va en conjunt amb aquesta serralada magica, i amb la gent que viu i sobreviu al seu voltant, gracies per deixar que els somnis es fagin realitat, seguiu al meu costat i compartirem les aventures que sorgeixin pel cami.
Salut i forsa!!!!!

ESTIMATS ANDES, RETORN AL PARADIS !!!!!

2009-09-22T16:23:00.007+01:00

Hola a tothom, soc el Rusky, i aviat tornare a ser el ruskyandes. Han passat ja molts dies de la tornada, la vida a tots ens ha canviat molt. Alguns ja tenen fills, i l'amor es percep al seu voltant. Jo, he trobat la persona que mes estimo, l'Elena, que ja va sorgir dels Andes, sota els peus del volcà Lanin.

Junts hem anat fent cami aquests anys, sense deixar de fer muntanya i de seguir compartint amb la natura, que dia a dia ens ensenya amb paciencia l'art de la vida. Ha esat tot molt bonic, molt magic, intentan compendre altres visions de persones que han estat presents en aquest temps. Les ganes de viatjar s'anaven enganxan a cada cel.lula del cos, i per fi ens hem llençat de nou al desti. El dia 24 de setembre creuarem de nou l'oceà Atlantic, i els nostres peus es posaran a terres del sud, Santiago de Chile ens rebrà amb els braços oberts, i amb un munt d 'aventures que ens portaran per la Patagonia.Estarem dos mesos junts, despres jo seguire 30 dies mes de viatge, que espero em duguin a alçades de 6000 metres. Tot esta per decidir, i sabem que el bonic dels viatges, son les improvitzacions, per aixo ens deixarem portar bastant pel que se'ns presenti al davant.

Anire escrivint les aventures i les visions internes que necesiti expulsar, espero que els que seguiu el blog us agradi.

Sento nervis al escriure aquestes ratlles, davant meu ja es dibuixen els volcans de la Patagonia, les grans extensions de gel i de pampa que la formen.

Enormes boscos humits, selvatics i inpenetrables....buf......tota una experiencia per viure junts, amb l'Elena la vida es intensa cada instant, compartir amb la persona que estimes es el mes gran.

Salut i força a tothom, espero poder-vos tenir entretinguts paraula rere paraula, doncs dins d'aquestes paraules hi haura la vida a flor de pell, les emocions seran constants.... que la pachamama ens ajudi!!!!!

Seguim pujant amunt, Ras i Timesguida !!!

2009-04-01T16:04:00.008+01:00

Buff,quin fred que fa fora el sac,el dijous es desperta tranquil.En Sixte i en Toni,ajaguts a l'altre llitera de l'habitacio fa estona que mandregen,el Mill,al meu costat fa com jo,descansa i escolta.A fora,quan tregui el cap per la finestra ja se el que hem trobare,un dia radiant,el sol saludant-me i una fresca penetrant que aviat es tornara calor,quan l'astre es posi a tots els racons.Avui farem un equip de quatre,els quatre som catalans,i decidim anar a pujar el Ras i el Timesguida,de 4080 i 4086 mtrs,no pujarem per la ruta normal,ens endinsarem en el seu corredor nord,que no es molt tecnic i et deixa en un collet,prop del cim del Ras.L'ascencio comença divertida,sempre haviem estat sols amb el Mill,i avui som quatre animes perdudes,somrients i molt contentes d'estar juntes en aquest present tant intens.Seguim la traça antiga,doncs ens salva d'enfontsar-nos cada moment,l'Atlas es ple de neu,nhi ha massa per anar a peu,pero els nois de Girona van amb esquis i snow,un altre plantejament.Sortim de la traça i ens endinsem en una pendent a la dreta,el sol fa estona que escalfa el flanc mes altiu,la neu deu estar ben tova,pero sortejant els pendents mes tous,anem guanayant alçada,i davant nostre ja es divisa l'enorme corredor de 500 mtrs,es ample i acollidor,aixi ho sembla de lluny.A la nostra dreta,un xic altives,shi han format unes cascades de gel,es veuen ben formades,i recorren una banda rocosa,amb una maxima de 15 metres d'alçada,son rius gelats,testimonis del nostre pas,lent pero constant.Arribem al circ que precedeix el gran corredor,el Toni ha pujat amb els esquis per un altre vesant,aqui s'eixampla la vista,i una gran quantitat de neu fa cansar mes els cossos.Som petits i vulnerables en aquest mon tant viu,que s'expresa sense pors ni vergonyes,quin aprenentatge el de la natura.Comencem a pujar el corredor,te un con immens a baix,i cadascu per un cami diferent enfilem els metres.Es posa mes dret un xic amunt,alli,sense nerviosisme,seguim a un ritme suau,suau pero constant,aixi no agafo fred als peus,doncs encara estic compenetradissim amb les sensacions.El tram final s'enfila,recorre un resalt de roca i s'encanala un xic,mes amunt rebem els projectils,en forma de petits rocs,uns andalusos ens han precedit i ara en som informats.Arribo al coll,mes avall el Mill es confon amb la fosca cara nord,els seus colors en l'ombra no destaquen,nomes la seva llum interior fa que el vegi i el senti totalment,com sempre unes notes musicals surten de la seva boca.M'envolta un paisatge inmens,com cada dia ho veig tot,lo bonic es anar canviant de mirador,aixi,les sensacions son diferents,doncs ni les valls,ni ls muntanyes,ni els rius ni les parets son iguales desde diferents llocs,totes et desperten i t'inspiren en el cami de la vida,en la seguretat de fer el que es vol.Els quatre junts accedim al cim,on jo,un xic fred dels peus,em disposo a descalçarme i arraconar-me sota un bloc,doncs el vent es important,fa fred,pero el sol ens acompanya en aquest nou cim.El vesant sud del Ras cau descompost i vertical,tot es veu molt vulnerable,i la seva cresta oest es perd verticalment fins al coll dels Akiuts,uns cims propers.Desde acii es veu la planicie del Timesguida,la muntanya que ens espera ara.Decidim anar-hi rapid,doncs el vent aqui es bastant salvatge,em calço i despres de fer algunes fotos,sortim direccio al coll,i desprers remuntem l'ultima pala,rocallosa i monotona que ens deixa a la gran plana del cim.Noves visions del sud ens arriben,cauen els cims rocallos i nevats fins qwue unes pendents rodones i erosionades porten les muntanyes a la plana.Ens hi estem poca estona,doncs ja hem divisat un lloc per parar i menjar,es proper al cim del Ras,i esta ben amagada dels vents atlantics.Com astronautas,ajupim el cap,entrem en un estat de pau,i seguim sense paraules cap a l'objectiu,ens entenem be amb aquests gironins.Ajaguts,recolzant l'esquena a la roca podrida,i el cul en alguna llastre plana,aixi devorem pernil i xoriço,ultimes raccions que quedaven,tambe mengem galetes Birba i altres eswpecialitats de la casa,que en som de bons els Catalans.Conversem llargament,el dia sho val,estema gust uns amb els altres,i volem amb la imaginacio,de l'Atlas,als Pirineus,dels Pirineus als ALps,dels Alps als Andes,i dels Andes cap als HImalaies,tot aixo rodejats del millor local.
El vent ens comenca a refredar, tot i aixi ens costa sortir del mirador, fins hi tot encara no sabem per on baixarem, per la ruta normal, o pel corredor que hem ascendit?????
Ens decidim pel corredor, i travessem una zona de cresta per deixant-se caure per la cara nord, fosca i freda, empinada i juganera.
Un a un ens hi endinsem, el primer tram es mixte i cauen moltes pedres avall, ho fem un a un i aixi en sortim ilesos, pero en Sixte al final decideix tornar amunt i baixar per la normal, ho entenem i l'esperarem despres, amb compte Sixte!!!
Nosaltres com cabres salvatges anem perden alçada, aprofitant alguns racons del corredor per esperar-nos els uns als altres. No fa molt fred, aixo si et mous, i anem corrents a buscar la linea que separa el sol de la sombra, la calor del fred, la vida de la mort. En Joan acaba baixant en esquis, jo baixo la Taula d'en Sixte, sota les mans, eh!!
Seguim pel con terminal del corredor nord, aqui la neu ens fa estralls, tant aviat t'enfonses mig metre, com trepitjes gel dur, les cames es tornen bojes amb aquest caos de sensacions. Seguim baixant i s'obre la vall del Ras, amplia i ben nevada, davant nostre l'objectiu de dema, el Tet d' Ouanoums, volem pujar per un dels seus corredors, el mes a l'oest, doncs ens sembla que les condicions de la neu no son les millors, la calor afecta molt les crestes dels cims.
Seguim baixant i trobem la traça, abans pero em deleitat la nostra vista amb unes cscades gelades, que deixaven correr rere seu un torrent amagat.
La vall del refugi baixa ample i franca, i la seguim fins a caure a les seves portes. Algun portejador ens interroga on hem anat, pero despres es queda igual, son bons aquests berebers.
La tarda passa entre fregues als peus i tes ben calents. La gent del refugi s'ajunta tota a la sala, doncs fot molt fred, i alli tots juntets ens escalfem.
La flama del foc em fa dibagar, em deixo portar pels sorolls, per la magia d'aquesta construccio plena d'energia i bondat.
Sopem i ens n'anem al llit, doncs el fred aqui es seber, i ningu, ni Ala es queda gaire a la nit. Bona nit!

Grimpades desconegudes, aventura segura !!

2009-04-01T15:19:00.009+01:00

Dimecres 28 de gener,hem dormit molt,potser dotze hores,son les vuit quan començo a despertar al Mill,sembla mentida,pero cada dia quan em desperto,trec el cap per la finestra,i sembla que no passin els dies,doncs el paisatge sempre esta igual.El cel ben sere i blau,comença a agafar tons mes brillants a mesura que el sol l'escalfa,sota seu,centenars de punxes rocoses,cons nevats i esperons que apunten al infinit.Esmorzem be,com cada dia,saludem uns nois de Girona que hem conegut,i seguim el nostre cami,avui triem els Afellas,un grup de dos 4000,pero aprofitarem i intentarem les agulles de Colchetons,una cresta bastant descomposta pero no molt dificil de grau.Aixi,amb empenta,amb força sortim del refu,i ens endinsem en la primera pendent dreta que tenim davant.Pujem forts,estem molt ben aclimatats,els peus em fan estar sempre alerta,pero els puc moure sense problemes,i la seguretat dins meu aflora.Deseguida ens introduim en una petita vall,que despres es va tencant,les parets i torres ens van rodejant,i la calor del sol fan que algun roc es desprengui d'on reposava.seguim endavant,ara jo obro traça,ara ell,es massa,la solitud i el silenci ens fan entrar en un estat de unitat.Em giro,veig el Mill darrere,i al seu voltant la natura el vesteix com el mes bonic dels humans.El corredor es posa mes dret,40º,i els ultims metres es fan mes durs,doncs la neu hi es amb mesquantitat,i els peus s'enfonsen sense voler.Arribo al coll,uala,es el que hem surt de la boca,collons,quina aresta mes bonica,sembla que separa dos mons,un es el de la calor i la llum,l'altre es el del fred i la foscor,cara sur o nord.Ens internem als Colchetons,es una cresta descomposta,hi ademes hi ha molta neu fresca i tova que s'enganxa sota els grampons i fa mes exposada la grimpada.Remuntem dos resalts bastant drets i ens ajuntem al cim de la primera torre,doncs el lloc es molt estret,ens fem unes fotos,i decidim sortir de la cresta,doncs no ens sembla que estigui en l'estat optim,ja tornarem a la primavera,ens surt de dins.Tornem al coll despres d'una desgrimpada bastant emocionant,ens girem,doncs la nostra ruta ha d'anar direccio est,just per l'altre costat del coll.Tot es dret,la roca descomposta,atacar-la directament ens portaria temps,decidim desgrimpar per la cara nord,i travessar horitzontalment fins que un corredor ens puji fins la cresta,ja molt mes amunt.Aixi ho fem,en total concentracio fem la travessa,rodejant algun resalt,agafan diferents corredors,i aixi a poc a poc,despres de passar estona a les foscors de la cara nord,sortim pel fil de l'aresta,plena de neu i roca descomposta,uala,la visio que adquireix la seguent progresio,veiem molt llunyans encara els cims del Afella.Mirem rere nostre,i com enamorats gaudim del cami deixat a les pendents,art en diria jo.Aqui estem encallats,seguim la cresta fins que ens deixa,pero despres,al ser orientacio sur,la quantitat de neu ens fa impensable seguir per la cresta,com no,la cara nord alli es ben vertical,i no ofereix cap punt feble.Decideixo desgrimpar un xic la paret de neu,aqui es veuen rastres d'allaus,aixo vol dir que ja han caigut.A vegades els resalts de roca i la neu fan que ens enfonsem fins la cintura,en posicions molt incomodes,pero sortim de tot problema,es intens i molt emocionant,els forats que deixem en la neu,denoten l'energia que hi donem,el sol en aquests moments es bastant traidor,doncs la zona esta ben exposada,la radiacio es extrema i la calor maxima,pero ens l'estimem tant que saben que el necesitarem despres,li deixem que ens martiritzi un xic.Arribem a un conjunt de petits corredors,ja sota l'aresta oest dels Afella.Ens endinsem en un,i comencem a buscar el pas mes segur per arribar a dalt l'aresta.Seguim diferents corredorets,max 50º,no dificils pero si exposats,la neu canbia constantment,i aixo ens demana l'atencio.Per fi,despres de suar tant arribem a l'aresta,collons,quin dia avui,fa estona que la concentracio ens ha fet entrar en un estat molt silencios,ens intercaviem el minim,vas be Roger????Si,i tu????molt be,si.L'aresta cimera es juganera,i ens amaga l'ultima dificultat,una bretxa en la qual fem un petit rapel,despres ja sortim al primer dels Afella,l'Afella oriental,de 4043 mtrs.Gaudim del dia,del pernil salat,i ens quedem astorats veien que l'Atlas ens esta regalant visions hivernals molt maques,som privilegiats dels cims,li dono gracies a la mare terra.Seguim una ample aresta i remuntem una pendent de blocs,ja som a l'altre Afella,el Norte,de 4048 mtrs.Aqui ens hi estem poc,doncs es una zona ventada i freda.Desfem el cami,ens acostem a l'altre cim i recollim les coses,la baixada resulta ser per la mateixa via,almenys fins al circ de sota,despres?despres ja veurem,desde dalt es veu tot.El dia ens tranquilitza,el sol es alt,no hi ha nuvols,arribarem per collons al refu,no ens podem perdre ara.Desgrimpen el corredor,es molt emocionant tambe,pero aviat la pendent deixa que ens girem de cara,i baixem enfontsan els peus a la neu,doncs el sol ja no hi escalfa gaire,i no se'ns enganxa als peus.Aviat arribem a la primer sorpresa,una banda rocosa que travessa tot el circ,te sistemes de corredors,i amb vista n'agafem un que ens treu del lloc rapidament.Cansat m'assento,el Mill em mira,be,espero que s'hagin acabat les emocions per avui,ha esat un dia de moltes novetats,jejeje!!Nomes dir-ho,de sobte ens trobem amb una nova banda rocosa,aquesta mes dreta i amb l'estat de la neu molt canviant.El Mill es tira per un colouir bastant estret i dret,pero shi sent segur,i aviat ja estic jo seguint els seus passos.De sobte una traça d'esqui ens torna al mon dels vius,ostres,seguimla i ja arribarem al refu.Doncs,seguint aquella traça encara ens trobem una nova desgrimpada,molt menor,pero fins al final no arribem al fons de la vall,i fins al final no respirem tranquils al refugi.Buff,quin fred,el sol fa fa estona que ha marxat cap a l'oest,la vall esta freda i fosca,el vent ne's l'amo ara,i nosaltres ens internem al calid refugi,a la casa que ens acull amb aquesta gent tant diferent.Els peus han soportat el dia perfectament,o aixo penso,mels miro,me'ls massetjo i baixo corrents a sopar,a veure que ens depar avui el xef Ybrhim.

Seguint deixant petjades, seguint el vol dels ocells!

2009-03-31T10:35:00.007+01:00

El dimarts es lleva tranquil.Escolto desde dins el sac,i ben calento,els moviments d'altre gent que fa estona que sha llevat.Miro al meu costat,veig el Mill mandrejar,bon dia segal!!tantejo els meus peus,sembla que el senti be,pero al mirarme'ls veig que la marca encara es veu,i tot hi fer-se mes petita,segueix rodejant la part exterior dels dos dits grossos,els sento,i veig que responen,ho provarem,aixo si,si les botes entren.Baixem a esmorzar,moviment de gent,teteres i grampons.Esmorzem amb devocio,doncs es un dels apats forts del dia,l'altre el sopar.Baixo a rentar-me la cara i comenco la dificil prova de posar-me les botes.Tardo menys del previst,son calentes i ademes amb els mitjons que porto son ben amplies,puc moure els dits del peu per separat,ara,nomes es questio de no deixar que es tornin a refredar.A fora,el dia es acollonant,al veure tots els cims,contra aquell cel blau,que comença a ser esguinzat pel primers raigs de sol,em creia ben afortunat.Sortim amb el Mill,amb els grampons posats,doncs volem fer una ascencio bastant directa a uns cims anomenats Tibherines,de 3900 mtrs aprox,i despres seguir cap al Imzoud,de 4010 i acabar per l'aresta nordoest del Toubkal,el gegant de l'Atlas,amb 4164 mtrs.Sortim per darrere el refu,una bestia esberada corre per la neu,es la guilla,s'escapa de l'ultim robatori que ha comes,una bossa d'escombraries esparrecada ne's el testimoni.Baixem al torrent,i de sobte tot es pujada,unes cascades de gel al nostre voltant atrauen la mirada,pero ens hem de desviar,com anant direccio sudoest,i aixi comencem a agafar alçada,en un corredor que revolta la gran muntanya del Tounkal per la seva base.D'alli sortim en una altra pendent,bastant dreta i perillosa,qualsevol error pot ser fatal.Seguim fent la travessa,i divisem la vall que volem accedir,es ample i ventada,no shi veu molta neu.El Mill va obrint cami davant,jo,darrere intento ser de bona ajuda fent mes la orientacio,som un equip fort.Els peus van be,i quan fem diferents flanquejos no sento dolor,puc moure els dits,i ademes em sento molt be.Creuem la part plana de la vall,i ataquem un grran corredor que engoleix totes les pedrs de gran part de la muntanya en aquesta vesant.Ara es ben nevat hi anem rapid,busquem l'ombra,doncs el sol ha fet estralls a la neu,crosta i traidora.Seguim amunt,i quan divisem propera la sortida a l'aresta,en sortim per un tram mixt que demana un xic d'atencio.Sortim entre neu i blocs,al fons,seguint una aresta nevada s'arriba a un dels cims,despres,al baixar un coll bastant pronunciat s'accedeix a l'altre,anem'hi.El dia esta tranquil,nomes unes petites rafagues ens acaronen el rostre,al fons la pau de les valls,Imlil i els pobles que l'envolten es veuen llunyans,pero propers.La cara nord d'aquest cim cau en picat,entre sistemes de corredors i esperons descomposts.Arribem al cim,acaronem amb la vista el Toubkal,un dels objectius,i ens deixem portar per la baixada que ens porta a l'altre cim,on un pilot de ferralla ens anuncia l'acciddent que hi va haver el 1970,avio estabellat.Doncs es ben mala sort,per que l'avio es a la punta del cim,ben be al cim.Al fons mirant al nord s'intueixen grans extencions de farrartge,de camps de cultiu,tot d'un color verd i rosat.Cap al sud i l'est grans muntanyes barren el pas a la vista,un pilot de serres nevades que esguinçen el cel.Ens enfonsem al baixar d'aquest cim,i una lenta tartera ens acosta al cim del Imzoud,que sembla facil,pero es torna una cresta bastant complicada pas a pas.Ara si,el Toubkal es al nostre davant,veiem la seva cara nord,els esperons que l'acompanyen fins al cim,nosaltres traçem la nostra via per l'espero nordoest,el mes tranquil,o aixo sembla.Despres d'ingerir alguna cosa,beure un xic d'aigua i fregar-me els dits del peus sortima per l'ultim objectiu del dia,el Toubkal.Al principi agafaem la ample aresta per l'esquerre,on hi trobem petites bandes nevades que ens ajuden a pujar pel pedregar volcanic.Sortim ben amunt,rere una agulla remuntem per una zona mes dreta que ens deixa sense problemes a l'aresta terminal,plana i tranquila,ja hi som.El Mill esta perfecte,jo tambe,i riallers i feliços ens acostem a la piramide del cim.Aqui no hi ha creus als cims,us preguntareu per que?????Feliços ebs felicitem,doncs al cim tambe hi ha uns nois de Madrid que vam coneixer,i junts entre xoriço i pernil,entre vi i algun fly.....volem,volem cap al desert,cap a les altres muntanyes de la serra,cp a l'atlantic,cap al rif,tot es al nostre peus,en som observadors privilegiats.Alguna gralla va revoltant,buscant algun tros de menjar estraviat,amb el Mill sortim avall,revoltem amb decisio,baixem cap al coll,baixem rapid,baixem volant,rodejats de tanta natura radiem felicitat.Quina substancia mes bonica ens desborda al tornar d'un gran dia,al admirar els cims que et rodejen,a sentir i viure l'aigua i l'aventura que t'ha precedit,som afortunats de poder gaudir tant.Arribem al refugi,fa fresca,el sol fa estona que ha passat al altre costat,les puntes dels cims,damunt nostre,apunten a un cel que s'enfosqueix per moments,entrem dins,em miro els peus,satisfet de la primera vista dels peus,afogo els dits en aigua calenta amb sal.Despres un gran sopar,on els madrilenys guardaven galta de porc i una fabada ens dona l'energia suficient per tornar-hi l'endema,i dos dies mes,jejejeje!

EL GRAN ATLAS, IN SHA ALA !!!

2009-03-22T09:50:00.008Z

Som diumenge 25 de gener,l'avio comença a fer sorolls,els petits instants de nervis afloren,pero deixen de fer coisor quan sentim que ja no toquem a terra.Aixo vol dir una cosa,comença el viatje,comença una historia que no se sap on tirarà,no se sap per on pasarà,pero dins meu hi ha quelcom que es remou,deu ser la vida.Volem i volem,creuem la peninsula histerica,veiem la gran nevada del sud d'españa,Sierra Nevada fa goig,i com espectadors privilegiats,contrastem imatges de cel,mar i terra,que bonic es volar,que afortunats son els ocells.Creuem l'estret,i continuem baixant per l'est del contimnent,per la seva costa,Casablanca,Rabat,tot es sota nostre.De sobte una enlluernada ens colpeig,a l'horitzo,despres de lluitar contra el temps,els primers rajos de sol del dia impregnen aquest blau i enorme cel.Realment la primera llum del dia calenta ens ha rebut,i mentre donem voltes per aterrar,aconseguim avistar el nostre objectiu,el gran Atlas,proper a Marraquesh,la serra del Marroc.L'aterratge es de primera,i sortim del avio satisfets i agraits,comencem a fer les cues pertinents de quan marxes a altres mons,passaport,quants dies d'estada,per que vens????les preguntes se succeeixen,i al final sortim del aeroport,amb la moneda del pais,i dins un taxi banyera,ampli confortable,pero que no marca velocitats ni nivells,ja estem al Marroc.Sortim de Marraquesh rapidament,el Ybrim ens diu que el temps esta bastant mogut,aqui,tot es pla,de color rosat per les construccions,i en algunes zones arbres i palmeres li donen un toc mes Africà.Al fons ja veiem les grans muntanyes,estan ben nevades,les arestes i les valls es veuen ben omplenades de la benediccio blanca,de la vida.Serpentegem per l'ultima carretera,creuant el poble d'Asni,i alli anem direccio Imlil,el poble que hi ha als peus de la muntanya del Toubkal,el cim mes alt del nord d'africa.Alli hi arribem,entre conreus de noguers,i algunes zones on cultiven farratge,el Hassan,el conegut del Mill ens ve a recebre,es un tio molt atent,ens acompanya a casa seu,i alli hi prenem el primer te del Marroc,amb menta.La caloreta de la infusio s'agraeix,doncs a fora hi neva,i la neu ja fa dies que es posada aqui,a 1700 mtrs,nosaltres,avui volem pujar fins els 3240 mtrs,on hi ha el refugi Lepiney,podrem??.Deixem els trastos que no necesitarem als cims,pero al igual pesa bastant la motxilla,anem previnguts,portem algu de porc i alguns dolços que ens seran de bon ajut quan la calor o el fred ens ataquin a les arestes.Sortim de casa el Hassan,esta en una zona molt abrupte,els carrers son corriols,s'escola aigyua pertot arreu,els nens surten amb els ulls encara bruts,i se sorprenen de la nostra sortida,deuen pensar,on van aquests amb el temps que fa??baixem al torrent,i despre comencem a remuntar una pista que fa zig zag,alli ens creuem amb un nen que fa esqui de muntanya,be,es el que sembla,i el seu somriure m'inunda gratament.La neu que cau es molt humida,es aigua,i aviata quedem xops de fora,per dins la flamarada sera molt dificil d'apagar.Creuem una gran zona de pedregar,es on el riu o els rius s'eixamplen i desguazen tot el que la primavera els sobra,tot i aixi es ple de neu,i hem d'aprofitar una trista traça que a vegades ens traeix.Remuntem per la llera esquerra del riu,baixa un pastor amb el seu petit ramat de cabres,no veiem herba,tota esta sota la neu,pobres besties,pero se les veu ben vives.A sota queden els ultims noguers,i sense parar gaire ens endinsem a la vall,aviat el pas comença a relentir-se,pero no decau.Amb penes arribem a Sidi Chamaroux,un santuari que hi ha quasi a la meitat del cami,alli ens invadeixen petits venedors,la nostra cara els repeleix rapidament,estem per altres coses,i d'aci en amunt no hi haura traça.Continuem pujant,i de cop,la boira baixa,el vent aumenta i la nevada es torna mes violenta,la pregunta de si ha esta gaire acertat sortir avui comença a ficar-se dins nostre,pero els dos,al nostre pas,no deixem enfontsar-nos i seguim la lluita.Ens anem rellevant,la neu a vegades fins la cintura ens desespera,algun cop petites marques a la neu ens orienten,no se si be o malament,pero seguim endavant.La visio nomes arriba a uns deu metres quadrats,potser millor,pero a vegades es dur seguir endavant asense saber on vas.Es divisa al fons el refugi,una ventada ha netejat les boires,pero aquest tram es torna durissim,i junt amb dos marroquins acabem d'obrir traça,just quan el dia comença a apagar-se,quan la neu cau silenciosa i quan el vent volia fer-nos seus.Ens reben amb euforia,ens treuen les motxilles,ens descalcen i ens porten un te calent,es d'admirar el que se sent quan un arriba a un lloc estrany,i tothom l'ajuda i li dona calor,gracies muntanyes.Passem bona estona comentan la nostra epopeia,la gent escolta bocabadada,hi ha españols,anglesos i els marroquins.rriba un sopar que engolim sense fre,a fora encara bufa el vent,encara neva,dema si fa bon temps sortirem a donar el volt,sino descansarem,ens ho mereixem.Un somriure se'm dibuixa,proper al Mill,tots dos dins el sac,ens sentim satisfets i feliços de compartir moments tant bonics de la vida,viure'ls plenament i sense vergonyes,som natura.Sento veus,son els andalusos que se'n van,em llevo,i al sortir a la finestra em cau tot a sobre,Mill,Mill,que esta ben sere,que el dia es de puta mare,hem de sortir,hem de coneixer.A baix tenim l'esmorzar apunt,l'Ybrhim,el noi del refu es molt atent,i sempre riu,una cosa que jo agraeixo molt.El pa costa d'empassar,pero una melmelada de figues es posa molt be,llet calenta i mes te.Ens despedim dels andalusos,noslatres volem anar a fer el Bioguinousse,un 4002 mtrs que hi ha prop del refu,una de les canals que li surten cap a l'oest.Sortim enfontsant-nos fins als ous,pero avui,sense el pes d'ahir aixo es gloria.Aviat trobem una entrada,sense tenri molt clar comencem l'ascens per la canal,la neu es mes dura i aixo ens fa l'ascens mes relaxat.Fa fresca,pero el sol ja fa estona que dona llum i calor a les arestes i puntes que hi ha sobre nostre.Ens posem els grampons i ens internem aen un altre corredor,aquest mes petit i amb algun resalt de roca,el fem per la seva esquerra,pero en algun moment em de variar el recorregut,sigui per la quantitat de neu,sigui per que hi ha un resalt bastant important de roca.Es un gaudi veure el Roger moure's,amb elegancia,palpant la neu,la roca,es bonica la calor del company.Jo,sento una duresa extranya als peus,com que estiguin molt adormits,com altres vegades,espero pacienment que se'm despertin,sempre ho fan.La ruta es un xic vertical,sortim d'un resalt per entrar en un camp de neu que travessem i ens porta de nou a un corredor bastant franc,aqui pero,ens enfonsem molt,i costa tirar amunt,sense saber si anirem avall atmbe.El sol fa estona que cau sobre nostre,les vistes han començat a fer-nos somiar,pero la neu es mes tova que mai,i ens demana tota l'atencio en un tram bastant vertical i rocos,en sortim i despres el corredor ja marca la seva fi,a uns 100 mtrs,una cornisa el delata.A la meva dreta,fa una estona dicvisaba unes petges d'animal,mha semblat que eren de guilla,i collons quina guilla mes atrevida,revoltan arestes i creuant corredors,lo que sha de veure.El Mill es posa davant,jo encara estic preocupat pels meus peus,no sento quelcom de millor,al cim mho mirare,penso.L'ultim tram,encaixonat i sortin per la cornisa es precios,arribem a un avantcim,i una aresta de somnis ens deixa al cim del Bioguinousse,on una fita ens acull.

Feliç com estic,abraço el Mill,i gaudim d'un silenci etern,el silenci de l'amistat,de la companyia.avant nostre veiem el Toubkal,ter menys neu,doncs el seu coll oest sempre esta ventat,s'obre un nou paisatge,i desde aqui,comencem a triar els propers objectius,no tenim mapa,pero tenim una ilusio terrible.Com que fa vent,i molt fred no decideixo treurem les botes,i el calvari continua,no li faig veure al Mill,pero comenco a estar preocupat.El dit de Tadat,una agulla rocosa a l'aresta ens dona la benvinguda,nosaltres anem baixant per la vessant nord del cim,on la quantitat de neu ens fa el descens molt fi,aixo si,hi ha molta neu i estem atents a qualsevol soroll.Parem en un sortint de roca,treiem el pernil i alguna barreta,el sol ens aixafa,la seva calor ens recompon,davant nostre uns cims,dins nostre una linea,dema posarem en practica les dues formes,dibuixarem el nsotre cami per les seves vesants.El cel encara esta ben net,nomes hi havia nuvols al fons,a les planes marroquines,la llum es brillant amb potencia,els cims que ens envolten despres de la ruta,ens acaronen i ens donen forçes.Arribem a la part baixa de la muntanya,alli ens retrobem amb les nostre petjades,recents i mig colgades ens apropen mes a la civilitzacio.Creuem una zona bastant omplerta de neu i ja divisem el refugi,assolellat i tranquil ens espero cent metres mes avall.Hi arribem,jo rapid comenco a treurem les botes,de sobte damunt del mitjo hi veig un petit troç de gel,la por s'introdueix dins meu,quan al posar el peu a terra no rebo sensacions.Em trec l'altre,el mateix,ostres,quina fresa,em trec els mitjons i ja veig els estralls,els dos dits grossos estan morats,nomes l'exterior delsa dits,pero en bona part.Pujo volant a l'habitacio,sense dir res al Mill,mels frego,els dono la calor maxima que puc,pero dins meu ja sento que alguna cosa sha de fer.Rumio,ostres,el primer dia ja mhe fet aixo,qui sap que pasdara,haure de tornar amb avio????moltes preguntes resonen al meu cap,mentre arriba el Mill i veu l'estat dels peus,ell,mes tranquil i gnorant el perill em dona anims,els acepto pero estare ben atent,i,entre fregues i calors arriba el sopar.L'arribada de nova gent,la coneixença de persones fa que oblidi el meu estat,i aixi em pugui decidir a continuar a les muntanyes,aixo si,pendent mes que mai dels meus dits,dema el Mill obrira traça,diu que fara el que sigui per seguir endavant,jo,feliç,li dono la confiaça i la força que necessitara.La nit arriba,el dimarts 27 es prepara,sera bondados Ala,i ens regalara amb un cel blau,un sol gran i calent i un dia d'emocions,aixi ho crec,aixi hi pensare,IN SHA ALA!!!!

Els somnis es fan realitat...

2008-02-04T19:13:00.000Z

Feia dies que volia escriure, pero no podia, sentia una cosa dins la panxa que podia mes que res

i em feia retirar de la computadora. Bones a tots i totes, aviat us saludare en persona. Els dies despres de l'Aconcagua van ser molt intensos, la baixada del cim i els dies en que varem descansar al camp base, aprofitant per fer passejades i pujar alguns turons de 5000 mtrs, ens van omplir molt als dos. La baixada del camp base fins a Punta de Vacas, pero va ser durissima, la varem fer amb dos dies, com la pujada, la diferencia era que diuem tot l'equipatge nosaltres i el fred el primer dia i el cansament el segon, ens varen fer perdre en algun moment els nervis.

Els dies seguents varen ser de somni. A Mendoza varem reposar un dia, a casa del Pere Vilarasau, pero despres ens varem acostar a casa de la familia Ponce, la gent de Bowen, a 300 km al sud de Mendoza i el seu acolliment i estimacio ens varen omplir les forçes que haviem perdut tants dies al Centinella de Pedra. Ens varem allotjar en una finca preciosa a deu km de la ciutat, un lloc magic, rodejat de fruiters de totes menes i tambe de vinya, molta vinya que comencava a florir, demanant la tardor a crits. Varem menjar com lleons.....asados i "lechon", gelats, fruita..... i sobretot repos, un repos que va ajudar les nostres petites congelacions.

Ens van cuidar com saben ells, amb amor i sobretot bon humor, son una colla molt maca, sento que son la meva familia del continent, i com sempre els dic...ens tornarem a veure, aixo segur.

Diumenge, 20 de gener, I be..., cap a Santiago,dotze hores de bus,per Que a la frontera varem estar parats com 4 hores.De santiago poc,ciutat en moviment,plena de gent que sortia de vacances o tornava...caos en el transport public,i be,per dins ja sentia la tornada,i a vegades l'Elena en patia les consequencies,pobreta,quina mossa mes bonica.El dia abans d'agafar el vol ja estava ben ansios,abstrait de ment,lluitant per no perdre cada instant del que hem quedava,pero a vegades lluny d'on realment estava,i proper als meus.Tot i aixi amb l'Elena varem anar a Vinya del Mar,es una ciutat costanera prop de la capital,i alli varem aprofitar per acostar-nos a la platja i gaudir de la calor,doncs a mi se'm acabaven els pantalons curts,anar sense camiseta i calsar les xancletes.

Dimarts 22 de gener, a l'aeroport de Santiago va ser tot molt rapid,despres d'una bonica i emotiva despedida amb l'Elena,doncs sento i crec que he trobat una persona especial en aquest llarg viatje,i crec que ens tornarem a veure molt aviat,encara que ella es quedi uns 40 dies mes a Chile.De sobte ja estava pasant cap a la porta d'embarc,el cos estava inquiet,pero em sentia ben tranquil,acostumat a agafar centenars de busos,i de passar moltes i moltes hores sobre rodes,fent milers de km en un continent molt estimat per mi.Ja nomes mhen quedaven dotze,que son dotze horetes,res,amb els viatjes que mhe fotut de vint o inclus de trenta hores en bus,aixo era un simple pas,pero era realment un pas de gegant,el de tornar amb els meus,de tornar amb la familia,de tornar al lloc que porto dins el cor,pero no de cop tornava a casa,parava un parell de dies a Madrid,la capital,a coneixer una ciutat per mi desconeguda,i on ara,hi tenia ja bons amics.Arribant a les cinc del mati a Barajas,vaig fer temps per deixar dormir un xic al Manuel,un company de viatje que vaig coneixer a la Paz,i que va estar creuant el mon en un any i mig.A les deu ja 'estava dutxant a casa seu,conversant amb ell i la seva familia,i foten-me un bon esmorzar,un pa amb tomaca i embotits,jejejej,quins collons.He estat coneixent la ciutat amb ell,ha estat genial,ell es un tio molt maco,ben simpatic i amb una energia ben curiosa.Hem passejat el centre....que si la Cibeles,que si la Puerta del Sol,la Gran Via,L'Almudena,el Palacio Real,la Moncloa.....tot,realment he conegut una ciutat ben maca,i l'accent castella d'españa,doncs portava mesos escoltant accents molt i molt diferents al d'aqui.I be,avui es dijous,son les dues de la nit,dema a les dotze del mati surto en un tren,ja direccio a Barcelona,amb tot d'aventures i emocions que voldre compartir i que necesito portar al lloc d'on he sortit.He passat un any que mha omplert molt per dins,desde que vaig sortir de Buenos Aires cap a Ushuaia,on l'estiu argenti va fer que el meu cos fred que arrivaba d'Avinyo es comences a posar en orbita.Les primeres vistes dels Andes,on s'amaguen en el fred i esberat canal de Beagle.On els colors i el clima et fan veure i viure sentiments ben extrems.La cosa va anar seguint amunt,apropant-me al Chalten,essent l'amic solitari del Fitz Roy i el Cerro Torre,

i seguint fins a Bariloche,on vaig compartir bones escalades amb el Sergey,a les Agulles de Frey,unes torres de granet que a les nits es posaven a conversar amb les estrelles.Despres sent un privilegiat espectador d'una albada al cim del volca Lanin,en un dia molt fred.Creuant cap a Chile,i buscant el calor i l'olor del sofre al volca Villarrica,i intentant una caminada al seu voltant,que va ser frustrada per un clima molt plujos.Arribant a Bowen(Mendoza),vaig retrobarme amb els amics que tant recordava,el Pancho i la familia Ponce,i el Guillermo i la seva familia.Alli vaig sentir-me estimat de cop,com a casa,com un fill mes.Vaig aprofitar per voltar per la zona de las Leñas,i despres vaig anar al Coedon del Plata,on les nevades van fer imposible que dugues a terme l'ascens del Plata(6050mtrs),pero van fer que visques bones i dures aventures en un paisatge blanc i brillant,i les trases que obria en la neu quedaven dibuixades com el cami que un escriu.Al despedir-me dels amics i anar cap a Santiago de Chile,em va arribar una de les noticies mes dures,el Guillermo,un bon amic i gran persona,va ajuntar-se a les estrelles,va voler quedar-se per sempre sentint el vent i veient les coses desde el cel,on sempre li hagues agradat estar.Va ser un cop dur,pero amb empenta vaig acostar-me al volca mes gran del mon,el Ojos del Salado,

i en sis dies vaig arribar al seu cim,fora d'epoca i sol,tot i aixi vaig trobar una parella de canada a la muntanya i junts varem gaudir de les vistes de la regio mes arida i seca dels Andes.I amunt,cap a Bolivia,a veure una nova cultura,una nova gent,un nou mon,i no em varem defraudar,eren ells,els mateixos que havia conegut tres anys enrere,alla no canvien gaire,potser tampoc a millor,pero no perden gens la identitat.Alli deseguida vaig tocar el seu sotre,el Sajama.

Vaig coneixer el Didac,un bon,molt bon amic.Amb ell vaig compartir algunes muntanyes,tambe la seva casa es va obrir quan hi vaig arribar,i nous horitzons s'obren gracies a la seva hospitalitat,i amistat.A Bolivia vaig recorrer molt,alli em vaig perdre per valls i poblets,per llocs on nomes s'escoltava la meva veu,que resonava en les parets i en els llacs.Vaig coneixer la solitut en paraules majors,i com no,vaig fer moltes i moltes muntanyes.I cap al Peru,busos i mes busos,km i mes km,ja soc a Huaraz,i m'acostava a la muntanya que em feia mes respecte,el Huascaran Sur.

Pero tot va ser molt rapid alli,mhi vaig aventurar sol,i per sort vaig coincidir amb dos alemanys,ja a mitja muntanya.Amb ell vaig intentar l'ascens del gegant blanc,pero tant sols jo vaig arribar al seu enorme cim,alli vaig sentir molta,molta emocio,la cordillera Blanca em saludava,i jo estava dalt del seu reialme.Vaig coneixer algun lloc mes,a Cuzco vaig ascendir un pilot de cims en una zona que esta oblidada,

i vaig veure que el meu desti em tornaria a acostar en aquelles muntanyes sagrades,apus,grans amics.A Ecuador tot va ser nou,mai havia estat en aquell pais,em va sorprendre tot,no hi ha res com no coneixer on estas,i absorvir tot el que veus i vius,alli vaig fer un ascens rapid al seu cim mes alt,el gran Chimborazo

,tambe en solitari,i gaudint dels fums celestials del Tungurahua i altres volcans que varen sortir a cridar.El Cotopaxi va ser una muntanya fantastica,i alli amb l'Elena varem viure l'experiencia mes forta,trobar-nos un accident de muntanya,un noi que estava ben fotut,pero que entre ella i altre gent varem aconseguir salvar,i fer que dies despres ens somrigues i dongues destells d'una vida jove i amb futur.Amunt,cap a Colombia,un altre pais ben desconegut,pero que de perillos no ne's gens,i si, es un pais amb moltes possibilitats per als viatjers,amb selves,mars i cims,te de tot,i sobretot una gent que et fa sentir coma casa.Alli l'indigena Inca va desapareixer,i altres rostres i cares es van introduir dins la meva ment,i dins el meu cor.Varem ascendir amb el Jonathan i el Simon el cim mes alt de la zona de la Cordillera del Cocuy,una zona preciosa al nordest del pais,amb colors i contrastos molt bonics,el Ritak Uwa Blanco.

L'experiencia va ser curta,i clar,les ganes de tornar estan latens dins meu,quin pais Colombia,quin lloc mes salvatge,alla tots ens hi quedariem molt temps.I be,arribada a Venezuela,justament el dia que arribo a Merida em diuen,"tio,que tu rei a mandado a callar al Chavez",jejejeje,collons,el rei,al que tant apreciem tots,sobretot per la seva gran tasca......Venezuela,un pais molt i molt ric,i amb una gent tambe ben maca,pero amb unes eleccions properes que els varn tenir a tots ben abstraits,i ha mi ben distret,va ser una estada on vaig apendre molt,i on vaig coneixer a una de les persones mes especials,la Alejandra,periodista i treballadora social,pero davant de tot,una persona de cap a peus,una amiga que em va fer sentir el seu pais ben intens,i els seus amics ben aprop,una dona a la que tambe el desti fara que ens retrobem.A,hi ha Venezuela vaig acabar escalant el Pic Bolivar,

el seu cim mes alt,sentint una forta energia,i sobretot emocio per haver arribat al final dels Andes,amb una motxilla plena d'amics i de grans muntanyes.Ja nomes quedava el gegant dels Andes,el Aconcagua,pero tenia que baixar cap a l'Argentina,em quedaven milers i milers de quilometres,pero tenia molta empenta i conviccio,i nomes em faltaven busos,molts i molts busos.Aixi va ser,i en set dies ja estava a la Paz,la capital de Bolivia,a la que tant estimo,i on he viscut les mes grans aventures nocturnes,jejejeje.Uns dies mes,i ja estava amb l'Elena,la dolsa i bonica Elena que volia ser la meva companya escalant la cirereta del projecte.I aixi va ser,tot i tothom es varen posar d'acord,l'energia va fluir,i les dificultats es varen fer minimes.

El cim dels Andes va deixar que els meus(nostres)cansats cossos es posessin dalt el seu cim,i per uns moments varem ser els mes alts d'America,els mes felisos del mon.......Tot ha passat molt i molt rapid,pero perque?????doncs per que he viscut intensament cada segon,cada minut,cada persona que s'acostava a mi,cada peto que he fet,cada abrasada que he compartit,cada mirada que sha creuat amb la meva.......aixi es la vida,o aixi la sento jo ara,i vull seguir vivint tant intensament cada dia.La tornada sera dura,pero sera,i vull que tots ens retrobem,que tots ens assentem a la llar de foc,vora el riu,sota una muntanya....i compartim el que tenim,el que ens uneix i no ens separa,el que ens fa ser millors persones.He viscut molt,pero tambe he sentit que tots em donaveu vida,em transmitieu les vostres emocions,i aixi us vull trobar.......Fins aviat,o be,fins dema......us estima com mai i com sempre el vostre "amic somiador",el Rusky!!!

Salut i força!!!

El cim d'America, el cim del projecte.

2008-02-04T18:22:00.000Z

Aqui comença la bonica i emocionant historia al gegant dels Andes, al Centinella de Pedra,en un lloc on conflueixen moltes vides,moltes histories,i la nostra ha estat una mes,pero com no,ha estat viscuda plenament i sincera,amb tota la humilitat que es pot presencaiar davant de tanta natura.

Dijous 27 de desembre sortiem de Mendoza,dins el cotxe anavem l'Elena,el Miky,el Dani Lopez i jo.Ells,pare i fill,s'acostaven per primer cop junts al Aconcagua,nosaltres com a parella,tambe era el primer cop que ajuntavem tota l'energia per fer realitat somnis semblants,escalar i conviure al cim dels Andes.El Daniel Lopez es un prestador de serveis del camp base,pero a Plaza Argentina,el camp base menys concorregut(amb permis de la cara sud)de la muntanya.Ell,tot un personatge,el mes mediatic de la zona,el mes conegut,el mes simpatic i acollidor de la zona a 4200 mtrs.Arribem a els Puquios,a Puente del Inca,on pesem les carregues per marxar l'endema cap al camp base.Alli tot un munt de mules i arrieros es preparen dia a dia per marxar carregats de menjar i material,als bases del cim.El pes es just de 60 kilos,una mula.Alli conversem amb els arrieros,sota un vent fred i gelos que ens fuetejava la ilusionada cara.El Uri,un arrriero curtit i amb la cara marcada pels elements ens prepara un esperat asado.El devorem juntament amb un grup d'arrieros,escoltant les seves converses,els seus somriures,les seves bromes carregades de força.Em sento ben introduit al lloc,el vi corre per la gola i anem a dormir contents i sorpresos de l'acollida rebuda,l'endema a les vuit partim cap a la muntanya.La nit fosca i freda,deixa entreveure milers d'estels,pero el vent ens fa ficar-nos dins el sac,en una cafeteria deserta,on a l'hivern shi couen menjars calents i begudes reconfortants pels que s'acosten a esquiar un xic.

Divendres 28 de desembre es lleva net i clar,fora els camions que creuen la frontera em desperten.Sortim i el Daniel,"Chucky"pels amics ens porta a Horcones,on divisem la gegant paret sur del Aconcagua,cap nuvol l'amaga,cap nuvol te el valor de ficar-se al mig de tant gegant obra de la natura.Ja esmorzats baixem a Punta de Vacas,on comença la nostra aproximacio a la muntanya,davant nostre 40 km de caminata,entre valls.El vent ens pica per tots costats,rere nostre queden els camions que van i venen,el riu Vacas sera el nostre company un parell de dies,doncs el Daniel diu que si anem be de ritme pujarem en un dia menys.

La calor es forta,pujem per l'esquerra del riu,passem zones plenes de pols i terra,les mules esclafen tot terros i treuen els rocs del cami.Passem la Colada de barro,un enorme desprendiment que va formar un petit embassament,mes amunt la Quebrada Fiera,batejada pels arrieros,una zona molt abrupta.El Miky va enrere,nosaltres anem a bon pas,i mes endavant parem en un torrent,ens refresquem i menjem un xic.Passem alguns "gringos" que pujen a pas mes lent,i per fi,just quan un ramat de mules ens atrapa,arribem a la Pampa de Leñas,el primer camp,on els Guardaparques ens donen les bosses d'escombraries,ens sellen el permis i ens desitjen sort.

Alli ens atrapa el nostre arriero,es el Carlitos Salas,un homes rialler,molt bromista,amb una boina negra i un posat de camperol inconfundible.Porta tres mules,ens adelanta,i ens diu que ens espera a Gonzalez,un antic refugi a tres hgores de Leñas,alla farem camp.El Miky,que va bastant cansat,es penja rere una mula,la imatge es molt comica,va agafat rere les cargues,i la mula,ademes dels 60 kilos,porta un polizonte.Seguim per l'esquerre del riu,pero un pont vermell i metalic ens fa travessar a la dreta,i una pujada forta ens deixa davant el "Chorro de la Vieja".Passem la zona coneguda com "Piedra Enjabonada",

el Daniel ens fa de guia,ens ho contesta tot,ens explica histories del camp base,i el cami es fa molt mes lleuger.Ens creuem un guardaparc que baixa del base,convewrsem un xic,i ens despedim ja a mitja hora de Gonzalez.La vegetacio que anem troban es espinosa,matolls i arbrets que tenen punxes,i unes fulles verdes pero insignificants.Algun ocell petito ens saluda i ens revolta per sobre,i algun esquelet de guanaco,ens explica que la vida aqui es molt dura.Arribem a Gonzalez,el problema es que es a l'altre banda del riu,el Salas,l'arriero,que ens veu,s'acosta amb dues mules.El riu baixa bastant caudalos,es la tarda,i el cabal es mes intens pel desglaç,hi ha algiuns nuvols al cel,i el dia ja comença a enfosquir-se.Ens travessa com a cowboys,sobre una mula creuem els tres,aixo si,un a un,comicament ens agafem fort al llom de la mula,i arribem al destruit refugi,on uns talls gegants de carn descansen sobre uns blocs.Massaaaaaaaaaaaa,avui asado tambe,em moro de content al veure que el Salas comença a fer foc,i la carn es comença a fer mentre degustem un mate.Despres de montar la tenda ens ajuntem tots al voltant del foc,fa fresca,es fa fosc,pero el caliu es inmens,la vall es oberta i baixen grans canals de tots els cims.Colors rosats i vermellosos es tornen foscos quan la nit arriba a la Quebrada de Vacas.L'asado es a punt,pa en ma,el Salas ens va obsequiant amb talls gegants de carn,quin regal despres de vuit hores caminant,dins meu rebosa l'alegria i la ilusio d'una bonica historia.

Prenem mate amb el tall,conversem arrapats,un a costat de l'altre,el vi es passa de ma en ma,i els somriures espanten el fred que ve.Anem a dormir,em sento tip,tip i satisfet del que ens esta passant,increible el que et depara el desti,quina aproximacio al Aconcagua.

Dissabte 29 de desembre, sento soroll fora la tenda,els nois han fet un vibac,i el Salas ja ha ences el foc.Son les sis i mitja,surto a pixar,ja clareja,els colors verds de la vegetacio iluminen el dia,i l'aigua espumosa del vacas ja corre amb energia.No ha vingut la guilla,i el tall que va sobrar torna a escalfar-se sobre les brases.El Salas ens saluda efusivament,quin personatge mes fantastic,quin home.Nomes acostar-mhi em posa un mate als dits,i em dona unes plantes medicinals per si les necesito al camp base.A poc a poc tothom es va llevant,es comença a desparar tot i marxem per l'esquerre del riu,per on passen nomes les mules,els andinistes passen per la seva dreta fins a Piedra.El cami es mes curt,diu el Daniel amb el seu somriure boig.Els quatre sortim abans que el Salas i les mules,pero aviata ens atrapa i ens adelanta,amb un boig somriure i una classe que tenen pocs,jejeje.Passem zones de pedregals,zones amb vegetacio,creuem algun torrent,els noms van sortin per la boca del Dani,"esto es la Pampa de los Canto Rodaos,esto es la Guanaquita.

Ens envoltem grans pendents de colors,damunt seu i reposa l'ultima nevad,que es va desfen dia a dia.El cel es blau,el vent fluixet ens refreda la cara,i els torrents ens refresquen la gola.Arribem a l'altre banda de la "Casa de Piedra",el segon campament que es fa pujant,el passem de llarg,i ens fiquem al Valle del Relincho,la vall que puja al Campo Argentino,el nostre desti d'avui.El riu Relincho baixa esberat,es mes abrupte,pero molt menys cabalos que el Vacas,l'anem saltant i aixi anem ascendint els 1000 mtrs de desnivell que ens separen del base.Una imatge ens enlluerna,es la glacera dels POlacs,l'Aconcagua ja es divisa timit i llunya,pero les seves neus ens fan pensar en lo insignificants que som.Pujem com podem,uns mes lleugers,altres no,creuem el riu,ara un peu dins,jejejeje,es fa divertit.La pols del cami ens sdeca la gola,un glop d'aigua ens la refresca.Sortim en un mirador,ja molt amunt,el Relincho.D'aqui ja divisem tota la est del Aconcagua,tambe el Ameghino,un sismil que el guarda,un xic mes a l'est.

La paraula es,uauuuuuuuuuuuuuuuuuu,que massa,quina muntanya.Dins meu el mecanisme d'humilitat creix mes,de sobte la muntanya em demana que per haver-hi estat una vegada no li perdi el respecte,jo,bocabadat,li faig reverencies.Unes fulles de coca de l'Elena es reparteixen per tots,i les mastiquem com a ritual.Creuem per ultim cop el Relincho,i pujem per la seva esquerre,mules i gent ens passen pel costat,uns mexicans baixen,estan desfets,el noi te els peus fets pols,i la noia la cara ben pelada,fan basarda,pero es l'Aconcagua,ni mes ni menys.Passem Argentinos Inferior,un camp base que s'usa per aclimatar,i entre pendents de matolls i terra arribem a la morrena glciar que amaga el camp base.Fem una draçera,es la "Chuky's route",diu el Dani,orgullos del seu recorregut,i sortim just a les seves tendes,on hi te el seu equip de treball.Ens saludem tots,portem vuit hores caminant,son les cinc de la tarda,i els budells demanen alguna cosa com a premi.Les cames estan cansades,pero la ment ho te tot ara,es mira el voltant amb sorpresa,amb humilitat,amb unes ganes bojes de recorrer tot,tot el que es deixi.Montem la tenda,li diem "Campament Xancleta",doncs pujant he trobat una xancleta,i la deixem sobre la paret de pedres que envolta la tenda.Anem a menjar a les tendes del "Daniel Lopez Expedicions",jejejeje.Alli coneixem el grup que treballa amb el Dani.Son la Bety,la Paula,el Gorgojo i el Javi,una colla de jovent que encvomana alegria per tots costats.

Ens preparen unes pizzes,doncs el haver pujat en dos dies es el premi,i les devorem al moment.La foscor arriba,alguns nuvols blancs baixen del camp1,i aviat petites bolbes de neu cauen,pero la magia torna a espantar el mal temps,i les estrelles brillen amb força quan anem a dormir,ens sentim be,la nostra aclimatacio pels Andes esta fent que no sentim res de res,dema anirem a veure el "Doc"(metge de camp),a veure com ens troba.Ens adormim ja tranquils i feliços d'estar vora el cim,i orgullosos dels amics que hem fet,conviurem uns dies tots junts,i es presenta un cap d'any bastant mogut.

Diumenge 30 de desembre, no bufa vent,dins la tenda el sol escalfa com un dimoni.Ens llevem,esmorzem i anem a veure el "doc".

La nostra estrategia per fer l'ascencio es clara,si el temps ens deixa,avui portejarem menjar i combustible al Camp1(4900mtrs),dema descansarem i farem festa per l'any que entra,i el dimarts dia 1 de gener ja sortirem amunt,en estil "Andino",farem camp1,camp2(el Tres de Guanacos-5400mtrs),camp3(Colera-6000mtrs),i desde aquest camp,el dia 4 de gener provarem el cim,soc optimista,i si els calculs no em fallen,estem ben aclimatats per intentar un ascens aixi,tant jo com l'Elena,pero ja es veura.El Doctor ens fa passar,ens saluda i comencem la revisio,"a ver la saturacion de oxigeno,92 per cent,a ver la presion 130/80,las pulsaciones,74 per minut,per ser el primer dia muy bien",jejejeje,l'Elena esta quasi igual que jo,i despres de dir-li els plans que tenim al doctor,ens diu que amunt,pero que dema ens tornara a revisar.Fem unes motxilles petites,menjar i gasolina pujem amunt,sortim del base,pujem per unes tarteres on la roca esta ben apretada al terra,pero mes amunt,al vorejar un torrent,on es ple de penitents de gel,el cami es torna mes feixuc,mes inestable.Just sortim d'aixo i arribem als peus del glaciar de los Ingleses,brut i amagat sota grans cantitats de runa.Deixa entreveure la cara mes est del cim,un circ vertical de parets de roca,acolorides amb tons foscos i clars,amb alguna glacera que les ajunta.Quines vistes,quedem parats,les fotos sonen al compas,i seguim caminant fins a creuar un torrent terros que baixa d'alli.Travessem la morrena glaciar,grans muntanyes de runa que amguen enormes trossos de gel,basses d'aigua,o nomes plenen de penitents que miren el cel,i resen en els seus ultims dies.L'ultim tram es una dura tartera que et porta en un coll,entre l'Ameghino i l'Aconcagua,just a sobre i descansa el Camp1,arreserat dels vents glacials.Pujem la tartera,mes aprop del riu que baixa de dalt,doncs les pedres estan mes ben agafades a la roca aqui.I arribem al coll,estem bocasbadats de la pendent que puja davant nostre,es la que va a la glacera dels POlacs,i aqui,on comença,amagades i tapoades per parets de roca hi ha les tendes i la zona d'acampada del Camp1.

Pujem un xic mes,busquem un lloc per deixar el diposit,i sota un gran bloc,dins una grossa bossa de plastic hi deixem el porteig.La zona esta un xic bruta,hi ha alguns sacs i paper higienic que vola amb el vent,pero be,estem al Aconcagua,es de preveure aixo aqui.Remuntem un xic mes,seguint el riu que baixa,cada cop mes brut,doncs el desglaç fa que es desfaigui mes rapid la neu caiguda la setmana anteriror.Davant nostre la paret sud del Ameghino,amb unes cascades de gel enormes,i la seva abrupta roca,tapissada d'un lleuger mantell de neu que es va desfen,dia a dia.Ens assentem,estem al cami cap al camp2,menjem i bebem,el sol es fort,el vent que baixa tambe fueteja els nostres rostres,pero somrients i feliços ens sentim tant i tant be,que no patim per res,fem bromes i gaudim del espectacle que ens envolta,quina inmensitat de mon.El descens es rapid,sense incidents,ens creuem a gent,ens saludem,saltem el torrent glacial,i arribem a la tarda,vora les sis al Base.Satisfets fem el sopar i anem a pendre el te amb els amics del Daniel,fem mes amics,entre ells el guardaparc,el Pelao,un tiu collonut que es posa a la nostra disposicio perl que necessitem,quina sort esta aqui,penso jo,Plaza Mulas es una metropoli.Anem a dormir,el cel estrellat abans ens reclama uns minuts,i ens estirem sobre un bloc a veure estels i satel.lits,el fred pot mes,bona nit Elena.

Dilluns dia 31 de gener,cap d'any,avui hi ha festa a les carpes del Daniel.Fem l'esmorzar i ens el menjem sota el calid sol,el dia es lleva net i clar,cap nuvol vol embrutar-lo,almenys pel mati.Es dia de descans,pero a costat,proper a la sud del Aconcagua,hi ha un cim,l'Ibañez,d'uns 5400mtrs,no es el meu objectiu,pero el seu coll si,d'on es divisa la grandiositat dels 3000 mtrs de paret vertical i descomposta.Li demano informacio al Javi,es el portejador del staff del Daniel,i em diu el cami a seguir,tot i aixi,em diu que no hi ha cami.Surto per una planicie rocosa,de colors rogencs,travesso el boulder que hi ha,un enorme bloc quadrat a un km del camp base.Segueixo pujant pel torrent que baixa del coll,no trobo aigua,encara dorm a les glaceres,i el desglaç es fa esperar.Just sota el cim,hi ha una canal que baixa,entre dos esperons,el riu ja comença a correr aqui,i pujo entre les seves gelades aigues.La canal no es neta,esta franquejada per un exercit de penitents,enormes,d'uns dos otres metres.Em fan l'ascens impossible,ara per una banda,ara per l'altre,em tallo amb el seu afilat gel.Sobre meu cauen petites allaus de roca,em sento bastant desprotegit fins que arribo a les tarteres superiors,on no hi ha parets sobre meu.Alli em desepero per creuar els penitents,mhe quedat a la dreta,i tenia que anar per l'esquerra.Al final,molt al final,quan ja em donava per vençut,trobo un cami i l'ataco,entre els gegants de gel travesso com un soldat boig,es un xic arriscat,no tinc els cramponsa,pero ja li he trobat el truco,i segueixo fins a creuar la llengua.Una forta riuada baioxa de la glacera,ve de mes amunt i comenca a omplir uns torrents secs,almenys fina aleshores. Pujo patint molt per una tartera bastant vertical,les pedres em tiren avall i els esbufecs son aguds.Per fi arribo sota les parets del Ibañez,tenen cascades de gel de colors marronosos,son espectres congelats.Arribo al coll,inclus mes amunt,a uns 5100 mtrsa,i bueno,l'espectacle es acollonant,es grandios.Sec sobre una pedra mentre absort i casllat miro davant meu,la sud del Aconcagua em reclama,i li dono totes les atencions.Quina paret,quina por,quins collons......hi ha grans glaceres penjades,entre elles grans barreres de roca de tots colors,dins seu xemeneies i diedres,pero de roca dobtosa.Algunes csscades de gel ajunten les glaceres,pero algunes de les glaceres son plenes de penitents,i crec que son laberints sense sortida.Mes amunt,a la part alta,hi ha grans seracs,grans masses de gel que quasi cauen,i es queden parades sobre les barreres de roca.La zona final es artistica,alguns corredors de gel,com tubs d'orgues gegants,arriben fins a l'aresta cimera,tant de la sud com del cim,pero per arribar alli,s'ha d'arriscar molt em dic.MIro i escolto el soroll que m'envolta,el vent em vol llençar d'on soc,pero la ment no pot desenpallegar-se del que veu.Sento una força gegant,la pell es posa de gallina,l'emocio abarca tot en mi,i els ulls fan el demes.Haig de marxar,abans li demano a la muntanya que sigui benevola amb nosaltres,que la respectem molt,i sento la seva caricia a la meva pell...despres una rafaga de vent em diu que marxi.Baixo volant,esquiant sobre la esplendida tartera.Creu-ho penitents,salto rius i torrents.Descanso un xic a baix,veig el camp base,ells potser tambe,pero estem en diferenta sensacio.Creu-ho les enormes planicies de roca rojenca,segueixo el riu que baixa del Ibañez i arribo a la tenda,on l'Elena m'espera i el seu somriure calid em dona una sensacio d'arribar a casa.Esta contenta,m'abraça i em diu si vull menjar,li explico tot i despres reposem estirats amb un mate als dits.Avui es festa a les tendes del Daniel,es cap d'any,ni mes ni menys que el millor any de la meva vida,ho aixo crec,jejejeje.

Sopem amb un grup de Neuquen(provincia al sud de Mendoza),el vi i les pizzes recorren la taula,rialles i crits,la foscor s'acosta.Mes vi,mes rialles,se sent la musica,no molt alta de volum,pero s'impregna als nostres cansats pero forçuts cossos.Ballem,ballem i cantem,i mes vi,i algu de cava,i per fi,les dotze de la nit,el 2008 ja arriba,i unes olives farçides amb pebrot son el que engoleixen els nostres esofags,ja bastant secs pel vi i l'alçada.Hi ha focs artificials,coets que surten amb desitjos de pau i felicitat.Desitjos pels que estimo a Catalunya,pero tambe desitjos per tots els que he conegut i estimo del mon mundial.Salut,salut i força a tots.Crema de benzina blanca,explosions de bombones de gas,sembla una festa de boigs,com m'agrda el show.Vaig a dormir,just dema comença l'ascens,l'ascens del cim d'America,haig de rendir be.El somriure de borratxot em dibuixa una cara feliç,i aixi el sac reclama el cos cansat i content del Rusky.

Dimarts 1 de gener, el sol pica la tenda.He dormit com un angel,i nomes la forta calor em fa moure dins el sac,collons,quina manera de començar l'any nou.M'aixeco,tinc un lleuger mal de cap,buff,quina ressaca a 4200 mtrs,sento tambors de guerra dins el cervell.Preparo l'esmorzar,ens el menjem tranquils,pero ja pensant en l'ascens al camp1,seran unes 4 hores,o sigui que no ens hem de posar nerviosos.Preparem les motxilles,la roba i el material,desparem la tenda,la plego i l'enganxo a la motxilla,el fogonet i el termo,i tambe un xic de menjar per si de cas.L'oli d'oliva s'introdueix apretant l'aillant i el casc sobre de tot,ja esta tot,jo calço les botes dobles,l'Elena creu millor pujar amb les xiruques.Ens despedim de la gent,del Daniel,del Miky,del Gorgojo i el Javi,de la Paula i la Bety..i de tants i tants amics que hem fet,tots volten un xic aturdits,no es l'alçada,es la festa recent.Sortim amb enpenta,seguint els passos coneguts,ara la zona de sender ben ample,ara passem entre les tarteres que cauen dels esperons rocosos,i entre la morrena i el riu de penitents.Arribem ja sota el glaciar dels Anglesos,collons,ens sorprenen dues taques de colors que volten pel cel,just davant del cim,son dos parapents,buff,com volen,com disfruten,se'ls veu ben compenetrats,com dues papallones que les corrents calides han pujat fins al cim.El ball continua mentre nosaltres ens acostem ja a l'ultima tartera,la mes dura.Les motxilles no pesen molt,pero decidim parar i beure de tant en tant,ens creuem gent,no molta pero.Anem parats,rere un grup de yankees,van lents,mes que nosaltres,pero no tenen els sants collons de deixar-nos passar.La cosa dura estona,jo amb el mal de cap ja superat,mel's miro,sera que no em veuen?,i just sota l'ultim tram,a les pendents del Ameghino,surto com un fuet,seguint els blocs que el riu va deixant pelats,i arribo al coll,on em giro i veig la corrua de yankees mirant amunt,aqui us quedeu.Busco un lloc entre els vibacs que hi ha,el camp esta bastant buit,i a uns 50 mtrs del nostre diposit,trobo una zona ample i arreserada,amb un mur de pedres d'un metre d'alçada.L'Elena arriba,el seu somriure sota la seva barretina fucsia brilla com el sol que fa.Se la veu be,esta gaudint del ascens,i deixa caure el pes la seva motxilla al terra,mentre comença la construccio del nostre campament.La tenda blva aviat reposa,es l'unica d'aquest color,totes son o grogues o taronges.Monto la cuineta i aviat estem degustan un calid mate.La paret del Ameghino ja fa dies que plora molta aigua,les seves glaceres es van desfent a pas rapid,i les seves cascades de gel s'acoloreixen mes d'un marro palid.Amunt puja la pendent cap al camp2 dels Polacs,nosaltres pero jsut al coll del Ameghino,a 5360 mtrs,ens desviarem i anirem a buscar el Tres de Guanacos,un camp mes tranquil i amb aigua corrent,situat a la vall del Guanaco,a 5400 mtrs.Li donarem la volta al cim a poc a poc,fins a buscar el camp3,Colera,just al costat de Berlin,el dos de la normal.Passem la tarda tranquils,menjant i beben,recordant la nit anterior.El sol escalfa fort,perto unes rafagues de vent baixen i piquen amb duresa la tenda.Entrem a dins,i descansem sobre els sacs,un mate i mes converses precedeixen el sopar.Surto a fora,preparo el sopar,l'Elena m'ajuda i junts veiem amagar-se el sol,sobre el glaciar dels Polacs,ara el fred entra en accio,i collons,correm com fures dins el sac.La nit tarda en arribar,doncs han canviat l'hora a Argentina,i son les deu de la nit i es clar com el migdia.Per sort la son ens atrapa,i descansem i somiem mentre el vent fa ballar la blava lona de la tenda.

Dimecres 2 de gener,encara sento el vent,mha tingut mig despert tota la nit.Ara el dia esta blau i tranquil,esperem que el sol piqui als nostres peus abans no sortim del niu.Soc el primer en sortir,i engego el fogonet per pendre alguna coseta calenta.Les galetes tambe es passegen per les nostres mans.El calor del dia ens fa posar en marxa.Deixem alguna coseta de menjar,i fem les motxilles que anirem pujant amunt.Desparem camp,sac,aillant,tenda,menjar i combustible s'introdueixen dins la motxilla.Una mirada enrere,en el vibac que hem deixat desert i els ulls,foscos per les ulleres ja miren la pendent que ens ve,una llarga ziga zaga fins al coll d'Ameghino.Pujem amb empenta,jo davant,l'Elena rere meu.La calor seria forta,sino fos per que un vent fresc baixa de la glacera.Parem i bebem,admirem les vistes que ja es fan mes gegants.Em sento fort,sento la energia de la Pachamama dins meu,i confiat i carregat de gent que m'ajuda a pujar,tiro endavant,la ilusio es desborda per tots els pors e la meva pell.Vinga Elena,que ja estem al coll.Les pedres sonen i rodolen sota els nostres peus,el pes de les motxilles ens fa lents i pacients.Les formes rocoses son fantastiques,els seus colors m'absorveixen i em transporten a altres mons.Arribem al coll,descansem i admirem la oest del Ameghino,sembla una muntanya diferent a la que hem estat divisant tots els dies al campbase.Fem una tarvessa bastant llarga,anem creuant la glacera dels Polacs,just sota seu,uns 500 metres.Les pendents encara estan mig nevades,pero es van desfent dia a dia.Colors groguencs ara es barregen amb colors rogencs,i l'alçada es fa mes present en les nostres carregues.Fa un sol espaterrant,no fa vent,pero uns nuvols molt grossos comencen a creixer a l'est,a la pre-cordillera.El cami ens deixa davant una gelada i patidora glacera.L'hem de creuar,les passes recents d'altres andinistes ens fan facil la travessa.El tram es bastant facil,pero s'ha d'estar alerta,al fons la glacera arriba fins molt avalll.Hi ha penitents pel mig,pero almenys es distret,feia estona que rocs i mes rocs vaitjaven pel meu cervell.Travessem una altre carena i sortim just en un planell,el creua un riu,i es flanquejat per diferents torres de roca,d'aquelles fantastiques.Busquem un bon vibac,parem el nostre camp,es el Tres de Guanacos,5400 mtrs.No es tant arreserat,pero te aigua corrent,que ens afanyem a recollir.Fem un bon apat,el pernil corre per les mans,el pa amb tomaquet tambe,el tang dins la gola regalima i es perd.Descansem i parlem amb la Manuela i el Jonh,una chiena i un alemany que tambe s'aventuren a fer el cim dels Andes.D'aqui s'obre vistes mes amplies,el Mercedario,una gran muntanya de la zona de San Juan,un 6760 mtrs que trenca l'horitzo direccio nord.Altres cims nevats esclaten sota nostre,al valle de Guanacos,i les sevs grans glaceres els ajunten en circs.Ara tots els colors estan servits, blancs, blaus, grocs, grisos, rojos, taronges,quin espectacle.Els dos gaudim del moment,menjem i bebem,ens sentim be,l'ascens va perfecte.Pujo a caminar un xic,surto a la gran pendent,dema l'hem de pujar per arribar als 6000,i d'alli al cim.Un vent gelat em fa recular,collons,quina mala llet.La fresca en aquets camp arriba abans,i despres de fer el sopar ens retirem a la nostra cambra,on ja tenim el lloc apmat.El sol ja no escalfa,la cara est del Aconcagua es perd en la freda foscor,una gran torre de roca es fa present,de colors rogencs crema amb els ultims rajos.No fa molt vent,i el cansament fa, que ens adormim al moment.

Dijous 3 de gener,per variar el dia es lleva blau i clar.Fa fresca,moltya mes,pero el sol 'sencarrega de donar-nos el caliu necessari.No tenim de correr,avui ens espera un ascens de tres hores mes.Nomes sera l'alçada el que ens tindra mes preucopats,i haurem de veure com reacciona el nostre cos.Sortim tart,despres de fer el de cada dia,com gitanos desparem el nostre "teatro",i sortim a buscar-nos la vida,dia a dia mes amunt,dia a dia arriscant mes.El cami es dur al principi,entre pedres grogues i grises sortim a la pendent ample.Collons aqui no es gens arreserat,el vent ve per tots costats,em pica la cara,em vol fer enfadar,pero jo li giro l'esquena i miro orgullos la gran franja rocosa que forma el cim dels Andes.Somric sota el buff,i em sento amb la suficient energia com per tirar endavant sense problemes.El vent puja del nord-est,per les valls gelides del Guanaco,i ajuda a no parar.L'Elena va un xic mes lenta,pero poc a poc ens anem trobant quan jo decideixo parar per menjar i beure quelcom.Les parades son poques,doncs el vent es bastant molest,i a l'Elena no li agrada gens.La pendent es fa curta,i aviat ja estem sota unes torres de coloracio clara,son Piedras Blancas,just a l'altre costat hi presenteixo el campament.Pujem unes congestes de neu i sortim a la planicie,tendes grogues ens donen la benvinguda,estem a Colera,son les dues,el vent no es molt fort aqui.Busco una zona ben arreserada,aqui si que una mala nit ens pot fer mal el dia d'ascens.El trobem,just sota una torre de roca grisa,alli la tenda Blava i el Centre Escurcionista d'Avinyo,donen força i color al lloc.Passegem per la zona,es plena de escombraries,sacs descolorits,menjar escampat,ampolles de gasolina,paper higienic,i altres parafarnalies,aixo son les coses que te trobes als"cims mes alts".......Aqui ja hem de desfer neu,no hi ha aigua,pero es un dels procediments que m'agrada fer quan estic a cims tant alts,espero que la benzina ens arribi,pero es que nhi ha tanta de tirada per aqui.fem te,fem sucs de tang,menjem el que podem,i caminem i divisem la nostra ruta per l'endema.Just surto en unes torres rojes,al fons,direccio oest,a uns 200 mtrs veig l'inconfundible pla de Berlin,amb els seus refugis de fusta,un lloc conegut,que em recorda el sufriment de l'any 2005,on el Mill,el Dani el Met i jo varem passar dues nits inolvidables,amb el "viento blanco",com a amic.Al fons es veu Nido de Condores,el camp1 de la normal,es veu ple de tendes,pero no shi veu gaire gent rondant,ni per Berlin,ni per Nido,millor,dema mes tranquils.L'Elena se sent be,no te molt mal de cap,i quan li ve,es posa a mastegar les fulles de coca que tant be ens van.Passa algun nuvoil,sobretot a l'est es veuen grans barreres,pero no s'acosten,i nomes una gran boira ens tapa la visio del cim,i de la continuacio de la via.Sopem,be,menjem el que ens queda,i aviat ens refugiem als nostres preuats sacs.La nit no arriba,son les deu del vespre i es ben clar.De sobte sentim uns crits,mirem per la finestreta i uns colors de foc exploten a les torres properes,es la posta de sol,si,la recordo molt be,ja fa tres anys va ser una de les postes de sol mes impresionants que he vist.La gaudeixo junt amb l'Elena,pero el fred ens torna dins els sacs,a la retina ens queda el sol deixant una ratlla de colors rojos i grocs,una ratlla inmensa que arriba de punta a punta del horitzo.L'astre,de força ilimitada s'amaga sota la seva ratlla,i els colors es van apagant com subdits del seu rei.La nit arriba,els nervis es posen dins meu,l'ansietat creix,ai Raul,avui no dormiras,avui no tindras collons d'aclucar l'ull i descansar com ho has fet els altres dies.Sento el vent,escolto el seu bram gelid i dur,m'aixeco i veig que les estrelles brillen al cel,aixo ho faig com unes cinc vegades,m'asseguro que la nit es clara i tranquila,tot i aixi el vent es fa mes fort minut a minut.Hi ha moments durs,aquest n'es un,i lluito per descansar,per deixar de patir,pero no puc,un any,un projecte,un somni esta rere aquesta gelida nit,vull caminar,vull sortir dema,vull tenir l'oportunitat.L'Elena tambe ho passa malament,pero no diu res.He decidit que ens llevem a les 4:30,sortirem una hora despres i aixi tindrem moltes i moltes hores per l'ascens.Una cosa important se'm escapa,el fred que patirem fins que el sol ens escalfi la pell i el cos.No he dormit gens,he sentit el vent,he conversat amb ell,cada segon,cada minut.He vist com les estrelles anaven girant al univers,i al final hem estat parlant amb l'Elena.

Divendres, 4 de gener, Per fi sento l'alarma,son les 4:30,em poso a treballar,encenc el fogonet,l'Elena es posa en accio,roba i mes roba s'introdueix en el eu petit cos.Jo miro l'aigua,tambe el menjar,no tinc gana,tinc ganes de sortir,pero es dhora,molt dhora.El fred es molt intens,a fora el vent bufa amb violencia,i el plastic de la tenda esta proper a les flamerades del fogonet.Parlo amb l'Elena,li vull donar les forçes i el calor necessari per que es vagi poant en marxa,pero es dur,es molt dur sortir en aquesta hora,i en aquestes alçades amb els anims ben alts.Dins la motxilla i poso el necesari,els crampons,guants,el buff,la mascara de neopre i les camisetes i artilugis que vull portar fins al cim.Els amulets del Txis i la Sonia que mhan seguit durant l'any tambe reposen just al bolet de la motxilla,i sobre seu la foto del amic,del Guillermo,que deixare dalt del cim,o be on es vulgui quedar.Per fi sortim,l'Elena esta mig encarcarada,pero la tivo amb força,els frontals quasi no enlluernen ni dos metres.Trobo la traça,pero la perdo al moment.El vent em fa girar els ulls,em fa esgarrifar el gest,collons,com costa posar-se en marxa.Tirem amunt,arribem a les primeres congestes de neu,estan ben glaçades pero les comencem a passar sense grampons.Mes amunt,el vent i el fred es fan mes presents,i la velocitat minva.L'Elena es queda enrere,se la veu patir,aquest fred la te ben intranquila.En una travessa ens quedem mig parats,ens posem els grampons,doncs la zona es torna mes vertical i el gel rugeix sota els peus.Sota nostre el llum creix a les tendes veines del campament,hi ha gent que es comenca a moure,nosaltres ja estem ben amunt.El dia no vol engegar,l'horitzo es negre,la lluna,en forma de bressol ens mira,i ens vol donar el calor necessari,pero es minim.Hi ha estels que juguen i juguen,es bonic,es bonic pero molt dur.Passem a la pendent que ens durà a Independencia,a uns 5400 mtrs.El crepuscle ja explota a l'est,les primeres llums del dia ja impacten amb les grans parets de gel i roca que queden sota nostre,la barrera rocosa del cim es fa visible,es gegant i amenaçant,pero no ens fa por,es on anem.Paro de tant en tant,l'Elena ja ha quedat bastant enrere,no la vull molestar,i deixo que agafi el seu ritme,jo,amb el fred al cos,no paro gaire,i aviat ja estic sota el derruit refugi de fusta on un vent enrabiat hi pica.Pujo esbufegant com animal ferit,pas a pas,sobre la neu dura que cubreix el sender,hi arribo i llenço la motxilla.Trec l'ampolla de plastic que tinc dins el plumo,es quasi un litre,i es l'unic que duc per beure,l'Elena porta el termo de te,a ella li fara mes falta.Les llums creixen,els colors esclaten,grocs i taronges es van afincant de tot el que ens envolta,l'espectacle es magnific,sino fos per aquest fred.......No paro de moure'm pel planell del refugi,el fred fa que les besties es posin en accio,i jo,aixi estic.Amunt i avall,buscant el sol que puja amb força,pero una gran barrera de roca deixa els instants per mes endavant,quin patiment.......Aviat veig l'Elena que comença a sortir per les pendents,li queda una bona estona,va a pas lent,pero no para,es una lluita per seguir endavant.L'alçada li fa mal,li pesen molt mes les cames,i el fred fa el demes,psicologicament la vol tombar.Per fi arriba,li faig abraçades,intento fer-li sortir un somriure,pero li costa,el sol arriba amb ella al planell,i junts,tots tres intentem escalfar-nos.Un grup ve darrere seu,puja a pas d'enterro,amb els caps cots i els cossos caiguts.No ens estem gaire estona al refugi,mirem amunt,hi ha la zona coneguda com el Portecillo del Viento,on hi bufa amb força l'elemnet temud.Pujem lents,la poso davant meu,aixi no ens separem gaire.Les vistes,amb la llum el dia es fan mes visibles,muntanyes i mes muntanyes es queden sota els nostres peus,el soroll dels grampons resona amb el soroll de la respiracio.Arribem dalt el portecillo,collons,es veu la travessa fins la canaleta,buff,jo recordava una altre cosa.La travessa es planera,just fins que arribo a la vertical del pas,alli puja fort,dura i implacable,fins les coves que la precedeixen.L'ombra encara regna en aquest pas,es zona oest,i tardara un xic abans el sol hi arribi.Aqui,la meva impaciencia es posa en marxa,i sense voler fem un pas massa precipitat,em poso a fer la travessa,i el vent i l'ombra ens engoleixen.El vent es durissim,com mai l'havia sentit,em pica a la cara,em fueteja tot el cos,em fa sentir insignificant,em fa mal,molt de mal.Miro l'Elena,esta com jo,pero va seguint endavant.Som ninotetsa merces d'un gran gegant.Els peus em comencen a rebre,els comenco a perdre,comenco a sentir la dura petjada del fred,s'ha ficat ja dins els meus botins,i shi estara bona estona.L'ultim lloc on ens ajuntem jo i l'Elena es al costat de la torre que hi ha en la travessia.Ella es queda enrere,descansa,beu un xic,jo tiro endavant,buscant tornar a sentir els peus.Pujo molt fort,recorro la travessia,i arribo just sota la canaleta,pero nois,aqui,aqui comença la dura pujada,i perdo l'energia cada deu passes que faig.L'ombra i el vent son el fuet que em fa perdre l'unic que em quedava,la calor interior,la força que tots els meus em donen i mhan donat cada dia d'aquest any.Comenco a preocuparme pels peus,nervis,ansietat,sento que es bastant importantla insensibilitat de les extremitats,i lluito per buscar l'arreserat de les coves.El sol no ha arribat,jo ja estic corrent cap a les coves,be,aixo de corrent es molt relatiu,deu passes i mig minut,deu mes i un minut.M'assento,el vent no hi passa per aqui,em trec la bota dreta,el boti,em toco els peus,i m'esgarrifa la sensacio que noto,sento com si toques una fusta,tot el peu es dur i no te sensibilitat.M'hi poso la manopla,pero prefereixo no fer tonteries i em calço de nou.Miro avall,l'Elena va fent,molt lenta,pero va fent,jo no se que fer,i estic uns minuts guaitan amunt,mirant l'ultim tram cap al cim,pero sense fer res.De sobte,enmig del meu pensament,arriba un noi,em diu que l'Elena sent el fred,pero que va seguint,i al dir-li les meves sensacions,em diu ben tranquil"tranquilo,esto te va a passar,sigue".Es el Mariano,un portejador al que li ha tocat anar a treballar dalt del cim,a ajustar uns artefactes que hi han posat,per mesurar els metres exactes del cim,quina feina la seva.El sol arriba en aquest moment,les torres que rodejen la canaleta ja llueixen els seus colors,i el vent sembla amainar,l'Elena va pujant,lenta,pero segura.Decideixo seguir al Mariano,i comenco a pujar per la congesta de la canaleta,hi ha bona traça,pero es fa molt lenta,doncs aqui l'alçada ja fa estralls.Miro enrere,veig aquell puntet blavos que va seguint,lluitant pel seu somni,lluitant per no deixar de moure's.Jo,rere el Mariano,amunt,quin patiment,aqui el pas es molt i molt dur.Deu passes i dos minuts parat,deu mes i dos minuts mes.Em paro a la sortida de la congesta,l'Elena ja ha arribat a la canaleta,estic content,la veig be,la veig somriure sota la dura petjada que li ha clavat el fred.A crits ens entenem,em diu que s'espera al peu del corredor,que descansa i s'escalfa amb els raigs del sol,i que despres comencera a pujar.Ens despedim,miro amunt,el tram que hem queda i li dic que vaig direccio al cim,alla ens veurem.Comenco a pujar l'ultim tram,es un sender que puja en zig zag,esta marcat amb la neu dura que la gent ha anat trepitjant dia a dia.Al voltant una tartera de blocs i pedres que fa mes cansada l'ascencio.Pujo i pujo,pero el procediment es el mateix,deu passes i un minut,cinc passes i dos minuts,esbufegs que es fan cada cop mes forts.Sento el cor com batega,el sento amb les orelles,com si volgues sortir-me per la boca.Estic ja al filo del Guanaco,just a l'altre banda hi ha la cara sud,pero no moc el gest i segueixo pujant pel sender.Miro amunt,el Mariano ja esta proper al cim,els records comencen afluir,com si el temps no hagues passat.Vaig pujant l'ultim tram,la travessa que porta sota el cim,aqui m'acompanyen tots,el Met,el Dani,el Roger....els amics que varen coronar-lo fa tres anys amb mi.Sento la força de la familia,els ulls forts i blaus de l'avi,mirant-me amb tendresa,la iaia,el pare,la mare,l'Eva,el Pascual,l'Adela,el Isidre,l'Anna,el tiet Xavier......el iaio,la tia Carmen i el Pedro......la colla dels 15 voltes,el Txis amb la seva força interior,que mha obert tant la ment.......els amics argentins que mhan ajudat tant sempre,que mhan fet sentir un mes d'ells,la cara somrient del Guillermo,amb un got de vi a la ma,dient"arriba te espero,arriba brindamos".......

tots els amics que he fet durant aquesta llarga,bonica pero dura i solitaria aventura pels andes,es genial,soc feliç,soc feliç i ja soc sota el cim,el centre escurcionista d'Avinyo s'acosta de nou al cim dels Andes,ja hi som...........Remunto els ultims resalts de pedra,els crampons grinyolen i esgarrapen la roca,l'emocio recorre tots els racons del meu cos...la creu surt a la vista,el pla cim em dona la benvinguda,i faig unes passes encara absort en el pensament.El dia es blau i sere,un lleuger vent em dona cops a l'esquena,ben fet noi,ben fet.....Als segons caic al terra,l'emocio em desborda i comenco a plorar sense fre,sense saber el com ni el per que...sento que aquest any ha estat genial,ha estat un no parar de coneixer,descobrir,absorvir tot el que he vist...he tocat el cel tants i tants cops,sol o acompanyat.....el meu somni s'ha fet realitat,he creaut els Andes,he ascendit desenes de cims,alts i baixos,facils i dificils...hi ho he fet per que volia,per que mho vaig plantejar i ho vaig llegir dins meu.....Soc el Rusky dels Andes,soc l'amic de les muntanyes,soc un rodamon,soc un amic dels meus amics,soc eneergia positiva,soc una part d'aquest mon enorme que tenim sota nostre,i pertany a la terra,a la que sempre defensare,amb la vida si cal.....Em trec fotos i mes fotos,gaudeixo de les grans vistes,el Guillermo es fa una foto amb mi,despres nhi faig una a ell sol,enganxat a la neu de la cornisa,una ventada se l'endu despres,i se'l emporta muntanya avll,a coneixer els seus racons.Volto pel cim foll d'alegria,converso amb el Mariano que esta arreglant unes plaques solars i espero l'Elena que crec que tardara molt en pujar.Estic una hora veient totes les vesants del cim,la sud,la nord,la est,les seves verticals i desafiants parets.M'estiro al terra,veig el cel blau,cap nuvol li fa ombra.El Mercedario,el Tupungato...tots els grans massissos em feliciten,ara nomes falta veure la menuda cara de l'Elena.Marxo una hora i mitja despres,ningu arriba,el vent es posa mes fort,reculo amb facilitat els ultims metres que tant durs se mhan fet,i la trobo un tros avall.Esta desfeta,esta cansada,pero contenta somriu i em felicita,ens abraçem i fem un peto.Li dic el que li falta,i decideix seguir endavant,hi ha dos grups amb guies,i amb ells s'ajuntarà.L'acompanyaria,pero sento els peus glaçats encara,i em sento buit de forçes,em fa mal pendre la decisio,pero ens despedim,l'esperare les hores que sigui,estare a la canaleta.L'estona passa rapida,passen tres hores i arriba l'Elena,he estat dormint sense les botes,sota el sol,beben i menjant.Arriba desfeta,arriba sense forçes,pero arriba amb el cim al sarro,ella es tant humil que la muntanya ha sabut donar-li el seu premi.Sortim a les cinc,baixem i baixem,ara la travessa,ara el Portecuelo,ara Independencia...ella sent un fort dolor als peus,les botes plastiques li fan mal,jo sento les puntes dels peus amb moltes pessigolles...El dia es va acabant,pero el sol que se'n va per l'oest estara unes hores mes amb nosaltres.El descens es dur,i arribem a la tenda desfets,jo volia baixar al camp2,pero el cansament i el mal de cap ens fan caure dins el sac,estem desfets i avui si que dormirem.Dins la ment em queden tots els records,la llum i l'energia del cim em tornen dins un altre somni,ves a saber on acabare,ves a saber on em durà.
Gracies apus ,gracies Pachamama, gracies a tots per donar-me forçes per seguir endavant.

Salut i força!

El cim d'America, el cim del projecte.

2008-01-14T18:25:00.000Z

Hola a tots i sobretot bon any nou!!

Se que vaig un pel tard, es el que passa quan un esta fora d'orbita, quan estas a dos dies de la carretera mes proxima, quan ets fora de qualsevol civilitzacio o mon modern. Aixi ha estat, he viscut el cap d'any a 4.200 metres, al camp base a Plaza Argentina, sota l'Aconcagua, proper al glaciar dels Polacs i amb un munt de gent preciosa, que han compartit amb mi i l'Elena uns dies inolvidables. Hem estat 15 dies a la muntanya i amb molta sort, doncs el clima ens ha respectat bastant. L'Aconcagua ens ha ensenyat tots els seus colors i caracters i ens ha deixat pujar dalt el seu cim, alli les emocions i els sentiments varen esclatar, un any!, un any de muntanyes, un any d'Andes, un any d'amics nous i de trobar-me amb gent estimada. Tot ha estat tant fort per mi, tot ha estat tant bonic, que no puc expresa-me amb paraules sense que la pell se'm posi de gallina tocant les tecles d'aquesta computadora. Soc feliç, soc feliç com mai, com sempre, com m'han ensenyat i com he apres sol, la gent que m'ha envoltat m'ha fet sentir el mes privilegiat del mon, he apres, he apres a riure sol i en companyia d'extranys, a plorar com a esser huma que soc i a emocionar-me escoltant les vides que ens envolten i que un dia el desti fa que s'ajuntin. Aqui us venen unes fotos de l'ultima muntanya, del cicle que s'ha tancat, pero que en deixa un altre d'obert. Els Andes m'han fet com a persona i la gent que els envolta, les seves cultures i els seus paisatges m'han curtit com a animal que soc, nomes els puc donar les gracies i dir-los que aqui hem tenen pel que necesitin, soc una part d'ells!!!!

Fins aviat, ja us enviare la cronica dels Aconcaguas, la mes alta del projecte. L'Elena i jo, us desitjem un bon any i unes bones sensacions, el millor per tots!!! Somieu, somieu molt.. despres ja es complira tot!!!

El Rusky dels Andes

Bones festes desde els peus de l'Aconcagua

2007-12-26T10:22:00.000Z

Mendoza, 22 de Desembre. Jo ja soc proper a l'ultima muntanya, la mes alta, la que tancara aquest llarg viatge, aquesta llarga aventura que vaig començar en solitari i que ara esta acabant amb una llarga llista d'amics i companys de viatje. Vaig sortir de la Paz el dia 18 de desembre, alli vaig despedir-me del company mes animal que he trobat, en Didac que em va tractar com un germa, amb el que vaig compartir tantes i tantes aventures..... Despres de 19 hores de bus, en un paisatge bastant arid, on els arbres eren petits i arrodonits, plens d'espines i amb un fullatge que comencava a brotar, doncs les plujes ja toquen Bolivia, dia si i dia tambe. Un paisatge roig, de tots els rojos que un es pot imaginar, formes llunars i zones on la vida sembla imposible, pero on pobles i comunitats viuen i construeixen el seu futur amb alegria. Torrents i mes torrents secs i plens de codols, on un gran riu s'anava creuant en la carretera, desbordant aigua recollida de la pluja, terrosa i salvatge que baixava, com jo.., cap a l'Argentina.

L'arribada a Villazon (frontera) va ser tranquila, pero la continuacio va ser desastrosa, una llarga cua a migracio d'Argentina, que no es movia, em va tenir tres hores de peus i contemplan la paciencia de tots, bolivians i turistes. Per sort a les cinc de la tarda ens van firmar el passaport i amb l'Anthoni, un irlandes xef de cuina, varem agafar de nou un bus per anar fins a Salta. Pel cami, dos controls militars amb escorcolls i control de passaports. El paisatge continuava sent especial i espacial, turons de tots colors, la Quebrada de Humauaca s'obria i ens donava pau. La nit i la foscor va arribar, nosaltres a Jujuy ja varem començar a degustar un "lomito argenti" i just,a les dues de la nit arribavem a Salta "la linda".Alli, el Toni coneixia un hostel i en cinc minuts ja estava beben una cervesa amb un pilot de gent simpatica i alegre. Ja soc a l'Argentina!! em vaig dir i aquella nit, varem aprofitar per celebrar l'arribada, uns balls i a les cinc al llit. El hostel Inti Huasi, del German i el Victor, una casa bonica, acollidora i plena de somriures. Una volta per la ciutat, amb un nou company d'habitacio, en Joan de Moia, si, si, del Moianes!!.

I be.., el dia seguent ja esperava l'Elena, que baixava de Boliva amb la Virginia, la seva boja amiga. No em vaig poder despedir de la Virgi, pero l'Elena, a les sis del mati arribava a Salta, ben cansada i masegada del viatge que la portava des de la frontera. Al migdia ja agafavem el bus cap a Mendoza, unes 19 hores ens esperaven, pero ja amb el somni d'acostant-se al cim mes frequentat i anhelat dels Andes, l'Aconcagua. El paisatge va canviar, boscos i mes boscos, verdor i mes verdor i una posta de sol que ens feia somiar, mentre degustavem un bon sopar dins el superbus Argenti, jejeje, quin canvi aquests busos de l'Argentina!!. I be.., el despertar del dia 22 ja va esser amb els grans andes a la nostra dreta, moles de muntanyes gegants que ens anaven seguint mentre baixavem per la provincia de San Juan fins a la de Mendoza. Desde el bus, amb la llum del sol ja un xic alta, es reflectia al fons el Cordon del Plata, una de les meves cases, mesos i mesos enrere. I be, a Mendoza nomes arribar, trucar a un bon amic, el Pere Vilarasau, que ens ha allotjat en el seu apartament. Sense perdre temps ja hem començat a mouren's per la logistica de pujar el cim i contrari al meu primer planteig, al final decidim pujar per Punta de Vaques i fer la ruta dels Falsos Polacos, una zona molt diferent a la normal. Molt menys concorreguda, on els que hi ha son mes propers a les muntanyes i on les vistes de la cara sud ens deleitaran i ens faran petits e insignificants. Seran uns 50 quilometres fins a Campo Argentino, el camp base i despres 2 camps abans no provem el cim. El Pere, ja m'ha comentat que esta sent un any bastant fred, amb vents i nevades seguides, pero nosaltres hem arribat per canviar aquest mal temps, per aixo hem vingut, per demanar al Centinella de Pedra que ens deixi acariciar el cel desde el seu pedregos cim. He flipat dels preus, tant de les mules com del permis, pero com diu l'Elena, el desti ens ha portat aqui i hem de deixar de preocupar-nos per temes de caracter material, hem de deixar-nos absorvir per l'aventura que esta apunt de començar, la mes emotiva, doncs a part de l'Elena, pujara amb mi o dins meu, l'amic de General Alvear, el Guille que ja fa mesos que viu als cels i que segur que em donara moltes forçes per tirar endavant, aquesta expedicio es en honor seu i el seu llarg somriure brotara cada dia, per molt fred que senti o per molt gris que estigui el cel.

Be.. canalla, segur que no veure-ho el correu fins despres del Nadal, pero m'es ben igual, gaudiu de les festes i dels aconteixements que visqueu aquests dies, que us haig de dir jo que intento viure a flor de pell, sigui on sigui i el dia que sigui. Ajunteu-vos, rieu, ploreu, canteu, balleu, mameu tant com pogueu i sapigueu que jo estare amb vosaltres en cada rialla que surti del vostre interior, aqui es on vull estar, dins vostre. Us desitjo el millor, amics i amigues, familia i extranys del mon a tots bones festes!!. No tinc fotos per penjar, pero aqui us deixo un petit tast d' aquets darrers 11 messos per terres andines. Desde Argentina, con amor el Rusky, aquell que ja sent propera la tornada al poble que el va veure neixer i creixer!!
Salut i força!!!!

Desde Lima

2007-12-26T09:59:00.000Z

Lima, 12 de desembre. Hola a tots i totes!!! Com va la vida?, jo ja tinc el cul fet pols, les cames en forma de quatre, pero amb ganes d'arribar a Bolivia i potser dema ja hi arribare, ves a saber....

Avui us escric ja desde Lima i quin caos, ostia,es ple d'obres per les seves avingudes i carrers.Un transit horrible, una contaminacio bestial i una calor que s'enganxa....aixi es Lima. Ara me'n anire a menjar un ceviche de marisc, al mateix lloc de sempre, vora la plaça d'armes. Un menu ben economic i amb bon peix.

I be..., aquesta tarda ja marxo direccio Bolivia i si tot va be, dema a les quatre de la tarda arribare a Bolivia, a la ja ben coneguda frontera del Desaguadero i entrare a La Paz...quins nervis, quina emocio. Alli el mes segur es que em trobi la Elena i la Virginia, les dues companyes Madrilenenyes i junts ja baixarem cap a l'Argentina.

Us envio uns retalls fotografics del descens, son de Macara, Piura, el pont fronterer i altres imatges de la baixada.
Us envia molts petons, el Rusky dels collons!!

Desde Quito i baixant...

2007-12-26T09:57:00.000Z

Quito, 8 de desembre. Hola amics, ja estic a Quito. He baixat volant i els meus genolls ho senten mes que la ment. Estic bastant cascat de les cames, pero es tracta de patir una mica, si despres un vol aconseguir els reptes que es proposa.

Avui a Quito fa un dia bonic, estic voltant i visitant la ciutat. Estic retroban a la gent que amb l'Elena vam coneixer aqui i varem frecuentar. Es molt divertit, vaig a l'internet on em coneixen, despres a fer sucs amb les mamites que tambe s'enrecorden de mi. Estic allotjat al hotel que vaig compartir amb l'Elena i els amics d'alla em pregunten com estic. Vaig a menjar on tambe em reconeixen, faig el té i la empanada en el bar de "Las chicas de Oro", que divertit és retrobar a tothom qui t'ha fet somriure en algun moment i compartir algun segon mes de les nostres vides.

Avui ja marxo cap al Peru, surto a les sis de la tarda i arribo prop de la frontera a les sis del mati, just a Loja. D'alli marxan busos cap al Peru i si puc n'agafare un que em porti a Piura, a la costa Pacifica on descansare per la nit. Be amics i amigues, us vaig informant de com va el descens del continent.

Us estima molt i molt i molt, el Rusky d'Avinyó!!

El caminante

2007-12-26T09:46:00.000Z

Bogota, 6 de desembre. Hola a tots i a totes, com esteu??? Jo, emocionat com un passerell i tocat per la nostalgia de deixar un pais, mes ben dit una casa, mes ben dit, un grup d'amics i mes ben dit una persona increible.... Us envio el correu de la Mariale, la noia amb la que he estat recorrent la perillosa Caracas, en aquest correu es veu com es ella i veureu com es especial, increible, inigualable i un munt d'adjectius mes. La trobare a faltar molt i molt i per aixo somiare en el dia que ens retrobem. Us estima el vostre Rusky!

Panas:
Desde ayer no está más por Caracas el Raül Corominas. Y lo extraño un mundo. Porque aunque parezca un extraditable, es en realidad un extrañable.Así que antes de escribirle un correo que le debo a él, quise escribirles a ustedes para que se queden con la dirección del Rusky, para que se vean en las fotos, donde estamos, o donde quisimos estar, y a los de Bolivia, lugar que nos hizo visibles, para que vean que no es tan jodido llegar a Venezuela y para que aprecien al alto pana que en unos ocho días volverá a trajinar las calles empinadas de La Paz. Ahora que tienen de nuevo la oportunidad… capitalicennnnn.
Que si, que come más que un remordimiento.
Que me destrozó el baño, y aun no sabemos, mi dealer-albañil y yo, por qué razón.
Que fastidiaba a los gatos.
Que roncaba como un tractor el hijodeputa.
Que era medio pavoso (gafe, pa entendernos en ambos mundos) y el único día que fue a la playa diluvió, y la única elección que perdió Chávez, aquí el pana.
Que tiene un descontrol hormonal bochornoso, que sumado a la cantidad de glóbulos rojos que trae de las montañas lo hace letal.
Y más, y más, pero ojalá muchos de nosotros fuéramos por la vida con semejante desparpajo y con tan bonita impunidad.
Y si, lo extraño, porque era el único capaz de comerse feliz en la vida, las cotufas (palomitas de maíz, popocas… que ladilla ser cosmopolita) que yo quemaba con tanto encomio.
Helo allí, de fiesta, de reporterismo, de latin lover, de bailarin, de cronista.
En fin, de un fulano que vive la vida como le sale del forro de los cataplines.
Ale

Adeu al Carib

2007-12-26T09:44:00.000Z

San Antonio de Tachira, 4 de Desembre. Hola familia dels mons, com va? Jo ja de baixada, a punt de marxar cap a Bogota, despres d'un viatje bastant curtet desde Caracas, unes 17 hores de bus, fins a la frontera a San Antonio de Tachira. Alli no he tingut tants problemes com l'altre vegada, aixo si.., he hagut de timbrar el passaport en un edifici diferent al que ho vaig fer d'entrada i com a regal, un "impuesto de salida"(culpa del rei??). Doncs be.., aquests dies a Venezuela, mes ben dit, a Caracas, han estat ben intensos, no m'he mogut pel pais, pero he conegut la ciutat com no hagues pensat. Doncs clar, una de les ciutats, sino la mes perillosa de Sudamerica, l'he recorreguda de dalt a baix. He viscut en un barri, on els trets s'escoltaven a totes hores, m'he mogut pel barri, agafant el transport public. Tambe m'he mogut molt pel metro de Caracas, fins a les zones mes centriques, on hi ha les universitats, els edificis financers i encara que pocs, algunes plaçes o algun passeig. He vist com la gent del pais esta molt activa politicament i tambe socialment. He viscut les manifestacions del Si i el No a la reforma que va promoure el president Chavez. He vist com entre amics hi ha molta diferencia de pensament, gent que esta cegat i llençat per la politica socialista del president i gent que diu que el president s'esta pensant que es un Deu. Tot i aixi he vist amb els meus ulls mercats mes barats en els barris pobres, cliniques amb metges cubans, tambe per la gent sense recursos i una clara intencio d'igualar la vida entre la poblacio del pais. Tot i aixi, a vegades, en Chavez es passa i diu coses molt animals,com "el que vota contra la reforma, vota contra mi" i despres he parlat amb gent que deia que no, ells votaven en contra uns articles bastant imposats i durs. Lo dolent ha estat que no es podien votar un a un, sino tot junt, per aixo ha perdut les eleccions, molta de la gent que ha votat en contra es Chavista. Be.., doncs Venezuela ja ha quedat enrere, la Alejandra la noia amb la que he viscut, periodista i acitivista social, una mossa molt maca i lluitadora ja em va despedir, la trobare a faltar, doncs he apres i viscut coses molt besties amb ella.Avui, ja a Cucuta, he comprat el pasage de bus, direccio a Bogota, on arribare dema a les set del mati i fare una parada d'un dia, abans de sortir disparat cap a Ipiales, just a la frontera amb l'Ecuador, sera com una cursa, pero sentat en bus. Be, ja us anire informant de la baixada rapida del continent, si tot va be, entre el 12 i 14 estare per la Paz a Bolivia, on ara hi ha alguns disturbis, intentare parlar amb l'amic Evo, per informar-me del que esta passant, com sempre, els d'Orient no volen creure, pero bueno, aquests paisos on els pobres guanyen terreny, els rics no volen cedir ni un pam, quin mon ens ha tocat viure i veure...... Vinga familia, us cuideu del fred i del consumisme nadalenc, que es una cosa que cada any costa menys, doncs som mes pobres cada dia que passa, almenys materialment, emocionalment ho podem canvir.
Salut i força!!!