Ja he arribat a Potosi desprès de 10 hores de bus amb un fred terrible que a mida que passava cada hora es prolongava mes i mes, pero el calor de les animes que venien al bus em va ajudar a aguantar. Al arribar a Potosi el bus ens va deixar a la terminal, eren les sis del mati, la vida començava a forjar-se en els seus carrers, gent amb farcells, taxis movent-se amunt i avall. El cel ja agafava tons blavosos tot i que la mina, la muntaya estava en la mes negra foscor, nomes uns fanals que ressegueixen el perfil de la muntanya la delataven. Preciosa vista de la ciutat i de la seva gent, que amb un fred de mil dimonis ja començava a aixecar el dia.
No tenia l'adreça del hostel, pero per un mapa que vaig veure a internet el localitzava prop de la plaça d'armes. Amb el meu poc equipatge vaig començar a pujar poble amunt, l'alçada em va començar a passar factura, doncs la respiració era mes difícil i el nas es glaçava, però jo amunt. Arribant a la plaça de l'estudiant, antics records em varen venir al cap i així escalfava el meu fred cos. Travesso per la vora del mercat central i ja estic a la plaça, tot semblava anar be, pero..... Ostia, amunt, avall, aquest carrer, no l'altre.... no hi havia ous, no trobava l'hostal i ho demanava i la gent m'enviava a diferents carrers, altres deien que no hi havia cap hostal amb el nom que els hi deia, la poli ni idea... Per fi, després de voltar com una baldufa mes d'una hora per la zona antiga de la ciutat, vaig trobar l'hostal, el problema era que no tenia un cartell que sobresurtis, sino que el nom era a la paret i feia només tres mesos que havia obert. Un Bolivià que havia viatjat per Europa l'ha aixecat, es com un hostel, l'unic que he vist a Bolivià i molt bonic, doncs es una antiga casa colonial.
El fred es intens, pero un aguanta be, esmorzo al hostel i de sobte em trobo amb un noi que vaig conèixer a El Calafate, en plena Patagonia, el Juan treballava en el hostel on he triat allotjar-me, ens varem fondre en una gran abraçada i en el famós peto que fan els Argentins (que ja trobava a faltar jejeje). També un altre noi Argenti i casat amb una Austríaca es relacionen amb mi i en un moment els dic si puc acompanyar-los a la mina, ells no volen llogar el tour, només s'hi volen acostar amb transport public i m' acaben acceptant, de mentres comencem a xerrar, ells van treballar a El Chalten de portejador ell i de botiguera ella, son molt macos i estan casats, fan gracia, doncs ell es ben morenot, un evident Mapuche i ella rossa amb ulls blaus.
A la cantonada passa el bus que va a la mina, es una combi i te un cartell que ho posa clar on va: "Pailaviri". Ja hi ha vida, nens i nenes corrent per anar a l'escola i gent mudada que deu treballar al centre, tambe hi ha un home que no para de tocar el xiulet, curios pregunto el perque .Ell, avisa a la gent que esta a punt de passar l'escombriaire, ben curios... Ens paren i pugem, aquí som i serem els únics gringos, pero es massa perque la gent es tan maca que ni ho notes, fins i tot un es sent com si fos d'aqui. Passem pel barri dels miners, on el mercat malgrat el fred que fa, hi regna el bullici. Verdures, fruites, esmorzars, material pels miners, tot es ven.....i igualment un munt de gent volta, queqhuas mastegant, mamitas arronsades sota els seus grans vestits per fer passar aquest fred mortal, miners que porten el seu lot amb la bateria........
Pugem mes i mes fins arribar a l'entrada de la muntanya, un torrent passa per sota el pont que creuem, es brut de brossa, es furgat per un parell de porcs que pel perfil semblen gossos. La mina però em reclama tota la meva atenció, la gran muntanya de diferents colors, de tanta i tanta historia, la cara de la gent que un va veient a mesura que s'acosta al centre, ufff, aixo us juro que no s'oblida, un ofec intern recorre tot el meu cos.
Arribem a Pailaviri i paguem 1 bolivià mentres sortim de la combi. Desenes de persones, d'homes ens envolten, ens passen per un costat, amb les cares desfigurades i les galtes inflades, plenes de fulles de coca, altres estan vora un grup de dones que fa menjar just a la vora del camí, la brutícia es extrema, hi ha gossos sense gaire sort que volten esperant que els caigui alguna sobra.... Pujo un xic, es nota tant la duresa amb la que conviuen aquesta gent que la pell s'hem posa de gallina, aqui em sento tant petit, tant insignificant, tant poca cosa, ells com els animals, hi treballen dia a dia, sota la duresa d'un aire enverinat, sota la esperança de ser rics, sota una curta vida que els dura no mes enlla dels 40 o 45 anys, que faig jo aqui????sembla que m'hem foti d'ells!!! Faig algunes fotos, pero decidim marxar, doncs els tres sentim un ofec molt fort i no es de l'alçada, es de la consciencia, del respecte.
Marxem com hem vingut, en una combi. Els meus ull s'humitejam de les cares, dels somriures, dels gestos d'aquesta gent condemnada a la vida i la sort dels minerals. A Potosi menjo amb la parella, però ells se'n van, se'n van al nord i segur que ens trobarem tard o d'hora, hem passat poca estona junts, pero hem lligat com un cordada.
Amb el fred dins meu, doncs encara no m'he acostumat al vent que bufa aquí, vaig a passejar per la zona colonial. Realment es preciosa, les edificacions, les esglésies, els portals, la historia d'aquesta ciutat, que en la seva època va ser tan gran com Londres, s'intueix,la vida senyorial, que devia contrastar massa amb la vida dels miners, només uns centenars de metres mes amunt. Alla morien com mosques, aqui s'enriquien amb la seva sang, quina poca consciencia de mentres l'església ens ve a donar sermons de bondat, de fe. Ells que aquí van "assassinar" cultures senceres. M'agrada mirar als ulls a la gent que trobo, tenen una mirada tant dura, tant soferta ja des de petits, amb la pell ben cremada, fins als ancians,que han aguantat mes del que nosaltres mai arribarien a imaginar.
Prenc una xocolata calenta i després m'ajunto amb tot un munt d'amics que viatjen tant bohemis com jo, junts passem el vespre mirant una peli, després anem a sopar i ens proposem tancar un pub, I finalment a l'una anem a dormir, enmig de quatre Bolivians borratxos que volten pel carrer, cridant,”Viva Bolivia carajo!!!!! “
Em fico al llit amb compte, pero un gruix considerable de mantes i el cansament de la nit anterior al bus, m'introdueixen en un son molt profund. Em desperto a les nou, costa sortir doncs dins el llit, potser son 35 graus mes que a fora, pero faig el fet i surto a fora, per sort el sol, ja pica per un canto del pati interior i alla aprofito mentres esmorzo, com canvia estar sota el sol o a l'ombra, us ho juro!!!
Avui tinc ganes d'anar a Tarapaya, als Ojos del Inca, unes vetustes aigues termals que hi ha en aquesta ciutat a uns 40 minuts de Potosi en combi. M'informo i m'acosto al mercat Chuquimia, que es al sud de la ciutat, aqui els colors son generals i molt cridaners, la gent vella van amb els vestits quetxuas, tant homes com dones. Mercats al carrer on es pot trobar de tot: electrodomestics, roba, fruita, carn... amb aquest fred no calen neveres.
Per molta gent que vegi venent al carrer, m'impressiona molt veure a un ancià, venent sense mantes, sense escalfar-se, amb els ulls mig tristos, però conformat amb el que te. Arribo al mercat, un venedor de gelats, crida el nom de la ciutat on va la combi i m'hi fico... en pocs minuts dels quatre que eren, ja som 16 dins la combi i després de carregar algu mes a la vaca, sortim amb la vista d'una ciutat que esta en moviment, bonic Potosi, i molt acolorit!!
Anem direcció La Paz, passem un encanonat de roca, on un riu ben contaminat ens va seguint de costat, la roca sembla bona fins i tot per escalar .La flora es minsa, nomes alguns matolls que pinten les vessants de colors verdosos clars, altres son de colors rogencs, doncs els minerals de la muntanya no deixen créixer res. Baixa gent i la comoditat creix un xic. Seguim el riu marronos, i ell ens porta a Tarapaya i despres al Ojos del Inca, al final baixaré al poble de Miraflores, poble que viu entre les dues lleres del riu, amb una sorpresa molt curiosa. Arribo al poble, baixem tots i un home amb el que he parlat em diu: "por todo el pueblo hay piscinas". A l'entrada com tots els pobles turístics, la Coca Cola i el seu color vermell s'ha agafat totes les parets que es podien pintar. Miraflores es un poble afortunat, doncs a la vessant esquerra del seu riu, la muntanya plora aigües termals i ells molt llestos, s'han dedicat a construir piscines i ha tancarles, fent-les cobertes. Perque? Aixo es el que em preguntava, pero el vent que aixeca gran quantitat de pols i de merda ja m'ha donat la resposta.
Es ben curios, almenys n'hi ha vuit o deu i totes bastant be, amb una aigua clara i calenta, que et treu tots els mals. He passat un parell d'hores a l'aigua, doncs dutxar-se a Potosi costa molt, jejejee. Despres m'he menjat un burguer d'ou ferrat i he passejat pel poble, un poble molt brut, per dins i per fora. El riu que passa pel mig es un niu d'infeccions, merda a dojo, fa por, pero be.., qui els diu a aquesta gent que aixo no esta be, a mi em dirien,”Y lo que hicieron los españoles, eso si estuvo bien??
Torno ben relaxat, amb el cos caigut, bec molta aigua doncs em sento força deshidratat. El viatge de tornada es entretingut, un nen juganer amb el seu pare, son al davant meu i com no..., la meva cara el te ben entretingut una estona. Despres puja una mamita, arrugada com uns pantalons de lli, les mans, la cara, amb una oloreta a verd a haver segat alguna herba. Tambe puja un home vell, que s'assenta al meu costat, em mira tota l'estona, pensant que jo no el veig i quan veu la camara de fotos, despres si que s'entusiasma i la curiositat el pot com un nen petit.
Arribem a Potosi i com no..., la muntanya desde molt abans ja ens dona la benvinguda, es un deu, es la mare de tot, des d'on siguis, ella et veu,la imagino quatre cops mes gran 300 anys enrere. Arribem al mercat de Chuquimia i m'en vaig a dinar, avui passejaré un xic per la ciutat i dema ja m'en vaig a Sucre, “la ciudad blanca”, a dues hores de Potosi, pero amb un clima molt mes raonable, almenys aixo espero.
Desde Potosi, us saluda el Rusky, que val un Potosi!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada