dilluns, 20 d’agost del 2007

Rurec entre gel i roca, vida salvatje!!



Dimarts 7 d'agost, ja mes recuperat del Huascaran em llevo amb tot empaquetat, fa sol, caloreta ja son les vuit i baixo per que la Gisela ja m'ha preparat l'esmorçar. Quan em veu s'exclama,"te esta cayendo toda la piel, pobrecito"!!!. La Gisela es la dona de l'Aritza, l'alpinista i guia Vasc que viu ja fa uns 15 anys a Huaraz. Surto de casa seu ple de crema solar i amb la gorra del Bolivar, doncs m'haig de cuidar, si no la nova pell sortira ben cremada tambe. Em despedeixo d'ella mentre pujo al taxi, la seva cara d'alegria es barrega amb la de compassio, doncs ella sap prou be que les muntanyes a vegades no et deixen tornar..... Arribo a l'estacio d'Olleros, he quedat amb un arriero alla, a partir de les deu l'hora s'acosta i nosaltres no marxem, doncs no s'omple la combi(furgoneta de trasport), al final pactem un preu mes alt i sortim en direccio est. Correm esberats per la malmesa carretera del Huaylas, toldos estesos a la cuneta que estan plens de llegums mentres les assequen al sol. Homes i dones volten per la vora, tambe gossos, porcs lligats pel coll, gallines i galls....i aixi anem creuan pobles i poblets fins arribar al pujador d'Olleros, ara ja som a nomes 10 quilometres. Aqui nomes trobo pols i mes pols, fins que arribem a la plaça del poble, aqui baixo i ben be, no se on soc, nomes tinc un nom al cap..., Hilario Rimac.
El busco i com no..., esta en un bar sense fotre res, cony d'homes, son uns mandrosos!!!. No l'han avisat de la meva visita, pero despres d'acordar un preu(bastant alt per mi), marxa a buscar els seus burros. I torna enprenyat, nervios e intentant canviar el meu planing, "amigo, es tarde y se me llevaron los burros, mejor mañana vamos arriba, tengo un grupo que sube hasta la quebrada"......... que noooooooooo!!!! Despres de convencel, em diu que mes amunt, en un poblet, Cangrei Grande, en alla trobarem algun cavall o burro per llogar. Pero fins alla, tot sobre nostre, carreguem les motxilles i començem a pujar, voltant les terrasses de cultiu, vorejan el riu, tot aixo amb una calda que et fregeix. A la plaça de Cangrei, es movilitza Hilario i aviat troba burro, pero al moment canvia i busca un cavall per ell tornar mes rapid avall. Mentrestant aquest es posa nervios al costat d'un home vell, que a les deu del mati ja porta una llufa de por, jo amb paciencia escolto i miro. Carreguem el cavall i sortim del poble entre porcs i gallines que ens envolten. Arribem a una casa i alla ell es para, al cap d'un moment ja torna amb noves noticies. "Mira, este es John y te va a llevar, yo me quedo porque mañana me voy con turistas, y poder preparar". I aixi es la vida..., au paciencia i amb el John manant el cavall sortim pampa amunt, el color es groc, de diferents tons, pero groc, l'herba i els fanals son secs del fred i del vent que regna aqui. Vorejem una gran tanca, al fons es veu un cim, es el Shacsha de 5.703 metres, realment es precios i es veu prou empinat. Davant nostre, ja trobem molta pampa que poc a poc anem assolin. El cami es fica en una vall, es el principi de la Quebrada Rurec i a partir d'ara son uns 16 quilometres fins a la laguna.



Sense parar anem conversant, el John te 22 anys, es arriero i tambe camperol i esta solter, cosa extranya li dic.... Un riu de color transparent que deixa les pedres de colors rovellats baixa per la vall, trobem cabanes de pastors i bestiar, pero totes estan desertes. Mes amunt trobem un ramat d'ovelles guardat per uns gossos bastant salvatjes que intenten atacar el cavall i tambe a nosaltres, jo agafo el basto fort i em preparo per la lluita, pero al final tornen a casa seva. Ara ja es veu una zona prou rocallosa hem recorda el Pirineu, una cresta trencada de color grisos retalla el cel, tambe s'hi veuen alguns arbres, sobretot quenuals i altres matolls. I per fi despres de creuar una porta i comencar a veure vaques, sortim a l'ultim tram de la Quebrada, on es veu desde el cims d'herba, fins al Rurec, lluny a l'extrem de la vall, ben altiu i amenaçador. Començem a atravessar una pampa gegant, on centenars de vaques pasturen, son del Parque Nacional Huascaran i les cuiden uns pastors que viuen en unes cabanes prou autentiques. Estem cansats i el John em diu que fins per aqui em portara, que ell ha de tornar, i jo em deixo fotre, decideixo quedarme aqui, a uns 8 quilometres encara de la laguna, molt lluny dels nevados, molt lluny de tot. Ens visiten els pastors, salutacions, fumem uns cigarrets i despres quedo tot sol sobre la pampa, en un prat en pendent, una zona tranquila, lluny de besties i amb parets de roca que aprofitare per cuinar-hi. Abans miro l'hora i crec que puc fer un porteig amunt, no se on, perque no se ben be on soc, pero començo a tirar amunt, per unes pendents amb herba que em fan el pas lent i pesat, la verticalitat es bastant forta, i em canso prou. Pujo i pujo, la pampa i alguns llacs queden minusculs sota meu, començo a veure la magnitud de la vall, veig millor les grans parets de granet i la punxeguda Punta Numa. Calculo que son de 300 a 700 metres, amb sostres, fisures i plaques que farien caure la baba als mes roqueros del planeta. Jo amunt, buscant la neu, buscant el gel, buscant un collons de senyal, pero no veig res, pendents i pendents d'herba i blocs gegants de roca com fantasmes congelats. Per fi una aresta em porta al fil del cimet i desde alla diviso el majestuos Shacsha, llunya encara i abans d'ell un cim, no tant bonic pero accessible i a la meva mida. Desde aqui es veu molt mes..., es veu el Urpiash, el Uarashraju i la seva llacuna verd oliva que resta al fons de la vall. Fumo un cigarret, mentre els colors del cel es tornen mes tristos i apagats, deixo el material assegurat sota un bloc i em despedeixo d'aquest privilegiat mirador, dema pel mati tornare a ser aqui, pero amb la intencio d'arribar fins al Shacsha. Baixo per les pendents volant, saltant i cantant, esbero ocells que tranquils s'escalfen sobre els rocs i l'ultim tram el baixo amb mes calma i contemplan com el sol ja es vol amagar, rere la Cordillera Negra. Arribo a la tenda i hem faig un berenar sopar, sense respirar endrapo pasta i entrepans, barregats amb olives i amb un tang del 2002, tot exquisit!!. Passo de postres avui, doncs el cansament em dobla i el sopar m'ha omplert fins al coll. Sorprenc una guineu que m'esta mirant a uns 10 metres de mi, collons...., començo a espantar-la, no vull que m'ho faci ella mentres dormo. Dins la tenda preparo lo poc que tinc de carregar l'endema i em poso a dormir, esperant el soroll de la guilla que s'acosti al meu rebost. Em desvetllo, es mig fosc o mig clar, sento soroll fora, son les vaques que han pujat aqui amb mi, estan pasturant i no molesten, jo estic apretant la tenda amb els peus, doncs la pendent m'ha fet correr fins a baix.



Dimecres 8 d'agost, em vesteixo i surto fora, sento el gelid aire, pero tambe sento el calid proposit de comencar a caminar, de viure i veure coses noves, la natura avui em tindra una sorpresa???? Faig l'esmorzar..., lleteta, cacau i krispis i quedo ben tip, ple de liquid, calçat amb les botes i amb la motxilla a l'esquena, surto pendent amunt, al meu voltant les vaques fan com cada dia, pasturen i deixen que el sol les escalfi, tenda tencada i amunt. Pujo i pujo, el sol ja m'ha atrapa i la calor es forta, he hagut de fer una parada d'emergencia, doncs la llet m'ha fet correr l'aparell digestiu avall. Penso en el viatje que porto, en els amics que he fet, en els que he perdut....aixi emocionat i content la pujada no es fa tant monotona i a la vessant contraria els cims dormen encara dins el fred i l'ombra. Diferents classes d'ocells cantadors em volten, de petits i mes grans, inclus un falco gris fa acrobacies de vol per distreurem. Arribo al diposit, el dia ja es alt, el sol escalfa i em fa treure la roba, m'assento per beure i menjar un xic. Traço una linea imaginaria, sera la d'apropament al cim, doncs abans d'arribar-hi tinc una zona de parets i plaques de granet, que les travessen alguns corredors, aqui no hi ha neu encara. Decideixo revoltar per sota la cresta i no fer-la per dalt i touxe!!, perfecte, sota hi ha un llac, esta quiet i tranquil, ni vent, ni corrent, el vorejo sense fer soroll i començo a pujar per les plaques, ara es dur, es cansat, fa estona que volto i encara soc lluny del cim. Despres de grimpar i contemplar el paisatge, arribo a la cresta, es de blocs i a vegades per la dreta o altres per l'esquerra vaig fent cami, amb compte travesso el cim de blocs per sota, doncs per aquesta vessant hi ha un tall d'uns 70 metres fins arribar al coll que porta al nevado. Per l'altre vessant, la nord hem trobo un corredoret, que desescalant aconsegueixo baixar i em situo ja prop del coll. El dia va corrent, pero jo encara mes, bec un xic i travesso el coll, veig fites, aixo fa que hem refii un xic. A l'esquerra cau la glacera del cim i terreny que ve ara son plaques i mes plaques de roca, on la glacera fa anys es va perdre's per sempre mes. L'entrada es dura, haig d'escalar un xic, pero despres l'adherencia es molt millor i pujo fins un corredor, ara ja amb neu. Em calço els grampons i comenco a pujar uns trenta metres i arribo a una aresta, es preciosa i aerea, m'hi calço les punxes, aqui es roca i gel amb caigudes pels dos vessants. Despres de recorrer uns 50 metres exposats, ja soc en terreny mes segur, aquest s'eixampla i per fi progreso mes segur. A l'est s'hi veu el final de la quebrada, la laguna, el Rurec, el Uruashraju...., la magnitud del que m'envolta es fa mes gran per moments i jo em sento mes petit, molt mes petit. L'aresta es torna glacera, sense esquerdes perilloses i nomes em queda creuar una planicie per pujar una pendent suau de uns cent metres. Davant meu hi ha el Shacsha, aquest fa por, la seva paret vertical es torna a dalt una aresta finissima, que em posa a mil nomes d'imaginarmela. Jo, a baix al Shacsha Oest, un cim no tant bonic, pero collons que m'ha costat lo seu!!!, te una aresta en cornisa i sota es perd la glacera oest del cim, que cau centenars de metres fins a un llac de color turquesa. gaudeixo del cim, pero quedo amb ganes de mes, doncs davant meu hi ha una gran obra d'art, ara estic a uns 5.400 metres i faig les fotos corresponets.



A l'oest les pampes i la Cordillera Negra fan goig, son pintades amb les ombres dels nuvols i els llacs que hi han, l'extensio es gegant, molt gran. Al nord, hi veig alguns cims, no els conec, pero son preciosos i els saludo amb molt respecte un cop mes. Menjo un xic, vorejo el cim, buscant una baixa directa, pero no..., tot es molt vertical i prou exposat, per fi em decideixo baixar, el dia encara es clar i net, almenys aqui a dalt, mes a l'est els nuvols ja juguen amb les crestes. Baixo i deixo la meva petja en la glacera, es bonic veure el cami efimer que un deixa enrere, l'il.lusio creix. Desgrimpo i atravesso la cresta amb compte, quedan bocabadat de la caiguda a l'est, mentres em trec els ferros per baixar les plaques. En comptes de tornar per la mateixa vall fins al coll, decideixo baixar mes a la dreta per sortir amunt, a la Quebrada, aquest cop les fites m'han donat confiança. I comenco a davallar per una vall dreta, rodejada de parets de granet inacabables, algunes amb les fisures plenes de neu, pels costats no tinc sortida, ara les parets em tallen el pas, pero vaig baixant tranquil, refiat, pero amb una sensacio extranya dins meu. De sobte les parets es tencan mes i mes, sota meu comencen a sortir plaques llises, primer es baixen, pero despres son força verticals, a mes una vegetacio de matolls i quenuals comencen a aflorar. Començo a quedar tancat, com en una trampa per besties, em fico a la gola del llop. Ja no veig sortida, tot son talls verticals i plaques infranqueables, no hi ha pas..., pero em fico entre arbres, per un corredor i guanyo mes metres, nomes de pensar en haver de recular i pujar el que he baixat, em cauen els ous a terra i la moral mes. Pero com un ratoli, busco el forat que em treura d'aqui i rascant-me entre el quenals, baixant de cul pel corredor, aconsegueixo arribar en un resalt vertical de deu metres, aquest si que no es baixa!!!. Pero trec el cordinet, rodejo un quenual i alehopp... rapelo per la cascadeta d'aigua. Em sento mig salvat, pero aviat em dono compte que hi ha mes problemes, sortosament un altre rapel de 15 metres els soluciona. I despres vorejo les terrasses que em porten on les vaques ja arriben, content i cansat somric del merder on m'he ficat i d'on m'he sortit.


Seguint traçes de vaca ( o sigui cagades) vaig baixant, tot i aixi hi ha llocs on la roca es molt vertical i cal de vorejar, em fico dins el bosc d'aquests arbres que m'han salvat avui la vida, els ocells canten victoria. Arribo al pla, per fi soc a la vall, les vaques curioses mirent la bestia que els ha sortit del bosc, pero continuen pastant, el dia s'acaba i necesiten fer la jornada. Segueixo el sender amunt i faig un quilometre abans no arribo a la tanca, els pastors separen la vall en dos i aixi les vaques uns mesos menjen a la zona est i els altres a l'oest. Salto el mur de pedres i un nou mon s'obre als meus ulls, mes salvatge, mes tranquil on centenars d'ocells van de matoll en matoll, cridan al extranger que arriba, jo els torno la salutacio. Mes amunt sorprenc per primer cop als Andes, cabres salvatges o "venados" que els diuen aqui, son uns cinc, tres amb banyes em miren capciosament, es giren i aixequen una gran cua blanca que els fa molt graciosos, amb atletics salts s'amaguen de nou al bosc. Pujo sense parar, doncs vull fer el camp mes amunt i ara hi deixare aquest material que hi porto, per tornar i buscar la tenda i tot el que quedi.
En una zona on el riu s'amaga entre la vegetacio i les roques, hi trobo un planell, arbres i lloc per la cuina, ho deixo tot i baixo sense parar, creu-ho tot el que he pujat i m'arribo fins on tinc la tenda, uns 4 quilometres mes avall. Desmonto tot, i em sorpren l'Hilario, ha pujat amb els turistes i em ve ara a fer la pilota, pero jo ni me'l miro, fotaria una bestiesa, cada moment que passa em posa mes nervios aquest collons d'home.


Menjo un xic, pero encara es aviat doncs son les cinc i gairebe fins les sis aguanta el dia. Començo la travessa de la vall, pujo amb pes, pero amb ganes de canviar de lloc, alla estare molt mes tranquil, sense vaques ni pastors. Travesso la vall, vorejo les enormes parets de roca, que em fan quedar amb la boca oberta, la respiracio i el cansament es alt, no he parat desde que m'he llevat, el dia es va enfosquin, al fons el Rurec agafa colors rosats, l'aire bufa mes fort, pero el calor corporal es alt. Per fi, just quan el dia es vol morir, llenço al terra la gran motxilla i ja soc a casa, la nova casa. El riu, es a quatre metres de la tenda encanonat a la roca, el soroll es agresiu, pero em relaxa. Monto la caseta, la cuina i el llitet i quan ja es fosc em faig un gran sopar, me'l mereixo!!. La foscor fa que el vent pari, el cel s'estrella, el riu no para ni de nit, i jo aqui solet, medito mentre menjo la pasta. L'endema, anire a la mateixa vessant, pero mes al nord, als Cashan, dos cims de 5.700 metres, agermanats per arestes de gel i roca, a veure on son..., jo encara no els he vist, jejejeje. Em fico dins la tenda, la musiqueta del riu em transporta i sonmiu, sonmiu molt aquesta nit, nomes el mal d'esquena em fa desvetllar en algun moment, pero el cansament em fa anar corrent avall.....
Dijous 9 d'agost, ja es clar quan em llevo, pero fa fresca, molta fresca, son les sis i vint i vestit surto a donar el bon dia al riu, als nuvols, als cims, i tambe als propers al Huantsan, que avui em saluden, amb els seus 6.395 metres, tot i estar lluny, impresiona i fa ser respectuos amb els meus pensaments. Preparo la llet amb cereals, amb la ment pensant el pla d'avui.
Em sento bastant cansat, ahir no vaig parar i avui haig de pujar desde baix, amb tot el pes. Mentres esmorzo i veig els primers raigs de sol que il.luminen a la vessant esquerre de la vall, decideixo anar amunt, a veure si puc ascendir un Cashan, i si no a portejar per l'endema, ja es veurà. I surto amb la motxilleta plena, ferros i cordino, menjar i botiquin......travesso i segueixo vall amunt, fins que en una pendent amb vegetacio comenco a ascendir. El sol ja m'ha atrapat, fa calor, la pujada es dura, no te repos i entre matolls vaig guanyant metre a metre a la dura pendent. Trobo una traça,sembla de vaques, pero hi ha fites, puja a la vora d'una franja rocosa, es dret pero es guanya alçada rapid, a la dreta i tinc un petit rierol, el soroll de l'aigua i la seva frescor em donen forçes interiors, pero mes amunt no es veu res, nomes pendent herbada. Pujo saltant per sobre els rocs, com jugant a no caure, doncs aviat ja arribo al fil de la pendent i veig tota la paret sud-est del Shacsha i de les crestes que el precedeixen i sobre meu com si fos un castell de nuvols, hi ha un gran cim, sera el Cashan????, no ho se, almenys es la seva cresta..., per arribar-hi hi ha una gran glacera, blanca i verge, amb esquerdes i seracs perillosos.
Travesso el riuet que baixa del gel i m'enfilo a les plaques de la morrena, doncs es veu que ha perdut molt gel i la roca despullada brilla al sol i forma petits torrents que baixen alegres. Grimpo, he perdut la visio de la glacera, pero per orientacio vaig fent cami cap al lloc on hem semblava millor per entrar-hi. Ja veig el blau gel, ufff, quina fresa!!!, sento les pessigolles que corren dins meu, la tensio i els nervis de no saber on em ficare, es una sensacio que atrau i al mateix temps et fa pensar en el pitjor, pero es aixi.... Em calço els grampons i m'hidrato, ara el sol i la calor cauen al cervell com un pes de mil tones, entro per un resalt de gel i ja soc dins, el mon blanc ara m'envolta i amb la meva brujula mental, em poso en direccio al cim. Vorejo un petit llac que hi ha dins i començo el desnivell, pero collons....!!!, m'enfonso, m'enfonso bastant, ara on la pendent es posa dreta la neu es molt tova i alla m'enfonso fins als genolls. Bufo, respiro fort, miro enrere, veig la marevella del que m'envolta i la força hem torna, faig uns metres mes, pero la duresa del traçat i la calor em tomben de nou. Trobo seracs i esquerdes que no em fan gracia, els revolto, els evito, pero la glacera pot mes que jo, em mata que m'enfonsi tant, miro cap al cim i em cau el cel al cap, alli la neu es veu blanca i verge igual, segur que es tova com la nata, em poso negatiu, pero a la que trobo un tram mes fort, la velocitat i la comoditat em tornen a convencer, amunt, s'ha de provar!!!! Fins que en una gran esquerda, em trobo mig barrat e intento acostar-me a un pont que sembla raonablement dur, pero a mesura que m'hi fico, m'enfonso fins la cintura, el panic ara s'apodera de mi, escolto tot sota meu, pero el fons negre i tenebros de l'abisme em fa tornar enrere i decideixo vorejar per una altre zona, fare mes volta pero mes segur. Per fi, arribo en una zona plana, on s'obre un mon glacial molt mes gran, la magnitud del que m'envolta em fa ben petit i despres de pensar uns segons, decideixo anar direccio contraria al cim, desde aqui veig una cresta mixta, que va en direccio al Shacsha, he decidit de pujar per alla, puc acostar-me i provare una grimpada de roca i una travessa per l'altre banda. Travesso la glacera per la planicie, m'enfonso pero ara vaig en baixada, revolto un parell d'esquerdes grans, la meva vista es perd glacera avall, aqui en cau una de vertical, es veuen els seracs tots un rere l'altre, com fitxes de domino preparades per caure. Davant meu al nord-oest hi ha un cim piramidal, es el Cashan Oest, de 5.700 metres, es precios i molt dificil d'interpretar la seva ascensio, te molta escalada mixte, desde aqui tot sembla descompost, quina meravella!!!.



Salto un forat i m'acosto a la cresta, la vorejo per sota i despres d'ascendir una pendent m'acosto a un corredor, esta ple de rocs i gel pur, no fa bona cara, pero son nomes 40 metres, despres una travessa bonica em porta a un fil d'aresta, doncs a sobre meu unes cornises precioses em barren el pas. Deixo el basto i em poso a escalar, primer en la vertical i despres a flanquejo a l'esquerra, la neu es dura fins a la cornisa que em cau i em fa dificil l'ultima empenta, pero surto a l'aresta i com un gat pujo fins dalt el teulat. Descanso mentres observo les dues vessants de la cresta, per l'altre banda es una paret rocosa, de granet amb blocs i plaques magnifiques que baixen uns doscents metres avall. Miro la cresta que ve ara, la veig atractiva i m'hi pujo com si fos un cavall. Primer la vessant sud, despres el fil, mes tard torno a la sud, les fisures dels blocs son bonissimes i gaudeixo del ascens amb tots els sentits, les botes no patinen enlloc, la seguretat que hem dona es alta i em sento en plenitut. Unes boires denses corren ara per dalt la cresta i passen a la gran glacera del Cashan, jo com un fantasma m'arrossego pels blocs i pujo fins l'ultim esglao abans de la planicie cimera. Respiro i surto de la boira per entrar de nou al mon rocos, escalo per una xemeneia i surto en un pla de neu, ja soc a dalt, pero el cim es llarg i entretingut, i vaig corrent pel cim d'un extrem a l'altre. La boira marxa, faig fotos, pero una ventada freda la torna a portar, la temperatura es ben baixa per culpa del vent, pero les vistes a tots costats son bestials, sento un gran tro, instantaneament em poso en alerta, pero no passa res. Ha estat a la glacera de baix, que tant vertical perd el gel molt facilment i el so puja com una gran explosio fins dalt els cims. Al fons un bonic llac de color blau turquesa rep la gran quantitat de gel que expulsa la glacera avall. Decideixo baixar per la vessant nord, on hi ha una gran pala de gel, la vaig desgrimpant de cara i esquena, pero en un lloc on el gel es pelat haig de fer una travessa prou exposada i tot per deixar el basto sota aquell corredor, collons....!! Mentres clavo els piolets al blau gel, em menjo tots els troçets que reboten al picar-lo, fred als dits i sensacio extranya, que a la poca estona ja es passa. Travesso al corredor per uns grans blocs, agafo el basto i salto avall, direccio a la gran glacera per on he arribat. Al fons cims i cims d'arestes mixtes, la ment em portan alla i juga amb aquelles meravelles, si pogues..., ja hi seria en cos tambe. Revolto unes esquerdes tapades i començo el descens de la glacera, just per on la cresta del cim comença, alla em tiro avall, per pendents nevades que fan que baixi esquiant sobre la massa de gel, gaudeixo del descens, ara no cansa, a la meva dreta roca i mes roca i l'esquerra es plena de gel, aixo es la gran glacera del Cashan Est. Arribo al seu extrem i ara la glacera cau de sobte, talls verticals de gel blau pur, que son impossibles de baixar, pero trobo el punt feble, la neu fresca que marca un tobogan per sortir del joc, i alla de cara al gel, vaig sortint de la bestia, m'ha tornat a deixar sortir, li agraeixo. Baixo un xic les plaques pelades i arribo prop del riuet, alla bec i menjo un xic, tinc flors de colors que m'envolten, sembla mentida ara estem encara a 5.000 metres, i a l'hivern i aqui hi ha flors. Com si fos un balco la pendent es talla i es veu el final de la quebrada, el llac i les glaceres que pujen. Baixo i baixo, vull acostar-me a una muntanya que hi ha mes al nord, vull deixar-hi el material i dema fer una sortida rapida, fins el seu cim d'uns 5.650 metres, es de la cresta dels Cashan, pero aquesta es mes al nord. Revolto per sota la glacera, el cim que volia pujar, les seves parets mixtes i els seus seracs penjats, jo estic per la pendent d'herba, on blocs i vegetacio em fan el pas impossible. Per fi surto on s'ajunten els dos cims, te una aresta molt fineta i exposada, sota seu una glacera trencada i bruta plena de blocs que hi cauen dia a dia. L'ascens el faria per l'altre aresta, per la nord-est, pero collons..., es mes lluny, hi ha un bon tros extra i un bon desnivell acumulat. Al final, despres de pensar una bona estona sobre un bloc, mentres en miro els nuvols que juguen al cel, corrents amb el vent i endunt-se un xic de neu dels cims...... hem decideixo a guardar el material, sota molt a la vora una aresta de derrubis, que porta a la glacera, dema ja veure que dimonis fare.




Ja es migdia quan comenco a baixar, es una vall dreta, que hem porta directe a la Quebrada, primer rocs, despres matolls i herbeta i al final els quenuals, que els vorejo per una banda i l'altre. Arribo en un planell i em sorprenc, veig un grup de cabres, almenys son deu i elles no m'han vist, el vent va al meu favor, son lluny, pero amb el zoom ampliat aconsegueixo retratar-les prou be. Baixo sense fer soroll, pero una ja aixeca les orelles i fa un lleu soroll, les altres es posen alerta, es giren, aixequen la cua blanca i marxen a pas lleuger pels matolls. Jo feliç marxo en direccio al meu campament, content pel dia, avui he voltat bastant, he ascendit la "Cresta de l'Enfonsat", i el descens m'ha obert la visio d'unes noves valls. Pel cami de la quebrada baixo pensant amb el dinar, al fons parets de roca es barregen amb els arbres, als seus peus, hia grans extensions de pampa, que les vaques dibuixen, amb petits punts negres. Es ple d'uns ocells petits, semblen lluents, acolorits de colors verds i grocs mentres fa uns crits ben extranys. Arribo al camp, la tenda blava es veu entre els quenuals, salto el forat que fa el riu, doncs aqui esta encanonat i passa uns cinc metres sota el forat que fa desde dalt. En un moment ja estic a la cuina, el soroll de l'oli fregint-se amb talls de salsitxa i la seva olor volta pel planell, suco pa i aviat, sobre un bloc, m'ho menjo com si fos un salvatje, el cel s'ha tornat grisos i al fons els nuvols amenacen aigua o neu. Menjo un platan i em preparo per la caminadeta vespertina, vull arribar al llac que es a uns quants quilometres d'aqui, pero sense gairebe desnivell. Surto sense res, nomes beure i el tabac per fer un cigarret a la vora. El cami es entretingut, va pujant per la vessant esquerre, travessa torrenteres, una cabana de pastors i la vista de l'altre vessant es gran, hem deleito observant les crestes descompostes dels seus cims. Pujo i pujo, em cau alguna volva de neu gelada, pero no li faig cas. El cel cada cop m'amenaça una mica mes, gris, gris fort, mantells de boira que semblen precipitacio inminent, pero sobre meu no cau res. Fins que ja a prop del llac comença el merder, just a temps diviso un bloc, que fa una cova i alla m'hi fico, de mentres una tamborinada de neu gelada cau al meu voltant, m'ho miro tranquilament mentres alguna de les volves cau on soc jo, totes van rebotant i fan la sensacio de serenor, inclus em fumo un cigarret, doncs la situacio s'ho val. Als deu minuts para de nevar, el cel s'obre un xic, no molt, pero la seguretat es maxima, surto del meu cau i continuo, tot i aixi em mullo bastant, doncs els matolls que frego amb les cames em deixen anar tot el que han pogut enmagetzemar. El dia es fosc, son les cinc i el dia s'acaba, pujant riu enrere, arribo al gran llac de color verd fosc, collons que n'es de gran!!!. Cauen cascades d'aigua de les glaceres superiors que ja altives han perdut molt en els ultims anys, el soroll d'aquestes corre avall, es magic, el cim del Rurec esta mig tapat, al fons de la vall, la seva aresta sud, marxa i marxa, mentres forma cims i puntes i arriba fins el dificilUruashraju. Vorejo un xic el llac, el vent el mou, el vent juga i vol dir-me alguna cosa, al final desxifro el missatge..., "o marxes,o set fara fosc". I aixi o faig, content i feliç de la troballa, marxo cap avall, els colors son foscos, els matolls molls i freds i la baixada es fa llarga, pero arribant al camp em sorprenen tres cabres que pasturen tranquiles vora la tenda. Arribo i com no..., ara a sopar, preparo un xic la cuina, trobo branques seques de quenual i abans de cuinar res em disposo a fer foc i collons....!!!, com s'encenen?, aviat una flama groga i vermella m'acompana, aprofito i pelo la ceba, obro la tonyina, tallo les salsitxes. La pasta ja es fa, faig el sofregit i m'ho menjo tot ja a les fosques, nomes la petita flama del foc m'ilumina i dona un calor especial. Quedo relaxat, cansat i pendent nomes de la flama, el voltant esta fosc i fred i fa que encara s'estigui millor, al final despres de pensar-mho molt, dema no fare el cim projectat, intentare voltar la muntanya i veure que s'amaga en les altres vesants fins arribar al llac. La son m'invadeix, el soroll fort del riu baixant amb força em transporta i caic en un son placid








. Divendres 10 d'agost, collons..., quina mandra, es va fent clar i jo no em moc, a fora els ocells ja fa estona que volten i son els que em fan sortir. Faig un bon esmorzar i marxo sense res a l'esquena, doncs tot esta on ho vaig deixar ahir. Surto sota un cel mig ennuvolat, pero el sol amb força surt per l'est i fa estralls alla on pica. Pujo i pujo la vall, arribo a la que puja fins on tinc el material, alli em sorprenen tres cabres, no s'esveren de cop i van pujant, jo rere seu, intento grabar-les, pero es molt dificil, elles no paren i jo si...que em canso. Elles s'amaguen entre les mates i a mi em delata la respiracio ofegada. Pujem bastant, be..., elles mes que jo i al final canvien de vesant, jo pujo fins el bloc del material i com sempre tot esta en el seu lloc.
Sobre meu la cresta del Cashan, pujo fins a l'aresta de runa i blocs, per sota cau una paret de terra i rocs que dona en una vall plena de derrubis. La glacera tambe cau, es bruta de blocs i mes avall la tapa fins i tot. Faig unes fotos i tiro enrere de l'aresta, baixo i travesso aquesta, mentres em poso sobre la que puja per l'altre costat, per on hagues pujat el cim. Aqui la vista de la quebrada es molt bonica i paro sovint a gaudir del paisatje que m'envolta. Paro i menjo, el vent es fort, pero el guanya ficant-me rere l'altre costat d'aresta. Trobo una traça de cabra que va vorejant l'aresta i despres marxa cap una pendent d'herba. La vorejo i surto en unes parets verticals, busco la manera de baixar-les, pero collons...!!, es posen prou dures, fins que trobo el tall, el desescalo amb precaucio i surto ja sota les roques. Estic a l'oest del llac, ara el veig perfecte, tambe veig l'Uruashraju i un xic el Rurec. A l'esquerre i puja el cim que volia ascendir, te una altre glacera per aquesta vesant i es veu mes factible, esta clar que per aqui era la ruta. Menjo sobre una gran placa i baixo una pendent bastant dreta, surto a baix, on el riu de la glacera porta la seva aigua amb alegria. Travesso la vall i vaig direccio a una aresta de runa que te el llac a la seva esquerra, doncs les vistes dels cims i el llac de ben segur que son bestials. Entre matolls i ocells, el Rusky salta i salta, fins arribar on volia.




D'alla gaudeixo de lo proper del llac, de les cascades i sobretot de les grans glaceres penjats, algunes de impossibles, doncs la verticalitat es tanta que cauen a totes hores tots els dies. El cel es ben grisos i aixo em fot un xic la vista dels cims, doncs es barregen els blancs, pero hi ha finestres de cel blau que li donen mes autenticitat a aquest salvatje entorn. M'acosto el maxim al Rurec, el saludo i li dic que tornare, que m'esperi, i em giro per fer la baixada, que al principi em porta bastants problemes, doncs la vegetacio es excesiva i densa, colant-se per tot arreu. Per fi arribo al sender de la vall i faig els quatre quilometres que hem resten, tot melancolic, em vaig girant a cada moment, em quedaria aqui, a prop dels cims, de les glaceres, del llac, de la vida......... Els ocells es despedeixen de mi, ja saben que dema marxo i em sobrevolen jugant i amagant-se dels seus companys.
El dia esta mig tapat, pero no fa mala cara, arribo al camp dels quenuals, alli menjo, menjo com boig, doncs la gana es un desitg molt fort e irrefrenable, i si hi ha menjar, que vull mes...?. Moc la tenda, la poso sota un arbre i aixi dema al mati no es glaçara tant, busco llenya pels voltants, faig unes grabacions del riu i de la vall, doncs els colors del capvespre son rosats com els garrins d'en Torrents. Sobre un bloc de roca, assentat, fumant i mirant al fons, pero estant llunya, molt mes llunyà, els pensaments corren, i corren, els dies han passat, he viscut moltes emocions de nou i ara les vaig recordant, son el que em mouent a fer aquestes coses. Faig un gran foc, encara no es fosc i ja el fum dona senyals als del fons de la vall, preparo el sopar vora el foc, empapat de records i amb la vista per dema, per la baixada, espero que el John vingui, sino el "pelo". Preparo el sopar i me'l menjo acompanyat de la calidessa del foc, cada nit crec que hi ha animals que em miren desde la foscor i sempre em fan girar de cop, pero suposo que son imaginacions, no se.., pero sento com la energia d'alguna cosa al meu voltant que m'observa. La nit fosca ja es a la vall, hi ha nuvols, inclus cauen unes gotes, collons....!!, a veure si ploura dema, amb aquest pensament vaig al sac, escolto el rei Calamaro i torno en els meus somnis (un d'ells va ser un terratremol a la vall, premonitori, no?).




Dissabte, 11 d'agost, em llevo a les set, el dia esta blau, pero fora fot un vent de mil dimonis. Faig l'esmorçar mentre ja trec tota la roba i el material per fer la motxilla. Al fons hi ha nuvols rodons, com el famos bolet de l'Aconcagua, tenen unes formes i es mouen d'una manera tant bonica, que es dificil d'imaginar tota la duresa i perillositat que amaguen dins seu. Sobre meu, els nuvols corren com un Boeing, tambe tenen formes estirades i no es paren a saludar-me, fa fresca i em moc rapid fent la motxilla. Tardo un xic, ja son les vuit i vint quant deixo el meu camp mes alt, em giro trist i em despedeixo del lloc que he descobert, on he apres i viscut molt aqui i si puc..., tornare!!. Baixo pel cami, tinc el vent a favor i el pes es nota menys, travesso els torrents i arribo a la tanca, salto la paret, collons....!!!, el John ja tindria d'estar aqui i no hi es, al fons de la pampa nomes vaques, cap cavall ni ningu que s'asembli, em començo a posar nervios, començo a cridar tot sol, inclus les vaques s'aparten espantades al meu pas. Porto la motxilla, pesa bastant i queden molts quilometres fins a Olleros, com m'hagi fotut aquest...!!, haviem quedat a les vuit o les nou i son les nou i quart. Per fi, en un canvi de pendent veig un cavall i sobre seu porta algú, per fi!!, em relaxo de cop, la mala llet es passa i els somriure torna, saludo el Jonh, ell a mi i em diu "seria una falta de respeto a ti si no vengo", em tranquilitza i aixi començem la llarga baixada. Ens creuem amb els pastors, el vent fort ens empeny fora de la vall, les vaques ens miren amb poca preocupació i el cavall, el John i jo anem desfen el teixit que he creat aquests dies. Passem de la vegetacio, a les zones de fanals secs, on hi ha ramats d'ovelles, alguns gossos es despedeixen de nosaltres amb grans lladrucs i aviat ja estem donant la volta i sortin de la Quebrada. Fem les grans pampes,arribem a casa d'en John, ell deixa el cavall i despres nosaltres agafem el pes, curios oi....?, pero be, aqui funciona aixo aixi. Passem Cangrei Grande, on homes i jovent estan a la plaça, es ple de cavalls, de burros i de blat, avui fan la batuda del blat, amb les besties, s'hi veu ambient de festa, encara que sigui feinat. Homes i dones estan separats, pero tots miren al gringo barbut que soc jo i atravessa parlant amb el John pel carrer principal del poblet.Baixem de Cangrei Grande i veiem la vall que va fins Olleros, el cami es dret, la baixada forta, pero poc a poc i anem arribant ,passem un carrer d'un altre poble, les dones renten o simplement estan a l'hort fent feina, els nens juguen al carrer amb unes gallines bastant pelades i despreocupades. Arribem a Olleros, jo busco l'Hilario, doncs el servei que em va dir i que em va fer pagar a preu d'or, no es el que he rebut, pero el puta s'ha amagat, ja sabia que el buscaria i li cantaria la canya, no el trobem enlloc, a en Jhon tambe li deu calers, un bon element aquest Hilario Rimac. Ens despedim a la plaça i el John torna amunt a ritme pausat, al ritme d' aqui, a la seva terra, a la seva vida, al seu mon. Jo agafo una combi i baixo volant a Huaraz, on hi arribo a les dues a casa de l'Aritza, on la Gisela em fa un gran peto al veurem i mes tard una dutxa em transporta de nou a la civilitzacio, Fins aviat Quebrada Rurec!!





Salut i força!

dilluns, 13 d’agost del 2007

Huascaran Sud, tropic d' alçada.




Dimecres 1 d'agost, surto de l'hostal, carregat i esmorzat mentres m'apropo a la carretera i com no..., un dels milers de taxis es para i em porta a la estacio de combis,direccio a Mancos, Musho i Huascaran. El trajecte es ben entretingut, adelantaments delicats, parades en sec, carrega de gent com si fossin animals....., tot aixo baixant el regirat callejon del Huaylas, anem passant diferents pobles i sempre amb el rio Santa serpentejant al nostre costat. Alguns dels que hi ha a la combi al veurem les botes i altres estris que hem possen en evidencia, em demanen on vaig. La seva cara se sorpren quan els dic que al cim mes alt del Peru, "ves con cuidado, alli hay muchos muertos y no vayas solo", m'agrada la preocupacio de la gent envers a mi, pero ho tinc clar, o sol o acompanyat vull intentar de pujar el Huascaran. Arribem a Mancos, em carrega un taxista i quasi sense temps de sortir de la combi, quan s'omple el taxi, sortim pitant per l'empolsinat cami amunt direccio Musho, l'ultim poble abans del Huascaran. Arribo a aquesta aldea i deseguida em fico a la casa del Abraham Cordero, un vilatá que te burros per pujar el equip, aixo si, nomes fins a camp base a 4.200 metres.



Ja coneixia aquest lloc de feia dos anys enrrera i els records del Pep i la Laura corrien pel carrer com la pols que el vent aixecava. La seva dona surt i en pocs minuts ja tinc burro, arriero i tot preparat per comencar a pujar, es un xic tard, no vull perdre molt temps i tinc l'ideia de voler pujar mes amunt, fins a 4.700 metres com a minim i ara aqui estem a 3.000. Amb un somriure de complicitat la dona em desitja sort i rapidament es perd dins la botiga. Jo començo a tirar i l'Edgar, l'arriero ja es mes amunt, ell va tirant mes rapid, pero aviat entre els horts de les afores de la ciutat, vorejant el cementiri me'l trobo, va enrrere un ramat de bous que barren el pas, es divertit veure com es aqui el transit pesat. El cami es dur, sol i eucaliptos un terreny trist, sense herba, nomes pols i rocs. Em parla de musica, em demana coses sobre cantants i altres relacionades amb la musica i aixi metre a metre anem guanyant alçada. Son quasi les dues, fem el fil que ja ens porta a l'ultima pujada i entre quenuals arribem al camp base. Es ple de tendes "circ", una noia mexicana em saluda i alguns arrieros miren curiosos, l' arribada meva en solitari. Menjem un xic amb l'Edgar i ell es perd cami avall, doncs ha vist uns possibles clients argentins i s'afanya a atrapar-los.




Jo, amb la gran motxilla ara a l'esquena, em giro, miro les lloses del tram rocallos i perdedor que em toca a partir d'ara, fa caloreta, em poso les botes, doncs pesen menys als peus que a l'esquena i comenco a grimpar pels rocs. Em trobo fort i passa estona abans no decideixo parar i descansar, les fites que hi ha, son escasses i a vegades em sento perdut. Fa vent, inclus hi ha bastants nuvols que no tenen bona pinta, pero jo ajupo l'esquena i grimpo, repto i m'arrossego per tota aquesta pendent de plaques llises i acolorides. Surto mes a la dreta, el refugi ja em saluda i els ultims metres els faig sota una lleugera nevadeta, el Huascaran ara amagat sota els nuvols no tardara en saludar-me. Saludo als del refugi i em desplaço uns 30 metres vora un torrent, aqui planto la tenda i em faig un dinar-berenar, el dia es va acabant, els colors clars es tornen mes tristos, pero el sol lluita per cada raig que llança al cel. Vaig al refugi, hi ha dos alemanys i el Mansueto que es l'encarregat del refugi, aquest fa que ens ajuntem i començem a parlar, els teutons parlen molt be el castella i aviat em sorprenc de la proposta "si quieres puedes unirte a nuestra cuerda", els ho agraeixo feliç i cantant surto fora a fer el sopar, es ben fosc i aviat el fred començara a fer por. Despres de emplenar la panxa, torno al refugi, em faig una xocolata calenta mentres conversem amb el Karl i el Ralph i despres tambe escolto atent les paraules que em dirigeix el Mansueto, realment un home molt savi. Surto a dormir, fa fred i quan soc al sac ja mig adormit, començo a sentir sorolls a prop de la tenda, trec el cap, collons!! es una vaca i volta per on he sopat, buscant les sobres, si que esta fotut l'assumpte del menjar aqui. L'esbero, pero durant la nit, una rere l'altre passen totes i em posen a mil.





Dijous 2 d'agost, dia clar, el cel blau esclata en les glaceres i les fa mes boniques, pero a les arestes i a la garganta, els nuvols de neu pols s'aixequen, el vent deu ser bastant violent a l'aresta del cim s'elevan fins molt amunt, inclus semblen nuvols que freguen el cim. Esmorzo i vaig a saludar als del refugi. Espero que el sol desglaçi la tenda i començo a desmuntar el meu camp, el torrent del costat ja comenca a fer soroll i el glaç que el mantenia en silenci, comenca a correr muntanya avall. Miro la motxilla, avui pesa menys, em dic, jejejeje i vaig a avisar els companys, ells mes mandrosos tardaran un xic mes, ens trobarem al camp1 a 5.400 metres, els guardare la millor parcela de la glacera, estan a millor preu que el metre quadrat al sector cinc!!!!!!! Pujo per les plaques de la morrena, els torrents cauen amb la pendent, n'hi ha bastants, son del desglaç de la glacera. Les fites ajuden a orientar-se, pero hi ha mes d'un cami i clar..., a vegades destrempa tant de laberint. Grimpar per aqui es perillos i amb pes encara mes, pero poc a poc m'acosto al gel, el dia es va arreglant i sembla que el vent a parat un xic, pero hi ha nuvols que creuen rapidament d'est a oest, com cada dia al migdia comenca el transit al cel. Saludo uns llatins que baixen del cim, em desitjen sort i per fi arribo a la glacera, les figures dels alemanys ja pujen, desde aqui els veig a la llunyania. Em calço els grampons i faig entrada a la gran mole del Huascaran, la seva gegant glacera, una bestia ben viva que s'ha emportat molta gent per davant seu.



La pendent es suau, pero no s'acaba mai, el sol aqui fa mes estralls i la suor em cau pel front, descanso i una brisa de vent m'indica que aqui fa fred i calor extrema en intervals petitisims de temps. Continuo per la glacera, una gran traça dibuixa la ruta, que inclus es veia desde Musho. Poc a poc m'acosto a la canaleta, on els seracs i les esquerdes decideixen qui passa i qui no. Els ulls estan divisant una lona groga, aqui es el camp 1, ara son l'una i mitja, es d'hora i els habitants del camp em saluden al veurem arribar, son una parella, un colombia i una argentina. Deixo el pes i converso un xic amb ells, m'adono que al fons de la glacera, en Karl i el Ralph ja estan pujant, van be a un bon ritme. Ara fa caloreta, pero a vegades les rafagues de vent fan posar els pels de punta. Monto la tenda, mentres baixa un noi, n'hi ha dos mes que estan dubtosos per on avançar a prop de les esquerdes a uns 5.700 metres, al final aquest grup decideix baixar i desisteixen en el seu intent.





La meva tenda, amb el gel i la neu no te gaire arrapamenta al terra i en una rafaga quasi s'enva i si se'n va no la tornaria a veure mes, segur!!, jejejejeje!!!
Arriben els companys alemanys i monten el seu camp, entre tots, ens posem a menjar i desfer neu, aqui necesitem liquid, molt liquid. Passa un xic la tarda, els nuvols amenaçen i a vegades es despren d'ells alguna volva de neu,pero no paren de correr i acaben marxant per l'oest. Vaig a donar el volt de rigor, estic nervios, aquest cim ja em va donar una lliço fa dos anys, just aqui,al camp1 i aquest cop el meu respecte es molt gran, tant com les ganes de pujar mes amunt, fins al cim. Passejo, pujo alguns turons, vorejo esquerdes, fins que ja proper a la canaleta, un pont de gel em barra el pas, es veu molt inestable, pero la gent hi passa, em dic..., te els dos extrems ben petits i del mig es ample, fa una inmensa basarda veure el seu fons, fosc i fred. Fins aqui, em dic, em giro i gaudeixo de la vista general de la glacera, les tendes son petits puntets de colors que destaquen sobre el gran mar blanc de la glacera. Algunes grans esquerdes tambe dibuixen formes i algun petit allau es fa sentir a prop del Huascaran Nord. Baixo de nou al camp1, alla tothom fa anar els seus fogonets a ple rendiment per fondre neu, jo no soc menys i em faig un bon plat de pasta. El fred comenca a esgarrapar, l'aire es gelid i aviat tots estem dins els sacs i dins les tendes. La posta de sol ens fa sortir, ens te una estona bocabadats fent fotos, els colors del gel, de les parets i de tot canvia a cada segon, fins a perdre la llum i la calor, despres entrem com guilles, als nostres caus. "Hasta mañana Karl y Ralph, a la una nos levantamos!!"

Divendres, 3 d'agost, estic nervios, pero despres de sopar em ve la dolça son, la foscor es fa present a la glacera i de sobte em desvetllo, grans moviments a la tenda em sobresalten. Es vent, en fortes rafagues. Desde aquella estona no se si dormo mes, no se quina hora era, pero desde aquell moment, els nervis i els fantasmes del 2005 tornaven a rondar dins el meu cap, pensava en el Pep i la Laura, aqui ens varem quedar, a llavors la muntanya ens va donar una bona lliço. Pero no volia creurem-ho, no podia ser que la muntanya no em dones una oportunitat, estava tant aprop de nou, em sentia tant preparat. Les hores passen, i quan em disposo a ser fort i mirar el rellotge, veig que son les tres i quart, merda!!, i els alemanys no s'han despertat tampoc, el vent els haura fet esperar.....quan de sobte escolto... "Raul, vamos a desayunar nosotros", era el crit de sortida, volia dir que tiravem amunt, almenys a intentar-ho. Desde aquell moment vaig volar en totes les meves accions, vestir-me, escalfar aigua, preparar la motxilla, menjar alguna galeta i sobretot mentalitzar-me del que venia a partir d'ara i a sobre amb dues hores de retard. Ja amb els grampons posats surto a fora, els nois ja s'estan preparant tambe, fa vent, pero menys violent del que semblava dins la tenda, nomes he tingut un problema amb el vent quan he hagut de cagar, be... estalviare els detalls.




Començem a pujar pels turons glacials que amaguen alguna esquerda, desencordats en Karl al davant, jo al mig i el Ralph tancant la cordada. El ritme es alt i aviat ja som al pont delicat on ahir havia arribat. Ens encordem i començem a creuar, un a un, el pont ni inmutar-se. Pujem una pendent i de nou un altre pont delicat, el passem mes atents encara, els frontals ja es començen a barregar amb les primeres llums del dia, fot un fred que pela i ara s'han acabat de despertar les meves tristes mans, quin mal!!. Som petits figurants per un mon inmens de gel, torres, triangles...les formes que la natura dona al gel son espectaculars i bocabadats passem les diferentes zones. Fem dos ressalts mes de gel i passem ara sota el gran serac. Parem un moment, ja es de dia, els tres estem be o aixo sembla al menys, bebem un xic de te i ens adonem de la grandiositat de la muntanya. Creuem la canaleta, on s'hi veuen caure projectils de gel. A sobre nostre el mitic pany glaçat de "El Escudo", amb un gel explosiu en la foscor. Ara anem mes lents, el Ralph ho passa malament i parem molt, abans no arribem al teoric camp 2, alla la cordada fa un altre tomb, estan esgotats. Em diuen que marxi sol amunt, que ells em retrassen, jo dubto un xic, pero penso..., si volies venir sol, ara tens el moment de creuret-ho.
I despres de beure un xic de granitzat, surto disparat coll amunt, sense mirar enrere, amb tota la ment i el cos pensant en el que ve d' ara endavant. El coll es ample i la via segueix per l'altre banda, es una volta on haig de creuar unes grans esquerdes, una d' elles molt bestia, al davant unes figures es dibuixen, es una cordada de dos que puja.


Van molt lents i pel dret els adelanto, ens saludem i torno a concentrar-me en la via. Esta marcat, pero en alguns llocs la ventisca ha tapat les traçes, a mes ara m'enfonso i perdo molta energia. Aqui hi ha fortes rafagues i haig de parar en algun moment i esperar que pari. Trobo un altre esquerda, ara el cami puja dret amunt, es un gran resalt, hi ha un pont quasi vertical, aixeco la vista i veig una estaca a una vintena de metres, travesso el pont i amb els dos piolets m'enganxo com una paparra a la pared, pujo be, em canso molt, pero sento la seguretat dels ferros com penetran el gel, m'acosto fins l'estaca esbufegant com un boig. M'asseguro, descanso un xic i continuo pujant. Em creu-ho amb dos guies i un client, aquest em saludem i em diuen,"tres horas!!!!", collons..., aixo vol dir que es ben llarg i quasi ni em giro per despedir-me, atravesso una pendent delicada i surto en un gran pendent, a dalt els seracs i la neu inunda la traça, tardo estona en travessar la pendent, paro i paro, doncs intento anar rapid, hi ha grans blocs de gel que anuncien alguna pluja traidora de tant en tant. Arribo a un gran serac, el vorejo i surto en una canal, flanquejat per una esquerda gegant que s'alça fins vint metres. Estic esgotat,descanso i miro la pendent, segueix sent molt dreta, pero m'hi acosto com un alucinat.


El vent ha parat un xic, ara no es veuen nuvols per sobre, nomes a l'est, tots els cims estan amagats sota grans exercits de nuvols que queden paralitzats al passar sobre els seus cims. Pujo pel resalt, es prou dret i m'ajudo dels dos piolets, ja estic a 6.400 metres i cada cop de piolet son uns quants esbufecs, pero gaudeixo un munt la sensacio d' esgarrapar pam a pam a la muntanya, a dalt s'hi veu una planicie i no se que m'esperara mes amunt. Surto per dalt i em trobo una gran i llarga pendent, nomes atravessada per un esquerda, a la dreta seracs que semblen a punt de desmoronar-se, pero que mai cauen. El cim potser esta alla dalt, al fil de l'horitzo, on la pendent sembla acabar-se, pero despres d'arrossegar-me com un gos per alla dalt, em trobo una altre pendent, igual de llarga, igual de penosa. Estic debil, tinc els peus glaçats i els sento molt compactes, pero aqui dalt no em treure res. M'assento, caic a terra com un soldat abatut, pero m'aixeco de nou, continuo i ara emergeix alguna gran força que surt dins meu i que em tira pendent amunt, hem sorprenc a mi mateix ja que el cansament fisic i psicologic m'ha atacat molt fort.Estic sol aqui dalt, nomes els cims mes alts i els nuvols hem poden veure, jo quasi no puc veurel's a ells. Per perdre menys temps m'arrepenjo als dos piolets, tot i que la pendent no es ara molt dura tot i aixis alguna vegada quedo exaust, enfonsat a la neu. En un atac de lluita, deixo la motxilla a la neu, m'enduc la senyera i continuo, les rafagues van tapant la motxilla de neu, pero no m'inporta, nomes miro amunt on s'acaba l'enesima pendent. Merda!!, continua de nou i torno a enfortir cos i ment, mentres fixo el meu punt alla dalt, on el gel deixa pas al cel. Pujo, babejo, tinc mocs glaçats a la cara, hem sento el bigoti punxir als llavis, estic donant tot i mes de mi, perque se que la muntanya em donara avui la meva oportunitat, haig de ser dur, lluitar!!, cap pensament mes colpeja el meu cap. I per fi, despres de moltes caigudes a la neu, arribo al fil, aqui marxa una planicie, ja tranquila i els meus debils ulls divisen que la muntanya cau al sud, s'ha acabat, SOC AL CIM!!!
Em tiro al terra, respirant fort, pero content, exaltat m'aixeco i intento veure relament on soc, ostia nen!!, ets al Huascaran Sud, al cim, a dalt de tot del Peru, a la major muntanya tropical del mon i sembla que tot sol, pero no..., estic amb tots vosaltres, amb la gent que estimo, amb el Pep i la Laura, amb el Guille........... A poc a poc vaig posant en ordre el meu mutilat cervell i camino pel cim, un gran pla, veig tant lluny i clar desde aqui, nomes els nuvols gelosos es posen al mig dels cims, llacs, muntanyes, nevados...., territori, molt territori on regna el Huascaran i ara complagut me'l deixa uns minuts pel meu gaudiment.
Fa vent, aqui molt mes, tinc freds els dits, pero faig les fotos que puc, l'energia sembla que torna, pero he donat molt fins aqui i ara la baixada sera dura. Uns deu minuts dura la meva estada al cim, el sol cau molt fort i el vent al cim m'expulsa com un parrac.Ultima mirada enrrera, m'emociona estar tant amunt, el que costa la bojeria de la llibertat, el sentir-se viu i volar amb els somnis, el creure en coses tan simples i boniques. Surto avall pitant, deixo que els peus s'enfonsin en la neu tova aixi cansa menys, estic un xic esgotat, pero aqui em deixo anar, doncs no hi ha perill. Amb el Huascaran Nord just al davant, tambe una gran muntanya, nomes adelantada per la seva germana gran. Trobo la motxilla, m'assento al seu costat, l'espolso, bec un xic i avall que fa baixada.En poca estona arribo a l'esquerda i el gran ressalt, el comenco a desgrimpar amb molta cura i uns llampants cascos em sorprenen paret avall. Son la parella que ha sortit de camp1, l'argentina i el colombià, ja fa estona que volten, ells han sortit a la una molt abans que jo. Els saludo, amb la meva veu trencada i cansada i els dic el que encara els queda, ells marxen amunt a pas lent i segur. Sota seu el Karl, collons, no us esperava!!!! Van lents tambe, el Ralph molt mes i al final, despres de conversar entre ells, decideixen baixar, son quasi la una del migdia i els queda bastant pel cim.
La baixada es lenta, no tant pel cansament, sino pels paisatges i les fotos que tirem. Arribem al camp2, dos catalans sabien de mi, em saluden i em feliciten. Continuem avall, lents, cansats, pero cautelosos i encordats. Comencem a baixar la canaleta, els nuvols ja creuen per tot el cel, el sol ja perd força i el fred torna a esgarrapar, el gel es inmens i em fa sentir diminut, pero dins meu guardo el millor record de la muntanya, el seu cim. Rapelem uns resalts de gel i ja estem creuant l'ultim pont, la tranquilitat torna i em relaxo mentres baixo les ultimes pendents. Arribem al camp1 i decidim baixar fins al refugi, alla dormirem milor i a mes soparem com reis, avui em mereixo que m'ho facin, jejejeje!! I baixem la glacera i la morrena, i per fi a les sis de la tarda arribem, esgotats, cremats, desfigurats, carregats de inolvidables records, fins al empedrat del seu terra. Tres cerveses, un bon sopar i em diuen que dormi dins, que no em cobraran, que macos, no els ho discuteixo, ja no hem queden forçes jejeje, i caic rendit sobre una llitera, amb doble matalas.... Ha estat un somni? he pujat al cim? sembla que el temps es pari i jo m'interno en els meus pensaments, la finestra del refugi fa la resta!!!

Salut i força i gracies a tots per estar al meu costat!!!

dijous, 2 d’agost del 2007

Vilcanota, quan els somnis es fan realitat I


Dilluns, 16 de juliol, ja recuperat de la bronquitis, amb el menjar i el bitllet de bus comprat, a les dues del migdia m'encaminava a una nova aventura, en un nou pais, pero en un lloc conegut, la zona d'Ausangate, on fa dos anys amb el Josep i la Laura varem descobrir una zona verge i salvatge de la cordillera dels Andes. El bus sortia a les dues, va ser bastant puntual, de gringos erem uns quants, be..., jo, i uns quants isrealites, que canten mes que el lleixiu. Carregada la motxilla damunt el bus, sortiem direccio Tinki, poble perdut, o aixo em pensava.... Arribant al primer port de pujada em sorpren la parada del bus i una dona que diu,"hasta las seis no se puede pasar", doncs si..., estan construint la carretera transoceanica de Peru a Brasil i ho fan per fi seriosament. Ja veus uns set busos, cotxes i combis, tots parats i la gent desperdigada pels marges, esperant, prenent el sol i preguntant-se com es que surten els busos tot saben que no es pot passar. A les sis els treballadors paran i nosaltres varem passar i en molt menys temps ja erem a Ocongate, prop de Tinki, alla em vaig menjar un parell d'Anticuchos (cor de vaca a la brasa) i en deu minuts ja era a aquest poblet, com a canviat el poble, la carretera esta enquitranada, hi ha bastants allotjaments i la sensacio de estar a la fi del mon ja ha desaparescut en aquesta primera impresio, ja no va ser la mateixa que fa dos anys, a mes m'esperava, un vell conegut, l'Adrianho un noi de 22 anys, guia de muntanya que varem coneixer al 2005, em va portar a casa seva, que es ara una pensio i varem anar junts a sopar, em va dir que ja m'arreglaria lo del cavall, cansat i feliç em vaig jeure al llit, somiant en el maravellos lloc on m'estava a punt de ficar!!!



Dimarts 17 de juliol, em desperto d'hora, a fora la rosada es fresca, pero el sol escalfa rapid, esmorzo un xic i vaig a veure com treballen a la carretera, alguns turistes arriben a aquella hora, les botigues ja estan obertes, son les set del mati i em trobo l'Adrihano, em porta el seu cosi, el Mario, ell em portara a la zona dels Tres Picos, mes enlla del passo Kampa, a uns dos dies de marxa desde aqui. Saludo a la mare del Adrianho i quedem que potser ens veurem amb ell uns dies despres alla adaltSortim de Tinki, m'inscric al llibre de registre i travessem el pont que dona pas a l'autentic trek del Ausangate, la sang em vull sota el sol calent. Pujem un turo, sortim en un barri altiu del poble i alli ja comenca a veures la cordillera, el munt de cims i arestes que a l'est, fan que els ulls s'obrin com plats i la sang bategui mes fort a les venes. Pujem mes amunt, i anem trobant gent que acaba el trek, doncs nosaltres anem en direccio contraria a aquest, poc a poc anem fent cami, una pampa gegant precedeix l'arribada al poble de Pacchanta, on les seves aigues termals son mundialment conegudes, jejeje!!! Seguim riu amunt, un riu que esclata i baixa amb força, les seves aigues son blaves, blaves i fredes com les nits d'hivern. Parem a fer un most, el Mario no parla gaire, jo li haig de treure totes les paraules, te 25 anys i dos fills, jejeje com jo!!!!
El cavall blanc que portem es un xic rebel i li fot una garrotada al equip, enfadat per que no li haviem lligat be a l'esquena. La cara nord oest del Ausangate apareix com una gran barrera davant nostre, a l'esquerre el Colquecruz, el Callangate i els Puca Puntas, amb les seves arestes volen estripar el cel i arribar a l'espai. Anem passant barraques de pastors, on les llames, les alpaques i les ovelles pasturen, tranquiles, aquestes besties fan el de cada dia, menjar i moure's per un paisatge auster i altiu. Els torrents que cauen per tot arreu s'ajunten al riu que baixa, hi ha llocs on el gel encara es present. Algun comunari, mes que tot dones, son vora el cami, intentant vendre les seves artesanies, fetes in situ amb la llana dels seus animals i vestides amb els seus vestits tipics, colors que iluminen la vista en aquest mon de poca varietat cromatica. Passem unes lagunes de colors, el Mario diu que pararem, el Passo Kampa es proper i el farem dema, en un planell de colors vermellosos, on hi pasturen les alpaques hi planto la tenda, mentres ell s'encarrega d'anar a buscar aigua. Em fa gracia per que volta i volta i tarda mes que jo, jejeje!!!

Mentre ell s'ajeu sobre les seves pells d'ovella, el cavall pastura uns metres mes enlla i jo decideixo anar a saciar les meves ansies de veure el que m'envolta. Pujo un turo, despres de grimpar un xic, m'acosto a la glacera del Maria Huamantilla, un cim de 5.500 metres i al meu voltant s'obre un mon d'arestes i cims que me fan somiar en els dies propers. Els Pucapuntas, una cresta de quatre cims altius, amb arestes primes com fils de ganivets, al meu davant em deixen bocabadat i durant una bona estona m'els miro i m'hi veig passejar. L'Ausangate, a l'altre canto, esta mig tapat pels nuvol, tot i aixi no poden acabar de fer-lo invisible i la seva aresta cimera sobresurt i em saluda, la recordo molt be i li parlo amb emocio dels dies que vam passar plegats. Davant seu el Santa Catalina, un altre cim amb el con nevat que m'agradaria coneixer, hi ha tant per fer i la vida passa tant rapidament per davant nostre, aprofita-ho Rusky!!, em dic. El sol finalment es tapa enrere els nuvols i el fred a 4.900 metres comença a mossegar, baixo corrents i cantant per una tartera bonica, de rocs identics, com tallats a la mateixa mida, al fons la tenda blava es reflexa amb uns calids raigs de sol. Els llacs van canviant de color a mesura que passa la tarda.Arribo i el Mario jeu dins la tenda, a prop un ramat de vicuñas, impassiu i tranquil pastura i atent, el cap mascle dominant, aixeca el cap per veure els perills que hi ha. Preparo un berenar-sopar, el Mario ho agraeix tot, ho compartim tot, plat, cullera, got i el menjar que preparo, m'agrada sentir-me proper a la gent, no vull ser el "gringo" que s'amaga rere una sensacio de superioritat. Es fa fosc mentre ens prenem unes camamilles, el fred mossega i decidits ens fiquem als nostres llits, un al costat de l'altre, ell s'adorm deseguida, jo aprofito per escriure i pensar en dema.


Dimecres 18 de juliol, ens despertem d'hora,pero no ens movem, a fora va clarejant, pero els nostres cossos calents dins els sacs esperen el millor moment per sortir. El sol no arribara fins tard, ha de travessar uns cims de 6000 metres, d'un salt em vesteixo i poso la tetera al fogonet, el soroll anima al Mario, que va a buscar el cavall, properes pasten un ramat de llames que jeu inpassiu sobre l'herba gelada que queda ben marcada, assentades ens miren i no es mouen. Esmorzem un xic, desmontem el camp i carreguem l'equip sobre el cavall, ens espera el Pas Kampa de 5.050 metres i mentres anem pujant, el sol es va fent present, cada minut que passa baixa de la pendent que tenim sobre nostre i arribant al coll ens comenca a escalfar, la vista dels Pucapuntas, que son just a la nostra esquerra, ens enlluerna, ostia nen, quines crestes!!!!! Mes enlla el Tres Picos, amb la seva llarguissima aresta i els seus tres cims em va tornar boig i em fa veure que es un objectiu bastant dificil, almenys anant en solitari, no li veig enlloc per atacar, nomes per darrere i es perque no veig el seu darrere, jejeje!!
Al fons del massis, a l'est s'hi veuen un parell de cims glacials, ja mes accessibles, alli es para la meva mirada i el meu pensament comenca a correr, alla vull anar, alla anire!!. Baixem a un llac petit i blavos, amb anecs i Uallatas (oques andines), aqui una glacera gegant separa el massis dels Pucapuntas i Colquecruz, del Tres Picos, morrenes i glaciar que abarquen quilometres i quilometres. Li dic al Mario que vull anar mes enlla, pero ja veig la seva cara i em fa por, espero el moment que em digui que... "no habiamos quedado en esto". Pero travessem una pampa plena d'alpaques,pujem uns lloms i no diu res,i quan em pensava que arribara al meu objectiu, em diu que ell ha de tornar i que no tindra temps, que el precio decia.......... I jo, resignat, com sempre, li dic que d'acord, que jo no sabia el nom d'on volia anar, pero que era mes enlla i em deixa amb tot l'equip, alli, al mig d'uns lloms, voltat de pujades, amb un ramat de vicuñas com a espectadores del meu desencis. Ens despedim, ell tornara a buscar-me dintre de sis dies i el veig desapareixer amb el seu cavall blanc, les seves sandalies i el seu caminar lent i resignat. Jo, com el cavall, em carrego els trenta quilos i amb ganes que forçes, comenco a tirar enlla. Aviat els turons, el pes i la calor em comencen a posar a lloc i flaquejo, decideixo fer com a Cocooyo, em reparteixo en dos el material i faig un porteig, el coll es proper i al arribar-hi, veig una gran planicie, uns 200 metres avall, ara nomes baixada i mes traqnuil,vaig a per l'altre carrega. Les vicuñas criden per la meva intrusio en el seu territori, jo, ni cas, prou en tinc amb el pes que duca sobre, ni veig les grans parets sud que hi ha davant meu, nomes veig el moment d'arribar en algun lloc i descarregar aixo. Comenco a baixar, passo una planicie i ara ve una altre baixada, sorpresa Rusky!!, sis o set tendes estan alli, vora un riu que surt de sota els rocs, no estaras tan solet, jejeje!! La baixada es forta i mes amb el pes, pero arribo al lloc, tiro el material i sense voler espanto als arrieros, que jeuen sota el sol, ens presentem i es sorprenen de la meva soletat i sobretot del pes que porto a les esquenes, les seves cares son tot un poema. Formen part d'una expedicio Alemana, que esta aclimatan per anar al nord de Bolivia, a Apolobamba, ara no hi son els teutons, estan caminant. Jo, ja mes tranquil, planto el meu camp, preparo un xic de menjar i la meva vista ja es centra en un cim llunya, el Ninaparco, el primer del massis dels Tres Picos, de 5.900 metres aproximadament. Faig la motxilla per portejar material i travesso una gran planicie, un riu terbol la atravessa, ve dels glaciars superiors, els cims em queden a l'esquerra i les seves parets sud, ara si que em fan esgarrifar, alguns glaciars penjats fan fresa constantment. Els nuvols al cel formen dibuixos fantastics, el sol els esquiva com pot i jo, pas a pas vaig fent cami, remunto unes morrenes que separen glaciars de la planicie i just en un espero despullat de la glacera començo a grimpar, inclus a escalar un xic per poder arribar als peus de la glacera, el cim queda molt enlla, en sentit contrari, pero es l'unica manera d'atacar per la glacera. Hi ha neu recent de les ultimes nevades, sota un gran bloc deixo els estris i cansat bec un xic, seracs i esquerdes m'envolten, blanc i mes blanc em cega, em fa posar la pell de gallina, amb la vista traço la via, dibuixo una imaginaria linea per l'aresta que separa la paret sud-est de la glacera. Descanso un xic, sota meu hi ha un llac de color esmeralda i es veu el retroces de les glaceres un cop mes, colors rogencs i grocs iluminen les muntanyes despullades que hi ha al sud. Baixo amb compte de l'espero rocos, al fons veig les tendes i mes enlla l'Ausangate, rius i arestes que fan del cami dur, un passeig agradable, un regal pels sentits. Torno aresta enrere, em passego entre dos mons, un canto tranquil i rocos i a l'altre parets de mes de 700 metres tallades a plom, ufff, quina sensacio!.
Travesso la planicie i arribo al camp, ja es migdia i em faig un dinar luxos de beicon i pa torrat mentres descanso sobre l'herba pelada i seca que sobreviu en aquestes alçades. Les parets properes em fan relaxar, algun allau ressona proper, pero la vida aqui es pau i tranquilitat. Veig els arrieros que van amb fones, van a caçar vizcachas (conills-esquirols), pero tornen amb dos anecs, collons quina festa es fotaran els consagrats!!, riuen dels meus comentaris, salta a la vista que son bona gent. La tarda passa i mentres el dia s'enfosqueix faig el sopar, els nuvols tapen el cel, pero no son gaire amenaçadors, m'acosto als arrieros, doncs els alemanys semblen molt distants i m'ensenyen el seu foc, a base de merda de llama i de cavall, aqui es l' unic combustible natural que existeix i a mes inclus fa olor, jejejeje!!! A les sis, mentres es fa fosc i la lluna surt, timida en quart creixent, prenc uns mates i m'hem vaig al llit, l'endema em llevare a les quatre i vint, l'ascencio es presenta llarga, be..., aixo penso.

Vilcanota, on els somnis es fan realitat II


Dijous 19 de juliol, sona l'alarma, buff quin fred, quina mandra i es ben fosc, on vols anar Raul????? Pero que collons!!, em vesteixo dins el sac, em poso l'arnes inclus i amb el frontal començo a iluminar el voltant, fogonet ences, tetera plena, unes galetes que costa empassar i una mica de coca, de fulles ehhhhhh!!!! Aviat ja estic dempeus, nit fosca, pero ben neta de nuvols, els alemans dormen,i jo surto planicie enlla, amb poca llum, pero amb molta decisio. Properes les parets, fantasmagoriques i altives m'acompanyen en la meva volguda soletat. Travesso el torrent, pujo amunt, trobo les fites que he fet i comenco a pujar la morrena, a l'est un color mes brillant al cel despunta i mentre escalo l'esperó es va fent clar, la glacera fosca agafa color i el meu cos amb el moviment agafa una calor bestial, imclus em trec roba. Son les sis, ja soc al diposit, bec un xic i em vesteixo sense perdre temps.



El tram d'entrada a la glacera es vertical i els muscles es desperten tots, ja mes planera comenca una lluita de força, resistencia mental i fisica que durara moltes hores. Vorejo esquerdes gegants i m'acosto a una gran esquerda que separa la glacera superior de la inferior, el sol es amagat enrere uns nuvols gelosos de calor i de claror. L'esquerda es ample, pero te un punt on es pot atravessar, m'hi enfilo i ja damunt seu haig de saltar un metre, a sota la negre foscor de la mort. M'enfonso bastant, hi ha llocs que fins els genolls, pujo sense parar molt i la respiracio es dispara per complet, sota meu a vegades penso que hi ha el buit, els nervis i la tensio es poden tallar amb el gavinet. Atraveso esquerdes que semblen tapades i per fi arribo a l'aresta, un fil ample pero que a vegades es atravessada per grans tallats. Vaig ascendint, el sol ja m'escalfa, potser massa i tot, dins meu l'i.llusio d'arribar al cim, pero tambe la solitud en aquest mon inmens i blanc, ple de temibles forats i trampes que esperan engolir el que els passi pel seu damunt. L'aresta es preciosa, a vegades em va passar per la vessant est i sota meu veig caure el gel, metres i mes metres. Ja veig el cim proper, quan sobtadament la realitat es fa present i un gran queixal d'uns deu metres separa l'aresta, merda!!! Pero a la dreta, hi ha una gran planicie, com decenes de camps de futbol de gel, nomes atravessats de tant en tant per algun desnivell un xic perillos. Salto alla, pero clar, la quantitat de neu es grandiosa i m'enfonso com un roc en el riu. Lluito per cada metre que faig, el sol em fa molt mal, soc una anima en pena i quan trobo una zona mes dura, el somriure i la vida torna a fluir. Veig el cim, es tot glacera, pero a sota seu una franja rocosa esta despullada, poc a poc m'acosto de nou a l'aresta, per sota seu, vaig ascendint en travessia, paro i continuo trenta metres, i aixi, com un robot vaig guanyant alçada.




Ja es proper, ja soc sota el cim, el gel es mes dur i vorejo un gran serac, veig el paisatge centenars de metres sota meu, el cor em batega molt fort i per fi el cim, una gran planicie que s'enlaira uns metres mes al nord. Una gran esqueda l'atravessa, pero esta tapada on soc, estic atravessant-la i de sobte sota meu tot cruix, merda!!, collons!!, tiro enrere corrents, amb els nervis i el cos exaltat, pero no ha estat res. M'acosto mes a la dreta, vora una l'altre extrem de l'esquerda, la neu es mes dura i despres de que em passi l'ensurt, arribo al cim, un somriure de felicitat i de vida recorre el meu cos, soc al cim del Ninaparko i crido per dins, per fora no puc. El sol i la vida flueixen dins meu i al meu voltant tot es magic, cims, glaceres, arestes, pampas.........inclus descobreixo que mes a l'est hi ha un cordo de muntanyes glacials preciosos, el mes segur es que es verge, allo ningu ho ha vist.....soc el mes privilegiat, soc el rei del Vilcanotaaaaaaaaaaa!!!!!!



La cara est del Tres Picos es propera, pero tot i aixi bastant inaccesible, l'amic Ausangate, molt petito al fons em felicita i al sud, un gran llac blau reflexa el cel i els nuvols, quanta natura m'envolta!!! El dia pero es bastant gris, hi ha molts nuvols a les crestes dels cims, enganxats com corones de coto, a l'est el gran cordo de muntanyes es va tapant per moments, nomes la meva muntanya esta neta deixa veure tot al seu voltant. Bec un xic i segueixo endavant, doncs baixant del cim, per una pala bastant dura, anire a sortir en un coll i d'alli vull pujar un altre cim, es com un barret que surt de la glacera amb una esquerda que el travessa just pel mig. La baixada es bonica i formes i colors van enlluernan la meva vista, arribo al coll i aquest es una gran planicie de gel que cau pels dos cantons, pel nord en picat i pel sud marxa tranquila on es converteix en la gran glacera que m'ha acompanyat en l'ascens. Veig una aresta bastant bonica, m'hi vaig acostant, pero de sobte..., collons!!, tot al meu voltant torna a cruixir, em quedo quiet, esperant, acollonit, inquiet, pero res, finalment el silenci es fa etern i poc a poc em vaig retirant enrere els meus passos i segueixo un altre ruta. M'enfonso com boig, el cansament pesa dins meu, tant el fisic com el psicologic, pero vaig guanyant metres i escoltant sota meu, vaig fent una traça espectacular. El temps al meu voltant s'esta pudrint un xic, pero aprofito les ultimes forçes que em queden de pujada i arribo a una planicie que precedeix l'esquerda, la travesso per la seva esquerra, per un pont bastant dur i per fi descarrego tota la meva tensio i em llenço al terra, al cim es una aresta en forma d'aleta de tauro, pero que nomes cau pel nord. Bec i menjo, m'sec pensatiu, miro els cims del voltant, els nuvols m'els tapen, collons de temps!!, si fos un dia clar, veuria fins i tot Bolivia.
Quedo ben relaxat, el solet que fa es prou calid com per fer-me entrar en un estat de transit, sobre la freda neu i envoltat de rocs, gel,llacs i glaceres que arriben fins on l'ull nomes pot intuir i la ment imaginar. Decideixo baixar saben els perills que ara em puc trobar, segueixo les meves traçes, que em sembla el mes segur en aquesta situacio, va nevar quatre dies seguits, per aixo hi ha tanta neu tova a les glaceres. Baixo i salto una esquerda amb total silenci, com flotant sobre el gel, ara haig de fer cami nou i buscar la traça que he fet mentres pujava el primer cim, aaahh, per cert el segon cim no te nom i clar... jo l'he batejat i es dira el PK15 Voltes, en honor als meus estimats amics i familia de boigs!!!! Comenco a travessar una gran planicie de neu, m'enfonso fins als genolls, em canso com mai i aixo que es baixada, de sobte el soroll conegut, a uns trenta metres a la rodona tot cruixeig, tot!!, ja mes conegut el soroll, em quedo quiet i dedueixo que son capes d'aire que queden entre la neu caiguda i jo, que al passar les posso be. Cansat arribo a la traça vella, em relaxo i continuo baixant, el dia s'esta tornant gris i jo no vull ser-hi a la festa. Com un robot desfaig les meves traçes, forat rere forat, els meus peus s'ajunten amb els forats de la pujada. Arribo a l'aresta i la vall es veu preciossa i mes propera, ara aqui el cami es mes segur i tranquil, pero l'ultim tram es de nervis, al creuar una esquerda per comencar a baixar la glacera, sota meu s'esquerda tot, creu els dos metres que em falten per travessar el gran tall i puc respirtar ajeugit.




Baixo una pendent que s'ajunta en una altre i be el pas decisiu, un petit tall d'un metre, despres un gran pont de neu i finalment una rimaia que creu reculant de cara a la paret, als dos costats uns blaus celestials i el buit gegant, m'en surto i per fi l'ultim tram em fa somiar ara si en propers objectius, esperem que mes tranquils. Surto de la glacera, miro amunt, enrere, miro el cim i collons!!, em felicito, l'aventura d'avui ha esta grandiosa. Als blocs despullats que hi ha fora la glacera, hi deixo tot el meu neguit, els nervis, les pors.......i em relaxo, bec el que em queda, asseco els estris i jugo a buscar paisatges i cims en la llunyania. Comenco a baixar l'espero, conscient que la roca llisa no es bona amiga, pero em sento fort, son les 11:30 del mati i el sol esta al bell mig del gran cel. Salto cap a les morrenes i ja mes fatigat vaig baixant fins al petit rierol i arrossegant-me travesso la planicie, alla el color i la calor de les tendes m'abraça. Un arriero em ve a saludar, em felicita i somriu mentre mira el llunya i altiu cim que he pujat. Em preparo un bon dinar, el devoro en pocs segons i passo les hores descansant pels voltants, el dia s'esta espatllant, tot i aixi el sol quan surt es calid, molt calid. Arriben els alemans, un ve a felicitar-me, sembla el cap d'expedicio, es gros i te unes mans gegants, que fan que les meves s'amaguin temeroses.
Em diu que ells han intentat pujar el cim tambe, pero que s'han quedat bastant enrere, doncs s'han llevat tard i tambe els ha fotut l'estat de la neu, el que no entenc es que no els he trobat, pero clar..., despres m'explica que han entrat per diferent lloc i que per casualitat han trobat la meva traça ja molt mes amunt. La tarda s'enfurisma, els cavalls es posen nerviosos i ja comencen a caure flocs de neu, en forma rodona cau un gran tro que desperta la potent tempesta, que es va fent mes agresiva a mesura que s'acosta la perturbacio. Collons, quin merder!!, ara cau amb força i el temps esta ben enfadat i jo dins la tenda escolto nevar, mentre llegeixo un llibre de la historia indigena del Peru. A fora els arrieros es belluguen amb rapidesa, uns cap aqui, els altres cap alla i jo m'estiro relaxat pel merder que hi ha fora i pel cansament que porto dins. S'enfosqueix el dia, son les sis i per fi para de nevar, aprofito per fer el sopar, pero aviat es torna a posar lleig, just quan em prenc el te amb la "pava", entro rapid dins la tenda, el sorolls dels flocs a la tenda em provoca una son perfecta, bona nit Vilcanota.

Vilcanota, on els somnis es fan realitat III





Divendres 20 de Juliol, Em desperto i ja va clarejant, un fred sospitos corre per dins la tenda, a fora sembla tot normal, pero uns sorolls de passes delaten que el terra es nevat. Obro rapid la cremallera i sorpresa, tot esta ben blanc, la tenda esta envoltada per uns 10 cm de neu, els voltants estan vestits amb mantells que brillen per tot arreu. Fa un fred gelid, pero el mate que bec em torna en si, avui marxen els veins alemans, jo em sembla que anire a fer una cresta ample, que enllaça dos cims, un de glaciar i l'altre proper al camp base prou punxegut i bonic.
Esmorzo un xic i em despedeixo de les feres alemanes, tots fan metre vuitanta i picu. Marxo amb les esportives, sense res mes que pals, menjar i beure per unes hores, el cim glacial te la particularitat que una banda es de roca, el pujare per aqui. Surto i el sol ja va baixant a les pendents que diviso davant meu, atravesso el rierol, avui marxo direccio sud-est, remunto les morrenes de l'altre costat del cim que vaig pujar ahir i començo una penosa i remullada pujada per unes tarteres tapades de neu, que m'humitejen els peus, clar paperines, tu ves anant amb bambes!! Despres de patinar uns quants cops arribo a la bonica aresta, que em regala la imatge d'un petit circ trencat, amb dos petits glaciars als extrems. Em ve la caguera i em desafogo, començo a seguir la bonica aresta que es ben nevada i per no haver de remuntar turons, traço el cami per la vessant interior, les patinades no falten, pero em sento segur. Poc a poc m'acosto a la zona mes dura, un corredor no vertical, pero que cal agafar amb compte, inclus em poso a grimpar per la roca, doncs per dins no m'agrada gens, ja mes amunt surto proper a una glacera, que resegueixo per la seva esquerra. Pujo un llom i ja soc a l'aresta final, d'aqui em sorpren la bonica vista del llac gegant i cims..., molts cims, una expressio de sorpresa i alegria es dibuixa a la meva cara. Ara a l'esquerra hi ha uns residuus de glacera i a la dreta unes tarteres tapades per la neu on diviso unes vicunyes, que amb els seus crits em posen en guardia. L'ultim tram es mes dur, lloses i mes lloses de pissarra, trencadissa, esllavissades, pero res de perillos, una fita em dona l'informacio necessaria, estic a prop del cim i per fi unes grans fites s'alçen al tranquil i planer cim. Per la dreta es glacera i cau uns tres-cents metres, pero a la zona del cim es plana i nomes dibuixa algunes esquerdes quan sembla que perd l'equilibri, la glacera es a la vessant sud-oest i a l' est, s'obre un paisatge verge, de llacs i cims, que estic segur que ben pocs han trepitjat i que quan algu com jo divisa, es converteix en un amor secret, que algun dia voldre gaudir entre les meves mans.



M'estic una llarga estona al cim, el dia es bastant net i el sol calentissim, em preparo per les fotos i en faig una de les meves i collons...!!, estic tant be que em passo uns deu minuts amb boles, voltant per l'aresta i sentint-me lliure com un angel. El marxar em provoca malestar, pero vull seguir la cresta, tornar enrere i pujar el cim que precedeix tota la llarga cresta. Al anar baixant el sol ha esta desfent molta neu, i les meves traçes han quedat en l'oblit, al circ hi ha un grup de cavalls pasturant, aprofitant que el dia ha fet descobrir una herba verda i molla. Tinc la cresta del Tres Picos a la dreta, les seves arestes i les seves glaceres, les parets verticals, surcades per grans seracs amenaçadors i poc a poc arribo al cim que hi ha sobre el campament, a sota ja no hi ha les tendes dels alemans, nomes una despullada planicie i torrents d'aigua que s'escolen entre pedres. Arribo al cim, es bonic i te forma punxeguda, el creua un curios collet, te forma de titola i el batejo com la Punta de les Cigales, en honor als altres sonats del poble, els de St.Pere. Assentat i mirant al meu voltant, el cap es posa en marxa, volia marxar dema, pero les ganes de descobrir mes i pujar llocs salvatges es va escolant dins meu, segur que es d'hora em dic..., puc desmuntar i anar a Jampa, una zona de cabanes de pastors, propera al tour d'Ausangate, pero amb cims que des d'aqui em fan molt bona espina. M'ho miro, m'ho penso i quan em dono compte ja estic baixant una gran i llarga tartera, a tot drap, es preciosa, esquio com boig, d'aqui a alla, mes de quatre-cents metres pendent avall, bastant verticals en menys de set minuts, carai com he gaudit baixant!!, pero tambe com m' he cansat. Arribo al camp atravessant un ramat de llamas que em miren estupefactes, arribo al solitari camp base i em faig uns soberbis entrepans de beicon. Sota un sol de mil dimonis em disposo a desparar els trastos i aixi ho faig. En pocs minuts tot esta escampat en tres metres a la rodona, com si fos el mercat de La Paz, intento creure i veure que no pesara, que pesara molt menys, pero noi..., quin remei, aqui hi tens uns quants quilos encara. Em carrego les dues motxilles, la petita davant i l'altre al darrere. I comenco a travessar la pampa avall, sense perdre molts metres de desnivell, ja he traçat la ruta amb la vista desde els cims. Travesso uns ramats d'alpaques i d'ovelles. Vorejo el riu que baixa dels grans cims i en un moment donat, vora uns caracteristics blocs, comenco a pujar en travessia, evito anar de cop i vaig ascendint, fins a un gran pla que separa les dues valls. Alla suat, desesperat pel pes, malmes de les espatlles, em llenço esbufegant al terra. Descanso uns minuts, pero em poso en marxa deseguida i ja arribo a la cresta de la pendent, davant meu s'obre l'altre vall i paisatges prou coneguts retornen a la meva ment. Veig on varem dormir fa dos anys i alli m'hem vaig, he de baixar uns 200 metres de desnivell i atravessar una pampa humida. A la pampa em trobo amb Uallatas, ovelles i alpaques que em saluden i em donen la benvinguda als seus prats. Arribo prop de les cabanes, veig moviment, pero ningu s'acosta ni diu res. Llenço els trastos i amb la vista em gravo tot el que veig. Comenco a muntar el camp, prop del riu a uns dos metres i de tant en tant veig una mamita que treu el cap per la porta de la cabana, uns gossos negres em venen a veure, primer amb lleis i despres buscant quelcom que caigui i sigui bo. Despres de tenir la casa construida, em disposo a saludar els meus nous veins, he vist algun nen i m'enporto en senyal de pau i d'amistat uns caramels, aixo mai falla!!!! M'acosto a la barraca on viuen que es mes de tres cops la meva tenda, la mamita es fora i esta filant la llana de les besties, la saludo, em torna la salutacio pero en quechua, crida el seu fill, es en Juan, aquest em saluda i li explico que estare tres dies de vei seu, li dono els caramels i em dona les gracies, el Juan te 17 anys i viu alla, ell fa de pastor, a mes es un noi rialler amb una gran dentadura, un cap rodo com un pa de quilo i uns ulls que semblen taronges, ben grans i expresius, tot ell va ben brut, potul i amb les sandalies que els delaten uns peus curtits i resistents, com si fosin potes de llama. Torno a la tenda, des de l'altre vall he divisat un bonic llac i un cim que vull pujar dema, faig una motxilla de material i content, comenco a pujar la pendent que hi ha just davant meu, a l'oest on ramats d'ovelles i alpaques comparteixen els brots insignificants que intenten neixer del no res. Em miren tots, jo tambe m'els miro i aixi el desnivell es fa menys dur, al capdamunt de la pendent em sorprenen dos pastors mes, un vell i un nen, son els veins de mes avall, parlen amb veu forta, en quechua i suposo que es riuen de mi i de la meva poca feina. Despres de la pendent hi ha uns lloms petits que em deixen al llac, on una parella de uallates comparteix els banys amb anecs i polles d'aigua gegants, jejejeje!!!!
Mes enlla del llac ja comencen les morrenes que porten a les glaceres, n'hi ha dues, jo dema anire a fer el cim de la dreta, que es diu Maria Huamantilla,de 5500 metres. Amago tot el material aprop d'un collet que em llençara a la vall glacial del cim, ho poso dins un sac i reposo mentres gaudeixo del paisatge pendent avall. Estic feliç, tranquil i fort amb ganes de coneixer el que em depara el futur mes inmediat, amb moltes ganes de viure noves emocions a les alçades. Cantant baixo cap al llac, les polles s'esberen!!! Mentre ja m'acosto a la pendent final, escolto uns xiulets, son del Juan,que te un ramat de llames desperdigat bastant amunt i el va a buscar abans no es fagi fosc. Quan arribo a Jampa, el sol fa estona que ha marxat, la fresca es considerable i els animals es van acostant prop de les cabanes, davant en unes planes, lo mes bo es que son dos ramats diferents, pero dormen quasi junts, es increible com les besties mateixes diferencien on han d'anar i de qui son esclaves. Mentre estic sopant, arriba el Juan ben content, ja es fa fosc quan la mamita surt a fora i comença a fer uns crits peculiars, comença a vorejar el ramat de bestiar, tots estan barregats, llames, alpaques, ovelles, i ella nomes crida les ovelles, i lo bo es que les ovelles començen a cridar i a correr cap a la cabana, baixen corrents, els xaiets tambe, realment es precios l'espectacle, sense gossos, sense pals, sense res, nomes amb la veu de la mamita les ovelles es fiquen en una mena de corral fet de pedres i alla queden tancades totes, quedo acollonit, sopres i feliç del que acabo de veure. I aixi, content em fico dins la tenda, llegeixo un xic i escolto com els gossos volten per tots costats, ensumant i buscan quelcom que hagi caigut del sopar, ho sento avui no trobareu res de res, els hi dic. El cel estrellat precedeix el meu son, dema sera un dia dur, bonic pero dur, bona nit Jampa!!!


Dissabte 21 de juliol, encara es fosc, pero alguna cosa del sopar m'ha fet perdre la presio, tinc de sortir a cagar, pero els maleits gossos de fora em fan respecte, al final la situacio es torna mes extrema i surto com un cohet, a cinc metres exploto i amb una cara de satisfaccio entro de nou al llitet. De sobte uns crits en quechua em desperten, ja clareja, comenco a vestirme i surto a fora, el dia s'ha llevat amb boires primes i sense esperar-me, el terra es ben blanc de glaçada, veig a la mamita que travessa la pampa i mig adormit comenco a escalfar l'aigua. Uns mates i unes galetes dolçissimes i la motxilla ja esta preparada, be.., quasi tot esta amagat un tros mes amunt. Les alpaques com si fossin fantasmes jeuen encara sobre els seus excrements, les ovelles no diuen res en el seu tancat, començo a pujar la pendent, la calor entra dins meu i aviat ja m'amago enrere els lloms que em portaran al llac.
Alla arribo, fosc i silencios esta el llac, dormitant, pero una parella de polles (d'aigua), ja dibuixen lineas per la seva superficie, la tranquilitat es plena i pujo enbobat amb el que sento. Trobo el diposit de material, el carrego sense parar, bec un xic i em disposo a continuar. Revolto una pendent de colors rojencs, el sol ja fa estona que ha baixat a escalfarme, pels camins dels animals li dono la volta al turo i surto en un coll, on dos llacs transparents em sorprenen. A la dreta puja una gran tartera i mes amunt es veu la glacera que porta al coll, alla comença una aresta, l'aresta oest del Maria Huamantilla, l'objectiu es pujar-lo per alla, encara que no hi ha cap referencia, la meva vista em diu que pot ser bonic. Davant meu, baixa la seva cresta sud-oest i collons..., esta bastant trencada i l'acces mes endavant es mes complicat, la descarto a mesura que vaig pujant. La tartera em complica el pas, començo a suar, a cansar-me de debo, pero pas a pas guanyo metres, que em porten a la morrena glacial, una esplanada de blocs i gel rodejada d'un circ rocos en descomposicio, davant meu, una glacera bruta de runa, es torna blanca i pura uns metres mes amunt i brilla com un diamant. Travesso el pla i entro a la glacera, sense ferros, doncs els rocs fan d'esglaons, no hi ha grans esquerdes, pero ja mes amunt es torna mes complicada i em preparo les eines. La calor es extrema, de cop em sento cansat i ofegat, pujo per l'esquerra on el sol ha creat una aresta separada de la roca i per alla mes segur arribare al coll, la meva ombra puja per la paret del costat i se la veu tan cansada com jo. A mesura que m'acosto veig que l'aresta te mes complicacions de les que em pensava, hi ha alguna esquerda que la atravessa, tambe es veu la cornisa bastant prima, la seva verticalitat desde aqui es incalculable, pero be..., em veig fort i despres de descansar un xic al coll, trec l'altre piolet i comenco a tirar amunt. La neu es tova al principi, m'enfonso i aviat em canso, busco la proximitat a la cornisa, doncs veig el cami mes segur, l'aresta va formant embuts que cauen per una paret a la glacera inferior, rere meu les traçes dibuixen la meva intuicio. Passo el primer tram, pujo un ressalt i quedo a la segona pendent, aqui hi ha una esquerda que al mig del ressalt la travessa, passare ben a prop de la cornisa, es on ho veig mes clar i amb esbufecs i parades espontaneas li foto de dret mentres arribo a una segona parada. Descanso un xic, miro avall, enrere i tambe sense acostarme molt trec el cap per la cornisa, buff, un mon d'ombres i gel s'obre a la cara sud, es ben bonica. Ara ve el tram mes vertical, no es molt llarg, pero estic uns moments per sortir d'aqui, surto decidit i clavant piolets i grampons asseguro cada moviment, cada soroll que sento em diu com esta l'assumpte, pujo el ressalt i ja hi soc, ara queden unes pendents mes tranquiles, sotas meu els embuts que cridaven a veus el meu nom s'han quedat muts i mes enlla el paisatge em regala la tranquilitat d'estar ja prop de cim. Remunto els turons i l'aresta em porta al cim, un cim planot, pero amb unes cornises de por, per l'altre costat cau una paret de roca descomposta uns cent metres avall, collons, haure de baixar per aqui ara?????



Pero abans de preocupar-me, em relaxo i llenço tot al cim, content,l'Ausangate te la bufanda de nuvols, nomes veig l'aresta final, davant meu el Santa Catalina i els Yanajaja, em donen la seva cara rocosa, arestes i parets de roca descomposta que cauen en tarteres gegants, el gel treu el cap per l'altre vessant, la sud. Faig les fotos, menjo i m'acosto a la cornisa, veig l'altre costa de l'aresta, en l'ombra i tambe alguns corredors que pujen de baix, la neu es veu perfecte, pero al final de cada un s'hi veuen seracs tramposos. Surto del cim, busco la zona mes tranquila per baixar i em sembla veure una traça humana, ve de l'est i alli vaig, trobo una pala de penitents i alla la traça es torna mes borrosa, pero es veu molt factible per sortir d'alli, es la ruta normal, i ve del collado Kampa. Baixo proper a la cornisa, sense arriscar, pero es que les vistes desde aqui son espectaculars i gaudeixo de la baixada contenplant les parets del davant. Veig una petita espatlla davant, s'han de fer dues pales i s'hi arriba, em sento be i m'hen hi vaig alla, la pujada es fa dura, pero la vista desde aqui cap al Maria, es bonica, el cim fa uns 5500 metres i aquesta espatlla uns 5.400, aqui hi descanso un xic, bec i contemplo cap al nord, els Puca Puntas i el Colquecruz, avui estan preciosos, el sol els dona una capa de brillantor que m'enlluerna. Baixo del cim seguint les traçes i tambe surto d'alli per on van pujar els meus predeçesors, la glacera a baix es torna gel durissim i l'ltim tram abans de sortir-ne el faig amb precaucio, surto just sobe el Kollado Kampa, on hi reposo i em trec el material. La tranquilitat torna en mi i la tartera es baixa amb mes alegria, davant meu aquelles parets tant boniques. Baixo fins al cami del trek, doncs he donat la volta, he fet l'aresta oest i he sortit per l'est. Content i cantant baixo pel cami, ja de nou a Jampa, on hi tinc el camp, abans em trobo amb un grup de turistes, em deuen veure content, no m'hen amago, els saludo i continuo baixant. Despres la sorpresa es millor, em trobo el Juan, el noi de la cabana, el veí i em saluda desde un turo, esta amb el gos, estirat, pasturant i descansant sota el sol. Per tota la pendent ovelles, llames i alpaques gaudeixen d'un nou dia de pastura, campen com volen, son la vida de la zona. Diu una llegenda que l'Ausanagte es una muntanya que no amaga or ni plata ni estany......que no te minerals ni res que valgui molt, ell nomes te animals,llames,alpaques,ovelles,vicuñes,vizcaches,uallatas.......... Revolto el cim per molt avall i s'obre la gran pampa,al fons ja veig les cabanes i mes endavant la tenda em dona la benvinguda, feliç llenço tot al terra i faig un bon glop de Tang, me'l mereixo. El premi, despres de descansar un xic, son uns entrepans de beicon i collons com es posen aqui, on el menjar es tant monoton.




Descanso un xic mes, pero les ganes de veure i viure, aviat em tornen a sortir, a mes,haig d'anar a buscar el sac i la bossa dels crampons que he deixat pel mati, al llac fosc. Pujo grimpant per una roca menjada pels liquens, m'ho passo be mirant la pampa, mirant les muntanyes de l'est. Arribo en un cimet, alli una de les construccions que fan els pastors per resguardar-se del vent i del fred m'acull, m'hi estiro i sento les seves propietats, mirant a l'oest tinc els llacs transparents a la dreta, altius i a l'esquerra el llac fosc, on s'hi veuen besties flotar. Fa fresca, s'ha tapat un xic el cel, ve de l'est, com les tempestes, vaig mes rapid fins la zona del diposit, agafo el sac, revolto el llac, mentre m'hi veig reflexat i salto avall, cap a casona, abans pero ja he remirat la feina pel endema, els Yanajaja, pujare a la seva cresta per alguna canal, el que passa es que al final es posen verticals i potser perilloses, doncs la roca cau tota, pero aixo ja ho veure dema, jejeje!! Baixo cridant, fent la cabra i aviat ja estic obrint la cremallera de la tenda. Mentre llegeixo i pico uns fruits secs, sento que els de dalt tornen a fer festa, sento un tro, llunya, petit, que aviat es torna en uns cops a la lona de la tenda, mes trons i mes neu, de sobte trec el cap i veig que la cresta dels Yanajaja, ja esta sota la tempesta, comença el merder i es com estar a la linea de foc, la guerra engega i quan engega sembla que la neu glaçada hagi d'estripar el plastic, enlluernades i trons que semblen bombes, les precedeixen, passa una hora que no para, i jo dins el sac, calentet i llegint, aqui em sento segur. Veig arribar uns israelites sota la tempesta, han estat muntant el camp, jo calentet mel's mirava desde dins, que dolentot que soc jejeje!!!! La foscor de la tempesta, quan ja ha passat, es torna en la foscor de la vesprada, nomes la neu blanca il.lumina la pampa, que aixo si..., ha quedat ben bonica, com una alfombra natural, la fresca se sent, faig el sopar mentre comparteixo algunes paraules amb els arrieros dels isrealites, tots correm pel lloc. Menjo i em prenc una tetera de camamilla, estic cansadot i me'n vaig al sac, abans de dormir llegeixo i rumio el plan per dema, els gossos volten la tenda buscant la seva racio de sobres i la acaben trobant. El rumor del riu em transporta fins a llocs indescriptibles, bona nit Jampa, fins dema.