Canvi de pais, Peru al descobert...

Bona tarda o nit, o dia.... tot depen d'on collons estem.......

Be, jo ja estic al Cusco, pero no ha estat tant facil arribar-hi i mes dificil sortir-ne, doncs els mestres protesten i tallaran dos dies les carreteres, es massa!!.

El Cusco esta precios, tal com me l'imaginava, ciutat historica que guarda secrets i energies que pocs poden sentir. Plena d'esglesies fetes pels incapaços (espanyols..), plena de murs Inques centenaris, de pedres enormes tallades i posades com mai cap constructor sabra posar, els Inques, quina cultura.

El Cusco tambe es ple de gringos, pero ple de veritat, fa por, inclus a vegades una mica de fastic o rabia, pero be.., que soc jo???????? Gent amunt i avall, cameres que no paren de funcionar, nens i nenes demanant sense mesura, gent venent per tots racons, artesans, comunitats que venen amb llames i com no..., una pobresa i miseria amb menys intensitat que a La Paz, pero de igual duresa.......... Les nits al Cusco, tots els que hi hem estat sabem que no s'obliden, doncs aixo segueix igual, aixo si amb mes oferta, mes pubs i discos, “aqui te regalamos un roncito!!!!”, “aqui te damos una bebida gratis!!!!!”. He notat que en dos anys hi ha el doble d'establiments d' oci i hosteleria, ja siguin hotels, alltjaments, hostals, bugaderies, internets, agencies, restaurants......., el canvi es grandios i l'oferta infinita, aqui,et fan de tot!!!!!.

Be.., jo vaig sortir de La Paz ahir, el cel era gris encara tancat, com trist de la meva marxa, pero ja li vaig dir que tornaria. Fem el cami fins a Desaguadero, frontera amb Peru, desde el bus es veu com la neu ha caigut amb ganes, desde el Alto i seguin tota la cordillera Real amb la vista, un imagina el be que sera aquesta neu. A Desaguadero es massa..., ens trobem una cua al mig del carrer per passar, tot son transports i s'han fotut al mig sense vergonya, es van carregant i marxen a La Paz, pero es que no ens deixen passar, arriba la poli i la cosa s'arregla, jo ja he conegut tres argentins i una noia Francesa, la Lilu una companya preciosa i jove jejejejeje!!! Passem la frontera sense problemes, nomes que no m'assemblo gens al Rusky del passaport i sempre hi ha bromes, ens informen de piquets a l'altre banda de la frontera, pero amb el cor fort ens introduim al Peru.

El Titicaca ens acompanya a la dreta, a l'esquerra, altipla, conrreus, turons, comunitats, bestiar........la dura vida a mes de 4.000 metres. Arribem a Puno, despres de creuar un poble on els focs dels pneumatics encara fumejaven a la carretera i tot un carril inundat de rocs i blocs que tiraven els manifestants, un furgo blindat em diu que aqui hi ha hagut gatzara. Sortim de Puno, el Titicaca es despedeix, conec a una parella Catalana de St.Cristina d'Aro, els van perdre les maletes al aeroport, i els explico tambe els meus problemes amb les aerolinies i riem resignats. Començo a connectar amb la Lilu, s'assenta al meu costat, abans hi tenia el Catriel, un noi argenti amb el que compartia mates i converses d'escalada. Ja ben fosc, a les nou arribem a el Cusco, despres d'un viatje de 13 hores, estic cansat i la Lilu tambe, la Liz la noia que conec del Cusco ja deu haver marxat, li vaig dir que arribaria a les set i son les nou. Al final, ens ajuntem amb la Lilu, anem a un hostal, esta bastant be, ho deixem tot i a sopar, quina gana!!, tot el dia sense menjar res.

El Cusco esta precios, em fa sentir com a casa, quines sensacions mes extranyes em fan sentir aquests llocs, tant llunyans pero tant propers dins d'un. Les parets, la gent, l'olor, els colors, els taxis, tot esta igual, pero la nostalgia m'ho fa veure mes bonic. I be, amb la Lilu al final la liem, primer sopem amb gana, despres a fer una copeta, escoltar folklore i ja a la plaça d'Armes, (on tothom m'ofereix drogues) ens fiquem en dos discos, acabem contentonts, ballant i rien com gringos que som. No molt tard anem a l'hostal i la son ens enbolcalla, quin dia........ L'endema em vaig desvetllant, ja desde d'hora es clar, pero m'enrecordo que a el Cusco ja havia tingut aquesta sensacio fa dos anys. Em llevo, em dutxo i anem a esmorçar, sorpresa!!!!! ja hi ha tots els manifestants, els professors amb els seus cartells, pancartes i els megafons de rigor (que a mi em fan molta gracia), canten els lemes i consignes contra el president, el govern i tot deu...... Caos de colors, pero aixo si, somriures i pau, com els admiro, protesten inclus en files, sense desordre, son la ostia!!. Esmorzem i anem a trobar la Liz, despres de donar voltes per San Blas, trobem casa seva, esta constipada, pero esta com sempre, molt maca i sobretot feliç. Em deixara quedar a casa seu els dies que estigui a el Cusco, espero que m'enseñi on treballa amb la ONG i quins plans de futur te, realment idees bastant bones per les comunitats......

Be i ara anire a veure en Xavi (el del pa amb tomaca) tambe el Walter (7angelitos) i buscar informacio per anar al nord del Ausangate uns dies,set o vuit, alla hi vull fer un trek i si es pot alguna ascencio encara millor, esta tot per descobrir encara a aquesta zona tant remota. Be, de moment al Peru tot be, vaga fins dema passat, amistats, colors i sensacions diferents, molt per viure, molt per veure.....

Cuideuse tots molt, us anire informant, un petonas a tots/es!!!

Salut i força!!!

De nou en moviment.., el Cusco, alla voy!!

Hola amics, familia, gent del mal viure i gent que viu be........

Soc el Rusky, si, si, aquell que volta pels puestos. Mireu que les coses es mouran, dema marxo ja cap al Peru, pero la cosa no es tan facil, he hagut de tornar a retocar els planings. Al final i sota amenaçes, han aprovat el projecte de IMAX, el problema es que l'han aprovat per mitjans d'agost i acabara al setembre. El que he pensat es marxar cap al Peru ara i aprofitar el mes que tinc lliure alla, intentar fer Huasacaran el cim mes alt de Peru i un parell de coses mes i acabat aixo agafar bus i tornar a baixar fins La Paz. Intentare que almenys el cost dels viatjes al Peru m'els pagui l'agencia (com que no cobro res, que menys que aixo..) i despres passar uns 40 dies per Bolivia, on el temps sera mes inestable, fara bastant vent, pero be..., es el que hi ha.

Estic be, ja una mica em sento bolivià, em sento Paceño, pero al mateix temps, se que tambe aviat em sentire Perua i intentare gaudir del pais, de la gent i sobretot de la seva natura com mai. Potser a el Cusco fare un trek de deu dies a prop d'Ausangate, la muntanya que fa dos anys varem pujar amb els nois de Malgrat, tinc curiositat per una zona mes al nord, bastant verge i amb moltes possiblitats, ja es veurà... Se que hi ha bloquejos a les carreteres, pero espero tenir sort i passar cap a el Cusco sense gaires problemes.

Aqui a La Paz i deixo moltes coses..., una casa, un amic de collons, el qual ja li dic "cariñu", molts i molts amics de totes les regions, deixo una cultura i una gent molt dura, tambe uns paisatges de somnis, tan en muntanya com en el desert, la selva i les yungas, aqui hi ha de tot, de tot, pero es de veritat el que es viu. Be, nomes saludar-vos, desitjar-vos un bon mes de Juliol, on a Catalunya la caloreta ja deu estar fent estralls i res..., cuideuse, us estima el Rusky.

Aaah, el temps a La Paz aquest cap de setmana ha estat fent estralls, de sobte el dissabte es va llevar ben gris, a la tarda es va fotre a ploure i tot el diumenge tambe, clar a La Paz era pluja, pero a prop, a El Alto i al altiplano tot aixo es neu, els cims ben nevats i l'Illimani es veu ben enfarinat de les seves faldes i els turons propers a La Paz, estan ben blancs, els transports baixen del Alto amb 20 centimetres de neu als sostres, es bonic, a mi em recorda el nadal en ple juliol, jejejeje!!!

Petons i emocions!! _________________________________________________________________

Dia de barranquisme al Sud-Yungas

Dilluns 2 de juliol, collons com corren els dies. Estem al Mongo's(local de gringos i ties bones a La Paz), amb el Didac, el Pere, el Dante, en Dani i l'Oscar Vilarasau, que es d'Artes i es el noi que s'ha estat uns vuit mesos a Guatemala en una comunitat camperola, alla construia cases, diposits d'aigua i be..., tot el que calgues. Ara passa per la Paz i ens hem trobat tots al Mongo's. Birres i histories de viatjers recorren la taula, mentre la musica cubana escalfa el ambient. En Dante i el Pere volen anar a fer la W. del Huayna Potosi, una cobejada paret de 900 metres, tot neu i gel, pero dura, llarga i molt exposada, doncs la volen fer en ensamble, jo en tinc moltes ganes, pero al final desisteixo, doncs potser els puc putejar, ells han escalat sempre junts i saben moure's rapids i segurs, a mes jo estic encara inflat amb els dies de l'Illampu.
Passa un dia i al seguent amb el Didac ja hem decidit el que fer, farem barranquisme, en una zona per descobrir encara, un barranc ben tancat, salts, rapels i un caudal d'aigua prou important, es el segon cop que em ficare dins d'un lloc aixi i els nervis ja corren pel meu cos. Ens llevem d'hora, pero les mandres ens alenteixen quasi una hora i a les vuit i mitja ja estem al carrer, motxilles, cordes i ganes d'anar-hi, el dia s'ha llevat ben net, el sol ja comenca a escalfar els carrers de La Paz.
Amb diferents mobilitats arribem a l'estacio de busos que van a Chulumani i alli al mig del carrer el venedor de tickets ens apunta els seients. Comprem alguna coseta de menjar i voltem mentre s'omple el bus, per sorpresa ens trobem el Guillermo, un yanke de 60 anys que varem coneixer al Huayna, un tio molt simpatic, catxondo a mes d'un escalador de la vella escola, conversem sobre els dies que han passat, mentre uns polis revisen els busos, aquests mai fan res, aixo si, ens retrassen uns minuts mes..., pero a les deu i mitja el bus arrenca i sortim
direccio a la cumbre i d'alla cap a la Rinconada, baixant al control antidrogas d'Unduavi i ja ens internem a la ruta de Chulumani, un cami com el "de la Muerte", pero mes ample, jejeje.


Perdem alçada per moments, el fred i el glaç, passa a ser verdor i vegetacio densa amb riuets que baixen llepant els rocs. De sobte en Didac em prepara, es aqui i ens despedim del Guillermo, sortim del bus, on hi ha una cascada de 60 metres just al davant, el Velo de la Novia, li diuen. Alla dos restaurants de la mateixa familia jeuen al costat del cami i mes amunt un cultiu fins ara desconegut per mi a Bolivia, cultiu de plantes i flors ornamentals, estan en pendents verticals, com la coca i donen un color verd clar on descansen. Alla ens posem els neoprens i collons..., com costa, estic mitja hora per posarme'l, en Didac se'n riu mentre es vesteix amb molta mes delicadesa que jo.
Deixem roba seca al restaurant i pujem amunt, per un sender enmig de plantes i boscos densos. Pujem i pujem, bastant amunt, pero el sender ens desvia del torrent, aixi que decidim fer un rapel al mig del bosc vertical, per poder entrar dins el llit de riu, dins el barranc. Patinades i caigudes ens distreuen fins el rapel, que cau desplomat al final d'una gola. Aqui ens posem arnes i treiem cordes, el soroll de l'aigua caient de cascada en cascada es fort, em sento atrapat pel riu, ara ja no sortim, sino es per baix, jejejeje.



Les pedres patinen molt, pero dins el riu no tant. Ens acostem a la primera cascada i collons quin tou d'aigua, passem la corda i baixa ell primer, pel mig de la cascada i surt a la gola de baix, amb la cara xopa. M'hi fico jo, la mare!!, el reverso no tira molt be, m'encallo bastant, l'aigua em cau fort al cap, m'acollono i patino, bufff!!, despres em sembla que m'hagi de morir, esbufegant i tivant surto com puc de la direccio de l'aigua, i el Didac riu com boig de la meva primera baixada, jo mig acollonit, penso per mi..,noi, on t'has ficat???? Als cinc metres una altre cascada, ja baixo mes tranquil, pero igual la roca patina i s'ha de controlar be el rapel, es massa, el soroll de l'aigua, el lloc on estem ficats, on el sol mai arriba, tot es molsa i parets verticals, una ratonera. Baixo, caic a la gola, que fredaaaaa!!, collons l'aigua aquesta, la mare de deu!!, en Didac somriu, pero esta atent a tot, controla les cascades, em diu com haig de baixar i sortir de les goles. La cosa ja va millor, tot i aixi no deixo de fixar-me en les cares del Didac quan baixa, ell amb la cara ja em dibuixa com sera la seguent baixada. El fred em fa tremolar, tinc els dits mig glaçats, aixo si..., quan baixo estic ben atent, ara per la dreta de la cascada i a baix sortir del rapel i seguir la corda que tiba ell, es dur, pero es una experiencia que em descarrega molta adrenalina. Hi ha algun salt, pero no ens atrevim encara a saltar, millor coneixer el lloc primer. El Didac monta uns bolts, una reunio per rapelar, queden tres cascades i cada cascada es un mon, em començo a sentir peix a l'aigua.


El soroll del caudal i la força en que baixa em diu que aqui no soc ningu, nomes un tronc que el riu baixa avall, amb mes cautela, pero un simple tronc. Ben molls, gelats i anem rapelant, sota la freda aigua, atravessant les goles que en algunes hi ha remolins que et tornen dins, es massa, hi ha goles on no toquem ni de broma al terra. Al fons del barranc, el sol pica a les parets, pero estem lluny d'aixo encara. La sortida es tranquila,despres de rapelar l'ultima cascada, una remullada general i uns somriures de tranquilitat, de satisfaccio, i jo com animal tremolo de l'adrenalina, es massa.... A l'ultima cascada ens

han vist camions i busos que van avall, desde un pont, hi ha una vista preciosa i es curios veure les cares de la gent d'aqui, al veure a dos gringos, baixant per un riu i pensant:"no tienen nada mejor que hacer aqui los gringos?". Arribem molls com anecs al restaurant, les mirades es multipliquen i algu inclus ens pregunta. Ara a vestir-se calent i esperar el bus de pujada, que diuen que n'hian molts. Menjem i reposem, fumem un cigarret mentre contemplem la grandiositat del Velo de la Novia. Parlem de la baixada i no passa cap bus, passa l'estona i es fa fosc, son ja les set i entrem a casa de l'Adrian, que te el restaurant i terrenys on cultiva plantes i flors. Ens passem estona dins el local, parlant amb amics i gent d'alla, l'Ana, el Raul, el Fernando.......... tot esperant algun transport que ens puji.

Per fi, despres d'alguns amagos, a les vuit i mitja un camio es para i s'ofereix a portar-nos, tambe a l'Adrian, l'Ana i la seva mercaderia, deu fardos plens de flors. Al camio, estirats hi van unes dotze persones i dos nens i alla, sobre sacs gegants de fulla de coca ens tombem tots, buscant el millor seient. El camio es posa en marxa i collons, quina fresca, ells,estan tots tumbats amb mantes, salvat-se del vent gelat. El cami es nota dins la caixa, ara per un canto, ara l'altre, musica Aimara sona per un altaveu, posat expresament pels polissons. Pujem i pujem, el fred cada cop es mes dur d'aguantar. A mi em deixen una petita manta i em tombo com un animal entre els cossos d'ells i aixi, a poc a poc, pujem, pujem de 2.300 fins a 4.700 metres d' alçada. El cel desde el camio es veu precios, he vist ja tres estels fugassos i la Cruz del Sur que em segueix, tambe Venus i tot el que es pugui veure.....pero el fred es insoportable, dins la caixa ningu diu res, ningu es mou, tot son cossos quiets, intentan crear calor i no perdre'l. Em sento molt privilegiat de viure una historia aixi, aixo es el que fan moltes persones per anar a la Paz i sovint, jo nomes he tastat una petita mossegada. Arribem a Fatima, freds, glaçats, pero vius i donem les gracies als amics i busquem un taxi que ens atravesi d'una banda de la ciutat a l'altre, jejejeje. Arribem ens escalfem, xerrem, fumem i caiem rendits sobre el sofa, la nit fa el restant. Bona nit i tapat.

Salut i forsa, el Rusky us desitja per sempre!

Emocions solitaries al est del Illampu IV

Dijous 28 juny. Em llevo d'hora, fosc, hi ha un mussol que canta proper, no el veig pero el sento. El dia es fred, pero no s'ha glaçat la tenda avui, faig l'esmorzar i hem disposo a reunir-ho tot per empaquetar-ho de nou, soc un corrremon. Faig la motxilla, el sol ja espatega a les parets de granit, uaauhu, quins colors!!!, mai marxaria d'aqui, pero al mateix temps una part de mi sempre estarà perduda en aquestes valls, es el premi. Em carrego el mort i començo a baixar, es dur, fred, pero aviat el sol s'encarrega de fer-me la guitza. Em trec roba, pero collons...., despres tot pesa mes, quin dilema!!. Faig alguna parada, gravo un xic la baixada, bec i gaudeixo del nou dia, calent i iluminat, al fons la Pampa encara jeu amb boira. El cami me'l conec be, ahir vaig baixar i per aixo jugo al joc de......a vale ara fins al torrent....i ara fins alla on hi havia l'ampolla de plastic i aixi vaig perdent metres, aixios fins que arribo a la Pampa on el bestiar ja pastura. Travesso la Pampa, semblo un aparegut, arribo al poble, desfet pel pes, per la calor, tot i aixi al poble la boira encara hi juga, entra a la vall i surt, es molt juganera. Al poble no hi ha homes ni nois, tot son nens o dones. M'acosto en una botiga, alla molts nens i mamites estan reunits, compro iogurt, mentre parlo amb els nens. Aviat ja m'inciten a jugar a futbol, em descalço els botots i au cap al camp... Les mamites entre elles parlen Aimara, no les entenc, pero pels somriures parlen de mi. Els mes petits em tenen por, pero els altres els encanta veurem, xerrar, tocar-me i sobretot que jugui a futbol. Anem al camp, jo i el Julio, contra el Luis, el Javier i el Juan Carlos, ens juguem el beure i amb el Julio i despres l'ajuda del Ramiro els apallissem sense pietat, mes tard estem ajaguts a la gespa degustant un beure ben guanyat, mes nens venen i per mi es massa, he estat sol, tants i tants dies i ara de sobte, tanda vida al meu voltant, hi ha moments que no puc aceptar-ho.

Despres volto, busco mobilitat per anar a Sorata, pero no hi va ningu, ja han sortit i em resigno a passar un dia mes per aqui, be..., tambe sera una altre aventura. A la tarda vaig al pont, alla els nens juguen amb baldufes a jocs molt senzills, pero molt divertits, arriba mes gent, em saluden, em comencen a coneixer, el gringo Barbudo. Amb els nens hi parlo bastant, em pregunten per la meva familia, si m'estimen, si els estimo, en que treballo, si tinc dona, fills......jo els demano on son els homes, aaaah, “a la mina todos, trabajan alli, todos!!”. Van a las sis i tornen a les cinc de la tarda, tot el dia a dins, ara ho entenc.
A la tarda una corrua de camionetes va arribant, portant homes, nois, i alguna mamita tambe, es van dispersant pel poble, cadascu a casa seu. Jo ja estic al camp de futbol, per plantar la tenda i dormir, ja la boira es densa, el fred alt i em sento sol, pero un cotxe passa, dins hi ha el Bruno, em diu que vagi a casa seva a pasar la nit a sopar, xerrar.... El desti te aixo, es canvia de sobte, quan tot era gris, s'obre i ja em veus anant a casa de Bruno, em presenta la seva dona, la Marta i la filleta de 3 anys, la Monica, es un bombo i no para de parlar en Aimara amb mi, no la puc entendre-la, pero m'encanta. Viuen en barraques, families juntes, germans, cosins, be..., tots son familia en aquest poble,jejejeje. La cuina es una barraca i les habitacions en una altre, flipo del que veig, del que menjo, del que ensumo, de tot, menjen a la cuina assentats en tamburets, el terra es de terra i brut, la cuina de fogons, armaris oberts amb menjar, foscor pero intensitat, vida i menjar, com menjen, aqui no passen gana i jo m'atipo com porc de coses de la terra. Anem al llit, dormin els quatre junts (be,j o sol i ells tres en un altre llit) en Bruno no para de fer-me preguntes, de feina, del pais, de la meva vida, de tot, de tot, fins que mes tard aixeca el cap i apaga l'espelma que ens il·luminava en l'habitació, jo sota de sis mantes, amb un matalàs de fonoll, em sento un mes del poble. La nit passa rapida, l'esquena i les nalgues pensen el contrari.

Divendres 29 de juny Em desperto i la Marta ja a anat a fer l'esmorzar, a fora la boira corre pels carrers, el pare i la filla jeuen una estona mes, despres ens aixequem tots, cap a esmorzar. Te amb panets de pa bonisims que hem fan flipar, el te bullint es un reconstituient. Avui, em diu el Bruno, hi ha reunio de comunitat, es reuneixen els homes i les dones de la mina, debaten sobre coses del poble o de la feina, pero es amb Aimara, i jo no entendria res. Vaig a veure Don Eusebio, es el que m'ha de portar per la tarda amb camioneta, el saludo, ell va a la mina, pero torna a les cinc de la tarda, despres marxarem, em diu..., listo, pues?.
Torno a casa, el Bruno em crida, collons, ja a menjar?? I quin plat, son les deu del mati i estic menjant pollastre amb arros, verdura i papes bullides, aquesta gent son boigs. Despres de l'apat el dia s'aclara, el sol surt, la calor comença a recorrer el poble, nens i nenes corren, els gossos volten i ensumen tot, hi ha burros pasturant per les feixes que hi ha a sobre el poblat, els homes es van congregant a l'escola, surten de tot arreu i poc a poc van fent grups i al final s'ajunten tots en unes escales a sota el caliu del sol. Jo, desde les feixes ho controlo tot, els nens i els grans, tambe els animals. Em visita la Monica, amb el seu cosi, xerrem (ells aimara, jo en el que puc), passegem pel poble, tambe ajudo a uns nens que traginen herba amb un carreto, vaig a comprar a la botiga, torno a casa, reposo sota el sol, quina sensació, ja em sento com de Cocoyo, la gent em coneix, els nens mes, pero la duresa del poble es molt present, el fred a cada moment, la boira també intervé, la brutícia, be..., la brutícia es general, tot ho llençan al terra, tot!!. Be les bosses s'escombraries les tiren al riu, al corrent glacial que travessa el poble, aqui diuen que si ja no ho veuen mes, no els importa cap on vagi el riu, son la ostia!!, al veure aixo em moria, pero no puc fer res, dir-los res?, si soc un collons de gringo.... A la una es para la reunió per dinar, au mes menjar!!, desde la cuina es veuen arribar uns arrieros amb mules, turistes, em diu el Bruno i jo, com un mes del poble, a veure passar els gringos, jejeje. Son cinc i son Francesos, de sobte em sorprèn la cara coneguda d'un d'ells, collons!!, el Messili, l'Alain, el saludo, primer no s'enrecorda de mi, pero despres ja si, - ei Raul, Catalan, como te va??? . Bien, y vos???, i estem un xic parlan, em diu que passi per la tenda, que li ensenyi les fotos, pendrem un te i xerrarem de tot.

Al camp de futbol monten el campament, alla hi ha els nens i juguem un gran partit, sota la boira i la fresca de mitja tarda a 3.700 metres. Vaig a casa del Bruno, em despedeixo de les dones de casa, doncs ell esta a la reunio, recullo el equip i vaig a pendre el te amb el Alain, despres ja cap a Sorata amb el cotxe o aixo espero. Entro a la tenda amb ell, ell i el Julio, un guia que coneix el Didac, li ensenyo les fotos, em parla dels cims, em diu quines vies va fer i li agraden algunes fotos, em demana per deixarli, i tant Messili, i tant!!. Son les cinc, haig de marxar, en vaig amb bones sensacions, saludo a tot el mon, travesso el poble carregat i vaig a casa de Don Eusebio, ell arriba, i com no..., "no saldre esta tarde, saldre por la saldre por la noche, a las tres", collons..!!!, be, no et posis nervios, tranquil Rusky, i li dic..., doncs ja vinc...
Amb tu igual, ell content em diu vale, vente a dormir en mi casa!!, perfecte. Vaig a dir-li al Messili i em convida a sopar i mentres sopen els cinc francesos, jo ell, la Marisol i el Julio estem a la tenda-cuina xerrant i preparant el menjar, sopem conversant de tot, muntanya, politica, de la vida. Em demana que truqui a la seva dona que esta embarazada i pateix, ell te 61 anys i ella 36 anys, quina maquina, jejeje!! El vespre acaba be, amb Chartreouse i em despedeixo d'ells mentres travesso el poble enmig de la boira i el fred, la foscor i els gossos bordant, Cocoyo, quina comunitat!!.

Arribo a Cal Eusebio, i em destaquen en una habitacio de trastos, tot i aixi el llit de fonoll hi es, i entre bombones de buta, juguets trencats, bidons de gasoil, mobles vells i un gat que jeu a la finestra, tot aixo en volta la meva ultima nit a Cocoyo, bona nit i fins a les tres.

30 de juny,dissabte, dormo com un angelet fins que el soroll del motor em desperta, entren a l'habitacio, carreguen bombones buides, buenos dias Eusebio!!. Que be he dormit, que be dormia, pero amunt, plumo en ma i amb el equip ja carregat, ens disposem a sortir. Flipo que de sobte dues mamites pujen al darrere, despres una parella jove, despres a baix al riu tres dones, un home i dos nens..., que passa??, i jo que pensava viatjar sol. Tots van darrere, a la caixa, que es oberta, menys jo i un home que anem davant. El cami es llarg i la nit clara amb la lluna sortim del poble, amunt, muntanya amunt, passem per la mina, travesssem el primer coll, tot be, fresca pero be, baixem a Ancohuma, animals corren pel cami en la negra nit, el pito del cotxe no deixa de funcionar, mes cotxes van a Sorata, ens anem passant, el cami es dur, el fred a fora es grandios. Es veuen els cims blancs mentre pujem un nou coll,"miercoles", sento que diu el conductor. Parem i para la musica, uhmmm mala senyal. Surto i amb el frontal veig una roda punxada, merda!!. Despres m'enrecordo que en venir, un cotxe volia la nostra roda de recamvi, pero no varem poguer treure-la del seu lloc. Ara a les cinc de la nit, per molt que ens hi esforçem no podem, no gira el cargol i no es pot treure, les dones son dins, callades, tot es Aimara, no entenc res i menys quan riuen, ja em veig fins a les tantes aqui, sota la gelida nit, cims glacials ens enlluernen, la lluna plena encara mes. de sobte..., miracle!!!, un cotxe puja, espero que tingui roda de recamvi i ens vagi be. Mentre puja corbes i tarda estona, reso per aixo, ells resignats ja no proven de treure la roda. El cotxe arriba, para davant i surten homes, son de Cocoyo tambe, parlen, riuen, la roda es perfecte, ens va be i el Eusebio ja treu la punxada, posem la bona, rodejem l'Eusebio entre bromes i somriures dels presents. Al moment ja sortim, rere seu i anem fent, coll rere coll, tos i musica Aimara ressona en la cabina. El dia es fa present, molts colors impregnen les parets de minerals d'aquesta zona dels Andes, baixem amb el sol i el dia cap a Sorata, ens trobem gent treballant a les cunetes, gent caminant, animals voltant i per fi la ciutat, per fi????????? si, si, per fi, jejejeje!!

A Sorata en minuts compro pasatge cap a la Paz, esmorço i agafo el bus, estic desfet de tot, l'adrenalina, la nit curta, tot omple molt. Menjo unes empanades a Achacachi i m'adormo un xic abans d'arribar a la gran ciutat, on la vida transcorre depressa, cotxes, fum, gent, contaminacio....... La Paz.

On ets Cocoyo...?, ja et trobo a faltar, on ets Illampu?, on sou tots?????. A la ciutat us recordare amb mes passio, amb mes ganas de tornar, la vida que he trobat a les vostres faldes ha estat dura, pero gratificant, gracies Bolivia.

Salut i força!!!

Emocions solitaries a l'oest del Illampu III

Dilluns 25 de juny, a la tenda s'hi veu claror, ja es de dia, pero un sorollet a la lona em fa esberar, em sembla que neva,si a fora tot es boira, el dia avui ha començat molt dolent, dins el sac s'hi esta molt be. M'hi tombo i passa una hora, la cosa ha millorat ja son les vuit i mitja, la boira corre per la pampa, jo començo a moure'm, menjo un xic i trec tot l'equip, avui anire a una vall mes al sud on em va semblar veure una tenda taronja. La meva tenda esta xopa costa que s'eixugui, tot l'altre material ja esta a punt, mentre el sol lluita per un forat en el cel boirós, ja em disposo a travessar la pampa, ho faig per l'esquerra, primer un cami, pero despres un merder, zones humides amb aigua amagada em fan equivocar mes d'un cop, moll i pesat, reposo de tant en tant, amb la vista intento traçar una bona ruta, pero acabo liat entre molses i plantes aquàtiques, aaah i la motxilla que hem mata!!. Pujo per un turo, riu amunt diviso un lloc net proper al riu amb alguna esplanada i en bon lloc per atacar algun cim, alla m'hi instal·lo, sera el camp 3, el dels tres torrents. Trec la tenda, es encara molla, però la munto i aviat s'asseca, el dia continua gris i tapat, pero la muntanya em crida i decideixo fer un porteig de material, el cim que intentare de fer es un nevado que hi ha direccio oest, pujare fins la glacera i alli deixare els ferros. Tot i aixi la boira es densa i vaig cec, nomes per alguna altre foto puc saber per on camino, pero tot i aixi em sento tranquil i segueixo pujant per una morrena, que m'indica ja propera la glacera, hi ha una gran zona de runa, molta roca estrellada al terra i en un d'aquests blocs decideixo posar a sota el material, el marco amb una fita i reposo, mentres gaudeixo de la vista d'una cresta de granit propera, ja fa estona que em crida, m'hi acostaré.... L'entrada de la glacera no es molt dura, pero hi ha uns seracs amenaçadors, tot i aixi em sembla que tindria temps per amagar-me rere algun bloc, doncs n'hi ha dins la glacera.

Em giro i m'acosto a la cresta, ull Rusky!!, no portes res, ni cordino, ni gats, ni ferros, ni casc, pero que collons, acostems-hi que fa bona cara. En una canaleta que puja directe em fico, grimpo i escalo algun pas i despres busco unes plaques amb fisures precioses, aquestes em porten directe en un collet i d'alla començo a grimpar direccio oest, buscant la punta de la cresta, l'haig de vorejar per la dreta i despres per l'esquerre, amb una pujada divertida s'arriba a la punta, lloc on els blocs semblen peces de domino. Al cim hi reposo, penso en amics, molts amics que estan ara aqui amb mi, la boira pero em torna a posar a lloc i decideixo moure'm, doncs sembla que cau alguna voliaina. La cresta comença picada, pero es pot evitar per algun costat, hi ha passos de cavall i algun bloc que te poca gravetat. Tot i aixis es fa be, per moments sembla que estigui al mig del Pirineu, la roca, la boira, el sentiment..., pero quan la boira se'n va, es veuen les grans glaceres, crestes, llacs i recordo on soc, a Bolivia!!.

Passo un collet, es puja per l'esquerre entre blocs gegants i s'accedeix de nou a la cresta, que ja no deixo fins als seus inicis, ja mes ample i mes caiguda, reposo en un bloc mentre escric, contemplo la Punta Gavarresa i avall, a la petita tenda.

Quina mandra baixar, em quedaria sempre en un lloc aixi, amb vistes privilegiades, pero som animals de vall i hem de baixar. Baixo mes per la dreta d'on he pujat i el cami em sembla millor per dema pujar, doncs espero la lluna, pero si no, no hi ha cami i aqui res de res. Arribo a la tenda, la boira aqui es minsa, inclus el sol em saluda per moments, em rento un xic, faig alguna foto boja, menjo i veig com la tarda ja entra a la vall, repasso menjar i l'ascensió de dema, segur que sera intens, no tinc res d'informació, ni se el temps com funcionarà demà, pero alguna cosa provarem. Vaig a passejar, la fresca ja es intensa, la llum mes opaca, camino i camino sense nord, de pedra en pedra, de pla en pla, pensant, somian, estic com en un estat general de benestar. Torno a la tenda, menjo una xocolata i em poso a llegir, poso el despertador a les 4:15 del mati, sera d'hora, tard????? be, ja es veurà.

Dimarts 26 de juny, fa estona que estic despert tot esperant el so del despertador, pero em sorprèn una nit molt fosca, neta de nuvols pero fosca de llum. Trec el cap a fora i no veig res, ni cap on anar, ni res, mare de deu, quin merder!!. Em fico al sac, rumio, rumio, que fer? aixi em va passant l'estona, esperant que el crepuscle doni senyals de vida, pero res, al final després de mandrejar bona estona, prop de les sis surto a fora i no es veu res, ric sol del merder on em puc ficar, pero amb l'ombra d'una aresta de roca em vaig guiant, mentre travesso una zona humida, pero gelada on despres comença una tartera de blocs i rocs, alli hi pateixo mes , pero amb calma li vaig guanyant metres.
Començo a fer la morrena, al fons el blanc del gel vol despertar, darrere meu l'albada esta petant el cordo umbilical de la lluna, colors rosats espeteguen pel cel. Cansat però amb forcés arribo al lloc del material, m'assento, bec i menjo mentre gaudeixo de la lluita de colors celestials i de la lluita de la nit amb el dia. Ja amb els grampons posats, amb la mirada amunt i amb la benedicció dels Apus, decideixo entrar al gel, esta dur al principi, te petits penitents, pero aviat em trobo amb sorpreses. Travesso la linea de seracs penjats que hi ha un xic a la dreta, pujo la rampa i ja estic calçat dalt del cavall, la massa de gel s'em fa enorme, grans esquerdes em marquen el cami i aixi, a pas lent, observant, intuint, vaig ascendint la glacera. Es plena de penitents, n'hi ha que son mes grans i dificulten bastant el progres, pero la pendent no es molt forta i vaig fent be. El dia ja esta iluminat, el sol ja corre pel cel, pero uns nuvols prims i allargassats fan que el dia sembli inacabat. Jo un xic tens, vaig pujant i observant la glacera, ara per aqui, ara per alla. Passo un cim i segueixo mes a l'oest, una gran rimaia travessa la pendent de neu, pero un gran pont de neu cau i dona la possibilitat segura de creuar. Deixo el basto clavat i pujo amb els piolets, ara sembla que el cim sigui proper, pero una gran planura et porta al fons, allà una pendent al cim i del cim, bufff, tot, d'alla es veu tot!!. Veig el Titicaca proper, l'Ancohuma el pujo amb la vista, l'Illampu m'esta felicitant i jo..., jo a l'aresta, amb la boca oberta i amb la ment mes oberta. Fa vent, bufa un xic, pero el que veig faria aguantar un huracà, menjo tranquil uns fruits secs, mentre reconto cims, miro glaceres i arestes al sud i al nord........ Passo uns minuts bonics, tranquil,assentat a l'aresta, tant sols mirant, tan sols sentin, qui pogues saltar d'un cim a l'altre, tocar amb els peus cada aresta, l'imaginacio, l'imaginacio ho fa i es intens. Despres de la sessio de fotos, em decideixo a baixar, el dia es veu be, pero qui sap si la boira correra molt, m'acomiado dels Apus, el cim del Janko Piti, de 5878 metres mentres començo un descens tranquil, alhora que segur, observant cada pas, cada coll, cada forat en el gel, cada vista inolvidable per sempre mes, soc l'únic humà que volta per aquestes valls i per mi rebre tant em deixa col.lapsat. Travesso la rimaia, baixo la pendent forta i entro a la falda de la glacera, ara ja mes tranquil, son les deu i es d'hora, pero el cansament psiquic es nota molt, vorejo grans esquerdes, mentre sento sorolls dins el mil·lenari gel, m'escapo dels grans penitents i ja soc prop de la rampa final, que em porta directe fora de la glacera a terra ferma, be, tampoc tant ferma. Caic rendit sobre un bloc, respiro fort, em trec roba, el material, bec molt, bec sense control, menjo el que queda i descanso, ohh que be!!, el sol m'abriga i em fa sentir be, passo vint minuts estirat, davant el front glacial, el dia es precios, calent i prou net. Segueixo baixant pel mig del torrent glacial, que no te aigua, pero que es ben visible, es veu epoques en que ha corregut. Traço diferentes variants i per fi ja estic a la pendent, ja nomes uns cents de metres lluny del camp. La tenda brilla un xic, pero la sorra que hi a alla la empolsina i la deixa ben bruta. Baixo per un torrent, aprofito i carrego d'aigua, al fons l'Illampu m'enlluerna la vista. Baixo al camp, caic rendit, el paisatge que m'envolta fa de somni i jo m'adormo un xic fora del sac.

Mes tard, aprofito per rentar-me a la fresca aigua i estic tota la tarda mandrejant, menjant i passejant pels voltants, on hem trobo amb un ramat de llames curioses, entre elles es foten garrotades i quan em veuen, totes quietes van aixecant i ajupin les orelles, amb una cara comica els hi parlo, pero no acabem d'entendre'ns. Volto per una paret de granit, allà jec, contemplo la trencada glacera, el sol va anat a l'oest, els cims estan amagant el seu preuat calor, jo baixo fins la tenda, cansat i amb gana menjo un xic mes i em fico dins el sac, encara es clar i la boira ja comença a pujar, la fresca i la foscor estan a les portes de la pampa, llegint i pensant m'interno en un son, el son de la felicitat, avui he pujat el Janko Piti de 5.878 metres.

Dimecres 27, Em llevo amb l'albada, el dia es veu net, solitari com estic aviat em poso en marxa aviat mentre menjo el poc que em queda, doncs vaig deixar un dipòsit mes avall, allà si que n'hi ha de menjar, jejeje. El sol cau explosiu sobre la paret del Kasiri, els colors canvien per segons, tot i aixi al camp de neu li falten hores per que aquest arribi. Em disposo a desmuntar el camp, avui baixo fins al primer lloc, aqui menjaré i decidiré que fer. Comenco a treure-ho tot, a fora faig la gran estesa i comenco a fer una inmensa motxilla, la gran carrega que em porta a tot arreu, be, que jo la porto i collons, com pesa!!. M'acomiado del lloc, el sol encara no ha arribat, els torrents glacials ploren poc, doncs pel mati el desglaç es minim. Atrapo el sol mes avall, saltant la humida plana, alla decideixo voltar per l'altre banda de la Pampa i collons, ho passo malament, doncs el camí es irregular, la motxilla molt pesada i el sol ja comença a cremar dins meu, tinc la pell de la cara ben seca, sense crema ni pintallavis he pujat aquest cop, pero entre la merda que hi porto i la costum, ja m'assemblo a un de la comunitat. Grimpo, desgrimpo, trobo sender, el perdo, em trobo l'àliga que sempre escandalitza la vall, tambe un ramat de llames, on dues que s'acosten(serien les portaveus) es posen nervioses i m'amaguen atacs, pero jo,amb el basto aixecat i el meu Aimara incipient, els faig saber que soc el pastor.

Poc a poc vaig deixant el paradis, em giro melancòlic, amb totes les aventures passades en aquesta pampa, trist començo a vorejar un petit llac i a baixar per les pendents i tarteres que hem portaran al Camp de la Laguna Seca. Suo bastant i el pes em cansa, pero observo i reconec cada lloc, cada sender, les meves petges en la pols, soc el perdut de l'Illampu. Arribo al meu camp base i busco entre els blocs gegants, trobo les bosses, tot be, menjo papas frites, olives, fruita, buff quin banquet!!!, com necessitava una dosis extra d'energia. Assentat sota el gran sol, rumio on fer camp i decideixo ja fer-lo en baixant, prop de Challpampa, pujare a portejar els ferros i dema m'acostare a l'Illampu, fare la glacera i si puc alguna coseta mes. Omplo aigua, engrandeixo el equip que potser pesa vuit quilos mes i començo a baixar, el problema es travessar el riu, ara ja te mes caudal i amb aquest pes, res de saltar.... Uns anecs curiosos que estan al riu em sorprenen, els havia vist a El Chalten (Patagonia), i veig que aqui tambe n'hi ha, es capbussen al riu i per molta corrent que hi hagi, van amunt o avall, fan el que volen i a mes son preciosos, la ploma i el color es inoblidable. Per fi travesso el riu en una zona on s'eixampla, es poc fondo, amb les botes no m'entra aigua, em giro i em despedeixo de la zona, fins uns dies, fins sempre.......... Pujo un petit turo, cansat, suat i amb ganes de deixar el pes, reconec una zona mig plana, hi veig un torrent i prop es pot pujar cap a la glacera del Illampu, alli sera el camp. Quan hi arribo veig que no es tan pla, pero be, aqui estare a gust. Monto la tenda, trec el menjar, el poso a l'ombra mentres instal.lo l'habitacio. Deseguida surto amb la motxileta i els ferros, els pujaré amunt. Grimpo entre blocs, pujo per pendents d'herba relliscosa, pero arribo al fil de la morrena, es gegant, ja m'ho conec, pujo i pujo, pero alguna cosa dins meu em fa pensar i si vas a trucar al poble???? i si els amics encara estan vora d'aqui????? si truques poder ho sabras, el Dani ho sap!!!!, i el cansament de la pujada, s'agreuja pels pensaments de baixada, ja amunt, em paro, m'assento cara a la vall i despres de parlar amb mi, decideixo baixar, aixi de cop, sense pensar-ho començo a baixar, tarteres, zones de vegetació, blocs gegants, corredors herbosos i relliscosos i ja em trobo de cami al poble. Com un boig baixo i baixo, inclus corro, doncs son les dues gairebe, i a les sis i mitja no tindre res de llum. Amago el material, menys pes i començo a baixar pel cami de les llames, es dur, pero es que pujant encara ho sera mes, una força interior no em fa pensar en lo dur de la pujada i avall, avall, de cul, volant, com fos, vaig cantant per dins, pensant amb solucions i per fi s'esvaeix la boira i rere la boira, la gran Pampa que porta a Cocoyo, alla cavalls, vaques, llames, tots pasturant, jo com un fantasma surto dels cims, entro a la Pampa, la travesso sota l'atenta mirada dels animals i de la gent que volta. Arribo on hi ha la cabina, la mamita em diu que hi ha linea, suerte!!, em dona la clau, truco al Dani. I com no.., em respon i em diu que ells van canviar a l'ultim moment de vessant, problemes logistics els van fer triar Laguna Glacira, que es exactament a l'altre banda del massis, davant meu, pero amb les muralles celestials del Illampu i l'Ancohuma. Ric per no plorar, pero la historia ha anat be, he descobert una zona bastant verge, m'he trobat de nou amb mi (i ha estat divertit), he patit, hi he gaudit com un boig de la natura que la Pachamama em tenia amagada. Parlo amb la mamita, compro foc i sal, tot imprescindible i li dic que demà baixaré per marxar ja cap a Sorata, ella te ganes de xerrar, demana i demana, pero a mi se m'acaba el temps, haig de pujar amunt rapidament i em despedeixo"al tiro". Una cursa boja comença, tinc les cames cansades, pero poc a poc creuo la Pampa, comenco l'ascens, buff!!, que dur, que llarg, que massa. No paro, la boira ja em declara la guerra, mes amunt s'obre una mica, jo entre suor i pressa, gaudeixo amb la vista de cascades que van bastant plenes d'aigua que cau amb rabia vall avall amb força pels torrents verticals. Arribo on he deixat els ferros, els carrego, la llum ja es tenue, la nit ha arribat, pero jo en un ascens boig, arribo al camp, on el riu em saluda i em demana per que he tardat tant.

Mentres faig el sopar es fa fosc, al moment, encenc fonoll i faig pa torrat que batejo amb un xoriço de “muerte”. Despres pasta i la nit, la nit i la lluna ja fa estona que es deleixen del meu sopar, una mica per la Pachamama i entro al llit, on les irregularitats del terreny amotllen el meu cos a ell, bona nit, bona nit amics de la vall.

Emocions solitaries a l'est del Illampu. I

Be, intentare resumir, els 12 dies que he estat fent l'animal per la zona nord de la Cordillera Real, espero ser prou clar i que em pogueu entendre, van ser dotze dies bastant intensos, tan en allo bo com en allo dolent, he viscut situacions molt extranyes i extremes, pero sabia que tenia que tirar endavant, doncs el desti ho va volguer aixi.

19 juny, estic a La Paz i acabo de fer unes compres de menjar pel mati i vaig a buscar el bus cap a Sorata, prop del Cementerio surten les flotes que van a la ciutat i alli, en un d'aquests busos que semblen dracs xinesos m'embarco cap allo desconegut, intento trucar el Dani (l’amic del Pere Vilarasau) per que em digui on els va deixar, pero no contesta. Pujo al bus, som pocs, hi ha una gringa tambe, pero no em diu res. A mesura que sortim de la ciutat el bus s'omple, hi a dalt el Alto acabem plens fins als collons, al meu costat s'assenta una mamita molt simpatica, pobreta te un quiste sota l'orella del tamany d'un ou, pero en cap moment se'n resenteix. Passen quatre hores de Cordillera Real, la seva vista oest ens va seguint fins arribar on li donem la volta i començem una baixada ben boja cap a Sorata, de 4.100 a 2.700 metres, valls mes fertils treuen el cap, camps de conrreu, verdor i arbres, ja soc a la ciutat, no gaire bonica pero l’ encant es el que l'envolta. A Sorata em faig amic de la noia del bus, Irlandesa i junts anem a un residencial i mes tard a dinar. Busco desesperat transport cap a Cocoyo, un poble miner a quatre hores d'aqui, on nomes s'arriba amb camionetes 4x4, a les agencies els preus son exagerats, 400, 250 bolivianos,”no señores, yo quiero ir con la movilidad que lleva a la gente del pueblo" els dic i al final hi ha un llest que em diu,"mañana te voy a encontrar una por 50 o 60 bolivianos”, i la meva por desapareix, ja tinc transport gairebe segur, ara espero tenir sort a Cocoyo, saber dels companys i que em portin on son ells, en el poble els hauran portejat el material d’escalada segur.El dia a Sorata passa tranquil, passego, compro fruita, verdura i pa, despres a l'habitacio llegeixo i em fumo un fly, mentres pujo al sete cel.

20 Juny, em llevo d’hora, sobre les 7, a fora es senten els crits dels nois dels transports que busquen gent per anar a La Paz,"ya sale, ya sale a la Paz” i sempre tarda una hora mes, son genials.... El dia es fresquet fins que el sol no arriba a la plaça central, em trobo amb el contacte, “tranquilo amigo”, em diu, “ahora te busco la mobilidad!!! “Sota el sol, escric quatre ratlles, pero de sobte em ve a buscar, “ya lo tengo, ven que ya se va”. Com no, abans de marxar el xofer va anar a almorzar, van carregar de bombones de gas la camioneta, una Toyota vella, amb una caixa enorme on omplen de menjar i altres necesitats pel poble, doncs alla, a Cocoyo, no hi ha res, nomes llames, miner d'or i una comunitat Aimara molt forta de caracter. Marxem, cami i cami de carro, puja fent zigizagues, despres baixa en una altre vall, per tornar a pujar, colls a 4.300 metres, mines perdudes, animals pastant, un cel blau intens, uns colors de roca que mostren unes muntanyes riques en minerals i jo, be… jo assentat sobre dos sacs de taronges, amb quatre nens del poble que no paren de riure, riuen de mi i amb mi, el molt cabrons parlen aimara i despres no els entenc, pero els seus ulls els delaten. Passem la comunitat d'Ancohuma, un coll mes i ja baixem a Cocoyo, on una boira espesa i densa entra dels Yungas per donarme la benvinguda, fa fred, em sento sol, molt sol i perdut, no se on soc, nomes se el nom del poble i el nom de dos cims, on haurien d'estar ells. Baixem un cami destrossat per l'aigua de l'epoca de plujes i en una gran pampa (esplanada o similar) que fa la vall, jeu fred i solitari el poble comunitat de Cocoyo, el cotxe pita al arribar i una desena de nens curiosos venen a veure que passa, un riu glacial baixa boig i parteix en dos el poblat, mamites assentades, netegant roba o simplement badant, els homes no hi son, on seran....... Ajudo a descarregar la camioneta i em diuen,"Gringo,la tienda en el campo", i jo cap al camp de futbol a montar la tenda, en el poble hi ha quatre botigues, cap allotjament,i encara menys cap estranger, estic solet, encara no se on i no se on haig d'anar, la cosa promet. Despres de montar la tenda, uns nens em fan jugar a futbol (no els costa gaire convencem jejeje), la boira entra per on es perd la vall, hi ha moments en que no es veu a cent metres i de sobte s'obre, fa un gran sol i es torna a tapar i quan es tapa el fred es considerable. Jo al camp corrents i mig afegat per l'alçada, pero amb bones sensacions.

Arriben nois mes grans, com a tot arreu, fan marxar als petits, a mi em diuen que no,"quedate de arquero, gringo", molt be.., doncs de porter. Fem un partit, doncs som uns vint i guanyem 4-0, no tenen ous de ferme cap gol, inclus em demanen que men deixi fer algun,jejejeje, aquests no havien vist el millor porter de la comarca del Bages i del Lluçanes!!!!

La foscor anuncia el pas de les hores, acabo el partit i busco informacio i algu que em puji dema el pes cap amunt, gracies a fer de porter, tots em volen ajudar, em presenten a Don Mario, pastor de llames, ell em diu que cap gringo ha pujat aquests dies, que ell ho sabria, jo encaparrat que si, pero ja comenco a flipar, aiaiai…, on t'estas ficant Raulet? jejejeje!!!

Per sort un dels nois s'ofereix a portarme la carrega fins a Laguna Negra, que es un dels noms que se tambe, la cosa va be, tinc ganes de pujar amunt ja. Passo el vespre a la tenda, aviat em poso a dormir, solet al estadi del Cocoyo CF., soroll d'aigua, doncs el riu esta a cinc metres i d'algun gos tafaner em transporten al son mes profund, amb el Bruno hem quedat a les sis del mati, molt d’hora. 21 juny,em llevo neguitos, collons quina hora es ja comenca a ser clar, son ja quasi les set i en Bruno, merda!!!! La boira es intensa, el fred extrem, pels carrerons del poble no hi ha gaire moviment, per sort trobo un noi, ell va a buscar el Bruno, que despres baixa,i sense dir res (coses bolivianes) em presenta el seu cosi, “el te llevara”, i aixi van les coses aquí, tot canvia, res es el que et penses.......

Marxem quan la glaçada a la Pampà comenca a fondre's, el cosi es diu Ramiro i te 16 anys, mai a fet de portejador, ja m’ho trobare. Pujem per una vall, al final de la Pampa a l'esquerre i uns pics de roca, altius i amenaçadors em saluden. Baixa un riu esverat, glacial i el voregem mentre anem pujant. Parem doncs ell pateix cada cop mes, fins que al final jo ja em poso al davant i ell va seguint. Arribem en una petita planicie, on el riu es calma un xic, el travesso amunt, ja es veuen les dents de les glaceres, m'excita, penso que per aqui tenen que estar aquell parell. Parets de roca, mixt, a dalt l'Illampu, es un paradis pel Pere, jejeje. Passem aquesta planicie i arribem a Challapampa, una plana mes gran on l’herba alimenta les llames i on el riu es bifurca en dos. Alla el Ramiro em diu, “hasta aqui, tengo que irme, ademas pesa mucho y no estoy acostumbrado a este peso”, collons es clar que no, pero noi, haviem dit mes amunt, “no,lo siento,tengo que irme, si no llegare de noche y tengo campeonato”, com de noche, si son les onze del mati, pero no el puc convencer, li pago amb desgana i el veig allunyar-se, de sobte estic sol, no se on, no se on son els amics, no se com pujare jo tot el pes, em poso un xic nervios, pero un cigarret calma els nervis i em fa pensar millor. De cop ja em veus pujant primer una motxilla, sender amunt, deixar-la i baixar a buscar l'altre, aixo ho faig quatre cops, per travessar el riu tinc problemes i aixo agreuga els anims, pero fort de ment arribo vora un llac sec, sota Laguna Negra i alla decideixo montar campament, dema buscare aquell parell i despres ja ho portare tot (pensant que el Pere i el Dante eren alli) al seu camp. Monto la tenda, una boira grisa i freda penetra per tot arreu i la soletat es fa mes present, unes cascades properes em fan companyia, si no no sentiria res. Provo el fogonet, collons, no va, el desmonto, el monto, pero no va!!!! merda i ara que?, no podre menjar calent, collons, que passa tot esta contra mi o que???? Menjo un xic mentre passa la tarda, omplo d'aigua les camtinplores i gaudeixo d'un lloc imaginari, nomes veig petges de llames, cagades de llames i olor a llames, tot lo altre es natura encara mes salvatge. Faig una fita, propera al camp, per la Pachamama i com per art de magia el fogonet,que he posat al vent interior de la tenda, funciona, collons,visca!!, ja comenca a canviar tot, menjo espaguettis, mentre encenc una foguera de fanals per escalfar-me, la foscor i la nit freda entren per la vall, jo ja estic dins el sac, pensant, pensant, pensant.... Dema cap on, per on, on soc?????????

22 de juny, em llevo amb el dia, fora fa fred, la tenda esta un xic glacada i a dalt els cims rocallosos el sol dona l’impresio d'encendre les parets, una llet calentona amb galetes i ja preparo mentalment una ruta. Surto amunt vora les vuit, el sol encara no ha arribat a la tenda, pero proper, aviat escalfa la meva curtida pell, amunt i amunt, pujo per una vall bastant dreta, el riu glacial baixa boig, parets llisses eviten el pas de tot esser viu, pero per un costat, grimpant, una anima en pena puja bufant, bufant i bufant arribo on es veu la morrena glacial, un planell verd, aqui estarien, pero no hi son. Decideixo travessar de costat i anar a buscar un collet que porta a l'altre vall, el cami, be…, no hi ha cami, son senders de llames, que arriben fins quasi la glacera, collons de besties. El sol ja escalfa fort, em trec roba, la vista comença a ser amplia, nous cims apareixen, parets de neu i gel, granit a tutiplen, uauauaua!!, els meus ulls ja no saben on ni que mirar.

Travesso el collet, trobo traçes de botes, una esperança s'obre, comenco a remuntar, davant meu reconec la est del Illampu, el Pico Norte i em meravella la seva amplia glacera, que porta a pilars, esperons i glaceres penjades, tot vertical, cents i cents de metres i jo sol cridant: Pere, Dante!!!!!!, pero res, ningu enlloc. Pujo i arribo als peus de la glacera, una aresta rocallosa semblant a una cresta Pirenaica em crida l'atencio, que collons d'alli ho veure millor, o potser em veuen ells. Per la dreta d'una canal començo a grimpar, inclus a escalar, pero es que es genial, el solet, el paisatge, la roca, tot em fa estar be i poc a poc arribo al fil de la cresta i d'alli al cim mes proper on les vistes del massis Illampu-Ancohuma es fan gegants, jo petito al mig de tanta grandiositat em dedico a callar i observar, a pensar, a somiar en tot aquets regal que m’han deixat. Passo estona a dalt, assentat, entre blocs, doncs sembla ben be una cresta del meu Pirineu, del nostre Pirineu.

Baixo amb cautela, pero decebut, ni rastre de la tenda taronja, ni dels amics, amb un bri d'esperança baixo per aquesta vall, cridant els noms, pero res, el meu cos i la ment comencen a assimilar el que passara i trist per una cosa, pero feliç per altres baixo, vorejant el riu que cau de la glacera est del Illampu. Trobo alguna biscatxa que mes tranquila es deixa fer alguna fotos, revolto unes parets llises i brutes de molses i liquens, la boira de la tarda s’ha avançat i entra ja al migdia, quan ja arribava a la confluencia de rius, a prop del meu campament, quedo totalment cec, no es veu res, pero se sent tot i els rius em porten al bon cami, em trobo el germa del Bruno i un fill seu, han vingut a buscar un ramat de llames, dema les mataran per menjar, em saluda i em diu el que ja m’havia dit la gent del poble: "no hay nadie por aquí, solo llamas".

Em despedeixo d'ells i vaig a la tenda, alli tot esta tranquil, menjo un xic i revolto un turo de roca que hi ha darrere, grimpo pels blocs, per petits corredors, m'encanta, jugo amb la natura com un infant, descobreixo i somric sol. Al baixar del turo em trobo un ramat de llamas, totes sorpreses seguim el meu cami. Es la nit de Sant Joan i avui despres d'un sopar fort, faig el foc vora la tenda, canto i ballo sol al voltant de la foguera, soc feliç i penso en tots els amics, tots estan aqui amb mi.

23 de juny, dia de porteig i ascens a mes alçada, decideixo pujar a Laguna Negra, tot i saber que ells segur que no hi son, m'arrisco, i si no a descobrir i coneixer, que per aixo he nascut. Deixo un xic de roba i menjar i a les deu del mati, quan el sol m’ha escalfat i ha assecat la tenda, comenco un dur ascens, potser amb uns 25 quilos de pes a l’esquena, comenco a pujar turons i turons, suo i em canso sovint, paro, pero no descanso gaire, haig de pujar, haig de pujar..... Vorejo la Laguna Negras i sense voler m'introdueixo en una gran Pampa, gegant, plena de petits llacs de tots colors, on l'aigua corre subterranea i tambe per la superficie, on un gran circ de cims i glaceres m'envolta, colors i mes colors, crestes de roca, arestes de gel que cauen al buit, corredors mixtes, cims i mes cims, em poso content, he descobert un petit paradis, sera casa meva uns dies. A la Pampa gegant hi ha un Ganso Andino, pobret…, em van dir que quan estaven sols es morien, que sempre estaven en parella. Tambe algun anec i ocells mes xics, n'hi ha un de curios que s'acosta a mi quan comenco a muntar el camp, el nombro Guillermo, crec que es el meu angel de la guarda.

Sol, al bell mig de tot aixo, em falten hores per mourem. Ja amb el camp montat, veig un cim rere meu, amb glacera, pero que es veu factible per una persona sola, sense corda,i sense saber on va. Menjo un xic i preparo un porteig de material cap a la glacera, dema al mati vull fer el cim i aixi anire mes be de pes, piolet, grampons, casc, paraneus i les camares, pujen amb mi. A mesura que vaig guanyant alçada la vista del circ es fa completa. Reconec el Illampu i l'Ancohuma, son els guardians, son els mes alts, pero al seu voltant infinitat de gel i roca enllaça metres i mes metres de vida salvatge i res, ningu enlloc. Pujo i pujo, cansat filmo i fotografio tot el que veig, no me'n se a venir, arribo al principi de la glacera, ha retrocedit molt, moltissim, se li veu, un petit llac la fa morir. Pujo pel costat i en uns blocs, amagat de posibles allaus deixo el material, amunt molt proper es veu el cim, les ganes m’hi farien pujar ara, pero no puc. Assentat, pensatiu, desorientat (doncs no tinc mapa ni res) em quedo mirant el voltant, sense dir-me res, sense voler res ,nomes estic aqui, on tinc que estar, on sentire la crida de la natura. Baixo per una morrena, rapad i poc despres per uns petits prats humits, paro quan vull, bec aigua, analitzo els cims, les valls, busco una taca taronja, pero res, no hi son Raul, no hi son!!. Arribo a la tenda, son les cuatre, encara fa sol i la boira no ha arribat, aprofito en unes petites parets per fer bulder amb els gats, cansat, descanso al seu capdamunt i la mirada es perd lluny, mes enlla de la Pampa gegant..... En Guillermo em mira mentre escric arrepenjat als rocs, les herbes de la pampa son grogues, el fred de l’hivern les fa morir sense compasio, els colors als cims canvien de tonalitat i com no, arriba la boira freda i amenaçant, em fa posar el plomes. Ja dins la tenda, preparo el sopar, menjo i el silenci amb un cigarret em fa divagar, metres i metres amunt, fora de mi, observant-me en tot aquest mon tant bonic que m'envolta. Aquella nit em costa dormir, com totes, estirat mig cos fora la tenda, parlo amb la lluna, que dia a dia es va fent mes gran, -que en som de privilegiats,i no ho sabem

Emocions solitaries a l'est del Illampu. II

24 de juny, collons, havia posat el despertador a les cic i quart, quina hora es? vaig pensant mentre es fosc, pero m'adormo i quan em desvetllo la claror ja es fa present en la lona de la tenda, merdaaaaaaa!!! No l’he sentit, corrent i volant em vesteixo, entre mitjo i mitjo prenc una galeta, m'enduc mandarines i aigua, xocolatines i algun fruit sec, amunt nen.


Surto de la tenda disparat com una molla, el dia ja esta a punt de trencar els colors foscos de la nit, de lo nervios que estic ni sento el fred, em miro la muntanya, aqui vinc, espero trobarte be. Pujo, amb la vista faig el cami, doncs no hi ha res, pel dret, be.., ja em coneixeu, pujo tarteres, la morrena i just vora el material em venen aquelles ganes tant cruels de cagar pel mati, aaau doncs rere el bloc aquest.


Em giro, les muntanyes que ahir em van fer somiar, avui s’han llevat mes maques que mai, com maquillades per mi, els ho agraeixo, menjo un xic i segueixo fins a l'entrada de la glacera (on crec que puc entrar). Em poso els grampons, nervios i espitos, doncs entro en una glacera desconeguda, pero l'instint em dona molt bones vibracions. L'entro dos-cents metres amunt d'on comenca, els nervis es relaxen i ja sobre el dur gel, pas rere pas, vaig desentratllant un petit laberint glacial que em fa pujar poc a poc al cim. Em canso sovint, el pas que tinc es massa rapid, les ombres amb el sol creen dibuixos magics, paro i em giro, un mar de cims em saluda a l'altre banda, son les forçes que necesito. La glacera es fa un xic mes dreta, pero la gaudeixo, vorego un parell d'esquerdes amenaçants i ja estic vora la cresta cimera, doncs el cim acaba en roca. Grimpo i vorejo per la dreta la cresta, blocs gegants de granit i algun tram de neu, precedeixen la meva arribada al cim, ja hi soc, es massa!!. La vista,que us puc dir, es grandiosa, el que un sent, despres de fer aixo, veure tant i tant i estar sol, sense compartir-ho amb ningu, es massa, un parla sol, riu sol, s'emociona sol.....i com no, al no tenir mapa ni saber el nom del cim, el batejo imaginariament, aquesta sera la Punta Gavarresa, en referencia al gran riu nascut a Alpens. Els metres..? doncs no els se, pero imagino uns 5.500 metres.


Bec i menjo, poc ja em coneixeu i de seguida li busco una continuacio, es d’hora, i vull coneixer mes avui, al sud, marxa una cresta de granit, blocs i blocs, com en dominó, baixa i es perd en una glacera que porta en un altre cim, s’ha de provar…, jejejeje. Abans em trec els ferros,i gaudeixo de la vista al sud, on veig inclus l'Illimani, i mes lluny La Paz. La cresta es delicada, a vegades per la dreta, a vegades per l'esquerra, desgrimpar, vorejar, saltar i jo com foll, gaudint de cada pas, de tot, estic atent, tant atent que soc energia pura. En l'ultim tram haig de baixar per un corredoret, ferros en mans i peus i avall, merda!!, em sorpren un ressalt de roca, dos metres de tall fins a la glacera. Em giro, els grampons grinyolen com bojos en la pedra, s'agafen i un pas mes i el gel em soste. Aquesta glacera tambe es bonica, salvatge, desconeguda, pero em dona bones vibracions i m’hi llenço, baixo fins a un collet i despres de vorejar unes esquerdes gegants comenco un ascens per l'esquerre que puja fins al cim. La glacera marca be les esquerdes i aixo em facilita l'ascens, el cami em sembla magic, paro i bufo, em giro i contenplo, es un ball de nit i m’ha tocat ballar sol amb la mes maca. Pas a pas m'acosto a la cresta cimera, tambe es pelada, roca, bloc descompost i deixo els ferros al gel, per traçar la linea que em pujara. Aquesta es mes dura, exposada, pero poc a poc desxifro l'entrallat, i em sorpren al cim una fita de pedres. S'obre mes vista, mes vista al sud, Chachacomani, Huayna Potosi, Chaeroko..... tot de cims, la Cordillera Real, nens!!.


Bec el que em queda d'aigua, sempre amb poca Raulet…. Reposo el cos i la ment dels darrerds esdeveniments i desde el cim traço un cami imaginari, haig de sortir de la glacera, hi haig de sortir per aquesta, passo de anar a la Punta Gavarresa, (a per cert, aquest cim el rebatejo com a Punta Relat), com els rius, aquest dos cims estan lligats per cresta i glacera i al final es tornen un. Els nuvols que entren per la selva, avui van mes rapids del compte i s'acosten ja als cims, i em posen alerta. Atent surto del cim, em calço els ferros i baixo feliç i somiador de la glacera, m'encanta la sensacio que sento, la grandiositat del tot, em sento tant be al haver vingut, no se com expresarme....

El gel sota els peus ja s’ha desfet un xic, pero la seguretat es maxima, travesso la zona plana de la glacera, els dos cims em soriuen altius, un a cada costat. Travesso una esquera amb compte, si pogues baixaria per aqui.....uiiiiiiiii, quin tall, merda!!, no es pot. Decideixo seguir baixant la glacera, mes avall esquerdes enormes em regalen formes i colors que la camara no pot deixar passar, davant tots els cims del circ miren la meva progresio, i jo…, jo a la meva, mirant sota els peus, que res fagi soroll. Per sortir l'ultim tram haig de desgrimpar rimaies, esquerdes, tot i aixi tot tapat, tot bastant segur, ja em van dir que aquest any ha nevat mes a Bolivia del normal i les glaceres estan mes plenes. Surto de la glacera, exhaust, mentalment desfet, fisicament cardat, buff.., quin descans al tocar de nou roca, no molt ferma, pero roca. Em trec roba, menjo i comenco un boig descens, ara per aqui, ara per alla, al fons un llac blau i la Pampa gegant m'orienten, ja es casa meva aquest lloc. El tram final trobo petjas de llama, torrents amagats entre la vegetacio, bec com boig, estava asedegat i segueixo baixant, parant cada moment, gaudint de la vida, de tot, de tots.


Un rapinyaire escandalos em fa sentir el seu descontent al passar per alli, esta a les parets de roca, potser i te el niu. Jo per arribar al meu niu, haig de vorejar la pampa, per la dreta i aviat ja estic estirat, descalç i intentant pair el viscut avui. Avui es dia de rentar-se, jejeje, decideixo rentar un parell de mitjons i la meva cara i cabellera. Collons l'aigua!!, que freda, es que a mes es grisa la molt cabrona, pero que be que si esta un xic net, tot i aixi no hi guanyo gaire. Menjo un xic i poso a eixugar els mitjons, els nuvols tapen el sol, la pampa esta freda, pero al obrir-se els nuvols, la vida torna a revifar i jo tambe, tambe els ocells cantem contents. Per pair el menjar decideixo anar a voltar, baixo i travesso un llac, grimpo, salto de bloc en bloc, anire fins a Laguna Negra em dic, pero els nuvols i la boira deixen anar uns flocs de neu, merda!!, tinc la tenda oberta, el sac a fora, roba estesa, collons..... pero no corro, torno per una altre banda, com anestesiat pel paisatge, no m'importa si neva, no m'importa res, nomes sentir el que sento, la natura tant propera.

Arribo a la tenda i res…, quatre flocs, fare pasta ara, pero passa el que no tenia que pàssar, de l'encenedor salta un roquet i cau a l'herba, a la extensa i densa herba, es la pedra de l'encenedor i la perdo, merdaaaaaaaaaaaaa!!! Em queden alguns llumins, pero.., ostia, per encendre el fogonet tenia que provar i provar, almenys sis cops, de llumins en queden 30, aixo vol dir, cinc apats, ostia, merda,!! per que aixo, ara que tot anava be, resignat em dic, aixi es la vida, aixi van les coses nen a la muntanya. Sopar i cigarret, colors foscos es barregen amb la boira que fa estona es la "dueña" de la Pampa, surto a fora a pixar i em sorpren un paisatge de guerra, la boira esta a uns 50 metres de la tenda, una cortina i de darrere sembla que hagin de sortir un exercit a peu, guerrers pintats, enfadats, amb destrals, uuaaa!!!! Ja mes tranquil, en la negra foscor de la nit, escric, llegeixo, canto el Calamaro i imagino les llames assentades vora el campament, amb els ocells i les bizcaches, escoltant-me i aplaudint-me, bona nit, fins dema a tots.




NIT DE MITJA LLUNA, TOTHOM DORM,

AL MEU VOLTANT TOT ESTA ILUMINAT,

ELS CIMS REPOSEN, ELS TORRENTS GLACIALS HAN DEIXAT DE BATEGAR,

SI DE VERITAT EXISTEIXEN ELS ANGELS, SEGUR QUE ESTAN ALS CIMS MES ALTS, CONTEMPLAN LA TERRA COM DESCANSA, SEGUR QUE RIUEN I JUGUEN AMB LA NEU,
CADA NIT ES MAGICA, CADA NIT ES UNICA!!!!!!

salut i força!!