Fa unes hores que he acabat de treballar al bonic territori d’ Alpens, una zona ja altiva, amb uns mil msnm. Hem netejat i marcat la fi del camí Transhumant que travessa cap al Ripolles, aquí s’ens acaba la feina als Lluçanesos, i els segueix als ripollesos.
Hem dinat a l’Alou, i ara amb la panxa plena mhe acostat a un lloc conegut. Diria que em sento a casa al veure la bonica cara sud del Pic de Torreneules, desenes de cops la meva mirada recorria les seves corbes.
Estic a Queralbs, he aparcat a la Central de Daio, i em disposo a anar direcció el refugi de Coma de Vaca, ja son les cinc, i el primer pla, que era anar fins a la cabana de Tirapits comença a perdre força, doncs els dies ja s’estan escurçant, i la feina del mati demana un bon repós. Em carrego la petita motxilla, on quasi no hi porto res de roba, la jaqueta gore tex i el plumó son els unics aixoplucs indispensables, un parell de mitjons, unes malles, guants, gorro … despres el fogonet i gas, la funda vibac, la carmenyola, la màrfega i l’indispensable sac, avui he agafat el mes xic. Necesito anar lleuger, doncs l’intenccio de la travessa es recorrer les arestes que es fiquen a territori frances, la dels pics de Comamitjana, la dels Pics del Racó, la del Pic Rodó i la de l’Hereuet.
Es un bonic repte, necesitare molta força i tambe bondat del clima, pero be, jo ja estic aquí forçant el desti, i aixo hem dona ales.
Surto vora el riu Freser, que baixa esbalotat i rialler, amb unes aigües ben clares i transparents com el cel. A part del material que porto, tambe duc tot el menjar necesari, o almenys aixo penso, si m’en faltes hauria de matar algun isard o mufló, cosa dificil per que soc un covard en aquests casos, jejeje.
Començo a pujar pel cami a Coma de Vaca, tants i tants cops acariciat per les meves soles i pels meus ulls d’enamorat. Esta bastant net, tot i aixi hi ha vegetació que busca la llum i llença petites branques cap al corriol, el soroll del Freser em refresca, fa bastanta calor, pero la previsió donava tempestes cap a la tarda, a veure que passa.
M’acosto al Salt del Grill, em refresco amb el seu torrentet que m’espera als seus peus, segueixo pujant, escortat per les parets de Tot lo Mon i els boscos que precedeixen el massis del Balandrau.
Trobo bolets i fan que m’encanti a estones, pero vaig pujant entre records antics d’una estimada que feia temps que no visitava, el corriol amb els seus revolts i resalts em porten a un dia diferent, a un instant únic, i la ment deixa de estar anclada al mon dels que opinen, i es deixa amansir.
Arribo al planell on haig de travessar el riu, encara hi ha el destartelat pont estret, ara s’obre la gran pendent de la vesant nord del Balandrau. La pujada es fa llarga, pero uns dolços gers em regalen energia. Gir rere gir, vaig guanyant alçada a la pendent, es van obrint noves vistes de la vesant sud del Torreneules, amb esperons i torres de pedra que es perden fins al cim.
Rere meu es veu Queralbs i el cami de Fontalba que pùja al Piugmal, el sol hi brilla amb força i la llum es tant petent que no puc acostar-hi prou l’ull.
Amunt Rusky, que ja s’acosta l’ultim tram, m’esperono mentre recullu aigua en una torrentera que baixa del Balandrau, el cami ja perd verticalitat i comença a fer la travessa direccio a la gran Coma de vaca. 
Sota meu el riu rugeix i perd alçada amb potencia, on estic jo rocs i flors conviuen, arreserades pel vent que sempre fueteja el lloc. Apareix el refugi, apareix la coma que travessa el riu Freser, es enorme, aquí la distancia es perd i no es pñot comparar en res. El Bastiments i el Coll de la Marrana barren el pas per la vesant nord, a la dreta hi tinc el Balandrau, els Tres Pics i el Pastuira, racons magics on mhe creat coma esser i com a muntanyenc.
Perdo alçada fins al riu i m’acosto al refugi, hi ha quitxalla jugant a fora, amb els seus pares, tambe algun grup que fa la travessa dels refugis.
Em descalço i em presento al Xavi, el guarda del refu, molt amablement em comenta els accesoris i les normes del refugi, jo nomes voldrè llit, doncs menjar i cuina ja en porto. Em coloquen a l’habitació Balandrau, potser es la senyal, penso, i em decideixo, tot i ser bastant tart a provar de fer el cim.
Son les set passades, el clima sha anat tapant, vels de boira s’enganxen als cims, pero l’estima i l’euforia del moment em porten muntanya amunt.
Grimpo per diferents resalts de roca i m’acosto a l’aresta nord que porta directament al cim.
He deixat la motxilla i pujo tant sols amb la jaqueta de gore, es nota la lleugeresa i aviat ja estic al fil d’aresta que em deixa gaudir de les vistes dels dos vesants.
Els nuvols s’acosten i es queden amb mi, tambe un ramat de trenta isards pasturen tranquils i em regalen la seva companyia, sento la gran força de la natura dins meu i em deixo fluir entre la boira fins que apareix el cim, el bonic Balandrau em saluda i em dona el preuat caliu de la seva energia.
La boira es espesa, el dia s’acaba, miro a tots costats, no es veu res, tant sols jo i el cim, bonica experiencia despres de tants anys sense pujarhi.
En pocs munits ja estic desfent el cami, corren o deixant-me portar pel pendent. Petits blocs de pedra i pendents d’herba em van recollin, i jo, feliç, les recorro com un isard salvatge i lliure.
La boira queda enrere, el refugi apareix a la bonica planicie i lleuger com una ploma hi accedeixo. Tothom es a dins, estan sopant, jo, solitari i ple d’energia, hi entro ben cofoi.
Monto la cuineta i faig cus cus, menjo i bec amb ganes, hi barrego llonganissa, pa i formatge, em sento realment el rei del món.
Els nens amb les seves rialles donen vida al càlid habitacle, altres conversen de diferents aventures viscudes, i jo, recordo lo bonic que es fer muntanya i vuire-la al cent per cent.
Arriba la nit, el cel mig ennuvolat amaga milions d’estrelles, la lluna plena tambe esta apunt de fer acte de presencia, a fora shi esta molt be, fa fresca pero s’aguanta.
Em fumo el fly, enllesteixo mentalment el pla per demà i em deixo portar per la dolça melodia de la nit, els angels i els somnis …. Bona nit a tot!!!!
Es lleva el dotze d’agost, el mal temps que semblaven pronosticar no treu el cap, i un cel gran i molt blau ens rep a tots al obrir els ulls.
Sento nens i mes nens que van pujant i baixant, moviment de sacs i badalls, i tots a esmorzar.
Les families amb nens surten els primers, van direcció Vallter, o sigui que compartirem un xic el camí. Jo, mes tranquil em preparo un té, i menjo galetes i algun pastisset. Faig la motxilla i surto quan el sol encara esta jugant amb les ombres de la muntanya.
Travesso la Coma, al fons hi veig la colla, i la vaig seguint recordant aventures passades en aquestes contrades.
Remunto la part de salts d’aigua i atrapo als es lents de la colla, ens ajuntem un trosset i mes endavant el meu camí gira a l’esquerra, amb un xic de tristesa em despedeixo del grup, comença el meu viatje, comença el meu camí.
Remuntu un xic mes pel riu Freser, vull anar al Pic de l’Infern, pero encara no se per on tirar.Hi ha una aresta que mai he pujat, i que porta als cims de Tirapits, sembla que sera el tram escollit. Remunto per una zona d’aiguamolls, aprofito per omplir d’aigua, doncs mes amunt ja no en trobare, i val mes no arriscar.
Hi ha unes vaques pasturant al meu voltant, mes amunt güaito un isard feresteg que s’escapa de la meva presencia.
En el cel hi ha uns voltors que aprofitant les termiques es mouen de Vallter cap a Nuria en pocs segons, bésties salvatges que sorprenen per la seva embergadura. Començo un tram mes rocallos que em demana atenció i les mans. Plego el pal a la motxilla i tiro amunt per diferents plaques i fisures facils que em van pujant al cim.
L’ulñtim tram es un diedre bastant vertical i continuat, es d’uns vint metres, l’instint em diu que mhi fiqui, sense dubtar-ho gens, ja mhi veus, buscant seguretat i adherencia amb les botes, es un moment de concentració, de pau, de interiorització, es d’aquells moments on un esta amb ell mateix.
Supero el tram, m’autoanimo, i segueixo una planicie ample, fins arribar a un munt de rocs que marquen el cim, algun cim.
Al costat em trobo unes plomes de voltor, potser el premi per haver vingut a fer camí per aquestes contrades. A la vesant sud baixa la vall de forma reposada, formant alguna que altre gran plana de pastura on puntets de colors es mouen amb parsimonia i tranquilitat.
De sobte veig una vintena d’isards, que amb els colors torrats de la seva pell es camuflen amb el terra de pastura, que tot i ser a mitjans d’agost ja es bastant sequerrot.
Mascles, femelles i petitons, pasturen com un ramat, juntets, jugant entre ells i demostran qui es el mes fort, jo, al seu costat aprenc, aprenc a observar i callar.
Segueixo l’aresta rocosa, qua amb trams atletics em deixa, ara si,al veritable cim de Tirapits, on una gran fita el delimita.
El dia es blau i clar, sento veus de gent, be, els sento i els veig, estan a la barraca d’emergencia de Tirapits, esmorzant i gaudint del dia. Molta gent segueix el GR11 que va de Vallter a Nuria, i al reves, es un cami fresat i segur, plè de gent i amb boniques vistes.
Bec un xic d’aigua i segueixo la carena que ja s’acosta a la frontera Hispano-Franxuti, just despres dels Pics de la Vaca, i agafo la direcció al Pic de l’Infern. Em trobo un noi que segueix la mateixa direcció, ens saludem i compartim la bonica vista dels estanys de Carança i la vesant oest de l’Infern. Una sensació amiga em recorre el cos, reconeixo cada racó d’aquests paratges, cada muntanya, cada aresta, cada perfil em transporta als primers anys de muntanya.
Perdem alçada fins a un collet, i despres començo a pujar cap a l’Infern, deixo enrere el caminant i segueixo amb els meus records. En poca estona arribo al cim, al cim que em va donar una lliço molt important.
Es com retrobar un amic, un amic savi que ho mostra tot amb grandesa, pero es humil com un granet de sorra. El Pic de l’Infern m’acull, i al seu cim trec menjar i aigua, em regala uns instants magics que deseguida m’omplen d’energia.
Ara comença la veritable travessa, amb la vista busco l’aresta que vull reseguir, es la dels Pics de Coma Mitjana, nhi ha dos, i la seva aresta mor cap a la vall de Carança, encara no se on dormirè, pero no hem preocupa, segur que el desti em deparara alguna sorpresa.
Sento nervis, i sense perdre temps em llenço a la vesant est, on una forta pendent cau un centenar de metres avall. Vaig amb compte, ara ja no hi ha cap sender ni corriol, ara el camí es el perfil de les muntanyes. Vaig desgrimpant i arribo al collet, a l’esquerre la ferestega vesant nord de l’Infern, a la dreta la mes plàcida cara del Pic Freser, i jo seguint endavant, per blocs i zones d’herba.
El cim Alt de Coma Mitjana es el primer que rep la meva companyia, despres de grimpar uns blocs a la part final, arribo a la fita que marca el cim.
El dia comença a perdre brillantor, grans masses nubuloses apareixen desde el Puigmal, i tambe creixen nubols a la vesant francesa on em trobo. Poso una pedra damunt la fita del cim i surto corrents direcció a l’aresta que l’enllaça amb el seu germa petit.
Es un tram bastant relaxat, amb passos d’equilibri i zones amplies on es pot caminar sense problemes.
A la meva dreta baixa una petita vall, ve del circ del Pic Freser, esta mig amagada i no shi veuen llacs. En canvi a l’esquerre hi veig la vesant nord del Pic de l’Infern, amb un petit llac suspes a la seva falda, el seu perfil triangular el fa un cim especial.
Segueixo baixant fins un collet, despres l’aresta torna a ser ascendent, primer un tram bastant facil, despres l’aresta es torna una pendent de blocs verticals.
Gaudeixo de la pau i la solitud que sento, abans mha semblat veure un refugi, encara no mho crec, pero sembla que a la vall del freser hi ha un refugi, es vora el riu i te una zona boscosa al voltant, deu estar a uns 2000 msnm. El desti em somriu, i jo li agraeixo.
Grimpo per la zona de blocs i arribo al cim petit de Coma Mitjana, em trec la motxilla i bec l’últim glop d’aigua que em queda. Hi ha nubols per tot el cel, pero tant sols mig amaguen la claretat del sol.
Amb la mirada busco el cami de descens, pero hi ha una aresta a l’altre costat que tambe em demana, es l’aresta que farè demà, la dels Pics del Racó i el Monoliet. Aquesta aresta es mes complexa, te alguns trams precaris en roca, pero no dificils, es molt llarga i em deixara al Pas del Porc, molt proper al coll de Noufonts. La miro i sembla no tenir fi, el cansament acumulat del dia em pesa, i deseguida busco el cami de descens, entre una colla d’isards que pasturen.
Perdo alçada rapid, el cim perd alçada gradualment, fins que cau en picat, son zones de vegetacio, pero son molt empinades. Busco una pala de ginestes i herba i començo un descens boig, atent a qualsevol patinada.
No perdo de vista el bonic refugi, serà un al.lucinació ??, espero que no!!! La baixada es un xic complicada, el basto que porto m’ajuda, pero es dificil on arribara el peu quan el llenço avall, sota les herbes no es veu res.
Arribo en una zona on el pi negre ja es present, per aquí es mes relaxada la baixada, i un sorprenenc Cep em saluda, sembla que ja tinc sopar.
Trobo tres ceps més, i arribo al pla, davant meu, a uns cent metres hi ha el riu, a l’altre banda el refugi, m’acosto sigilos per escoltar el lloc.
Hi veig un antic rastre d’allua molt potent, que va torçar uns enormes pals de ferro que hi ha al mig de la zona plana, per la pala que he baixat, a l’hivern desemboquen grans allaus. Travesso el riu per una zona de rocs, i veig uns cartells, “gendarmerie france, refuge matutano “, intento obrir la porta, maldició, es tancada, deseguida dono la volta a l’edifici, i trobo una part enganxada que fa de refugi lliure. Es molt bruta, pero te matalassos i llits, ademes hi ha teulada i porta.
Abans d’allotjarmi, provo d’entrar a l’altre refugi, pero mhes impossible. Busco llenya, la trobo molt aprop, depsres em passo la tarda caminant, buscant bolets i compartin amb un bonic ramat de vaques que pastura un xic mes amunt.
El riu es precios, el remunto per dins, pasant sobre pedres, trobo rovellons i ceps, es el paradis.
A les sis comença a ploure, just en aquest moment he ences el foc per fer un apat, tinc gana i avui no he menjat gaire. Acabo cuinant ceps i pa torrat, pero la pluja acaba apagant el foc, que he hagut de fer fora del refugi.
Tot s’enfosquiex i comença a tronar de forma violenta, s’acosta la tempesta, em dic, i busco la calida companyia del sac. Mhi fico dins i sense dubtarho, em deixo portar i tenco els ulls ……
Em desperto de cop, nervios i desorientat, on soc ?, ah si, al refugi Matutano, ja es negra nit, mhe ben adormit, el cansament i el plaer del llit mhan fet caure com un nen petit. M’aixeco i surto fora, encenc el foc amb la llenya seca que he entrat dins, i em faig el sopar, son les deu del vespre ja, he dormit tres hores ja, o sigui que estic mig descansat.
Endrapo el sopar i mhi torno a ficar, dins el sac shi esta tant bé, tant calent, com si t’agafes la mare i t’acaricies amb tendresa, bona nit.
Es lleva el dia, sento ocells cantar fora el refugi, ja estem a diumenge 13 d’agost, mentre faig mandres començo a rumiar el camí que em tocara fer avui, bé, allà on els meus peus vulguin arribar i el meu cos els pugui ajudar.
Surto fora, el dia es espectacular, despres de la tempesta arriba la calma, i es en forma d’un cel blau i un aire inofensiu.
Torno a encendre el foc, escalfo aigua per fer un té i em menjo algunes galetes i dolços que tinc. Deseguida tinc feta la motxilla i amb pena en el cor, em despedeixo d’aquest paradis solitari que he trobat, el desti em va portar ahir aquí, he gaudit del regal que mhan fet, com un foll.
Començo a baixar, anire a buscar la vall de Carança i despres vull accedir al Pic del Monoliet pel dret, com els isards. La sorpresa arriba aviat, primer en forma de bolets, apareixen un pilot de rossinyols ben grocs vora els rododendres, i de tant en tant algun cep tambe m’alegra el matí.
Collons, i el camí, sembla que aquesta vall no tingui sortida, es perden totes les traçes de cami, sino al bosc, en tarteres verticals, i sino el riu tambe barra el pas amb saltants desafiants. Em costa trobar un bon pas, ja vaig ben moll de cintura en avall, doncs tota la vegetació guarda la pluja d’ahir, i jo me l’enporto com una esponja.
Per fi sembla descobrir-se un sender, pero no, segueixo saltant i desgrimpant i rient sol, quan sento una fiblada ben forta a la cama, sense mes ni menys li foto pinya a la bestia que m’esta picant, sembla una abella, i torna a revoltarme per seguir la seva batussa. Me la trec de sobre, ben nervios observo la vermellor de la cuixa, un petit regal també de la natura, ho us penseu que tots els regals fan riure ¿???
Mig adolorit arribo per fi al riu que baixa de la vall de Carança, el travesso i em trobo el corriol que puja cap al Nou Creus.
Em trobo amb algun frances, ens saludem, pero aviat perdo de vista el bonic caminet, i m’endinso en l’altre vessant, m’acosto a la vesant nord-est del Monoliet, un cim molt bonic que dona a la vall de l’Estanyet per l’altre costat.
Remunto uns prats en pendent, algun pi em fa ombra, doncs el sol ja es altiu i el dia sembla optimista.
Deixo enrere gent i bestiar, i la juganera mirada em porta a un espero discontinuu que baixa del cim. Estic uns quatre cents metres sota seu, i començo a escalar, grimpar, caminar … aquí es fa de tot, es gaudeix tot i si es pot es para per descansar.
Observo el camí que vaig seguint, triant cada zona, cada pas, rere meu la vall de Carança ja queda molt avall, s’acosta molt ràpid el cim del Monoliet.
L’ultim tram del cim es bastant espectacular i descompòst, decideixo anar a buscar l’aresta nord, i despres d’alguns passets hi pujo damunt. Uns ultims metres de grimpada i ja tinc el cim sota els peus, nous horitzons s’obren, la vall de l’Estanyet fa acte de presencia, El Pic del Boc, el Rodó i el NouFonts em saluden.
Gaudeixo de les vistes, pero veig que els nuvols s’han afanyat a creixer, el cel esta poc ennuvolat, pero amb tendencia a creixer. Menjo alguna porqueria i m’adono que no tinc gaire aigua, malament noi ¡!!!!
Surto per l’aresta del cim, blocs i mes blocs sota els meus peus, davant meu el collet i el cim del Raco Petit, collons quin cim, te una cara nord per flipar, amb roca i verticalitat constant, tambe te una aresta que puja per la vall de Carança, es atractiva i llarga.
Gaudeixo de les vistes, realment son boniques, el collet es ampli i camino fins arribar de nou a la cresta, que son petites torres que s’escalen o s’eviten per la vesant oest. La roca no es molt bona, i amb aquesta tendencia arribo al cim del Racó Petit.
Te molt boniques vistes, i em deixo portar cap a la seva vesant nord-est, que cau uns quatre cents metres fins al petit circ que rep tota la pedra que es desfa de la paret.
El dia es va enfosquint un xic, pero amb optimisme començo la seguent aresta, que em portara al cim del Racó gros.
Aquesta cresta es espectacular desde lluny, pero al acostar-ti vas trobant el camí molt be, hi ha moltes torres de roca, pero es poden revoltar si es vol. Jo em deixo portar i les cavalco totes, aprofitant les vistes que tinc a tots costats. El primer tram es baixada, pero mes endavant ja comença de nou a pujar. Un parell de voltors apareixen per la dreta i sense esforç floten en el cel i es planten al cim de l’Infern en segons, aixo si que es teletransport.
Començo a enfilarme per la roca trencada, es de diferents minerals, i per aixo el colr tambe cambia a mesura que vaig tirant endavant. Es com si aquesta muntanya estes feta de diferents capes, com un pastis.
Arribo a l’imponent cim despres de buscar la cresta nord, tinc una bona caiguda als meus peus, la vista que projecta em fa apretar les dents, pero mhi sento bé, molt bé. Ja fa estona que no tinc aigua, gran problema, doncs a aquestes alçades no hi ha cap torrent ni font, i començo a patir sed, el dia s’esta fent llarg i fa estona que ho dono tot.
A la meva dreta, cap a l’oest hi ha el Nou fonts, enorme cim que abans de morir dona pas a diferents arestes, una d’elles va direcció al Pic Rodó, i just a sota la cresta, en una coma aprop del coll de Noufonts shi intueix mullena, de sobte la prioritat es arribar alli, esdeve una obsessió aconseguir posar els peus al rierol, que despres amb un enorme salt, cau a la vall de l’Orri.
Baixo del Racó Gros, la cresta es bonica i facil, pero el cansament es alt, tinc set, molta set. Desgrimpo torres petites i alguna petita canal, al pas del Porc hi ha uns isards que al veurem surten corrents amunt.
Arribo al Pas del Porc, ara de nou pujada, pero serà curta, o almenys es el que em dic per animar-me. Decideixo pujar per l’aresta cap al NouCreus, pero abans d’arribar dalt la carena, desviarme cap a la dreta, direcció al NouFonts.
Grimpo algun tram, els altres son menys pronunciats, i per fi em vaig acostant a la estimada aigua. Al coll de NouFonts hi veig gent reposan, unes vaques tambe pasturen pels voltants, i jo cap al rierol, que fins que no hi soc aprop no em crec que baixa.
Somric defallit, quina gran alegria veure sorgir l’aigua de dins les entranyes de la terra, tota per mi, gracies mare.
Estic bona estona hidratantme, miro amunt, buscant un cami per anar a l’altre vall, la de l’Estanyet, hi ho vull fer per l’aresta del Pic Rodó. Pujo de dret, aprofitant alguns corredors d’herba i trams de roca, i de sobte s’obren noves vistes.
Arribo a l'aresta del Pic Rodó, el cel cada cop esta mes tapat, pero no sembla amenaçar tempesta. Noves vistes s'obren, la vall de l'estanyet apareix, i amb ella el bassal que li dona nom. Hi ha un camí que baixa a ma esquerra, pero la bonica i atletica aresta del Pic Rodó em reclama, el dia esta essent llarg, pero hidratat com estic, i content com em sento, decideixo seguir la travessa d'avui.
La motxilla comença a pesar, porto unes quantes hores crestejant, pero el paisatge fa que m'oblidi del maleit pes, i em concentri en el passos a donar.
Les dues vesants em cauen als peus, una cap a la vall de l'Orri, i l'altre a la de l'Estanyet.
Hi ha alguna desgrimpada delicada, amb roca trencada, pero la concentració es màxima i per molt que em cridi la gravetat, segueixo en els nuvols.
Passo una zona afilada i de sobte una bretxa molt marcada, el tram no es pot evitar, pero me's igual, l'ataco directe, i en cinc metres ja estic damunt, amb la sorpresa que hi ha una corda anusada per poder passar-lo amb seguretat.
Al llac hi ha gent asseguda, els veig, ells no ho sembla. Un voltor enorme em saluda passant molt aprop, es deixa endur i despareix direcció Vallter. M'acosto al cim, i despres d'un parell de grimpades arribo al bonic i punxegut Pic Rodó.
La jornada maratoniana s'acaba, pero aqui dalt no, haig de baixar, trobar aixopluc, doncs em sembla que avui el cel plorarà, i cal amagarse en algun lloc.
Menjo un xic, també aprofito per beure, ara que tinc aigua. M'adono de les grans vistes que em rodejen, cims i arestes i cel, molt de cel.
No se com farè el descens, no vull tornar enrere, pero endavant no se el que hi ha, o si, parets bastant verticals i pocs llocs accessibles per baixar. No porto corda ni arnès, d'aixo me n'adono quan em trobo un pito, en l'espero nord del cim, on un resalt bastant llarg sembla portar en un collet.
Encara no se on dormirè, conec una barraqueta a la vall de l'Orri, i recordo la seva teulada insuficient.
Miro el resalt, costa trobar una via de baixada quan no tens corda i potser la necessites, pero l'instint i el setè sentit em dibuixa el camí, agafat com un liquen perdo alçada pas a pas,.
En el meu camí em trobo un pito, que trec per tenir de record, i aixi, amb compte i seguretat arribo en una zona menys vertical.
Desgrimpo fins al collet, abans ja he sentit un tro llunyà, aixó fa que m'afanyia a decidir, cap a la vall de l'Estanyet, doncs la meva vista d'aguila sembla haver descobert una barraca de pedra en una zona de pastura, als peus de la vesant est del Pic del Boc.
Baixo la tartera amb compte, es bastant vertical i de blocs mitjans, al meu voltant s'aixequen unes parets verticals precioses, amb trams de vegetació, pero molt alpines.
Arribo a la base, el terreny s'amansa, per fi, les cames diuen prou, la mirada es perd en el meu interior, i jo em deixo portar cap als prats, on m'espera el refugi de pastor. Se senten esquelles, i apareixen els primers caps de bestiar, son vaques, i crec que senyalesn la pluja. Tambe passen una colla d'excurcionistes, afanyeuse, afanyeuse que la cosa s'emprenya.
La vista no mha enganyat, i tant, la barraca hi es, pero no ofereix moltes garanties en cas de pluja.
Trec menjar i material, ho penjo per dins, i espero amb paciencia l'aigua. Abans pero observo les vaques com menjen i com pasturen, algunes d'elles bramen, encara no se per que, mes endavant ho descubrirè. Menjo amb abundancia, m'ho mereixo, em relaxo i deixo correr la imaginació.
Nuvols foscos entren de França, els trons comencen a musicar les valls, les vaques pasturen i l'aigua arriba, primer de forma tranquila, despres amb alegria. M'introdueixo a la barraca, feliç de l'aixopluc, pero aviat escolto alguna gota que es cola entre les pedres, i d'altres que van reseguin les lloses fins a caure en el lloc menys pensat.
M'arracono a un costat, cada cop les gotes cauen amb mes frecuencia, ric per no plorar, si la tempesta dura gaire no em servirà de res la barraca, que per postres no te porta.
De sobte les meves pregaries son escoltades, para de ploure, els trons s'allunyen, surto fora, les vaques segueixen pasturan, al meu voltant tot ha agafat tons mes vius, la fresca s'accentua, i jo em sento escoltat pels Déus que han tingut pietat de mi.
Encara hi ha una vaca que crida, per que ????? la resposta m'arriba ràpid, doncs vall amunt els seus crits son crrespostos amb uns altres. Al cap d'un minut tres vedells petits arriben mig plorant, somicant i buscant les seves mares, tot el ramat els escolta, i les tres mares els criden i els renyen, on us havieu ficat ????? semblen dir.
Jo, espectador privilegiat mho miro amb calidesa, de sobte, del cel grisos tornen a caure gotes, merde !!!!!!!!!
Em fico al bunquer, i torno a sentir la força de la natura, com em va posant entre l'espasa i la paret, mai mes ben dit, gotes i mes gotes s'escolen i s'acosten a mi, pero de nou, als vint minuts, la natura te pietat de mi, i com burlantse'n deixa de mullar la zona.
Ara sembla que els nuvols ja s'obren, ja son les set de la tarda, em preparo el sopar, i amb la poca llenya que he aconseguit aixoplugar faig un petit foc que em serveix per torrar el pa.
Em sento el rei de la terra, gaudeixo del sopar i monto, ara si, el meu llitet, demanant la fi de les plujes. Em delieto de nou amb el ramat de vaques, mhi acosto i una vaca queda hipnotitzada de mi, s'acosta, no se si es de forma violenta, per si de cas m'aparto, i els dos ens seguim amb la mirada, quines converses mes animals que tinc.
Em fumo el cigarret amanit d'anar a dormir, el dia s'acaba amb les ultimes llums, s'accentua el fred, i decideixo anarme'n al llit, bona nit muntanyes, vaques i arestes, bona nit a totes.
la meva astora es infima, i les lloses que fan de matalas no son del tot toves. La nit passa tranquila, em sento cansat, molt cansat i m'adormo fins al matí.
La falta de porta a la barraca deseguida m’afirma l’inici d’un nou dia, apart el Ramat de vaques ja fa hores que pastaren fent sonar les esquelles.
Saludo el nou dia, encenc una mica de foc i esmorzo sota la fresca de la matinada. El sol encara es lluny, pero sense temps a perdre faig la motxilla i em despedeixo del bonic refugi que mha protegit aquesta nit.
El meu objectiu es acostra-me al pic de l’Hereuet, un desconegut amagat entre el Noufonts, l’Eina i l’aresta del Boc. Es un cim menut pero molt bonic, surcat de roca granitica al seu flanc nord, vull accedir al seu cim desde la mateixa aresta nord, de poca dificultat pero amb ambient.
Travesso el prat d’herba i m’acosto al sender, mes amunt hi ha dues persones, m’extranya que vinguin de baix, no els he sentit pas. Son una parella de francesos, d’uns seixanta anys, ens saludem, i m’adono que no porten res, ni mitxilla ni res de res.
De sobte l’agitada conversa del senyor frances em fa entendre l’aventura viscuda per aquests dos guerrers.
La tarda anterior els va agafar la primera tempesta vora el Pic del Boc, a 2750 msnm, es van amagar com van poder sota l’aresta carregada d’electricitat. Al passar la primera tempesta van sortir cap al cim, pero van deixar les motxilles a l’aresta.Va arribar la segona tempesta que els va fer allunyar de l’aresta i de les seves motxilles. Resultat, que van perdre alçada en aquesta direcció, han passat la nit al ras, i puc afirmar que va fer vent i fred. Els ofereixo aigua, menjar, pero diuen que no, amb el descens a la vall en tenen prou, mes endavant vindran a per les motxilles.
Ens despedim, vaig remuntan pel corriol vora el riu, a la ment nomes hi volta la gesta d’aquesta parella, m’han regalat energia i resistencia.
Remuntu encara per l’ombra, el sol encara ha de sortir sobre el Pic Rodó per escalfarme. La vall s’esta despertant, un isard remunta les primeres pendents del Boc, el riu trenca el silenci amb empenta, buscant el cami cap a la vall.
Surto del sender, i començo a pujar entre pendents i tarteres, m’acosto a l’aresta nord del l’Hereuet, el sol em regala la seva companyia, deseguida sento la seva escalfor.
Em trobo un resalt vertical de pedra blanca, molt trencada, pero mi acosto, i començo a escalar-lo, es de tercer grau, pero la motxilla i els dies pesen i fan trampoleiar el cansat cos.
Per un moment dubto, hi ha un pas exposat, busco sortida per un altre costat, pero res, me’l torno a mirar i el supero, ja soc proper al final, un ultim pas i arribo a la càlida plana, estirat a l’herba.
Ara ve l’aresta de veritat, que encara dorm, el sol no la ilumina, potser no ho fara gaire estan tant al nord.
La pluja d’ahir va mullar la roca, i avui aquesta cara nord encara no sha refet, esta humida i els liquens escupen aigua quan els xafes, les botes no s’hi troben be, el cap em diu que mho pensi.
Busco alternatives per les dues bandes, pero tot es humit i no em dona seguretat. Passo mes a l’oest, i trobo una zona bastant seca, remuntu petits resalts de roca i algun diedre i finalment surto a l’aresta, on el sol em torna a saludar, les vistes de les dues valls son precioses, tarteres de colors, el rierol dibuixantse en el terreny com una serp, emocions de plenitud es el regal per estar aquí.
Ara ja per l’aresta nord m’acosto al cim, falta creuar un coll i escalar un resalt descompost de vint metres, que es l’agulla cimera. El Pic Hereuet es de baixa altura, 2500 msnm, queda amagat envoltat de cims de mes de 2700 msnm, pero es una muntanya molt potent, amb el seu cim apuntant l’infinit.
Ja hi soc, cansat em trec la motxilla i menjo fruits secs, ostres, quin dia, quines vistes, quina tranquilitat …..
Fa dies que visc a les muntanyes, pujant i baixant, dormin i despertan, suant i gaudint, sol i acompanyat per uns moments, en aquests instants l’esser que hi ha dins meu es barrega amb tot el que l’envolta i sent la crida dels ancestres, em sento formar part de tot.
Toca baixar del cim, i començar l’aresta que hem portara al Pic d’Eina, ja a l’olla de Nuria. El tram que segueix es ben entretingut, les dificultats es poden evitar, pero es bonic seguir damunt l’aresta, entre blocs i talls, i aixi arribo a l’encontre amb l’aresta del pic d’Eina.
Estic cansat, aviat acabare de fer l’ultim ascens del dia, despres tot baixada, jeje. Bec aigua, enfadat amb mi, doncs sempre me’n oblido i es molt important. El cel es parcialment blau, alguns nuvols alts el surquen, pero es seu color es pur, crea una magica sensació.
Arribo al Pic d’Eina, aquí ja trobo els primers muntanyencs que ja volten pels cims, son les onze del mati, hi ha un xic de boira al NouFonts, pero m’atrau l’anarhi, i em deixo portar, perdo alçada i començo el tram ascenden fins al Noufonts.
Hi arribo ràpid, creuant-me amb gent, el cim esta solitari, el clima sembla aguantar, de sobte entre la boira, sota el cim, apareixen mes de vint isards, estan pasturant tranquils, com un ramat de cabres, a menys de cent metres nostre.
Surto direcció la vall de Noufonts, busco una linea directa entre la llarga tartera, i arribar on comença el riu.
Analitzo la tartera, no sembla molt bona per baixar corrents, les pedres son un xic grans per esquiar-hi sobre. Pero em deixo anar i amb mes cautela perdo alçada rapidament.
Es bestial, pero en dos minuts ja estic creuant un plana d’herba, a buscar el torrent per beure aigua.
Em paro, i mentres bec, dues marmotes van buscant les ultimes pastures de l’any. Agafo el GR i perdo alçada, cansat, pensatiu, satisfet i feliç ……
Arribo a Nuria, abans pero comparteixo una part del descens amb uns nens molt simpatics que venien de Vallter, fent la travessa amb els pares.
Nuria em cau com un bloc de gel al cap, soroll, gent i mes gent, crits, molts crits, uauh, quina rebuda, m’assento i menjo un xic, aviat agafare el cami de Nuria a Queralbs, i es bastant llarg.
Em despedeixo de Nuria, i començo el descens, menjo gers, saludo el cremallera i en l’ultima part agafo una draçera.
Els dies han estat molt intensos, l’ultima emocio es un bany al bonic Freser, bonic i refrescant.
Salut i força ¡!!
