Els somnis es fan realitat...

Feia dies que volia escriure, pero no podia, sentia una cosa dins la panxa que podia mes que res

i em feia retirar de la computadora. Bones a tots i totes, aviat us saludare en persona. Els dies despres de l'Aconcagua van ser molt intensos, la baixada del cim i els dies en que varem descansar al camp base, aprofitant per fer passejades i pujar alguns turons de 5000 mtrs, ens van omplir molt als dos. La baixada del camp base fins a Punta de Vacas, pero va ser durissima, la varem fer amb dos dies, com la pujada, la diferencia era que diuem tot l'equipatge nosaltres i el fred el primer dia i el cansament el segon, ens varen fer perdre en algun moment els nervis.

Els dies seguents varen ser de somni. A Mendoza varem reposar un dia, a casa del Pere Vilarasau, pero despres ens varem acostar a casa de la familia Ponce, la gent de Bowen, a 300 km al sud de Mendoza i el seu acolliment i estimacio ens varen omplir les forçes que haviem perdut tants dies al Centinella de Pedra. Ens varem allotjar en una finca preciosa a deu km de la ciutat, un lloc magic, rodejat de fruiters de totes menes i tambe de vinya, molta vinya que comencava a florir, demanant la tardor a crits. Varem menjar com lleons.....asados i "lechon", gelats, fruita..... i sobretot repos, un repos que va ajudar les nostres petites congelacions.

Ens van cuidar com saben ells, amb amor i sobretot bon humor, son una colla molt maca, sento que son la meva familia del continent, i com sempre els dic...ens tornarem a veure, aixo segur.

Diumenge, 20 de gener, I be..., cap a Santiago,dotze hores de bus,per Que a la frontera varem estar parats com 4 hores.De santiago poc,ciutat en moviment,plena de gent que sortia de vacances o tornava...caos en el transport public,i be,per dins ja sentia la tornada,i a vegades l'Elena en patia les consequencies,pobreta,quina mossa mes bonica.El dia abans d'agafar el vol ja estava ben ansios,abstrait de ment,lluitant per no perdre cada instant del que hem quedava,pero a vegades lluny d'on realment estava,i proper als meus.Tot i aixi amb l'Elena varem anar a Vinya del Mar,es una ciutat costanera prop de la capital,i alli varem aprofitar per acostar-nos a la platja i gaudir de la calor,doncs a mi se'm acabaven els pantalons curts,anar sense camiseta i calsar les xancletes.

Dimarts 22 de gener, a l'aeroport de Santiago va ser tot molt rapid,despres d'una bonica i emotiva despedida amb l'Elena,doncs sento i crec que he trobat una persona especial en aquest llarg viatje,i crec que ens tornarem a veure molt aviat,encara que ella es quedi uns 40 dies mes a Chile.De sobte ja estava pasant cap a la porta d'embarc,el cos estava inquiet,pero em sentia ben tranquil,acostumat a agafar centenars de busos,i de passar moltes i moltes hores sobre rodes,fent milers de km en un continent molt estimat per mi.Ja nomes mhen quedaven dotze,que son dotze horetes,res,amb els viatjes que mhe fotut de vint o inclus de trenta hores en bus,aixo era un simple pas,pero era realment un pas de gegant,el de tornar amb els meus,de tornar amb la familia,de tornar al lloc que porto dins el cor,pero no de cop tornava a casa,parava un parell de dies a Madrid,la capital,a coneixer una ciutat per mi desconeguda,i on ara,hi tenia ja bons amics.Arribant a les cinc del mati a Barajas,vaig fer temps per deixar dormir un xic al Manuel,un company de viatje que vaig coneixer a la Paz,i que va estar creuant el mon en un any i mig.A les deu ja 'estava dutxant a casa seu,conversant amb ell i la seva familia,i foten-me un bon esmorzar,un pa amb tomaca i embotits,jejejej,quins collons.He estat coneixent la ciutat amb ell,ha estat genial,ell es un tio molt maco,ben simpatic i amb una energia ben curiosa.Hem passejat el centre....que si la Cibeles,que si la Puerta del Sol,la Gran Via,L'Almudena,el Palacio Real,la Moncloa.....tot,realment he conegut una ciutat ben maca,i l'accent castella d'españa,doncs portava mesos escoltant accents molt i molt diferents al d'aqui.I be,avui es dijous,son les dues de la nit,dema a les dotze del mati surto en un tren,ja direccio a Barcelona,amb tot d'aventures i emocions que voldre compartir i que necesito portar al lloc d'on he sortit.He passat un any que mha omplert molt per dins,desde que vaig sortir de Buenos Aires cap a Ushuaia,on l'estiu argenti va fer que el meu cos fred que arrivaba d'Avinyo es comences a posar en orbita.Les primeres vistes dels Andes,on s'amaguen en el fred i esberat canal de Beagle.On els colors i el clima et fan veure i viure sentiments ben extrems.La cosa va anar seguint amunt,apropant-me al Chalten,essent l'amic solitari del Fitz Roy i el Cerro Torre,

i seguint fins a Bariloche,on vaig compartir bones escalades amb el Sergey,a les Agulles de Frey,unes torres de granet que a les nits es posaven a conversar amb les estrelles.Despres sent un privilegiat espectador d'una albada al cim del volca Lanin,en un dia molt fred.Creuant cap a Chile,i buscant el calor i l'olor del sofre al volca Villarrica,i intentant una caminada al seu voltant,que va ser frustrada per un clima molt plujos.Arribant a Bowen(Mendoza),vaig retrobarme amb els amics que tant recordava,el Pancho i la familia Ponce,i el Guillermo i la seva familia.Alli vaig sentir-me estimat de cop,com a casa,com un fill mes.Vaig aprofitar per voltar per la zona de las Leñas,i despres vaig anar al Coedon del Plata,on les nevades van fer imposible que dugues a terme l'ascens del Plata(6050mtrs),pero van fer que visques bones i dures aventures en un paisatge blanc i brillant,i les trases que obria en la neu quedaven dibuixades com el cami que un escriu.Al despedir-me dels amics i anar cap a Santiago de Chile,em va arribar una de les noticies mes dures,el Guillermo,un bon amic i gran persona,va ajuntar-se a les estrelles,va voler quedar-se per sempre sentint el vent i veient les coses desde el cel,on sempre li hagues agradat estar.Va ser un cop dur,pero amb empenta vaig acostar-me al volca mes gran del mon,el Ojos del Salado,

i en sis dies vaig arribar al seu cim,fora d'epoca i sol,tot i aixi vaig trobar una parella de canada a la muntanya i junts varem gaudir de les vistes de la regio mes arida i seca dels Andes.I amunt,cap a Bolivia,a veure una nova cultura,una nova gent,un nou mon,i no em varem defraudar,eren ells,els mateixos que havia conegut tres anys enrere,alla no canvien gaire,potser tampoc a millor,pero no perden gens la identitat.Alli deseguida vaig tocar el seu sotre,el Sajama.

Vaig coneixer el Didac,un bon,molt bon amic.Amb ell vaig compartir algunes muntanyes,tambe la seva casa es va obrir quan hi vaig arribar,i nous horitzons s'obren gracies a la seva hospitalitat,i amistat.A Bolivia vaig recorrer molt,alli em vaig perdre per valls i poblets,per llocs on nomes s'escoltava la meva veu,que resonava en les parets i en els llacs.Vaig coneixer la solitut en paraules majors,i com no,vaig fer moltes i moltes muntanyes.I cap al Peru,busos i mes busos,km i mes km,ja soc a Huaraz,i m'acostava a la muntanya que em feia mes respecte,el Huascaran Sur.

Pero tot va ser molt rapid alli,mhi vaig aventurar sol,i per sort vaig coincidir amb dos alemanys,ja a mitja muntanya.Amb ell vaig intentar l'ascens del gegant blanc,pero tant sols jo vaig arribar al seu enorme cim,alli vaig sentir molta,molta emocio,la cordillera Blanca em saludava,i jo estava dalt del seu reialme.Vaig coneixer algun lloc mes,a Cuzco vaig ascendir un pilot de cims en una zona que esta oblidada,

i vaig veure que el meu desti em tornaria a acostar en aquelles muntanyes sagrades,apus,grans amics.A Ecuador tot va ser nou,mai havia estat en aquell pais,em va sorprendre tot,no hi ha res com no coneixer on estas,i absorvir tot el que veus i vius,alli vaig fer un ascens rapid al seu cim mes alt,el gran Chimborazo

,tambe en solitari,i gaudint dels fums celestials del Tungurahua i altres volcans que varen sortir a cridar.El Cotopaxi va ser una muntanya fantastica,i alli amb l'Elena varem viure l'experiencia mes forta,trobar-nos un accident de muntanya,un noi que estava ben fotut,pero que entre ella i altre gent varem aconseguir salvar,i fer que dies despres ens somrigues i dongues destells d'una vida jove i amb futur.Amunt,cap a Colombia,un altre pais ben desconegut,pero que de perillos no ne's gens,i si, es un pais amb moltes possibilitats per als viatjers,amb selves,mars i cims,te de tot,i sobretot una gent que et fa sentir coma casa.Alli l'indigena Inca va desapareixer,i altres rostres i cares es van introduir dins la meva ment,i dins el meu cor.Varem ascendir amb el Jonathan i el Simon el cim mes alt de la zona de la Cordillera del Cocuy,una zona preciosa al nordest del pais,amb colors i contrastos molt bonics,el Ritak Uwa Blanco.

L'experiencia va ser curta,i clar,les ganes de tornar estan latens dins meu,quin pais Colombia,quin lloc mes salvatge,alla tots ens hi quedariem molt temps.I be,arribada a Venezuela,justament el dia que arribo a Merida em diuen,"tio,que tu rei a mandado a callar al Chavez",jejejeje,collons,el rei,al que tant apreciem tots,sobretot per la seva gran tasca......Venezuela,un pais molt i molt ric,i amb una gent tambe ben maca,pero amb unes eleccions properes que els varn tenir a tots ben abstraits,i ha mi ben distret,va ser una estada on vaig apendre molt,i on vaig coneixer a una de les persones mes especials,la Alejandra,periodista i treballadora social,pero davant de tot,una persona de cap a peus,una amiga que em va fer sentir el seu pais ben intens,i els seus amics ben aprop,una dona a la que tambe el desti fara que ens retrobem.A,hi ha Venezuela vaig acabar escalant el Pic Bolivar,

el seu cim mes alt,sentint una forta energia,i sobretot emocio per haver arribat al final dels Andes,amb una motxilla plena d'amics i de grans muntanyes.Ja nomes quedava el gegant dels Andes,el Aconcagua,pero tenia que baixar cap a l'Argentina,em quedaven milers i milers de quilometres,pero tenia molta empenta i conviccio,i nomes em faltaven busos,molts i molts busos.Aixi va ser,i en set dies ja estava a la Paz,la capital de Bolivia,a la que tant estimo,i on he viscut les mes grans aventures nocturnes,jejejeje.Uns dies mes,i ja estava amb l'Elena,la dolsa i bonica Elena que volia ser la meva companya escalant la cirereta del projecte.I aixi va ser,tot i tothom es varen posar d'acord,l'energia va fluir,i les dificultats es varen fer minimes.

El cim dels Andes va deixar que els meus(nostres)cansats cossos es posessin dalt el seu cim,i per uns moments varem ser els mes alts d'America,els mes felisos del mon.......Tot ha passat molt i molt rapid,pero perque?????doncs per que he viscut intensament cada segon,cada minut,cada persona que s'acostava a mi,cada peto que he fet,cada abrasada que he compartit,cada mirada que sha creuat amb la meva.......aixi es la vida,o aixi la sento jo ara,i vull seguir vivint tant intensament cada dia.La tornada sera dura,pero sera,i vull que tots ens retrobem,que tots ens assentem a la llar de foc,vora el riu,sota una muntanya....i compartim el que tenim,el que ens uneix i no ens separa,el que ens fa ser millors persones.He viscut molt,pero tambe he sentit que tots em donaveu vida,em transmitieu les vostres emocions,i aixi us vull trobar.......Fins aviat,o be,fins dema......us estima com mai i com sempre el vostre "amic somiador",el Rusky!!!

Salut i força!!!