No se per on començar, doncs sembla que sha acabat un periode, i en comença un altre. Feia molt temps que no em posava davant del blog, tot i que molta gent m'animava a seguir deixant fluir les meves sensacions en forma de paraules.
Instants en la retina del cor, aresta Mittellegi, i el cim del mitic Eiger. Els somnis es fan realitat.
Baixant del petit Vignemale, a cavall de la seva aresta, sensacions de plenitud de bon mati, al cap del dia 13 cims de tres mil metres.
Una gralla juganera, fa salts d'alegria al veure la meva presencia, som al Pedraforca, un retrobament amb els origens.
El Puigperic, a la zona de les Bulloses, jornada hivernal amb bonics passos atletics, quin goig.Han passat dos anys, he crescut una mica mes, no es que faci mes del metre setanta, sino que dins meu han aparegut altres preguntes, moltes questions que estan fen de mi un esser especial, no es que ho sigui jo, sino tots nosaltres som especials. El que costa es dir-ho i creure-ho, som unics, cada un de nosaltres, i poder sentirnos unics i viure la vida amb mes plenitud ens fa especials.
Imatges d'ahir i d'avui, la bonica Sabat que t'acull amb carinyo, i els grans esperons de la Serra del Cadí, un lloc molt magic.
La vall de Salenques, un paradis solitari tot l'any, imatges cap als cims d'Aigüestortes i Sant Maurici.
Un petit estany amb vistes privilegiades, que es pot demanar mes a la muntanya. Cada dia acabem rendint-nos a la saviesa de la mare terra.
L'aresta dels Malshiverns, acostant-nos al cim de Comapedrosa, el sostre d'Andorra, un dia especial,amb amics especials.Aquests dos anys he estat visquent a la Cerdanya, a Puigcerda, ja us podeu imaginar el que he gaudit, tenia les muntanyes tan aprop que sentia el seu calor, inclus en els freds hiverns. Tinc la companyia de l'Elena, la bonica i menuda fada dels Andes, si, si, la sorpresa mes bonica que tenien els Andes per mi.
Els dos seguim descobrint, compartin i lluitant per un món mes just, tranquil i plè de natura i essers que el respectin i l'estimin.
Desde l'any 2009 que no he actualitzat les meves activitats en muntanya, ni tampoc he expresat obertament a tothom el que sento dins meu. Ha arribat el moment de posar el meu granet de sorra per la humanitat, a partir d'ara tornare a fluir com una gota d'aigua que acaricia la fulla fresca despres de la pluja.
Moments en els que et fons amb la muntanya, el Cerví, un mestre que ens va deixar gaudir del seu cim, maxima concentració i agilitat.He decidit tornar a llençar les meves inquietuds per la red, o sigui que feu un nus a la corda, i seguiume com un company mes de cordada, espero no fer mal a ningu, doncs una llei antiga diu, No fagis a ningu, el que no t'agradaria que et fessin a tu.
Penjare algunes fotos de les activitats que he anat fent fins ara, nhi ha moltes, o sigui que no hi seran totes ni molt menys. El passat ja ha estat viscut, anar enrere ha d'esser per enfortir-nos de cara al present, i es on sempre sha d'estar, en l'aqui i l'ara.
Dos passatges de la nord del Pedraforca, un a la Cerdà-Pokorski, i l'altre la famosa travessa a l' Estassen. Escalar al Pedraforca es un sentiment de profunda alegria.
Nuvols i pedra, vorejant el Vignemale, propers al Montferrat, un dels cims que volem trepitjar, em sortit dhora al mati, i la tarda ens empeny.Hi haura fotografies del Cerví , de l'aresta mittellegi a l'Eiger, de canals del Cadí, d'escalades en parets magiques, Pedraforca, i alguns cims dels Pirineus centrals, espero que gaudiu d'elles, a partir d'ara comença la festa.
L'escalada mes freda del Pedraforca, Canal del Riambau, collons quina glaçada fot en aquest foradot gegant. Paradis i cau de rates al mateix temps.
Quin vespre mes bonic fa, al coll de Montmalús es respira pau, l'hivern va donant pas a dies llargs.La companyia i la solitud sempre han estat a la muntanya, per aixo sempre mhi sento com a casa, o millor dit, aprop de la mare, escoltant el seu bateg perfecte, la seva companyia mha donat el calor necesari per passar un nou vibac, i els seus cels mhan ajudat a seguir somiant, donant-me l'empenta que a vegades costa de fer.
Aresta de Regalesio, a l'Ariege frances, un raco que cal descobrir, el sol ens fa essers privilegiats, en aquell moment ens va carregar d'energia.
Fa hores que crestejem, estem a l'aresta Escobets-Alba, a l'ariege mes salvatge dels Pirineus.A vosaltres, muntanyes de la vida us dedico la meva existencia, us aprecio per l'ajuda que mheu donat, sense paraules, he rebut molt amor i molta seguretat, aprop de la mort es quan he sentit mes que necesitem voler viure amb força, estimar-nos i estimar als que ens envolten, aixo es el que les muntanyes em fan sentir sempre, humilitat, respecte i alegries .
Us estimo, pel que em feu sentir i pel que sou, us estimo per que sempre esteu esperant-nos, tranquiles, avegades vestides de blanc, a vegades nues, pero sempre esperant que tornem a estimar-vos, a acariciar-vos i dir-vos el que us trobem a faltar.
Salut i força !!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada