Estem a finals d’agost, els dies son molt calorosos, pero sempre que arribem a l’Ariege, ens trobem mullena, hi ha boira baixa, i fa poc que ha plogut, estem a L’Hospitalet-pres andorre, apunt de començar a pujar cap a l’estany de Pedorres, seguint l’alta ruta Pirinenca de frança.
La boira pixanera ens acompanya durant tot el camí, veiem tant sols els cent metres que ens rodejen. Tot i aixi al arribar al primer estany s’obre un xic la vista.
Estem aprop del refugi de Brougnic, desconegut per nosaltres, sembla una bona opcio, doncs voliem fer un vibac mes amunt. El clima ens ha sorpres i em fa acostar al refugi per veure’n l’estat.
Hi ha tres persones, dues noies franceses i un català, hi ha bastant espai, i despres de meditar-ho una estoneta, decidim quedarnos i gaudir d’un bon foc.
Fem el sopar, afora sembla obrir-se, pero encara falten estrelles, un bon foc ens acompanya i les converses i els riures es passejen pel càlid habitacle.
Abans d’anar a dormir una ultima ullada al cel que ens regala la nit, estrelles, satel.lits, planetes, constel.lacions ….. ho gaudim tot i caiem rendits.
Ens llevem a quarts de set, i quan comença a clarejar sortim amunt. Seguim el GR I aviat arribem a Pedourres, pujem al costat del salt d’aigua I veiem que sota nostre hi ha un mar de boires.
Anem fent camí, creuem l’aresta que tomba les dues vesants, sota el pic d’Alba, apareix la vall que puja de Merens.
Arribem al petit llac sota el Pic de Ruille, i ja ens saluda l’aresta de la Fourcade, plena de grans agulles atravessades per fondes bretxas que caldra rapelar, la ressenya diu que es bastant complicada, pero els horaris son de cinc hores en total de cresta, nosaltres pensem fer-ne set, pero ja es veurà …..
Pujem per un sender fresat, sobre l’estany de Couart, pero ens desviem i seguim pujant de recte direccio al coll de Ruille. L’ascens es per tarteres de blocs gegants, i de mes petits, es bonic veure l’aresta encesa pel sol, escalfa la seva pedra per les nostres mans, agraits n’estarem.
Passem a la dreta, i per una tartera vertical accedim a un petit espero, el grimpem i ens plantem damunt la cresta, just davant del primer resalt.
Ens equipem, arnes i casc, de moment seguirem sense les cordes. Passem una primera zona sense guanyar alçada, pas de cavall i anem al canto sud, doncs a la nord hi fot un fred que pela.
El dia es clar, pero les boires no deixen d’apareixer del no res. De sobte una zona exposada, caldra encordar-nos, i aixi ho fem, passem un primer resalt per la vesant sud, calentons i aprofitant les savines guanyem 60 metres, mes endavant continuem encordats, doncs l’aresta no perd verticalitat. 
Passem aquest segon tram, i despres ja s’ajau una mica. Deixem cordes i seguim per un tram descompost, despres l’aresta guanya amb bona roca, i pas rere pas anem acostant-nos al primer cim.
Es bonic veure passar les boires pel nostre voltant, ens donen i treuen la visita del paisatge, en segons.
Apareix el refugi de Ruille, al oest, en el grans prats d’herba, davant nostre, al sud, hi tenim el pic de Ruille, amb una aresta vertical que hi arriba, mes enlla surt el punxegut cim de Fontargente. A l’est ens saluda el cim d’Alba, enllaçat amb la seva aresta retallada i llunyana.
Una forta abraçada i seguim la cresta, el temps va passant i no podem badar. Fem una desgrimpada bastant bonica i accedim a la primera bretxa.
Aquí la ressenya del Caf diu que hi ha un llarg de V, trobem un pito en una fisura, seguim amunt per unes plaques i sortim dalt l’agulla, la boira es fa mes espessa, la fresca ens arriba sense avisar.
Fem un petit rapel per evitar una bretxa aerea, i accedim de nou a la cresta. Mes endavant una desgrimpada bastant delicada ens porta a un collet.
D’aquí accedim al cim de Fourcade amb una grimpada elegant per la seva aresta oest.
La boira ens envolcalla, ens fa sentir la soletat del moment, silenci, el vent bufa, mes avall se senten rodolar unes pedres.
Aquí sabem que hi ha un rapel de 90 metres, trobem un anclatge de rapel i saltem avall amb els cordinos de 60 metres.
Quedo a escassos metres de la bretxa, a uns quinze, pero es impossible desgrimpar.
Decidim fer un altre rapel que ens deixa ja fora de la fosca paret. Mirem l’hora, son les dues de la tarda, hem estat cinc hores crestejant, i ara ve la part mes complicada.
Mirem el cel, sembla dirnos que ho deixem, pero collons, costa marxara ara d’aquí ¡!!!!
Inclus busquem la via en la paret que hauriem d’escalar, una repisa horitzontal et porta a l’aresta, i despres una fisura et puja fins dalt de tot, son uns 40 metres.
Ens mirem, donem la opinio, i estem d’acord en començar a baixar, aquí a la bretxa estem aprop de la sortida.
Baixem pel con de pedres, i arribem a la zona de grans blocs que hem ascendit el mati. Busquem referencies, i anem gaudint de les ullades de sol que arriben, les boires ens amaguen els cims, pero tambe ens els han fet sentir nostres.
Arribem a l’estany de Couarto, i d’aquí al refui una hora i mitja mes.
Parem, menjen i descansem, i el dia ens fa sentir essers privilegiats, en un món de natura.
Salut i força ¡!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada