Alpamayo Chico II

Per aixo he nascut, per aixo vivim..!!

Son ja les tres i vint del mati, el Miguel ja esta despert, ha passat fred ja que el seu sac no es de plomes i no ailla molt. Jo calent com un turronet, he somiat molt, molt i ara em sento be, he dormit i descansat com mai, i la muntanya que ara pujarem es mereix totes les atencions. La tenda esta glaçada, cristalls de gel envolten la lona i fins i tot s'han enganxat a la part de dins. Com podem ens vestim, buff com cansa aixo de vestirse dins el sac, dins la tenda i amb un altre tio al costat, pero aviat els botins ja estan posats, i surto pitant cap a fora. Quedo bocabadat, a fora hi ha una claror espectral, la lluna es ben plena,i es poden reconeixer arestes i esquerdes de glaceres que son a centenars de metres lluny.

El Condoriri es reconeix altiu i gelid en la seva bonica aresta. Ja he ences el fogonet, les pedres del voltant estan glaçades i al tocarles m'esgarrifo, el fred no es tant fort com em pensava, i puc fer totes les maniobres sense guants i sense passar-ho molt malament. Trec la motxilla, ja la tinc feta, nomes falta repartir el menjar i el beure. El Miguel ho prepara tot, esta fent la seva, i pel que veig no sembla que ho hagi fet molt sovint, clar.., es el primer cop que entrara en una glacera. La tetera ja bull, les fulles de coca cauen per sobre i apaguenm el fogonet, collonssssssss!!! Omplo el termo i torno a posar la tetera a escalfar mes mate i m'asseguro que porto l'arnes ben posat, unes cintes, mosquetons…, si, tot be. Venga Miguel, a tomar un mate! Prenem un mate i masteguem algunes galetes. El temps va passant i li dono pressa, a les quatre i mitja sortim de la Laguna Chiar Khota, el cel es ple d'estels, pero la lluna plena eclipsa molt mes la mirada dels meus ulls. Al fons glaceres i muntanyes ens esperen, i nosaltres ens posem en cami. Al principi la traça es fa be, inclus caminem sense el frontal, es veu el terra que trepitgem, primer rocs i lloses, despres una zona de molses humides, que estan glaçades i tenen petits bassals d'aigua glaçada i al final un petit sender que es va posant a cavall d'una morrena.



La brillantor de la glacera ens il.lumina i ens hi anem acostant, no hi ha ningu mes, el silenci que ens envolta, nomes es trencat pel rierol que baixa de la vall, tot lo demes es silenci i pau i nomes els nostres passos trenquen aquesta harmonia. Estem callats, pensatius, jo en el meu mon, el Miguel en el seu i aixi de tranquils arribem a la base de la glacera. A ell li apreta la caguera i es separa un xic per despedir-se del seu pesat company, igual que jo com fa uns dies que anava tambe molt clar, pero ara les pildores hem regulen la frecuencia. Revolto un xic la base buscant l'entrada, doncs una expedicio ahir va pujar i les traçes son recents, les hauria de trobar, pero no les veig i resignat torno al repos d'una gran pedra a prop de les motxilles. En Miguel ja es aquí i bebem un xic, l’explico un xic com progresarem per la glacera, ens calcem els crampons i treiem un piolet, ell anira uns dotze metres rere meu atent a tot. Pero ara la glacera esta ben plena de neu i les esquerdes mes perilloses estan tapades,i aixo s'ha d'aprofitar. Surto en zig zag, la pendent es forta al principi i ens fa bufar com animals, pero no parem seguim un ritme constant, lent pero constant. Aqui si que encenc el frontal, doncs de tant en tant hi ha algunes ombres a la glacera que em posan nervios.

Despres de pujar la base de la glacera tot s'aplana, i se que la traça puja per l'esquerre, doncs des de el Camp base es veia tota. Per sort o per intuiçio trobo la traça anterior i la seguretat ja torna en mi, en Miguel callat, va tranquil va seguint. El dia es va llevant, el cel comença a agafar un color blavos i la glacera ens mostra mes les seves irregularitats, al fons la vall encara dorm fosca,dins la nit. Parem, bebem, i parlem un xic, ara el fred es mes fort, pero ni el notem, nomes l'emocio de l'ascens ens omple fins al capdamunt. La pendent es posa mes forta, grans esqueens rodejen, torres de roca envolten la glacera als seus costats, canals i corredors de somnis cauen fins a la neu. Em sento be, fort,i continuu amunt, rodejem una gran esquerda i ascendim mes per la dreta, pero a dalt, quasi al final de la glacera una gran esquerda tranversal ens barra el pas, quasi travessa la glacera de banda a banda, pero per l'esquerra hi ha un pas molt bo i alla anem. El sol ja s'ha colocat dalt dels cims rocallosos, l'Aguja Negra i el Haollowen brillen en els seus cims, la neu i la roca crema la vista. Saltem una petita esquerda i arribem al cim de la glacera, una gran planicie que despres cau estrepitosament direccio nordoest direccio als Yungas, valls i llacs, rius i turons es van perdent a les selves, el paisatge es tant grandios que em fa posar la pell de gallina. parem, pixem i ens acostem a la caiguda de la glacera on de les nostres boques nomes en surten que curtes exclamacions.


Ara la traça marxa direccio sud, on una pendent no molt dreta ens puja a dalt uns lloms de neu, son preciosos i el sol ja ens pica a la cara, als ulls la brillantor es tanta que haig de pararMiguel nos ponemos las gafas,ahora".A mitja pendent, mentre el sol comenca a escalfar els nostre cossos freds per fora, pero calents per dins, busquem les ulleres, jo aviat les tinc posades i gaudeixo del paisatge que em rodeja, pero en Miguel no les troba, busca que busca pero res…, merda!!, Miguel, tio que puedes quedar ciego aqui,con tanta nieve y este sol tant fuerte"!!!! Pensant en el perill que corre li deixo la gorra a la neu i li dic que haurem de correr mes del compte si no vol tenir problemes de vista, ni dolors, cosa que sera difícil d’ aconseguir. Despres de pujar i baixar els lloms arribem al Tarija de 5240 metres i aqui ens parem de nou, la muntanya que hem de pujar ja es davant nostre, tant de caminar sense veure-la, i ara davant nostre, una gran aresta de neu, de somnis en forma de piramide eclipse els nostres ulls, es preciosa i em quedo sense paraules, sense anima, em quedaria sempre aqui, assentat i gaudint de la vista del cim, es la perfeccio.


Ens treiem els crampons, doncs ara hi ha una desgrimpada complicada en roca, no gaire dificil, pero cal estar ben atent, doncs es descomposta i a les vores cauen els seus 200 metres per banda i banda. Desgrimpem desencordats, Aixa anem mes segurs i aviat ja estic a la base del mur, contenplant la bellesa del cim mentres miro com baixa el Miguel. Deixem els bastons aqui, treiem l'altre piolet i seguim endavant, un petit descens i ascens de lloms nevats, ens porta a un coll, aqui ja podriem saltar a la glacera i intentar la directa del Alpamayo, pero no tenim temps, jejejeje!!!! Aqui ja comenca l'ascencio magica, la de l'aresta, la que sembla que pujis una gran escala que te porta al cel, nomes que sense baranes. Tot al voltant es bellesa, natura, pendents de neu perfectes, al fons els nuvols de la selva i alguns pics punxeguts que trenquen l'harmonia del mar de nuvols. Clavo els piolets a la pendent, ara ja mes dreta, la neu esta perfecta i força dura, de sobte em ve un flash, un flash de la pelicula "tocando el Vacio", on el Joe Sipmson, diu…"Per aixo hem nascut,per aixo vivim", i em fonc en una escalada en neu perfecte, el soroll dels crampons es genial, el tacte dels piolets es celestial i les forçes em van portan amunt, el Miguel mes cansat li costa mes agafar el ritme i per aixo anem mes lents, a mi en canvi em venen uns orgasmes de felicitat, soc el mes feliç de tots, yuhuuuuuuuu!!! L'aresta fa uns resalts que s'acaben en petits plans i que continuen en un altre ressalt, aquest ja mes dret d'uns 55 graus fa que suem un xic, pero quin gust, que be, el sol escalfa i dona uns colors i una brillantor a l'aresta que m'emociona. A un metre tenim la caiguda de la paret i a l'altre costat les pendents de neu acaben avall, molt avall.


I per fi arribem a l'ultim resalt, ja mes traqnuil i que ens obre les portes al cim, bufant, cansats, amb els braços caiguts i els piolets deixats, arribem a l'avantcim, i poc despres a la punta del cim, ja tot cau al nostre voltant, feliços ens donem la ma, ens abraçem i ens somriem. Em sento molt be ,hem pujat el Petit Alpamayo de 5370metres, de somni, una aresta al cel, una gran muntanya, una gran ascenció. Es el millor dia de cim, fa un sol genial, no fa gens de vent, els nuvols de las Yungas, intrepids i curiosos van entrant a les valls que sota nostre ens envolten, de moment no fan por, pero s'han de tenir controlats. Al sud, el Huayna Potosi, altiu ens regala la seva vessant mes salvatge, i ens felicita pel cim. Ens passem l'estona fent fots, rient, parlant, beben, menjant, sentint el cim, la seva energia, la seva força que ens omple les piles i ens fa ser els mes feliços sobre la capa de la terra.

Ens fem fotos com sonats, jo he pujat una petita bandera de Bolivia i la deixare al cim, on els seus colors queden preciosos sobre la neu brillant. I despres d'uns quaranta minuts li dic al Miguel per baixar, sense les ulleres em fa por perque li pugui estar passant ara, encara que ell no s'adoni. Ens encordem de nou i li dic que passi ell a davant, jo estare enrere seu, assegurant-lo un xic, nomes a uns pocs metres un de l'altre. Una ultima mirada al cim, al que m'envolta, a tot el que he sentit i la corda ja em tiba avall, poc a poc i mirant molt, anem descendint la pintoresca aresta, viu, em sento viu de veritat.


Li dono les ordres necessaries per baixar millor, mes segur i ell ho fa perfecte, el felicito mentre anem baixant, doncs em sorpren molt gratament com s'esta portant. Li faig alguna foto en accio, de tant en tant parem i gaudim del que ens envolta i poc a poc anem sortin de la celestial aresta. No podem fer deu metres sense parar i girant-se de nou, es tant bonic el que ens envolta, que crec que no marxaria mai d'aqui, mai.

Prop del coll la neu ja esta pastosa i ens comenca fer pans de neu als crampons, i l’alerto del perill i seguimn endavant, mes atents encara si cal. Arribem al tram de roca, ens treiem els ferros i grimpem, ell esta bastant petat, pero se'l veu be, sobretot segur i feliç, i jo em sento com a casa, com a casa meva. Arribo al cim del Tarija, la vista tambe es impresionant, es la porta per veure aquest bonic cim, a partir d'aqui ja ens quedara nomes en la memoria, dins nostre, aixo si, per sempre!!. Espero el Miguel, el pobre arriba ofegat ,descansem un xic, es l'ultim pendent que pujem, a partir d'ara tot es baixada i tot en glacera. Bebem i menjem, ens acomiadem de l'Alpamayo Petit, i seguim el descens, la neu tova ens te atents, pero no patim gens, arribem be a la glacera, el sol ja escalfa tots els cims, el Condoriri es veu altiu, dificil, pero tant bonic, que hi aniria ara mateix, llastima que queda lluny i tampoc es per aquí per on es puja. Baixem la gran glacera, ja mes rapid i amb confiança, rodegem les esquerdes gegants que travessen la glacera, riem i parlem ja mes tranquils i veiem la vall del campament, els llacs, els colors i els turons que hi ha son tant bonics, crec que es un lloc on no em faria res quedarm-hi,quedar-mhi per sempre.



Aviat arribem a l'ultim tram de la glacera, on el gel pelat treu el cap i sortim de la gran massa de gel que ens ha tingut a les seves garres tantes hores, son les dotze del migdia,i la calor es tanta que ens treiem molta roba. Despres de treure'ns tot el material, gaudim i descansem sobre uns blocs, en Miguel m'agraeix la confiança, jo li dono les gracies per acompañar-me en aquest bonic somni, ja som un equip, ja som una cordada. Poc a poc anem desfent el cami fins al camp base, cadascun en el nostre pensament, cansats, esgotats, travessem els aiguamolls, els torrents i arribem a la tenda, tiro la motxilla a terra i cansat pero satisfet gaudeixo d'un gran glop d'aigua. Ha estat una gran ascencio, un gran dia de cim, una de les muntanyes mes boniques de Bolivia, i la cordada sevillano-catalana ha funcionat perfectament, que mes es pot demanar?,be, res no, ara em menjare un entrepa de beicon que sera massa!!


Salut i força