Aproximant al Huayna

Huayna Potosi, la muntanya jove..

Ja torno a ser a dins un taxi, remuntant les pujades de la Paz, direccio al Huayna Potosi, el sis mil mes conegut de Bolivia. Amb mi el Miguel, el sevillà mes sonat que hi ha. Ens encaminem a l'ultim objectiu que farem junts, doncs ell se'n va cap a la selva de voluntari en un projecte de seguiment de jaguars, collonut.

El cotxe pateix molt a les pujades del Alto, el fum del tub d'escapament surt a presió, mare de deu, quina contaminacio en aquesta ciutat. El cami al camp base es entretingut, es passa uns barris del Alto i aviat es surt en unes grans extensions de terreny verge, terres i terres sense conreuar, edificar ni especular, be,aixo ja ho diran els anys.

Fa un dia molt trist, boires i boires, gris per tots costats, aqui les vistes en un dia clar son espectaculars, l'Illimani al sud, el Chacaltaya a l'est, el Huayna al nord i fins i tot a l'oest, llunyà,el Sajama, el rei volca. Passem una tanca, ens inscribim i ja entrem en una vall de llacunes i terres minerals. El color de les muntanyes es variat, vermells, grocs, marrons, grisos i els llacs tambe agafen el color dels minerals, s'hi veuen petits pobles deshabitats, simptome que fa anys era una zona minera mes prospera. La radio sona dins el cotxe, jo pateixo, doncs el dia no s'aclara, "collons,tothom va al Huayna i te bon temps, i nosaltres, a nosaltres ens toca la loteria", exclamo emprenyat.

Hi ha neu vora el cami, mal simptoma, a la muntanya n'hi haura molta mes, i aixo vol dir obrir traça en una glacera enorme, pessigolles d'emocio recorren el meu cos. Per fi el taxi dels mil sorolls ens deixa al camp base, a 4700 metres, aqui hi ha unes cases que son refugi, tambe hi ha un pilot de tendes, ahhh, son els guies de la Paz, que els fan un curs per preparar-los, doncs a finals d'any, venen uns francesos a examinarlos i ara entre ells s'ajuden. Baixem del cotxe, treiem les motxilles, hi ha neu per tot arreu les deixem al terra i amb la vista busco algun conegut entre els guies, collons!!, de sobte veig el Cecilio, l'amic del Sajama, ens saludem efusivament, i parlem un xic. Al fons veig en Norberto, el guia amb el que fa dos anys vaig pujar aquest bonic cim, esta somrient, ens abraçem i parlem un xic. Em comenta que avui tenien que fer la integral del Huayna(travessar l'aresta de oest a est), pero fa dos dies que neva i no han pogut sortir, males noticies, els deixo que segueixin el curs i vaig a veure en Miguel, que a aprofitat per escapar-se a cagar rere un bloc, jejeje, quin sevillà!!.

Tinc la sensació d'haver estat aqui fa dos dies i no dos anys, em sento com a casa. Menjem un xic de fruita, que es lo que pesa mes, doncs avui les mules som nosaltres, hem de pujar fins al camp d'alçada, a 5130 metres, no molt alt, pero si un xic lluny. Ens posem en marxa, els guies ens desitjen sort, i aixi,sota una boira tant densa que la puc apartar amb les mans, agafem la traça. Primer ens porta direccio nord-est, per despres canviar la direccio i agafar la nord-oest. Travessem blocs i tarteres tapades sota la neu i el caminar amb el pes es mes lent i relliscos,”ojo Miguel,no te caigas”.

Paro i carrego la cantimplora d'aigua, doncs a dalt no hi ha torrents ni rius i amb aquest dia ni vida, potser. Parem abans de fer l'ultim tram d'ascens, una paret de roca, on les canals descompostes ens van pujant fins al refugi que hi ha a dalt. Pel mig em trobo guies i clients que baixen, no han pogut fer cim, pero ens han obert traça fins a 5.600, jejeje, que malparit que soc!!, pero el que no se, es que el vent ha tornat a tapar el forat que hagin pogut fer, burro!!.

Arribo al refugi, un esclat d'emocions em recorren el cos, amb la vista repaso les plataformes per les tendes, alli, alli es on ens varem posar l'altre vegada i m'enrecordo que el refugi era un metre de paret tant sols i ara es una caseta preciosa i comode. Tot esta tapat sota la neu mentres busco la zona mes plana, comode o aresarada per posar-hi la tenda, lo bo es que no hi ha aglomeracions, jeje, no hi ha ni déu!! Arriba en Miguel, esgotat, pero tranquil i despres de que descansi un xic, montem la tenda i la cuina, fot un fred que pela, la boira no ha marxat, no es veu res, nomes de tant en tant treu el cap la glacera, que es a uns deu metres de la tenda.

Anem a saludar el noi del refugi i ell ens convida a un mate de coca, parlem un xic, pero el fred em destorba, a mes, es d'hora i convenço en Miguel per anar a seguir la traça una mica amunt, aixi aclimatem i ens escalfem un xic. Sense grampons, doncs la neu es fonda, anem amunt, de tant en tant s'obre la boira i descobrim el que ens envolta, esta tant diferent de fa dos anys, no s'hi veu cap esquerda, es una catifa blanca, l'altre vegada en canvi, vaig quedar bocabadat dels forats i esquerdes que travessaven d'una banda a l'altre. S'obre mes la boira i distingim cims al sud, fins i tot apareix l'aresta que dema haurem de remuntar un xic mes amunt, pero en pocs segons la boira, gelosa,s'ho queda tot per ella.

Decidim baixar i en minuts ja estem prop del refugi, abans pero, parem en un altre refugi metalic que hi ha dalt una cresta, alli hi sentim gent i curiosos volem saludar-los i veure que fan. Sento Vascos, les seves veus es coneixen com la meva. “Buenas tardes,"i ja sona un,”tu eres Catalan?". Son dos Vascos, un Argenti, un Italià, un Anglés, i un Belga. I no es cap acudit... jejeje.

Quedo acollonit quan el Belga, en Marcel, un home d'uns 55 anys em diu, “yo te conozco!!! “Me'l miro i unes pessigolles d'emocio em recorren tot el cos, la mirada em queda parada sobre seu i content el saludo efusivament. Es un home que em vaig trobar, ara ja fa un mes i mig, al Cordon del Plata, a l'Argentina, al mig d'una muntanya, el Cerro San Bernardo, jo baixaba exhaust, despres d'haver obert traça com un animal i ell pujava amb dos gossos, tranquil. Varem conversar llarga estona, alli, al mig de la pala, sota la boira, va ser bonic. Collons, i ara qui, que bo, que petit es el mon de les muntanyes. Quan em passen aquestes coses, em sento l'home mes afortunat del mon i m'enorgulleixo de viure i coneixer.

El cel s'obre i tots gaudim d'unes vistes enormes, la glacera, els pics rocallosos mes baixos i al fons altres muntanyes desafiants, inclus em fumo un cigarret convidat per l'Argenti, som feliços i com dic, hem nascut per això!! Es tard, ens acomiadem dels amics, dema estarem tots a la glacera, be dema no, avui a la una de la nit, i els primers obriran traça, ens diem en broma, o no?????

Al nostre refugi, la tenda, fot un fred que pela, no hi ha cuiners que ens facin sopes, mates,ni sopars, som independents. El fogonet amb poc combustible comenca a funcionar i una sopa d'alls (recepta de la Laura) ja bull. Uns entrepans de beicon i franfurt i aviat a dormir, be, a estirant-se, a veure qui dorm, si d'aqui sis hores ja estem dempeus.

Son les sis i cinc quan els nostres cossos reposen sobre el glaç de la tenda, "buenas noches Miguel", pero ell, sense son, m'explica pelicules i histories que em fan anar caient en un somni profund.

Dema sera dur, obrir traça, guies i clients, la muntanya en diferents condicions, espero que el dia sigui clar i sobretot la nit estrellada, he resat als Apus i a la Pachamama he ofert els meus humils serveis, espero que m'escoltin, fins ara m'han escoltat sempre.

Bona nit Huayna Potosi!