La ciutat que poc a poc hem mata.

Hola amics, avui no us escric per explicar-vos una aventura a la muntanya, ni una ascensió, ni un viatge pel pais. Avui us explicaré el que sento aqui a la Paz, la capital de Bolivia, una ciutat que enamora, pero que al cap dels dies et pot anar podrint per dins.

Ara fa uns quatre dies que vaig tornar de l'últim cim, pero nomes hi vaig estar dos dies i els cinc dies anteriors també havia viscut a la ciutat. El dia a dia, el ritme que porta la ciutat es bonic, pero per mi ja comença a ser monoton i rutinari. Un surt del hostal i veu a la mateixa gent, a les cantonades hi ha moltes dones demanant, sempre demanant, amb aquella mirada trista i no volen diners, elles nomes volen alguna cosa per poder satisfer la seva gana, aixo per mi es molt dur i per dins em martiritza molt, per que ni jo ni ningú no pot, ni fa res. La contaminació ambiental es enorme, el transit tot el dia es un caos, busos, furgonetes, taxis, tots van a una, no paren i com no..., no paren de treure fum pels seus tubs d'escapament. Una ciutat a 3.600 metres i uns cotxes que suposo que no passen la ITV, es el resultat d'aquesta polucio, que a vegades en carrers estrets es inaguantable i inclús costa de respirar.

La Paz, ciutat de colors, barreja de cultures, plena de vida, pero també de grans contrasts. A la zona centre i la sur d' aquesta urbe, es ple de gent amb traje i corbata, amb uns modals ben occidentals i que no semblen per res del mon Bolivians i al seu costat, a les voreres, a les cantonades a un raco on les deixan, hi ha les "Mamitas", amb petits negocis ambulants, intentant guanyar-se el pa, venen, galetes, patates, cigarretes, tallaungles, pelicules pirates, sucs de taronja, cd, dvd, piles, panets, xocolatines....... El bonic es veure que els que sembla que estan mes perduts, tenen mes pressa i sembla que el mon els caigui al damunt, son els de traje, la gent que es vol assemblar a nosaltres i que poc a poc es va ficant en aquest gran mon del consumisme, el materialisme.... A ells se'ls veu fotuts, aixo si..., amb un cotxe, una historia bonica per explicar, una casa, una bona feina.. i una bona merda. En canvi les mamites, amb les seves polleres(faldilles tradicionals) assentades o de genolls, al mig de la seva paradeta, esbotzen somriures i mirades tristes quan volen, parlen entre elles en Aimara i es riuen de tot, se'ls veu que no tenen interes en créixer materialment, en ser riques, en anar vestides a la ultima moda. A elles, crec que Bolivia encara que un dels paisos mes pobres del mon, els deu molt, la vida a la ciutat, la cultura, els colors, les protestes...... Estic content de que al mon i en aquesta capital hi hagi dones aixi, son un gran exemple a seguir.

I be, jo aqui perdut enmig de la jungla, a vegades m'escapo al cinema, doncs m'interessa coneixer el cine Bolivià i el Sud-americà, algun cop tambe el cos em demana festa i em fico en locals de musica i ball, on per cert la meitat som gringos. Pero al mati, quan em torno a llevar, sento els clàxons, ensumo la polució, noto el ritme frenètic de la ciutat amb les seves ganes de ser mes, aixo em mata, necesito uns minuts per llevar-me, per ser jo mateix, per lluitar contra aquesta rutina que m'enfonsa o em fa ser mes dur.

Ara he conegut un noi d'Aiguafreda, es guia aqui a la Paz, potser em dona feina, no se, potser puc treballar un temps per ell i aixi sentir-me un xic Bolivià o si mes no, ocupat en assumptes i no patir el caos de la gran ciutat. Si no, ja se el que necesito..., marxar, marxar ben lluny, suposo que al sud, a l'orient també,vull sortir de la capital per coneixer mes el pais, i aixi ho fare. La miseria de la gent gran que demana al carrer, dels invàlids que tenen alguna malaltia i ningu els escolta, dels que peluts, bruts, sense sabates, sense roba, sense nom, busquen i rebusquen entre la brossa al mig del carrer, nomes per trobar un tros de pa per endur-se a la boca, mentres se'l menjen al teu costat...aquesta gent que ningu no mira, pero que tots veiem, aixo es en el que ens convertim, en éssers freds i calculadors, que ens podem permetre el luxe de girar els ulls i pensar...,"jo no l'he vist". Em sento còmplice d'aquesta desgracia i no suporto mes el veure com ningú fem res per aquesta gent, una gent que ha viscut tant i tants anys lluitant per sobreviure, gent que potser abans eren treballadors al camp i que ara la ciutat els ha engolit i els va matan a poc a poc, mentres els anula com persones.

Jo, un pobre noi de poble, acostumat a la veure a tothom mes o menys feliç, mes o menys amb pa, mes o menys amb dignitat, aqui he vist la realitat del que som: animals implacables que vivim a base d'enfonsar a altres éssers, si això es la vida a la ciutat, espero no viure-hi mai, mai de la meva vida. Espero que la terra ens perdoni pel que li estem fent i també que ens perdonin tota aquesta gent que no es mereix el que li passa, com nosaltres no ens mereixem potser, el que tenim.

QUE LA PACHAMAMA ENS ENTENGUI I ENS AJUDI!!!!