Les primeres sensacions d’una nova cordada. Arestes Orientals !!!!!

Divendres d’agost, càlid i assolellat, ens trobem a Tona, apunt d’arrancar el cotxe i amb ell una nova aventura.

Estic amb el Pere Herms, company de futbol fa uns anys, ara viatjer i somiador. Ha estat viatjant, i fa documentals de problematiques socials, en diferents parts del món, realment es un pou de sorpreses, ja ens anirem coneixent.

El desti ens ha unit, i sembla que podria ser un bon duo, avui anem al Pic Rodo, mes enllà de Nuria, farem la travessa pujant pel seu espero Oest i creuant la seva cresta.

Anem pujant per la C17, no parem de parlar, de coneixen’s millor, passem Vic, Sant Quirze, Ripoll ... i ja entrem per la vall de Ribes.

Fa un dia caloros, pero darrere els grans cims unes boires acaronen la terra, i per fi arribem a Queralbs, com que anem justos de temps, son les quatre de la tarda decidim agafar el cremallera, quants anys sense pujar al trenet.

El Pere es el primer cop que hi puja, i els dos flipem dels luxosos vagons. Ara ja sembla que estem als Alps, amb els seus teleferics i vertiginosos cremalleras. Anem guanyant alçada i el pito ens indidca que entrem a Nuria.

Ens saluda el seu estany, despres el gran santuari amb els negocis corresponents. Baixem del cremallera, som els unics que anem carregats, i amb empentes sortim de la multitud per rebre la muntanya.

Seguim el GR, direcció el coll de Noufonts, deixem torrents i la vall de Noucreus, i despareix el soroll i bullici.

Uns voltors ens acompanyen fins al esl fonts, on els isards pasturen tranquils als pendents drets, atents, no deixen de menjar.

Fa un xic de vent, els nuvols arriben amb intensitat, venen de frança i es tornen compactes al cim del Noufonts, el sol busca el seu foradet per iluminar la vall, anem pujant direccio al coll, els dos anem molt be, vivint el moment.

Arribem al coll, unes rafagues de vent fred ens fustiguen, ens abriguem i seguim el cami que ens portara a la vall de l’Estanyet, es un corriol que fa una travessa per les faldes del Noufonts, direccio nord, estem a l’ombra, pero al fons el sol ens espera.

Arribem a la capçalera de la vall, on comença l’aresta del Pic Rodo, el sol ja cau en l’hortizo, comença una baixada tranquila fins a l’estanyet, el petit llac que dona nom a la vall.

Trobem ramats d’isards en turons, pasturant i guardan les distancies, besties boniques ens deixen bocabadats, i aixi anem perdent alçada i arribem al llac.

Tindrem un vei, una tenda a l’altre extrem de l’estany acoloreix el planell.

Nosaltres farem un vibac, trobem l’emplaçament i deseguida,abans que es fagi fosc, busquem llenya per fer un petit foc que ens il.lumini i ens escalfi en la nit.

Tot preparat, gaudim del foc, sota una nit de lluna, estels i un ventet fresc, tot regat amb un bon sopar, pa torrat i postres.

Ara tant sols falta el vibac, abans pero conversem i somiem sota el cel dels Pirineus, amb un bon mai i la mirada en l’horitzo.

Ens introduim al sac, com dues larves ens amaguem entre la roba i perdem la consciencia, la nit es la nostra habitacio.

Em desperto algunes vegades, les constel.lacions van canviant de lloc, i la claror comença a trucar a la porta.

Es lleva un bon dia, clar i serè, esmorzem un xic, i agafem els trastos necessaris. Anem a buscar l’inici de l’espero. El reconeixem en un petit collet que forma una agulla separada.

Dubtem de l’entrada, doncs no volem encordar-nos de moment, i agafem el primer tram per la cara nord del Rodó, uns vint metres despres ja anem per l’espero, al bell mig d’un granit espectacular. Fa fresca pero ens hem escalfat fort amb aquest inici adrenalinic.

Passem la zona mes exposada i anem a l’altre vessant, on una succecio d’esglaons gegants ens porta damunt un segon resalt.

Aqui les dificultats minsen, algun pas aillat, i molt boniques vistes de la vall de l’Orri, amb la nord del Puig Rodó als morros.

Anem fent fotos, ens sentim molt bé, ben compenetrats i atents a les sorpreses del camí. Una rampa final ens dona l’acces al cim, el sol ens escalfa i un ventet ens refresca la cara, un nou dia acaba de començar, tot esta iluminat, despert i a punt per començar a viure.

Ens felicitem, gaudim del moment entre caixalades i uns glops i anem a l’aresta sud, un bonic pont serrat. Estem contents, i l’aresta se’ns passa volant sota els nostres cossos. Hem fet algun resalt i alguna desgrimpada exposada, pero tot molt accessible.

Busquem una baixada directa, doncs ens hem allunyat un xic del llac, pero sempre el tenim a vista, a vista de Condor.

Baixem corrents per una tartera de pedretes, quan arribem a baix l’esforç ens fa suar de valent i ens treiem els jerseis, (en aquests moments jo perdo el meu gorro de colors, fins tres semanas mes tart no hi aniria i el recuperaria, en el mateix lloc) bebem un xic i seguim la baixada cap al vibac, on ens esperen els sacs i altre material.

Quan hi arribem trobem uns caçadors, caçaires, com diuen ells, son de Perpinya i cacen els isards, els diem que no nhem vist cap, i que no ni han, no ens fan cap gracia i menys pels pobres isards dels cims.

Carreguem la motxilla i amunt, a per la continuacio de l’activitat, ara anem a l’Hereuet, un petit cim amagat entre el Pic d’Eina i la Torre d’Eina, una aresta que cau a la vall de l’Orri.

Trobem, entre terrasses d’herba un acces a la base del cim. Fem una mica d’Herbascalada i accedim al espero rocos. La veiem be, i ens hi fiquem directament, pujem petits resalts amb grans fisures, per una aresta de blocs bastant segura. Accedim a un primer repos, i encarem l’ultim tram per una zona mes ajaguda.

Pujem per una zona de bolcs i una grimpada final fins al cim de l’Hereuet, bonic mirador de la vall, doncs hi es al mig. El dia encara es radiant, el cel d’un blau intents, i el sol ens escalfa d’un vent gelid que fa a l’aresta.

Ara ja nomes ens queda seguir l’aresta en direccio sud-oest, que ens porta aprop del pic d’Eina. A cavall de l’aresta sentim uns trets, els caçaires han trobat el que buscaven, com formiguetes els veiem arrosegar la seva presa pel prat, a sobre seu, els voltors comencen a donar voltes.

Amb el Pere decidim anar fins la Torre d’Eina, per acabar la jornada, doncs ell no coneix aquest raco dels Pirineus.

Mentre ens acostem al cim veiem sobrevolar desenes de voltors, busquen aturarse o simplement volar entre les termiques, suposem que esperen les restes de l’isard que han caçat.

Nosaltres arribem a la Torre, d’aqui comença l’aresta del Pic del Boc, un altre dia serà. Avui tornem enrere, abraçats i feliços, forjant un nou desti i creient en ell.

Ens perdem per la vall d’Eina fins al Santuari de Nuria, on menjem una mica vora el llac.

Seguim el descens pel cami de Queralbs, que se’ns fa llarg i caloros, tot i aixi estem contents, i gaudim d’un refresc assentats al carrer empedrat de Queralbs.

Un dia intens, compartit i gaudit de tot cor.

Salut i força !!!!!