Dies de tardor a les crestes Pirinenques, Forqueta i Eriste.

Estem a divendres 14 d’Octubre, ja fa tres dies que he fet 33 anys i sembla que ho celebrarem uns quants amics.

Ens ajuntem els quatre magnifics, Dani, Mill, Met, Rusky, i com a convidat especial el Pere Herms. Estem contents, i deseguida enfilem amb la furgoneta del Met cap a l’Arago. Volem anar a l’aresta dels Tres Consellers, o sigui que tenim unes hores de viatje, son les set i ja comença a ferse fosc quan arribem a Cervera. El viatje es fa rapid i entretingut, els cinc gaudim de bona energia i ens fem un fart de riure.

Parem a Ainsa, ja sabem que no anirem als Tres Consellers, per que?? Doncs per que hi ha el tunel de Bielsa tancat fins el desembre, “la mare quels va parir”.

Deseguida improvitzem un segon pla, decidim anar a la cresta dels Eristes, tenim la ressenya en el llibre del Met, i sembla interesant i accessible.

Hem d’anar fins les granges de Viados, on hi arribem a les deu de la nit, es negra nit, pero aviat la lluna iluminara la cara nord del Posets que tenim intimidant-nos davant nostre.

El Mill, el Pere i jo fem un vibac en un prat, buscant el pla on no hi es, el Met i el Dani dormen a la furgo, quedem per demà a dos de set. Bona nit amics ¡!!!

Ostres, sembla que somio, sento crits i udols. De sobte ens despertem els tres, el Met ens esta cridant desde dalt, ens hem adormit, jejeje.

Pujem corrents i esmorzem tots cinc, ens preparem i repartim el material. Cordes i algunes assegurances que ens faran falta.

Sortim amunt quan encara es fosc, amb els frontals, com miners de la nit. Anem guanyant alçada facilment, trobem be les marques de GR 11 i ja es va fent de dia. Els cinc anem en fila pel corriol, anem per feina, i aviat ja estem propers a la desviació del coll d’Eriste. Agafem aigua del que creiem ultim torrent que trobarem i seguim fins unes banderoles indicatives que ens llençen pendent amunt, direcció al coll d’Eriste a 2861 msnm.

Ens envolcalla una lleugera boira, pero sobre seu, el cel blau ens rep. Al girarnos veiem un mar, un mar de nuvols que resta anclat en les valls de Viados, i fins i tot per altres grans massissos, una imatge realment espectacular.

Aprofitem els primergs raigs de sol que ens escalfen, menjem un xic i ens equipem, l’aresta es facil al principi, pero aixi ja estarem apunt quan calgui.

Fem el primer tram ascendent fins al cim de la Forqueta, es bonic i te vistes de les dues valls, la de Viados i la del Forcau. Grans arestes punxegudes ens envolten, i rere nostre el massis Espades i Posets, una maravella de muntanyes.

Arribem al Forqueta, de 3011 msnm, trobem un noi que gaudeix de les vistes, ens saludem, i collons, em diu : Tu has dormit a casa meva!!.

Deseguida el somriure el delata, doncs els ulls estan amagats rere unes fosques ulleres de sol. Es el Cesc del Pont de Suert, amb el que varem fer els Vallibiernas, ostres, una forta abraçada amic.

Ens escapem un moment per fer l’altre cim de la Forqueta, de 3008 msnm, que esta a una bretxa de distancia. Els cinc anem molt lleugers, estem contents i amb ganes de muntanya.

Tornem al cim principal, menjem i conversem una estona, a baix el mar de nuvols dona una sensacio de tranquilitat i relaxa.

Sortim direccio als cims de Millares, un seguit de puntes rocoses, franquejades per diverses bretxas que les defensen. Gaudim dels primers trams aeris i precaris, la roca bona, deseguida es torna trencadissa.

Passem moments de concentració absoluta, mirant on posem mans i peus per desgrimpar diferents trams.

Son moments autentics, on es respira la vida, on se sent cada instant, mirades intenses que es creuen, mans que s’encaixen, el temps es congela ......

Arribem a una gran desgrimpada que ens deixa al coll de Millares, d’aquí ja ens plantarem al primer cim dels Eristes, el Nord, de 3031 msnm. Fem una parada a mig camí, menjem una mica i descansem, fa estona que crestejem, el dia esta esplendit, el sol ens escalfa, mentre que una lleu brisa ens refresca el minim, fa un dia espectacular, el millor per esser aquí.

En cinc minuts ens plantem al cim Nord, ara l’aresta es torna mes trencada, amb agulles i trams molt fins. Gaudim de les vistes, els Pirineus es mostren en gran esplendor, Aneto, Maladeta, Pêrdiguero, Posets, Bachimala, Mont Perdut, i molts mes, tots els massissos ens enlluernen en el camí.

Seguim la cresta despres d’una bonica fotografia conjunta, comencem una vertical desgrimpada, per arribar en un tram ja mes planer, tot i aixi el fil de la cresta es va fent estret i nomes alguns blocs resten drets per enllaçar el fil de roca.

Treiem corda, mes endavant veiem una agulla amb cordes desfilades, es un rapel. El Met s’encorda mentre l’asseguro en uns blocs, surt llençat, pero deseguida, la precarietat del terreny el fa reflexionar.

Desde la reunio, els altres anem pensant diferents solucions, doncs sembla que sera molt lent seguir per la cresta, ja son la una, i queden dues agulles de roca molt descomposta.

Cridem al Met, ell va batallant amb l’aresta, pero decideix venir quan el cridem.

Busquem una linea de rapel a una banda a o l’altra. I despres de trobar un bloc suficientment fiable, el Met salta paret avall, direccio a la cara sudest. Aviat el perdem de vista. La corda va fent soroll en la instal.lació, aixo vol dir que esta absrovint la força que rep.

El seguent soc jo, pero al posar-me be per rapelar, el bloc que tenia sota el peu esquerre es desplaça i surt volant per la visera de roca.

Els quatre cridem fort al Met, Pedra!!!!!!!!!.

El Met estava ja amagat, pero al arribar a la base de la paret, d’uns seixanta metres, veig que la corda esta bruta i rebregada.

M’acosto al Met, que esta uns metres apartat, i exaltat em diu, osti, la pedra a caigut just damunt la corda!!!!

Un a un van baixant, Mill, Pere, Dani. Els cinc ens reunim a baix, constatem que la corda a rebut fort, tres metres s’hauran de tallar, doncs el cop de la pedra l’ha tallat.

Seguim per la base de la cresta, i mes endavant ens apartem un xic per accedir directament en una bretxa que separa l’Eriste Sud, del pic Central.

El dia segueix increiblement serè, amb treballs anem travessant per una tartera de blocs menuts, amb compte de no caure,i mirant de que no ens caiguin a sobre.

Creuem tota la muralla rocosa de l’Eriste Nord i el Central, anem directament a la bretxa que ens acostara al cim sud.

Els cinc ens plantem sota un mur de roca, la ressenya posava un tram de IV o III+, no sabem veure el diedre i decidim buscar l’acces per altres llocs, intentant no perdre temps encordant-nos.

El Met i el Pere ho proven per la cara oest, on una bonica i superaerea aresta et porta a la part alta del mur de roca, amb el Dani i el Mill ens acostem a la paret est, buscant el pas lógic, pero hi ha un resalt que ens frena, sempre ens trobem uns cinc metres bastant precaris, pensem en la corda, pero seguim buscant.

Al final decidim tornar a la bretxa i buscar el pas per l’aresta oest, on Pere i Met ja han ascendit fins al cim de l’Eriste Sud.

Al final els tres ens decidim per l’espectacular aresta, que ens fa posar la pell de gallina, caiguda als dos costats, roca precaria pero adherent i molta concentració.

Un a un els tres accedim al final del tram, i pujem fins al cim sud, el Met i el Pere ja preparen un dels dos rapels que haurem de fer a la baixada.

Sort que el Mill ha portat una corda, que sino, ja ens veus buscant-nos la vida per sortir d’aquesta trampa pirinenca.

Rapelem un a un, estem bastant cansats, pero ara ja nomes ens queda arribar al cim Central, i despres buscar una baixada fins a Biados. No tenim referencies de descens, o sigui que l’improvitzarem, com sempre, ens deixem portar per sensacions i per la nostra experiencia, fins ara la muntanya ens ha respectat.

Arribem al cim Central, grimpant entre blocs i petits diedres, sento una emocio potent, em sento be, feliç, envoltat d’amics, dels que donarien la seva vida per mi, com jo ho faria per ells.

Els cinc ens retrobem dalt el cim, ens felicitem, i sota un cel ben blau, gaudim de vistes espectaculars, el massis Posets-Espadas esta precios, la seva forma d’olla, fa que sigui un lloc acollidor, i al mateix temps perillos per caigudes de roca o nevades a l’hivern.

Veiem el massis del Mont Perdut, els Culfreda, inclus treu el cap el Vignemale, es bonic arribar cansat despres d’un dia molt llarg entre crestes, i veure que la natura encara ens regala tota la seva bellesa i magia.

Estem enriquint-nos per dins, encara que no ho sentim fisicament, estem omplint el nostre cor i l’ ànima de bondat i amistat, de valors que manquen en aquests temps tant espitosos.

Al nostre voltant tot son precipicis, caigudes de desenes de metres, al fons els llacs formen ulls que miren fixament al cel, com demanant clemencia als deús del cel.

El Met troba una bretxa molt propera al cim Central, i ens crida amb euforia, ja hem trobat la sortida ¡!!!!!!

Comencem a baixar, sota nostre un corredor plè de pedres sueltes, mes avall el llac de Seners. Un a un anem fent trams curts, per no llençarnos pedres els uns als altres. A poc a poc i amb compte sortim del tram mes precari, i arribem al con de obertura de la canal.

Aquí el cami es un xic perdedor, be, el camí es un dir, doncs nomes de tant en tant veiem alguna fita.

Algunes d’aquestes fites ens porten cap a l’espero que separa el llac de Seners del de Miralles, el nostre objectiu.

Poc a poc desxifrem la baixada, el dia va perden força, l’escalfor es va tornan foscor, el vent comença a fernos caminar depressa.

Passem per la presa del llac de Millares, rere nostre queda l’impresionant massis dels Eriste, i collons, ens ha fet suar, pero tambe ens ha eixugat aquesta sed d’aventura i esforç que tant busquem en la vida.

Sense gaires paraules arribem a la zona boscosa, on un parell de rovellons ens fan buscar fins que la fosca ens atrapa.

Encara ens falta mitja horeta fins al cotxe, frontals i algun peu dins l’aigua del torrent, i per fi, cansats, esgotats, arribem a casa, arribem a la civilització.

Fem el sopar, hem estat dotze hores d’activitat, arestes i ascensos, rapels i zones espectaculars han estat els nostres companys, com a companys els guardem per sempre dins nostre, gracies mare, gracies terra.

Salut i força ¡!!! Rusky.