Histories al Huayna Potosi, guiant a un sismil!!1

Uaahhuu, quin pis que te la Sara, la amiga del Didac. Es la planta 17, bufff, te unes vistes de la ciutat meravelloses, em quedare aquesta nit, doncs dema sortim a les vuit i aixi marxare amb ells. El pis es gegant, te quatre habitacions, unes saletes gegants i esta rodejat de finestres gegants que et donen la sensacio d'estar volant, veient als quatre costats la ciutat. Te un gatet blanc, esta com una cabra i no deixa de jugar, no para quiet.

Em dutxo, ella a marxat a un sopar i jo tambe marxare a un altre sopar, amb el Julio, el Marco, el Simone, la Caroline i mes gent. Baixo amb l'ascensor, doncs passo de fer tantes escales, jejeje, i paro un taxi, doncs ara estic a la zona sur del centre i vull anar al centre, com a 2 quilometres d'aqui.

M’els trobo a tots entaulats, beben vi i parlant molt. Sopem mentre el grup Afro-Bolivia toca els timbals i balla al nostre voltant, son genials aquesta gent, al final acabem tots ballan. La nit continua, passem pel Mongos, un local de salsa(pels gringos) i despres anem a para al Traffic, on la musica electronica em fa suar com boig ,a les quatre em despedeixo, trist dels amics, ens ho hem passat be, pero jo dema haig de matinar, jejeje.

Mig enbolingat vaig a l'edifici i pujo al 17e pis, no se si trucar, pero es que no tinc claus, ni esta obert, al final despres de que el gat em cridi per sota la porta, es lleva la Sara i m'obre, “gracias Sara, ya me veia durmiendo en la puerta!!!!”

Pel mati em llevo resacos, la festa del Gran Poder, ja ha comencat al centre i nosaltres despres de fer uns entrepans, esquivem el caos per la zona oest de la ciutat. Som nou, set amics del Didac, ell i jo. Tenim problemes per pujar a el Alto, pero despres de esquivar moltes obres, sortim a dalt, l'Illimani es veu precios i el Didac em diu que l'hem de pujar plegats, “cuando quieras pues“.

Passem a buscar dos guies i tres portejadors, estan a el Alto, ens esperen en una plaça, compren el menjar i ja anem direccio al Huayna, amb una calor de mil dimonis atravessem com podem el caos de gent, mercats, cotxes, gossos, conduir aqui es matricula d'honor. Serem quatre guies, doncs a mi tambe m’hi han comptat. Els clients son amics del Didac, la seva xicota Sara, el David de Madrid, la Blanca de Barcelona, Cesar de Valladolid, la Ienitze de Bilbao i la Noelia, la xicota del Cesar.......mare meva quin merder de gent, ademes, cap d'ells ha agafat un piolet de veritat en la seva vida, aixo es presenta interesant. El Ruben ens porta amb el Jeep fins al camp base, ell es el company d'agencia del Didac, Bolivià d'uns quaranta anys, sempre somrient i amb cara de bon jan. Arribem a la tanca, alli hem d'escriure algun nom en un paper per un policia i deu minuts mes tard i ja estem al camp base del Huayna, a 4650 metres.

Alla ja comenca el merder de material, roba, menjar, tota aquesta gent no portara pes, hi ha tres portejadors perque portin l'equip dels set amics i l'escampall de material es important sobre el terra. Despres de totes les reparticions i tots ben carregats, comenca l'aproximacio al camp d'alçada. Passem les roques i entrem al lloc on mor la glacera, alla es comencen a fer grupets i la fila s'estira, som catorze persones pujant. El dia esta ennuvolat, pero el sol de tant en tant surt per escalfar-nos, el grup esta positiu, aixo es bo, pero encara queda molt. Pujem l'ultim tram, el mes dur, doncs s'ha de pujar per uns corredors i tarteras i les pedres a vegades es desplaçen, pero un a un arribem tots al refugi, a si, avui dormim al refugi, doncs crec que dema sera un dia dur i val mes dormir sobre un bon matalasset.

La gent es va movent i es va posant a to, l'alçada fa estralls i algu ha de mastegar coca per força. Jo aprofitant la classe que els farà el Didac, de com posar-se els crampons, l'arnes, com anar en la cordada....m'escapo i surto cap a la glacera, vull anar a veure la muntanya, a demanar-li que dema ens deixi pujar. La neu comenca a glacarse de nou, son ja les cinc de la tarda i el cel s'esta enfosquint, pero es passega molt be, inclus vaig sense grampons, doncs la zona ja es coneguda per mi. Pujo per unes roques gegants que sobresurten de la glacera i segueixo cap on sembla que hi hagi una aresta, a la mateixa glacera. Em canso, pero la vista que es va obrint a cada pas em fa seguir sense parar, arribo a l'aresta i la glacera cau directe cap a una glacera inferior, ja molt mes trencada, corren rafagues de vent que em fan assegurar millor els peus, pero es una aresta ampleta i la puc seguir caminant. Arribo en una zona on les dues glaceres s'ajunten sense cap tall i comprovo la grandiositat de la massa de gel, em sento insignificant i al mateix temps atent, doncs sota meu poden haver-hi esquerdes. Es veu el cim sud, la ruta dels Francesos, la puc mirar, quasi tocar, es una gran catifa blanca de 300 metres de paret preciosos i elegants.

Torno al refugi, cansat pero content, faig una fita i li demano a la Pachamama i als Apus que ens donguin forçes dema i ens resguardin dels perills. L'ultima pala la baixo patinant, gaudeixo com un nen. Arribo al refugi, les classes de progresio en glaciar encara duren i la gent esta ben atenta a les explicacions del Didac, a veure aquesta nit. Surto a fora a gaudir del vespre, pero un vent glaçat i infernal bufa i ens fa entrar rapid, collons de vent, clar a 5.100 metres que vols, aire calent…??

Menjem un xic, la cara de la gent es curiosa, estan bastant be, pero crec que ningu no sap que li passara l'endema, be, ni jo ho se. Al repartir els clients, a mi me'n toca la Blanca de Barcelona, es la que tira mes i el Didac ja me l'ha deixat per mi. A les set pujo al pis de dalt, on hi ha els matalassos, molta gent ja esta estirada, pocs dormen, jo me fico al saquet i escoltant el vent que bufa, deixo que els meus pensaments marxin amb ell.

La nit passa rapid, be son les dotze i ja ha sonat un despertador, el que passa es que ningu es mou, quin coi d’alpinistes!!. Per fi, poc a poc, tothom va engegant algun crit, pero costa, els costa bastant, jo ja estic vestit i encara hi ha gent que surt del sac. Despres de que tothom ja estigui vestit, sortim fora i el vent que fa es soportable, pero fa molt fred. Arribem a la glacera, tots a posar-se els grampons, pero ja comencen els merders, un grampo es trenca, el David es posa de peus, camina dues passes i es fot una llet de morros als blocs que quasi es mata, un descontrol humoristic s'engega, uiii avui, penso per a mi.

Amb la Blanca marxem rapid, li poso el cordino i arrenquem, aviat agafem ritme i passem la primera pala be. No parem molt i aixi tirem rapad amunt, es d'hora, les llums del Alto ja es començen a veure des de la glacera, les estrelles brillen, aixo si…, les mes grans, doncs avui hi ha lluna plena i tot esta ben iluminat, pùjem amb el frontal apagat,i amb total silenci. Nomes trencat de tant en tant per algu gemec de la Blanca, doncs les botes li fan mal.

Arribem a Campo Argentino, d'alli fins a la primera rampa anem be, pero al primer resalt comenca l'ambient. Una cordada de dos esta davant nostre i per mala sort el segon pàtina, patina i cau, la Blanca ja es posa nerviosa, sota del resalt hi ha una esquerda, pero esta tapada per la neu encara. Ens toca a nosaltres, pujo jo, em paro als sis metres i li dic que puji ella, l’aseguro amb un piolet, l'altre li dono perque en tingui dos, pero collons, fot unes osties amb el piolet, pero de costat, pica amb la creu, doncs no ho havia fet mai, primer es comic, pero despres de que caigui un cop, ja m’hi posos mes serios i amb força, ella amunt i jo tivant, aconseguim sortir del resalt, pujem els vint metres de pala i descansem dalt l'aresta, sota nostre ja es veuen els altres, el Didac, la Juani, la Sara i el David.

Seguim l'aresta i anem donant la volta al cim, buscant la seva cara est, l'horitzo comença a fer acte de presencia, pero molt vergonyos encara. Poc a poc, pujem,les botes li fan mal i s’ha d'afluixar els cordons, el fred es mes intens, el vent no molt fort, pero present i el soroll de la neu corrent per sobre la glacera es magic. Arribem a la planicie que dona a la pala, vermells i taronjes esclaten en l'horitzo, parats, bocabadats, quedem miran com neix el dia, a dalt el cim algun flaix de foto espatega. No puc descriure molt be el que vaig sentir al veure com es feia de dia, pero va ser intens, una energia absoluta, la vida!!.

Ja dubtava de la Blanca per fer el cim al veure-la en el ressalt, doncs ara teniem una pala de 170 metres a 50º d’inclinacio, pero es que ara, a mes anava mes lenta, com cansada i al arribar als peus de la pala li dic: “Mira Blanca,jo no soc guia,no se portar a una persona que no es valgui per si mateixa en pendents aixi, si vols em quedo amb tu, ara surt el solet i estarem calentons, pero si no, jo tiro amunt ,no tardare molt i ja baixare sense estarme estona al cim, que hem dius????”. Dubta un moment, pero al final em diu que tiri, que ella es queda aqui, jo un xic pensatiu tiro amunt, doncs espero haver fet be, aqui estara be, fa sol, te aigua, menjar i la gent que passa......

Comenco a tirar, vaig rapid, pero haig de parar a respirar de tant en tant, aqui a l'alçada costa tenir un ritme continuat. Passo un Basc, dos Bolivians i despres de fer el morret ja veig com la pendent perd inclinacio i el cim es divisa ja mes proper. El sol calent ajuda a l'ascens i em fa gaudir cada cop amb el piolet. Els ultims metres els faig acelerat, com boig i arribo de nou al cim, el Huayna!!, em tiro al terra, doncs encara es bastant ample, un metre i mig, respiro fort, fent soroll, pero descanso el meu cos ja sobre la neu.

Als pocs segons m'adono de nou on soc i sense fer sorolls ni dir res, dono voltes sobre mi mateix, fa un dia net, son les vuit i es veu tot el que ens envolta, Illimani, El Alto, Sajama, el Titicaca, la Cordillera Real, es veu tant altipla com ningu es pot imaginar i mig drogat per l'emocio descanso amb aquest paisatge. Per sort estic sol i un s'empapa mes de l'energia de l’entorn.

Sense perdre temps comenco a baixar quan veig que arriba un noi, miro avall, un grup de quatre esta amb la Blanca, seran ells?? Baixo a recules doncs la neu esta dura encara i em resulta mes facil, poc a poc i assegurant cada pas, arribo al peu de la pala i alla el grup esta com parat, sense dir res, cansat pero content, em felicitem i el Didac em diu…, “noi hauras de pujar un altre cop, pero ara amb tots nosaltres!!! “Sorpres li dic: “si cal si, pero tothom vol pujar???? “Resulta que si, tots quatre, el Didac diu que ja els pujara ell, pero jo l'ajudare, un xic mes tard.

Ells marxen, jo em quedo parlant amb uns nois, pero sempre veient com va el grup. Pujen molt lents, parats, estirats a la neu, es flipant. pero tossuts van tirant amunt. Una hora mes tard i despres d'haver fet un terç de paret, pujo a ajudar-los, no semblen estar molt be. El Didac esta afonic d'animar, de donar ordres, desesperat per fer-los pujar, pero ells van fent com poden. Jo en deu minuts arribo on son ells, estan exaustos, pero inconscients volen pujar, en Didac tambe ho vol intentar, doncs be, si tots ho veieu clar, amunt!!.
Ajudo al Didac, els asseguro, mentre ell puja 25 metres mes i despres ell els puja, pero semblen llimacs, s'arroseguen, pero no paren, es bestial, a mi em fa por, pero amunt. Poc a poc, molt poc a poc, ens anem acostant al cim i les seves forçes s'acosten al limit, la Blanca va mig be, La Juani es la que va mes be, pero la Sara i el David van petats.

Quan falten trenta metres la Juani s'ajunta amb mi i sense corda pujem junts al cim, ella mes forta ho prova i amb dos piolets marxa paret amunt, mentre els altres lluiten per aixecar el cap, el sol es intens, per dins tots estem cremant.

Arribo al cim, el segon cop avui, em sembla que ja es un lloc prou familiar i m'estiro sense mirar molt, la Juani arriba uns minuts despres, cansada pero amb somriure a la boca, s'estira i descansa, mentre es recupera. La calor al cim es alta, no fa vent i gaudeixo de nou, pero ara d’una vista ja mes il.luminada que a les vuit, ara son les onze i quart, el Titicaca brilla amb el sol, el color blau es divideix en infinitat de dibuixos. Ells tarden uns vint minuts mes, es desesperant com es mouen, el Didac esta mig mort tambe, doncs els ha estirat gairebe trescents metres amunt.

Un a un, arriben morts al cim, pero molt satisfets, jeuen i recuperen l'ale, imatge d'un hospital de guerra, jejejeje. Ja recuperats i mes conscients del aconseguit, tots s'adonen d'on son, del que veuen, del que viuen i del que han patit. Fotos i bromes s'escapen dels nostres cossos, somriures i felicitat es el que hi ha al cim. Passem estona reposan, rient, quina aventura fins ara, espero que la baixada sigui segura.

I aixi ho fem, en Didac monta una reunio, jo rapelo fins que s'acaba la corda, alla preparo un esglao gegant perque vagin baixan ells i els asseguro en una petita reunio que faig amb els piolets, la neu mes tova ens fa dificil la progresio, pero ho fem i aixi despres de tres rapels de quaranta metres, deixem que la part final de la pala la desgrimpin ells, ja molt mes recuperats, mes segurs i mes contents, s'ensurten be i ens retrobem tots a planell on hi ha les motxilles. Tots coincidim en el somni de la ascendió i en haver viscut quelcom irrepetible.

Bebem aigua, doncs feia hores que no bebiem i el cos ho patia, menjem i ens posem en marxa, ara sense encordar, doncs la glacera esta carregada de neu i les esquerdes estan totes tapades. El sol ens carrega el cap i les cames ja em comencen a tremolar, collons noi, dos cops el Huayna avui!!, jejejeje, com una cabra estas, em dic per dins, mentre baixem la gran glacera.

Arribem a l'altre ressalt, fem una reunio i baixen tots, jo em quedo a dalt, la desmonto i baixo desgrimpan, quin cansament porto a sobre, ho noto baixant aquest tram. L'ultim tram el faig al costat del Didac, junts planejem ascensos, somiem en muntanyes llunyanes i magiques i poc a poc sortim de la gran glacera del Huayna, buff, com respirem al arribar, son les tres de la tarda,” ya estavamos a punto de iros a buscar, pensavamos lo peor…”, ens diuen els portejadors.

Ens feliciten i sense perdre temps, doncs els que ens han de baixar la carrega ja tenen pressa (para chupar), baixem fins al camp base, cansat, exhaust, ferit de tot, amb el pes de la meva motxilla a l'esquena i de 14 hores de caminata, arribo mig drogat a baix.

Ha estat una experiencia bestial, irreal a trams i poder un xic arriscada, pero sempre amb molt de cap, espero no tenir que viure-la de nou, masses emocions i dos cims, no cal.

Fins aviat familia, que els Apus us acompanyin, a per cert ara viure a casa del Didac, aixo mentre estigui a la Paz. Petons i emocions, per tots els racons, dels vostres corazons!!!!

Rusky I