la via dels Francesos

Be, ja fa dies que volto amb el Didac per La Paz, veient com viu, com treballa, com es mou. La vida a l'agencia es tranquila, en canvi com que s'ha canviat de casa, alla, hi te un merder, tot esta de potes enlaire, pero poc a poc agafa mes calor i mes color, la petita caseta es veu molt acollidora. Avui som dijous dia 7 de juny, i estem a casa de la Sara, no se com ha anat, pero he estat fent una classe de tango amb uns instructors molt simpatics, inclus he apres els passos, pero m'hi concentro massa i despres no porto el pas del ball i la dona fa el que vol amb mi, jejejeje. Sopem encara rient-nos de la classe i passem una bona estona jugant a cartes, la foscor i el fred ja fa estona que han arribat a La Paz, nosaltres a la vora de l'estufa i amb un gotet de ron, obliden les inclemencies de l'exterior.

Amb el Didac no tenim ni el transport llogat, no hem comprat ni el menjar, tampoc te els piolets tecnics......., pero dema divendres marxem al Huayna, ja se el que direu..., un altre cop?? siii, pero sols, ell i jo i ens hem entestat en fer la Via dels Francesos, no molt tecnica, pero si exigent uns 300 metres de pala de 50 a 70 graus d'inclinacio. Es un objectiu que ja tenia en ment, pero esperava la parella de ball idonea, ara amb en Didac tot sera molt mes tranquil. Anem a dormir, no molt tard, pero si pensant que l'endema a les vuit ens haviem de llevar, doncs ho teniem encara tot per fer. El divendres es lleva ben assolellat, net de nuvols, esmorzem amb una esgarrapada, fem les motxilles, seran un xic pesades, pero sense tenda ni fogonet, doncs el menjar sera fred i a mes dormirem de nou al refugi que hi ha a la cota 5.100.

Sortim al carrer, parem un taxi i nomes en aquest moment ja tenim lligat el transport, el Didac amb el mobil ho enllesteix rapid, en Miguel, un taxista amic ens hi portara. Arribem al carrer Sagarnaga, ens repartim feines, tu ves a buscar els piolets i estaques, jo anire a comprar menjar i beure i aixi ho fem, entremig de gringos i de transit contaminant, en poc temps, ho tenim ja tot enllestit i ja hi podem anar, ens despedim del Ruben a l'agencia, mentres un taxi ens porta al cementerio, alla ens espera el taxista de confiança, doncs avui la seva placa de matricula no pot circular pel centre i no ens pot venir a buscar. El Cementerio de La Paz es gegant, encara no hi havia estat, i com no...., al voltant tots els carrers son mercats i mes mercats i tambe hi veig diferents estacions de busos improvitsades, unes a Tiwuanaku, altres a Copacabana, altres a Sorata, caos, colors i olors per tot arreu!!!!

El viatje cap al base transcorre tranquil, quasi ja em conec les llames que trobem, els rocs que trepitgem, els cotxes que veiem, els llacs..... pero al mateix temps el cuquet de sempre ja corre dins meu, uiii dema..., dema sera massa...!! La gran paret de la via ens enlluerna al passar la barrera, es veu tant bonica la linea i l'aproximacio a la via es salvatge, per fi m'hi podre acostar, em dic per dins. Al llac de sota, multitud de minerals donen un color a l'aigua rogenc, blavos, grogos, el Huayna amaga un xic el cim, els tipics nuvols que s'hi passegen al migdia, pero que no son perillosos. Arribem al base, a 4700 metres,alla acordem la tornada per dema a les tres de la tarda, mentres el taxista se'n va tranquilament cap a La Paz, cap a la bulliciosa ciutat.

Quedem sols, assentats ens canviem el calçat, fem broma i per fi sense perdre temps comencem a fer cami, el Huayna ens espera i nosaltres ansiosos hi anem. No trobem molta gent baixant, potser vuit o nou persones, aixo es habitualment poc, el cami esta gravat en la meva ment, primer una travessa nord, les roques despres el riu i la glacera, ascendeixo la morrena amb la suor ja caient a gotes, aqui parem, bebem i comentem el nostre estat, en Didac diu que te gasos, no li dono importancia. Travessem la morrena i comencem a pujar les canals descompostes, aqui suem mes del compte, parem i parlem per descasnsar, mentre la muntanya se'ns amaga rere els caos de blocs. Arribem al refugi, el noi ens reconeix i ens saluda, ens fa passar i parlem un xic. D'una tenda gran en surt gent, em sona una cara, collons!!, si es el Norberto, el guia amb el que fa dos anys vaig pujar per primer cop el Huayna, el saludo i ens abracem, baixa del cim amb uns clients, tot li ha anat be i ens informa que avui algu ha pujat per la via dels Francesos, aixi que ja tindrem marcada la zona d'acces. Parlem de la vida, pero aviat ell ja se'n va, els clients han de baixar, hasta luego Norberto..!! Ja son les tres, tenim gana i sorprenc al Didac amb uns entrepans de xorisso, buff.., els devorem i per postres platans, que tambe duren el que dura un segon.

Ens agafa mandra, doncs no hem dormit molt per la nit i ens anem a estirar al sac. S'hi esta tan be, que quedo adormit, em desperto exaltat, doncs tinc ganes d'anar a fer la meva volteta habitual, a tocar la glacera, escoltar el vent, parlar amb la muntanya i com no..., demanar a la Pachamana, sort i força. El sol ja s'ha posat rere la muntanya, la glacera blavosa despren mes fred i mes temor, pero al mateix temps em demana que m'hi acosti. Ben calçat i preparat hi entro, pujo el primer tram, bufant amb el cor exaltat, pero amb l'ansia de veure un metre mes a cada passa que avanço. Busco l'aresta de la glacera, fa ventet i s'escola dins el meu coll, i aixo em fa apretar les dents, pero un somriure gegant s'em dibuixa al descubrir de nou la gran glacera trencada que cau al sud. Quedo parat, amb els ulls com plats, encantat i gairebe hipnotitzat, fins que el vent em fa bellugar, segueixo l'aresta per agafar una bona vista de la paret. Just la tinc al davant, be al davant, pero a uns centenrs de metres i amb una mar de seracs que ens separen. Esta enfosquinada, l'ombra i el fred la fan temerosa i llunyana, pero ja fa dies que li tinc l'ull i la tractare de tu a tu. Trec alguna foto i al acostar l'imatge a la pantalla veig que una traça la ha franquejat, es segur que algu l'ha pujat fa poc. El vent aixeca pols de neu, les esquerdes que m'envolten em posen la pell de gallina, sol aqui enmig d'aquest gegant em sento petit, molt petit, pero valent, jejeje, que gran que es la vista, veig els Yungas, el Zongo, el Chulumani, el Mururata, el Illimani, el Alto, el Chacaltaya......tot, tot esta sota meu. Torno cap al refugi, la llum s'apaga i el fred em fa recular, abans pero.., paro en una zona de blocs i faig la meva humil cerimonia per la Pachamama, uns segons en silenci, els Apus tambe m'escolten i junts acostem la relacio, tots som un.

Arribo al refu, el Didac ha anat caminar un xic tambe, pero ara ja esta parlant amb un home, en Guillermo, un tipo Yankee de 55 anys amb un curriculum bastant “loco”, un de la vella escola, que va deixar l'escalada tecnica i de compromis ja fa un quart de segle per dedicar-se a la familia, sino, tal com ell afirma, ja faria anys que estaria mort. Passem l'estona parlant i picant algo per menjar, pero el cos ara ja esta mes malmes i no vol res, rient de les seves histories i del seu bon humor, quan el fred ja ens confon i ens fa tremolar ens fiquem dins el sac, el silenci es crepuscal, no fa vent i nomes les fibres dels sacs trenquen una harmonia celestial, bona nit, bona nit Huayna!!.

A les dues i mitja sona el despertador, abans ja s'han llevat la parella de Austriacs i els dos Russos ja fa estona que volten tambe, amb el Didac tardem poc a vestint-se, aviat els dos ja preparem els ferros i ens calcem les botes, just marxen els Russos, “buena suerte amigos...!!!!” Menjem un xic, un yogurt, una fruita, una galeta, pero a mi els nervis i les ganes ja em poden, els paraneus s'agafen a la meva cama i els guants ja comencen a jugar entre les mans, els ferros ja pengen de l'arnes, a fora la nit esta preciosa, tota negra pero amb una lluna que ens facilitara l'ascens. Sortim fora, ens calcem els grampons, pero no ens encordem encara, no ho creiem necessari, mentres pas a pas anem fent cami. Per fer l'elegant linea dels Francesos al Huayna hem de reseguir la ruta normal fins arribar quasi al primer ressalt, alli,una desviacio s'interna al bell mig de la glacera sud mentres busca entre seracs, un cami logic fins al peu de la paret. Anem be i en Didac es veu be, almenys no diu res i va fent, jo em sento perfecte, tot i que tinc fred a les mans, pero se que passa quan el sol ens visiti.

Passem la gran travessa per pujar al campo Argentino, alli veig que en Didac va a batzegades, sembla que ha de parar de tant en tant, doncs avança a un ritme mes fort que el meu, tot i que ha de parar sovint per descansar. Em diu que te mal de panxa, que te son, pero que va fent.., em fa patir, pero els dos sabem el que ens fem, no crec que m'enganyi. Pateix, em diu que te gassos, que li apreta la panxa, pero va tirant, arribem a la desviacio, aqui ens encordem i comencem a entrar en territori desconegut, la neu es ben fonda i les esquerdes infinites ens envolten. Vaig a davant, ell rere meu va tirant, de tant en tant em demana per parar, li dic si tot va be, ell em diu que si. Fem algun repecho, travessem esquerdes per ponts gegants, quan de sobte un soroll ensordidor ens fa desviar la mirada, bufant i cansats mirem bocabadats com un tros de paret de neu ens cau proper. De la paret de roca es despren un bon tros i despres de parar-se en un planell proper que fa la glacera, un nuvol gegant de pols de neu ho envolta tot, nosaltres ens quedem muts, bocabadats..., pero segurs, fora de la caiguda i reafirmats en la nostra intenció d'escalar.
Ja estem davant la paret, no esta aprop, pero ens amenaça dreta i altiva amb els seus 300 metres de neu i gel. Travesso una esquerda saltant i ja estem prop de la rimaia, aqui parem, fa estona que no diu res en Didac, em fa patir, pero enrere el dolor que te, li veig amb força i ganes de tirar endavant, i aixi ho fem, sempre amunt!!. Treiem el cordino de 37 metres, ens encordem i despres de parlar un xic de com progresarem, li dono corda i comenca a tirar. Travessa la rimaia en una zona bastant facil, rere meu l'horitzo ja agafa els calids tons grocs, tarojas, rojos..., el dia ja vol explotar a l'est, de mentre jo no perdo vista del progres del meu company a l'altre extrem de la corda. Puja lent, per la traça que van fer ahir, doncs la neu es molt tova per tot arreu i la progresio es mes lenta i penosa del pensat.

S'acaba la corda, els colors del dia ja han explotat, la paret ja es ben blanca, el cel grisos i al fons el sol comença a fer la seva feina, la vida engega de nou i jo rere seu, començo a tirar paret amunt. Trigo ben poc, aviat estic al seu costat, un somriure i el passo mentres segueixo tirant ara al capdavant de la cordada. Hem sento exultant, els piolets agafen be on la neu esta trepitjada, al costat s'enfonsen sense duresa. Metre a metre guanyo alçada i sota d'un resalt de gel on no vull sorpreses monto una reunio. El sol ja escalfa, els meus peus pero, no estan molt be, em tranquilitzo pensant que ja s'escalfaran d'aqui a poc. Ell puja mes lent, pero va fent sense pausa, la reunio al gel no es per llençar cohets, pero ens aporta un xic mes de confiança. Mentre em supera pel costat, veig a baix quatre persones que es posen a la feina, avui haurem de compartir aquest minuscul cim per sis persones.

I miro amunt, el miro a ell, miro la paret, encara gegant, ample, preciosa, neu que tot i poc compacta dibuixa colors de natura i verticalitat constant. M'envolta tanta llibertat que ric sol com un ximple, pero no deixo de controlar el seu ascens. Ara es el meu torn de nou, sento les puntes dels peus dures com mai, pero segueixo picant fort, espero que es despertin d' aqui a no gaire, els piolets agafen força millor, ara mentres tracciono dels piolets començoa gaudir d' una pujada mes distreta, el passo de nou mentre m'esta gravant i continuo amunt, que be.., em sento molt be, cansat pero segur, ell mes debil aguanta com un animal. Em poso les ulleres, ara fa un sol brillant i cegador. Anem lents, pero segurs, ara tu, ara jo, per l'extrem esquerra de la paret, al mirar el meu voltant m'emociono, quina vista, quina vida, quina muntanya, soc feliç!!.

Ja som a l'ultim llarg, em toca a mi i li foto canya, la via acaba enllaçant l'aresta que ve del sud, els darrers deu metres els faig a cavall de dos mons. Per fi arribo a dalt, al cim, al final, on l'aresta no gaire gruixuda em permet seure i assegurar el meu company. La sensacio al estar a dalt, al mirar avall, al veure el que hem fet, on estem....tot aixo es inexplicable, gegant, la via dels Francesos!!!, es al sac... jejeje.

Poc a poc va pujant ell, la corda es va escurçant i en Didac es va fent mes gran, quin gaudir veure'l pujar els darrers metres, ja esta Didac, ja hi som i al cim ens abraçem, mentres descansem de l'emocio i la tensio viscuda. Saltem l'aresta i una planicie ens espera per reposar, alli rera l'aresta dels Francesos, amb la vista a la cara oest, el Titicaca, el Sajama i tants i tants cims de la Cordillera Real Boliviana. Jo, encara amb els peus durs i glacats aprofito per mirar-mels, quin fred estan!!, m' adono de la meva errada, estan molls de suor, i consequentment ben freds, els faig una bona frega, hem caldra baixar rapid per millorar-los.

Busquem la sortida, en un collet entre el cim sud i el nord hi ha una pendent que ens fa baixar i travessar unes esquerdes traidores, inclus hem de saltar tres metres en baixada per superar la rimaia. El sol fort ens crema el cervell, esgotats naveguem per la glacera i per fi ens trobem la traça de la via normal. La muntanya esta tranquila, solitaria i en silenci anem baixant, nomes contemplant i recordant lo que acabem de viure plegats. Baixem reculant el ressalt mentres arribem a Campo Argentino, aqui mes tranquils, desfem el cami ja mes relaxats fins al refugi. Em sento cansat, esgotat, pero content, content d'haver fet realitat un altre somni, la muntanya ens ha somrigut, la Pachamama ha estat amb nosaltres de nou, li agraeixo, jo sempre li agraire tot el que ens dona. Els peus em fan patir, no triguem gaire a baixar fins al camp base, amb el Guillermo que ens acompanyara fins a La Paz, de mentres parlem i riem, mentres el sol i el cansament ens corren pel voltant, a baix el taxi tarda una estona, pero arriba raonablement puntual i ens porta de nou a la ciutat bulliciosa Els meus peus han patit mes del compte, tinc els dits grossos inflats de sota, el color no ha canviat, pero milers de pessigolles em corren al trepitjar fort el terra.

Ara estare una setmana en repos, a mes.. ve la Gabriela, una noia de Buenos Aires que vaig coneixer fa quatre mesos a Patagonia, ve una setmana i com no..., li fare de guia i del que vulgui mes......... I tambe arriba el Pere Vilarasau, amb el que aviat en farem de grosses, tinc ganes ja de veure'l. I be..., doncs fins la proxima, us estima el Rusky, rei del Huayna, jejejeje!!!!

Salut i força!