Collons quina boira, desde el llit de l'hostal cafetal a Corico, veig la grisor del dia, tot i aixi fa una claror que s'agraeix, he dormit be i em sento molt descansat, avui vull anar a donar un tomb pels seus voltants. Esmorzo amb la Danni, la dona que regenta el hostal i ella m'explica un caminet molt bonic per anar a les cascades, on les vistes de les valls son gegants.
Preparo la motxilla, menjar i roba curta i quan em poso en marxa el sol ja comenca a lluir, lluitant contra la densa boira. Pujo direccio a l'ermita del calvario, diuen que faran festa quests dies, doncs s’hi haura d'anar. Pel cami em trobo un mirador, el dia ja s’ha obert,i em sorpren la vista del Huayna Potosi, llunya, altiu sobre les verdes muntanyes dels Yungas. A l'altre costat el Mururata, un altre muntanya de 5.900 metres, els contrastos son preciosos. Sota el mirador, en un teulat de xapa jeuen uns gatets dormilegues, estan calentets pel sol, amb la seva imatge acabo de pujar fins al turo on hi ha l'ermita. Hi ha gent, estan muntant parades, els saludo i els pregunto per les cascades,"por alli amigo", gracias pues, els contesto i m’en vaig direccio sud on un petit cami es dibuixa.
L'ermita es de color morat, es una caseta i rere seu, aprofitant l'alçada es ple d'antenes de telecomunicacions. Agafo el cami que marxa de costat per la vessant de la muntanya, al principi es ample pero poc a poc la vegetacio es va menjant l'amplada i queda nomes en una dreçera. Sota meu, a 300 metres hi ha hotels, cases, piscinas i altres construccions, totes desordenades en la pendent, tambe el cami que va a Tarapata segueix enlla. Despres de caminar un xic ja estic suant, em poso els pantalons curts i comenco a gaudir bojament del que m'envolta, tinc verdor per tots costats, al fons, a l'est grans muntanyes de diferents verds lluiexen, son altes, hi els esperons que van als seus cims semblen cues de cocodrils. Estic ben relaxat, ocells que canten em fan veure on estic, al mig del no res, i tanco els ulls. Les olors de les plantes, el soroll del torrents que cauen de les vessants de Uchimachi, el cim sagrat de la zona...es genial, feia dies que necesitava aixo i per fi he trobat la meva pau.
Despres de voltar per ciutats, conviure amb la contaminacio, el soroll, els crits, les corredisses.....tot aixo m'havia embrutat per dins, aqui em sento tant feliç i lliure, amb la natura verda que m'envolta. Solitari segueixo el sender, despres de atravessar una carena, em sorprenen uns conreus penjats a la pendent. Ahh, son les plantacions de coca, son curioses, semblen impossibles, estan en vertical, pero la terra aqui es tan fertil que s’ha d'aprofitar. M'acosto curios per veure-les, son petits matolls, amb branquetes fragils i totes plenes de fulles, fulles de totes mides i que fan una forta olor. Son boniques les formes dels camps, inclus hi ha barraques de palla al mig del conreu. Hi ha camps que estan pelats, on s’ha acabat de recollir les fulles, altres al costat son ben verds i altres plantacions estan naixent ara, aquest clima permet tres recoleccions l'any i les plantes van al seu ritme, sense ordre. Segueixo el sender, la calor es alta, el sol llueix enmig de nuvols juganers que envolten els cims de les muntanyes. Em relaxo, reposo assentat al cami, sota meu un ramat de vaques pastura vora una granja.
El cami em porta a una zona mes salvatge, on arbres de tots colors i formes juguen en la pendent, tambe hi ha lianes que pengen com serps. Aqui sento el soroll de l'aigua foro i al sortir dels arbres em sorpren una cascada, no es molt espectacular, pero cau entre dos esperons de roca verticals. Son parets de pedra, pero estan vestides de vegetacio, arbres i matolls s'enganxen a ella com paparres. Continuo caminat, els fanals(herbes) del cami m'estan fregant per la pell, tenen pol.len que em queda enganxat a la roba i al cos. Arribo en un lloc on el cami ja es molt mes atapait, els fanals lilas ja guanyen la partida a les contruccions humanes, aqui em freguen i refreguen per tot el cos, doncs son alts com jo, pero o desisteixo i segueixo fins a un altre canal, on em sembla intuir una altre cascada i si, l'aigua fresca cau d'entre els rocs i hem remullo el cos, aprofito per beure una mica. El sender ja es perd, es impossible continuar i decideixo tornar enrere.
Em trobo un noi asiatic que perdut com jo, tambe volta per aqui, tenim una petita conversa, pero els dos no sabem per on anar, al final el dibuix del fanals lilas, que baixen per una pendent en zig zag delaten un caminet i l'agafem. El cami baixa entre conreus de coca i sota un arbre, a la seva ombra un grup de mamites esta dinant, crec que estan recollint les fulles i ara fan una parada. Sense molestarles els passo pel costat i ni se'n adonen, no vull interrompre el seu apat. Sota hi ha una estancia, cases juntes, inclus un camp de futbol, un de futbol sala. Arribo en uns corrals on hi ha centenars de pollastres, al voltant ple de plataners. Vora el camp de futbol, uns garrinets ronquen i busquen alguna cosa de menjar, llastima que estan lligats i el voltant el tenen ben pelat. A la pista de futbol sala, s’hi ha improvitsat un assecador, hi ha plastics i sobre seu, pilots i pilots de fulles de coca, que sota el sol es van assecant per ja ser comercialitzades. Surto rapid del lloc, doncs em sembla que es particular, atravessant unes cases surto al cami de Coroico, aqui ja mes tranquil reposo un xic i guaito un gall de cresta marro que picoteja uns roquets.
El cami esta voltat de cases, mamites i homes fan les seves feines, unes renten roba i els altres estan estiran pilots de fulles en assecadors individuals que tenen al costat de cada casa. Em miren tots amb cara curiosa, intento passar inadvertit, els saludo, pero no funciona, igualment els sorprenc. El cami es empolsinat,al voltant els plataners i altres arbres estan pintats d'un color grisos. Em trobo nens que a peu van a casa seu, tornen de l'escola i van a dinar. M'agrada molt la seva carona al veurem, molts d'ells em saluden, amb un somriure a la boca, altres mes vergonyosos passen amb el cap avall. Potser em trobo uns doscents nens, no em sorpren el veuren de negres, doncs aqui en l'epoca de la colonia, els esclaus africans que els españols van portar, els van dur en aquesta zona, doncs a Potosi, a 4.100 metres d’alçada es morien.
Despres de saludar i saludar a un pilot de nens i de fer uns sis quilometres per cami i de menjar la pols que els taxis i camions aixecaven al seu pas, arribo a Coroico, vaig al hostal i suat i empolsinat com estic, em banyo a la piscina. El sol es calent, l'aigua un xic fresca, pero s'agraeix aquest bany fresquet i amb la caminada que he fet, el cos es relaxa en l'aigua fresca i la vista queda parada en els vessants que hi ha davant, doncs l'hostal esta penjat a mitja pendent i davant meu s'obre una vista espectacular.
Vaig a dinar i per cert em menjo la pizza mes bona del viatje, li faig saber al cuiner. A la plaça em trobo el Julio"l'urbanita"de Barna, ell ha baixat amb les bicis, per la carretera de la “muerte”i junts passarem fins dema per Coroico. Esta impresionat per la baixada i captivat pel poble, jo ja li vaig dir…,jejejeje!!!
Passem la tarda al poble i a l'hostal i al vespre ens enterem que hi ha una gran festa a l'ermita del "Calvario", estem els dos cansats, pero ens bebem una ampolla de vi i ja mes contents anem a parlar amb la Danni i una seva amiga (hippys franceses dels anys 70), elles ens diuen que val la pena anar a la festa i de mentres anem mastegant fulles de coca amb bicarbonat, es massa doncs al final ens convencen i pujem els quatre en el cotxe de la seva amiga. A dalt hi trobem altres turistes, pero sobretot molta gent del poble, petards que tiren al mig de la gent, parades de menjar i sobretot de beure, cervesa i un ponche curios, beguda alcoholica pero que es beu ben calenta, bullint quasi, aixo se'm posa be, a mes la donen gratis en una parada i deseguida un ja es posa content.
L'ermita es oberta, hi ha gent que va a ressar, pero a fora, a fora, hi ha una festa, hi ha homes que van fins al cul, t'agafen i t'abraçen en senyal d'amistat, es molt maco. Inclus hi ha musica en directe, una banda de la Paz, que amb 50 bafles dona el toc de festa mes autentic, amagats a la vora de l'escenari una banda musical espera el seu torn, de tant en tant a les pauses del grup, ells toquen un xic. Acabo ballant amb les cholitas i la gent del poble, em fixo com ho fan i al final ja m'assemblo a un d'ells, lo bo es que jo ric mentre ballo i aquesta gent esta ben seria, fan molt riure, a mes les dones van amb els trajes tipics i els colors resalten sota la lluna plena. Acabem amb en Julio ben tocats, parlant en Aimara i amb amics del poble que van fins al cul, curiosos s’ens acosten i volen ser amics, pero ja ni els entenc jejejeje!!!! A les dues baixem a peu cap a l'hostal i caiem rendits al llit, quina nit mes boja, quin dia mes bonic, dies per no oblidar mai.
El dia seguent es lleva ben net, es veu tot, no hi ha borres i el sol escalfa amb força, esmorzem tard, anem al poble i al mig dia a la piscina, pero ja ens espera el viatje de tornada a La Paz, alla dema es la processo del Gran Poder, una gran festa de la ciutat, pero jo, em sembla que em tocara fer de guia amb el Didac, doncs s'emporta uns amics al Huayna Potosí i encara que fa uns dies que l'he pujat, tinc ganes de fer muntanya, fare de guia, i aixi tambe conec a gent de La Paz. El transport de tornada es una combi, som 15 dins i la comoditat no sobra, tres horetes de ruta, dels 1.100 als 4.700 metres d’alçada i despres fins La Paz, a 3.600 metres, la foscor del vespre ja es entrada i a la ciutat els preparatius per la festa del Gran Poder, ja abunden. Que farem dema, Gran Poder o Huayna Potosi??????????? La resposta, en el proximo ejemplar, fins dema!!!!
salut i força!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada