Dilluns, 16 de juliol, ja recuperat de la bronquitis, amb el menjar i el bitllet de bus comprat, a les dues del migdia m'encaminava a una nova aventura, en un nou pais, pero en un lloc conegut, la zona d'Ausangate, on fa dos anys amb el Josep i la Laura varem descobrir una zona verge i salvatge de la cordillera dels Andes. El bus sortia a les dues, va ser bastant puntual, de gringos erem uns quants, be..., jo, i uns quants isrealites, que canten mes que el lleixiu. Carregada la motxilla damunt el bus, sortiem direccio Tinki, poble perdut, o aixo em pensava.... Arribant al primer port de pujada em sorpren la parada del bus i una dona que diu,"hasta las seis no se puede pasar", doncs si..., estan construint la carretera transoceanica de Peru a Brasil i ho fan per fi seriosament. Ja veus uns set busos, cotxes i combis, tots parats i la gent desperdigada pels marges, esperant, prenent el sol i preguntant-se com es que surten els busos tot saben que no es pot passar. A les sis els treballadors paran i nosaltres varem passar i en molt menys temps ja erem a Ocongate, prop de Tinki, alla em vaig menjar un parell d'Anticuchos (cor de vaca a la brasa) i en deu minuts ja era a aquest poblet, com a canviat el poble, la carretera esta enquitranada, hi ha bastants allotjaments i la sensacio de estar a la fi del mon ja ha desaparescut en aquesta primera impresio, ja no va ser la mateixa que fa dos anys, a mes m'esperava, un vell conegut, l'Adrianho un noi de 22 anys, guia de muntanya que varem coneixer al 2005, em va portar a casa seva, que es ara una pensio i varem anar junts a sopar, em va dir que ja m'arreglaria lo del cavall, cansat i feliç em vaig jeure al llit, somiant en el maravellos lloc on m'estava a punt de ficar!!!
Dimarts 17 de juliol, em desperto d'hora, a fora la rosada es fresca, pero el sol escalfa rapid, esmorzo un xic i vaig a veure com treballen a la carretera, alguns turistes arriben a aquella hora, les botigues ja estan obertes, son les set del mati i em trobo l'Adrihano, em porta el seu cosi, el Mario, ell em portara a la zona dels Tres Picos, mes enlla del passo Kampa, a uns dos dies de marxa desde aqui. Saludo a la mare del Adrianho i quedem que potser ens veurem amb ell uns dies despres alla adaltSortim de Tinki, m'inscric al llibre de registre i travessem el pont que dona pas a l'autentic trek del Ausangate, la sang em vull sota el sol calent. Pujem un turo, sortim en un barri altiu del poble i alli ja comenca a veures la cordillera, el munt de cims i arestes que a l'est, fan que els ulls s'obrin com plats i la sang bategui mes fort a les venes. Pujem mes amunt, i anem trobant gent que acaba el trek, doncs nosaltres anem en direccio contraria a aquest, poc a poc anem fent cami, una pampa gegant precedeix l'arribada al poble de Pacchanta, on les seves aigues termals son mundialment conegudes, jejeje!!! Seguim riu amunt, un riu que esclata i baixa amb força, les seves aigues son blaves, blaves i fredes com les nits d'hivern. Parem a fer un most, el Mario no parla gaire, jo li haig de treure totes les paraules, te 25 anys i dos fills, jejeje com jo!!!!
El cavall blanc que portem es un xic rebel i li fot una garrotada al equip, enfadat per que no li haviem lligat be a l'esquena. La cara nord oest del Ausangate apareix com una gran barrera davant nostre, a l'esquerre el Colquecruz, el Callangate i els Puca Puntas, amb les seves arestes volen estripar el cel i arribar a l'espai. Anem passant barraques de pastors, on les llames, les alpaques i les ovelles pasturen, tranquiles, aquestes besties fan el de cada dia, menjar i moure's per un paisatge auster i altiu. Els torrents que cauen per tot arreu s'ajunten al riu que baixa, hi ha llocs on el gel encara es present. Algun comunari, mes que tot dones, son vora el cami, intentant vendre les seves artesanies, fetes in situ amb la llana dels seus animals i vestides amb els seus vestits tipics, colors que iluminen la vista en aquest mon de poca varietat cromatica. Passem unes lagunes de colors, el Mario diu que pararem, el Passo Kampa es proper i el farem dema, en un planell de colors vermellosos, on hi pasturen les alpaques hi planto la tenda, mentres ell s'encarrega d'anar a buscar aigua. Em fa gracia per que volta i volta i tarda mes que jo, jejeje!!!
Mentre ell s'ajeu sobre les seves pells d'ovella, el cavall pastura uns metres mes enlla i jo decideixo anar a saciar les meves ansies de veure el que m'envolta. Pujo un turo, despres de grimpar un xic, m'acosto a la glacera del Maria Huamantilla, un cim de 5.500 metres i al meu voltant s'obre un mon d'arestes i cims que me fan somiar en els dies propers. Els Pucapuntas, una cresta de quatre cims altius, amb arestes primes com fils de ganivets, al meu davant em deixen bocabadat i durant una bona estona m'els miro i m'hi veig passejar. L'Ausangate, a l'altre canto, esta mig tapat pels nuvol, tot i aixi no poden acabar de fer-lo invisible i la seva aresta cimera sobresurt i em saluda, la recordo molt be i li parlo amb emocio dels dies que vam passar plegats. Davant seu el Santa Catalina, un altre cim amb el con nevat que m'agradaria coneixer, hi ha tant per fer i la vida passa tant rapidament per davant nostre, aprofita-ho Rusky!!, em dic. El sol finalment es tapa enrere els nuvols i el fred a 4.900 metres comença a mossegar, baixo corrents i cantant per una tartera bonica, de rocs identics, com tallats a la mateixa mida, al fons la tenda blava es reflexa amb uns calids raigs de sol. Els llacs van canviant de color a mesura que passa la tarda.Arribo i el Mario jeu dins la tenda, a prop un ramat de vicuñas, impassiu i tranquil pastura i atent, el cap mascle dominant, aixeca el cap per veure els perills que hi ha. Preparo un berenar-sopar, el Mario ho agraeix tot, ho compartim tot, plat, cullera, got i el menjar que preparo, m'agrada sentir-me proper a la gent, no vull ser el "gringo" que s'amaga rere una sensacio de superioritat. Es fa fosc mentre ens prenem unes camamilles, el fred mossega i decidits ens fiquem als nostres llits, un al costat de l'altre, ell s'adorm deseguida, jo aprofito per escriure i pensar en dema.
Dimecres 18 de juliol, ens despertem d'hora,pero no ens movem, a fora va clarejant, pero els nostres cossos calents dins els sacs esperen el millor moment per sortir. El sol no arribara fins tard, ha de travessar uns cims de 6000 metres, d'un salt em vesteixo i poso la tetera al fogonet, el soroll anima al Mario, que va a buscar el cavall, properes pasten un ramat de llames que jeu inpassiu sobre l'herba gelada que queda ben marcada, assentades ens miren i no es mouen. Esmorzem un xic, desmontem el camp i carreguem l'equip sobre el cavall, ens espera el Pas Kampa de 5.050 metres i mentres anem pujant, el sol es va fent present, cada minut que passa baixa de la pendent que tenim sobre nostre i arribant al coll ens comenca a escalfar, la vista dels Pucapuntas, que son just a la nostra esquerra, ens enlluerna, ostia nen, quines crestes!!!!! Mes enlla el Tres Picos, amb la seva llarguissima aresta i els seus tres cims em va tornar boig i em fa veure que es un objectiu bastant dificil, almenys anant en solitari, no li veig enlloc per atacar, nomes per darrere i es perque no veig el seu darrere, jejeje!!
Al fons del massis, a l'est s'hi veuen un parell de cims glacials, ja mes accessibles, alli es para la meva mirada i el meu pensament comenca a correr, alla vull anar, alla anire!!. Baixem a un llac petit i blavos, amb anecs i Uallatas (oques andines), aqui una glacera gegant separa el massis dels Pucapuntas i Colquecruz, del Tres Picos, morrenes i glaciar que abarquen quilometres i quilometres. Li dic al Mario que vull anar mes enlla, pero ja veig la seva cara i em fa por, espero el moment que em digui que... "no habiamos quedado en esto". Pero travessem una pampa plena d'alpaques,pujem uns lloms i no diu res,i quan em pensava que arribara al meu objectiu, em diu que ell ha de tornar i que no tindra temps, que el precio decia.......... I jo, resignat, com sempre, li dic que d'acord, que jo no sabia el nom d'on volia anar, pero que era mes enlla i em deixa amb tot l'equip, alli, al mig d'uns lloms, voltat de pujades, amb un ramat de vicuñas com a espectadores del meu desencis. Ens despedim, ell tornara a buscar-me dintre de sis dies i el veig desapareixer amb el seu cavall blanc, les seves sandalies i el seu caminar lent i resignat. Jo, com el cavall, em carrego els trenta quilos i amb ganes que forçes, comenco a tirar enlla. Aviat els turons, el pes i la calor em comencen a posar a lloc i flaquejo, decideixo fer com a Cocooyo, em reparteixo en dos el material i faig un porteig, el coll es proper i al arribar-hi, veig una gran planicie, uns 200 metres avall, ara nomes baixada i mes traqnuil,vaig a per l'altre carrega. Les vicuñas criden per la meva intrusio en el seu territori, jo, ni cas, prou en tinc amb el pes que duca sobre, ni veig les grans parets sud que hi ha davant meu, nomes veig el moment d'arribar en algun lloc i descarregar aixo. Comenco a baixar, passo una planicie i ara ve una altre baixada, sorpresa Rusky!!, sis o set tendes estan alli, vora un riu que surt de sota els rocs, no estaras tan solet, jejeje!! La baixada es forta i mes amb el pes, pero arribo al lloc, tiro el material i sense voler espanto als arrieros, que jeuen sota el sol, ens presentem i es sorprenen de la meva soletat i sobretot del pes que porto a les esquenes, les seves cares son tot un poema. Formen part d'una expedicio Alemana, que esta aclimatan per anar al nord de Bolivia, a Apolobamba, ara no hi son els teutons, estan caminant. Jo, ja mes tranquil, planto el meu camp, preparo un xic de menjar i la meva vista ja es centra en un cim llunya, el Ninaparco, el primer del massis dels Tres Picos, de 5.900 metres aproximadament. Faig la motxilla per portejar material i travesso una gran planicie, un riu terbol la atravessa, ve dels glaciars superiors, els cims em queden a l'esquerra i les seves parets sud, ara si que em fan esgarrifar, alguns glaciars penjats fan fresa constantment. Els nuvols al cel formen dibuixos fantastics, el sol els esquiva com pot i jo, pas a pas vaig fent cami, remunto unes morrenes que separen glaciars de la planicie i just en un espero despullat de la glacera començo a grimpar, inclus a escalar un xic per poder arribar als peus de la glacera, el cim queda molt enlla, en sentit contrari, pero es l'unica manera d'atacar per la glacera. Hi ha neu recent de les ultimes nevades, sota un gran bloc deixo els estris i cansat bec un xic, seracs i esquerdes m'envolten, blanc i mes blanc em cega, em fa posar la pell de gallina, amb la vista traço la via, dibuixo una imaginaria linea per l'aresta que separa la paret sud-est de la glacera. Descanso un xic, sota meu hi ha un llac de color esmeralda i es veu el retroces de les glaceres un cop mes, colors rogencs i grocs iluminen les muntanyes despullades que hi ha al sud. Baixo amb compte de l'espero rocos, al fons veig les tendes i mes enlla l'Ausangate, rius i arestes que fan del cami dur, un passeig agradable, un regal pels sentits. Torno aresta enrere, em passego entre dos mons, un canto tranquil i rocos i a l'altre parets de mes de 700 metres tallades a plom, ufff, quina sensacio!.
Travesso la planicie i arribo al camp, ja es migdia i em faig un dinar luxos de beicon i pa torrat mentres descanso sobre l'herba pelada i seca que sobreviu en aquestes alçades. Les parets properes em fan relaxar, algun allau ressona proper, pero la vida aqui es pau i tranquilitat. Veig els arrieros que van amb fones, van a caçar vizcachas (conills-esquirols), pero tornen amb dos anecs, collons quina festa es fotaran els consagrats!!, riuen dels meus comentaris, salta a la vista que son bona gent. La tarda passa i mentres el dia s'enfosqueix faig el sopar, els nuvols tapen el cel, pero no son gaire amenaçadors, m'acosto als arrieros, doncs els alemanys semblen molt distants i m'ensenyen el seu foc, a base de merda de llama i de cavall, aqui es l' unic combustible natural que existeix i a mes inclus fa olor, jejejeje!!! A les sis, mentres es fa fosc i la lluna surt, timida en quart creixent, prenc uns mates i m'hem vaig al llit, l'endema em llevare a les quatre i vint, l'ascencio es presenta llarga, be..., aixo penso.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada