Dijous 9 d'agost, ja es clar quan em llevo, pero fa fresca, molta fresca, son les sis i vint i vestit surto a donar el bon dia al riu, als nuvols, als cims, i tambe als propers al Huantsan, que avui em saluden, amb els seus 6.395 metres, tot i estar lluny, impresiona i fa ser respectuos amb els meus pensaments. Preparo la llet amb cereals, amb la ment pensant el pla d'avui.
Em sento bastant cansat, ahir no vaig parar i avui haig de pujar desde baix, amb tot el pes. Mentres esmorzo i veig els primers raigs de sol que il.luminen a la vessant esquerre de la vall, decideixo anar amunt, a veure si puc ascendir un Cashan, i si no a portejar per l'endema, ja es veurà. I surto amb la motxilleta plena, ferros i cordino, menjar i botiquin......travesso i segueixo vall amunt, fins que en una pendent amb vegetacio comenco a ascendir. El sol ja m'ha atrapat, fa calor, la pujada es dura, no te repos i entre matolls vaig guanyant metre a metre a la dura pendent. Trobo una traça,sembla de vaques, pero hi ha fites, puja a la vora d'una franja rocosa, es dret pero es guanya alçada rapid, a la dreta i tinc un petit rierol, el soroll de l'aigua i la seva frescor em donen forçes interiors, pero mes amunt no es veu res, nomes pendent herbada. Pujo saltant per sobre els rocs, com jugant a no caure, doncs aviat ja arribo al fil de la pendent i veig tota la paret sud-est del Shacsha i de les crestes que el precedeixen i sobre meu com si fos un castell de nuvols, hi ha un gran cim, sera el Cashan????, no ho se, almenys es la seva cresta..., per arribar-hi hi ha una gran glacera, blanca i verge, amb esquerdes i seracs perillosos.
Travesso el riuet que baixa del gel i m'enfilo a les plaques de la morrena, doncs es veu que ha perdut molt gel i la roca despullada brilla al sol i forma petits torrents que baixen alegres. Grimpo, he perdut la visio de la glacera, pero per orientacio vaig fent cami cap al lloc on hem semblava millor per entrar-hi. Ja veig el blau gel, ufff, quina fresa!!!, sento les pessigolles que corren dins meu, la tensio i els nervis de no saber on em ficare, es una sensacio que atrau i al mateix temps et fa pensar en el pitjor, pero es aixi.... Em calço els grampons i m'hidrato, ara el sol i la calor cauen al cervell com un pes de mil tones, entro per un resalt de gel i ja soc dins, el mon blanc ara m'envolta i amb la meva brujula mental, em poso en direccio al cim. Vorejo un petit llac que hi ha dins i començo el desnivell, pero collons....!!!, m'enfonso, m'enfonso bastant, ara on la pendent es posa dreta la neu es molt tova i alla m'enfonso fins als genolls. Bufo, respiro fort, miro enrere, veig la marevella del que m'envolta i la força hem torna, faig uns metres mes, pero la duresa del traçat i la calor em tomben de nou. Trobo seracs i esquerdes que no em fan gracia, els revolto, els evito, pero la glacera pot mes que jo, em mata que m'enfonsi tant, miro cap al cim i em cau el cel al cap, alli la neu es veu blanca i verge igual, segur que es tova com la nata, em poso negatiu, pero a la que trobo un tram mes fort, la velocitat i la comoditat em tornen a convencer, amunt, s'ha de provar!!!! Fins que en una gran esquerda, em trobo mig barrat e intento acostar-me a un pont que sembla raonablement dur, pero a mesura que m'hi fico, m'enfonso fins la cintura, el panic ara s'apodera de mi, escolto tot sota meu, pero el fons negre i tenebros de l'abisme em fa tornar enrere i decideixo vorejar per una altre zona, fare mes volta pero mes segur. Per fi, arribo en una zona plana, on s'obre un mon glacial molt mes gran, la magnitud del que m'envolta em fa ben petit i despres de pensar uns segons, decideixo anar direccio contraria al cim, desde aqui veig una cresta mixta, que va en direccio al Shacsha, he decidit de pujar per alla, puc acostar-me i provare una grimpada de roca i una travessa per l'altre banda. Travesso la glacera per la planicie, m'enfonso pero ara vaig en baixada, revolto un parell d'esquerdes grans, la meva vista es perd glacera avall, aqui en cau una de vertical, es veuen els seracs tots un rere l'altre, com fitxes de domino preparades per caure. Davant meu al nord-oest hi ha un cim piramidal, es el Cashan Oest, de 5.700 metres, es precios i molt dificil d'interpretar la seva ascensio, te molta escalada mixte, desde aqui tot sembla descompost, quina meravella!!!.



Salto un forat i m'acosto a la cresta, la vorejo per sota i despres d'ascendir una pendent m'acosto a un corredor, esta ple de rocs i gel pur, no fa bona cara, pero son nomes 40 metres, despres una travessa bonica em porta a un fil d'aresta, doncs a sobre meu unes cornises precioses em barren el pas. Deixo el basto i em poso a escalar, primer en la vertical i despres a flanquejo a l'esquerra, la neu es dura fins a la cornisa que em cau i em fa dificil l'ultima empenta, pero surto a l'aresta i com un gat pujo fins dalt el teulat. Descanso mentres observo les dues vessants de la cresta, per l'altre banda es una paret rocosa, de granet amb blocs i plaques magnifiques que baixen uns doscents metres avall. Miro la cresta que ve ara, la veig atractiva i m'hi pujo com si fos un cavall. Primer la vessant sud, despres el fil, mes tard torno a la sud, les fisures dels blocs son bonissimes i gaudeixo del ascens amb tots els sentits, les botes no patinen enlloc, la seguretat que hem dona es alta i em sento en plenitut. Unes boires denses corren ara per dalt la cresta i passen a la gran glacera del Cashan, jo com un fantasma m'arrossego pels blocs i pujo fins l'ultim esglao abans de la planicie cimera. Respiro i surto de la boira per entrar de nou al mon rocos, escalo per una xemeneia i surto en un pla de neu, ja soc a dalt, pero el cim es llarg i entretingut, i vaig corrent pel cim d'un extrem a l'altre. La boira marxa, faig fotos, pero una ventada freda la torna a portar, la temperatura es ben baixa per culpa del vent, pero les vistes a tots costats son bestials, sento un gran tro, instantaneament em poso en alerta, pero no passa res. Ha estat a la glacera de baix, que tant vertical perd el gel molt facilment i el so puja com una gran explosio fins dalt els cims. Al fons un bonic llac de color blau turquesa rep la gran quantitat de gel que expulsa la glacera avall. Decideixo baixar per la vessant nord, on hi ha una gran pala de gel, la vaig desgrimpant de cara i esquena, pero en un lloc on el gel es pelat haig de fer una travessa prou exposada i tot per deixar el basto sota aquell corredor, collons....!! Mentres clavo els piolets al blau gel, em menjo tots els troçets que reboten al picar-lo, fred als dits i sensacio extranya, que a la poca estona ja es passa. Travesso al corredor per uns grans blocs, agafo el basto i salto avall, direccio a la gran glacera per on he arribat. Al fons cims i cims d'arestes mixtes, la ment em portan alla i juga amb aquelles meravelles, si pogues..., ja hi seria en cos tambe. Revolto unes esquerdes tapades i començo el descens de la glacera, just per on la cresta del cim comença, alla em tiro avall, per pendents nevades que fan que baixi esquiant sobre la massa de gel, gaudeixo del descens, ara no cansa, a la meva dreta roca i mes roca i l'esquerra es plena de gel, aixo es la gran glacera del Cashan Est. Arribo al seu extrem i ara la glacera cau de sobte, talls verticals de gel blau pur, que son impossibles de baixar, pero trobo el punt feble, la neu fresca que marca un tobogan per sortir del joc, i alla de cara al gel, vaig sortint de la bestia, m'ha tornat a deixar sortir, li agraeixo. Baixo un xic les plaques pelades i arribo prop del riuet, alla bec i menjo un xic, tinc flors de colors que m'envolten, sembla mentida ara estem encara a 5.000 metres, i a l'hivern i aqui hi ha flors. Com si fos un balco la pendent es talla i es veu el final de la quebrada, el llac i les glaceres que pujen. Baixo i baixo, vull acostar-me a una muntanya que hi ha mes al nord, vull deixar-hi el material i dema fer una sortida rapida, fins el seu cim d'uns 5.650 metres, es de la cresta dels Cashan, pero aquesta es mes al nord. Revolto per sota la glacera, el cim que volia pujar, les seves parets mixtes i els seus seracs penjats, jo estic per la pendent d'herba, on blocs i vegetacio em fan el pas impossible. Per fi surto on s'ajunten els dos cims, te una aresta molt fineta i exposada, sota seu una glacera trencada i bruta plena de blocs que hi cauen dia a dia. L'ascens el faria per l'altre aresta, per la nord-est, pero collons..., es mes lluny, hi ha un bon tros extra i un bon desnivell acumulat. Al final, despres de pensar una bona estona sobre un bloc, mentres en miro els nuvols que juguen al cel, corrents amb el vent i endunt-se un xic de neu dels cims...... hem decideixo a guardar el material, sota molt a la vora una aresta de derrubis, que porta a la glacera, dema ja veure que dimonis fare.




Ja es migdia quan comenco a baixar, es una vall dreta, que hem porta directe a la Quebrada, primer rocs, despres matolls i herbeta i al final els quenuals, que els vorejo per una banda i l'altre. Arribo en un planell i em sorprenc, veig un grup de cabres, almenys son deu i elles no m'han vist, el vent va al meu favor, son lluny, pero amb el zoom ampliat aconsegueixo retratar-les prou be. Baixo sense fer soroll, pero una ja aixeca les orelles i fa un lleu soroll, les altres es posen alerta, es giren, aixequen la cua blanca i marxen a pas lleuger pels matolls. Jo feliç marxo en direccio al meu campament, content pel dia, avui he voltat bastant, he ascendit la "Cresta de l'Enfonsat", i el descens m'ha obert la visio d'unes noves valls. Pel cami de la quebrada baixo pensant amb el dinar, al fons parets de roca es barregen amb els arbres, als seus peus, hia grans extensions de pampa, que les vaques dibuixen, amb petits punts negres. Es ple d'uns ocells petits, semblen lluents, acolorits de colors verds i grocs mentres fa uns crits ben extranys. Arribo al camp, la tenda blava es veu entre els quenuals, salto el forat que fa el riu, doncs aqui esta encanonat i passa uns cinc metres sota el forat que fa desde dalt. En un moment ja estic a la cuina, el soroll de l'oli fregint-se amb talls de salsitxa i la seva olor volta pel planell, suco pa i aviat, sobre un bloc, m'ho menjo com si fos un salvatje, el cel s'ha tornat grisos i al fons els nuvols amenacen aigua o neu. Menjo un platan i em preparo per la caminadeta vespertina, vull arribar al llac que es a uns quants quilometres d'aqui, pero sense gairebe desnivell. Surto sense res, nomes beure i el tabac per fer un cigarret a la vora. El cami es entretingut, va pujant per la vessant esquerre, travessa torrenteres, una cabana de pastors i la vista de l'altre vessant es gran, hem deleito observant les crestes descompostes dels seus cims. Pujo i pujo, em cau alguna volva de neu gelada, pero no li faig cas. El cel cada cop m'amenaça una mica mes, gris, gris fort, mantells de boira que semblen precipitacio inminent, pero sobre meu no cau res. Fins que ja a prop del llac comença el merder, just a temps diviso un bloc, que fa una cova i alla m'hi fico, de mentres una tamborinada de neu gelada cau al meu voltant, m'ho miro tranquilament mentres alguna de les volves cau on soc jo, totes van rebotant i fan la sensacio de serenor, inclus em fumo un cigarret, doncs la situacio s'ho val. Als deu minuts para de nevar, el cel s'obre un xic, no molt, pero la seguretat es maxima, surto del meu cau i continuo, tot i aixi em mullo bastant, doncs els matolls que frego amb les cames em deixen anar tot el que han pogut enmagetzemar. El dia es fosc, son les cinc i el dia s'acaba, pujant riu enrere, arribo al gran llac de color verd fosc, collons que n'es de gran!!!. Cauen cascades d'aigua de les glaceres superiors que ja altives han perdut molt en els ultims anys, el soroll d'aquestes corre avall, es magic, el cim del Rurec esta mig tapat, al fons de la vall, la seva aresta sud, marxa i marxa, mentres forma cims i puntes i arriba fins el dificilUruashraju. Vorejo un xic el llac, el vent el mou, el vent juga i vol dir-me alguna cosa, al final desxifro el missatge..., "o marxes,o set fara fosc". I aixi o faig, content i feliç de la troballa, marxo cap avall, els colors son foscos, els matolls molls i freds i la baixada es fa llarga, pero arribant al camp em sorprenen tres cabres que pasturen tranquiles vora la tenda. Arribo i com no..., ara a sopar, preparo un xic la cuina, trobo branques seques de quenual i abans de cuinar res em disposo a fer foc i collons....!!!, com s'encenen?, aviat una flama groga i vermella m'acompana, aprofito i pelo la ceba, obro la tonyina, tallo les salsitxes. La pasta ja es fa, faig el sofregit i m'ho menjo tot ja a les fosques, nomes la petita flama del foc m'ilumina i dona un calor especial. Quedo relaxat, cansat i pendent nomes de la flama, el voltant esta fosc i fred i fa que encara s'estigui millor, al final despres de pensar-mho molt, dema no fare el cim projectat, intentare voltar la muntanya i veure que s'amaga en les altres vesants fins arribar al llac. La son m'invadeix, el soroll fort del riu baixant amb força em transporta i caic en un son placid








. Divendres 10 d'agost, collons..., quina mandra, es va fent clar i jo no em moc, a fora els ocells ja fa estona que volten i son els que em fan sortir. Faig un bon esmorzar i marxo sense res a l'esquena, doncs tot esta on ho vaig deixar ahir. Surto sota un cel mig ennuvolat, pero el sol amb força surt per l'est i fa estralls alla on pica. Pujo i pujo la vall, arribo a la que puja fins on tinc el material, alli em sorprenen tres cabres, no s'esveren de cop i van pujant, jo rere seu, intento grabar-les, pero es molt dificil, elles no paren i jo si...que em canso. Elles s'amaguen entre les mates i a mi em delata la respiracio ofegada. Pujem bastant, be..., elles mes que jo i al final canvien de vesant, jo pujo fins el bloc del material i com sempre tot esta en el seu lloc.
Sobre meu la cresta del Cashan, pujo fins a l'aresta de runa i blocs, per sota cau una paret de terra i rocs que dona en una vall plena de derrubis. La glacera tambe cau, es bruta de blocs i mes avall la tapa fins i tot. Faig unes fotos i tiro enrere de l'aresta, baixo i travesso aquesta, mentres em poso sobre la que puja per l'altre costat, per on hagues pujat el cim. Aqui la vista de la quebrada es molt bonica i paro sovint a gaudir del paisatje que m'envolta. Paro i menjo, el vent es fort, pero el guanya ficant-me rere l'altre costat d'aresta. Trobo una traça de cabra que va vorejant l'aresta i despres marxa cap una pendent d'herba. La vorejo i surto en unes parets verticals, busco la manera de baixar-les, pero collons...!!, es posen prou dures, fins que trobo el tall, el desescalo amb precaucio i surto ja sota les roques. Estic a l'oest del llac, ara el veig perfecte, tambe veig l'Uruashraju i un xic el Rurec. A l'esquerre i puja el cim que volia ascendir, te una altre glacera per aquesta vesant i es veu mes factible, esta clar que per aqui era la ruta. Menjo sobre una gran placa i baixo una pendent bastant dreta, surto a baix, on el riu de la glacera porta la seva aigua amb alegria. Travesso la vall i vaig direccio a una aresta de runa que te el llac a la seva esquerra, doncs les vistes dels cims i el llac de ben segur que son bestials. Entre matolls i ocells, el Rusky salta i salta, fins arribar on volia.




D'alla gaudeixo de lo proper del llac, de les cascades i sobretot de les grans glaceres penjats, algunes de impossibles, doncs la verticalitat es tanta que cauen a totes hores tots els dies. El cel es ben grisos i aixo em fot un xic la vista dels cims, doncs es barregen els blancs, pero hi ha finestres de cel blau que li donen mes autenticitat a aquest salvatje entorn. M'acosto el maxim al Rurec, el saludo i li dic que tornare, que m'esperi, i em giro per fer la baixada, que al principi em porta bastants problemes, doncs la vegetacio es excesiva i densa, colant-se per tot arreu. Per fi arribo al sender de la vall i faig els quatre quilometres que hem resten, tot melancolic, em vaig girant a cada moment, em quedaria aqui, a prop dels cims, de les glaceres, del llac, de la vida......... Els ocells es despedeixen de mi, ja saben que dema marxo i em sobrevolen jugant i amagant-se dels seus companys.
El dia esta mig tapat, pero no fa mala cara, arribo al camp dels quenuals, alli menjo, menjo com boig, doncs la gana es un desitg molt fort e irrefrenable, i si hi ha menjar, que vull mes...?. Moc la tenda, la poso sota un arbre i aixi dema al mati no es glaçara tant, busco llenya pels voltants, faig unes grabacions del riu i de la vall, doncs els colors del capvespre son rosats com els garrins d'en Torrents. Sobre un bloc de roca, assentat, fumant i mirant al fons, pero estant llunya, molt mes llunyà, els pensaments corren, i corren, els dies han passat, he viscut moltes emocions de nou i ara les vaig recordant, son el que em mouent a fer aquestes coses. Faig un gran foc, encara no es fosc i ja el fum dona senyals als del fons de la vall, preparo el sopar vora el foc, empapat de records i amb la vista per dema, per la baixada, espero que el John vingui, sino el "pelo". Preparo el sopar i me'l menjo acompanyat de la calidessa del foc, cada nit crec que hi ha animals que em miren desde la foscor i sempre em fan girar de cop, pero suposo que son imaginacions, no se.., pero sento com la energia d'alguna cosa al meu voltant que m'observa. La nit fosca ja es a la vall, hi ha nuvols, inclus cauen unes gotes, collons....!!, a veure si ploura dema, amb aquest pensament vaig al sac, escolto el rei Calamaro i torno en els meus somnis (un d'ells va ser un terratremol a la vall, premonitori, no?).




Dissabte, 11 d'agost, em llevo a les set, el dia esta blau, pero fora fot un vent de mil dimonis. Faig l'esmorçar mentre ja trec tota la roba i el material per fer la motxilla. Al fons hi ha nuvols rodons, com el famos bolet de l'Aconcagua, tenen unes formes i es mouen d'una manera tant bonica, que es dificil d'imaginar tota la duresa i perillositat que amaguen dins seu. Sobre meu, els nuvols corren com un Boeing, tambe tenen formes estirades i no es paren a saludar-me, fa fresca i em moc rapid fent la motxilla. Tardo un xic, ja son les vuit i vint quant deixo el meu camp mes alt, em giro trist i em despedeixo del lloc que he descobert, on he apres i viscut molt aqui i si puc..., tornare!!. Baixo pel cami, tinc el vent a favor i el pes es nota menys, travesso els torrents i arribo a la tanca, salto la paret, collons....!!!, el John ja tindria d'estar aqui i no hi es, al fons de la pampa nomes vaques, cap cavall ni ningu que s'asembli, em començo a posar nervios, començo a cridar tot sol, inclus les vaques s'aparten espantades al meu pas. Porto la motxilla, pesa bastant i queden molts quilometres fins a Olleros, com m'hagi fotut aquest...!!, haviem quedat a les vuit o les nou i son les nou i quart. Per fi, en un canvi de pendent veig un cavall i sobre seu porta algú, per fi!!, em relaxo de cop, la mala llet es passa i els somriure torna, saludo el Jonh, ell a mi i em diu "seria una falta de respeto a ti si no vengo", em tranquilitza i aixi començem la llarga baixada. Ens creuem amb els pastors, el vent fort ens empeny fora de la vall, les vaques ens miren amb poca preocupació i el cavall, el John i jo anem desfen el teixit que he creat aquests dies. Passem de la vegetacio, a les zones de fanals secs, on hi ha ramats d'ovelles, alguns gossos es despedeixen de nosaltres amb grans lladrucs i aviat ja estem donant la volta i sortin de la Quebrada. Fem les grans pampes,arribem a casa d'en John, ell deixa el cavall i despres nosaltres agafem el pes, curios oi....?, pero be, aqui funciona aixo aixi. Passem Cangrei Grande, on homes i jovent estan a la plaça, es ple de cavalls, de burros i de blat, avui fan la batuda del blat, amb les besties, s'hi veu ambient de festa, encara que sigui feinat. Homes i dones estan separats, pero tots miren al gringo barbut que soc jo i atravessa parlant amb el John pel carrer principal del poblet.Baixem de Cangrei Grande i veiem la vall que va fins Olleros, el cami es dret, la baixada forta, pero poc a poc i anem arribant ,passem un carrer d'un altre poble, les dones renten o simplement estan a l'hort fent feina, els nens juguen al carrer amb unes gallines bastant pelades i despreocupades. Arribem a Olleros, jo busco l'Hilario, doncs el servei que em va dir i que em va fer pagar a preu d'or, no es el que he rebut, pero el puta s'ha amagat, ja sabia que el buscaria i li cantaria la canya, no el trobem enlloc, a en Jhon tambe li deu calers, un bon element aquest Hilario Rimac. Ens despedim a la plaça i el John torna amunt a ritme pausat, al ritme d' aqui, a la seva terra, a la seva vida, al seu mon. Jo agafo una combi i baixo volant a Huaraz, on hi arribo a les dues a casa de l'Aritza, on la Gisela em fa un gran peto al veurem i mes tard una dutxa em transporta de nou a la civilitzacio, Fins aviat Quebrada Rurec!!





Salut i força!