Emocions solitaries a l'est del Illampu. I

Be, intentare resumir, els 12 dies que he estat fent l'animal per la zona nord de la Cordillera Real, espero ser prou clar i que em pogueu entendre, van ser dotze dies bastant intensos, tan en allo bo com en allo dolent, he viscut situacions molt extranyes i extremes, pero sabia que tenia que tirar endavant, doncs el desti ho va volguer aixi.

19 juny, estic a La Paz i acabo de fer unes compres de menjar pel mati i vaig a buscar el bus cap a Sorata, prop del Cementerio surten les flotes que van a la ciutat i alli, en un d'aquests busos que semblen dracs xinesos m'embarco cap allo desconegut, intento trucar el Dani (l’amic del Pere Vilarasau) per que em digui on els va deixar, pero no contesta. Pujo al bus, som pocs, hi ha una gringa tambe, pero no em diu res. A mesura que sortim de la ciutat el bus s'omple, hi a dalt el Alto acabem plens fins als collons, al meu costat s'assenta una mamita molt simpatica, pobreta te un quiste sota l'orella del tamany d'un ou, pero en cap moment se'n resenteix. Passen quatre hores de Cordillera Real, la seva vista oest ens va seguint fins arribar on li donem la volta i començem una baixada ben boja cap a Sorata, de 4.100 a 2.700 metres, valls mes fertils treuen el cap, camps de conrreu, verdor i arbres, ja soc a la ciutat, no gaire bonica pero l’ encant es el que l'envolta. A Sorata em faig amic de la noia del bus, Irlandesa i junts anem a un residencial i mes tard a dinar. Busco desesperat transport cap a Cocoyo, un poble miner a quatre hores d'aqui, on nomes s'arriba amb camionetes 4x4, a les agencies els preus son exagerats, 400, 250 bolivianos,”no señores, yo quiero ir con la movilidad que lleva a la gente del pueblo" els dic i al final hi ha un llest que em diu,"mañana te voy a encontrar una por 50 o 60 bolivianos”, i la meva por desapareix, ja tinc transport gairebe segur, ara espero tenir sort a Cocoyo, saber dels companys i que em portin on son ells, en el poble els hauran portejat el material d’escalada segur.El dia a Sorata passa tranquil, passego, compro fruita, verdura i pa, despres a l'habitacio llegeixo i em fumo un fly, mentres pujo al sete cel.

20 Juny, em llevo d’hora, sobre les 7, a fora es senten els crits dels nois dels transports que busquen gent per anar a La Paz,"ya sale, ya sale a la Paz” i sempre tarda una hora mes, son genials.... El dia es fresquet fins que el sol no arriba a la plaça central, em trobo amb el contacte, “tranquilo amigo”, em diu, “ahora te busco la mobilidad!!! “Sota el sol, escric quatre ratlles, pero de sobte em ve a buscar, “ya lo tengo, ven que ya se va”. Com no, abans de marxar el xofer va anar a almorzar, van carregar de bombones de gas la camioneta, una Toyota vella, amb una caixa enorme on omplen de menjar i altres necesitats pel poble, doncs alla, a Cocoyo, no hi ha res, nomes llames, miner d'or i una comunitat Aimara molt forta de caracter. Marxem, cami i cami de carro, puja fent zigizagues, despres baixa en una altre vall, per tornar a pujar, colls a 4.300 metres, mines perdudes, animals pastant, un cel blau intens, uns colors de roca que mostren unes muntanyes riques en minerals i jo, be… jo assentat sobre dos sacs de taronges, amb quatre nens del poble que no paren de riure, riuen de mi i amb mi, el molt cabrons parlen aimara i despres no els entenc, pero els seus ulls els delaten. Passem la comunitat d'Ancohuma, un coll mes i ja baixem a Cocoyo, on una boira espesa i densa entra dels Yungas per donarme la benvinguda, fa fred, em sento sol, molt sol i perdut, no se on soc, nomes se el nom del poble i el nom de dos cims, on haurien d'estar ells. Baixem un cami destrossat per l'aigua de l'epoca de plujes i en una gran pampa (esplanada o similar) que fa la vall, jeu fred i solitari el poble comunitat de Cocoyo, el cotxe pita al arribar i una desena de nens curiosos venen a veure que passa, un riu glacial baixa boig i parteix en dos el poblat, mamites assentades, netegant roba o simplement badant, els homes no hi son, on seran....... Ajudo a descarregar la camioneta i em diuen,"Gringo,la tienda en el campo", i jo cap al camp de futbol a montar la tenda, en el poble hi ha quatre botigues, cap allotjament,i encara menys cap estranger, estic solet, encara no se on i no se on haig d'anar, la cosa promet. Despres de montar la tenda, uns nens em fan jugar a futbol (no els costa gaire convencem jejeje), la boira entra per on es perd la vall, hi ha moments en que no es veu a cent metres i de sobte s'obre, fa un gran sol i es torna a tapar i quan es tapa el fred es considerable. Jo al camp corrents i mig afegat per l'alçada, pero amb bones sensacions.

Arriben nois mes grans, com a tot arreu, fan marxar als petits, a mi em diuen que no,"quedate de arquero, gringo", molt be.., doncs de porter. Fem un partit, doncs som uns vint i guanyem 4-0, no tenen ous de ferme cap gol, inclus em demanen que men deixi fer algun,jejejeje, aquests no havien vist el millor porter de la comarca del Bages i del Lluçanes!!!!

La foscor anuncia el pas de les hores, acabo el partit i busco informacio i algu que em puji dema el pes cap amunt, gracies a fer de porter, tots em volen ajudar, em presenten a Don Mario, pastor de llames, ell em diu que cap gringo ha pujat aquests dies, que ell ho sabria, jo encaparrat que si, pero ja comenco a flipar, aiaiai…, on t'estas ficant Raulet? jejejeje!!!

Per sort un dels nois s'ofereix a portarme la carrega fins a Laguna Negra, que es un dels noms que se tambe, la cosa va be, tinc ganes de pujar amunt ja. Passo el vespre a la tenda, aviat em poso a dormir, solet al estadi del Cocoyo CF., soroll d'aigua, doncs el riu esta a cinc metres i d'algun gos tafaner em transporten al son mes profund, amb el Bruno hem quedat a les sis del mati, molt d’hora. 21 juny,em llevo neguitos, collons quina hora es ja comenca a ser clar, son ja quasi les set i en Bruno, merda!!!! La boira es intensa, el fred extrem, pels carrerons del poble no hi ha gaire moviment, per sort trobo un noi, ell va a buscar el Bruno, que despres baixa,i sense dir res (coses bolivianes) em presenta el seu cosi, “el te llevara”, i aixi van les coses aquí, tot canvia, res es el que et penses.......

Marxem quan la glaçada a la Pampà comenca a fondre's, el cosi es diu Ramiro i te 16 anys, mai a fet de portejador, ja m’ho trobare. Pujem per una vall, al final de la Pampa a l'esquerre i uns pics de roca, altius i amenaçadors em saluden. Baixa un riu esverat, glacial i el voregem mentre anem pujant. Parem doncs ell pateix cada cop mes, fins que al final jo ja em poso al davant i ell va seguint. Arribem en una petita planicie, on el riu es calma un xic, el travesso amunt, ja es veuen les dents de les glaceres, m'excita, penso que per aqui tenen que estar aquell parell. Parets de roca, mixt, a dalt l'Illampu, es un paradis pel Pere, jejeje. Passem aquesta planicie i arribem a Challapampa, una plana mes gran on l’herba alimenta les llames i on el riu es bifurca en dos. Alla el Ramiro em diu, “hasta aqui, tengo que irme, ademas pesa mucho y no estoy acostumbrado a este peso”, collons es clar que no, pero noi, haviem dit mes amunt, “no,lo siento,tengo que irme, si no llegare de noche y tengo campeonato”, com de noche, si son les onze del mati, pero no el puc convencer, li pago amb desgana i el veig allunyar-se, de sobte estic sol, no se on, no se on son els amics, no se com pujare jo tot el pes, em poso un xic nervios, pero un cigarret calma els nervis i em fa pensar millor. De cop ja em veus pujant primer una motxilla, sender amunt, deixar-la i baixar a buscar l'altre, aixo ho faig quatre cops, per travessar el riu tinc problemes i aixo agreuga els anims, pero fort de ment arribo vora un llac sec, sota Laguna Negra i alla decideixo montar campament, dema buscare aquell parell i despres ja ho portare tot (pensant que el Pere i el Dante eren alli) al seu camp. Monto la tenda, una boira grisa i freda penetra per tot arreu i la soletat es fa mes present, unes cascades properes em fan companyia, si no no sentiria res. Provo el fogonet, collons, no va, el desmonto, el monto, pero no va!!!! merda i ara que?, no podre menjar calent, collons, que passa tot esta contra mi o que???? Menjo un xic mentre passa la tarda, omplo d'aigua les camtinplores i gaudeixo d'un lloc imaginari, nomes veig petges de llames, cagades de llames i olor a llames, tot lo altre es natura encara mes salvatge. Faig una fita, propera al camp, per la Pachamama i com per art de magia el fogonet,que he posat al vent interior de la tenda, funciona, collons,visca!!, ja comenca a canviar tot, menjo espaguettis, mentre encenc una foguera de fanals per escalfar-me, la foscor i la nit freda entren per la vall, jo ja estic dins el sac, pensant, pensant, pensant.... Dema cap on, per on, on soc?????????

22 de juny, em llevo amb el dia, fora fa fred, la tenda esta un xic glacada i a dalt els cims rocallosos el sol dona l’impresio d'encendre les parets, una llet calentona amb galetes i ja preparo mentalment una ruta. Surto amunt vora les vuit, el sol encara no ha arribat a la tenda, pero proper, aviat escalfa la meva curtida pell, amunt i amunt, pujo per una vall bastant dreta, el riu glacial baixa boig, parets llisses eviten el pas de tot esser viu, pero per un costat, grimpant, una anima en pena puja bufant, bufant i bufant arribo on es veu la morrena glacial, un planell verd, aqui estarien, pero no hi son. Decideixo travessar de costat i anar a buscar un collet que porta a l'altre vall, el cami, be…, no hi ha cami, son senders de llames, que arriben fins quasi la glacera, collons de besties. El sol ja escalfa fort, em trec roba, la vista comença a ser amplia, nous cims apareixen, parets de neu i gel, granit a tutiplen, uauauaua!!, els meus ulls ja no saben on ni que mirar.

Travesso el collet, trobo traçes de botes, una esperança s'obre, comenco a remuntar, davant meu reconec la est del Illampu, el Pico Norte i em meravella la seva amplia glacera, que porta a pilars, esperons i glaceres penjades, tot vertical, cents i cents de metres i jo sol cridant: Pere, Dante!!!!!!, pero res, ningu enlloc. Pujo i arribo als peus de la glacera, una aresta rocallosa semblant a una cresta Pirenaica em crida l'atencio, que collons d'alli ho veure millor, o potser em veuen ells. Per la dreta d'una canal començo a grimpar, inclus a escalar, pero es que es genial, el solet, el paisatge, la roca, tot em fa estar be i poc a poc arribo al fil de la cresta i d'alli al cim mes proper on les vistes del massis Illampu-Ancohuma es fan gegants, jo petito al mig de tanta grandiositat em dedico a callar i observar, a pensar, a somiar en tot aquets regal que m’han deixat. Passo estona a dalt, assentat, entre blocs, doncs sembla ben be una cresta del meu Pirineu, del nostre Pirineu.

Baixo amb cautela, pero decebut, ni rastre de la tenda taronja, ni dels amics, amb un bri d'esperança baixo per aquesta vall, cridant els noms, pero res, el meu cos i la ment comencen a assimilar el que passara i trist per una cosa, pero feliç per altres baixo, vorejant el riu que cau de la glacera est del Illampu. Trobo alguna biscatxa que mes tranquila es deixa fer alguna fotos, revolto unes parets llises i brutes de molses i liquens, la boira de la tarda s’ha avançat i entra ja al migdia, quan ja arribava a la confluencia de rius, a prop del meu campament, quedo totalment cec, no es veu res, pero se sent tot i els rius em porten al bon cami, em trobo el germa del Bruno i un fill seu, han vingut a buscar un ramat de llames, dema les mataran per menjar, em saluda i em diu el que ja m’havia dit la gent del poble: "no hay nadie por aquí, solo llamas".

Em despedeixo d'ells i vaig a la tenda, alli tot esta tranquil, menjo un xic i revolto un turo de roca que hi ha darrere, grimpo pels blocs, per petits corredors, m'encanta, jugo amb la natura com un infant, descobreixo i somric sol. Al baixar del turo em trobo un ramat de llamas, totes sorpreses seguim el meu cami. Es la nit de Sant Joan i avui despres d'un sopar fort, faig el foc vora la tenda, canto i ballo sol al voltant de la foguera, soc feliç i penso en tots els amics, tots estan aqui amb mi.

23 de juny, dia de porteig i ascens a mes alçada, decideixo pujar a Laguna Negra, tot i saber que ells segur que no hi son, m'arrisco, i si no a descobrir i coneixer, que per aixo he nascut. Deixo un xic de roba i menjar i a les deu del mati, quan el sol m’ha escalfat i ha assecat la tenda, comenco un dur ascens, potser amb uns 25 quilos de pes a l’esquena, comenco a pujar turons i turons, suo i em canso sovint, paro, pero no descanso gaire, haig de pujar, haig de pujar..... Vorejo la Laguna Negras i sense voler m'introdueixo en una gran Pampa, gegant, plena de petits llacs de tots colors, on l'aigua corre subterranea i tambe per la superficie, on un gran circ de cims i glaceres m'envolta, colors i mes colors, crestes de roca, arestes de gel que cauen al buit, corredors mixtes, cims i mes cims, em poso content, he descobert un petit paradis, sera casa meva uns dies. A la Pampa gegant hi ha un Ganso Andino, pobret…, em van dir que quan estaven sols es morien, que sempre estaven en parella. Tambe algun anec i ocells mes xics, n'hi ha un de curios que s'acosta a mi quan comenco a muntar el camp, el nombro Guillermo, crec que es el meu angel de la guarda.

Sol, al bell mig de tot aixo, em falten hores per mourem. Ja amb el camp montat, veig un cim rere meu, amb glacera, pero que es veu factible per una persona sola, sense corda,i sense saber on va. Menjo un xic i preparo un porteig de material cap a la glacera, dema al mati vull fer el cim i aixi anire mes be de pes, piolet, grampons, casc, paraneus i les camares, pujen amb mi. A mesura que vaig guanyant alçada la vista del circ es fa completa. Reconec el Illampu i l'Ancohuma, son els guardians, son els mes alts, pero al seu voltant infinitat de gel i roca enllaça metres i mes metres de vida salvatge i res, ningu enlloc. Pujo i pujo, cansat filmo i fotografio tot el que veig, no me'n se a venir, arribo al principi de la glacera, ha retrocedit molt, moltissim, se li veu, un petit llac la fa morir. Pujo pel costat i en uns blocs, amagat de posibles allaus deixo el material, amunt molt proper es veu el cim, les ganes m’hi farien pujar ara, pero no puc. Assentat, pensatiu, desorientat (doncs no tinc mapa ni res) em quedo mirant el voltant, sense dir-me res, sense voler res ,nomes estic aqui, on tinc que estar, on sentire la crida de la natura. Baixo per una morrena, rapad i poc despres per uns petits prats humits, paro quan vull, bec aigua, analitzo els cims, les valls, busco una taca taronja, pero res, no hi son Raul, no hi son!!. Arribo a la tenda, son les cuatre, encara fa sol i la boira no ha arribat, aprofito en unes petites parets per fer bulder amb els gats, cansat, descanso al seu capdamunt i la mirada es perd lluny, mes enlla de la Pampa gegant..... En Guillermo em mira mentre escric arrepenjat als rocs, les herbes de la pampa son grogues, el fred de l’hivern les fa morir sense compasio, els colors als cims canvien de tonalitat i com no, arriba la boira freda i amenaçant, em fa posar el plomes. Ja dins la tenda, preparo el sopar, menjo i el silenci amb un cigarret em fa divagar, metres i metres amunt, fora de mi, observant-me en tot aquest mon tant bonic que m'envolta. Aquella nit em costa dormir, com totes, estirat mig cos fora la tenda, parlo amb la lluna, que dia a dia es va fent mes gran, -que en som de privilegiats,i no ho sabem