Passa un dia i al seguent amb el Didac ja hem decidit el que fer, farem barranquisme, en una zona per descobrir encara, un barranc ben tancat, salts, rapels i un caudal d'aigua prou important, es el segon cop que em ficare dins d'un lloc aixi i els nervis ja corren pel meu cos. Ens llevem d'hora, pero les mandres ens alenteixen quasi una hora i a les vuit i mitja ja estem al carrer, motxilles, cordes i ganes d'anar-hi, el dia s'ha llevat ben net, el sol ja comenca a escalfar els carrers de La Paz.
Amb diferents mobilitats arribem a l'estacio de busos que van a Chulumani i alli al mig del carrer el venedor de tickets ens apunta els seients. Comprem alguna coseta de menjar i voltem mentre s'omple el bus, per sorpresa ens trobem el Guillermo, un yanke de 60 anys que varem coneixer al Huayna, un tio molt simpatic, catxondo a mes d'un escalador de la vella escola, conversem sobre els dies que han passat, mentre uns polis revisen els busos, aquests mai fan res, aixo si, ens retrassen uns minuts mes..., pero a les deu i mitja el bus arrenca i sortim
direccio a la cumbre i d'alla cap a la Rinconada, baixant al control antidrogas d'Unduavi i ja ens internem a la ruta de Chulumani, un cami com el "de la Muerte", pero mes ample, jejeje.
Perdem alçada per moments, el fred i el glaç, passa a ser verdor i vegetacio densa amb riuets que baixen llepant els rocs. De sobte en Didac em prepara, es aqui i ens despedim del Guillermo, sortim del bus, on hi ha una cascada de 60 metres just al davant, el Velo de la Novia, li diuen. Alla dos restaurants de la mateixa familia jeuen al costat del cami i mes amunt un cultiu fins ara desconegut per mi a Bolivia, cultiu de plantes i flors ornamentals, estan en pendents verticals, com la coca i donen un color verd clar on descansen. Alla ens posem els neoprens i collons..., com costa, estic mitja hora per posarme'l, en Didac se'n riu mentre es vesteix amb molta mes delicadesa que jo.
Deixem roba seca al restaurant i pujem amunt, per un sender enmig de plantes i boscos densos. Pujem i pujem, bastant amunt, pero el sender ens desvia del torrent, aixi que decidim fer un rapel al mig del bosc vertical, per poder entrar dins el llit de riu, dins el barranc. Patinades i caigudes ens distreuen fins el rapel, que cau desplomat al final d'una gola. Aqui ens posem arnes i treiem cordes, el soroll de l'aigua caient de cascada en cascada es fort, em sento atrapat pel riu, ara ja no sortim, sino es per baix, jejejeje.
Les pedres patinen molt, pero dins el riu no tant. Ens acostem a la primera cascada i collons quin tou d'aigua, passem la corda i baixa ell primer, pel mig de la cascada i surt a la gola de baix, amb la cara xopa. M'hi fico jo, la mare!!, el reverso no tira molt be, m'encallo bastant, l'aigua em cau fort al cap, m'acollono i patino, bufff!!, despres em sembla que m'hagi de morir, esbufegant i tivant surto com puc de la direccio de l'aigua, i el Didac riu com boig de la meva primera baixada, jo mig acollonit, penso per mi..,noi, on t'has ficat???? Als cinc metres una altre cascada, ja baixo mes tranquil, pero igual la roca patina i s'ha de controlar be el rapel, es massa, el soroll de l'aigua, el lloc on estem ficats, on el sol mai arriba, tot es molsa i parets verticals, una ratonera. Baixo, caic a la gola, que fredaaaaa!!, collons l'aigua aquesta, la mare de deu!!, en Didac somriu, pero esta atent a tot, controla les cascades, em diu com haig de baixar i sortir de les goles. La cosa ja va millor, tot i aixi no deixo de fixar-me en les cares del Didac quan baixa, ell amb la cara ja em dibuixa com sera la seguent baixada. El fred em fa tremolar, tinc els dits mig glaçats, aixo si..., quan baixo estic ben atent, ara per la dreta de la cascada i a baix sortir del rapel i seguir la corda que tiba ell, es dur, pero es una experiencia que em descarrega molta adrenalina. Hi ha algun salt, pero no ens atrevim encara a saltar, millor coneixer el lloc primer. El Didac monta uns bolts, una reunio per rapelar, queden tres cascades i cada cascada es un mon, em començo a sentir peix a l'aigua.
El soroll del caudal i la força en que baixa em diu que aqui no soc ningu, nomes un tronc que el riu baixa avall, amb mes cautela, pero un simple tronc. Ben molls, gelats i anem rapelant, sota la freda aigua, atravessant les goles que en algunes hi ha remolins que et tornen dins, es massa, hi ha goles on no toquem ni de broma al terra. Al fons del barranc, el sol pica a les parets, pero estem lluny d'aixo encara. La sortida es tranquila,despres de rapelar l'ultima cascada, una remullada general i uns somriures de tranquilitat, de satisfaccio, i jo com animal tremolo de l'adrenalina, es massa.... A l'ultima cascada ens
han vist camions i busos que van avall, desde un pont, hi ha una vista preciosa i es curios veure les cares de la gent d'aqui, al veure a dos gringos, baixant per un riu i pensant:"no tienen nada mejor que hacer aqui los gringos?". Arribem molls com anecs al restaurant, les mirades es multipliquen i algu inclus ens pregunta. Ara a vestir-se calent i esperar el bus de pujada, que diuen que n'hian molts. Menjem i reposem, fumem un cigarret mentre contemplem la grandiositat del Velo de la Novia. Parlem de la baixada i no passa cap bus, passa l'estona i es fa fosc, son ja les set i entrem a casa de l'Adrian, que te el restaurant i terrenys on cultiva plantes i flors. Ens passem estona dins el local, parlant amb amics i gent d'alla, l'Ana, el Raul, el Fernando.......... tot esperant algun transport que ens puji.
Per fi, despres d'alguns amagos, a les vuit i mitja un camio es para i s'ofereix a portar-nos, tambe a l'Adrian, l'Ana i la seva mercaderia, deu fardos plens de flors. Al camio, estirats hi van unes dotze persones i dos nens i alla, sobre sacs gegants de fulla de coca ens tombem tots, buscant el millor seient. El camio es posa en marxa i collons, quina fresca, ells,estan tots tumbats amb mantes, salvat-se del vent gelat. El cami es nota dins la caixa, ara per un canto, ara l'altre, musica Aimara sona per un altaveu, posat expresament pels polissons. Pujem i pujem, el fred cada cop es mes dur d'aguantar. A mi em deixen una petita manta i em tombo com un animal entre els cossos d'ells i aixi, a poc a poc, pujem, pujem de 2.300 fins a 4.700 metres d' alçada. El cel desde el camio es veu precios, he vist ja tres estels fugassos i la Cruz del Sur que em segueix, tambe Venus i tot el que es pugui veure.....pero el fred es insoportable, dins la caixa ningu diu res, ningu es mou, tot son cossos quiets, intentan crear calor i no perdre'l. Em sento molt privilegiat de viure una historia aixi, aixo es el que fan moltes persones per anar a la Paz i sovint, jo nomes he tastat una petita mossegada. Arribem a Fatima, freds, glaçats, pero vius i donem les gracies als amics i busquem un taxi que ens atravesi d'una banda de la ciutat a l'altre, jejejeje. Arribem ens escalfem, xerrem, fumem i caiem rendits sobre el sofa, la nit fa el restant. Bona nit i tapat.
Salut i forsa, el Rusky us desitja per sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada