Emocions solitaries a l'oest del Illampu III

Dilluns 25 de juny, a la tenda s'hi veu claror, ja es de dia, pero un sorollet a la lona em fa esberar, em sembla que neva,si a fora tot es boira, el dia avui ha començat molt dolent, dins el sac s'hi esta molt be. M'hi tombo i passa una hora, la cosa ha millorat ja son les vuit i mitja, la boira corre per la pampa, jo començo a moure'm, menjo un xic i trec tot l'equip, avui anire a una vall mes al sud on em va semblar veure una tenda taronja. La meva tenda esta xopa costa que s'eixugui, tot l'altre material ja esta a punt, mentre el sol lluita per un forat en el cel boirós, ja em disposo a travessar la pampa, ho faig per l'esquerra, primer un cami, pero despres un merder, zones humides amb aigua amagada em fan equivocar mes d'un cop, moll i pesat, reposo de tant en tant, amb la vista intento traçar una bona ruta, pero acabo liat entre molses i plantes aquàtiques, aaah i la motxilla que hem mata!!. Pujo per un turo, riu amunt diviso un lloc net proper al riu amb alguna esplanada i en bon lloc per atacar algun cim, alla m'hi instal·lo, sera el camp 3, el dels tres torrents. Trec la tenda, es encara molla, però la munto i aviat s'asseca, el dia continua gris i tapat, pero la muntanya em crida i decideixo fer un porteig de material, el cim que intentare de fer es un nevado que hi ha direccio oest, pujare fins la glacera i alli deixare els ferros. Tot i aixi la boira es densa i vaig cec, nomes per alguna altre foto puc saber per on camino, pero tot i aixi em sento tranquil i segueixo pujant per una morrena, que m'indica ja propera la glacera, hi ha una gran zona de runa, molta roca estrellada al terra i en un d'aquests blocs decideixo posar a sota el material, el marco amb una fita i reposo, mentres gaudeixo de la vista d'una cresta de granit propera, ja fa estona que em crida, m'hi acostaré.... L'entrada de la glacera no es molt dura, pero hi ha uns seracs amenaçadors, tot i aixi em sembla que tindria temps per amagar-me rere algun bloc, doncs n'hi ha dins la glacera.

Em giro i m'acosto a la cresta, ull Rusky!!, no portes res, ni cordino, ni gats, ni ferros, ni casc, pero que collons, acostems-hi que fa bona cara. En una canaleta que puja directe em fico, grimpo i escalo algun pas i despres busco unes plaques amb fisures precioses, aquestes em porten directe en un collet i d'alla començo a grimpar direccio oest, buscant la punta de la cresta, l'haig de vorejar per la dreta i despres per l'esquerre, amb una pujada divertida s'arriba a la punta, lloc on els blocs semblen peces de domino. Al cim hi reposo, penso en amics, molts amics que estan ara aqui amb mi, la boira pero em torna a posar a lloc i decideixo moure'm, doncs sembla que cau alguna voliaina. La cresta comença picada, pero es pot evitar per algun costat, hi ha passos de cavall i algun bloc que te poca gravetat. Tot i aixis es fa be, per moments sembla que estigui al mig del Pirineu, la roca, la boira, el sentiment..., pero quan la boira se'n va, es veuen les grans glaceres, crestes, llacs i recordo on soc, a Bolivia!!.

Passo un collet, es puja per l'esquerre entre blocs gegants i s'accedeix de nou a la cresta, que ja no deixo fins als seus inicis, ja mes ample i mes caiguda, reposo en un bloc mentre escric, contemplo la Punta Gavarresa i avall, a la petita tenda.

Quina mandra baixar, em quedaria sempre en un lloc aixi, amb vistes privilegiades, pero som animals de vall i hem de baixar. Baixo mes per la dreta d'on he pujat i el cami em sembla millor per dema pujar, doncs espero la lluna, pero si no, no hi ha cami i aqui res de res. Arribo a la tenda, la boira aqui es minsa, inclus el sol em saluda per moments, em rento un xic, faig alguna foto boja, menjo i veig com la tarda ja entra a la vall, repasso menjar i l'ascensió de dema, segur que sera intens, no tinc res d'informació, ni se el temps com funcionarà demà, pero alguna cosa provarem. Vaig a passejar, la fresca ja es intensa, la llum mes opaca, camino i camino sense nord, de pedra en pedra, de pla en pla, pensant, somian, estic com en un estat general de benestar. Torno a la tenda, menjo una xocolata i em poso a llegir, poso el despertador a les 4:15 del mati, sera d'hora, tard????? be, ja es veurà.

Dimarts 26 de juny, fa estona que estic despert tot esperant el so del despertador, pero em sorprèn una nit molt fosca, neta de nuvols pero fosca de llum. Trec el cap a fora i no veig res, ni cap on anar, ni res, mare de deu, quin merder!!. Em fico al sac, rumio, rumio, que fer? aixi em va passant l'estona, esperant que el crepuscle doni senyals de vida, pero res, al final després de mandrejar bona estona, prop de les sis surto a fora i no es veu res, ric sol del merder on em puc ficar, pero amb l'ombra d'una aresta de roca em vaig guiant, mentre travesso una zona humida, pero gelada on despres comença una tartera de blocs i rocs, alli hi pateixo mes , pero amb calma li vaig guanyant metres.
Començo a fer la morrena, al fons el blanc del gel vol despertar, darrere meu l'albada esta petant el cordo umbilical de la lluna, colors rosats espeteguen pel cel. Cansat però amb forcés arribo al lloc del material, m'assento, bec i menjo mentre gaudeixo de la lluita de colors celestials i de la lluita de la nit amb el dia. Ja amb els grampons posats, amb la mirada amunt i amb la benedicció dels Apus, decideixo entrar al gel, esta dur al principi, te petits penitents, pero aviat em trobo amb sorpreses. Travesso la linea de seracs penjats que hi ha un xic a la dreta, pujo la rampa i ja estic calçat dalt del cavall, la massa de gel s'em fa enorme, grans esquerdes em marquen el cami i aixi, a pas lent, observant, intuint, vaig ascendint la glacera. Es plena de penitents, n'hi ha que son mes grans i dificulten bastant el progres, pero la pendent no es molt forta i vaig fent be. El dia ja esta iluminat, el sol ja corre pel cel, pero uns nuvols prims i allargassats fan que el dia sembli inacabat. Jo un xic tens, vaig pujant i observant la glacera, ara per aqui, ara per alla. Passo un cim i segueixo mes a l'oest, una gran rimaia travessa la pendent de neu, pero un gran pont de neu cau i dona la possibilitat segura de creuar. Deixo el basto clavat i pujo amb els piolets, ara sembla que el cim sigui proper, pero una gran planura et porta al fons, allà una pendent al cim i del cim, bufff, tot, d'alla es veu tot!!. Veig el Titicaca proper, l'Ancohuma el pujo amb la vista, l'Illampu m'esta felicitant i jo..., jo a l'aresta, amb la boca oberta i amb la ment mes oberta. Fa vent, bufa un xic, pero el que veig faria aguantar un huracà, menjo tranquil uns fruits secs, mentre reconto cims, miro glaceres i arestes al sud i al nord........ Passo uns minuts bonics, tranquil,assentat a l'aresta, tant sols mirant, tan sols sentin, qui pogues saltar d'un cim a l'altre, tocar amb els peus cada aresta, l'imaginacio, l'imaginacio ho fa i es intens. Despres de la sessio de fotos, em decideixo a baixar, el dia es veu be, pero qui sap si la boira correra molt, m'acomiado dels Apus, el cim del Janko Piti, de 5878 metres mentres començo un descens tranquil, alhora que segur, observant cada pas, cada coll, cada forat en el gel, cada vista inolvidable per sempre mes, soc l'únic humà que volta per aquestes valls i per mi rebre tant em deixa col.lapsat. Travesso la rimaia, baixo la pendent forta i entro a la falda de la glacera, ara ja mes tranquil, son les deu i es d'hora, pero el cansament psiquic es nota molt, vorejo grans esquerdes, mentre sento sorolls dins el mil·lenari gel, m'escapo dels grans penitents i ja soc prop de la rampa final, que em porta directe fora de la glacera a terra ferma, be, tampoc tant ferma. Caic rendit sobre un bloc, respiro fort, em trec roba, el material, bec molt, bec sense control, menjo el que queda i descanso, ohh que be!!, el sol m'abriga i em fa sentir be, passo vint minuts estirat, davant el front glacial, el dia es precios, calent i prou net. Segueixo baixant pel mig del torrent glacial, que no te aigua, pero que es ben visible, es veu epoques en que ha corregut. Traço diferentes variants i per fi ja estic a la pendent, ja nomes uns cents de metres lluny del camp. La tenda brilla un xic, pero la sorra que hi a alla la empolsina i la deixa ben bruta. Baixo per un torrent, aprofito i carrego d'aigua, al fons l'Illampu m'enlluerna la vista. Baixo al camp, caic rendit, el paisatge que m'envolta fa de somni i jo m'adormo un xic fora del sac.

Mes tard, aprofito per rentar-me a la fresca aigua i estic tota la tarda mandrejant, menjant i passejant pels voltants, on hem trobo amb un ramat de llames curioses, entre elles es foten garrotades i quan em veuen, totes quietes van aixecant i ajupin les orelles, amb una cara comica els hi parlo, pero no acabem d'entendre'ns. Volto per una paret de granit, allà jec, contemplo la trencada glacera, el sol va anat a l'oest, els cims estan amagant el seu preuat calor, jo baixo fins la tenda, cansat i amb gana menjo un xic mes i em fico dins el sac, encara es clar i la boira ja comença a pujar, la fresca i la foscor estan a les portes de la pampa, llegint i pensant m'interno en un son, el son de la felicitat, avui he pujat el Janko Piti de 5.878 metres.

Dimecres 27, Em llevo amb l'albada, el dia es veu net, solitari com estic aviat em poso en marxa aviat mentre menjo el poc que em queda, doncs vaig deixar un dipòsit mes avall, allà si que n'hi ha de menjar, jejeje. El sol cau explosiu sobre la paret del Kasiri, els colors canvien per segons, tot i aixi al camp de neu li falten hores per que aquest arribi. Em disposo a desmuntar el camp, avui baixo fins al primer lloc, aqui menjaré i decidiré que fer. Comenco a treure-ho tot, a fora faig la gran estesa i comenco a fer una inmensa motxilla, la gran carrega que em porta a tot arreu, be, que jo la porto i collons, com pesa!!. M'acomiado del lloc, el sol encara no ha arribat, els torrents glacials ploren poc, doncs pel mati el desglaç es minim. Atrapo el sol mes avall, saltant la humida plana, alla decideixo voltar per l'altre banda de la Pampa i collons, ho passo malament, doncs el camí es irregular, la motxilla molt pesada i el sol ja comença a cremar dins meu, tinc la pell de la cara ben seca, sense crema ni pintallavis he pujat aquest cop, pero entre la merda que hi porto i la costum, ja m'assemblo a un de la comunitat. Grimpo, desgrimpo, trobo sender, el perdo, em trobo l'àliga que sempre escandalitza la vall, tambe un ramat de llames, on dues que s'acosten(serien les portaveus) es posen nervioses i m'amaguen atacs, pero jo,amb el basto aixecat i el meu Aimara incipient, els faig saber que soc el pastor.

Poc a poc vaig deixant el paradis, em giro melancòlic, amb totes les aventures passades en aquesta pampa, trist començo a vorejar un petit llac i a baixar per les pendents i tarteres que hem portaran al Camp de la Laguna Seca. Suo bastant i el pes em cansa, pero observo i reconec cada lloc, cada sender, les meves petges en la pols, soc el perdut de l'Illampu. Arribo al meu camp base i busco entre els blocs gegants, trobo les bosses, tot be, menjo papas frites, olives, fruita, buff quin banquet!!!, com necessitava una dosis extra d'energia. Assentat sota el gran sol, rumio on fer camp i decideixo ja fer-lo en baixant, prop de Challpampa, pujare a portejar els ferros i dema m'acostare a l'Illampu, fare la glacera i si puc alguna coseta mes. Omplo aigua, engrandeixo el equip que potser pesa vuit quilos mes i començo a baixar, el problema es travessar el riu, ara ja te mes caudal i amb aquest pes, res de saltar.... Uns anecs curiosos que estan al riu em sorprenen, els havia vist a El Chalten (Patagonia), i veig que aqui tambe n'hi ha, es capbussen al riu i per molta corrent que hi hagi, van amunt o avall, fan el que volen i a mes son preciosos, la ploma i el color es inoblidable. Per fi travesso el riu en una zona on s'eixampla, es poc fondo, amb les botes no m'entra aigua, em giro i em despedeixo de la zona, fins uns dies, fins sempre.......... Pujo un petit turo, cansat, suat i amb ganes de deixar el pes, reconec una zona mig plana, hi veig un torrent i prop es pot pujar cap a la glacera del Illampu, alli sera el camp. Quan hi arribo veig que no es tan pla, pero be, aqui estare a gust. Monto la tenda, trec el menjar, el poso a l'ombra mentres instal.lo l'habitacio. Deseguida surto amb la motxileta i els ferros, els pujaré amunt. Grimpo entre blocs, pujo per pendents d'herba relliscosa, pero arribo al fil de la morrena, es gegant, ja m'ho conec, pujo i pujo, pero alguna cosa dins meu em fa pensar i si vas a trucar al poble???? i si els amics encara estan vora d'aqui????? si truques poder ho sabras, el Dani ho sap!!!!, i el cansament de la pujada, s'agreuja pels pensaments de baixada, ja amunt, em paro, m'assento cara a la vall i despres de parlar amb mi, decideixo baixar, aixi de cop, sense pensar-ho començo a baixar, tarteres, zones de vegetació, blocs gegants, corredors herbosos i relliscosos i ja em trobo de cami al poble. Com un boig baixo i baixo, inclus corro, doncs son les dues gairebe, i a les sis i mitja no tindre res de llum. Amago el material, menys pes i començo a baixar pel cami de les llames, es dur, pero es que pujant encara ho sera mes, una força interior no em fa pensar en lo dur de la pujada i avall, avall, de cul, volant, com fos, vaig cantant per dins, pensant amb solucions i per fi s'esvaeix la boira i rere la boira, la gran Pampa que porta a Cocoyo, alla cavalls, vaques, llames, tots pasturant, jo com un fantasma surto dels cims, entro a la Pampa, la travesso sota l'atenta mirada dels animals i de la gent que volta. Arribo on hi ha la cabina, la mamita em diu que hi ha linea, suerte!!, em dona la clau, truco al Dani. I com no.., em respon i em diu que ells van canviar a l'ultim moment de vessant, problemes logistics els van fer triar Laguna Glacira, que es exactament a l'altre banda del massis, davant meu, pero amb les muralles celestials del Illampu i l'Ancohuma. Ric per no plorar, pero la historia ha anat be, he descobert una zona bastant verge, m'he trobat de nou amb mi (i ha estat divertit), he patit, hi he gaudit com un boig de la natura que la Pachamama em tenia amagada. Parlo amb la mamita, compro foc i sal, tot imprescindible i li dic que demà baixaré per marxar ja cap a Sorata, ella te ganes de xerrar, demana i demana, pero a mi se m'acaba el temps, haig de pujar amunt rapidament i em despedeixo"al tiro". Una cursa boja comença, tinc les cames cansades, pero poc a poc creuo la Pampa, comenco l'ascens, buff!!, que dur, que llarg, que massa. No paro, la boira ja em declara la guerra, mes amunt s'obre una mica, jo entre suor i pressa, gaudeixo amb la vista de cascades que van bastant plenes d'aigua que cau amb rabia vall avall amb força pels torrents verticals. Arribo on he deixat els ferros, els carrego, la llum ja es tenue, la nit ha arribat, pero jo en un ascens boig, arribo al camp, on el riu em saluda i em demana per que he tardat tant.

Mentres faig el sopar es fa fosc, al moment, encenc fonoll i faig pa torrat que batejo amb un xoriço de “muerte”. Despres pasta i la nit, la nit i la lluna ja fa estona que es deleixen del meu sopar, una mica per la Pachamama i entro al llit, on les irregularitats del terreny amotllen el meu cos a ell, bona nit, bona nit amics de la vall.