Rurec entre gel i roca, vida salvatje!!

Dimarts 7 d'agost, ja mes recuperat del Huascaran em llevo amb tot empaquetat, fa sol, caloreta ja son les vuit i baixo per que la Gisela ja m'ha preparat l'esmorçar. Quan em veu s'exclama,"te esta cayendo toda la piel, pobrecito"!!!. La Gisela es la dona de l'Aritza, l'alpinista i guia Vasc que viu ja fa uns 15 anys a Huaraz. Surto de casa seu ple de crema solar i amb la gorra del Bolivar, doncs m'haig de cuidar, si no la nova pell sortira ben cremada tambe. Em despedeixo d'ella mentre pujo al taxi, la seva cara d'alegria es barrega amb la de compassio, doncs ella sap prou be que les muntanyes a vegades no et deixen tornar..... Arribo a l'estacio d'Olleros, he quedat amb un arriero alla, a partir de les deu l'hora s'acosta i nosaltres no marxem, doncs no s'omple la combi(furgoneta de trasport), al final pactem un preu mes alt i sortim en direccio est. Correm esberats per la malmesa carretera del Huaylas, toldos estesos a la cuneta que estan plens de llegums mentres les assequen al sol. Homes i dones volten per la vora, tambe gossos, porcs lligats pel coll, gallines i galls....i aixi anem creuan pobles i poblets fins arribar al pujador d'Olleros, ara ja som a nomes 10 quilometres. Aqui nomes trobo pols i mes pols, fins que arribem a la plaça del poble, aqui baixo i ben be, no se on soc, nomes tinc un nom al cap..., Hilario Rimac.
El busco i com no..., esta en un bar sense fotre res, cony d'homes, son uns mandrosos!!!. No l'han avisat de la meva visita, pero despres d'acordar un preu(bastant alt per mi), marxa a buscar els seus burros. I torna enprenyat, nervios e intentant canviar el meu planing, "amigo, es tarde y se me llevaron los burros, mejor mañana vamos arriba, tengo un grupo que sube hasta la quebrada"......... que noooooooooo!!!! Despres de convencel, em diu que mes amunt, en un poblet, Cangrei Grande, en alla trobarem algun cavall o burro per llogar. Pero fins alla, tot sobre nostre, carreguem les motxilles i començem a pujar, voltant les terrasses de cultiu, vorejan el riu, tot aixo amb una calda que et fregeix. A la plaça de Cangrei, es movilitza Hilario i aviat troba burro, pero al moment canvia i busca un cavall per ell tornar mes rapid avall. Mentrestant aquest es posa nervios al costat d'un home vell, que a les deu del mati ja porta una llufa de por, jo amb paciencia escolto i miro. Carreguem el cavall i sortim del poble entre porcs i gallines que ens envolten. Arribem a una casa i alla ell es para, al cap d'un moment ja torna amb noves noticies. "Mira, este es John y te va a llevar, yo me quedo porque mañana me voy con turistas, y poder preparar". I aixi es la vida..., au paciencia i amb el John manant el cavall sortim pampa amunt, el color es groc, de diferents tons, pero groc, l'herba i els fanals son secs del fred i del vent que regna aqui. Vorejem una gran tanca, al fons es veu un cim, es el Shacsha de 5.703 metres, realment es precios i es veu prou empinat. Davant nostre, ja trobem molta pampa que poc a poc anem assolin. El cami es fica en una vall, es el principi de la Quebrada Rurec i a partir d'ara son uns 16 quilometres fins a la laguna.

Sense parar anem conversant, el John te 22 anys, es arriero i tambe camperol i esta solter, cosa extranya li dic.... Un riu de color transparent que deixa les pedres de colors rovellats baixa per la vall, trobem cabanes de pastors i bestiar, pero totes estan desertes. Mes amunt trobem un ramat d'ovelles guardat per uns gossos bastant salvatjes que intenten atacar el cavall i tambe a nosaltres, jo agafo el basto fort i em preparo per la lluita, pero al final tornen a casa seva. Ara ja es veu una zona prou rocallosa hem recorda el Pirineu, una cresta trencada de color grisos retalla el cel, tambe s'hi veuen alguns arbres, sobretot quenuals i altres matolls. I per fi despres de creuar una porta i comencar a veure vaques, sortim a l'ultim tram de la Quebrada, on es veu desde el cims d'herba, fins al Rurec, lluny a l'extrem de la vall, ben altiu i amenaçador. Començem a atravessar una pampa gegant, on centenars de vaques pasturen, son del Parque Nacional Huascaran i les cuiden uns pastors que viuen en unes cabanes prou autentiques. Estem cansats i el John em diu que fins per aqui em portara, que ell ha de tornar, i jo em deixo fotre, decideixo quedarme aqui, a uns 8 quilometres encara de la laguna, molt lluny dels nevados, molt lluny de tot. Ens visiten els pastors, salutacions, fumem uns cigarrets i despres quedo tot sol sobre la pampa, en un prat en pendent, una zona tranquila, lluny de besties i amb parets de roca que aprofitare per cuinar-hi. Abans miro l'hora i crec que puc fer un porteig amunt, no se on, perque no se ben be on soc, pero començo a tirar amunt, per unes pendents amb herba que em fan el pas lent i pesat, la verticalitat es bastant forta, i em canso prou. Pujo i pujo, la pampa i alguns llacs queden minusculs sota meu, començo a veure la magnitud de la vall, veig millor les grans parets de granet i la punxeguda Punta Numa. Calculo que son de 300 a 700 metres, amb sostres, fisures i plaques que farien caure la baba als mes roqueros del planeta. Jo amunt, buscant la neu, buscant el gel, buscant un collons de senyal, pero no veig res, pendents i pendents d'herba i blocs gegants de roca com fantasmes congelats. Per fi una aresta em porta al fil del cimet i desde alla diviso el majestuos Shacsha, llunya encara i abans d'ell un cim, no tant bonic pero accessible i a la meva mida. Desde aqui es veu molt mes..., es veu el Urpiash, el Uarashraju i la seva llacuna verd oliva que resta al fons de la vall. Fumo un cigarret, mentre els colors del cel es tornen mes tristos i apagats, deixo el material assegurat sota un bloc i em despedeixo d'aquest privilegiat mirador, dema pel mati tornare a ser aqui, pero amb la intencio d'arribar fins al Shacsha. Baixo per les pendents volant, saltant i cantant, esbero ocells que tranquils s'escalfen sobre els rocs i l'ultim tram el baixo amb mes calma i contemplan com el sol ja es vol amagar, rere la Cordillera Negra. Arribo a la tenda i hem faig un berenar sopar, sense respirar endrapo pasta i entrepans, barregats amb olives i amb un tang del 2002, tot exquisit!!. Passo de postres avui, doncs el cansament em dobla i el sopar m'ha omplert fins al coll. Sorprenc una guineu que m'esta mirant a uns 10 metres de mi, collons...., començo a espantar-la, no vull que m'ho faci ella mentres dormo. Dins la tenda preparo lo poc que tinc de carregar l'endema i em poso a dormir, esperant el soroll de la guilla que s'acosti al meu rebost. Em desvetllo, es mig fosc o mig clar, sento soroll fora, son les vaques que han pujat aqui amb mi, estan pasturant i no molesten, jo estic apretant la tenda amb els peus, doncs la pendent m'ha fet correr fins a baix.

Dimecres 8 d'agost, em vesteixo i surto fora, sento el gelid aire, pero tambe sento el calid proposit de comencar a caminar, de viure i veure coses noves, la natura avui em tindra una sorpresa???? Faig l'esmorzar..., lleteta, cacau i krispis i quedo ben tip, ple de liquid, calçat amb les botes i amb la motxilla a l'esquena, surto pendent amunt, al meu voltant les vaques fan com cada dia, pasturen i deixen que el sol les escalfi, tenda tencada i amunt. Pujo i pujo, el sol ja m'ha atrapa i la calor es forta, he hagut de fer una parada d'emergencia, doncs la llet m'ha fet correr l'aparell digestiu avall. Penso en el viatje que porto, en els amics que he fet, en els que he perdut....aixi emocionat i content la pujada no es fa tant monotona i a la vessant contraria els cims dormen encara dins el fred i l'ombra. Diferents classes d'ocells cantadors em volten, de petits i mes grans, inclus un falco gris fa acrobacies de vol per distreurem. Arribo al diposit, el dia ja es alt, el sol escalfa i em fa treure la roba, m'assento per beure i menjar un xic. Traço una linea imaginaria, sera la d'apropament al cim, doncs abans d'arribar-hi tinc una zona de parets i plaques de granet, que les travessen alguns corredors, aqui no hi ha neu encara. Decideixo revoltar per sota la cresta i no fer-la per dalt i touxe!!, perfecte, sota hi ha un llac, esta quiet i tranquil, ni vent, ni corrent, el vorejo sense fer soroll i començo a pujar per les plaques, ara es dur, es cansat, fa estona que volto i encara soc lluny del cim. Despres de grimpar i contemplar el paisatge, arribo a la cresta, es de blocs i a vegades per la dreta o altres per l'esquerra vaig fent cami, amb compte travesso el cim de blocs per sota, doncs per aquesta vessant hi ha un tall d'uns 70 metres fins arribar al coll que porta al nevado. Per l'altre vessant, la nord hem trobo un corredoret, que desescalant aconsegueixo baixar i em situo ja prop del coll. El dia va corrent, pero jo encara mes, bec un xic i travesso el coll, veig fites, aixo fa que hem refii un xic. A l'esquerra cau la glacera del cim i terreny que ve ara son plaques i mes plaques de roca, on la glacera fa anys es va perdre's per sempre mes. L'entrada es dura, haig d'escalar un xic, pero despres l'adherencia es molt millor i pujo fins un corredor, ara ja amb neu. Em calço els grampons i comenco a pujar uns trenta metres i arribo a una aresta, es preciosa i aerea, m'hi calço les punxes, aqui es roca i gel amb caigudes pels dos vessants. Despres de recorrer uns 50 metres exposats, ja soc en terreny mes segur, aquest s'eixampla i per fi progreso mes segur. A l'est s'hi veu el final de la quebrada, la laguna, el Rurec, el Uruashraju...., la magnitud del que m'envolta es fa mes gran per moments i jo em sento mes petit, molt mes petit. L'aresta es torna glacera, sense esquerdes perilloses i nomes em queda creuar una planicie per pujar una pendent suau de uns cent metres. Davant meu hi ha el Shacsha, aquest fa por, la seva paret vertical es torna a dalt una aresta finissima, que em posa a mil nomes d'imaginarmela. Jo, a baix al Shacsha Oest, un cim no tant bonic, pero collons que m'ha costat lo seu!!!, te una aresta en cornisa i sota es perd la glacera oest del cim, que cau centenars de metres fins a un llac de color turquesa. gaudeixo del cim, pero quedo amb ganes de mes, doncs davant meu hi ha una gran obra d'art, ara estic a uns 5.400 metres i faig les fotos corresponets.

A l'oest les pampes i la Cordillera Negra fan goig, son pintades amb les ombres dels nuvols i els llacs que hi han, l'extensio es gegant, molt gran. Al nord, hi veig alguns cims, no els conec, pero son preciosos i els saludo amb molt respecte un cop mes. Menjo un xic, vorejo el cim, buscant una baixa directa, pero no..., tot es molt vertical i prou exposat, per fi em decideixo baixar, el dia encara es clar i net, almenys aqui a dalt, mes a l'est els nuvols ja juguen amb les crestes. Baixo i deixo la meva petja en la glacera, es bonic veure el cami efimer que un deixa enrere, l'il.lusio creix. Desgrimpo i atravesso la cresta amb compte, quedan bocabadat de la caiguda a l'est, mentres em trec els ferros per baixar les plaques. En comptes de tornar per la mateixa vall fins al coll, decideixo baixar mes a la dreta per sortir amunt, a la Quebrada, aquest cop les fites m'han donat confiança. I comenco a davallar per una vall dreta, rodejada de parets de granet inacabables, algunes amb les fisures plenes de neu, pels costats no tinc sortida, ara les parets em tallen el pas, pero vaig baixant tranquil, refiat, pero amb una sensacio extranya dins meu. De sobte les parets es tencan mes i mes, sota meu comencen a sortir plaques llises, primer es baixen, pero despres son força verticals, a mes una vegetacio de matolls i quenuals comencen a aflorar. Començo a quedar tancat, com en una trampa per besties, em fico a la gola del llop. Ja no veig sortida, tot son talls verticals i plaques infranqueables, no hi ha pas..., pero em fico entre arbres, per un corredor i guanyo mes metres, nomes de pensar en haver de recular i pujar el que he baixat, em cauen els ous a terra i la moral mes. Pero com un ratoli, busco el forat que em treura d'aqui i rascant-me entre el quenals, baixant de cul pel corredor, aconsegueixo arribar en un resalt vertical de deu metres, aquest si que no es baixa!!!. Pero trec el cordinet, rodejo un quenual i alehopp... rapelo per la cascadeta d'aigua. Em sento mig salvat, pero aviat em dono compte que hi ha mes problemes, sortosament un altre rapel de 15 metres els soluciona. I despres vorejo les terrasses que em porten on les vaques ja arriben, content i cansat somric del merder on m'he ficat i d'on m'he sortit.

Seguint traçes de vaca ( o sigui cagades) vaig baixant, tot i aixi hi ha llocs on la roca es molt vertical i cal de vorejar, em fico dins el bosc d'aquests arbres que m'han salvat avui la vida, els ocells canten victoria. Arribo al pla, per fi soc a la vall, les vaques curioses mirent la bestia que els ha sortit del bosc, pero continuen pastant, el dia s'acaba i necesiten fer la jornada. Segueixo el sender amunt i faig un quilometre abans no arribo a la tanca, els pastors separen la vall en dos i aixi les vaques uns mesos menjen a la zona est i els altres a l'oest. Salto el mur de pedres i un nou mon s'obre als meus ulls, mes salvatge, mes tranquil on centenars d'ocells van de matoll en matoll, cridan al extranger que arriba, jo els torno la salutacio. Mes amunt sorprenc per primer cop als Andes, cabres salvatges o "venados" que els diuen aqui, son uns cinc, tres amb banyes em miren capciosament, es giren i aixequen una gran cua blanca que els fa molt graciosos, amb atletics salts s'amaguen de nou al bosc. Pujo sense parar, doncs vull fer el camp mes amunt i ara hi deixare aquest material que hi porto, per tornar i buscar la tenda i tot el que quedi.
En una zona on el riu s'amaga entre la vegetacio i les roques, hi trobo un planell, arbres i lloc per la cuina, ho deixo tot i baixo sense parar, creu-ho tot el que he pujat i m'arribo fins on tinc la tenda, uns 4 quilometres mes avall. Desmonto tot, i em sorpren l'Hilario, ha pujat amb els turistes i em ve ara a fer la pilota, pero jo ni me'l miro, fotaria una bestiesa, cada moment que passa em posa mes nervios aquest collons d'home.

Menjo un xic, pero encara es aviat doncs son les cinc i gairebe fins les sis aguanta el dia. Començo la travessa de la vall, pujo amb pes, pero amb ganes de canviar de lloc, alla estare molt mes tranquil, sense vaques ni pastors. Travesso la vall, vorejo les enormes parets de roca, que em fan quedar amb la boca oberta, la respiracio i el cansament es alt, no he parat desde que m'he llevat, el dia es va enfosquin, al fons el Rurec agafa colors rosats, l'aire bufa mes fort, pero el calor corporal es alt. Per fi, just quan el dia es vol morir, llenço al terra la gran motxilla i ja soc a casa, la nova casa. El riu, es a quatre metres de la tenda encanonat a la roca, el soroll es agresiu, pero em relaxa. Monto la caseta, la cuina i el llitet i quan ja es fosc em faig un gran sopar, me'l mereixo!!. La foscor fa que el vent pari, el cel s'estrella, el riu no para ni de nit, i jo aqui solet, medito mentre menjo la pasta. L'endema, anire a la mateixa vessant, pero mes al nord, als Cashan, dos cims de 5.700 metres, agermanats per arestes de gel i roca, a veure on son..., jo encara no els he vist, jejejeje. Em fico dins la tenda, la musiqueta del riu em transporta i sonmiu, sonmiu molt aquesta nit, nomes el mal d'esquena em fa desvetllar en algun moment, pero el cansament em fa anar corrent avall.....