Circuit del Illampu, entre boires i gegants.

31 d'agost, data fatidica a les Espanyes, que a mi a La Paz, no em suposa cap marca, nomes que els dies passen, el temps s'espatlla i l'expedicio IMAX es va retrassant, jo amb les pors de que el temps espatlli el projecte si es massa tard, m'endinso en una nova volta. A l'agencia un client angles, el Keith, ha llogat el trek del Illampu, set dies donant la volta al seu massis i tornant vorejant l'Anchoma, el pic mes alt del massis. Jo, encara no se amb quin carrec me'n vaig amb ell, com ajudant, per veure i conseguir material fotografic que a l'agencia li anira be per publicitar despres. Sortim al mati, jo i l'angles, ell es llarg com un Sant Pau, te 57 anys, s'ha jubilat fa poc, la seva cara i els seus gestos em recorden el meu pare, i tot i la manca de conversa, doncs el seu castella es sota minims i el meu angles es "anar fent", ens entenem prou be i fem el viatje fins a Sorata molt mes entretingut. Passem l'altipla i els nuvols s'enganxen a la propera Cordillera Real, al est i a l'oest el blau del Titicaca es va descobrint, fins que ens desviem cap a Achacachi, alli ja nomes veiem que altipla, gent, animals, comunitats i nuvols, nuvols que amaguen la bonica cordillera.Comencem la baixada a Sorata fins als 2.600 metres, la ruta esta en obres encara i entre parades i esperes arribem vora les dues a Sorata. El poble esta igual de tranquil que quan el vaig deixar, la seva gran plaça, alguns vells que seuen als bancs, les combis que es preparen per sortir a La Paz, els nens i nenes uniformats que surten de l'escola, els gossos vagabunds que ensumen i busquen qualsevol indici de menjar.....es com tornar a casa, jejejeje. Anem al residencial on ja vaig estar fa uns mesos i en habitacions diferents doncs ell es client i jo soc currante, ens acomodem i sortim a dinar. Mentres menjem a la televisio em sorpren la "supercopa d'Europa" i el que em sorpren mes es una noticia sobre un tal Antonio Puertas, que va morir per una crisis cardiaca, amb la pell de gallina m'emociono per dins al veure la cara dels companys del jugador mirant amunt buscant-lo entre les estrelles.La tarda passa rapid, em sorpren al correu la Carme, de La Vanguardia que vol que li expliqui el viatje per penjarlo al "lector Opina", content li responc i li envio un petit escrit, que dies despres crea una petita confrontacio,jejeje em fa riure, pero tambe pensar. A la tarda ens quedem amb el Julio l'arriero, ve d'una festa i va mig embolingat amb una carona de felicitat i de bona gent. Parlem i quedem doncs sortirem l'endema a les nou, ell comprara el menjar fresc al dia i sortirem direccio Laguna Chilata, son uns 1500 metres de desnivell força amunt. Sopem junts amb el Keith i conversem el que ens deixa el nostre vocabulari i anem a dormir, jo aprofito per llegir i fumar-me un fly, doncs dins l'habitacio colonial on estic, les sensacions son genials. El sostre de l'habitacio toca el cel, el altissim i els mobles i els quadres son encara de l'epoca on hi vivia la familia d'alemanys empresaris de la goma.

Dissabte 1 de setembre , El dia es lleva enboirat, els ocells canten al jardi florejat del residencial, sorolls de gent i cotxes ressona a fora el carrer. Em llevo, em vesteixo i surto a esmorzar, em trobo el Keit i esmorzem junts, em diu que el Julio em busca, que deu voler aquest ara?, quina por!! Ben esmorzat ens trobem a baix, a "lovie", gran com la sala de ball d'un palau, el Julio em diu que no te lloc per mi a la seva tenda, jo no m'he endut la meva i ara resulta que ell vol que en llogui una als seus amics i a mes em diu que haig de dur la meva motxilla a l'esquena, doncs en una mula nomes hi poden cargar lo del Keith i el menjar. Collons!!, les coses començen a moures, ja destrempat i enprenyat decideixo marxar sense tenda, fare bivac i si "llueve me buscare la vida!!! Sortim del centre per anar a buscar la mula, pel cami trobem alguns borratxos, doncs ahir avui i dema hi haura grans festes pel voltant. Començem a marxar, carreguem la mula, al voltant passem ametllers florits i conreus verds alegren la vista. Algun porc jeu a l'ombra d'algun matoll, els galls volten com gossos, sense nord i nosaltres començem a vorejar les carenes direccio oest, el cami es ample, va marxant a la dreta, anem el Julio, la seva dona, el Keith i jo, la gran familia. Ens creuem amb comunitaris que baixan a la gran ciutat, creuem un riu, ascendim per un torrent, entre desenes de camps que reposen la seva terra, jo carregat amb la motxilla, vaig davant, el Keith rere meu i la familia mes avall. Hi ha bastants senders, es facil perdres i per aixo de tant en tant parem i esperem el Julio. En una comunitat la musica recorre les cantonades de les cases i els estrets carrerons, una nena fa foc amb les peles de les panotxes de blat de moro, al fons dins un camp ja molt trepitjat, hi ha una banda de musica, toquen ben fort, amb ganes i davant seu un grup de gent, tots vestits tradicionalment ballen com bojos, com poseits jo estic lluny, pero captivat, sento la força dels balls dins meu. El cami es llarg, continuem diu en Julio i despedint-me de tres petitons segueixo pujant per les terrasses i turons. Mes amunt el sender es fa pesat, rocs i pols i poques vistes, que s'acaben quan sortim en un gran planell, ja altius la vall queda molt avall, les terrasses semblen pedaços de retalls de roba cosits a la terra. Parem i decidim dinar, un dinar fred que es posa molt be, estirats a l'herba, escoltant un music solitari que entona notes magiques desde un turo amb la seva trompeta, mentres el seu ramat d'ovelles va pasturant prop seu. La dona del Julio va amb unes sabatetes d'ai senyor i ens ensenya una gran ferida al dit gros del peu, sembla inflat i infectada, li curem amb el Keith i descansem un xic mes, ja falta menys.Pujem rere un grup, ells van davant nostre pero no gaire enlla, continuem anant a la dreta i pujant, es un no parar, fins que començem a entrar a les boires. Fa mes fresca, el vent es fort, el paisatge es tapa per moments, jo davant vaig seguint l'altre grup proper i de sobte desapareixen rere uns turonets de roca just a l'altre banda la foscor d'un llac colpeja el cervell, sembla fantastic, com si de dins sortissin dracs i follets. Descanso a la seva vora, veient com la boira el tapa i el descubreix sense un ordre fix. Arriben els companys, un a un primer el Keith i despres el Julio amb la forta mula, "la Marrona". Montem el camp i el Julio em sorpren amb una tenda,"te dije que dormiria fuera", pero al final desisteixo i la monto, tot i aixi li dic que no la vull, per mes endavant fare bivacs. A mes la tenda te totes les cremalleres trencades, els bastons tambe foten goig i la tela......quasi es millor fer un bivac, jejeje!! Surto a passejar pels volts, l'aigua del llac es fosca, no hi ha corrent i sembla no molt neta. M'assento en unes plaques i em fumo un fly mentres contemplo lo fantastic del paisatge. Rere hi ha un gran turo, flanquejat per parets de roca tapiçades per molses i liquens, busco la manera de pujar, escalant un corredoret, pero la precarietat de la roca i un resalt molt bestia em fan recular i torno al camp on per fi ha arribat la mamita. Prenc liquids, doncs el te del Keith es impossible de pendre's i el Julio fa una sopa i cafe. Aviat les ganes de pujar el turo tornen i busco pujar-lo per l'altre vessant, on la paret es transforma en una vertical pendent. escalo uns sis metres i ja soc a la pendent, poc a poc vaig guanyant alçada, el llac es veu mes fantastic, encara que la boira ajuda a perdre's el paisatge. Arribo al cim on una fita i un seient es descubreix entre la boira, m'assento i com en un mon gris, descanso i escolto els sorolls que m'envolten, em fumo un cigarret, no es veu res, el biut es barrega amb el gris fosc i la foscor de la tarda ja comenca a envoltar el llac. Baixo amb les mans a les butxaques, escoltant uns ocells que piulen en una punta, la mula ha entrat a la pendent i tambe esta pastorant rere uns blocs. Per fi diviso la negror del llac, els colors dels companys i el soroll del sopar com s'esta escalfant. Al arribar a baix, el Julio ja em dona un plat de pollastre, m'assento vora el Keith i amb el meu curt i trist vocavulari conversem i menjem amb ganes. La nit ja comenca a entrar, el fred ens refreda els dits, em despedeixo de la familia i em fico en la precaria tenda, dins el sac ja tranquil, llegeixo i em relaxo, el silenci es general, ja no sento res, nomes el vent fred que entra sense trucar dins la tenda.

Diumenge 2 de setembre, fa estona que estic despert, pero no sento soroll, el Julio no ha vingut a cridar-me com li vaig dir. Per fi trec el cap per la porta sense cremallera, ja esta escalfant aigua, el Keith ja mou els peus, s'esta vestint dins la seva tenda, rapid em vesteixo i surto i aviat ja estic escalfant la gola amb un te ben calent. El dia es grisos,boiros,sembla que en tota la nit no hagin passat ni deu minuts, l'aire porta amunt i avall la boira i res es divisa a cinquanta metres. Esmorzem, no molt i sortim disparats cap a Laguna Glacial, un llac que surt just d'uns seracs de gel provinent del gegant Ancohuma, es a 5.050 metres i les vistes del massis son espectaculars, si el temps ens deixa, jejeje. Sortim i vorejem el llac, la boira sura sobre l'aigua, les animes dels antics rituals cada mati juguen amb els vius. Creuem cap a la dreta, enlla rere un sender bastant marcat, l'altre grup ara ve rere nostre i aixi anem fent cami sense veure res. El Keith va fent be, la pujada ara sembla tranquila, pero aviat les parades ens fan mes normals, els grups es van estirant, i uns ens barregem amb els altres, tot aixo sota una densa i molla boira que ens fa ajupir el cap, tot el cami. Creuem uns torrents glacials que baixen, estan mig gelats i patinem com marionetes. Seguim pujant, creuem una bretxa de roca, saltem en una vall nova, la travessem per la carena, creuant les tarteres que cauen fins al riu, passem un campament miner, sembla mig abandonat, pero en alguna cabana hi ha plastic al sostre i semblen resistents. Sempre a la dreta, al sudoest, sense parar el cami va pujant amb mes força, la respiracio es nubla per moments, el sol sembla intuir-se rere els nuvols, pero res, tot gris. De sobte, sobre nostre divisem una glacera i de cop el cel es torna blau, blau i net, sembla mentida, sota nostre un mar de nuvols queda enrere, com petrificat, amb relleus que semblen ones, amb una calma eterna, em giro i m'ho miro assentat, intentant grabar les sensacions que un rep. Amunt, ja sota el sol, el grup s'ha allargat, jo vaig davant, rere un guia i dos clients, rere meu el peloton. El paisatge, ja ben canviat, anuncia la arribada a la planicie, blocs de tots colors formen el paisatge, un riu glacial gelat cau avall i es perd com si la cascada on cau anes a parar miles de metres avall, sota el mar de nuvols. Veig el Illampu, tambe el Ancohuma, mes a l'oest i llunya, pero grandios, la boira ja es historia i el Pico Shultze esta radiant, amb les seves parets mixtes i la seva aresta de gel que talla com gavinet. En comptes d'anar directament al llac, decideixo seguir una morrena de blocs, aquesta porta en un cimet de blocs i aquets esta al bell mig del massis, entre els dos gegants i ja dins de les glaceres.Cansa bastant, pero pas a pas s'obren visates i ilusions noves, el gel brilla a matar, la neu es desfa i s'escola pel glaciar fent sorolls de torrents, les torres de roca, els corredors i canals mixtes, es massa, paro i guaito tot el sarau.Grimpo unes parets i travesso uns blocs, ja soc al cim del turo, es Pirinenc, tot de blocs mal posats i un que es llença cel amunt, com volguen travessar-lo. D'aci les vistes son inpresionants i estic saturat de natura uns minuts, m'assento, descanso i bec, pero no deixo de ficar l'ull en tots els racons. Decideixo baixar, el grup esta al fons, a la Laguna Glaciar, un llac grisos, verdos, que neix rere uns seracs de la glacera Ancohuma. Ells s'han quedat a la vora del llac, quan hi baixo despres d'un descens amb ritme, em trobo l'altre grup, em diuen que el Julio i el Keith ja han marxat, doncs avui hem de fer la seguent etapa, fins aqui dalt tan sols era un aperitiu. Em despedeixo del grup i començo un rapid descens, salts i patinades entre rocs i alguna mollada als pantalons, pero aviat ja els tinc controlats, els atrapo i junts continuem baixant. El Julio pateix, doncs encara tenim que dinar, plegar el camp i fer la segona etapa del trek, fins a Lapatya, a quatre hores d'on estem avui. Li dic que baixi, que jo em quedo amb el Keith i ell s'adelanti fent el menjar i plegant coses, aixi ho fem. I al perdre alçada, ja dins la boira de nou, el perdo de vista, sender enlla. Jo i el Keith, calladets i rapid anem baixant, gaudint i veient els canvis del mati, el gel ja ha desaparescut, els ocells canten joiosos pels arbusts que hia i alguna vizcacha salta acrobaticament pels grans blocs.

Entretinguts arribem a la bretxa, mes enlla ens trobem un grup de vaques i ja mes enlla els olors de la laguna i la gana ens desperten la pressa. Arribem i menjem, doncs el Julio ja ho te preparat, menjem, bebem i sense perdre temps pleguem el camp, decideixo deixar la tenda, aquesta nit dormire de bivac i dema segur que torno enrere, no em sento be amb la situacio que estic, ni client, ni currante, que collons faig aqui??? La seva dona, tranquila va a buscar la mula, una fruiteta i començem a carregar la bestia, be jo no, doncs ja tinc la meva carrega assegurada. El temps es millor, els nuvols i boira han aixecat el vol, son mes amunt, no fa tant fred i el sol es distingueix rere els nuvols. Sortim de Chilata, ara quatre hores fins Lapataia, justament el poblet on va neixer el Julio. Em de donar la volta, travessa a un gran circ, es verdos, amb vegetacio pero te algun desnivell fotut, la mula ho pateix mes, doncs ha de baixar i pujar alguna canal de rocs, que posa a prova la seva sang freda. El Julio, tranquil i sense mirar enrere, ni s'adona del patiment de la bestia. Baixem i baixem fins una mina abandonada, on un color roig del mineral esta escampat pel voltant, la passem per sobre i baixem una canal que ens deixa ja en un tram mes oberts, travessem un riu i anem fent petits desnivells, per aconseguir arribar a l'altre carena del circ. Descansem un moment pero seguim fins arribar a l'altre carena, abans hem travessat una altre mina abandonada, pero aquesta ja havia estat un poblet, ara fantasma. Vorejem la carena, sota meu un ramat de llames es mira curios, la marxa de l'expedicio. Aqui el cami es tranquil, no puja molt i gaudim d'un descans mes endavant. Mentres un grup de Leka Leka(ocell dels andes) esta volant sobre nostre, de sobte uns ocells diferents fan destrempar el grup i queda un ocell sol, amb la parella de rapinyaires que l'ataquen, es defensa be i desapareix a l'altre vessant, aixo si, solitari.Creuem un altre ramat de llames, el Keith fa cara cansat, pero va fent, sempre te bon humor aquest home, es collonut. Voregem el turo i ens fiquem a l'altre vall, nous horitzons, turons, camins i vistes se'ns obren i aviat, sota nostre els arbres i els conreus delaten la comunitat Lapataia. El dia ha corregut rapid, son quasi les sis, pero aviat arribem en una pampa, alli sera el camp, sota nostre el poble, es allargassat i arriba quasi fins el fons de la vall. Hi ha conreus i arbres pel voltant i un torrent muntanyenc el creua pel mig, es bonic, sembla tranquil i acollidor.Mentres montem les tendes i fem el te, els pastorets tornen del camp, amb els seus ramats, els criden i els xiulen i les ovelles belan i belan com esclaves resignades. Un ramat pero, mes rebel, sha infiltrat en una casa, la pastora quan ho veu comença a fer crits i sorolls a espategar el seu "latigo" i les posa a totes dins el seu corral verdader. El dia es va enfosquint, pero tambe sembla que els nuvols marxin, fa fresca aqui, estem alçats pero tapats del vent, els cims que ens envolten, tenen herba fins a dalt de tot, llames i cavalls baixen sols al poble, van a dormir. Fem el sopar, ja en la foscor, la mamita no diu res i jo i el Keith ajudem al Julio, doncs estem afamats. Sopem sota la llum dels frontals, freds i esgotats pel dia d'avui, jo em sento fet pols, dels ossos i de tot i el meu saquet, el meu bivac, posat en un raco de la paret de rocs m'espera amb candaletes. Aviat el grup desapareix, quan un diu,"voy a dormir", tots a dormir, el Keith em diu que si plou entri a la seva tenda, pero jo li dic que no ploura, jejeje. Dins el sac, pero fora l'aire lliure, la sensacio es genial, feia temps que no feia un bivac i l'enyorança es torna alegria i nervis, la nit fosca arriba, pero aviat em sorprenen unes estrelles rebels. Entrada la nit em desperto, el cel es ple d'estels, brillen i iluminen la fosca nit, la lluna a mitjes va creuant el cel, be no se qui es mou, si ella o jo!!

Dilluns, 3 de setembre, La nit ha passat rapida, els sorolls del mati esclaten fora, galls cantant, ovelles belan i la mula que menja cibada prop meu. El Julio ja esta fent l'esmorzar, avui ells marxen cap a la comunitat d'Anchoma i jo torno al llac Chilata o mes amunt, vull quedarme una nit mes, amb poc menjar i sense tenda. Esmorzo amb ells, el Keith ja s'ha pres el seu te, ara menjem ous i pa i bebem un gran tasso de llet i cereals.

El fred matinal adorm els dits, pero aviat la calor del moviment al plegar els trastos ens escalfa. Jo em quedare un xic mes, doncs el sol ha sortit i l'escalfor es benigna, sota la prima boira desapareixen les ombres del arriero i el Keith, vall amunt. El meu cami es al reves i parteixo vall avall, pero sense perdre alçada, creu-ho la comunitat on els nens canten l'Himne de Bolivia i els
animals ja tornen cap als prats a pasturar. Jo revolto a la vall del costat, la que haig de travessar, la vista encara deixa veure com les valls perden alçada amb força, les terrasses de conreus brillen de tots colors, al fons. Revolto la vessant, les llames i el fanal em segueixen pel cami. Arribo a l'explotacio minera, la fantasma, jejeje, on el poble encara aguanta les parets de les barraques i els forats, al mig dels rocs que envolten el poble esgarrifa i intriga. Remunto uns turons i arribo al riu, aquest te mes caudal, la boira no deixa veure la glacera que l'alimenta, alla en l'alçada. Pujo unes canals rocoses, travesso una altre explotacio minera i arribo a la laguna Chilata. Alli descanso un xic, menjo el poc que tinc, pa, ous durs, una tomaca, unes galetes, una poma i sucs de fruita. Mentre menjo una melodia de tambor i flauta rebota al cim de davant, menjo mes content i quan m'aixeco i vaig al llac, la boira que ja ha marxat,descubreix un grup de nois estan tocan, parlant i ballant. Els perdo de vista al marxar mes amunt, pero el so dels instruments hem segueix fins la bretxa. Un tall entre rocas que separa aquesta vall de l'altre. Travesso unes tarteres, caigudes de les parets rocoses properes, arribo a les cabanes on els miners dormen quan son aqui, n'hi ha una amb un sostre de plastic, un gran toldo blau, te un jaç de palla i es veu com una suite. M'instal.lo a la caseta i surto a investigar el voltant, la boira i el fred han augmentat i el cansament em fica dins el sac. Surto de nou fora, per sopar i devorar el que queda i torno al sac. Una lleugera pluja comença a sonar, acompanya la meva lectura i la sensacio de seguretat augmenta, estic com a casa, sobre la palla. M'adormo pensant en un dia millor i la nit em va despertant, veig la lluna i algunes estrelles, la transperencia del toldo ho deixa.

Dimarts, 4 de setembre, I aviat es va fent clar, em llevo, em vesteixo, menjo la poma que es el que queda i surto fora, fa fred, la boira es minsa i les muntanyes properes es perfilen rere el tel transparent. Surto despres d'amagar la motxilla entre els rocs, doncs vull anar a una punta rocosa que vaig veure desde la laguna Glacial, es veia una bonica cresta, per l'altre banda la glacera regna fins el cim. Pujo direccio al llac, seguint el cami, travesso un torrent que baixa del pico Shultze i arribo en una morrena que baixa d'unes parets de blocs. Remunto esbufegant, la boira ve i va, el cel es mostra canviant, pero segueixo amunt, començan a grimpar un tram de blocs, amb molses i liquens adherits. Surto en una plataforma mes gran, plana i plena de blocs, el dia es va aclarint, el sol ja vol despuntar sobre meu, als cims nevats. Entre blocs i xemeneis remunto un tram precios de blocs i cresta, com el Pirineu. I surto a l'ultim tram, on es mes descompost, una glacera al meu costat, vella i bruta, espera el dia de la seva desaparicio, ja es minuscula i cada dia perd. Surto dels ultims blocs i arribo a l'avantcim, on les vistes s'engrandeixen molt mes, el cel, flanquejat de nuvols solitaris vigila la terra, al fons el Titicaca es deixa veure entre el puzzle de nuvols. Al nord les arestes nevades del Shultze de 5.930 metres i el Illampu de 6.365 metres arriben i rasguen el cel, amb la seva grandiositat i puresa. Bocabadat volto pel cim, envoltat d'arestes i parets magiques, el sol ha sortit i m'escalfa i crema la pell, no m'assento i remiro el que m'envolta, l'Anchoma llunya, pero gegant es el que desafia mes al cel, altiu i grandios sembla un castell infranquejable. Les seves glaceres cauen per totes les vessants amb força, pero perden any rere any. Parets i cims glacials, roca i mes roca i un horitzo ple de nuvols, el cim fa 5.505 metres (informacio posterior a l'ascencio) i com que no te nom el batejo, jeje, la Punta Elisa, doncs, per..., be es igual, coses meves....

Decideixo baixar, mentre els nuvols i la boira encara no amenaçen els voltants, pero als cims nevats, uns nuvols grans i densos els secunden i mes avall la boira torna a ferme la guitza. El descens entre blocs i plaques, es mante entre la boira, silencios i atent baixo per on he pujat. Revolto l'ultim turo de blocs i baixo fins la morrena, on la boira m'ha retornat al mon del silenci i la quietud. Nomes el torrent sona alegre durant la meva baixada al camp Miner. Algun ocell tambe revola i canta sobre els blocs. Agafo la motxilla i em despedeixo de la zona, aquestes parets, les barraques, el seu silenci la seva quietud i pau rebotaran dins meu quan ho vulgui, fins aviat. Travesso la bretxa i torno a l'altre mon a Chilata no hi ha ningu, la travesso mentre dos anecs em miren espantats, alguna bizcacha salta pels blocs, mirant de trobar una bona posicio. Salto turons i pendents avall, el cel grisos es va ennegrint, una lleurgera pluja m'agafa creuant una pendent, pero aviat el sol trona a esclatar i els trons de la tempesta sonen als cims. Baixo fins als poblets, on els conreus ja acoloreixen el paisatje i les besties pasturen vora els camps. Alguns pagesos treballen la terra, algun pastor assentat bada amb mi, uns camps de patates verds amb unes flors gegants liles, donen vida a les terrasses mortes.Baixo fins una comunitat, la creu-ho entre porcs i xais lligats pel peu i algun sonriure infantil. Seguint el cami, ja mes proper a Sorata, doncs avui ja vull arribar a La Paz, em trobo uns nens que surten d'una escola, una escola comunal. Els nens curiosos i contents per la troballa del gringo, em fan preguntes, em diuen coses, riuen de mi, son molt eixerits, començem deu nens i jo i tots van deixan el cami per quedarse a casa seva a les vores del cami. L'ultim nen m'acompanya quasi fins Sorata i desapareix rere una baixada estreta.Els ametllers florits i ben rosats em donen la benvinguda, com em van despedir. Travesso el poble, vaig a dinar ja son les tres i trobo "almuerzo" en un bonic lloc, menjo com llop. Marxo a La Paz, surto a les quatre amb una combi, que em trasllada d'un mon a un altre. La baixa muntanya em porta a l'Altipla, on els pobles, les seves gents, les cases i els animals voltant pels carrers, la bruticia que el vent s'encarrega de plegar i La Paz, a on arribo cansat i feliç, amb ganes de dutxarme i espolsar-me, pero amb ganes de tornar als cims, un sona fort, es proper, a veure si l'endevineu???

Sort a tots, salut i força