Cotopaxi, el crater perfecte

Dijous 11 d'octubre, el dia del meu aniversari, sortim de Quito i un bus ens deixa prop del parc Cotopaxi, alli no hi ha transports publics i els privats ens demanen molts dollars o aixo creiem, al final trobem un noi que ens puja per 25 dol.lars fins al refugi i ens explica el clima i els ecosistemes del parc. Tardem una hora i mitja, que ens deixa al Parqueo, i alla ens carreguem els grans motxillots de uns 20 kg minim.Amunt en zig zag, el clima es gris i el cel ben tancat, cau aigua gelada, el fred ens glaça els dits, l'Elena va fent, ella tota petitona amb el gran bulto a l'esquena.Arribem al refugi a 4.800 metres, mes enlla hi ha la zona d'acampada, acampem i anem a saludar els nois del refugi, pero un tracte molt despectiu, doncs alli si no hi deixes dol.lars, no els hi interesses, ens deneguen qualsevol servei que hi pugui haver al refugi, ens diuen que no agafem aigua dels seus diposits, que no utilitzem els banys......jo nervios marxo d'alli cagant-me en tots i l'Elena es queda sola intentant fer-los entendre un xic l'esperit de muntanya i resulta que el refugi es privat depenent d'un col.legi de Franciscans, per que vegis quina caritat et donen aquest collons de gent. Anem fins la glacera, es a 4.900 metres, alli trobo un bassal d'aigua, omplo la garrafa i junts contemplen la pendent gelada que puja.

Tornem avall i una gran sorpresa em tira al terra, un gran forat a la tenda, a la seva base. Deseguida esbrino el lladregot, es un collons de guilla que volta pels voltants, robant i rebuscant entre la basura del refugi, pero tambe ha apres a foradar el que fa olor a menjar. Surto ben exaltat, nervios i amb rocs a les mans, l'Elena no diu res, sap que no es moment, baixo un xic i la veig, li llenço un parell de rocs i un de certer li va a parar al mig del morro.Em sento malament per tot, pero es que no entenc per que una bestia a la que estimo em pugui fer aixo i despres em penedeixo d'haver-li llençat el roc. La cosa continua, el fogonet costa d'encendre i comença a fallar tot just despres de coure la pasta. El cel s'obre just quan el sol es posa i el volca desde sota seu ens regala colors i llums de felicitat.

Divendres 12 d'octubre La nit passa rapida, doncs ens llevem a la una i quaranta, tothom ja ha sortit, esmorçem fred, doncs el fogonet ja no funciona.Sortim amb empenta, pero l'Elena ja m'ha comentat que es sent extraña, com un xic debil. Arribem al gel, ens posem els ferros, el casc i amunt, els llums mes amunt van fent una serp per la glacera, alguns ja baixen, desisteixen de l'ascens, nosaltres amunt. El gel es dur al principi, pero despres ens passem a una zona de roca, alli en zig zag remuntem uns metres on anem lents, pero l'Elena no pot anar mes rapid esta cansada. Tornem al gel i una gran travessa bastant vertical ens va pujant la llarga pala, la neu es dura i molt bona per pujar de costat, mentres l'horitzo ja es desperta. Jo estic perfecte i esperono a la petita Elena i ella amb força lluita per oblidar el mal que l'afecta. Fem una travessa a l'esquerra i ens porta entre uns seracs, prop ja dels 5.500 metres, alli ens trobem els ultims que pujaven, ja desisteixen i quedem sols en l'ascens. L'Elena esta cansada, pero el sol l'escalfa un xic, els colors dels cims i del cel canvien a cada segon que passa i jo intento gaudir del que ens envolta, pero el mal de l'Elena em fa patir per ella.

Al final en un balco, on el sol cau picat, ella es queda, ens desencordem i li dic que jo pujare i baixare a per ella i pujarem junts, aixo si..., si ella esta be. Em costa deixarla enrere, pero ella s'assenta i reposa sota el sol. Començo una travessa a l'est, despres una gran pendent de 45 graus em pòrta just sota una barrera de seracs. Alli em giro, veig a la petitona que ja ha començat a caminar, deixo la motxilla en una petita plataforma que he fet i travesso uns vint metres sota la barrera, en un lloc bastant exposat on no hi ha traça, ja fa estona que jo obro cami, pero el dia em dona una energia bestial, el cel es tant gran i bonic i ara es meu, tot meu.... Pujo uns trenta metres i vorejo l'ultim serac, el del cim, travesso la rimaia per un lloc molt bo i metre a metre s'obre el cel, mes cel..., molt mes cel, tot l'Ecuador al meu voltant, massaaaa!!!

Soc al cim del Cotopaxi i sento una cosa dins meu molt forta, veig mes volcans que desde el Chimbu Razu, sento l'olor del sofre que surt del crater i despres veig el crater, bueno, no us puc descriure amb paraules el que vaig sentir, tot jo vaig quedar anestesiat, amb els ulls dins aquell gran forat, que viu i despert treu fumeroles per tots costats, al seu voltant gel de formes irreals i al voltant de tot, volcans, el Tungurahua, exaltat amb la gran fumerada que treu, es que no us puc dir mes........Estic uns vint minuts voltant pel cim, una esquerda perillosa el creua, amagada i fonda. Torno avall, pensant en que l'Elena no es pot perdre aixo, son les vuit del mati i encara tenim temps, baixo volant els metres fins la motxilla, veient la verticalitat del volca mes perfecte mai vist. La veig lluitant, pas a pas a uns vint metres de mi, l'esperono i la crido. Tarda una estona, pero esta be, nomes cansadai decidim seguir amunt, m'encordo amb ella a uns dos metres i lluitem per cada passa, a la neu tova treu la seva força, la seva gran energia i aixo la va pujant, aixo la tira amunt i a les nou menys deu minuts arribem junts al cim, ella queda astorada de tot el que veu.Tot i aixi als deu minuts hem de baixar, doncs uns grans nuvols i boires ens envolten, envolten el crater, envolten l'Ecuador sencer.

La baixada es dura, be.., menys que la pujada, pero dura. Parem, menjem i aprofitem el sol, la caloreta, pero la neu es torna tova i es fa mes perillos el baixar, pams de neu ens fan inservibles els grampons.Decidim fer la llarga travessa de cara a la muntanya, baixant amb molt de compte i aixi els nostres petats cossos es sumergeixen en un ritual repetitiu, cansat i dur.Pero creuem la zona de roca i l'ultim tram de glaç dur, per fi arribem a la tenda avui 12 d'octubre hem aconseguit un nou somni, un nou repte, hem tocat el cel de nou, hem parlat amb els Apus, em ascendit el Cotopaxi. Son les dotze del migdia, el dia esta molt lleig, sha tapat amb força i comença a nevar, nosaltres dins la tenda menjem, bebem i ens sumergim en un gran son, ens despertem a les quatre de la tarda, el dia esta igual de lleig, surto a pixar i cagar i au, a dins el sac, la foscor arriba, i ja son les set, el soroll de la gent pasegant pel refugi ens ha fet entrar en una meditacio i relaxaci, la nit fa el mateix, estem exhausts i ens deixem endur, un gran dia!!.