Clima extrem i paisatje salvatge, Anco Huma

Dimecres 19 de setembre, despres del canvi sorprenent d'ultima hora, doncs els d'IMAX han fet de nou de les seves i quan tot semblava resolt s'ha destrempat mes i el temps i la paciencia ja s'han acabat. Per oblidar els merders, segueixo els meus instints i hem diuen que marxi, que faci l'ultima sortida a Bolivia i continui el meu projecte, aixi ho faig i decideixo provar l'Anco Huma, el sostre de la Cordillera Real, amb els seus 6.427 metres, un massis gegant i altiu, alla me'n vaig.Surto de La Paz, com sempre amb el menjar comprat, vaig al Cementerio i alli despres d'una estoneta marxem cap a Sorata, el paraiso terrenal, que diuen ells. El viatje transcorre be, ja es el tercer cop que vaig cap alli i despres de creuar el Alto, bastant Altipla, desviant-se del Titicaca, arribar a Achacachi i comencar la carretera que baixa fins a Sorata. Estan en obres, hi el que els queda, lo bo es que els obrers treballen vora la carretera i el conductor no te precaucio ni res, va sempre just que no ens en emportem algun per davant. Arribem a Sorata, els nens sortin de l'escola acoloreixen la plaça, les botigues i els 4x4 invadeixen els voltants, ja soc aqui de nou.Vaig al hostal, el mateix de sempre i saludo el Bruno, el noi que em va venir a buscar el primer dia, per portar-me a l'hostal. A la recepcio hi ha la dona grossa, que sempre jeu i mira la tele.El desti em dona la mateixa habitacio i surto a dinar. Em sorpren la tele, esta a punt de jugar el Barça contra el Lio i collons, quin partit mes guapo!!. Acabo a l'hostal, en una habitacio amb TV, amb un grup d'estudiants de La Paz, disfrutant de la golejada al Lio, amb el partidas del petit Messi, quin jugador, aixo si que es futbol.!! Compro el menjar fresc, llogo l'arriero per dema i enllesteixo quatre cosetes, el temps no esta molt be i el vespre comença una pluja forta que segueix durant la nit.
Dijous 20 de setembre, em desperto a les set, surto a esmorçar i miro el temps, doncs esta gris i ja desconfio del que em trobare. A baix ja m'espera l' Alejandro, el meu arriero, te 49 anys, dos fills i es molt educat, un home marcat per les inclemencies del temps i per la duresa de la vida en aquests paratges. Sortim del poble, agafem la mula i amunt. Creuem les comunitats, sembla que el sol vol sortir i m'escalfa el cos, trobem gent i nens, tots tenen paraules i somriures per mi, els quals jo torno encantat, no hi ha res millor que fer-se amb la gent d'un pais tant llunya. Travessem el riu i comença la forta pujada. Passa un ramat de vaques, les quals em fan apartar del sender, doncs son mes grans i tenen preferencia. Continuo amunt, l'Ale em segueix mes avall. Un ramat de cabres jeu en un prat, una dona es pentina mes amunt, en una terrassa i els seus moviments son tant bonics i sensuals que no puc deixar de mirar-la.

Em sorpren l'arriero, puja amb un vedell petit, del grup de vaques que s'ha perdut, en broma li dic...,"hoy comemos ternero".Passem Lachoni, la seva comunitat i continuyem amunt, li agafo mes avantatge, callat i pensatiu continuo amunt. Creuem prats, pujem turons, vorejem un circ i ja som a la laguna Chilata, jo arribo abans i em, trobo un grup, son Txecs i volen pujar l'Anco Huma, pero estan aclimatant i tardaran mes dies que jo, els saludo i espero l'arriero. Menjem tranquils, sota el cel gris i propers al llac, la mula no para de cridar, em diu l'Ale, que crida a un seu company, que sempre estan junts i ara el troba a faltar,es una mula molt llesta i li dic que li compraria, somriu i continua mastegant. Tot el que diua la mula, m'ho haig de carregar jo i ara entenc per que cridava. Vull anar a la mina Titisdani Kollu, on hi ha una barraca ja coneguda per mi. Travesso la vall, la boira es baixa, pero el recorregut clar, ja m'el conec. El pes a l'esquena em fa patir bastant, pero s'ha de fer. Arribo a la bretxa, descanso un xic i creu-ho la tartera que em porta just al costat de la barraca. Hi entro, el toldo blau del sostre fa que dins la llum sigui extranya, pero atraient.

Trobo uns mitjons que em vaig deixar l'altre cop, senyal que ningu s'hi ha ficat. Passo la tarda meditant el pla d'atac, pensant en que el temps millori i creient possible l'ascens al cim, pero la realitat sera la que dictara. La tarda s'enfosqueix, estirat dins el sac, sobre el llit de fanal, fumant un fly i llegint passa el temps volant. Faig el sopar quan es fa fosc, la boira no para de pujar i baixar i els cims s'amaguen rere seu. Em poso a dormir, abans pero el ratolinet de la barraca em visita, el sento rosegar un ferreguet del fogonet i el deixo fer, m'adormo tranquil, cansat i esgotat, doncs he fet quasi dos mil metres de desnivell, no son osties!!.
Divendres 21 de setembre, el dia es lleva gris, com sempre, pero amb la sensacio de tranquilitat. Esmorço dins la barraca i em carrego la motxilla, abans he amagat sota un gran bloc les bambes uns pantalons i algo de menjar, doncs m'he passat en quantitat. Surto amunt, amb un pes a l'esquena excessiu, pero amb tot el temps del mon per arribar a campo Alto, 5.500 metres, un lloc ja nou per mi. Vaig travessant la muntanya, seguint el sender, saltant de roc en roc, creuant els torrents glacials que baixen del Shultze.

Arribo a Laguna Glacial, el dia s'ha obert un xic i el sol m'escalfa. Les vistes del llac i dels cims, son bastant clares i aprofito per descansar i admirar el que m'envolta. A partir d'aqui ja no hi ha cami clar, fites i mes fites enganyen, pero segueixo el meu instint a mes del mapa que m'he fet a Sorata. Puja per la dreta del llac, buscant la glacera que baixa, un cim rocos i altiu, punxegut que impresiona lo seu. Aqui el cansament es foll, la motxilla pesa, l'alçada s'acusa i vaig parant sovint, sobretot per que el cami es perd cada moment. Una morrena rocosa es posa davant i la pujo fins al seu pla, on runa i mes runa em porta fins sota uns turons rocosos, alli em sorprenen els bivacs, aqui es el Campo Alto, em sembla, jejeej!!!!Tinc la glacera a dos metres i la muntanya rocosa a deu metres, estic al mig de tot. Com ones de mar congelades, la glacera gran i amenaçant em dona bones sensacions.El sol fa que un llaquet interior, dintre del gel i tingui aigua, aprofito i omplo la garrafa, aixi ja no ho tindre de fer mes.Monto la tenda, miro al voltant, l'Anco Huma esta tapat pels nuvols, pero decideixo sortir a fer una inspeccio i obrir un xic de traça a la glacera, doncs no hi ha traça ni res. Vorejo entre gel i roca, fins un coll, alli ja m'haig de ficar dins i aixi ho faig. La glacera es enorme, gegant, em sento tanta poca coseta, pero atent i feliç vaig obrint un cami, creuant els penitents, saltant petites esquerdes i fent un cami imaginari, el qual resulta bastant divertit, lo bo, es que no se on vaig, doncs no veig la muntanya, ni per on es puja. desde un bon tros amunt, em giro i miro enrere, huala!!, quina inmensitat de cel, de glacera, de tot.

Torno enrere, doncs es tard i ja estic cansat per avui, he obert un cami dins el gel d'una hora, almenys dema sortire de fosc i es fara de dia dins.Amb cautela torno enrere, xafant mes fort el cami que he fet i gaudint de les formes i els colors del gel, que silencios es va movent. Arribo al camp, el cel s'ha obert un xic, la natura esta tranquila i aprofito per sopar fora, admirant els nuvols i les crestes, com juguen a l'amagada.El fred glacial i la foscor em fan entrar al sac, abans pero veig la lluna, que bonica ilumina el paisatge i fa el relleu al sol. Dema sera dur pero en tinc ganes, l'Anco Huma es una muntanya amb historia, el primer a pujarlo, ara fa uns cent anys, va ser la Miss Peck, una alpinista anglesa ben extravagant.

Dissabte 22 de setembre, el despertador sona a les tres, sota el meu cos uns roquets m'han masegat tota la nit, m'han tingut despert i atent a tot i el temps ha semblat aguantar. Faig l'esmorzar desde el sac, em vesteixo en el mateix sac i be inclus marxaria dins del sac jejeje!!A fora fa un ventet agradable, es veuen les estrelles i aixo em fa sortir amb ganes, tot i aixis uns nuvols foscos es divisen als altius cims, l'Illampu i Anco Huma. Surto amb el casc i el frontal iluminant la tartera, el silenci que regna nomes es trencat pel moviment lent i pausat del gel, que espatega de tant en tant.

Entro a la glacera i com un joc, amb la llum enfoco els meus passos, els del dia anterior i es distret i gens cansat. Doncs arribo al top del cami a les cinc i mitja, falta mitja hora per fer-se clar i ja m'he quedat sense cami. Amb l'orientacio del dia anterior continuo per una pendent bastant franca, pero al arribar mes amunt unes esquerdes gegants i uns seracs em barren el pas. Distret no m'he adonat que el dia es ben gris, la boira ja ha entrat i estic al mig del tot, ho del res. Atent, molt atent, intento orientarme, imagino el cim al meu davant pero no ho se, no veig a cinc metres. Salto esquerdes amples, travesso algun pont de gel de conte i quedo bocabadat amb l'entorn, tot es blanc, tot ha perdut el seu relleu i jo, jo al mig de tot, collons!, quins nervis, estic ben atent a tot, pero el canvi de temps no ocurreix i el vent i el fred em fan decidir a sortir d'alli, doncs no se on soc, ni on vaig. La traça, tant amiga com sempre em treu del merder, pero estic decepcionat, no se que fer, estic molt be, pero no veig on vaig i no vull fer una bestiesa. Mes avall surto de la boira i a l'esquerra diviso una cresta roicosa, just al costat de la glacera. Obro un cami nou i m'hi acosto. Es bonica i les ganes de pujar em tiben. Remunto una cresta de roca bastant descomposta, mirant els blocs ja es mouen, sort que la boira m'agafa tot al voltant, pujo decidit, amb compte doncs els rocs tenen una petita pelicula de gel i patinen lo seu.

En poca estona ja estic al punt mes alt, tot es blanc, no veig el que m'envolta, estic a 5.952 metres i decideixo batejar el cim, com la Punta Solitaria, per les sensacions i la situacio. Assentat, menjo i espero un canvi, un canvi que no arriba. Baixo i decideixo seguir el que em sembla una aresta de neu que porta a una altre cresta mes al sud, mes altiva. Pero no veig res i al final m'acollonen els seracs i les formacions que em sembla veure, tiro avall rere la meva traça, que aquesta si que es seguro. La boira al baixar es queda enrere i veig la cresta rocosa de sobre el campament, te una pendent de neu molt maca, uns 150 metres de poca pronunciacio, uns 50graus. M'hi fico i gaudeixo d'una pujada ben bonica, el Titicaca sobre uns nuvols ben compactes es veu ben blau, sota meu una glacera ben penjada cau, cau uns cents de metres fins a perdres en les valls baixes. Les sensacions son intenses, paro al mig de la pendent, faig fotos, em sento be i ara content per veure el que m'envolta. Arribo al cim i collons la boira arriba amb mi, els dos ens fem la foto i despres ella marxa, mentres jo, assentat en un gran bloc admiro els desnivells. Començo la cresta i baixo un collet, bastant exposat per sortir en una punta on unes banderes d'oracio, onegent amb el vent. Com elles, em quedo amb la brisa fresca i rapida que corre. La baixada fins a la tenda es dura, un xic boja, pero la gaudeixo a tope i tambe paro en un balconet, doncs ara veig l'Illampu i el Shultze, pero a vista de rei. Ah,la punta que he fet, com que no te nom tampoc, la batejo com Puca Punta (punta roja en quechua), doncs la seva pedra te tons ataronjats i rojos, depenen de la llum que es reflecteix. Arribo a la tenda content i cansat, fotut per no poder fer l'Anco, pero aprofitant el que tinc i les ganes no baixen, dema ho provare de nou, que collons!!. A la tenda menjo,reposo,escric........el vent i els nuvols van corrent, el solet surt de tant en tant i jo surto amb ell, es bestial la sensacio que tinc, sol, ben sol, pero feliç..., ben feliç, osti no se com explicar el que es viu en aquests moments. Sense rumb, surto a caminar, salto de bloc en bloc, sense ordre, nomes em deixo portar i arribo al collet proper, la muntanya cau per un corredor, molts, molts metres avall, el gel aguanta com pot, pero el desgel el guanya i ja la paret es ben pelada. Pujo una cresteta, jugant com un colibri, de bloc en bloc, parant i mairant i donant-me compte realment d'on soc, tant amunt, tant lluny de tot, pero tant a prop de mi, del que penso, del que soc. Diviso unes figures que es mouen, son els Txecs i ens saludem amb una aixecada de braç i un crit. Baixo on ells i els explico el plan que m'he trobat, ells pujen a aclimatar i tornen a baixar a dormir a la laguna glacial. Amb el meu angles d'Oxford els explico la situacio, ells continuen amunt i jo em quedo a la tenda. Aviat una petita nevada entra pel sud, neu congelada i vent fred, jo dins la tenda ni m'hem adono, els Txecs aviat baixen, em saluden i continuen el seu cami, torno a quedar sol, tot silencios, tot quiet, tot massa. El mal temps continua un xic, aprofito per escriure, menjar i meditar el pla de dema, si no puc fer l'Anco, he decidit provar el Huacana, un 6.200 metres, ben a l'oest del circ, pero que almenys ja he pogut traçar la seva ruta, aixo si tot mentalment jejeje!! Uns nuvols pentinen l'aerea aresta del Illampu, passen fregant la neu i jugant amb les formes. Surto fora, el dia m'avisa i em trobo amb imatges inolvidables. Remunto un xic la cresta propera, amb les vistes a tots costats. Qui diu que Bolivia no te mar?, em sorpren un gran i compacte mar de nuvols, em tiraria i segur que m'aguantarien i em farien viatjar pel cel. El sol esta per sobre seu i us juro que aixo ni pintat, es art, art en esta pur, massa!!. A l'altre banda, els cims son nets, nomes l'Anco esta tapat pel seu vel blanc, impenetrable. L'Illampu i el Shultze, tambe la Punta Elisa (el cim que vaig pujar fa uns dies) creen colors i formes irreals, el cel a agafat un to blau molt fort i ostia que en soc l'unic privilegiat observador, estic orgullos d'on soc, del que faig, del que soc i com no m'enrecordo de tots, dels amics, familia, la gent que estimo i que es la rao per seguir endavant. Torno a la tenda, amb el regal sota el braç, menjo amb mandra, doncs a 5.500 metres ja costa obrir la boca, pero s'ha de fer. Em fico al sac, notant el collons de roquets que es claven al cul, a l'esquena, ja els conec de la nit anterior i avui tornaran a ser companys. Em moc i em poso com puc, pero al moment ja estic en una altre posicio, cagant-me en tot, pero es aixi. Em costa dormir, pero ho faig, durant la nit em sorpren un soroll a la lona, nooooooooo...!!!, osti esta nevant i amb ganes i tot esta ben tapat, ben gris. M'adormo, amb la sensacio de que la muntanya no vol que hi puji, tot i aixi el dia abans he fet la fita, pels Apus i la Pacha Mama, per que em protegeixin dels perills i em donguin la força i salut necessaria per pujar, ells son savis i la seva resposta potser no sera molt agradable.

Diumenge, 23 de setembre, les tres i trec el cap per la tenda, fa vent hi ha nuvols, collons i tot es blanc, la tartera ha quedat ben tapissada i la glacera, amb la meva traça, deu haver quedat en l'oblit. Resignat em fico al sac, no puc sortir al gel, doncs no sabre on anire, decideixo esperar a les cinc i sortir a les sis, ja mes clar i aixis provar el Huacana, que es la segona opcio. A les cinc torno a despertar, el dia es gris, pero les ganes em poden, esmorzo i surto a fora, vestit i amb el nord clar. Un vent gelid m'ha deixat la barba gelada. La tartera es un show, patino i patino sobre els rocs i si no patinen ells sota el meu pes, com borratxo travesso fins el gel. Es fa clar, els colors son grisos la meva traça a desaparegut, pero no totalment, de tant en tant diviso un lleuger extrany al gel i aixi vaig fent de nou el cami i l'orientacio em porta per bon cami.

El dia es lleva vermellos, els nuvols reflexen la sortida del sol a l'oest, pero a mi no m'arriba cap llum. Les valls de Sorata, l'altiplà i tot el que hi ha al nord, es desperta amb unes llums magiques, aixo si..., amb els nuvols ja voltant i mandrejant pel cel. Em desvio, vaig a l'oest i no veig el cim, pero aquest si que se on es. Passo pel costat de la Punta Solitaria i travessant de costat pujo una pendent que m'acosta al collet, on haig d'entrar per acostar-me al cim. Unes esquerdes bestials m'envolten, pero la boira agresiva ho tapa tot. Pujo una rimaia, em coloco sota el cim o aixo em penso i començo una pujada forta pendent amunt per buscar l'aresta que marxa fins al cim o aixo semblava desde el campament. I aixi es, arribo a una aresta, la neu es tova, m'enfonso i s'afoga el meu respirar, no se on vaig, no veig ni a un metre quasi, ni relleus ni res, tot blanc, tot pla, tot neu........i massa, arribo en un lloc, hi ha tres arestes que s'ajunten, totes cauen avall, aixo es el cim, el Huacana jejejeje!!! Passo una estona al cim, amb la barba congelada i esperant que la Pacha Mama em doni uns minuts de vistes, pero res...., vent i fred, decideixo baixar, pujare una punta rocosa, que he divisat a la dreta del coll, just a l'altre banda del cim.

Baixo per la profunda neu, salto, canto i desgrimpo l'ultim tram mes dret i congelat. Arribo al collet, el travesso i começo una altre pujada, no tant forta, ni tant llarga, aquesta em deixa just en una aresta que em porta a un cim rocos, punxegut i ple de roquets petits. Abans al vorejar per sota aquestes parets, m'han semblat que la roca i les formes, semblaven les de les Dolomitas i aixi batejo el cim , Punta .Dolomiti de 6.060 metres. Aqui s'hi esta millor, faig fotos, menjo, m'hi poso be i ocorreix el miracle........la boira comença a marxar com per art de magia, poc a poc, lentament s'obre un mon grandios. Tot, tot es veu, els desnivells, els cims, el llac, els nuvols que corren per l'altiplà, les arestes, la glacera gegant, l'Illampu, el Shultze, tot, tot menys l'Anco Huma que al ser el rei s'amaga dins el seu palau de nuvols. La camara va boja, els colors i les formes em posen a mil i canto sol al mig de tot. Passo bona estona al cim veient la glacera que cau molt avall propera a les mines de Milluni. La baixada es rapida, pensatiu i complagut pels Apus, repasso el que haig de fer, baixar fins a la barraca, dormir alli i dema anar a La Paz. Arribo al campo Alto, el sol es fort, la calor extrema, suor i mes suor, sed i mes sed. Desmonto tot, ho escampo pels rocs i aviat ja es dins la motxilla. Trist i pensatiu marxo del lloc, hi he estat molt be, pero tambe m'ha desgastat el cos i la ment, necesito baixar i com sempre, espero tornar a pujar, l'Anco es queda aqui i jo, jo ja tornare. Amb el pes, el cos es torna bastant tonto, l'equilibri es perd un xic, pero perdo alçada rapid. Em creu-ho amb els Txecs, son quatre al final els que pujen, creuem unes paraules io els desitjo sort, ells com animes mortes es van anem movent per la trencada pendent, plaques i blocs, blocs i plaques..., a sota d'especador la Laguna Glacial, amb les glcares que l'alimenten i el seu color verd brut. Arribo al llac, el passo i continuo baixant, els nuvols i la boira ja tornen a pujar, tots venen de Sorata, sembla que tinguin la fabrica alli mateix. Em fico dins la boira, de sobte un so estrident, collons!!, trons, tempesta, pero noi ara ja ets aqui, has de baixar, has de baixar!!. M'enganxa una lleugera pluja, el cami es torna relliscos, perillos pero corro i corro..., doncs no vull quedar fregit per un llamp. Cada tro em dona la posicio de la tempesta, la sento a prop, els piolets em cremen a l'esquena. Sota la boira corro com boig i per sort, una clariana em mostra la barraca, ja hi soc a casona!!. Entro dins la barraca i la pluja comença a ser mes forta, cau pedra, trona, pero jo ja estic dins la barraca, eixugant la roba, pero de suor. Ho trec tot, ho deixo ben posat, sembla la meva celda. Espero que pari, pero no para o pluja o pedra. La boira ho envaeix tot, em fico al sac i m'estiro cansat i pensatiu. Para a les cinc, surto a fora a passegar i vaig a buscar la roba i el menjar que havia deixat. Ho trobo tot i torno a la barraca.ja es va fent fosc, el dia va jugant com sempre, nuvols, aigua, boira, vent....... faig el sopar, m'ho foto i rapid em fico dins el sac. La nit sembla tranquila, una gran lluna es transparenta en el toldo blau, pero a vegades es perd sobre la boira. Em desvetllo de cop, unes llums i un sorolls m'han exaltat. Collons...!!, quina tempesta, trons i mes trons, aigua, vent fort, sembla que el mon s'acabi (com deia el Grasset), jo dins el sac em resigno a escoltar i viure l'experiencia, m'adormo i tot s'acaba.

Dilluns, 24 de setembre, em desperto, ja es clar, son les 6, pero no em llevo fins i mitja. A fora boira, grisor i pluja, no, merda!!, que haig de baixa.... Faig l'esmorzar tranquil, esperant que la pluja remiteixi i surti el sol i uns collons!!!!! avui mana el mal temps i aixi ho entenc. Haig de marxar, carregat, cansat i sota un plujim que va canviant. Es dur, pero haig de sortir, dema pot ser pitjor. Creu-ho la bretxa i arribo a Chilata, on uns turistes em demanen informacio, els dic la realitat, avui no veureu res de res. Amb pas rapid perdo alçada, tot entre la boiras, pero aquest cami m'el conec be, conec totes les seves interseccions, els paisatges, les formes..... I arribo a Lachoni, la comunitat del Alejandro, l'arriero. El desti fa que m'el trobi pujant, anant al seu hort (xacra), li dono el menjar que m'ha sobrat i conversem un xic, la seva cara demostra un agraiment sense precedents, s'el veu feliç i jo encara ho soc mes de veur-ho aixi i li dono paraula que quan retorni el trucare a ell directament. Els nostres camins es separen, com s'han ajuntat. Baixo el sender, saludant a les mamites i a tot deu que es mou. Una musica de trompetes sona a la vall del davant, al mati i ja estan en plena festa. Trobo gent de comunitats que obren un forat, faran passar un tub per aigua, hi ho fan a la "vieja Usanza", pic i pala sobre un terra rocos i mal parit. Son l'ostia, riuen i xarren, em parlen i em demanen jo tambe els demano coses i el cami es fa mes tranquil, mes intens. Els animals pasturen sobre la terra molla, aqui ja no plou, pero ha plogut i els arbres i els conreus deixen caure les gotes, la frescor del dia corre per tots els pors de la pell. Arribo a Sorata, com un naufrag, amb les botes grosses, la gran motxilla, els pals,la gent em mira curiosa, els entenc..... Volto pel poble, compro pasatge per La Paz i ja penso en Ecuador, el pais que m'espera, un extrany per mi, fins d'aqui uns dies. El viatje de tornada es tranquil, be..., no gaire, punxem una roda amb la Vanette i tambe ens trobem unes carregues que han caigut d'una altre combi. la Cordillera esta amagada sota una densa barrera de nuvols i nomes l'Illimani ens saluda al arribar altiu i sencer. Dies intensos, paisatges intensos, pais intens........

salut i força!!