Rumiñahui, Volcans i lliçons d'humanitat.

Dissabte 13 d'octubre, ens despertem a les sis i sortim fora, el cim esta tapat, pero davant nostre, en l'extensio del parc divisem el Sincholagua, el Antisana i el Rumiñahui, el futur lloc on volem posar els nostres petits cossos. Desparem el campament, esmorçem sota la boira i el fred matinal i sortim amb les grans motxilles.Baixem fins el parking on ens creuem amb gent, ens saluden, nosaltres continuem avall, seguim una 'quebrada' on es veuen els ultims estralls d'una erupcio. La vegetacio comença a neixer de nou, començem a trobar-nos amb matolls, flors i a baix el cano ja hi ha uns arbres semblants als Quenuals. Creuem la gran planicie, entre vaques i cavalls salvatges, un canal ample d'aigua ens barra el pas, doncs a saltar-lo i collons es prou divertit!!. Passem prop del llac Limpiopungo i despres d'uns 3 quilometres arribem al refugi 'Paja Blanca', alli volem acampar, pero trobem una porta del refu oberta i be..., el refugi en mal estat, escrit i bastant malmes, pero be ens estalviem montar la tenda i podem mourens de peu i tranquils.

Anem a passejar, ens creuem amb un guia i dos turistes, venen del Rumiñahui, del seu cim central, doncs son tres cims. Ens diu que el cami es bastant perdedor, que el mes clar es el del cim central i jo començo a dubtar de la meva primera decisio, doncs jo volia fer el cim del Sud. Tornem al refugi, passejem sota un petit bosc de pins,si,si..., de pins!!. Fem el sopar i començem a menjar i arriben quatre equatorians, jovenets que busquen un lloc per dormir, doncs els han robat un sac i d' altres coses. Sopem junts, compartim menjar, tabac i histories fins que anem al sac. L'Elena encen una espelma, el cansament em porta dins somnis extranyissims i el soroll dels ratolins em van despertant de tant en tant.

Diumenge 14 d'octubre, son les cinc i sortim del refugi despres de menjar un xic i veure que el dia sera bonic. El volca esta ben net, es divisen unes llums, les dels frontals dels elegits avui. La seva ombra es perfecte, hia mesura que anem ascendint els lloms verds cap al Rumiñahui, la claror el delata, el veiem i per fi veiem el volca perfecte desde un mirador, collons.., ni en els meus dibuixos de jove. Esta mes nevat, doncs ahir va nevar-hi un xic i es veu clarament la ratlla de la neu. Nosaltres amb l'Elenma, que avui esta esplendida, fem boniques fotos, conversem i anem fent cami cap al Rumiñahui. El dia s'obre mig enboirat, pero es un tel molt prim i es veu tot, tot el que ens envolta. Creuem planicies i vegetacio de "paramo", no hi ha cami, pero faig una linea recte, busco arribar en una aresta que et porta directe al cim del centre. El sol i la calor ens fan treure la roba, els nuvols de tots colors ens van enlluernant la vista, grans planes verdes i amb arbres ens cauen als dos costats, les dues valls son fertils i boniques. Comencem a ascendir cap a la dreta del cim, doncs unes tarteres de sorra volcanica son el cami per arribar a l'aresta, davant nostre unes parets de roca volcanica fan impossible pujar de recte. Aqui sentim uns crits, jo els torno, pensant que es algu que ja ha arribat al cim i content crida als quatre vents.

Poc a poc es va desxifrant l'incognita i al passar a la sorra, sento la veu trencada d'algu, miro amunt i veig un cos estirat que gemega, que crida, que reclama ajuda. No m'ho crec, corro a ell, exhaltat, espantat, pensant en un mal de muntanya, d'alçada en un problema petit. No puc expresar el que vaig sentir al veure'l alli estirat sobre la sorra, un noi pelroig, amb la cara plena de sang seca, amb traus al cap, a la barbeta, amb el cos malmes, una cama estirada enrere, trencada, destrossada i sang..., molta sang que seca, li cubria els pantalons. Els nervis em van pujar, que passa?, que es aixo?, que collons ha passat......?? Como te llamas?, David, em diu, que te ha passado? me cai ayer la tarde a las cinco, agua..., por favor, agua......... Ostia, aguanta, toma, li dono aigua, crido l'Elena exhaltat, sube,sube Elena!!!!!! Beu un xic, em dona les gracies, el seus ulls clars com l'aigua, brillen sota la sang seca, te vida, te força i ha aguantat molt, intento tranquilitzar-lo pero es que jo estic ben nervios. Parlo un xic amb ell, de donde eres?Belgica!!!!em diu, aguanta David, iremos a buscar ayuda!!!! Arriba l'Elena, cansada i exhaltada pels meus crits, no tenim temps per perdre, deixo la meva aigua, la manta termica i el botiquin i marxo, "marcho Elena, el esta mal, muy mal y necesitamos sacarlo con helicoptero"!!!! Ella no te temps a res i amb la seva força, li parla i comença a desplegar la manta, ell ara ja mes tranquil comença a tremolar de fred, aguanta David, aguanta!! li dic, vengo enseguida, con ayuda, aguanta chico!!

Surto volant, com mai, baixo, corro, volo, travesso, salto per la vegetacio, miro enrere, veig el reflexe de la manta, penso en ells dos i corro com mai, no puc ni respirar, pero no paro, no paro, crido ben desesperat, em dic, aqui no hi ha ningu?, baixa, baixa!!! Segueixo el sender i abans de perdre de vista el lloc, em giro i juro que el treurem d'aqui. Salto a l'altre vessant suant, patint, corrents, creu-ho planicies, vegetacions...m'oriento amb el volca, buscare el llac, alli hi haura gent visitant-lo, son les vuit i quaranta, haig de trobar algu, hem d'avisar un helicopter, es el que hem dic.I volo, com mai, en mitja hora soc al llac, exhaust, sense ale, sense respiracio a punt del vomit, trobo un grup de turistes canadencs i el seu guia, ell m'escolta i marxem junts a avisar els del parc, pero abans ens creuem amb un grup d'un centre excursionista, Zona Verde, hi ha guies i gent, un metge.....els explico la situacio i em clamen, ells sortiran ja amunt i em diuen que avisi a tothom que pugui. Guies, bombers, ambulancies....pero jo els dic que no, que necesitem un helicopter, que esta malferit, molt malferit, que no podrem treure'l a peu, pero be..., es l'Ecuador i es fara el que es podra. Surto amb el guia dels turistes, mentre el grup comenca a pujar amunt. Passen coses que no entenc, doncs veig a tothom molt tranquil, la gent del parc, uns que avisen i em trobo un policia que em diu que on es l'accident de transito, li dic..., que transito, ni que ostias, ha sido cerca de la cumbre central del Rumiñahui, que necesitamos un helicoptero, pero em diu que no ni han per fer rescats, que aqui al parque es treu la gent a peu. Em deixen al refugi, d'on hem sortit al mati, pero alli em sento sol, inservible, pensatiu i molt enfadat per dins.....faig dit-stop i em paren uns nois molt macos que em porten al llac i collons, al veure que no arriba ambulancia ni ningu, decideixo tornar a pujar al cim, a ajudar a els que hi ha alla dalt. Surto, ja no estic esgotat i trec forçes d'on no n'hi han, amunt, sense parar, perdo la gorra, mes igual, em de salvar el David, ha aguantat ja massa fins ara, l'hem de treure d'alli. Pujo pensant en els dos, en l'Elena tambe doncs s'ha trobat de cop amb un merder descomunal i sort que es ella, pura energia i lluita en persona. Amunt, amunt, desfaig el cami fet en baixada, surto a l'aresta, veig la taca de gent, tots ja estan amb el ferit. Sense parar corro cap alli, sense ale, sense respiracio sense veu, arribo al lloc i un polze aixecat, el del metge que em tranquilitza.Saludo a tothom i em diuen que vagi a veure el David,que preguntava per mi, jo amb el cor trencat m'hi acosto i li faig un parell de bromes, que una noia li traduiex per entendre millor, el miro i veig els seus ulls blaus, la seva duresa i força, la seva lluita per la vida, per aferrar-se, no vull que mori, no podem deixar que mori, hem de treure'l d'aqui i li dono tot el que tinc, la meva energia i la meva cara riallera, tot es per ell, avui tots estem per ell.

Passem els minuts i el metge diu que vindra un helicopter, pero no sap on podra aterrar, busquem una zona plana, un lloc on un helicopter Equatoria pugui aterrar. Passen hores, el David se sent be, estable i amb la presio baixa, doncs ha perdut molta sang. L'Elena esta esplendida, ens hem abraçat, ens hem parlat sincers, ens hem sentit propers, els dos estem fent el possible i la situacio ens fa ajuntar els cors amb mes força que mai. Passen mes minutsd'incertesa i per fi sentim l'helicopter, pero no s'acosta, esta volant per sobre el llac, molt llunya i aqui sota el cim tots estem movilitzant-nos, amb banderetes, xaquetes, amb mantes termiques per que ens localitzin, pero el problema no es aquest, el problema es que l'helicopter no es podra acostar. Pujen els bombers i baixem a ajudar-los, pujen dues camilles, la d'inmovilitzar i una cistella grossa. Tarden una bona estona, doncs el lloc es prou mal fotut, li posen el collaret i l'incorporen a la camilla i be..., ara arriba lo mes dur. Entre sis persones intentem baixar-lo, pero el sender es molt estret, amb vegetacio i caiguda a la part de sota, necesitem tota l'ajuda de la gent, bombers i el grup Zona Verde, tots alla, anant-nos rellevant doncs pesa molt i el cami ens cansa mes. Pero ningu deixa la camilla, abans caiem rendits, abans ens fem mal amb les plantes, tots lluitem per que la flama del David no s'apagui, nomes te 21 anys i aixo es el que l'ha fet aguantar tot aixo. La seva veu trencada sona entre la multitud, !THANK YOU GUYS, THANK YOU GUYS!!!!! Arribem a l'aresta, alli hi ha la policia dels GIE, ells ajuden a portar-lo doncs els altres hem quedat bastant exhausts, diuen que ve l'helicopter, pero despres perdem la conecxio i quedem una estona alli esperant, parats i no saben que fer. Decidim continuar, avall i creuar l'aresta, baixar-lo com sigui fins on l'helicopter pugui aterrar. Jo desfet i desesperat decideixo adelantar-me, no puc entendre que l'helicopter no pari, no s'acosti. Arribo a l'extrem oest de l'aresta, aqui hi ha un planell, no molt gran pero suficient per aterrar una bestia d'aquelles i de sobte em sorpren el soroll de les seves aspes. Trec el pal, hi enganxo la manta termica, amb la sang del forçut Belga i la desplego per que l'helicopter vegi la direccio i força del vent. Em passa per sobre, veig els seus cascs, veig com intenten entendre la zona i tornen a passar, jo igual, amb la manta amunt, el vent bufa sud, sud-oest i de sobte la seva ma em demana que m'aparti, m'aparto un xic i comença a baixar, de cop una sensacio de lleugeresa m'envolta, em sento feliç al veure com baixa i aterra l'helicopter, per fi, per fi baixa, per fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!

Content em miro els pilots, els veig tranquils, estan intentan estabilitzar la maquina i es tiren fotos, aixo es bo, estan be, estan tranquils. El capita em ve a parlar i em demana que ningu s'acosti al aparell i jo li dic que cap problema, tambe em diu que hi ha una camilla que entra just a l'helicopter, que el posem en aquella i li dic que aixi es fara, que hi ha metges i bombers i el noi ja s'inmovilitzara correctament. Tarden una estona a arribar, doncs l'ultim tram es un xic de pujada i la gent esta exhausta de portar la camilla. Vaig corrents a rellevar-los i explicarlos el que m'ha dit el pilot i arribo fet pols, el deixem a terra i els cossos medics fan la resta, alli som uns trenta, tots esgotats, exhaltats, pero feliços i contents doncs ara ja s'ho enduran a Quito, en minuts estara en un hospital i el podran ajudar de veritat. Em sento be, converso amb l'Elena, els dos hem fet el possible i l'impossible pel noi i per fi veiem marxar l'helicopter direccio a Quito. Quedem tots alli, somrients, contents i orgullosos del rescat que hem protagonitzat. Tothom fa fotos, doncs no es fan rescats a la muntanya mai a l'Ecuador i avui dos nois espanyols han fet que tot es movilitzi per salvar una vida humana. L'historia es va escoltant mentre baixem al llac, una fila de trenta set persones va tornant a la normalitat. Arribem al llac, fotos i mes fotos, encaixades de mans i rialles, gent que ha lluitat i patit, ara corre i riu rere les camares. Amb l'Elena ens porten al refugi, ens donen menjar i beure, ens donen adresses, telefons i amabilitat. Tot ha durat molt, ell va caure ahir a les cinc de la tarda i se l'han endut l'helicopter a les 16:30 h. d'avui. Nosaltres hem estat movilitzats desde les vuit del mati i ara de nou solitaris, sota el Cotopaxi, veient el sol posar-se, tranquils...recordem amb alegria el succes, estirem els musculs, el meu malmes cos ja no pot mes, ella em fa el sopar i dormim de nou entre el soroll dels ratolins.

Dilluns 15 d'octubre, tornem a Quito, el dia es bonic, pero nosaltres estem fets pols, per sort ens paren fent dit i despres el bus ens porta a la capital, ningu sap el que ha passat, el que hem viscut, tot esta dins nostre i un suc de maduixa gegant ens refresca la castigada gola. Hi ha cims que no s'obliden!!!!! Hi ha paisos que es porten al cor per sempre!!! Pero ni hi ha res millor que fer el possible per salvar una vida i aixo ho he apres al costat d'una persona genial, l'Elena!!

Salut i força!!!