dimarts, 22 de novembre de 2011

Dies de tardor a les crestes Pirinenques, Forqueta i Eriste.

Estem a divendres 14 d’Octubre, ja fa tres dies que he fet 33 anys i sembla que ho celebrarem uns quants amics.

Ens ajuntem els quatre magnifics, Dani, Mill, Met, Rusky, i com a convidat especial el Pere Herms. Estem contents, i deseguida enfilem amb la furgoneta del Met cap a l’Arago. Volem anar a l’aresta dels Tres Consellers, o sigui que tenim unes hores de viatje, son les set i ja comença a ferse fosc quan arribem a Cervera. El viatje es fa rapid i entretingut, els cinc gaudim de bona energia i ens fem un fart de riure.

Parem a Ainsa, ja sabem que no anirem als Tres Consellers, per que?? Doncs per que hi ha el tunel de Bielsa tancat fins el desembre, “la mare quels va parir”.

Deseguida improvitzem un segon pla, decidim anar a la cresta dels Eristes, tenim la ressenya en el llibre del Met, i sembla interesant i accessible.

Hem d’anar fins les granges de Viados, on hi arribem a les deu de la nit, es negra nit, pero aviat la lluna iluminara la cara nord del Posets que tenim intimidant-nos davant nostre.

El Mill, el Pere i jo fem un vibac en un prat, buscant el pla on no hi es, el Met i el Dani dormen a la furgo, quedem per demà a dos de set. Bona nit amics ¡!!!

Ostres, sembla que somio, sento crits i udols. De sobte ens despertem els tres, el Met ens esta cridant desde dalt, ens hem adormit, jejeje.

Pujem corrents i esmorzem tots cinc, ens preparem i repartim el material. Cordes i algunes assegurances que ens faran falta.

Sortim amunt quan encara es fosc, amb els frontals, com miners de la nit. Anem guanyant alçada facilment, trobem be les marques de GR 11 i ja es va fent de dia. Els cinc anem en fila pel corriol, anem per feina, i aviat ja estem propers a la desviació del coll d’Eriste. Agafem aigua del que creiem ultim torrent que trobarem i seguim fins unes banderoles indicatives que ens llençen pendent amunt, direcció al coll d’Eriste a 2861 msnm.

Ens envolcalla una lleugera boira, pero sobre seu, el cel blau ens rep. Al girarnos veiem un mar, un mar de nuvols que resta anclat en les valls de Viados, i fins i tot per altres grans massissos, una imatge realment espectacular.

Aprofitem els primergs raigs de sol que ens escalfen, menjem un xic i ens equipem, l’aresta es facil al principi, pero aixi ja estarem apunt quan calgui.

Fem el primer tram ascendent fins al cim de la Forqueta, es bonic i te vistes de les dues valls, la de Viados i la del Forcau. Grans arestes punxegudes ens envolten, i rere nostre el massis Espades i Posets, una maravella de muntanyes.

Arribem al Forqueta, de 3011 msnm, trobem un noi que gaudeix de les vistes, ens saludem, i collons, em diu : Tu has dormit a casa meva!!.

Deseguida el somriure el delata, doncs els ulls estan amagats rere unes fosques ulleres de sol. Es el Cesc del Pont de Suert, amb el que varem fer els Vallibiernas, ostres, una forta abraçada amic.

Ens escapem un moment per fer l’altre cim de la Forqueta, de 3008 msnm, que esta a una bretxa de distancia. Els cinc anem molt lleugers, estem contents i amb ganes de muntanya.

Tornem al cim principal, menjem i conversem una estona, a baix el mar de nuvols dona una sensacio de tranquilitat i relaxa.

Sortim direccio als cims de Millares, un seguit de puntes rocoses, franquejades per diverses bretxas que les defensen. Gaudim dels primers trams aeris i precaris, la roca bona, deseguida es torna trencadissa.

Passem moments de concentració absoluta, mirant on posem mans i peus per desgrimpar diferents trams.

Son moments autentics, on es respira la vida, on se sent cada instant, mirades intenses que es creuen, mans que s’encaixen, el temps es congela ......

Arribem a una gran desgrimpada que ens deixa al coll de Millares, d’aquí ja ens plantarem al primer cim dels Eristes, el Nord, de 3031 msnm. Fem una parada a mig camí, menjem una mica i descansem, fa estona que crestejem, el dia esta esplendit, el sol ens escalfa, mentre que una lleu brisa ens refresca el minim, fa un dia espectacular, el millor per esser aquí.

En cinc minuts ens plantem al cim Nord, ara l’aresta es torna mes trencada, amb agulles i trams molt fins. Gaudim de les vistes, els Pirineus es mostren en gran esplendor, Aneto, Maladeta, Pêrdiguero, Posets, Bachimala, Mont Perdut, i molts mes, tots els massissos ens enlluernen en el camí.

Seguim la cresta despres d’una bonica fotografia conjunta, comencem una vertical desgrimpada, per arribar en un tram ja mes planer, tot i aixi el fil de la cresta es va fent estret i nomes alguns blocs resten drets per enllaçar el fil de roca.

Treiem corda, mes endavant veiem una agulla amb cordes desfilades, es un rapel. El Met s’encorda mentre l’asseguro en uns blocs, surt llençat, pero deseguida, la precarietat del terreny el fa reflexionar.

Desde la reunio, els altres anem pensant diferents solucions, doncs sembla que sera molt lent seguir per la cresta, ja son la una, i queden dues agulles de roca molt descomposta.

Cridem al Met, ell va batallant amb l’aresta, pero decideix venir quan el cridem.

Busquem una linea de rapel a una banda a o l’altra. I despres de trobar un bloc suficientment fiable, el Met salta paret avall, direccio a la cara sudest. Aviat el perdem de vista. La corda va fent soroll en la instal.lació, aixo vol dir que esta absrovint la força que rep.

El seguent soc jo, pero al posar-me be per rapelar, el bloc que tenia sota el peu esquerre es desplaça i surt volant per la visera de roca.

Els quatre cridem fort al Met, Pedra!!!!!!!!!.

El Met estava ja amagat, pero al arribar a la base de la paret, d’uns seixanta metres, veig que la corda esta bruta i rebregada.

M’acosto al Met, que esta uns metres apartat, i exaltat em diu, osti, la pedra a caigut just damunt la corda!!!!

Un a un van baixant, Mill, Pere, Dani. Els cinc ens reunim a baix, constatem que la corda a rebut fort, tres metres s’hauran de tallar, doncs el cop de la pedra l’ha tallat.

Seguim per la base de la cresta, i mes endavant ens apartem un xic per accedir directament en una bretxa que separa l’Eriste Sud, del pic Central.

El dia segueix increiblement serè, amb treballs anem travessant per una tartera de blocs menuts, amb compte de no caure,i mirant de que no ens caiguin a sobre.

Creuem tota la muralla rocosa de l’Eriste Nord i el Central, anem directament a la bretxa que ens acostara al cim sud.

Els cinc ens plantem sota un mur de roca, la ressenya posava un tram de IV o III+, no sabem veure el diedre i decidim buscar l’acces per altres llocs, intentant no perdre temps encordant-nos.

El Met i el Pere ho proven per la cara oest, on una bonica i superaerea aresta et porta a la part alta del mur de roca, amb el Dani i el Mill ens acostem a la paret est, buscant el pas lógic, pero hi ha un resalt que ens frena, sempre ens trobem uns cinc metres bastant precaris, pensem en la corda, pero seguim buscant.

Al final decidim tornar a la bretxa i buscar el pas per l’aresta oest, on Pere i Met ja han ascendit fins al cim de l’Eriste Sud.

Al final els tres ens decidim per l’espectacular aresta, que ens fa posar la pell de gallina, caiguda als dos costats, roca precaria pero adherent i molta concentració.

Un a un els tres accedim al final del tram, i pujem fins al cim sud, el Met i el Pere ja preparen un dels dos rapels que haurem de fer a la baixada.

Sort que el Mill ha portat una corda, que sino, ja ens veus buscant-nos la vida per sortir d’aquesta trampa pirinenca.

Rapelem un a un, estem bastant cansats, pero ara ja nomes ens queda arribar al cim Central, i despres buscar una baixada fins a Biados. No tenim referencies de descens, o sigui que l’improvitzarem, com sempre, ens deixem portar per sensacions i per la nostra experiencia, fins ara la muntanya ens ha respectat.

Arribem al cim Central, grimpant entre blocs i petits diedres, sento una emocio potent, em sento be, feliç, envoltat d’amics, dels que donarien la seva vida per mi, com jo ho faria per ells.


Els cinc ens retrobem dalt el cim, ens felicitem, i sota un cel ben blau, gaudim de vistes espectaculars, el massis Posets-Espadas esta precios, la seva forma d’olla, fa que sigui un lloc acollidor, i al mateix temps perillos per caigudes de roca o nevades a l’hivern.

Veiem el massis del Mont Perdut, els Culfreda, inclus treu el cap el Vignemale, es bonic arribar cansat despres d’un dia molt llarg entre crestes, i veure que la natura encara ens regala tota la seva bellesa i magia.

Estem enriquint-nos per dins, encara que no ho sentim fisicament, estem omplint el nostre cor i l’ ànima de bondat i amistat, de valors que manquen en aquests temps tant espitosos.

Al nostre voltant tot son precipicis, caigudes de desenes de metres, al fons els llacs formen ulls que miren fixament al cel, com demanant clemencia als deús del cel.

El Met troba una bretxa molt propera al cim Central, i ens crida amb euforia, ja hem trobat la sortida ¡!!!!!!

Comencem a baixar, sota nostre un corredor plè de pedres sueltes, mes avall el llac de Seners. Un a un anem fent trams curts, per no llençarnos pedres els uns als altres. A poc a poc i amb compte sortim del tram mes precari, i arribem al con de obertura de la canal.

Aquí el cami es un xic perdedor, be, el camí es un dir, doncs nomes de tant en tant veiem alguna fita.

Algunes d’aquestes fites ens porten cap a l’espero que separa el llac de Seners del de Miralles, el nostre objectiu.

Poc a poc desxifrem la baixada, el dia va perden força, l’escalfor es va tornan foscor, el vent comença a fernos caminar depressa.

Passem per la presa del llac de Millares, rere nostre queda l’impresionant massis dels Eriste, i collons, ens ha fet suar, pero tambe ens ha eixugat aquesta sed d’aventura i esforç que tant busquem en la vida.

Sense gaires paraules arribem a la zona boscosa, on un parell de rovellons ens fan buscar fins que la fosca ens atrapa.

Encara ens falta mitja horeta fins al cotxe, frontals i algun peu dins l’aigua del torrent, i per fi, cansats, esgotats, arribem a casa, arribem a la civilització.

Fem el sopar, hem estat dotze hores d’activitat, arestes i ascensos, rapels i zones espectaculars han estat els nostres companys, com a companys els guardem per sempre dins nostre, gracies mare, gracies terra.

Salut i força ¡!!! Rusky.

dilluns, 7 de novembre de 2011

Les primeres sensacions d’una nova cordada. Arestes Orientals !!!!!

Divendres d’agost, càlid i assolellat, ens trobem a Tona, apunt d’arrancar el cotxe i amb ell una nova aventura.

Estic amb el Pere Herms, company de futbol fa uns anys, ara viatjer i somiador. Ha estat viatjant, i fa documentals de problematiques socials, en diferents parts del món, realment es un pou de sorpreses, ja ens anirem coneixent.

El desti ens ha unit, i sembla que podria ser un bon duo, avui anem al Pic Rodo, mes enllà de Nuria, farem la travessa pujant pel seu espero Oest i creuant la seva cresta.

Anem pujant per la C17, no parem de parlar, de coneixen’s millor, passem Vic, Sant Quirze, Ripoll ... i ja entrem per la vall de Ribes.

Fa un dia caloros, pero darrere els grans cims unes boires acaronen la terra, i per fi arribem a Queralbs, com que anem justos de temps, son les quatre de la tarda decidim agafar el cremallera, quants anys sense pujar al trenet.

El Pere es el primer cop que hi puja, i els dos flipem dels luxosos vagons. Ara ja sembla que estem als Alps, amb els seus teleferics i vertiginosos cremalleras. Anem guanyant alçada i el pito ens indidca que entrem a Nuria.

Ens saluda el seu estany, despres el gran santuari amb els negocis corresponents. Baixem del cremallera, som els unics que anem carregats, i amb empentes sortim de la multitud per rebre la muntanya.

Seguim el GR, direcció el coll de Noufonts, deixem torrents i la vall de Noucreus, i despareix el soroll i bullici.

Uns voltors ens acompanyen fins al esl fonts, on els isards pasturen tranquils als pendents drets, atents, no deixen de menjar.

Fa un xic de vent, els nuvols arriben amb intensitat, venen de frança i es tornen compactes al cim del Noufonts, el sol busca el seu foradet per iluminar la vall, anem pujant direccio al coll, els dos anem molt be, vivint el moment.

Arribem al coll, unes rafagues de vent fred ens fustiguen, ens abriguem i seguim el cami que ens portara a la vall de l’Estanyet, es un corriol que fa una travessa per les faldes del Noufonts, direccio nord, estem a l’ombra, pero al fons el sol ens espera.

Arribem a la capçalera de la vall, on comença l’aresta del Pic Rodo, el sol ja cau en l’hortizo, comença una baixada tranquila fins a l’estanyet, el petit llac que dona nom a la vall.

Trobem ramats d’isards en turons, pasturant i guardan les distancies, besties boniques ens deixen bocabadats, i aixi anem perdent alçada i arribem al llac.

Tindrem un vei, una tenda a l’altre extrem de l’estany acoloreix el planell.

Nosaltres farem un vibac, trobem l’emplaçament i deseguida,abans que es fagi fosc, busquem llenya per fer un petit foc que ens il.lumini i ens escalfi en la nit.

Tot preparat, gaudim del foc, sota una nit de lluna, estels i un ventet fresc, tot regat amb un bon sopar, pa torrat i postres.

Ara tant sols falta el vibac, abans pero conversem i somiem sota el cel dels Pirineus, amb un bon mai i la mirada en l’horitzo.

Ens introduim al sac, com dues larves ens amaguem entre la roba i perdem la consciencia, la nit es la nostra habitacio.

Em desperto algunes vegades, les constel.lacions van canviant de lloc, i la claror comença a trucar a la porta.

Es lleva un bon dia, clar i serè, esmorzem un xic, i agafem els trastos necessaris. Anem a buscar l’inici de l’espero. El reconeixem en un petit collet que forma una agulla separada.

Dubtem de l’entrada, doncs no volem encordar-nos de moment, i agafem el primer tram per la cara nord del Rodó, uns vint metres despres ja anem per l’espero, al bell mig d’un granit espectacular. Fa fresca pero ens hem escalfat fort amb aquest inici adrenalinic.

Passem la zona mes exposada i anem a l’altre vessant, on una succecio d’esglaons gegants ens porta damunt un segon resalt.

Aqui les dificultats minsen, algun pas aillat, i molt boniques vistes de la vall de l’Orri, amb la nord del Puig Rodó als morros.

Anem fent fotos, ens sentim molt bé, ben compenetrats i atents a les sorpreses del camí. Una rampa final ens dona l’acces al cim, el sol ens escalfa i un ventet ens refresca la cara, un nou dia acaba de començar, tot esta iluminat, despert i a punt per començar a viure.

Ens felicitem, gaudim del moment entre caixalades i uns glops i anem a l’aresta sud, un bonic pont serrat. Estem contents, i l’aresta se’ns passa volant sota els nostres cossos. Hem fet algun resalt i alguna desgrimpada exposada, pero tot molt accessible.

Busquem una baixada directa, doncs ens hem allunyat un xic del llac, pero sempre el tenim a vista, a vista de Condor.

Baixem corrents per una tartera de pedretes, quan arribem a baix l’esforç ens fa suar de valent i ens treiem els jerseis, (en aquests moments jo perdo el meu gorro de colors, fins tres semanas mes tart no hi aniria i el recuperaria, en el mateix lloc) bebem un xic i seguim la baixada cap al vibac, on ens esperen els sacs i altre material.

Quan hi arribem trobem uns caçadors, caçaires, com diuen ells, son de Perpinya i cacen els isards, els diem que no nhem vist cap, i que no ni han, no ens fan cap gracia i menys pels pobres isards dels cims.

Carreguem la motxilla i amunt, a per la continuacio de l’activitat, ara anem a l’Hereuet, un petit cim amagat entre el Pic d’Eina i la Torre d’Eina, una aresta que cau a la vall de l’Orri.

Trobem, entre terrasses d’herba un acces a la base del cim. Fem una mica d’Herbascalada i accedim al espero rocos. La veiem be, i ens hi fiquem directament, pujem petits resalts amb grans fisures, per una aresta de blocs bastant segura. Accedim a un primer repos, i encarem l’ultim tram per una zona mes ajaguda.

Pujem per una zona de bolcs i una grimpada final fins al cim de l’Hereuet, bonic mirador de la vall, doncs hi es al mig. El dia encara es radiant, el cel d’un blau intents, i el sol ens escalfa d’un vent gelid que fa a l’aresta.

Ara ja nomes ens queda seguir l’aresta en direccio sud-oest, que ens porta aprop del pic d’Eina. A cavall de l’aresta sentim uns trets, els caçaires han trobat el que buscaven, com formiguetes els veiem arrosegar la seva presa pel prat, a sobre seu, els voltors comencen a donar voltes.

Amb el Pere decidim anar fins la Torre d’Eina, per acabar la jornada, doncs ell no coneix aquest raco dels Pirineus.

Mentre ens acostem al cim veiem sobrevolar desenes de voltors, busquen aturarse o simplement volar entre les termiques, suposem que esperen les restes de l’isard que han caçat.

Nosaltres arribem a la Torre, d’aqui comença l’aresta del Pic del Boc, un altre dia serà. Avui tornem enrere, abraçats i feliços, forjant un nou desti i creient en ell.

Ens perdem per la vall d’Eina fins al Santuari de Nuria, on menjem una mica vora el llac.

Seguim el descens pel cami de Queralbs, que se’ns fa llarg i caloros, tot i aixi estem contents, i gaudim d’un refresc assentats al carrer empedrat de Queralbs.

Un dia intens, compartit i gaudit de tot cor.

Salut i força !!!!!