dimecres, 26 de desembre de 2007

Bones festes desde els peus de l'Aconcagua

Mendoza, 22 de Desembre. Jo ja soc proper a l'ultima muntanya, la mes alta, la que tancara aquest llarg viatge, aquesta llarga aventura que vaig començar en solitari i que ara esta acabant amb una llarga llista d'amics i companys de viatje. Vaig sortir de la Paz el dia 18 de desembre, alli vaig despedir-me del company mes animal que he trobat, en Didac que em va tractar com un germa, amb el que vaig compartir tantes i tantes aventures..... Despres de 19 hores de bus, en un paisatge bastant arid, on els arbres eren petits i arrodonits, plens d'espines i amb un fullatge que comencava a brotar, doncs les plujes ja toquen Bolivia, dia si i dia tambe. Un paisatge roig, de tots els rojos que un es pot imaginar, formes llunars i zones on la vida sembla imposible, pero on pobles i comunitats viuen i construeixen el seu futur amb alegria. Torrents i mes torrents secs i plens de codols, on un gran riu s'anava creuant en la carretera, desbordant aigua recollida de la pluja, terrosa i salvatge que baixava, com jo.., cap a l'Argentina.

L'arribada a Villazon (frontera) va ser tranquila, pero la continuacio va ser desastrosa, una llarga cua a migracio d'Argentina, que no es movia, em va tenir tres hores de peus i contemplan la paciencia de tots, bolivians i turistes. Per sort a les cinc de la tarda ens van firmar el passaport i amb l'Anthoni, un irlandes xef de cuina, varem agafar de nou un bus per anar fins a Salta. Pel cami, dos controls militars amb escorcolls i control de passaports. El paisatge continuava sent especial i espacial, turons de tots colors, la Quebrada de Humauaca s'obria i ens donava pau. La nit i la foscor va arribar, nosaltres a Jujuy ja varem començar a degustar un "lomito argenti" i just,a les dues de la nit arribavem a Salta "la linda".Alli, el Toni coneixia un hostel i en cinc minuts ja estava beben una cervesa amb un pilot de gent simpatica i alegre. Ja soc a l'Argentina!! em vaig dir i aquella nit, varem aprofitar per celebrar l'arribada, uns balls i a les cinc al llit. El hostel Inti Huasi, del German i el Victor, una casa bonica, acollidora i plena de somriures. Una volta per la ciutat, amb un nou company d'habitacio, en Joan de Moia, si, si, del Moianes!!.

I be.., el dia seguent ja esperava l'Elena, que baixava de Boliva amb la Virginia, la seva boja amiga. No em vaig poder despedir de la Virgi, pero l'Elena, a les sis del mati arribava a Salta, ben cansada i masegada del viatge que la portava des de la frontera. Al migdia ja agafavem el bus cap a Mendoza, unes 19 hores ens esperaven, pero ja amb el somni d'acostant-se al cim mes frequentat i anhelat dels Andes, l'Aconcagua. El paisatge va canviar, boscos i mes boscos, verdor i mes verdor i una posta de sol que ens feia somiar, mentre degustavem un bon sopar dins el superbus Argenti, jejeje, quin canvi aquests busos de l'Argentina!!. I be.., el despertar del dia 22 ja va esser amb els grans andes a la nostra dreta, moles de muntanyes gegants que ens anaven seguint mentre baixavem per la provincia de San Juan fins a la de Mendoza. Desde el bus, amb la llum del sol ja un xic alta, es reflectia al fons el Cordon del Plata, una de les meves cases, mesos i mesos enrere. I be, a Mendoza nomes arribar, trucar a un bon amic, el Pere Vilarasau, que ens ha allotjat en el seu apartament. Sense perdre temps ja hem començat a mouren's per la logistica de pujar el cim i contrari al meu primer planteig, al final decidim pujar per Punta de Vaques i fer la ruta dels Falsos Polacos, una zona molt diferent a la normal. Molt menys concorreguda, on els que hi ha son mes propers a les muntanyes i on les vistes de la cara sud ens deleitaran i ens faran petits e insignificants. Seran uns 50 quilometres fins a Campo Argentino, el camp base i despres 2 camps abans no provem el cim. El Pere, ja m'ha comentat que esta sent un any bastant fred, amb vents i nevades seguides, pero nosaltres hem arribat per canviar aquest mal temps, per aixo hem vingut, per demanar al Centinella de Pedra que ens deixi acariciar el cel desde el seu pedregos cim. He flipat dels preus, tant de les mules com del permis, pero com diu l'Elena, el desti ens ha portat aqui i hem de deixar de preocupar-nos per temes de caracter material, hem de deixar-nos absorvir per l'aventura que esta apunt de començar, la mes emotiva, doncs a part de l'Elena, pujara amb mi o dins meu, l'amic de General Alvear, el Guille que ja fa mesos que viu als cels i que segur que em donara moltes forçes per tirar endavant, aquesta expedicio es en honor seu i el seu llarg somriure brotara cada dia, per molt fred que senti o per molt gris que estigui el cel.


Be.. canalla, segur que no veure-ho el correu fins despres del Nadal, pero m'es ben igual, gaudiu de les festes i dels aconteixements que visqueu aquests dies, que us haig de dir jo que intento viure a flor de pell, sigui on sigui i el dia que sigui. Ajunteu-vos, rieu, ploreu, canteu, balleu, mameu tant com pogueu i sapigueu que jo estare amb vosaltres en cada rialla que surti del vostre interior, aqui es on vull estar, dins vostre. Us desitjo el millor, amics i amigues, familia i extranys del mon a tots bones festes!!. No tinc fotos per penjar, pero aqui us deixo un petit tast d' aquets darrers 11 messos per terres andines. Desde Argentina, con amor el Rusky, aquell que ja sent propera la tornada al poble que el va veure neixer i creixer!!
Salut i força!!!!

Desde Lima

Lima, 12 de desembre. Hola a tots i totes!!! Com va la vida?, jo ja tinc el cul fet pols, les cames en forma de quatre, pero amb ganes d'arribar a Bolivia i potser dema ja hi arribare, ves a saber....

Avui us escric ja desde Lima i quin caos, ostia,es ple d'obres per les seves avingudes i carrers.Un transit horrible, una contaminacio bestial i una calor que s'enganxa....aixi es Lima. Ara me'n anire a menjar un ceviche de marisc, al mateix lloc de sempre, vora la plaça d'armes. Un menu ben economic i amb bon peix.

I be..., aquesta tarda ja marxo direccio Bolivia i si tot va be, dema a les quatre de la tarda arribare a Bolivia, a la ja ben coneguda frontera del Desaguadero i entrare a La Paz...quins nervis, quina emocio. Alli el mes segur es que em trobi la Elena i la Virginia, les dues companyes Madrilenenyes i junts ja baixarem cap a l'Argentina.

Us envio uns retalls fotografics del descens, son de Macara, Piura, el pont fronterer i altres imatges de la baixada.
Us envia molts petons, el Rusky dels collons!!

Desde Quito i baixant...




Quito, 8 de desembre. Hola amics, ja estic a Quito. He baixat volant i els meus genolls ho senten mes que la ment. Estic bastant cascat de les cames, pero es tracta de patir una mica, si despres un vol aconseguir els reptes que es proposa.
Avui a Quito fa un dia bonic, estic voltant i visitant la ciutat. Estic retroban a la gent que amb l'Elena vam coneixer aqui i varem frecuentar. Es molt divertit, vaig a l'internet on em coneixen, despres a fer sucs amb les mamites que tambe s'enrecorden de mi. Estic allotjat al hotel que vaig compartir amb l'Elena i els amics d'alla em pregunten com estic. Vaig a menjar on tambe em reconeixen, faig el té i la empanada en el bar de "Las chicas de Oro", que divertit és retrobar a tothom qui t'ha fet somriure en algun moment i compartir algun segon mes de les nostres vides.
Avui ja marxo cap al Peru, surto a les sis de la tarda i arribo prop de la frontera a les sis del mati, just a Loja. D'alli marxan busos cap al Peru i si puc n'agafare un que em porti a Piura, a la costa Pacifica on descansare per la nit. Be amics i amigues, us vaig informant de com va el descens del continent.
Us estima molt i molt i molt, el Rusky d'Avinyó!!

El caminante


Bogota, 6 de desembre. Hola a tots i a totes, com esteu??? Jo, emocionat com un passerell i tocat per la nostalgia de deixar un pais, mes ben dit una casa, mes ben dit, un grup d'amics i mes ben dit una persona increible.... Us envio el correu de la Mariale, la noia amb la que he estat recorrent la perillosa Caracas, en aquest correu es veu com es ella i veureu com es especial, increible, inigualable i un munt d'adjectius mes. La trobare a faltar molt i molt i per aixo somiare en el dia que ens retrobem. Us estima el vostre Rusky!



Panas:
Desde ayer no está más por Caracas el Raül Corominas. Y lo extraño un mundo. Porque aunque parezca un extraditable, es en realidad un extrañable.Así que antes de escribirle un correo que le debo a él, quise escribirles a ustedes para que se queden con la dirección del Rusky, para que se vean en las fotos, donde estamos, o donde quisimos estar, y a los de Bolivia, lugar que nos hizo visibles, para que vean que no es tan jodido llegar a Venezuela y para que aprecien al alto pana que en unos ocho días volverá a trajinar las calles empinadas de La Paz. Ahora que tienen de nuevo la oportunidad… capitalicennnnn.
Que si, que come más que un remordimiento.
Que me destrozó el baño, y aun no sabemos, mi dealer-albañil y yo, por qué razón.
Que fastidiaba a los gatos.
Que roncaba como un tractor el hijodeputa.
Que era medio pavoso (gafe, pa entendernos en ambos mundos) y el único día que fue a la playa diluvió, y la única elección que perdió Chávez, aquí el pana.
Que tiene un descontrol hormonal bochornoso, que sumado a la cantidad de glóbulos rojos que trae de las montañas lo hace letal.
Y más, y más, pero ojalá muchos de nosotros fuéramos por la vida con semejante desparpajo y con tan bonita impunidad.
Y si, lo extraño, porque era el único capaz de comerse feliz en la vida, las cotufas (palomitas de maíz, popocas… que ladilla ser cosmopolita) que yo quemaba con tanto encomio.
Helo allí, de fiesta, de reporterismo, de latin lover, de bailarin, de cronista.
En fin, de un fulano que vive la vida como le sale del forro de los cataplines.
Ale

Adeu al Carib

San Antonio de Tachira, 4 de Desembre. Hola familia dels mons, com va? Jo ja de baixada, a punt de marxar cap a Bogota, despres d'un viatje bastant curtet desde Caracas, unes 17 hores de bus, fins a la frontera a San Antonio de Tachira. Alli no he tingut tants problemes com l'altre vegada, aixo si.., he hagut de timbrar el passaport en un edifici diferent al que ho vaig fer d'entrada i com a regal, un "impuesto de salida"(culpa del rei??). Doncs be.., aquests dies a Venezuela, mes ben dit, a Caracas, han estat ben intensos, no m'he mogut pel pais, pero he conegut la ciutat com no hagues pensat. Doncs clar, una de les ciutats, sino la mes perillosa de Sudamerica, l'he recorreguda de dalt a baix. He viscut en un barri, on els trets s'escoltaven a totes hores, m'he mogut pel barri, agafant el transport public. Tambe m'he mogut molt pel metro de Caracas, fins a les zones mes centriques, on hi ha les universitats, els edificis financers i encara que pocs, algunes plaçes o algun passeig. He vist com la gent del pais esta molt activa politicament i tambe socialment. He viscut les manifestacions del Si i el No a la reforma que va promoure el president Chavez. He vist com entre amics hi ha molta diferencia de pensament, gent que esta cegat i llençat per la politica socialista del president i gent que diu que el president s'esta pensant que es un Deu. Tot i aixi he vist amb els meus ulls mercats mes barats en els barris pobres, cliniques amb metges cubans, tambe per la gent sense recursos i una clara intencio d'igualar la vida entre la poblacio del pais. Tot i aixi, a vegades, en Chavez es passa i diu coses molt animals,com "el que vota contra la reforma, vota contra mi" i despres he parlat amb gent que deia que no, ells votaven en contra uns articles bastant imposats i durs. Lo dolent ha estat que no es podien votar un a un, sino tot junt, per aixo ha perdut les eleccions, molta de la gent que ha votat en contra es Chavista. Be.., doncs Venezuela ja ha quedat enrere, la Alejandra la noia amb la que he viscut, periodista i acitivista social, una mossa molt maca i lluitadora ja em va despedir, la trobare a faltar, doncs he apres i viscut coses molt besties amb ella.Avui, ja a Cucuta, he comprat el pasage de bus, direccio a Bogota, on arribare dema a les set del mati i fare una parada d'un dia, abans de sortir disparat cap a Ipiales, just a la frontera amb l'Ecuador, sera com una cursa, pero sentat en bus. Be, ja us anire informant de la baixada rapida del continent, si tot va be, entre el 12 i 14 estare per la Paz a Bolivia, on ara hi ha alguns disturbis, intentare parlar amb l'amic Evo, per informar-me del que esta passant, com sempre, els d'Orient no volen creure, pero bueno, aquests paisos on els pobres guanyen terreny, els rics no volen cedir ni un pam, quin mon ens ha tocat viure i veure...... Vinga familia, us cuideu del fred i del consumisme nadalenc, que es una cosa que cada any costa menys, doncs som mes pobres cada dia que passa, almenys materialment, emocionalment ho podem canvir.
Salut i força!!!

Eleccions i entrevista, emocions intenses

Caracas, 3 de Decembre. Hola amics i amigues, Caracas bull i jo veig l'olla com esta trontollant. Diumenge es proper, les eleccions seran calentes i tothom sortira a votar, tothom debateix i es discuteix, als carrers, als bars, als cotxes.... La gent participa molt, pero que molt mes que a Europa, España o Catalunya, es bestial veure com surten al carrer a cridar pels seus ideals o pels seus interesos, tot depenen de la zona i la qualitat de vida de cadascun.

Be..., avui fan una marxa a favor del SI i despres potser m'en vaig a una televisio de Venezuela, TELE SUR i una noia que he conegut en aquests dies em va demanar si no em molestava que em fes una entrevista, jejejeje, jo, pobre de mi, vergonyos, amb poc vocabulari, en un pais com Venezuela, que te moltes coses mes dures i intenses per debatir.......pero que collons, si ens trobem a la marxa, despres la farem i surti com surti. No crec que es pugui veure per Catalunya, ademes sera tard,a la nit, pero si algun animal no pot dormir, que busqui Tele sur jejejejej!!



i tres dies mes tard...


Hola amics, ultimes noticies per la matinada del dilluns. Desde la seu del Centro Nacional Electoral, els resultats han arribat just a temps. S'han fet reals els rumors, ha perdut el si, per uns doscents mil vots, just fa uns minuts acaben de sortir els rectors i han donat el veredicte, la cosa ha durat molt, empentes i nervis, pero al final Chavez esta reconeguent la derrota.

Rusky I, desde la seu del CNE de Caracas!!! Aqui us venen unes fotos calentes, molt calentes!!!!

Salut i força!!!!!i Viva Venezuela, un pais collonut!

La Venezuela calenta



Caracas, 28 de novembre. Ja fa dies que volto per Caracas, una ciutat extesa per valls verdes i turons altius. Jo com a "home de poble" que soc, em pot molt aquesta ciutat, on la Alejandra ja m'ha anat explicant els problemes que te, pero tambe els molts que s'han resolt
. Hi ha molts barris perillosos, son a les afores, son barris aixecats sobre un terreny molt sensible, on les plujes i altres fenomens els tornen vulnerables.He conegut la zona del centre, on edificis altius de negocis, s'aparten del verdader problema d'un pais, la pobresa i l'oblit de la gent indefensa. Tot i aixi, es el Carib i collons, la gent es molt riallera, molt cridanera i gens plorosa, nomes pots trobarte gent bastant agresiva ara, en el moment previ a unes eleccions, a mes,unes eleccions molt ajustades entre Si i No. On la gent periodistica i altres que saben com estan les coses vora l'olla diuen que pot passar de tot, despres pot passar de tot........Els del No fan manifestacions, actes i protestes, algunes de violentes. Que son correspostes per l'altre bandol, on hi ha formacions de barris que fan por. Avui anire en un acte pel Si, una "assamblea de Mujeres del Partido Socialista unido de Venezuela"-(PSUV) alli estare amb l'Ale i amb una amiga seva, militant incondiconal del Chavisme i lluitadora pels drets dels pobles desde fa decades. Jo, veig que el pais no es posa ben d'acord amb el tema, hi ha moltes ciutats on no aproven gens la Reforma Constitucional, que te punts de veritable debat, pero altres que ajuden i acosten mes el pais a mans del poble. Caracas es lleva net i clar, el sol surt per sobre els turons verds, el soroll dels tranports resona per tot arreu. Petards i trets sonen tranquilament a qualsevol hora del dia, els nens juguen per les cantonades sense ni adonarse-n, jo, ja m'estic acostumant a aixo, pero de lluny, doncs veure una arma davant meu, es l'ultima de les coses per les que estic preparat. Despres de l'estada a la platja de Villa Croatia, els dies que estic pasant junt amb l'Ale i els seus amics, tots periodistes i gent que toca moltes tecles i te informacions molt interesants, no se si tornar abans de les eleccions. Tinc la sensacio de que m'haig de quedar, per veure com acaba tot aquest merder, doncs sembla un moment bastant clau pel pais, sigui positiu o negatiu i vull estar aqui per viure-ho.L'altre pensament que em corre, es la por que potser, que si hi han problemes, tanquin les fronteres per uns dies, pero estic disposat a correr aquest risc. Nomes dir-vos que aquests dies he estat descansant molt be, dormint moltes hores i acabant d'escriure el diari de muntanya. Venezuela es ben pintoresc, la gent, el seu parlar i les seves expresions, son d'allo mes divertides. Aqui a Caracas, l'Ale i els seus amics m'han acollit com un mes i ja em veus a mi, en reunions ben intenses de politica o de problemes diversos. Moltes abraçades a tots/totes, cuideuseu molt i no gasteu gaires euros en les coses que ens tornen a vendre per Nadal. Aqui es el mateix, llums i osties, pero per que???? no per tenir fe en somnis i projectes, no per tenir esperançes en un canvi mundial, sino per vendre el que sigui, mobils, torradores, llums i arbres, ron i cervesa, juguets i armes..........el nadal ja fa molts anys que es va acabar, pensar en la bondat de la gent, en la grandiositat de la natura, en l'infinit del cel, aixo es el verdader esperit de nadal.Salut i força, Us estima desde Caracas!

dimarts, 11 de desembre de 2007

Pic Bolivar, els Andes de Sud a Nord


Diumenge 18 de novembre, avui he dormit bastant malament, els mosquits i una lleugera pluja que no ha parat durant la nit, m'han mantingut despert i nervios. El dia s'ha llevat mes tranquil, a fora es veu el cel blau, pero mirant les muntanyes, els nuvols ja les poblen i tapen i son les set del mati.El Dann, l'anglés que m'acompanya, ja esta fent la seva motxilla. Te 24 anys, es pelroig, te unes rastes enormes, una mirada tendra i dolça i ell encara no ho sap, pero es un inconscient al anar a la muntanya amb mi, jejejeje!! No te equip d'alçada, nomes te un sac, un aillant, uns plastics impermeables i roba que pesa molt, un gorro de llana tambe l'acompanya, pero sobretot te unes ganes boges de veure bonics i salvatges paisatges de la Sierra Nevada.
Sortim cap al teleferic i rapid vaig a veure els guardaparcs, mentres ell fa cua per treure els tiquets. No em posen cap oposicio, doncs ja no vaig sol, pero em diu que hi ha un alemany perdut desde ahir i que no te roba ni res de material. No cridis gaire, que si ho sent el Dann, jejejje!!! Sortim teleferic amunt, el que puja mes amunt del mon, doncs de 1.556 metres a Merida, arriba despres de tres parades, a l'alçada de 4.760 metres, al mateix vertex del pic Espejo. Al pricipi passa per sobre el bosc de boires, despres creuem el Paramo, ja menys poblat de vegetacio. Per al final entrar dins les boires i la pluja. El dia es gris, boiros, plou i fa molt vent, collons, si els guardaparcs m'haguessin deixat pujar cinc dies enrrera, ja estaria al hostal i amb uns dies de bon temps. Pero no, el desti ha fet que ens aproximem al sostre de Venezuela amb un clima esquerp i fred, rujent i lluitador. Sortim del teleferic a dalt de tot ha estat una hora i mitja de pujada. El vent es molt fort, inclus sembla que neva.

Miro la cara del Dann, esta entre l'alegria i la por de no saber on es fica. Jo, decidit l'empenc i sortim del calid recinte, per entrar a la dura i freda muntanya. Un guia ens porta fins del sender que baixa per anar a la laguna Timoncillos, doncs la boira es tant espessa que no veig res, potser es millor. Arribem a las "cloacas", es un tram bastant dret i ara tot moll i amb petits replans de neu, sembla pitjor. Li dic al Dann, si vol que posi la corda i aixi el rapelem, pero ell ho veu clar, collons, aixi m'agrada!!.Desgrimpem amb molt de compte, doncs les motxilles son bastant pesades i la caiguda seria fatal.Despres d'aquest tram, perdem de vista la silueta del guia i un crit llunya ens desitja sort. Es pensa que pujarem els dos, nomes al hostal saben el nostre secret, hi pujare els cims jo sol o aixo espero i m'han dit els del hostal "creo que es un precedente",jejeje, molt bona gent els del hostal. Passem entre bancs de boira, rodejem una torre rocosa, estem ficant-nos a la cara sud, travessant la cresta per sota. No es veu res, nomes les fites m'indiquen que anem be, rere meu el Dann va fent al seu ritme, se'l veu content i gaudeix amb la grimpada. Hi ha alguns resalts de roca, tot son molls i perillosos, pero anem lents, el llac es proper i no cal correr. Sento un torrent, baixa per la dreta, aqui ja s'obre la prespectiva, pero no es veu res, doncs la boira ho tapa tot. Pujem per terrasses llises, l'aigua les fa mes perilloses, pero les botes s'agafen fort i sento seguretat al enfilar-mhi. Comença a nevar, el Dann rere meu va pujant amb cara de sorpresa, pero amb energia. Collons, el que ens trobarem, ja pateixo. Trobem la laguna Timoncillos, el camp base pel cim, esta a 4.600 metres, just sota la cresta cimera, que no es deixa veure, doncs la boira ho amaga tot a trenta metres a la rodona.Montem la tenda en una gran llosa plana, els claus no entren al terra, la neu va caient, els nervis augmenten, pero al final,mes o menys queda sobre la pedra i ens hi fiquem amb tot el material i el menjar a dins. Buff!!, quin fred, quina nevada cau amb força i les rafagues de vent son fortes per moments. Que faig?, sento que hauria de sortir i anar a voltar, a portejar o buscar la entrada del corredor per on va la via, pero mes interiorment penso coses mes drastiques, la neu esta caient fort, esta tot tapant i mullant totes les preses i les roques per on puja la via i si dema es lleva amb fred, tot podria esta verglaçat i potser seria mes perillos. Mentre em fumo un cigarret, tiro el fum per la porta de la tenda, com intentant dir als Apus, que em donguin unes hores de temps, doncs ho porto per dins, pero crec que la sortida ha de ser definitiva. Em poso el casc, l'arnes i el gore i li dic al Dann (enganyant-lo),"voy a ver si encuentro la via". Ell em mira, te fred i esta cansat, desde dins el sac un somriure em despedeix i la forta nevada em dona la benvinguda. No es veu a mes de 50 metres, el llac d'un blau cel perfecte rep la neu i la desfa, pero les lloses i parets comencen a estar tapiçades de neu. No aconsegueixo veure el corredor per on va la via i decideixo començar a pujar, just massa a la dreta, pero un con de neu amb marques, m'indica erroniament que la via es per alli.

Travesso una zona de tartera, cauen petites pedres a gran velocitat, pero rapid m'introdueixo en un resalt que escalo sense gaires problemes. El con de neu es ple de forats, semblen petjades, o no.., potser son pedres que cauen. Els nervis i la tempesta em fan seguir endavant, pujo sense grampons, doncs la neu caiguda ja em dona seguretat per pujar. Al meu voltant parets i mes parets descompostes, neu i mes neu. Un gran torrent baixa pel corredor que sembla la via, em paro sota seu, buscant algun indici mes, alguna cadena de rapel o mes traça, pero res.... escalo el tram de roca primer es ben molla, pero les botes s'agafen amb seguretat, esquivo el torrent i mes amunt busco de nou algun indici. Res, no es veu res clar i l'Ender un guia de Merida, em va deixar una foto de la via i no ho sembla per res. Desgrimpo ja ben moll i ben nervios, miro i remiro la paret, de dreta a esquerra, baixo el con de neu i res, no reconec la canal. Per fi, ja desde baix i preguntant-me si deixar-ho per dema, la boira s'obre un xic i diviso l'entrada, ostia, era molt mes a l'esquerra i l'Ender ja m'ho deia, pero collons, com canvia tot amb aquest temps. Travesso la tartera i començo a pujar-la, ja molt decidit, com tenint les coses molt clares, pero el temps cau sobre meu com una placa de metall i de vegades em repenso la situacio. Remunto una pala de neu i entro en un resalt de roca, un petit torrent hi baixa, l'escalo amb cautela, doncs tot es moll i perillos. Ja mes amunt la via va cap a l'esquerra, remunto un nou resalt i arribo al corredor que puja directe uns cent metres, fins a reposar ja mes amunt, en una gran planicie, pero a l'estiu, ara es una zona vertical per l'acumulacio de gel i neu. Començo a remuntar el corredor, la neu tova em facilita l'ascens, pujo per un costat agafant-me amb una ma a la paret i l'altre al piolet. Aviat la neu tova deixa d'existir i un gel trencadis es posa sota els meus peus.Va!!, els grampons. Porto les botes de trekking, que no tenen ranures pels grampons automatics, i com no.., porto els grampons semi-automatics. Ho vaig provar un cop a Patagonia i semblava que anava força be i aixi ho faig, forado i aplano la neu i em poso com puc els grampons, no queden molt segurs pero la tempesta i l'energia em tiren amunt. Els primers metres son molt segurs, quedo sota un resalt bastant vertical, potser 65 o 70 graus, son uns deu metres. Per l'esquerra va la via, pero a mi em sembla mes segura per la dreta. Aprofito un tram on la paret es propera i com que nomes tinc un piolet, m'ajudo amb les plaques de granet. Pero s'acaba la roca i ara que???, merda, pico amb el grampo del peu dret i em surt, merda!!. Sota la tempesta de neu, escalo amb una tranquilitat impresionant, desgrimpo un metre, hi ha una terraseta de roca. Miro amunt, amb un grampo no puc, intento posarme'l de nou, pero collons com costa aixo aqui penjat.El piolet m'asegura tot el cos, sota meu el corredor obre la seva gola. Pero amb molta seguretat em calço el grampo, amb força torno a tirar amunt, ara ve el tram mes dret i amb el piolet avanço amb seguretat, els ulls no treuen la mirada del peu dret, l'esquerre sembla funcionar be. El piolet mossega el gel amb seguretat, pero l'altre ma intenta fer un forat per agafar-se, aqui em pregunto,"per que collons vas deixar l'altre piolet a Bogota?????" Pero no m'enfado amb mi i segueixo ben concentrat, amunt, un metre mes, un xic mes..... Quan la cosa es posa menys vertical, clack, el grampo torna a penjar del meu tormell. Merda!!. Els guants ara ja ben xops foraden la neu amb força i amb la ma dreta intento fer forat per que el peu s'hi fiqui, ara el gel ja es mins i una roca amb una cadena m'indica un repos molt ansios. Hi arribo, respiro alegre, m'aseguro a la cadena i descanso un xic. El minim per mirar el tram que ve. Em torno a calçar el grampo i em pregunto "Per que collons l'altre no surt?". Ara ve una travessa delicada, pero la neu es tova i segura i arribo sota l'ultim resalt per arribar a la cresta, que denominen la Ventana. Aquest tram sembla bastant dur i ara encara mes hi ha gel i neu, plaques i lloses que semblen aguantar per un fil, pero son dures i resistents. Grinyolen els grampons a cada metre que ascendeixo, la neu em tapa la cara, pero tranquil, miro i remiro cada pas que segueix. Son uns quinze metres i collons, l'ultim tram es una travessa bastant exposada per anar a buscar la cresta, un gran bolet de gel em barra el pas i amb el piolet el trenco. Cau foten un tamperi geganti, sembla que caigui mitja muntanya. Pero l'observo molt sere, com si estes dopat. Amb dos passos atletics accedeixo a la cresta, el vent que passa d'un canto a l'altre em pica fort a la cara. Respiro, bufo i recordo l'Ender "en la ventana te passas a la cara norte y de alli una trepada te lleva a la cumbre". No es veu res, ni cara nord ni cara sud. Nomes cristalls de neu que s'estampem al meu rostre. Passo a la nord, una travessa em porta sota un gran resalt, una xemeneia amb dues fisures i plaques que cauen de dalt a baix. Son passos de quart grau, la neu tapa les preses de la roca, pero m'aferro com una bestia, els grampons grinyolen i tambe arrapen la dura roca. Buff, quins esforços!!, inclus sento calor dins el abric que porto. Miro amunt, nervios, ansios, buscant la cara del llibertador, on ets? on ets Bolivar?????? Una terrasa em deixa descansar i de nou un altre resalt igual, una xemeneia ben dreta, tapiçada de neu i molla fins els collons. L'escalo amb sang freda, amb molta seguretat i per fi la cresta sembla perdre verticalitat. Travesso un tram de grans blocs amb compte doncs els grampons fan el caminar ben extrany i per fi el veig, a uns deu metres, la cara seva seria i incombustible. Sense adonar-se de la tempesta, mira al nord, es el Bolivar, es el cim, es on s'ha d'acabar l'escalada.M'hi acosto, el vent es mes fort, com si el volgues tumbar i llençar-lo avall. Me'l miro, el saludo, pero no hi ha molt temps. Trec la camara com puc, faig les fotos que puc, la senyera????? ni en bromes, es un cim molt afilat. L'emocio m'embarga, pero aguanto la serenitat, mentalment li dic quatre coses al "bust del llibertador" i l'abraço euforicament.

El vent i la neu no paren, s'intensifiquen i amb pena deixo enrere l'ansiat i preuat cim. Amb cautela baixo els primers metres i aviat trobo la primera cadena. Trec la corda de la motxilla, collons, la motxilla esta ben plena de neu i gel. La corda aviat ja es freda i humida, la passo pel mosqueto i la tiro cara nord avall. La foscor de la paret i la claror de la boira donen sensacions boniques, pero no tinc temps per perdre i rapelo resalt avall, just arribo a la terrassa, tiro el que queda de corda i arriba mes just a la travessia de la cresta. Buff, quin fred!!, tinc els guants ben humits i gelats i als dits, hi comenco a sentir unes pessigolles extranyes, ni dolor ni mal, si no sensacio de lleugeresa. Va nano,baixa, baixa, que aqui dalt el temps es dolent inclus per les pedres. Recullo la corda, per sort no s'enganxa, sino hauria de pujar a buscar-la i amb l'estat que estic ara em seria molt dificil i arriscat. Faig la travessia amb compte, els grampons grinyolen i les olors a sulfurs s'alçen fins al meu humit nas. Em sento be, segur pero cansat i no puc parar, haig de baixar, ui si el Dann em veies ara, sort que ell no en sap res d'aixo, es el meu gran secret. Arribo a la "ventana", aqui ja sortire de la cresta i la tempesta no sera tant forta, busco la cadena, la trobo just en un bloc que cau cap a la cara nord. Passo la corda i la llenço avall, queda mig enganxada, pero al moment ja estic rapelant, sortint de l'infern del cim, els grampons no deixen de grinyolar, semblen porcs fent l'ultim suspir i jo em sento be, gaudeixo del descens, pero conscient que les mans ja no responen al cent per cent. Passo el resalt, arribo a la travessa, aqui es neu tova, descanso un xic, em lligo un cap de corda i faig la travessa amb compte.Arribo just sobre el gran corredor, on un bloc deixa entreveure una nova cadena. Recullo la corda, la passo i instintivament la llenço, tot en segons, ja he apres la lliço, no val encantar-se.

Les mans a cada baixada estan mes despertes, pero tambe mes masegades. Just arribo a mig corredor, la corda no arriba a la seguent reunio, destrepo uns tres metres i passo la corda. Per fi ja estic en terreny menys vertical, baixo els ultims metres enduent-me la corda lligada a l'arnes i arribo ben cansat als peus del corredor. Ja hem sento mes relaxat, plego la corda, no em trec els grampons i desgrimpo el resalt de roca fent grinyolar-los molt. Salto al con de neu i em sento lliure de la paret somric sol l'emocio es desencadena i començo a cantar sota la tempesta. La motxilla pesa molt, doncs esta ben empapada i plena de neu. Baixo la tartera, que ja es plena de neu i diviso el llac entre la boira, que estara fent el Dann??? Salto i canto i arribo a la tenda, Dann, Dann!!!!!!!! Ell, ben tranquil, em respon, li comento l'ascens, ell, ben tranquil i impassible, doncs no sap gaire de muntanya, em respon."Aqui hace mucho frio". Aparto la neu de la tenda, doncs ha quedat un xic tapada i negada de la massa blanca. Entro dins, vaig ben moll i tot es ple de gel o neu, ho llenço en una banda i em fico dins el sac, el Dann em mira, jo li somric amb cara de boig, de feliç, d'haver viscut una bestial aventura en uns instants, com si el somni que feia dies estava somiant s'hagues acabat i s'hagues acabat be. Menjem un xic, el Dann es vegetaria, no menja ni tonyina, pero te un barrejat de cireras, fruits secs i mel, tot ben energetic. La llum del dia s'apaga, son les sis, he pujat a les dues i he arribat a la tenda a les cinc, bastant rapid, pero era com tenia que ser. Dema espero que el dia es llevi be i les vistes que tinguem siguin de somni, pero l'emocio i el cansament em fan entrar en un estat de somnolencia que deixo seguir fins la son.


Salut i força!!!

Uns dies de sol per la Culata, quins dies!!

Dissabte, 17 de novembre, Hola jovent dels mons, ja torno a ser a Merida. He estat tres dies sol a la Culata, la vall on ja havia estat grimpant amb l'Aldo. I be..., han estat tres dies molt bonics, sensacions i emocions per tots cantons, cresta i mes cresta i vistes molt privilegiades a tots els costats.

Ja he quedat amb un oi escoces per anar a fer el trek del Bolivar, amb ell suposo que si que em deixaran pujar, pero tot i aixi no els dire el meu veritable 'objectiu', l'ascens a el Pic Bolivar, doncs segur que no em deixarien fer-ho, jejeje!!! I si per mala sort no puc sortir amb l'escoces, ja tinc un segon pla i es pujar per una vall que hi ha al costat, arribar als Nevados que es un poble a 2700 metres, d'alli agafar un burro i pujar fins vora el teleferic i com que dilluns no esta en funcionament, m'introduiria d'amagatotis a la vall del Bolivar. Tot i aixi espero que l'escoces s'ajunti amb mi i aixi els dos pujem de guais amb el teleferic.
Be..., deixant aixo de costat, a la vall de la Culata he pujat uns dotze cims, de mes i menys importants, alguns sense nom conegut. Ho he pogut fer ascendint per la cresta i aixi es molt mes facil i rapid enllaçar tantes muntanyes.
He fet la mes alta de la zona, el Piedras Blancas de 4.780 metres, pero d'altres molt mes boniques i entretingudes, cresta i mes cresta per enllaçar les seves puntes rocoses. He passat tres dies molt tranquil, he conegut de bat a bat aquesta zona i he admirat les seves muntanyes i els seus llacs que n'hi ha per totes les valls. He trobat parelles d'anecs que tranquils viuen en llacs perduts a les faldes dels cims, tambe he parlat amb aguilots i altres rapinyaires que em venien a visitar mentre grimpava.

He vist el lago de Maracaibo llunya i blavos, al nord de la cordillera he vist pobles de lluny al fons de les valls. I com no.., els cavalls i les vaques tambe em venien a veure al campament, ells rai, que el temps no els apreta, pasturen i juguen a les faldes dels cims, son els mes lliures de la zona. I be.., us envio unes fotos de la zona i espero que les proximes que us arribin siguin les de la zona del Pic Bolivar.


Salut i força!!!!

Histories i fotos, Sierra Nevada de Venezuela.

Dimecres, 14 de novembre. Hola familia, com esteu?, Jo no molt be, doncs avui tenia que sortir teleferic amunt, amb la intencio de pasar cinc dies per la Sierra Nevada intentar fer el Pic Bolivar, el Humbolt i recorrer aquests bonics paratges, pero tot s'ha girat. Al arribar a la taquilla m'han dit que necessitava un permis de guardaparques, l'he anat a buscar i sorpresa. M'han negat la entrada a la muntanya a la zona, la causa........? voler pujar en solitari, doncs aqui les lleis son molt clares m'han dit, mare meva, quins collons!!. He intenta fer entendre el meu projecte, els he volgut fer entendre que porto tots els mesos voltant pels Andes en solitari, que el meu projecte consisteix en aixo, be, m'he agenollat, he suplicat.....i res. He anat a la seu dels guardaparcs, a suplicar a ells, a explicar tot el que estic fent i osties, m'han ben fotut, m'han ben cardat, no em deixen pujar sol. M'han dit que busqui algu per pujar cap dalt i que si soc mes d'un ja em deixaran, pero es que jo ho tenia tot preparat, tot previst i aquesta colla de personatges que quan volen es passen les regles pel cul, ara, ara si, ara al nen de les Espanyes no el deixen pujar, van amb les cantarelles de sempre, que tothom diu....que si se murio un español, que si se perdieron dos franceses, que si pasa algo toda la responsabilidad va por nosotros...i jo??, ostres, que us firmo un paper exhibint la vostra responsabilitat i afirmant la meva clara culpa de que si pasa alguna cosa, jo soc l'unic responsable, pero res, m'han fotut ben fotut. M'han fet emprenyar, m'han tret totes les ganes de pujar, de coneixer aquestes boniques muntanyes, m'han fet caure moralment, m'estan fent sentir un imbecil, un desgraciat, un impresentable, un irresponsable.... no puc mes, esperare un o dos dies a veure si puc introduirme en un grup, doncs no tinc calers per enmerdar-me en guies ni osties, estic entre l'espasa i la paret. I com em toquin mes els collons, em sabra molt greu, pero marxare d'aquest collons de ciutat i potser del pais, doncs em sento diminut i humiliat!!! Per altra banda, ahir i abans d'ahir vaig anar a recorrer una zona molt bonica del Paramo. Just sortir de la ciutat, hi ha una carretera que et porta a la Culata, una petita poblacio just a l'altre banda dels nevados, es una zona verda plena de cims rocosos i de vegetacio.

Amb rius i torrents d'aigua cristalina, on vaques i cavalls pasturen contents i tranquils, amb alguna barraca que serveix de refugi. On la vegetacio ara esta ben florida, blaus, grocs, rosats i verds escampen la seva magestuositat per totes les valls. Els frailejones en milers, floreixen i donen un toc caracteristic a la zona, a les parts baixes son joves, quasi no se'ls veu el tronc, pero a les zones altes son arbres altius i creen la sensacio de navegar per altres mons.Una bonica zona que vaig voltar amb la companyia del Aldo, un italia de 48 anys, viatjer dels mons, ell pero te problemes d'asma i va patir un xic, doncs tampoc havia aclimatat i al arribar als 4000 metres es va tenir que retirar. Una de les seves vivencies va ser, que va sobreviure al tsunami de fa tres anys a l'Indic, ell estava a les costes d'Sri Lanka, dins una cabaneta, quan de sobte ja estaba enmig de l'aigua es va poder agafar a un arbre, pero l'aigua se'l va tornar a endur, per sort, va trobar-se un nou arbre i alli va aguantar fins que l'aigua es va tranquilitzar, buff, quan m'ho explicava sentia la pell de gallina, sentia una forta emocio, doncs ell ja ho deia,'estoy vivo de milagro!!'.Jo, en aquestes zones tant boniques i tant semblants als nostres Pirineus, vaig fer dues ascencions als seus cims mes alts. La primera a la Punta Frailejon(doncs no se el nom i la vaig batejar). Un cim rocos i punxegut, llunya del campament, pero tant atraient que m'hi vaig anar acostant a poc a poc.

Pujant una vall verda i magica, vaig vorejar per sota unes crestes de roca molt esquerpes, vaig plantar-me sota la piramide del cim i entre resalts i corredors em vaig plantar al seu cim,d'uns 4.600 metres. D'alli les vistes eren esplendides, desenes de muntanyes de roca, enllaçades per crestes descompostes, a les valls llacs de colors i al fons nuvols i boires que pujaven amb gran velocitat.La nit va ser tranquila i l'endema ens disposavem a pujar el Pan de Azucar, muntanya que mes o menys esta indicada. La pujada era forta, varem sortir a trenc d'alba, l'Aldo a les primeres rampes ja va anar quedant enrere, es cansava molt i va decidir deixar-ho. Jo buscant la seva aresta oest, entre vegetacio i frailejones, vaig sortir a la zona alta, sorra i pedres, que amb la calor del sol em cremava la pell. Va fer un dia precios, blaus de tots els tons es dispersaven pel gran cel i la vegetacio a mesura que corria el dia agafava colors intensos i magics.

L'ultim tram es una aresta de roca descomposta, pero molt bonica i les vistes s'anaven engrandint, de sobte al est, el massis dels nevados, el Pic Bolivar, el Humbolt i algun altre em van saludar. Pujava amb mes ganes al veure que el cel era net i que podria gaudir de tot el que m'envoltava i aixi va ser a les nou i quart del mati, m'assentava a les pedres cimeres, cansat, assedegat, pero content i satisfet del que estava visquent.Els Pirineus!!!, aquest va ser el primer pensament al descobrir tot el que s'obria davant els meus cansats i cremats ulls. Quines crestes, quins llacs, quines valls, quina enyorança de la meva terra, on les alçades no es necessiten, on a cada punt que alçes la vista descobreixes nous horitzons, els Pirineus.

I be..., un xic de menjar, un glop d'aigua i una baixada per una tartera que va ser molt divertida. Despres un passeig entre frailejones, esquivant-los per dreta i esquerra, besties de dos o tres metres que s'aixequen sobre la blanca sorra. Llacs i torrents, rius i per fi la cabana, on l'Aldo jeia feliç i content. La baixada va ser rapida i bonica i be..., avui tenia que ser un bon dia, pero no ho sera, m'han ben fotut, de moment no perdo les ganes, no perdo l'alegria que corre dins meu, no podran si es el que volen. Buscare companyia i anire a la Sierra Nevada, on vull realitzar un nou somni, el Pic Bolivar.

Salut i força desde terres on tant s'estima al rei i l'Aznar, jejejejejej!!!

dimarts, 13 de novembre de 2007

Colombia direccio Venezuela i sorpresa...

Diumenge 11 de novembre, hola homes i dones del cap dret, no trepitjeu al patufet!!!! Com esteu tots i totes??? Jo ja he arribat a Merida, una ciutat preciossa a 1.700 metres sobre el nivell de mar, envoltada de cims i muntanyes verdes, amb rius que la creuen per tots costats, pero be..., començem pel començament.... Vaig arribar de Cocuy a la sierra de Colombia on vaig passar dos dies a Bogota, amb el Jonathan varem fer unes caminates a les muntanyes que vorejen la ciutat, per la seva vessant est. Son unes muntanyes plenes de vegetacio, pins, eucaliptus i la vegetacio autoctona a dalt dels seus cims verds, inclus s'hi troben frailejones, aquella planta unica del paramo. Varem pujar dues muntanyes, en una ens van sorprendre els militars i ja ens veus..., ensenyant el passaport, nomes per sortir a donar el volt. Alla als boscos de pins s'hi trobaven les amanites muscaries i algunes classes de pinetells, vaig lluitar per trobar el rovello, pero aquest es va resistir. I be..., el dia seguent ens va agafar la pluja, tambe la boira i era tant magic tot, estavem sobre Bogota, sentiem el seu bullici pero no veiem res, nomes els arbres que ens envoltaven i un riu sorollos a l'altre vessant.

Vaig sortir de Bogota el dijous, despres de dinar amb el Jonathan, li vaig agrair tot el que em va explicar, el haver-me acollit i ensenyat tantes cosses de Colombia i be..., com que vaig deixar coses a casa seu, ens tornarem a veure i segur que compartirem bonics moments de nou, ell un noi calladet i timid......, aixo es el que sembla jejeje, doncs a Bogota em va ensenyar la seva nit (encara tremolo de les dones que s'hi mouen quan marxa el sol) i de la seva simpatia envers el sexe contrari, jejeje, quin element!!, les mata callant. I be..., al migdia vaig agafar un bus, comode, net, un bus nou, pero que a les dues hores ens va deixar mig tirats. Els conductors van intentar arreglar el problema, que era a la bomba de gasolina, pero res..., als deu minuts parats de nou. I be.., fins a les nou no ens van enviar un bus de transbordo, el viatje que havia de ser de 15 hores, s'allargaria un xic mes,jejeje. I ja ens veus, Colombia amunt, creuant els departaments de Santander, sud i nord, arribant a Bucaramanga, pujant al paramo, on els pagesos em van sorprendre, doncs alli cultiven calçots. I despres ja baixant de 3.800 metres fins als 500 de Cucuta, passant per Pamplona, una ciutat preciosa, verda i plena d'universitaris. Arribem a Cúcuta, la frontera amb Venezuela i collons!!, quina calda nomes sortir del bus, a part dels normals acosaments dels taxistes, la calor em va tumbar, vaig flipar de la calda que fotia, amb rao aquella noia de la ciutat em va dir "aca nos duchamos 4 veces al dia".

Al final despres d'escoltar les histories dels taxistes, com no.., per que els agafis per anar a la frontera, m'interno dins un taxi d'un home vell i xarlata, pero molt simpatic. I collons quin merder m'esperava i jo no ho sabia.... La frontera es a Sant Antonia de Tachira, a uns quinze quilometres de Cúcuta, creuant una zona de boscos secs i terreny vermellos. Al arribar a la frontera, mare meva quines cues, quilometres de cues, cotxes i camions que creuaven cap a Venezuela i lo mes fort..., nomes per un dia o per dos!!, comprar coses i tornar, fer contraban, be el que sigui. Sobretot contraban de gasolina, doncs es mes de la meitat barata a Venezuela. I be..., a fer els papers, inmigracio Colombiana, alli ja hi vaig estar bona estona i amb aquella calor sofocant i aquella rapidesa dels seus treballadors, quins collons!!!. Despres de creuar el pont per arribar a Tachira va ser acollonant, el taxista anar ficant el morro del seu cotxe i crits e insults, pero com ho dominava, el molt puta sabia be el que es feia. Unes dues hores per arribar a la terminal de busos i abans pero a inmigracio Venezolana, alli ara nomes cinc minuts, pero tambe vaig veure la manera de treballar d'aquells corruptes. Al arribar a Tachira, botigues i mes botigues, gent i mes gent.

El taxista em va voler portar a la terminal i como no..., mes estona sota el sol abrasant dels llanos Venezolans, volia fondre'm. Despres compro pasatge, i ja volia marxar el mateix dia, pero el bus no marxava fins l'endema, be..., doncs a buscar un hotel. Pago al taxista, que el pobre crec que es mereixia mes del que li havia donat, pero marxa content, doncs la gasolina que ha gastat, li sortira barata, pero l'estona que hem estat fotent el boig ha sigut genial i molt entretinguda. Trobo un hotel de mala mort, el Colonial, el meu no??? I be.., pasejo per la ciutat mentre es fa fosc, la gent s'esta fotent fins al cul als carrers, el cotxes amb la musica a tot drap, ampolles, llaunes, crits, pixarades.Musica al carrer i be..., jo avui no, ja he tingut prou merder. Torno al hotel i despres de dos gaseosas em poso a dormir, amb el ventilador engegat a tot drap i algun mosquit, collons..., un rajoli d'aigua que sembla que cau del sostre?, no l'hi faig cas..., malament. L'endema em llevo, el terra esta ben moll, el matalas tambe, el rajoli es mes fort, el passaport, el passaport, merdaaaaaaa!! L'havia deixat sota el llit, amagat es l'unic cop que ho he fet, recullo l'armilla i cau aigua per tots costats i encara mes de les butxaques, nooooooooooo!! El trec, esta ben xop,l es tapes 'han desanganxat, nooooooo, que faig?, com ho faig?, no se com respondre a aixo, doncs m'acabo de llevar. Ah si!!, diari, paper de diari. I ja em veus, trencant petits troçets de paper, un a cada pagina, primer sembla impòssible arreglar aixo, pero amb paciencia es veu la millora i be..., despres de la bronca als del hotel, doncs s'havien deixat la bomba de l'aigua engegada i jo tenia l'habitacio sota el diposit. Trec els papers i la roba molla, aviat ja s'eixuga, doncs fot una calda que es massa aqui en aquest collons de pais. Surto un xic acollonit, que li passara al passaport?, me l'aceptaran?, quedara be?, no es trencaran les pagines?, es borraran els sellos??????????

Agafo el bus cap a Merida, una buseta petita pero comoda, som tres passatgers dues dones i jo i be..., un pilot de figures de pessebre, de les de porcellana, quin equipatge!!. Sortim valls amunt amb l'aire condicionat a tope, quin fred que hi fot, adelantant camions, fem una ruta molt dolenta, amb corbes i forats per tot arreu. De sobte en un coll, un reten militar, merda!!, el primer obstacle pel meu nou passaport, puja el militar de torn, bastant xulo i hem demana d'on soc, be..., ja se'm nota bastant al parlar, oi?. I como no..., el passaporte????? Li explico la historia del hotel, li ensenyo i no tinc problemes, per sort m'enten, massaaaaa!!! Seguim el viatge, arribem a el Vigia, Lagunillas i de nou els militars. Au tornem-hi, li explico la historia del projecte i no cal ensenyar-li ni el passaport, em somriu extrany i au, seguim endavant. Arribem de fosc a Merida, son les set del vespre, veig cartells, son de futbol i m'asabento que ha estat una de les ciutats de la copa America, acabada fa uns mesos i guanyada injustament pel Brasil. I be..., el Marc i la Monica, els viatjers llatinoamericans em van aconsellar una posada, la Casa Paty, alli vaig volant i alli em trobo a molt bona gent, la Paty no hi es, pero hia uns homes Xilens molt folls i ens estem mirant el discurs del Chavez, una birra a les mans i un cigarret ens acompanyen. M'expliquen lo que li va dir al rei i al Aznar, pensant que jo m'exaltaria, pero els dic que massa poc, que aquests dos ens sobren al meu pais, i si mes no..., a l'Aznar no em faria cap cosa que en comptes de voltar pels EUA, s'anes a ficar amb la seva familia al Iraq a arreglar el que volia arreglar en alla. I be..., passo un vespre tranquil, la fresca de les muntanyes es nota propera, el teleferic mas alto del mundo esta a dos minuts del allotjament, una plaça ben distreta tambe es propera. Avui diumenge em llevo tranquil, haig de comprar menjar, doncs dema marxare amb un italià a fer unes caminates a l'altre vesant del Pico Bolivar, dos dies per alli i al tornar cap a fer el cim. Pero em trobo amb sopreses, doncs no puc treure calers i m'assebento que a Venezuela, als turistes el canvi que ens fan es un autentic "·robo", que ens foten la meitat, aixo els bancs, pero a les agencies et poden canviar els calers molt millor, i au..., trec els pocs euros que tinc i els canvio, pero el problema sera que quan em duraran en aquest foll pais?. Sort que aqui estare uns dies a la muntanya sense gastar, pero si vull pujar a Caracas, be.. ja veure que fer, doncs es un bon problema, merdaaaaaaa!!! La resta be, ara fa un bon solet, es veu el Bolivar aquest te poca neu, es veu que es roca i sembla una cresta ben bonica i entretinguda, ja tinc ganes de ficar-mi, de volar pels Andes Venezolans.
Us estima i recorda el Rusky dels Andes. Salut i força!!!!

diumenge, 11 de novembre de 2007

Colombia, collons quines sensacions...!!!

Dimecres 31 d'octubre, son les cinc i mitja del mati. El Jonathan em crida desde la seva habitacio, el bus cap al Cocuy surt a les sis o aixo pensem. Sense esmorçar sortim ben carregats, material i menjar ens acompanyen ja desde Bogota, ara ens esperen unes dotze hores de bus, les quals tres seran de cami de bosc. Agafem un taxi, Bogota esta deserta, no s'hi veu transit i sembla una ciutat fantasma. Arribem a la terminal que sembla mes aviat un aeroport, el bus surt a les set i ens queda una horeta, de sobte arriba el Simon, amb una gran motxilla i una cara d'adormit molt comica. El Simon es amic del Jona te 24 anys i tambe es de Bogota, pero ara viu a Suesca i tambe forma part de l'expedicio que marxara als Himalaies el proper estiu. Els tres compartim un cafe amb llet i conversem sobre el que ens deparara el clima i el desti. Sortim a les set en un bus bastant comode, ampli i ben desert, som pocs direccio Tunja i Duitama, ciutats de la provincia del Boyaca, al nord est de Colombia. Passem zones verdes, com no..., aqui tot es verd, algun llac artificial i a les ciutats anem carregant a mes gent. A Duitama ens sorpren una noticia,"bajen del bus, hay transbordo". I sortim del confortable creuer, per ficar-nos dins una buseta de 18 places, estreta i incomode, ademes ara ve la carretera pitjor, pero tambe el paisatge mes rural m'engantxa. Despres d'esperar una horeta, comprar alcohol de cremar i algun pressec...sortim cap a Capitanejo, un poble que hi ha just a la frontera provincial de Santander a 1.000 mestres sobre el nivell de mar. Pujem un port de muntanya, comença a ploure, el paisatge es ple de vaques i prats verds, la flora autoctona encara regna en aquesta zona, es semblant a alzines i arbres verdosos fosc i no molt grossos, el pas pels boscos es atapait i dificil. Gent dels pobles pujen i baixen del bus, nens i nenes que surten d'escola i pastors o pagesos van i venen. La cara de la gent no es indigena com als Andes centrals, aqui tenen una cara mes prima, la pell mes clara i inclus ulls i cabells clars, cosa que sorpren molt. Pujem riu amunt, arribem en una gran planicie, on s'aixequen dues muntanyes als costats, grans aiguamolls presideixen la planicie. I de sobte el alto, 3.700 m. i el riu ja baixa cap a l'altre direccio, molt mes abrupte i amb vistes a la Sierra, si els nuvols ho deixessin.Vora la estreta i dreta carretera, algunes creus son testimoni de desgracies personals.

Mes avall arribem a un "reten militar", i au.., als homes ens fan baixar, ens fan obrir de braços i potes i ens escorcollen, per mi molt curios, el primer cop que em fan aixo i comento la situacio amb el Jona i el Simon, ells bromejen dient-me, "y te ha gustado??". Baixem molt, moltissim ara el clima es mes calid, es sua per tots costats, parem a dinar en un parador a mitja baixada del port i mes avall creuem el pont que ens porta a Capitanejo. D'alli comença el cami de bosc i aviat ens trobem la gran sorpresa, tot aixo entre palmeres cocoteres i plataners, doncs estem molt baixos i ara pujarem a 2.700 metres. En un torrent que creu-ha el cami hi ha un bus encallat, aquests dies ha plogut bastant i el cami s'ha ben espatllat aqui. Hi ha un altre bus que el vol tibar, pero no hi ha collons, la gent es fica dins l'aigua i tambe empeny, pero es veu que no s'hi pot fer res mes. Hi ha pas, pero es estret hi posem mes pedres on hi ha un tall de terra i el conductor s'infla de valor i amb gas baix travessa els serpentejants torrents, jo ho gravo tot. Es va fent fosc i anem guanyant alçada, pero no es veu res, de sobte estem parats, que passa?, ens adonem que una buseta semblant a la nostra ha caigut per un terraple i no fa gaire, pero passem rapid i apa amunt!!. A les vuit i mitja, despres de pujar molt desnivell, creuar tres pobles i patir mal de cul, arribem a El Cocuy, poble ramader, lleter i un xic turistic. Alli ja ens espera gent per si volem allotjament, pero el Jona te una caseta a les afores del poble, alla hi anem. Deixem les motxilles amb tot el pes i tornem al centre, desganats ens trobem tot tancat i nomes una paradeta de menjar rapid ens ofereix estada. Ens menjem de tot, chorizo (botifarra travessada per un pinxo), arepa (farina de blat de moro amb formatge fos) i una burguer. Mentrestant a fora la lona ja comença a ploure i ens mullem mirant una gran maqueta de la serra del Cocuy, amb totes les valls, els cims, els llacs, una bonica maqueta.... Tornem a la casa i ens disposem a dormir, dema passa el "lechero" a les sis del mati i ell ens portara a la zona on puja la vall dels Ritak U'was, el nostre primer objectiu.


Dijous 1 de novembre, tots Sants i la festa dels Pares a kal15. Ens despertem i sortim ja ben carregats de la casa, menjar i material pesan mil dimonis sobre les nostres espatlles, si tot anes be, estariem uns set dies a les muntanyes, pero sabem que el clima esta molt fotut i ens contentem a veure-les venir. El poble ja esta despert, gent amb la "ruana", amb les botes, amb el barret, fent el cafe a la cantonada, portant un paquet, vaja que el poble ja es viu a les sis del mati. Camions de tots colors passen amunt i avall i ens pregunten, "Donde vais???", a las Cabañas con el lechero?. I ens indiquen on agafar-ho. Fem un cafe amb llet i una pasta, a la botiga central alli s'hi para tothom i com no.., el lechero tambe ve a fer el cafe. Pactem un preu pels tres i entre el moviment de gent que ja es viu a la plaça, sortim al remolc, amb altres ciutadans i un gran diposit per omplir-lo de llet.

Comença a ploure, pero estic ben distret, aixo d'anar recollint llet als camins es divertit. Pots i garrafes de plastic i lleteres metaliques jeuen sobre la fresca herba del mati. El Lechero baixa a pels pots i els fica dins el gran diposit que a principi sembla no omplir-se, pero la blancor i olor del liquid es va incrementant a mesura que anem fent cami. Recollim pagesos i nens que van a l'escola i tothom saluda amb un somriure a la cara. Ajudo al lechero, li agafo pots i els deixo als marges quan son buits. Hi ha cases que nomes tenen cinc litres, altres vint, tot depen de la quantitat de vaques. Pujem un coll a 3.800 metres i baixem de nou fins unes cases, alli parem un xic. Arribem en un petit poblet, on hi ha militars, ens miren extranys, pero no diuen res, alli aprofitem per esmorçar i sortim de nou, ja mes propers a l'Hacienda Peña Blanca propera al cami que puja a les cabañas Kanwara. Comença a ploure mes i mes fort, just quan hem de baixar del camio, quin mal hem fa rebre les primeres gotades, pero la sort ens somriu i un 4x4 just puja ara, amb uns andinistes de Bogota. Ens acullen dins el estret espai que queda i pujem almenys el tram de cami sense mullar-nos i amb clima positiu. Fora plou a bots i barrals i quan arribem a les cabanes, sortim i quedem xops en segons.

Sota un porxo esperem que pari, fumant un cigarret i intercanviant visions amb els nous coneguts, que ens sorprenen demanant-nos calers per haver-nos portat fins alli, cosa que jo no hagues fet mai. El cel continua ben tapat, unes ovelles pasturen als prats mes altius, oblidant-se del xafec. En pocs minuts para de ploure i aprofitem per sortir de les cabanes i començar la pujada fins el camp base de Playitas. Travessem unes pendents, encarem la vall de pujada, els torrents i les pendents ploren aigua per tots costats, la boira comença a pujar, pero no ens deixa veure el desti d'on anem. El Jona puja fort i jo i el Simon anem fent rere seu, amb el pes dels "morrales" incrustat a l'esquena.Creuem el riu de la vall aquest baixa bastant cabdalos i ens causa algun problema, una zona d'aiguamolls ens espera, tota es plena de frailejones, aquesta bonica planta que primer sembla una flor i despres creix com una palmera, pero nomes 8 mil.limetres per any.

Son unes plantes que semblen mes de selva que d'alta muntanya i veurele's causa molta sorpresa. Comencem a pujar vall amunt, el Jona no segueix el cami, fa un fora pistes que amb el pes que pòrtem ens causa problemes. Parem a mitja pujada, bebem un xic i entre boires conversem, els amics pujaran amb mules, aviat ens atraparan, pensem nosaltres. Seguim sender amunt, la boira ens tapa a deu metres, comença un plujim finet que no mulla ni molesta. De sobte sorolls de ferradures i ens atrapa l'arriero que puja a cavall, amb un altre rere seu carregat de motxilles. Quan ens trobem apareix una bestia extranya, una especie de mofeta de colors marronosos, un guache, diu l'arriero mentres l'agafa per la cua sense gaires miraments. Un dels seus gossos li salta als braços i começa a mossegar-lo, el Jona li fot una pinya al gos, que el deixa anar pero no el perd de vista. L'Arriero s'endu la bestia amunt i el perdem de vista entre la boira. Seguim pujant i la pendent es forta, les ganes d'arribar augmenten, no sabem on som, la pluja es fa mes forta i el cansament pel pes apreta les espatlles, per fi trobem l'arriero, ens diu que estem a deu minuts del campament i que hi ha molts riuets d'aigua que baixen de les plaques que la glacera a descobert. Arribem al lloc, encara plou amb força i busquem una zona plana i no inundable, moll ho esta tot o sigui que no cal buscar gaire mes. Començem a montar la tenda, jo amago la part interior mentre ells monten el sobretoldo. Aviat esta montada, sobre una llosa arrodonideta pero segura. Començem a ficar les coses dins mentres arriben els veins, aquest van ben molls i busquem un lloc per ells. Ens fiquem dins la tenda, el Jona comença a fer menjar, el vapor surt de totes les nostres robes, un caliu s'intensifica dins la tenda, els somriures i les bromes augmenten i aviat ens estem prenent un te amb panela, uhmmm bonissim!!. Para de ploure, pero el cel no s'obre, no sortim gaire, nomes a pixar i aixi es fa fosc, sopem i decidim que si dema fa bon dia sortirem a fer cim, quedem que ens despertarem vora les sis, el cim no es molt dificil, ni molt llunyà. Passem una nit molt placida, dormim com angelets i el despertador sona.


Divendres, 2 de novembre, son les cinc i mitja, ningu es mou a la tenda i jo nervios trec el cap per la porta glaçada, bona senyal, si ha fet fred potser esta sere el cel. I aixi es, d'un crit els desperto a tots, em vesteixo volant i comencem a mouren's doncs potser no durara molt el bon temps. Sortim de la tenda despres de pendren's un iogurt de fruites i unes galetes, el sol ja estripa els nuvols que creuen la glacera, al est.





Anem a buscar una aresta de runa que puja per l'esquerre del camp, doncs tirant recte amunt tot es ple de llastres i balcons de la glacera nua molls i relliscosos. Pujem l'aresta a pas lleuger, el Jona puja com un cohet i rere seu pujem ofegats jo i el Simon. Arribem a la zona de plaques i balcons, ja estem altius i divisem l'entrada a la glacera. El dia no es molt net, pero el nuvols passen rapid, no s'enganxen i deixen veure destells d'un cel blau intens. La boira corre glacera amunt, amagant els cims i els relleus del gel. Ens calcem els grampons, ens encordem i entrem a la glacera.



Ens sorpren un gel dur on caminem rapid i segurs, el sol surt a estones i ens escalfa fins al punt de suar molt per dins. Parem de tant en tant quan la boira ens deixa, veiem el paisatge glaciar, es veu l'aresta sud del Ritak U'wa Negre, el segon objectiu si el temps ens deixa. Anem pujant un rere l'altre a pas rapid i gaudint del paisatge pero sabent que pot canviar en segonsel temps. Li fem una gran ziga zaga a la glacera i ens fiquem en una zona d'esquerdes, que no veiem per la boira pero que el Jona coneix de les altres ascencions. De sobte ens acostem a la vesant nord del cim, on unes rimaies gegants de gel obren els seus ulls i les seves goles.



El paistage es torna mes auster, pero molt atractiu pels que ens agrada ficant-se mes endins als gels perpetuus. Seguim una aresta ample, mirant de no passar per sobre d'una esquerda tapada, ha nevat bastant i no es pot badar. De sobte, davant nostre, no molt llunya surt el punxegut cim, bonic i blanc, verge i atraient, pero es perd en la boira en un silenci general. Fem una rampa bastant dreta i arribem a la rimaia del cim, una esquerda gegant pero tapada per un costat.



El Jona tira amunt, jo l'asseguro un xic, pero aviat surt del forat, rere seu pujo jo, el Simon segueix els nostres passos, vint metres mes amunt ja estem al cim, on la neu ja es mes tova i l'emocio ens embarga, no veiem res, pero ens sentim plens i orgullosos. Fem algunes fotos, mirem la paret oriental, pero no es deixa veure, el Jona m'ha dit que es la paret mes llarga de Colombia, 800 metres de roca, mixte i gel.Assentats degustem formatge amb dulçe de Guayaba. Contents fem bromes i somiem amb altres ascencions d'aquest massis, el Ritak U'wa Blanc ja es sota els nostres peus, els seus 5.330 metres han estat menys dificils del pensat i el dia ha aguantat lo just.



Comença a nevar, perdem de vista el que ens envolta, la por a perdre la traça ens fa sortir volant, anem baixant comentan l'ascens, quan els dic " i si anem a treure el cap a l'aresta del Negro?". Sense comentaris, busquem l'aresta, no la trobem facilment, doncs tota la caiguda de la paret nord es propera. La trobem en un clar de boira i ens hi llançem. Comença tranquila, pero es torna estreta, inclus estem sobre seracs de gel buits per sota, l'ambient a flor de pell, els sentits aguditzant i escoltant cada soroll, cada passa que fem. Una desgrimpada llarga ens porta a un collet i d'aqui pujem a un nou serac, quedem parats mirant el que ens ve, es un resalt bastant dret i despres una aresta estreta d'aquelles que ti has de ficar a cavall. La neu s'ha tornat molt tova, ens fa grans pans sota els crampons, estem una estona alli parats, escoltant, mirant-ho, decidint que fer, no tenim res de material, ni estaques, ni cargols i al final una nevadeta sobtada ens fa tirar enrere, pero amb les ganes de tornar l'endema, si aconseguim que els veins ens deixin dues estaques jejejeje!! La baixada es fantasmagorica, entre boira fem un cami nou, el relleu de la glacera fa que ensopeguem de tant en tant, pero no hi ha esquerdes i aixo ens trasnquilitza.Sortim de la zona de boira i la gran planicie de gel s'obre als nostres ulls, un sol esplendid ens cau al damunt, observem el Pan de Azucar, un cim llunya i al sud esta net i bonic, pero els nuvols i boires travessen pels colls i les zones baixes de la serra.Arribem a la zona de plaques, ens descalcem, el cel s'ha tornat gris per moments, torna a nevar, ens esperem una estona, menjem i bebem, a baix deu estar plovent i quedarem ben molls o sigui que millor neu aqui dalt que aigua a baix. Decidim baixar, aburrits d'esperar i com no..., ens agafa el xafec mentre baixem. Patinem a les plaques i ens fiquem dins la tendas com fures esverades. Dins la tenda el cuiner Jona fa de les seves, pasta amb tonyina, ous remenats amb mortadela, cafe amb llet, te, galetes tot un festi que ens deixa exhausts i adormits per dues hores. Ens despertem vora les sis, el cel esta mig tapat, fa fresca pero sortim fora a pixar, els verins ens demanen que hem fet, ells dema volen fer l'aresta del Negro, nosaltres ja veurem..., potser esperem un dia mes, potser no. Tornem a la tenda, torna a ploure, quina rutina mes puta!!!. Sort del cuiner que es posa de nou a la feina i fa que els somnis nocturns siguin tots ben digerits. Quedem en llevar-nos a les quatre, doncs els veins diuen que comencen a l'una, els anirem darrere a veure com van.

Dissabte 3 de novembre, la nit passa rapid i els nois no surten fins les quatre i mitja. Nosaltres ens quedem mandrejant i fins les cinc i mitja no surto de la tenda, content pel dia que es lleva, de nou blau i tranquil. Al fons, a les valls inferiors, un mar de nuvols ho tapa tot, l'espectacle es grandios i quedo bocabadat metre faig alguna foto. Surto a caminar un xic, primer morrena i llastres amunt i despres em desvio direccio sud, potser el cel esta obert i veig gran part de la serra amb els seus cims. Travesso una zona perillosa, plaques gelades que ploren aigua per sota la fina capa de gel i trams de grimpada molt humits. Per sort surto en una altre aresta de runa i desde alli s'obre tota la sierra. El sol ja es un xic altiu i el fred del principi es torna calor i malestar sota el plumas. Pujo i pujo entre terrasses ,s'obre millor la vista del R....Blanco, el Picacho, el Puntiagudo, els Pablins, el Pan de Azucar, el Pulpito........es veu tot, les seves glaceres, les seves parets nord i ja sonmio en acostar-mi en els dies restants. Admiro les vistes uns minuts, parat, silencios, l'imaginacio corre per totes les seves arestes gelades. Assentat en un bloc deixo passar el temps, doncs aqui i ara el temps no conta per res, ja formo part del tot. Collons..!!, haig d'anar al campament i si volen sortir?, i si volen esmorzar.......? corro per les plaques, els torrents glaçats, remunto l'aresta de runa i ja diviso la tenda. Veig el Simon que puja per l'altre banda, jo baixo esquiant sobre les pedres, ens trobem i decidim fer l'esmorçar i parlar del pla d'avui, doncs sembla que avui estem relaxats i potser no farem gaire res. El Jona encara jeu, ha passat mala nit pero al veure el dia que fa es lleva i comença a fer els ous remenats amb unes galetes i unes "leche panelas". Jo, despres de menjar, veient el relaxament general decideixo pujar de nou la glacera, anar a veure els veins que van molt lents i si puc ascendir de nou el Blanco. El Jona em diu, "a las doce aqui, si no, no almuerzas!!", aixi sera, li dic sense saber el que passara. Surto volant, sense corda, amb un piolet, sense arnes, sense ferros, sense res, inclus em deixo l'aigua, pero me'n adono massa tard. Començo a pujar l'aresta de runa, el dia es va tapant a la glacera, pero son boires i no fan por. Començo a divisar l'entrada al gel, al fons dos puntets negres caminen lents, com molt cansats, son els veins. Es veu poc mes que ahir, no puc fer fotos i entro a la glacera sense grampons, doncs la neu ja esta un xic pastosa. Pujo fort i sense parar, guanyo alçada per moments i els puntets negres llunyans es fan cada cop mes propers. Els atrapo, estan estirats sobre la seva corda, jeuen i esperen que la boira passi per veure l'aresta, pero ja tenen la traça feta, la vam fer ahir Intercanviem algunes paraules, pero jo aprofito que em sento fort, hi intento desxifrar la traça d'ahir per anar al cim. Mes amunt la nevada i ventada ha tapat per complet la traça i la boira em fa males jugades, per moments quedo perdut en un mon blanc i rodo. Sento el calfred de la solitud, de la por, pero de tant en tant s'obre i veig un dels pans que s'ens enganxaven als crampons i es l'unic que m'indica la traça. Tinc la paret propera, la sento, el vent puja fortissim avui i els cristalls de neu es claven a la masegada pell de la cara. Paro, segueixo, paro, m'ho penso i segueixo i per fi, el perfil del cim es proper, em sento ja ben segur, fa estona que m'he calçat els crampons, la traça de baixada ja esta feta i el cim em saluda, proper i amistos. Pujo les rampes finals amb compte i palpant la quantitat de neu acumulada i jo solitari i rialler em planto en el seu cim, de nou m'assento i somric sol, que bonic seria cobrar per fer aixo, treballar pujant cims, fent realitat somnis, tocant el cel i les estrelles sense volar. Hi ha boira pero al fer la foto, aquesta es trenca i em regala una vista clara i nitida del cel net i poderos que hi ha al sud. Estic uns minuts al cim esperant l'impossible, que s'obri tot i pugui gaudir de les parets dels Ritak U'was, pero haig de baixar despres de veure que no es fara realitat avui. Surto foll i rapid, arribo a l'aresta tranquila i parlant sol m'acosto a veure els veins. Els torno a veure estirats, em saludem pero no es mouen, els dic que no s'encantin, que van molt lents i el temps pot enpitjorar. Desapareixo entre boires, glacera avall, saltant i jugant amb la neu. S'obre el cel i ja soc mes avall, la glacera es veu desde el sud al nord, es gegant i no molt trencada, nomes quan arriba a les arestes dels cims. Arribo a les roques, alli el Simon es calça els grampons i s'en va a donar un volt, jo torno al camp base doncs el dinar es a les dotze, li dic... Baixo per la llengua glacial fins a les roques mes baixes, alli un grup de turistes em saluda, han pujat a cavall i ara s'acosten a la glacera.


Arribo al campament, el Jona acaba d'arribar ja son les 11:45, he arribat un quart abans de l'hora, jejejeje, el dinar es apunt, una amanida amb olives i tonyina. Endrapem mentre veiem com el temps enpitjora, comença a ploure i ens fiquem dins la tenda esperant el Simon. Arriba abans que els veins, cantant sobre les plaques, ja ha parat i ell a la glacera no s'ha mullat.Menja el seu dinar, despres sortim a fora i parlem amb els veins, els demanem si ens deixen les estaques, doncs demà ho provarem nosaltres, accedeixen i junts aprofitem el sol que cau per assecar la roba. La tarda corre rapida amb pluja, nuvols, boires, dins la tenda, menjar, riure i fumar alguna pipeta d'herba medicinal.

Diumenge 4 de novembre, dia d'aresta, dia esperat per tots, pero comença malament. El Simon tota la nit ha estat tossint, diu que li sonen els pulmons com si hagues liquid o alguna cosa aixi, fa mala cara i no sabem que fer. Ademes el temps esta ben nuvol amb boira i pluja que sonen al sobretoldo, no ha fet fred durant la ni i l'aresta no estara be. Passa l'estona i el Simon no millora, el temps nomes un xic, la decisio esta presa, sortim avall!!, ho deixem estar, avui el clima i l'estat del company aixi ho demanen. Jo, un xic trist, faig la motxilla sota un fred gelid, un vent glacial baixa de la glacera i ens fa amagar els dits a tots i quan haig de rentar els plats quedo enrampat. Ja tot recollit, una nevada cau lenta, una ultima mirada, doncs jo tardare bastant a tornar, em sento trist i al mateix temps afortunat per haver conegut un raco tant bonic dels Andes Colombians. La boira fa el demes i tapa les ultimes ilusions que miren gel amunt. Comencem la baixada boja, entre plaques i matolls, fang i roques, patinades, caigudes, malentesos.... Per fi s'obre el cel, veiem les cabanes al fons de la vall, la verdor del paisatge es brillant,el riu baixa espumos i sorollos. Es bonic veure i mirar la natura, sense presses, intentant desxifrar el que ens vol dir, per mi es el tot i cada dia ho sento mes aixi. Baixem sense pluja, pero al arribar a les cabanes comença a diluviar, merda, merda!! ara ens fotarem ben molls, per tallar cami intento creuar un pont de tuberia metal.lica, pero el pes de la motxil.la, al mig del pas em fa la mala jugada i caic de potes al riu, aixo si..., caic be, doncs ja ho veia a venir. Arribo a les cabanes xop del tot, mal humorat i cansat totalment. El Simon es trova millor, pero la pluja arrenca de nou i no trobem cap transport, hem de baixar fins al cami per veure si trobem a el lechero que ja sabem que ha passat. Comença a ploure amb ganes i mes ganes i mes ganes.., del gore cauen regaderes d'aigua, els pantalons que m'he canviat ja estan ben molls de nou, merda!!.Arribem al cami general, pero no passa ningu, comencem a caminar fins a Guaican el poble mes proper a tres o quatre hores de cami. La cosa es posa penosa, plou fortissim, nosaltres sota la pluja amb el pes de les motxilles, cami amunt, cami avall, doncs no es un descens seguit. Els anims afluixan i la moral ja esta molt per terra, sota uns xiprers acabem les racions de iogurt i galetes. Observen l'aigua com cau desmesurada, no hi haura miracle o si..., de sobte para de ploure i comença a trencar el cel, el sol surt per un extrem, la calda ara es nota, els somriures tornen a fluir acompanyats de bromes i comentaris. Un pages que passa a cavall ens diu que aviat passara un camio amb patates, amb sacs de papes que recull als camps i les cases de les haciendas. Tot es posa be i aviat sentim el soroll destartelat del camio, pactem el preu i ja ens veus als tres dins la caixa, damunt de desenes de sacs de papes, amb companyia d'un avi i tres jovenetes que baixen a festejar al poble.

Arribem a Guaycan, d'alli agafem un bus que passa en aquella hora i a les tres ja estem a Cocuy, prop de la casa del Jona, tots eixuts i afamats. La tarda transcorre tranquila amb una merescuda dutxa calenta, un dinar fort i una passejada pel bonic poble, quines emocions!!, Colombia es insospitable. L'endema quedem per marxar i sonmio, sonmio en aquesta Colombia que he conegut, de poble, rural, de lleters, de camions de patates, de gent que viu tranquila el pas dels dies, que escolta els nuvols, que somriu quan plou i que s'emociona al veure gent d'altres paisos amb vestits llampants amb rialles exaltades al parlar de les muntanyes. Gracies Cocuy, gracies Colombia!!!

Salut i força!

divendres, 9 de novembre de 2007

Colombia, collons quines sensacions...!!!


Hola amics, com passa el temps...... Be, no se si el temps, pero si els quilometres i les sensacions. Doncs ja estic a Colombia, ja he creuat el que hem quedava del Ecuador, han estat unes sis hores de bus molt entretingudes, be..., com sempre en els busos del Ecuador. Sortim de Quito a pas de tortuga, carregant a qui es poses al mig de la Panamaricana, venedors i venedors de tot el que us podeu imaginar. Un cel grisos i nuvolat que canvia per moments, es torna blau i la calor comença a fer suar el meu masegat cos, assentat en aquella butaca on patino i patino. Els paisatges han anat canviant de humit a sec, de sec a humit i per fi despres de l'ultim port de muntanya arribo a Tulcan, ciutat propera a la frontera amb Colombia. D'alla un taxi m'acosta fins al "puente internacional", on militars, cotxes, busos, camionetes, gent i mes gent es mou i crea el caos normal de les fronteres. Passo inmigracio Equatoriana, alli em demanen les vacunes, no ho entenc, pero em deixan en pau despres de mostrar-li la de la febre groga. I despres amb els meus 50 quilos, creu-ho a peu el pont i el cartell de Colombia em saluda efusivament, tambe em saluden els dels canvis de moneda i alguns milicos ja em miren de reull,jejeje!! Faig papers i entro dins una combi, direccio Ipiales, la primera ciutat Colombiana, els primers minuts a Colombia son bonics, musica tropical, gent simpatica i sensacions a flor de pell, militars com no per tots costats.
Trobo un cascat hotel a bon preu, m'hi instal.lo i decideixo, sota la fosca tarda, pero tambe sota la lluna plena, passejar un xic per la ciutat. Em sorpren la cantitat de panfletos de politics, collons!!, aquest diumenge es el dia de les eleccions a alcalde, governador i no se que collons mes i l'euforia se sent arreu. Vaig a dormir a la meva suite, on el llit i una cadira de color vermell son els unics testimonis. L'endema em desperto d'hora, agafo el primer i unic bus quer marxa fins a Bogota, comença l'ambient, 23 hores fins la capital creuant tot tipus de paisatges. Al bus nomes som sis i una Colombiana bastant sexy ja em comença a parlar. Fot un braguer mes gran que el cap i no se li ocorreix res mes que dir-me, "mire..., en Quito el otro dia me quemo el sol" i m'ensenya un espectacular tanga que em fa caure a terra, per dins penso..., no em feu aixo, que soc debil, soc carn debil, jejeje. Pero res, ignoro les seves insinuacions i la conversa continua, jejeje!! El primer contacte amb els milicos es proper, a una hora de cami, ens paren i pujen amb els fusells al bus, el cano del fusell em va passant pels morros i m'impresiona, la cara d'ells em posa nervios, al final fan baixar una pobre parella de Equatorians, als que diuen que no tenen els papers. Pasto, Popayan...... ciutats que ja son a les valls. Una carretera plena de vegetacio, de barrancs, de verdor extravagant i sobretot en aquesta zona em sorprenen les vaques, son com les africanes, seques, amb les orelles grosses, fan gracia...i lo bo es que tambe en aquesta zona nomes hi viuen negres. La nit arriba amb pluja, arribem a Cali, Ibague i per fi despres de tot un dia, a les set del mati arribo a Bogota, una ciutat de vuit milions, imagineuse, jo enmig de vuit milions, on collons vaigggggggg!!! Pero trobo al correu el missatge del Jonathan, "vente a casa de mi padre" i segueixo la direccio que em dona. Arribo a un edifici blau, el pis 10 i de sobte em trobo un home, cabells blancs, jovenivol, es el seu pare, doncs primer jo el confonc pel Jona, doncs no conec encara qui es el meu company colombià. El Jona te 23 anys, es un noi tranquil, amb barba negra i blanca, li encanta la muntanya, li agrada molt escalar, li apasiona la natura i aviat ja estem conversant amb el famos cafe de Colombia davant nostre. M'explica de tot, paisatge, els problemes de la guerrilla, dels paramilitars, les zones mes turistiques de Colombia i tambe les que encara ningu sap com son....... apassionat em declara que Colombia es un pais encara per descobrir i no li trec la rao, doncs 57 parcs naturals que tenen son molts i cap guia del mon ho diu aixo.
M'ensenya la capital, be... nomes un trosset i per la tarda anem al centre amb el seu pare, on el palau presidencial, esglesies, el congres, el palau de justicia.........tot cau rere la meva camara fotografica. Em diuen, "este es el museo del oro", jo incredul li dic, 'y que hay????', el molt puta em diu, "lo poco que dejaron los españoles" i ens fotem un fart de riure plegats. Em diuen el que mes exporta el pais, jo els torno la pilota, "si, lo se.., cocaina", jejejeje! No, de veras, com tots sabem es el cafe de Colombia, despres em sorpren que lo seguent siguin les esmeraldes, la pedra verda i despres curiosament les flors. L'endema em quedo amb el seu pare, el Dario, doncs el Jona te un entrenament amb el grup que el juny marxara als himalaias a fer els Gasherbrums. Pujem fins al santuari de Monserrat,si,si,de Monserrat!!. Milers de peregrins i atletas hi pujen, es un santuari proper a Bogota, a les muntanyes del est on nosaltres sortim de casa i ho tenim al costat. Pujem els 600 metres de desnivell, doncs el santuari esta a 3.100 metres i Bogota a uns 2.600 mts.
A dalt gaudeixo de les vistes de la ciutat, plana i gegant, pocs gratacels i moltes casetes petites i plena de zones verdes amb gent que fan esport. Avui es dia d'eleccions i pel carrer es veuen mes militars fins i tot del que ja es normal. Menjo amb la familia del Dario i per la tarda arriba el Jona, s'ha fotut ben moll amb la bicicleta, pero els ha anat be la sortida. Decidim que l'endema em portara a Suesca, on te casa seva i on hi ha les rutes d'escalada en roca mes famoses de Colombia. Marxem pel mati, el dia es gris com tots, agafem un bus que en una hora ens deixa a Suesca, una ciutat que sembla mes un poble. Entre turons verds d'herba i boscos d'eucaliptus, es van trobant cases i mes cases, pero totes amb molta extensio de pati i jardi. Vaques i ovelles pasturen els prats, galls i gallines piquen el terra humit i com no..., gossos i mes gossos guarden els seus territoris. M'ensenya casa seu a un lloc precios, una caseta baixa antiga i plena de referencies d'escalada. Unes banderetes d'oracio em saluden en el seu pati i tambe els gossos del seu vei, l'unic colombià que ha fet l'everest sense oxigen. Anem a esmorçar en una casa particular, on la familia es molt simpatica i el olor del seu menjador em recorda molt gratament a Cal Tonimas, la casa de la iaia Roser. A la casa tenen vaques per muñir i ademes el seu menjador te referencies antigues, fotos i diplomas de les seves filles, una gran nevera que es posa en marxa cada cinc minuts i aquella olor a vaques a pages, a tot el que vaig viure de petit quan el meu pare em portava en aquell paradis que es diu Cal Tonimas. El Jonathan ja te ganes d'ensenyarme la zona de parets i sortim rere la via del tren, aqui ens trobem els voltors petits, els "xulos" que els diuen aqui. La via del tren va en direccio a les parets i tambe el riu el voreja. De sobte, rere una corba començen a veure les roques, sostres i tambe vegetacio que hi arrela. Al principi vies curtes, despres es van fent mes altes les parets i les vies guanyen metratge amunt. El riu al costat baixa ben revingut, doncs ha plogut molt aquests dies, marronos i enfadat em recorda la meva Gavarresa. Ens parem sota uns sostres i unes fisures i em diu que la via es aqui, farem la mes llarga, d'uns 150 metres, quatre llargs i amb una dificultat de maxim 5e grau.
Al llarg del cami el Jona m'ha anat explicant tot, sobre les parets, sobre el riu, sobre Colombia..., es com un llibre obert, ho sap tot sobre paisatges, vegetacio i natura i es molt agrait escoltar-lo.I be.., surt amunt i aviat ja sento el xiulet que ha fet reunio, jo nervios i ansios, doncs fa mes de set mesos que no em posava els peus de gat i surto amunt com un gat, esgarrapant la paret i arrosegant els peus. Aviat pero ja comenca a fluir la sensacio, la roca es deixa tocar mes i acabo gaudint com un animal de la via. Algun sostre, alguna fisura que hem fa apretar les dents, el soroll de riu que brama amb força sota meu, la verdor que ens envolta, tot ajuda a que gaudeixi de nou de l'escalada classica. Arribem a dalt, ens donem la ma i em porta a passejar pels voltants. Tornem a les parets i fem una altre via mes curta i mes facil i ja tornem a Suesca. Estic desfet, desganat i amb molta sed, pero hem d'anar fins a la zona centrica del poble, a uns dos quilometres d'aqui. Es fa fosc mentre ens acostem al centre, alli busquem menjar, dinars tardans o sopars que vagin de d'hora, pero ell ja em diu que aqui no se sopa quasi. Trobem un home que ben botifarres travessades per un pal i amb una papa bullida. Despres d'aixo ens cruspim una pizza gegant, mirant el bola de drac Z a la televisio. Tornem a casa seva, amb quatre birres i amb ganes d'explicant-se coses, doncs els dos hem llegit molta literatura de muntanya i ens emociona el parlar de les mes grans bogeries que s'han fet a les alçades. La nit arriba i davant la televisio ens acabem la birra, les famoses telenovelas Colobianes van pasant, una rere l'altre i despres una altre......


Dimarts, 30 d'octubre, ja tornem a Bogota, pero abans hem anat a fer una via, una de curteta i bonica, el dia s'ha ennegrit i hem marxat acollonits de pluja, al final no ha plogut, em dinat a la casa de les olors i Bogota ja esta sota els meus peus. Ara anem a comprar menjar, doncs dema marxem a la Sierra del Cocuy, on ens esperen uns dies de muntanya, alli intentarem de fer la seva muntanya mes alta, el Ritak uwa Blanco, de 5330 metres, malauradament el pic Cristobal Colon que esta a tocar del Pacific i es el mes alt de Colombia no es pot atensar ningu, esta en ple camp d'operacions de la guerrilla i els paramilitars i els segrestos estan a l'ordre del dia , sobre tot d'extrangers dels quals pensan que podran treura molta "plata". A Cucuy hi anem amb el Simon, un company seu que tambe l'acompanyara als Himalayes el proper estiu. Be.., doncs fins d'aqui uns dies, cuideu-se molt, passe-ho be i que tingueu molts panellets i castanyes, doncs aqui a Colombia celebren el hallowen i d'aixo no en tenen.Feliç dia de tots Sants, per que al cap i a la fi..., tots som uns sants, jejejeje!


Us estima el Rusky,com ja ho sabeu, fins aviat. Salut i força!