dissabte, 3 d’octubre de 2009

VIVA CHILE PO, CAJON DEL MAIPO


Hola grans viatjers de tot el mon, ja soc aqui !!!!!Fa una setmana que el viatje va començar, i han passat tantes i tantes coses noves, tantes i tantes sorpreses, que he quedat ben inpregnat d'aquesta terra i la seva gent.Al arribar a Santiago varem anar a parar en un hostal, ens van tractar molt be, i desde alli varem començar a moure fils.L'Elena te bons i bones amigues en aquesta terra, nois i noies que es mouen en diferents ambits, pero que els uneix la mateixa energia, l'amor i el respecte.Despres de fer una petita volteta per Santiago, ens varem posar en contacte amb la Carmen, una noia d'aqui, ella viu a la Casa Circular, una casa comunal molt bonica que hi ha al mig de la ciutat. De fet la ciutat de Santiago, a part de la contaminacio que te, es plena de barris i racons verds, on hi ha grans jardins, horts i fruiters, i on s'hi mouen gent molt variada.En aquesta casa son vuit persones, la casa es enorme, i com que son gent molt oberta, reben a viatjers i gent que no coneixen pero que el desti els acosta alli.Ja ens veus anant en aquesta casa, on no coneixiem a ningu, i on ens han obert les portes de bat a bat. Realment s'hi percep molt amor i molta bona energia, els nois de la casa son molt macus i compartim apats i converses i en algun moment inclus algunes festes.Es acollonant la sensacio d'arribar en un lloc on no coneixes res ni ningu, i que totes les portes s'obrin, nomes amb el simple fet de obrir les teves, i ser el que ets.Estem molt be aqui, jo ja he pasat el meu constipat, ara l'Elena acaba de pasar el seu, pero es que el clima aqui ha fet un canvi de sobte, i la calor que s'acostava es va trencar dos dies, amb nevades i molt fred.Començo a gaudir d'aquesta ciutat, amb l'Elena ja hem sortit a diferents racons, hem pujat un turo que hi ha al mig de la ciutat, el Cerro san Cristobal, on tens unes vistes bastant bones de la ciutat, pero no de les muntanyes, doncs "l'Smoke", que diuen ells, una boirina marron a mitja alçada amaga les vistes a l'horitzo.La ciutat comença a florir, centenars d'arbres fruiters repartits per tot arreu comencen a florir, i els colors de les seves flors donen alegria en un lloc tant ple d'asfalt i parets, on el sol lluita per donar caliu a tantes formigues esberades i nervioses.Un dia varem estar a un barri apartat de la ciutat, uns residencials que hi ha en uns turons propers a la ciutat, pero lluny de l'ambient civilitzat, alli vam celebrar la despedida de la Claudia, una amiga de l'Elena que marxa un any a Nova Zelanda, a viure i treballar i gaudir del que el desti li prepari. Va ser divertit compartir aquella festa, avrem cuinar plats bonissims, empanades......Aquella nit havia nevat, i fora la casa hi havia trossos on la neu encara ens saludava, l'estufa pero, anava a tot drap, i despres d'encendrela el caliu es va repartir per tots els racons, de fons s'escoltava musica electronica a mitj volum, la gent conversava i es movia sense crits ni nervis, una forma diferent de raves.El sol va tornar a sortir, i amb ell el caloret que escalfa cos i anima, i aixo ens va fer decidir que te niem que anar als Andes, i aixi ho faiem.Molt proper a Santiago, a dues hores en bus, hi ha la zona del Cajon del Maipo. Unes valls enormes, de tons i colors rojencs, on els rius glacials baixen esbalotats, i on regnen grans muntanyes nevades, volcans que fumegen, aigues termals, glaceres i llacs....vaja, tot un paradis per l'amant de la natura.El dimarts, despres d'un bonic esmorzar a fora el pati, sota el solet, decidim sortir cap alli. Pel cami cap al metro, comprem el menjar que creiem necesari, i ens endinsem als subterranis de Santiago. Un trajecte rapid ens deixa a la Florida (petita ciutat que ja forma part de Santiago, anomenada comuna).D'alli ens acostem a una estacio de busos que porta als pobles propers de la zona sud est, pujem en un petit bus, i sortim direccio a San Jose del Maipo.Travessem altres comunes de Santiago, passem mercats, zones comercials... grans contrasts ens envolten, i la gent que puja i baixa entrete la meva curiositat.Per fi, sortim de la ciutat i comencem a enfilar cap a les valls. Al nostre costat hi tenim el riu Maipo, un enorme riu que agafa caudal d'altres grans rius que baixen dels cims. Acollona la quantitat d'aigua que porta, i aixo que ara comença el desglaç, en aquest riu hi fan esports com rafting. Seguim pujant la vall, trobem camps i zones de fruiters, ametllers, noguers, presseguers, pruners....es veu una terra fertil, potser antigament volcanica. La gent que shi veu tenen la fasonomia indigena, tot i aixi no ho son, pero la pell i les faccions son clares. Passem San Jose, i uns km mes amunt s'acaba el transport, aqui baixem nosaltres, realment som els unics que quedem. Al sortir del bus una enorme paret sud, fosca i plena de neu ens deixa bocabadats, just a sobre nostre.la natura aqui ja es salvatge, el cami que puja a les valls mes llunyanes ja no te transport public, i despres de conversar amb un home que te una petita botiga a peu de pista, menjem un parell d'empanadas ben parides i ens posem a fer dit.Pujen molts camions, doncs mes amunt hi ha mines de guix, i es posible que ens parin, pero no, el desti ens te una sorpresa preparada. Una parella de Santiago que visiten la zona ens paren, i ens diuen on vlem anar, realment no ho sabem, i acabem descobrin i compartin un petit viatje per les valls del Maipo.Primer decidim anar a la vall del Yeso, on baixa un bonic riu, i on el paisatge arid de la zona es barrega amb rucas(cases rurals) i coberts, on cabres i cavalls pasturen. Trobem algun pastor a cavall, gent curtida que no mira als ulls, ens omplen de pols els camions, pero les vistes son espectaculars, i despres de gaudir de turons acolorits amb rojos i grocs, s'obren cims enormes carregats de neu.Alguns cims amb glaceres penjants, uala, aqui fa mes fresca, inclcus sembla que hem pujat bastant per que costa respirar.El Hansel i la Fernanda comparteixen la sorpresa, doncs a tots ens impacta el paisatge.Cascades gelades i neu al cami, aixo es torna mes salvatge, inclus arribem a un antic i fantasmagoric campament militar d'epoques pasades, on barracons i ferros convieun amb la natura salvatge. Aqui el vent es gèlid, la vida s'hi percep dura, pero unes case amb la chimeneia fumejant, avisen de vida. Son els cuidadors del Panta del Yeso, un enorme llac de colors turqueses que abasteix d'aigua la ciutat de Santiago. A sobre seu nomes hi ha que neu, cims i mes cims, alguns d'espectaculars ens deixen glaçats. La vista i les sensacions ens embarguen i jo surto a voltar i caminar sol, doncs la natura em diu quelcom.Tornem a desfer el cami, trobem cabres, alguna cascada d'aigues trasnparents i zones que ens confonen, on sembla que hi surten aigues termals. Decidim pujar per l'altre vall, la que porta a la Mina de lo Valdes, i als pobles de Volcan i Baños Morales.Aquesta vall es mes curta, hi ha mes vegetacio i no pujem tant, hi ha un munt de camions que pujen i baixen carregats de guix. aquesta vall pero, es mes tencada, la neu shi veu mes protegida, i el sol aviat deixara d'escalfar els racons. arribem fins la mina, es al descobert i ens diuen que el cami a les termes esta derrumbat per l'hivern, esta en construccio.Amb la parella decidim para a B. Morales, un petit poble turistic als peus del Morado, un cim punxegut que deixa sense alè.Al fons hi ha el Volca San Jose, de 5600 mtrs, que vesteix colors blanquinosos, pero deixa entreveure la calida roca que el forma, es un volca apagat, pero no extingit.Arribem al poble, sembla fantasma, no shi veu ningu, nomes un gos ens surt a bordar. Rere seu arriba una dona, ens informa d'on podem trobar un bany, i nosaltres li demanen informacio per pasar la nit.El poble esta desert, nomes hi queden deu persones ara, a l'estiu pero el turisme i la gent que hi te alguna caseta l'omplen de vida.Fa molt fred, el sol s'ha amagat rere els cims enormes, anem a pendre una xocolata calenta a l'unic establiment obert, que curiosament es diu " Los chicos malos". La dona que ens ha rebut al poble ens ofereix allotjament, pero nosaltres portem la tenda, i volem buscar=nos la vida, li demanen si hi ha alguna familia que rebi viatjers, de manera humil amb intercanvis.Ens dona un nom que ho diu tot, la senyora Delicia.Despres de compartir la beguda calenta amb el Hansel i la Fernanda, ens despedim i els agraim tanta bondat, ens han aconpanyat en aquest bonic viatje que estem trenan, gracias po.Ja es fosc, busquem la caseta de la Delicia, sera facil trobarla, es on hi fumega la ximeneia, tot i aixi no es distingeix res, i despres de creuar la capella ens perdem i seguim pujant. De sobte unes figures humanes s-acosten, i entre la foscor les nostres veus s-ajunten a les seves, son dos nois, un es el fill de la Delicia i com un pastor ens porta a casa seu.La foscor de la nit no es problema, les veus i la bondat fan el demes, i despres d-interrompre a doña Delicia, el seu company, don Eugenio ens ofeireix lloc en un refugi que tene al costa de la seva petita i càlida caseta.La sensacio de humilitat brota per tots costats, sento una emocio desbordant dins meu, aquest home que te els ulls malats, vermellosos i cansats, no ens veu, pero ens ofereix el que te sense res a canvi, com una ment com la meva pot entendre aixo, com uns extranys poden ser tant benvinguts a negra nit, em sento tant ple per dins.La nit ens enbolcalla, i la son apreta, dema sortirem al Monumento del Morado, un parc natural que hi ha aprop del poble.La nit passa rapid, silenci tallant, nomes algun lladruc de gos interromp tanta pau.El despertar del dia rebota a la petita finestra de vidre, sento els camions que no se si han parat de treballar, son llunyans pero el seu brunzit desperta la vall.A fora el fred mosega fort, el sol espatega a les puntes dels cims, el volca San Jose rep els primers raigs, la vida comencá a florir en aquest gelid lloc. Sento don Eugenio que surt fora, estosega i torna a entrar, de sobte el sol ja impregna el petit poblet, la calor de l-astre ens escalfa amb forá, son les set i mitja, i les gallines del Eugenio ja pasturen per fora. En te unes trenta, jo li dic que tambe en tinc, i conversem dels ous i de les clases de gallina, les seves faccions i el seu mirar amaguen una vida molt dura, pero molt viscuda.Agraim la seva hospitalitat, i els diem que sortim a caminar, ja ens veurem a la tarda. Baixem el carrer principal del poble, entre casetes i barraques tencades i barrades, la neu encara envolta els llocs, algunes flors han sortit aviat, pero avui ha glasat, no se si les haura cremat el fred. Arribem a l'entrada del parc, on un guarda ens dona informacio, ens apunta i ens diu la tarifa d'entrada. Son menys de dos euros, i creiem que val la pena que guardin aquest lloc, es molt accesible a la gent, un bon lloc de coneixença de l'alta muntanya,una zona de grans monuments naturals,realment un regal molt accesible.Amb el guarda estem una estoneta conversant,es molt eixerit i aviat ens explica grans aventures que han ocorregut en aquest sector dels Andes.El dia es blau i sere, el sol escalfa amb força,comencem a pujar pel sender del parc,puja serpentejant una zona de pedrera i arbusts, es defieneixen deseguida les parets muntanyoses del voltant, cons de neu que han caigut durant la temporada ens donen la benvinguda. La neu fa acte de presencia deseguida,i al fons,de sobte ens saluden els cims rocallosos i verticals,el San Francisco i el Morado. L'aresta que els ajunta es prima i plena de congestes de neu, fa pinta d'esser molt precaria. Hi ha glaceres penjants,que amagades sota la neu de la temporada es preparen per un nou estiu. Anem entran dins la vall, la neu es abundant, pero esta glaçada, i el pas es rapid i elegant, anem guanyant alçada molt lentament, un riu esbalotat baixa per la nostra dreta, i mes amunt una zona de tons ataronjats ha desfet la neu, crec que sota seu hi ha aigues termals,algunes bombolles esclaten damunt l'aigua freda. Uns anecs surten volant,son preciosos i la vista corre rere seu mentre busquen la seguretat mes amunt. Els cims cada vegada son mes propers,altius i desafiants ens fan sentir insignificants, el sol es espaterrant,anem perden les capes de roba,no fa vent, es un plaer gaudir de l'espectacle vivent.Mes amunt la neu torna a regnar amb força, hi ha cons d'allaus enormes,semblants a glaceres,els salvem aprofitant una traça deldiaanteriror,i parem un xic sobre un bloc de roca, que ens fa de taula i de eixopluc. Menjem un xic, el vent augmenta per moments,ademes hi ha uns nuvolsprims que surten rere les arestes, com vaixells que naveguen pel cel. Seguim pujant,i travessem a l'altre costat del riu, doncs la neu l'amaga amb gelosia. El Morado,gran piramide de roca altiva d'uns 4600 mtrs d'alçada es la nineta dels ulls, sempre que la vista mira vall amunt ens topem amb aquesta imponent muntanya. Arribem sota la glacera penjada, fa fresa veure la seva caiguda, pero l'hivern es l'epoca mes tranquila d'allaus a les glaceres, dormen sota capes enormnes de neu que les aguanten. Estem sobreun petit llac, tot i aixi no es veu, per que es ple de neu que escupen elscims del voltant. Aqui, sota aquest grans cims, sentim la grandiositat del lloc,el silenci es sepulcral, idespres de fer alguna foto decidim tornar enrere,ja es un xic tart i la tornada es fent dit. Al baixar ens creuem amb gent, els anecs tambe ens saluden,amb el seu vol que acompanya a volar junts.Deixem enrere aquestes boniques arestes gelades, aquests cims imponents,potser tornarem,quan hi hagi la neu justa i el clima sigui mes benevol, qui sap.Al baixar em trobo una petita pilota defutbol,la porto al guarda de la conaf per que la guardi o la dongui a qui vulgui. Compartim uns minuts emocionants de converses i projectes, el Volcan San Jose potser que sigui el proper projecte si tornem aqui, qui sap.Creuem el poble de Morales, ara el soll'omple de vida animal, per que de gent no se'n veu enlloc, fins que arribem a casa de la Delicia i l'Eugenio.Son dos vellets que el desti ha ajuntat en el seu tram final a la terra,son tendres i humils, bons com el pa i senzills com l'aigua. No tenen ni llum, i se'ls ha acabat la benzina,fins la setmana que ve no baixaran a per mes benzina, fins aquest dia aniran fent amb espelmes. La Delicia ens explicala seva vida, diset fills va portar al mon, nomesdotze van seguir endavant,una vida de lluita constant, sense cap possessio, sense cap comoditat,pero feliç de viure i de poder alimentar la seva familia. Em va fer sentir molt especial, doncs creuar elmon i trobar gent que obri el seu cor i la seva casa, sense tenir res, aixo no te paraules. Mentre ella parlava,sentia una emocio que m'atravessava l'anima,i m'arribava al fons del cor. Don Eugenio ara amb 76 anys, havia estat un ramader trenta anys enrere, pero un hivern molt dur li va matar les 200 cabres que tenia, i va anar a la ciutat. Vas estar un any voltant,intentant viure, pero va sentir que res ni ningu l'estimava sota edificis gelats i camins asfaltics,i sense res, va tornar a la muntanya,on es va trobar a la dolça Delicia, i aixi ja porten 18 anys junts, com diuen ells, "hasta que el de arriba nos llame".Son gent exemplar, fan el pa i les empanades mes bones del poble,quan a l'estiu hi ha turisme, suposo que son molt importants pel dia a dia, renta a ma la roba dels hostals i cabanes de lloguer,realment exemplars aquesta parella.Arriba el fill que viu amb ells, de sobte li brillen els ulls a doña Delicia, doncs li porta cinc ous que han post les gallines, els agafa com si fossin d'or, com fills seus.La pell se'm posa de gallina quan la dona em mira als ulls, dins aquesta mirada hi trobo pau i amor, res de rabia ni de maldat, el mon ha estat just amb ella, i ella no ha volgut mes del que te, que materialment es res.Sortim d'alli ben alliçonats, hem rebut d'ells mes del que tenen, ens han obsequiat amb uns petits fossils de la vall, i mentre preparem les motxilles, els fem un obsequi, el menjar l'han de pagar molt car aqui, a l'unic establiment que hi ha, els donem el que ens queda, i algu de pesos chilens per que comprin benzina i coses realment indispensables.El cor s'omple de pau quan reps lliçons d'humilitat en persona, coneixent gent aixi, hom no pot volguer mal a res, ni a ningu.Baixant pel carrer principal s'ens ajunta un gos, que ens segeuix fins a creuar el riu volcan, que amb aquesta força ja sembla ben ve un volca. De sobte surt disparat rere una petita llebre, al principi sembla que l'atrapi, perola bestia comença un ascens directe i deixa el gos amb la llengua pels genolls, jejejejeje,quin espectacle.Arribem al cami, camio rere camio,ningu ens para, nosaltres pero no ens indignem,i anem seguin cami avall, contemplan la bellesa del paisatge, torrents de colors, turons nevats i acolorits amb groguencs pedregars. Cavalls i cabres i vida, molta vida en forma extrema. Al fons el volca San Jose ens diu adeu,o sera fins aviat!!!!!De sobte,sota la pols,una picap ens para, un treballador de la mina ens porta fins San Gabriel,i conversem de dos mons llunyans,pero de coses humanes que no separen els kilometres, als homes ens acosten les emocions,i la natura et dona aquestes emocions.Ens fotem una empanada de carn,estem on varem començar l'aventura, conversant de futbol amb un xilè ben tipic, els dos gossos que ens van rebre ahir, els tenim sota els peus de nou, si vols el temps no passa, si vols la vida es bella.Un atrotinat bus arriba pel cami empolsinat, es para, ens recull com a naufrags, laciutat ens crida, el desti segueix obrint la ment.Salut i força!!!!!!!

LA PROXIMITAT DE LA LLUNYANIA!!!!!!!

Hola familia estimada, ja soc a Sudamerica!!!!!!!
Els meus peus ja s'han posat al nou continent, el meu cos i la meva anima encara no, doncs el viatje ha estat molt llarg, i el que primer he rebut del canvi ha estat un bonic refredat internacional.
Tants canvis bruscs de temperatura i de paisos m'han enganxat una mica de mocs i un xic de mal de coll, pero crec que es la vacuna per que els propers tres mesos tingui les defenses ben amunt i aguanti el que em vingui per tots costats.
L'Elena esta molt contenta d'esser aqui, de moment encara no hem vist a ningu conegut, pero aquest vespre anirem a una celebracio, i segur que algunes sorpreses apareixeran.
Despres de sortir de Madrid, amb una bonissima temperatura, un enorme avio ens ha creuat l'Atlantic, la casualitat ha fet que al nostre costat, s'assentessin diferents nacionalitats, una noia Paraguaya, i una familia Boliviana, de Cochabamba. Hem conversat en diferents moments, doncs en dotze hores tens temps de tot. Ells ja tornen al seu pais, han estat uns anys a españa, treballant i buscan fortuna, i ara, conscients del merder que hi ha, han decidit, no molt segurs, que volen tornar als seus paisos, amb la seva familia i la seva gent.
El vol ens deixa a Buenos Aires, la Paris llatina, alli una espera de tres hores en l'aeroport ens ha deixat reposar tombats en uns bancs, feia temps que no recortdava aquesta forma de viatjar, i realment es dur, pero m'encanta. Despres, quan el sol del mati ja sortia per l'est de Buenos Aires un altre avio ens ha creuat per tota l'Argentina, nuvolades i mes nuvolades feien de matalas si el avio decidia caure, i entre els nuvols, de tant en tant apareixia un tros de pampa, es acollonant que hi hagi tant territori de planicie, suposo que deuen ser camps de conrreu, pero ara sent la primavera encara estan per conreuar.
De sobte, els nuvols desapareixen, i una linea gens uniforme de color blanc ens ha sorpres al fons, els Andes.
Ha estat un retrobament molt especial, la pell de gallina ha corregut el meu cos, els ulls ho volien abarcar tot, la neu en quantitats gran amaga tots els Andes centrals. Quina emocio quan he reconegut la ciutat de Mendoza, la presa de Potrerillos, el Cordon del Plata, el Tupungato, valls enormes i llarguissimes, ualaaaaaa, aqui els Andes son un enorme laberint altiu. Valls de sud a nor, i valls d'oest a est, un castell perdedor.
Una noia chilena ens crida, el Aconcagua!!!!!!!! sortim disparats a l'altre costat, i aixi es, el Centinela de Piedra ens apareix, la seva part final esta ben guardad per uns nuvols molt amenasadors, pero es imposible equivocar-se, es la cosa mes gran que hi ha en cents de km a la rodona, i la seva cara sud ens fa caure els collons a terra, salut amic, ja tornem a ser aqui.
L'avio creua els Andes, que en aquets punt son molt amplis, cims i mes cims ens fan brillar els ulls, quin bonic present que ens ha sorpres. De sobte el terreny es torna marronos, alguns arbres es divisen, i les alsades es perden, ens acostem a Santiago de Chile, i unes boires de contaminacio ens atrapen. L'aterratge es perfecte, i els nostres peus ja s'aposenten al seu desti, la cpital de Chile.
Som gats vells, i despres de passar tots els controls de aduanas i inmigracio, no deixem que els taxistes ens mengin la bimba, i agafem el bus que molt mes barat ens deixara al centre de la ciutat.
Els ulls no deixen de mirar per la finestra del bus, cotxes i camions, gent reunida, bruticia a les cunetes, edificis construits amb el cul, i altres novetats ja criden la meva atencio. La vida es nota diferent aqui, i ja mhi fico de cop. Arribem al centre, un transit ben esbalotat ens saluda, centenars de persones corren amunt i avall, molts universitaris surten de clase, i jeuen als parcs per dinar o simplement compartir amb els amics.
Baixem del bus, i anem directes a un hostal que coneixem, encara no hem pogut contactar amb amics de l'Elena, i aquesta nit la pasarem aqui. Jo conec el lloc, i ens saludem efusivament amb la Maria, la noia de recepcio, hi ha molt bon rotllo i flueix la calma.
Sortim a dinar i contactar amb les amigues de l'Elena, un bife de lomo a lo pobre es el primer que el meu estomac rep de regal, l'acepta molt be i el digereix.
Santiago no es molt maca, es una ciutat molt contaminada, pero dins seu shi amaguen altres situacions de resistencia que aviat els meus ulls ja viuen.
Desenes de pintades en contra del govern i del capital estan a les fasanes d'edificis clonials. S'hi viu una lluita constant, grups de joves anarquistes, altres grups de gent okupa, molts mes de gent a favor dels drets dels indigenas chilens, Mapuches i pewenches........es nota amb la quantitat de policies que hi ha per tots els llocs de govern, cada dos per tres veus furgons antidisturbis, autobusos de policies........ aqui es mou alguna cosa, crec!!!!!!
Pujem al Cerro Santa Lucia, un petit pulo verd que hi ha al centre dela ciutat, i gaudim de les vistes, no molt agradables, de la contaminada ciutat, a vegades desde aqui es veuen perfectes els Andes, pero a vegades no.
Tinc el cos ben destrempat, tinc son, em fa mal el coll, tinc mocs, son les cinc de la tarda, pero per mi son les deu del vespre d'un dia molt i molt llarg, decidim comprar fruita i jeure una estoneta, necesitem descansar i pasar el cosntipat.
De sobte, obro els ulls, es plena nit, l'Elena dorm a la llitera de dalt, la sento doncs la seva energia em dona caliu, estic cansat, no h haura sopar, nomes descans, noes descans.
I be, ara son les set del mati, i el primer que vull fer es saludar-vos i dir-vos que le viatje ha comensat, fa fred aqui, i sembla que aquest any ha nevat bastant, pero el nostre desti va en conjunt amb aquesta serralada magica, i amb la gent que viu i sobreviu al seu voltant, gracies per deixar que els somnis es fagin realitat, seguiu al meu costat i compartirem les aventures que sorgeixin pel cami.
Salut i forsa!!!!!