dimarts, 19 de juliol del 2011

Massis del Neouvielle, entre llacs i catedrals de pedra !!

Es desperta el dijous 14 de juliol, el dia es serè i deseguida el sol escalfa amb força.
Avui marxem cap als Pirineus, els magnificos ens tornem a citar per compartir una aventura amb les grans muntanyes del massis de Neouville.
Som el Dani, el Mill i jo, ens falta el pare, el seny i l'empenta del mestre Met. No pot venir, pero ell sap que estarà en tot moment entre nosaltres, a les arestes i als cims que trepitjem.
Condueix el Dani, hem fet una ultima compra, ens faltava una bombona de gas i bastant del menjar que necesitarem en els quatre dies que estarem per les muntanyes. Parem a fer un cafe abans de Calaf, i deseguida ens posem en marxa direccio, Balaguer, Alfarras, Benavarre, Graus ......


Parem a fer benzina, i agafo el cotxe, ara el cami es mes entretingut, el riu Essera refresca en una terra bastant àrida, pero quan passem direccio Ainsa, el Peña Montañesa, amb les seves terrasses grogues, ginestes florides acoloreixen el massis rocos que revoltem direcció el vesant del riu Cinca.
Abans d'arribar a Ainsa, ens parem en un riuet que baixa de les muntanyes, no es molt caudalos, pero ens refredarà el cos.
Ens hi banyem una estoneta i aprofitem el bonic lloc per dinar. El dia es va enfosquint a mesura que pujem direcció el tunel de Bielsa, pas fronterer per travessar cap a França. Per pocs quilometres no ens trobem el famós Tour de France, que pujava de Tourmalet per anar cap a Louz Ardiden, nomes quinze quilometres ens salven del mes que possible caos de transit.
Comencem a pujar direcció al Lac, o embassamanet de Cap de Long, que segons he llegit, es el mes gran dels Pirineus, ojo amb l'assuntu.
Pujem per una carretereta estreta, el bosc va canviant a mersura que guanyem alçada, ens creuem amb molts cotxes que baixen de l'alta muntanya.



S'obre la vista i apareixen les faldas de les muntanyes, a la dreta deixem el llac d'Oredon, i enfilem els unltims metres per arribar a la presa de Cap Long, a 2162 msnm.
La boira amaga els grans cims, per sort no sembla que vulgui ploure i comencem a repartir-nos el material, menjar, tenda i roba .....
El parking es plè de gent, baixen del cotxe ràpid i de sobte reben la garrotada del fred i l'alçada, tenen sort de poder gaudir d'aquest paisatge sense haver de caminar ni un metre.
Avui pero no es veu res, nomes uns tres cents metre sobre el nivell del llac. Agafem l'ampolla de vi que el Mill ha portat, ens escalfarà per la nit. No tenim mapa, pero jo tinc un parell de fotocopies de les arestes que volem fer, tot i aixi amb la boira que hi ha, nomes el llac ens orienta en tot moment.
Sortim per la vora esquerre del llac, agafem un sender bastant fresat que voreja l'enorme embassament de Cap Long. Trobem restes d'un gran desprendiment de roca, una part d'una paret va caure uns cent metres i es va trencar en mil pedaços, passem ràpid pel lloc, doncs fa basarda tot aquest rocam trinxat.



De sobte el sender comença a remuntar la pendent, ens allunyem del llac, pero guanyem alçada, que sempre va be. Fa estona que cau un xiri-miri, el Mill ja sha posat el gore, llest com es el portava a la part alta de la motxilla, nosaltres seguim, com si res, fent veure que no sentim l'aigua que ens regala el cel.
Mes altius, seguim fent la travessa al gran llac, buf, no s'acaba mai, la muntanya ja gira, pero el llac continua girant també, es extraordinari, veure tanta aigua dolça et fa sentir quelcom dins el cos, serà que som realment d'aigua, je je.



El Dani va davant, i per fi descobrim el final, o el principi d'aquesta meravella liquida. Atrapem una parella de padrins francesos, i seguim el sender, que despres de creuar una tartera de blocs grans, s'acosta al riu que baixa del Pic Long, o aixo ens pensem, per que la boira ens amaga el fantastic paisatge que ens rodeja.
Remuntem pel riu, tant aviat el creuem, fent equilibris i alguna patinada, com el seguim per un costat. Es molt divertit, i ens ho passem be, solitaris del món, ens acostem a les estimades muntanyes.
Un gran resalt, per tots costats ens indica que caldra remuntar una forta pendent. Creuem el riu per ultim cop, i comencem a pujar per una pendent d'herba i de llastres de roca que patinen un xic, cal anar amb compte, es un tram delicat.



Ens acostem a la boira, just acabar el resalt quedem inpregants d'aquest sòlid invisible, i ens introduim al seu món. Aqui ha ha d'haver un llac, ho posa en la ressenya que porto, pero fins uns dos minuts no apareix un petit aiguamoll, que reposa uns instants abans de caure en picat pendent avall.
Es tot grisos, creuem el petit llac pel sender, i sortim en uns turonets d'herba, el Dani troba un mur de pedres, potser es la senyal de que ja nhi ha prou, que parem aqui.
Tot i aixi, deixem les motxilles i busquem una zona mes allunyada del sender principal, pero tornem sense res clar, aqui hi tenim aigua i reser, decisió final, ens quedem.


La boira no dona treva, nomes les esquelles d'unes ovelles ens fan sentir acompanyats, de tant en tant, una ovella apareix a pocs metres, per seguir pasturant entre turons.
Comencem els preparatoris de muntatge del campament, treiem la tenda i la montem al costat del mur, on hi guardem el menjar, el fogonet i els trastos de cuina. En pocs minuts canbia el paisatge per complet, ara hi apareixem nosaltres, som els convidats de la muntanya.



La pluja ens ha respectat, i mentre fem el sopar sembla que la boira comença a obrir-se, es un miratge doncs segueix amagant tot el que ens envolta, no sabem on som, pero estem contents de serhi.
Sopem un bon plat de cus cus, i despres uns entrepanets de beicon, fa un xic de fred, els tres estem drets, xerran, rien, recordan vells temps, semblem uns avis.
Postres, té i un bon cigarret amanit, un cim apareix abans d'anar al sac, es direccio sud, ara encara no se quin pot ser, demà ja veurem cap on tirem.
Tinc dubtes del traçat, he sortit sense informació, sense saber per on començar i on acabar, volem fer una cresta ben llarga, i fer un vibac al bell mig. Pero careixo de suficient informació, ademes el clima no m'ofereix garanties.
Ens apretem dins els sacs, tips i cansats, demà ens llevem a les sis, ara son les onze de la nit, la muntanya descansa, el riu no descansa mai.
Passa la nit, costa llevarse, shi esta tant be aqui dins, pero sempre trenco aquest bonic sentiment, vinga amunt, que tenim visita avui. Surto fira amb les botes descordades, el dia s'ha llevat bastant net, pero alguns filaments prims em fan malpensar. Medito la decisió, i els la dic, fem tota la cresta del Pic Long, i despres baixem a dormir a la tenda, el Mill i el Dani estan d'acord, i comencem a esmorzar i preparar la motxilla.


Sortim direcció sudoest, cap al Pic Maubic, que representa que esta sobre nostre. Es el primer tres mil del dia, i nomes ens manquen cinc cents metres de desnivell. La pujada es entretinguda, hi ha fites per tots costats, i anem fent el nostre cami per separat, pujant pels resalts de roca pulida que trobem. Ens acostem al sol, i ell ens recompensa deseguida, la seva càlida abraçada ens esperona a seguir.

Va apareixent cims i mes cims, personalment quedo bocabadat del lloc on estem, anem guanyant prespectiva, i llargues arestes apareixen al nostre voltant. Veiem la cara nordest del Pic Long, una llarga llengua de neu, que es el testimoni d'una anitga glaçera.
Cada metre que pujem es un nou balco, les ombres a la vall contrasten amb la iluminació de les alçades.


Tinc dubtes al veure els cims, sembla que no m'oriento bé, o potser la ressenya es molt bàsica, pero realment apareixen coses que no teniem controlades. Una ultima pala de neu i abraçem el cim del Maubid, un pilot de rocam amuntegat i altiu de 3058 msnm.




Una aresta afilada i plena d'agulles ens crida, pero no ho veiem clar, surto a fer una petita inspecció per la fragil aresta.


Els amics queden enrere, de tant en tant quan surto d'alguna vesant, apareixen de nou, dalt el Maubic. Es uan crestejada molt delicada, s'ha d'anar buscant la banda menys exposada. A cada banda hi ha molts metres de caiguda, i no hi ha errada que valgui.


Arribo fins una agulla, miro la part que vindra, tot i veurela molt complicada sembla que hi pot haber camí.
Torno amb ells, ens carreguem la motxilla i els dic el meu descobriment, sortim els tres a cavall de la roca, amb compte anem passant les dificultats.
Em giro i els veig cavalcar concentrats damunt aquesta roca podrida i salvatge. Em trobo amb noves dificultats, una agulla amb algun pas de tercer em barra el pas, a dalt un cordinet indica un possible ràpel. Mes endavant dues agulles fines barren el pas, en una tambe hi ha cordinos al seu cim.
Em vene dubtes, doncs ara el cami es torna molt salvatge, i no tinc cap referencia d'aquest tram, potser es millor fer aquest tram al reves, d'alla cap aqui, dubtes i mes dubtes, el Dani i el Mill em diuen que vagi amb compte, doncs semblo un voltor damunt la punta del roc.
Tornem a fer assamblea, els tres tenim dubtes, el camí ens amaga unes sorpreses que semblen massa intenses, al final, amb dolor, ens retirem, una ultima mirada al buit, i una pregunta, per que ??


Doncs perque si, a vegades no es pot, no es el dia, pero ens curem ràpid de l'espant, saltem del Pic Maubic direcció a la glaçera nordoest del Pic Long, hem vist un tram factible, hi ha molts blocs trencats, terrasses i fisures, i s'accedeix enmig de l'aresta del Pic Long al Badet.
Creuem la blanca i càlida glacera, fins ara el dia es porta molt be, nosaltres estem un xic cansats, doncs els plans s'ha hagut de canviar, i aixo comporta cansament psicologic.
Ara ve l'escalada, mes ben dit la grimpada, doncs sempre ofereix una repissa ample per descansar i preparar el seguent resalt.


Arribem en una roca que surt de la neu, deixem el piolet i ens eixuguem les botes. Surto jo davant, un primer tram trencat ens porta mes amunt, on hi ha diferents camins a seguir, jo vaig pel mig, de sobte el Mill apareix a la meva esquerre, collons quin susto, jejeje. Passa davant i continua trenant el cami entre fisures i petits diedres.
La roca esta pulida, sembla bona i deseguida el Mill ens saluda desde el collet de l'aresta.
L'ultim tram es bonic, un diedre de quatre metres que t'impulsa a l'altre vesant.


Sense parar gaire estona, ens mirem el recorregut que ens espera, sembla interesant i espectacular. El Pic Long ens crida amb força, ara si que hi pujarem, i fem una nova crestejada espectacular, es un tram molt bonic i estetic, hi ha neu al vesant nord i roca de colors al sud.
Remuntem un tram vertical, amb trams de III i molt ambient, uns voltors apareixen de sobte flotant en el cel muntanyenc, grans observadors dels animals que desafien la gravetat.


Passem una bratxa i ja accedim al l'altiu i espectacular Pic Long, amb els seus 3192 msnm es el mes altiu del massis.


Ens abraçem amb força, el vent bufa fort i ens refreda un xic el cos, fins ara haviem estat tant concentrats que de sobte aquest descans es fa estimar. Busquem reser baixan un xic per la nord, ens assentem i gaudim del menjar i del descans que ja desitjavem.
Fa un dia tant clar que veiem tots els massissos mes alts dels Pirienus. El Mont Perdut, el Taillon, el Vignemale i altres que es perden cap a l'oest ... a l'altre banda Bachimala, Culfreda, Posets, Perdiguero i al fons l'Aneto tambe troba lloc per saludar-nos, gracies a tots per ser a la nostra festa.


Fem un cigarret, de nou una altra decisió que pendre, cap on anem, cap als Pics de Badet o cap a Bugarret. La tornada per Badet ens sembla millor, i tindrem una bonica i exigent aresta que creuar, alla anem.
Desgrimpem per una ampla canal, encara amb petites taques de neu, la roca esta descomposta, i baixar un sota l'altre es fa amb molta atenció. Accedim a una repisa que ens deixa als peus de l'aresta que haviem escalat fins al Pic Long.


Tornem enrere, pero aviat el terreny es torna nou, i la intuició comença a treballar de nou. Anem a cavall de la cresta, pero hi ha passos que es millor ferlos per alguna vesant, ens trobem un pas de cavall precios que ens acosta a l'agulla Badet, un nou cim de 3135 msnm.

L'escalem per la vesant nordest, roca precaria pero sense dificultat tecnica, nomes molta, molta exposició. Al baixar de l'agulla ens trobem una bretxa fosca i tetrica, que fem ??? una mirada a les dues vesants, sembla que la nordest torna a esser la triada. Es una desgrimpada molt exposdada, un tram descompost amb sorra i roquets petits, precedeix una petita travessa de neu. Al fons, el corredor agafa verticalitat i cau uns tres cents metres avall.


Els rocs que cauen al nostre pas ens fan enmudir, concentrats i sense respirar sortim del fosc amagatall. Una bonica aresta que escalem ens porta de nou a la cresta principal, que bonic i emocionant, respirar a fons i gaudir del que ens envolta.


Davant nostre, molt proper ja tenim el Pic Badet, estudiem la pujada i ens hi acostem amb rapidesa. Es una bonica punta, afilada i desafiant per tots costats, boniques vistes de totes les valls que ens envolten, tambe els Pics de Cambeil ens saluden, ja mes propers, sota nostre el llac que porta al coll de Hourquette de Cap Long, i tambe la glacera del Pays Baché.
La nostra aresta continua cap al Pic Maou, unes vistes precioses que descubrim pas a pas, l'aresta perd alçada amb ràpidesa, i s'han de buscar els trams menys exposats. Les dues vesants encara cauen molt, pero ja no son tant espectaculars. Gaudim de l'entorn i parlem mentre anem acostantnos al Pic Maou.
Una nova grimpada en una roca molt diferent, de color blanquinos i amb milions d'escames que es desprenen al moment. Aquest cim es una aleta afilada blanquinosa, els Pics de Cambeil son molt propers, pero el Mill i el dani diuen que per avui ja en tenen prou, tots dos tenen les seves raons, ademes ens queden dos dies d'activitat, per avui ha estat suficient.
Mentre destrepem el Maou, vaig rumiant, em sento be, el dia es perfecte, estic aprop de tres cims que ja son menys complicats, tot i aixi el recorregut es llarg .... hi ha mes punts a favor que en contra.


Mentre desgrimpem els informo del meu pensament, els dos estan d'acord, inclus vindrien, pero volen descansar, els entenc. Surto disparat cap a l'Hourquette de Long, fent una travessa per tarteres de llosetes de pissarra.
Ens despedim, una abraçada i fins ara amics, ens anem veien desde les alçades. Em sorprenc corren, corren de costat, que costa molt i es emprenyador, pero divertit. S'han quedat el meu piolet i els ferros d'escalada i sento que puc volar.
Arribo al collet, em trobo una parella de valencians molt eixerits, intercamvien visions de la nostra experiencia i ens desitjem un bon camí, una parella molt eixerida penso mentre vaig remuntant el sender cap al Pic ssw de Campbieil, de 3157 msnm. Em creuho amb dos grups de muntanyencs, ens creuem una salutació, i seguim el nostre camí, ells baixant i jo de nou, pujant.


Em sento bastant cansat, pero es l'ultim desnivell del dia, m'esperono i aviat, per sortir del sender tartera, em poso a grimpar pels ultims trams rocosos del cim.


Nou paisatje, noves vistes, molta alegria i una gran càrrega d'energia, aixo es el que sento al fer aquest cim, unes boires calentes piquen a la vesant est, que cau en picat un pilot de metres, avall, molt avall.
El dia es mante net, a part d'aquesta boira que s'ha creat a la vall hi ha pujat fins aci. Faig la travessa de la carena que em porta a l'altre cim del Campbieil, aquest de 3173 msnm. Son cims totalment diferents dels que hem ascendit al Pic Long, les formacions rocoses i els seus colors em regalen noves emocions, gracies natura per aquesta bonic present, el gaudeixo a flor de pell.
Ara em trbo un llarg descens per una aresta afilada i despres per una tartera de rocs finets que baixo al gàlop, gaudint com un isard.


Una parella de voltors tornen a sobrevolardamunt meu, estic pujant els ultims metres del Cim d'Estaragne, l'ultim cim de tres mil metres del massis. Encara em queda un glop d'aigua, el guardo per l'arribada a l'ultim pedestal. Uns passos de roca i ja tinc la fita gegant al meu costat.


Em sorpren la vall D'Estaragne, que baixa mes pausada fins al llac de Oredon, aquesta vall s'agafa abans d'arribar a l'embassament de Cap Long. Una gegant tartera precedeix les pastures verdes que hi ha mes avall.


Crido de felicitat, com formiguetes veig els meus amics direccio al nostre campament, els seus colors els delaten, crido i crido, pero no em senten, estan en una altre situació.
La baixada es preveu ràpida, doncs una gran tartera baixca fins unes congetses de neu, que despres, sempre en travessia em portaran fins a la tenda, sembla molt llunyà, pero de cara avall es guanya temps molt ràpid.


Començo el descens, ara per aci, ara per alla, com un isard, be com ells no, per que faig bastant escandol amb el moviment de pedres.
Quin gaudi perdre alçada tant facilment, apareix la congesta de neu, i sense pensarm-ho hi pujo damunt i llisco com si esquies. Encara es mes agrait baixar per la neu.
Trobo un tall de roca considerable, i quan mhi acosto, veig moviment, esberats per la meva presencia tres isards, un d'ells petit, surten disparats muntanya avall, fent zigues zagues per distreure'm, son molt salvatges aqui els isards, penso per dins.
En poca estona ja baixo la pendent final, que em deixa en un rierol. El travesso i ja puc anar a saludar el Mill, que descansa al campament, he baixat molt ràpid, doncs ells no fa ni mitja hora que han arribat.
El Dani es mes amunt, en un turo buscant covertura pel mobil. Quan ens ajuntem fem un bon apat, formatges i llonganissa es reparteixen, pa i galetes, de tot una mica.


El sol escalfa fort, pero fa una brisa que relaxa, i despres de dubtarho, treiem les astores fora, i ens estirem sota el sól, que ens carregui la bateria.
En poca estona quedem fregits, hi ha gent que baixa dels cims i ni els sentim, estem cansats i feliços, salut amics.
La tarda passa entre migdiades i somnis. El dia encara es mante net, i el sol aviat ja no ens donara calor ni llum.


Preparem el sopar, repetim cus cus i taula d'embotits i fregits. Cada nit quedem tips com porcs, i es que despres d'aquesta aventura cal omplir l'estomac.
El dani diu que te mal de panxa, pero no en fem gaire cas, esperem que no sigui res. Abans d'anar a dormir, em quedo uns minuts fora, agraint tot el que he viscut, i demanant bon temps per demà, gracies Pacha mama.
A mitjanit sento el Dani fora, sembla que vomita, l'escolto atentament, no sembla molt apurat, i espero que entri a la tenda, se'l veu trist, pero diu que se li ha posat malament el sopar.
Hem posat l'alarma a les sis i mitja, el dia no sembla oferir moltes garanties, hi ha bastants nuvols espcampats pel cel, encara no estan junts, pero semblen voler dansar avui, que fem ??


Fem l'aresta del Neouville, o fem l'aresta que la precedeix, on hi ha el Turon de Neouville i el Pic Tres Consellers.
El Dani s'ha llevat, pero no esta fi, i ens ho comenta, avui vol descansar, demà farem l'aresta dels Tres Consellers, que es una classica dels Pirineus, o sigui que no sho vol perdre, avui, nosaltres ens hi acostarem, la veurem de ben aprop.
Amb el Mill decidim sortir a veure que fa el clima, anem amb tot el material, doncs no tenim gens d'informacio de l'aresta, i caldrà estar molt atent.
Ens despedim del Dani amb tristor, hem esmorzat molt be, pero ell es queda aqui, i nosaltres marxem cap al desconegut.
Per accedir a l'aresta hem de fer una llarga travessa, de la zona del Pic Maubic fins al coll de l'Hourquette de Bugarret, bastant mes a l'oest d'on estem.


No hi ha cami, de tant en tant alguna fita ens saluda, opero es perd en l'infinit del rocam. Anem acostantnos al coll, tant aviat per terrasses d'herba, com per resalts de roca que afloren de dins la terra.
A la nostra dreta, apareix el bonic estany de Cap Long, enorme com ningun, la vall encara dorm, pero aviat despertarà, el sol lluita per guanyar el lloc als nuvols.
Una petita planicie amaga un riu subterrani, i ens acosta a la pendent final fins al coll. L'aresta que tenim davant ens fa empetitir, ademes de l'altre vesant apareixen boires, collons el que ens espera.
Arribem a la Hourquette de Bugarret, 2614 msnm, aqui comença l'aresta al Turon, altiva i desafiant ja desde el començament. Mirem l'aresta, mirem el clima, si ens hi pujem i comença a ploure l'hem ben liat, que fem ???


Pujant un xic veiem un sortida mes endavant, i decidim fer els primers resalts de l'aresta. Hem d'apretar fort per guanyar els primers metres, entre travesses i algun petit diedre.
Per fi a cavall, anem grimnpant fins que trobem una placa bastant llisa, mes endavant la cosa s'esbera, i el dia no es el millor.
Desgrimpem i ens retrobem a la vesant SO del cim, on uns esperons pujen verticals fins a ell. Hem sortit de l'aresta per caure a les urpes de la bestia. No tenim molt per triar, estem en una terrassa amplia, entre dues grans parets, o anem amunt per aqui, o tirem enrere.
Anem fent la travessia a la vesant, buscant la via d'acces, sigui d'un esperó o sigui per una de les seves canals.
La cosa enpitjora, doncs començen a cuare gotes, i la roca es pot mullar. Tot i l'aigua estem euforics, mirem amunt i sembla que no durarà gaire, es pot dir que de optimisme no ens en falta.
Per fi, entre el xiri miri trobem una canal que sembla mes accessible, be, ho sembla en l'entrada, ves a saber com serà tres cents metres mes amunt.


Tot i aixi, intercanviem visions, i decidim agafarla, sembla que un dels esperons que la guarda podria ser factible si haguessim de sortir de la canal.
El primer resalt, un bloc enorme enclastat ens informa del que podrem anar trobant, damunt nostre apareixen els voltors, tot esta en dansa, comença la festa. Passem el resalt, la canal dona respir, grimpades facils entre blocs i rocs que cauen al mirarlos.
Tot i aixi ens encanta quest tipus de progresió, i anem guanyant metres rapidament.
Al nostre voltant els esperons agafen verticalitat, i ens sentim atrapats com ratolins.
El Mill va davant, jo prudentment darrere seu, uns metres de separació per evitar un cop de roc.
Anem be, finets com gats anem descobrint el que ens amaga la muntanya, moments de gran tensió que resolem rapid, ens porten a llocs mes tranquils on respirem i bebem aigua.
El cap sempre miran amunt, buscant el final d'aquest tobogan de roca, el somriure del Mill aflora entre descansos, estem gaudint aquest nou descobriment.
De sobte tornen a caure gotes, la por al cos, la natura ens donara una lliço o ens deixarà sortir del cau.
Passem uns ultims resalts mes verticals que ens acosten al cim, ja ho sentim, ja estem propers, sort, doncs no he vist gaires sortides mes avall. El Mill escala l'ultim tram, son uns quinze metres de plaques fisurades i plenes de liquens que el vent ha eixugat i semblen adherirnos mes a la paret.


Un fort crit i ja es al cim, riu sol, esta feliçi vull compartir aquesta alegria amb ell. Deseguida ens ajuntem a l'enorme fita de pedres que hi ha, be nhi ha dues, que veiem desde la tenda pensant que eren persones. Hem triat el trajecte mes directe, ni en el millor dels somnis podriem haver triat sortir al cim, gracies muntanya.


Els voltors tornen a volar sobre nostre, potser tambe per felicitarnos, encara que a ells no els agraden aquests finals, jeje. Fa dues hores i mitja que hem sortit de la tenda, son les deu del mati, i sembla que el sol esta fent fora a tots els nuvols, almenys els allunya del massis.
Gaudim com folls del preaut instant de cim, estem exultants de felicitat per la nostra troballa ascendent.


Menjem i bebem, fem senyals al Dani, per si es capaç de veure dos humans entre els monuments de pedra, saludem efusivament en la seva direcció, mes tart sabrem que no ens ha vist tot i buscarnos per l'aresta.


Aqui continua l'aresta cap al pic de Tres Consellers, el sol empeny els nuvols i prova d'escalfar la roca, pero li costa força, mentrestant anem menjant el que hem pujat, satisfets de l'aventura que em viscut.
L'entorn del corredor era com una catedral de pedra, envoltat de parets, tant sols el cel, sobre nostre podia donar-nos esperança, esperança de que hi havia una fi, una alliberació.
Fem un cigarret, ens l'anem passant mentre gaudim del fantastic món que ens envolta, que ens dona pau, i al mateix temps una forta exitació interior, una bona alimentació per l'ànima.
Ens aixequem, les nostres mirades van cap a l'aresta que hem de recorrer, al principi es veu ample i tranquila, pero mes endavant sabem que hi ha dues bretxes amagades, no molt grans, pero bastant marcades.


A la dreta tenim la llarga i vertical cara est, que enllaça els dos cims, es enorme i cau fins al llac de Cap Long, amagan un parell de grans terrasses amb vegetació.


L'aresta s'estreny, i ja sense donarnos compte, ja anem a cavall de la roca, ara la cara oest, fosca i freda, agafo color, tambe agafa verticalitat, al contrariq ue la paret est, aquesta es fosca, humida i amb alguna congesta de neu, si podem, sempre ens decantem cap a la banda est per crestejar.
Trobem la primera bretxa, i amb una desgrimpada poc dificil, ens plantem al collet, que deseguida agafa alçada per una successió de blocs.
Salvem la bonica bretxa, i seguim, les valls del vesant oest comencen a iluminarse, tot i aixi, als peus de la nostra muntanya i regna la freda ombra. Trobem la seguent bretxa que salvem facilment per la cara est, remuntem els ultims metres i posem els nostres peus al cim del Tres Consellers, gran planicie rocosa, que amaga sorpreses a mesura que te'n apartes.


El Mill alça les mans, un gest de felicitat, son les ales per alçar el vol i sortir amb els amics voltors, es tant magic el moment, davant nostre la formidable aresta dels Tres Consellers que puja al cim del Neouville, envoltats de grans precipicis de roca i observats pels diferents llacs altius. El sol ja escalfa, treiem el menjar, conversem i callem, son moments per gaudir de les emocions.
El silenci regna al nostre voltant, els nostres ulls brillant de felicitat i la ment deixant de funcionar per uns moments, el cor s'obre de bat a bat, rebem tot el que donem.


De sobte uns crits, davant nostre, en l'aresta del Neouville uns puntets es mouen, els veiem amb dificultat, pero comptem tres persones. Al davant sembla anarhi un guia, dons sempre s'avança amb gran agilitat i monta reunions per acostar els seus companys de corda. Veurel's progresar en meravellos, ja ens hi trobem nosaltres, cavalcan aquesta espina perfecte que s'acaba al cel.
Observem per on passa el guia, aixi demà tinderem alguna lleugera orientació, doncs l'aresta fa uns tres cents metres i te dos punts que s'alça vertical, una meravella dels nostres Pîrineus.
Just quan ens alçem per marxar arriben dues noies, pujen amb unes motxilles molt carregades, pero es veuen fortes i contentes, si elles han pujat per aqui, vol dir que nosaltres podrem baixar. No sabiem com seria el descens d'aquest cim, direcció al collet on c0mença l'aresta, temiem algun ràpel, pero les noies ens expliquen que hi ha alguna grimpada, pero en general esta fresat.
Ens despedim d'elles, les deixem gaudir del cim i comencem a baixar avall. Al principi es una zona bastant rocallosa, pero a poc a poc va agafant verticalitat. Desgrimpem pel pilot de blocs i petites arestes, i arribem al collet on comença la preciosa aresta dels Tres Consellers.
Una parella comença l'escalada, es bastant tart, pero almenys el dia sembla aguantar, els saludem i els deixem fer, tenen pressa.
Hem intercanviat un parell de paraules amb la noia que assegurava, ens ha demanat d'on veniem i on anavem. Al respondre-li que baixavem pel collet direcció al Cap Long, ens ha mirat un xic dubtosa, pero no sha atrevit a dirnos el que pensava.


Ens despedim i comencem a desgrimpar el tram, al principi es una tartera de grava, pero no mes de tres metres d'ample, no es pot badar, la caiguda seria fatal. A poc a poc s'estreny, collons, i de sobte nomes es una petita terraseta en descens, per postres ben molla.
Em miro el Mill, no parlem gaire, abans de ferne un drama, ja mhi foto. Es una desgrimpada finissima, quasi ni respiro, els ulls miren de colocar els peus en el millor lloc, les mans s'agafen amb força a una bustia interminable.
Per fi passem els deu metres, sense respirar, pero el que ve ens torna a treure l'alè.
Una congesta de neu, separada per un metre de la paret, en pendent i amb perill de baixar patinant uns bons cincuanta metres, despres grans blocs esperen l'artefacte que llisqui.
Mirem totes les opcions, per la paret, per dins la rimaya, i al final treiem el piolet i aprofitant unes lleugeres marques de les botes dels que han pujat, ens deixem baixar per l'aresta de neu, clavant el pìolet amb força, i la ma sobrant també, i desitjant que cap dels dos peus marxi patinant avall.
Moments que posen tots els sentiments a lloc, cada segon es torna interminable, cada passet que perdem una petita victoria. Bonic es veure el Mill, lluitar amb cautela pero amb empenta per aquesta rampa infernal.
Arribem suats i xops a l'altre costat, aqui et quedes congesta sorpresa, en un lloc màgic i al mateix temps tètric. Ara ens queda retornar al camp, a veure com esta el Dani, que esprem trobar en plena forma. Anem desfent el cami imaginari que ens caracteritza, primer una gran zona de blocs gegants que anem sortejant passant-los per sobre com equilibristes.
Perdem un xic d'alçada i ens posem a la base dels esperons que pujen al cim dels Tres Consellers, i desde aqui el cami es pot dibuixar en el paisatge.
Anem marxant de manera transversal, direcció al coll que ens ha vist arribar al començar el dia, coll de Cap Long, tot i aixi no hi ha cap corriol i seguint fent un fora pistes espectacular.
Sota nostre, a uns qautre cents metres hi ha l'enorme llac de Cap Long, i a la nostra dreta s'alça la espectacular muntanya dels Tres Consellers i el Turon de Neouville, amb els seus esperons que moren als nostres peus.
Fa bastanta calor, el cel despres d'amenaçar pluja al mati, ens depara moilta calda, i busquem el torrent que ens calmara la sed que tenim.


Trobem una bonica marmota ques s'acosta a nosaltres fins a cinc metres, confiada per que el seu cau es proper, l'abisme s'obre sota els nostres peus de tant en tant, direccio al Cap Long, que sembla voler frenar-nos la caiguda en els seves aigües congelades.
La travessa s'acaba amb una desgrimpada un xic arriscada, per un corredor amb pedres descompostes, que de tant en tant reben la força de la gravetat gracies a la nostra involuntaria empenta.


Fins l'ultim moment no sabem si haurem de rapelar la part baixa del resalt, al final una bonica rampa d'herba ens deixa als peus de l'ultima pujada al coll.
Nosaltres seguim travessant direcció sud-est, amb la vista fixada en aquell punt on la tenda i el Dani ens fan de casa.
Aquest tros ja el coneixem, recollim aigua feliços, compartim curtes converses i ens deixem fuetejar el cervell per la bellesa del paisatge, llargues i rocoses arestes ens envolten, el paradis de les crestes, penso per dins, i em sento insignificant al costat de tanta natura.
Despres de la gran travessia que hem fet, arribem al campament, tot esta tranquil, el Dani arriba caminant desde un turonet proper, ens saluda amb alegria.
Ha millorat bastant del mal de panxa, pero se sent sense forçes. La tarda sembla voler taparse, son les tres del migdia i despres de menjar un xic, decidim desmontar el campament i baixar fins al parking de Cap Long, on desde alli volem accedirem a l'aresta dels Tres Consellers.


Una ultima i càlida mirada a la petita coma que ens ha deixat conviure amb ella, el record del riu proper, les ovelles pintades i el paisatge que ens envolta es queda dins el cor, fins al final de l'existencia.
Perdem alçada ràpid, ja diràs, el Mill, el Rusky i el Dani, quan shi posen no paren. No parlem, tant sols ens mirem de tant en tant i ens regalem un somriure.


Desfem el resalt rocallos i ens plantem al riu que baixa de l'antic campament on estavem, el travessem per una zona ample pero molt rocosa i ja som de nou al corriol.
l'anem seguint mentre ens deleitem de les vistes del massis.
Arribem a la zona que voreja el llac, aigua i mes aigua ens rep, entre bromes i comentaris, aquest tram se'ns fa llarg, pero aviat veiem apareixer l'enorme presa i un muint de formiguetes de colors que la recorren, benvinguts a la civilització.


Passem per la zona del desprendiment de la paret, que ens torna a esgarrifar i accedim al parking de Cap Long, sans i alegres.
La tarda ens passa ràpid, primer anem a pendre una beguda al bar de Francis, un alpinista, aventurer i amant dels bons moments. S'ens assenta al costat i conversem amb una barrega de castellà-frances que tornaria boig al Sarcozy.
Ens entenem be, i ens apropa antics llibres de ressenyes del massis, fotos dels germans Ravier i altres artilugis que els guarda com part de la seva vida.
Li diem que demà volem anar a fer l'aresta dels Tres, volem fer un vibac, pero ell ens aconsella un refugi antic dels treballadors de la presa que mai ningu habita.
Ens despedim i aixi ho fem, cap al refugi, sembla un bunquer, pero te matalssos i aixo el fa comode.


Busquem bolets pels voltants, pero l'orografia del terreny ho fa molt dificil,preparem el sopar i ens hi posem rapidament, de nou cus cus, amb quelque xouisse de verdura. La nit ens envolcalla aviat, i un esperit, el de la tempesta arriba amb força.
sento ploure en diferents estones, sembla que les muntanyes s'han revelat, ja no volen que les estimem, necesiten la solitud que les fa tant boniques, sentim la seva crida, i el nostre cor, encongit, espera un altre dia per tornar al massis de Neouville.
Salut i força !!!!!!