dimecres, 26 de desembre de 2007

Bones festes desde els peus de l'Aconcagua

Mendoza, 22 de Desembre. Jo ja soc proper a l'ultima muntanya, la mes alta, la que tancara aquest llarg viatge, aquesta llarga aventura que vaig començar en solitari i que ara esta acabant amb una llarga llista d'amics i companys de viatje. Vaig sortir de la Paz el dia 18 de desembre, alli vaig despedir-me del company mes animal que he trobat, en Didac que em va tractar com un germa, amb el que vaig compartir tantes i tantes aventures..... Despres de 19 hores de bus, en un paisatge bastant arid, on els arbres eren petits i arrodonits, plens d'espines i amb un fullatge que comencava a brotar, doncs les plujes ja toquen Bolivia, dia si i dia tambe. Un paisatge roig, de tots els rojos que un es pot imaginar, formes llunars i zones on la vida sembla imposible, pero on pobles i comunitats viuen i construeixen el seu futur amb alegria. Torrents i mes torrents secs i plens de codols, on un gran riu s'anava creuant en la carretera, desbordant aigua recollida de la pluja, terrosa i salvatge que baixava, com jo.., cap a l'Argentina.

L'arribada a Villazon (frontera) va ser tranquila, pero la continuacio va ser desastrosa, una llarga cua a migracio d'Argentina, que no es movia, em va tenir tres hores de peus i contemplan la paciencia de tots, bolivians i turistes. Per sort a les cinc de la tarda ens van firmar el passaport i amb l'Anthoni, un irlandes xef de cuina, varem agafar de nou un bus per anar fins a Salta. Pel cami, dos controls militars amb escorcolls i control de passaports. El paisatge continuava sent especial i espacial, turons de tots colors, la Quebrada de Humauaca s'obria i ens donava pau. La nit i la foscor va arribar, nosaltres a Jujuy ja varem començar a degustar un "lomito argenti" i just,a les dues de la nit arribavem a Salta "la linda".Alli, el Toni coneixia un hostel i en cinc minuts ja estava beben una cervesa amb un pilot de gent simpatica i alegre. Ja soc a l'Argentina!! em vaig dir i aquella nit, varem aprofitar per celebrar l'arribada, uns balls i a les cinc al llit. El hostel Inti Huasi, del German i el Victor, una casa bonica, acollidora i plena de somriures. Una volta per la ciutat, amb un nou company d'habitacio, en Joan de Moia, si, si, del Moianes!!.

I be.., el dia seguent ja esperava l'Elena, que baixava de Boliva amb la Virginia, la seva boja amiga. No em vaig poder despedir de la Virgi, pero l'Elena, a les sis del mati arribava a Salta, ben cansada i masegada del viatge que la portava des de la frontera. Al migdia ja agafavem el bus cap a Mendoza, unes 19 hores ens esperaven, pero ja amb el somni d'acostant-se al cim mes frequentat i anhelat dels Andes, l'Aconcagua. El paisatge va canviar, boscos i mes boscos, verdor i mes verdor i una posta de sol que ens feia somiar, mentre degustavem un bon sopar dins el superbus Argenti, jejeje, quin canvi aquests busos de l'Argentina!!. I be.., el despertar del dia 22 ja va esser amb els grans andes a la nostra dreta, moles de muntanyes gegants que ens anaven seguint mentre baixavem per la provincia de San Juan fins a la de Mendoza. Desde el bus, amb la llum del sol ja un xic alta, es reflectia al fons el Cordon del Plata, una de les meves cases, mesos i mesos enrere. I be, a Mendoza nomes arribar, trucar a un bon amic, el Pere Vilarasau, que ens ha allotjat en el seu apartament. Sense perdre temps ja hem començat a mouren's per la logistica de pujar el cim i contrari al meu primer planteig, al final decidim pujar per Punta de Vaques i fer la ruta dels Falsos Polacos, una zona molt diferent a la normal. Molt menys concorreguda, on els que hi ha son mes propers a les muntanyes i on les vistes de la cara sud ens deleitaran i ens faran petits e insignificants. Seran uns 50 quilometres fins a Campo Argentino, el camp base i despres 2 camps abans no provem el cim. El Pere, ja m'ha comentat que esta sent un any bastant fred, amb vents i nevades seguides, pero nosaltres hem arribat per canviar aquest mal temps, per aixo hem vingut, per demanar al Centinella de Pedra que ens deixi acariciar el cel desde el seu pedregos cim. He flipat dels preus, tant de les mules com del permis, pero com diu l'Elena, el desti ens ha portat aqui i hem de deixar de preocupar-nos per temes de caracter material, hem de deixar-nos absorvir per l'aventura que esta apunt de començar, la mes emotiva, doncs a part de l'Elena, pujara amb mi o dins meu, l'amic de General Alvear, el Guille que ja fa mesos que viu als cels i que segur que em donara moltes forçes per tirar endavant, aquesta expedicio es en honor seu i el seu llarg somriure brotara cada dia, per molt fred que senti o per molt gris que estigui el cel.


Be.. canalla, segur que no veure-ho el correu fins despres del Nadal, pero m'es ben igual, gaudiu de les festes i dels aconteixements que visqueu aquests dies, que us haig de dir jo que intento viure a flor de pell, sigui on sigui i el dia que sigui. Ajunteu-vos, rieu, ploreu, canteu, balleu, mameu tant com pogueu i sapigueu que jo estare amb vosaltres en cada rialla que surti del vostre interior, aqui es on vull estar, dins vostre. Us desitjo el millor, amics i amigues, familia i extranys del mon a tots bones festes!!. No tinc fotos per penjar, pero aqui us deixo un petit tast d' aquets darrers 11 messos per terres andines. Desde Argentina, con amor el Rusky, aquell que ja sent propera la tornada al poble que el va veure neixer i creixer!!
Salut i força!!!!

Desde Lima

Lima, 12 de desembre. Hola a tots i totes!!! Com va la vida?, jo ja tinc el cul fet pols, les cames en forma de quatre, pero amb ganes d'arribar a Bolivia i potser dema ja hi arribare, ves a saber....

Avui us escric ja desde Lima i quin caos, ostia,es ple d'obres per les seves avingudes i carrers.Un transit horrible, una contaminacio bestial i una calor que s'enganxa....aixi es Lima. Ara me'n anire a menjar un ceviche de marisc, al mateix lloc de sempre, vora la plaça d'armes. Un menu ben economic i amb bon peix.

I be..., aquesta tarda ja marxo direccio Bolivia i si tot va be, dema a les quatre de la tarda arribare a Bolivia, a la ja ben coneguda frontera del Desaguadero i entrare a La Paz...quins nervis, quina emocio. Alli el mes segur es que em trobi la Elena i la Virginia, les dues companyes Madrilenenyes i junts ja baixarem cap a l'Argentina.

Us envio uns retalls fotografics del descens, son de Macara, Piura, el pont fronterer i altres imatges de la baixada.
Us envia molts petons, el Rusky dels collons!!

Desde Quito i baixant...




Quito, 8 de desembre. Hola amics, ja estic a Quito. He baixat volant i els meus genolls ho senten mes que la ment. Estic bastant cascat de les cames, pero es tracta de patir una mica, si despres un vol aconseguir els reptes que es proposa.
Avui a Quito fa un dia bonic, estic voltant i visitant la ciutat. Estic retroban a la gent que amb l'Elena vam coneixer aqui i varem frecuentar. Es molt divertit, vaig a l'internet on em coneixen, despres a fer sucs amb les mamites que tambe s'enrecorden de mi. Estic allotjat al hotel que vaig compartir amb l'Elena i els amics d'alla em pregunten com estic. Vaig a menjar on tambe em reconeixen, faig el té i la empanada en el bar de "Las chicas de Oro", que divertit és retrobar a tothom qui t'ha fet somriure en algun moment i compartir algun segon mes de les nostres vides.
Avui ja marxo cap al Peru, surto a les sis de la tarda i arribo prop de la frontera a les sis del mati, just a Loja. D'alli marxan busos cap al Peru i si puc n'agafare un que em porti a Piura, a la costa Pacifica on descansare per la nit. Be amics i amigues, us vaig informant de com va el descens del continent.
Us estima molt i molt i molt, el Rusky d'Avinyó!!

El caminante


Bogota, 6 de desembre. Hola a tots i a totes, com esteu??? Jo, emocionat com un passerell i tocat per la nostalgia de deixar un pais, mes ben dit una casa, mes ben dit, un grup d'amics i mes ben dit una persona increible.... Us envio el correu de la Mariale, la noia amb la que he estat recorrent la perillosa Caracas, en aquest correu es veu com es ella i veureu com es especial, increible, inigualable i un munt d'adjectius mes. La trobare a faltar molt i molt i per aixo somiare en el dia que ens retrobem. Us estima el vostre Rusky!



Panas:
Desde ayer no está más por Caracas el Raül Corominas. Y lo extraño un mundo. Porque aunque parezca un extraditable, es en realidad un extrañable.Así que antes de escribirle un correo que le debo a él, quise escribirles a ustedes para que se queden con la dirección del Rusky, para que se vean en las fotos, donde estamos, o donde quisimos estar, y a los de Bolivia, lugar que nos hizo visibles, para que vean que no es tan jodido llegar a Venezuela y para que aprecien al alto pana que en unos ocho días volverá a trajinar las calles empinadas de La Paz. Ahora que tienen de nuevo la oportunidad… capitalicennnnn.
Que si, que come más que un remordimiento.
Que me destrozó el baño, y aun no sabemos, mi dealer-albañil y yo, por qué razón.
Que fastidiaba a los gatos.
Que roncaba como un tractor el hijodeputa.
Que era medio pavoso (gafe, pa entendernos en ambos mundos) y el único día que fue a la playa diluvió, y la única elección que perdió Chávez, aquí el pana.
Que tiene un descontrol hormonal bochornoso, que sumado a la cantidad de glóbulos rojos que trae de las montañas lo hace letal.
Y más, y más, pero ojalá muchos de nosotros fuéramos por la vida con semejante desparpajo y con tan bonita impunidad.
Y si, lo extraño, porque era el único capaz de comerse feliz en la vida, las cotufas (palomitas de maíz, popocas… que ladilla ser cosmopolita) que yo quemaba con tanto encomio.
Helo allí, de fiesta, de reporterismo, de latin lover, de bailarin, de cronista.
En fin, de un fulano que vive la vida como le sale del forro de los cataplines.
Ale

Adeu al Carib

San Antonio de Tachira, 4 de Desembre. Hola familia dels mons, com va? Jo ja de baixada, a punt de marxar cap a Bogota, despres d'un viatje bastant curtet desde Caracas, unes 17 hores de bus, fins a la frontera a San Antonio de Tachira. Alli no he tingut tants problemes com l'altre vegada, aixo si.., he hagut de timbrar el passaport en un edifici diferent al que ho vaig fer d'entrada i com a regal, un "impuesto de salida"(culpa del rei??). Doncs be.., aquests dies a Venezuela, mes ben dit, a Caracas, han estat ben intensos, no m'he mogut pel pais, pero he conegut la ciutat com no hagues pensat. Doncs clar, una de les ciutats, sino la mes perillosa de Sudamerica, l'he recorreguda de dalt a baix. He viscut en un barri, on els trets s'escoltaven a totes hores, m'he mogut pel barri, agafant el transport public. Tambe m'he mogut molt pel metro de Caracas, fins a les zones mes centriques, on hi ha les universitats, els edificis financers i encara que pocs, algunes plaçes o algun passeig. He vist com la gent del pais esta molt activa politicament i tambe socialment. He viscut les manifestacions del Si i el No a la reforma que va promoure el president Chavez. He vist com entre amics hi ha molta diferencia de pensament, gent que esta cegat i llençat per la politica socialista del president i gent que diu que el president s'esta pensant que es un Deu. Tot i aixi he vist amb els meus ulls mercats mes barats en els barris pobres, cliniques amb metges cubans, tambe per la gent sense recursos i una clara intencio d'igualar la vida entre la poblacio del pais. Tot i aixi, a vegades, en Chavez es passa i diu coses molt animals,com "el que vota contra la reforma, vota contra mi" i despres he parlat amb gent que deia que no, ells votaven en contra uns articles bastant imposats i durs. Lo dolent ha estat que no es podien votar un a un, sino tot junt, per aixo ha perdut les eleccions, molta de la gent que ha votat en contra es Chavista. Be.., doncs Venezuela ja ha quedat enrere, la Alejandra la noia amb la que he viscut, periodista i acitivista social, una mossa molt maca i lluitadora ja em va despedir, la trobare a faltar, doncs he apres i viscut coses molt besties amb ella.Avui, ja a Cucuta, he comprat el pasage de bus, direccio a Bogota, on arribare dema a les set del mati i fare una parada d'un dia, abans de sortir disparat cap a Ipiales, just a la frontera amb l'Ecuador, sera com una cursa, pero sentat en bus. Be, ja us anire informant de la baixada rapida del continent, si tot va be, entre el 12 i 14 estare per la Paz a Bolivia, on ara hi ha alguns disturbis, intentare parlar amb l'amic Evo, per informar-me del que esta passant, com sempre, els d'Orient no volen creure, pero bueno, aquests paisos on els pobres guanyen terreny, els rics no volen cedir ni un pam, quin mon ens ha tocat viure i veure...... Vinga familia, us cuideu del fred i del consumisme nadalenc, que es una cosa que cada any costa menys, doncs som mes pobres cada dia que passa, almenys materialment, emocionalment ho podem canvir.
Salut i força!!!

Eleccions i entrevista, emocions intenses

Caracas, 3 de Decembre. Hola amics i amigues, Caracas bull i jo veig l'olla com esta trontollant. Diumenge es proper, les eleccions seran calentes i tothom sortira a votar, tothom debateix i es discuteix, als carrers, als bars, als cotxes.... La gent participa molt, pero que molt mes que a Europa, España o Catalunya, es bestial veure com surten al carrer a cridar pels seus ideals o pels seus interesos, tot depenen de la zona i la qualitat de vida de cadascun.

Be..., avui fan una marxa a favor del SI i despres potser m'en vaig a una televisio de Venezuela, TELE SUR i una noia que he conegut en aquests dies em va demanar si no em molestava que em fes una entrevista, jejejeje, jo, pobre de mi, vergonyos, amb poc vocabulari, en un pais com Venezuela, que te moltes coses mes dures i intenses per debatir.......pero que collons, si ens trobem a la marxa, despres la farem i surti com surti. No crec que es pugui veure per Catalunya, ademes sera tard,a la nit, pero si algun animal no pot dormir, que busqui Tele sur jejejejej!!



i tres dies mes tard...


Hola amics, ultimes noticies per la matinada del dilluns. Desde la seu del Centro Nacional Electoral, els resultats han arribat just a temps. S'han fet reals els rumors, ha perdut el si, per uns doscents mil vots, just fa uns minuts acaben de sortir els rectors i han donat el veredicte, la cosa ha durat molt, empentes i nervis, pero al final Chavez esta reconeguent la derrota.

Rusky I, desde la seu del CNE de Caracas!!! Aqui us venen unes fotos calentes, molt calentes!!!!

Salut i força!!!!!i Viva Venezuela, un pais collonut!

La Venezuela calenta



Caracas, 28 de novembre. Ja fa dies que volto per Caracas, una ciutat extesa per valls verdes i turons altius. Jo com a "home de poble" que soc, em pot molt aquesta ciutat, on la Alejandra ja m'ha anat explicant els problemes que te, pero tambe els molts que s'han resolt
. Hi ha molts barris perillosos, son a les afores, son barris aixecats sobre un terreny molt sensible, on les plujes i altres fenomens els tornen vulnerables.He conegut la zona del centre, on edificis altius de negocis, s'aparten del verdader problema d'un pais, la pobresa i l'oblit de la gent indefensa. Tot i aixi, es el Carib i collons, la gent es molt riallera, molt cridanera i gens plorosa, nomes pots trobarte gent bastant agresiva ara, en el moment previ a unes eleccions, a mes,unes eleccions molt ajustades entre Si i No. On la gent periodistica i altres que saben com estan les coses vora l'olla diuen que pot passar de tot, despres pot passar de tot........Els del No fan manifestacions, actes i protestes, algunes de violentes. Que son correspostes per l'altre bandol, on hi ha formacions de barris que fan por. Avui anire en un acte pel Si, una "assamblea de Mujeres del Partido Socialista unido de Venezuela"-(PSUV) alli estare amb l'Ale i amb una amiga seva, militant incondiconal del Chavisme i lluitadora pels drets dels pobles desde fa decades. Jo, veig que el pais no es posa ben d'acord amb el tema, hi ha moltes ciutats on no aproven gens la Reforma Constitucional, que te punts de veritable debat, pero altres que ajuden i acosten mes el pais a mans del poble. Caracas es lleva net i clar, el sol surt per sobre els turons verds, el soroll dels tranports resona per tot arreu. Petards i trets sonen tranquilament a qualsevol hora del dia, els nens juguen per les cantonades sense ni adonarse-n, jo, ja m'estic acostumant a aixo, pero de lluny, doncs veure una arma davant meu, es l'ultima de les coses per les que estic preparat. Despres de l'estada a la platja de Villa Croatia, els dies que estic pasant junt amb l'Ale i els seus amics, tots periodistes i gent que toca moltes tecles i te informacions molt interesants, no se si tornar abans de les eleccions. Tinc la sensacio de que m'haig de quedar, per veure com acaba tot aquest merder, doncs sembla un moment bastant clau pel pais, sigui positiu o negatiu i vull estar aqui per viure-ho.L'altre pensament que em corre, es la por que potser, que si hi han problemes, tanquin les fronteres per uns dies, pero estic disposat a correr aquest risc. Nomes dir-vos que aquests dies he estat descansant molt be, dormint moltes hores i acabant d'escriure el diari de muntanya. Venezuela es ben pintoresc, la gent, el seu parlar i les seves expresions, son d'allo mes divertides. Aqui a Caracas, l'Ale i els seus amics m'han acollit com un mes i ja em veus a mi, en reunions ben intenses de politica o de problemes diversos. Moltes abraçades a tots/totes, cuideuseu molt i no gasteu gaires euros en les coses que ens tornen a vendre per Nadal. Aqui es el mateix, llums i osties, pero per que???? no per tenir fe en somnis i projectes, no per tenir esperançes en un canvi mundial, sino per vendre el que sigui, mobils, torradores, llums i arbres, ron i cervesa, juguets i armes..........el nadal ja fa molts anys que es va acabar, pensar en la bondat de la gent, en la grandiositat de la natura, en l'infinit del cel, aixo es el verdader esperit de nadal.Salut i força, Us estima desde Caracas!

dimarts, 11 de desembre de 2007

Pic Bolivar, els Andes de Sud a Nord


Diumenge 18 de novembre, avui he dormit bastant malament, els mosquits i una lleugera pluja que no ha parat durant la nit, m'han mantingut despert i nervios. El dia s'ha llevat mes tranquil, a fora es veu el cel blau, pero mirant les muntanyes, els nuvols ja les poblen i tapen i son les set del mati.El Dann, l'anglés que m'acompanya, ja esta fent la seva motxilla. Te 24 anys, es pelroig, te unes rastes enormes, una mirada tendra i dolça i ell encara no ho sap, pero es un inconscient al anar a la muntanya amb mi, jejejeje!! No te equip d'alçada, nomes te un sac, un aillant, uns plastics impermeables i roba que pesa molt, un gorro de llana tambe l'acompanya, pero sobretot te unes ganes boges de veure bonics i salvatges paisatges de la Sierra Nevada.
Sortim cap al teleferic i rapid vaig a veure els guardaparcs, mentres ell fa cua per treure els tiquets. No em posen cap oposicio, doncs ja no vaig sol, pero em diu que hi ha un alemany perdut desde ahir i que no te roba ni res de material. No cridis gaire, que si ho sent el Dann, jejejje!!! Sortim teleferic amunt, el que puja mes amunt del mon, doncs de 1.556 metres a Merida, arriba despres de tres parades, a l'alçada de 4.760 metres, al mateix vertex del pic Espejo. Al pricipi passa per sobre el bosc de boires, despres creuem el Paramo, ja menys poblat de vegetacio. Per al final entrar dins les boires i la pluja. El dia es gris, boiros, plou i fa molt vent, collons, si els guardaparcs m'haguessin deixat pujar cinc dies enrrera, ja estaria al hostal i amb uns dies de bon temps. Pero no, el desti ha fet que ens aproximem al sostre de Venezuela amb un clima esquerp i fred, rujent i lluitador. Sortim del teleferic a dalt de tot ha estat una hora i mitja de pujada. El vent es molt fort, inclus sembla que neva.

Miro la cara del Dann, esta entre l'alegria i la por de no saber on es fica. Jo, decidit l'empenc i sortim del calid recinte, per entrar a la dura i freda muntanya. Un guia ens porta fins del sender que baixa per anar a la laguna Timoncillos, doncs la boira es tant espessa que no veig res, potser es millor. Arribem a las "cloacas", es un tram bastant dret i ara tot moll i amb petits replans de neu, sembla pitjor. Li dic al Dann, si vol que posi la corda i aixi el rapelem, pero ell ho veu clar, collons, aixi m'agrada!!.Desgrimpem amb molt de compte, doncs les motxilles son bastant pesades i la caiguda seria fatal.Despres d'aquest tram, perdem de vista la silueta del guia i un crit llunya ens desitja sort. Es pensa que pujarem els dos, nomes al hostal saben el nostre secret, hi pujare els cims jo sol o aixo espero i m'han dit els del hostal "creo que es un precedente",jejeje, molt bona gent els del hostal. Passem entre bancs de boira, rodejem una torre rocosa, estem ficant-nos a la cara sud, travessant la cresta per sota. No es veu res, nomes les fites m'indiquen que anem be, rere meu el Dann va fent al seu ritme, se'l veu content i gaudeix amb la grimpada. Hi ha alguns resalts de roca, tot son molls i perillosos, pero anem lents, el llac es proper i no cal correr. Sento un torrent, baixa per la dreta, aqui ja s'obre la prespectiva, pero no es veu res, doncs la boira ho tapa tot. Pujem per terrasses llises, l'aigua les fa mes perilloses, pero les botes s'agafen fort i sento seguretat al enfilar-mhi. Comença a nevar, el Dann rere meu va pujant amb cara de sorpresa, pero amb energia. Collons, el que ens trobarem, ja pateixo. Trobem la laguna Timoncillos, el camp base pel cim, esta a 4.600 metres, just sota la cresta cimera, que no es deixa veure, doncs la boira ho amaga tot a trenta metres a la rodona.Montem la tenda en una gran llosa plana, els claus no entren al terra, la neu va caient, els nervis augmenten, pero al final,mes o menys queda sobre la pedra i ens hi fiquem amb tot el material i el menjar a dins. Buff!!, quin fred, quina nevada cau amb força i les rafagues de vent son fortes per moments. Que faig?, sento que hauria de sortir i anar a voltar, a portejar o buscar la entrada del corredor per on va la via, pero mes interiorment penso coses mes drastiques, la neu esta caient fort, esta tot tapant i mullant totes les preses i les roques per on puja la via i si dema es lleva amb fred, tot podria esta verglaçat i potser seria mes perillos. Mentre em fumo un cigarret, tiro el fum per la porta de la tenda, com intentant dir als Apus, que em donguin unes hores de temps, doncs ho porto per dins, pero crec que la sortida ha de ser definitiva. Em poso el casc, l'arnes i el gore i li dic al Dann (enganyant-lo),"voy a ver si encuentro la via". Ell em mira, te fred i esta cansat, desde dins el sac un somriure em despedeix i la forta nevada em dona la benvinguda. No es veu a mes de 50 metres, el llac d'un blau cel perfecte rep la neu i la desfa, pero les lloses i parets comencen a estar tapiçades de neu. No aconsegueixo veure el corredor per on va la via i decideixo començar a pujar, just massa a la dreta, pero un con de neu amb marques, m'indica erroniament que la via es per alli.

Travesso una zona de tartera, cauen petites pedres a gran velocitat, pero rapid m'introdueixo en un resalt que escalo sense gaires problemes. El con de neu es ple de forats, semblen petjades, o no.., potser son pedres que cauen. Els nervis i la tempesta em fan seguir endavant, pujo sense grampons, doncs la neu caiguda ja em dona seguretat per pujar. Al meu voltant parets i mes parets descompostes, neu i mes neu. Un gran torrent baixa pel corredor que sembla la via, em paro sota seu, buscant algun indici mes, alguna cadena de rapel o mes traça, pero res.... escalo el tram de roca primer es ben molla, pero les botes s'agafen amb seguretat, esquivo el torrent i mes amunt busco de nou algun indici. Res, no es veu res clar i l'Ender un guia de Merida, em va deixar una foto de la via i no ho sembla per res. Desgrimpo ja ben moll i ben nervios, miro i remiro la paret, de dreta a esquerra, baixo el con de neu i res, no reconec la canal. Per fi, ja desde baix i preguntant-me si deixar-ho per dema, la boira s'obre un xic i diviso l'entrada, ostia, era molt mes a l'esquerra i l'Ender ja m'ho deia, pero collons, com canvia tot amb aquest temps. Travesso la tartera i començo a pujar-la, ja molt decidit, com tenint les coses molt clares, pero el temps cau sobre meu com una placa de metall i de vegades em repenso la situacio. Remunto una pala de neu i entro en un resalt de roca, un petit torrent hi baixa, l'escalo amb cautela, doncs tot es moll i perillos. Ja mes amunt la via va cap a l'esquerra, remunto un nou resalt i arribo al corredor que puja directe uns cent metres, fins a reposar ja mes amunt, en una gran planicie, pero a l'estiu, ara es una zona vertical per l'acumulacio de gel i neu. Començo a remuntar el corredor, la neu tova em facilita l'ascens, pujo per un costat agafant-me amb una ma a la paret i l'altre al piolet. Aviat la neu tova deixa d'existir i un gel trencadis es posa sota els meus peus.Va!!, els grampons. Porto les botes de trekking, que no tenen ranures pels grampons automatics, i com no.., porto els grampons semi-automatics. Ho vaig provar un cop a Patagonia i semblava que anava força be i aixi ho faig, forado i aplano la neu i em poso com puc els grampons, no queden molt segurs pero la tempesta i l'energia em tiren amunt. Els primers metres son molt segurs, quedo sota un resalt bastant vertical, potser 65 o 70 graus, son uns deu metres. Per l'esquerra va la via, pero a mi em sembla mes segura per la dreta. Aprofito un tram on la paret es propera i com que nomes tinc un piolet, m'ajudo amb les plaques de granet. Pero s'acaba la roca i ara que???, merda, pico amb el grampo del peu dret i em surt, merda!!. Sota la tempesta de neu, escalo amb una tranquilitat impresionant, desgrimpo un metre, hi ha una terraseta de roca. Miro amunt, amb un grampo no puc, intento posarme'l de nou, pero collons com costa aixo aqui penjat.El piolet m'asegura tot el cos, sota meu el corredor obre la seva gola. Pero amb molta seguretat em calço el grampo, amb força torno a tirar amunt, ara ve el tram mes dret i amb el piolet avanço amb seguretat, els ulls no treuen la mirada del peu dret, l'esquerre sembla funcionar be. El piolet mossega el gel amb seguretat, pero l'altre ma intenta fer un forat per agafar-se, aqui em pregunto,"per que collons vas deixar l'altre piolet a Bogota?????" Pero no m'enfado amb mi i segueixo ben concentrat, amunt, un metre mes, un xic mes..... Quan la cosa es posa menys vertical, clack, el grampo torna a penjar del meu tormell. Merda!!. Els guants ara ja ben xops foraden la neu amb força i amb la ma dreta intento fer forat per que el peu s'hi fiqui, ara el gel ja es mins i una roca amb una cadena m'indica un repos molt ansios. Hi arribo, respiro alegre, m'aseguro a la cadena i descanso un xic. El minim per mirar el tram que ve. Em torno a calçar el grampo i em pregunto "Per que collons l'altre no surt?". Ara ve una travessa delicada, pero la neu es tova i segura i arribo sota l'ultim resalt per arribar a la cresta, que denominen la Ventana. Aquest tram sembla bastant dur i ara encara mes hi ha gel i neu, plaques i lloses que semblen aguantar per un fil, pero son dures i resistents. Grinyolen els grampons a cada metre que ascendeixo, la neu em tapa la cara, pero tranquil, miro i remiro cada pas que segueix. Son uns quinze metres i collons, l'ultim tram es una travessa bastant exposada per anar a buscar la cresta, un gran bolet de gel em barra el pas i amb el piolet el trenco. Cau foten un tamperi geganti, sembla que caigui mitja muntanya. Pero l'observo molt sere, com si estes dopat. Amb dos passos atletics accedeixo a la cresta, el vent que passa d'un canto a l'altre em pica fort a la cara. Respiro, bufo i recordo l'Ender "en la ventana te passas a la cara norte y de alli una trepada te lleva a la cumbre". No es veu res, ni cara nord ni cara sud. Nomes cristalls de neu que s'estampem al meu rostre. Passo a la nord, una travessa em porta sota un gran resalt, una xemeneia amb dues fisures i plaques que cauen de dalt a baix. Son passos de quart grau, la neu tapa les preses de la roca, pero m'aferro com una bestia, els grampons grinyolen i tambe arrapen la dura roca. Buff, quins esforços!!, inclus sento calor dins el abric que porto. Miro amunt, nervios, ansios, buscant la cara del llibertador, on ets? on ets Bolivar?????? Una terrasa em deixa descansar i de nou un altre resalt igual, una xemeneia ben dreta, tapiçada de neu i molla fins els collons. L'escalo amb sang freda, amb molta seguretat i per fi la cresta sembla perdre verticalitat. Travesso un tram de grans blocs amb compte doncs els grampons fan el caminar ben extrany i per fi el veig, a uns deu metres, la cara seva seria i incombustible. Sense adonar-se de la tempesta, mira al nord, es el Bolivar, es el cim, es on s'ha d'acabar l'escalada.M'hi acosto, el vent es mes fort, com si el volgues tumbar i llençar-lo avall. Me'l miro, el saludo, pero no hi ha molt temps. Trec la camara com puc, faig les fotos que puc, la senyera????? ni en bromes, es un cim molt afilat. L'emocio m'embarga, pero aguanto la serenitat, mentalment li dic quatre coses al "bust del llibertador" i l'abraço euforicament.

El vent i la neu no paren, s'intensifiquen i amb pena deixo enrere l'ansiat i preuat cim. Amb cautela baixo els primers metres i aviat trobo la primera cadena. Trec la corda de la motxilla, collons, la motxilla esta ben plena de neu i gel. La corda aviat ja es freda i humida, la passo pel mosqueto i la tiro cara nord avall. La foscor de la paret i la claror de la boira donen sensacions boniques, pero no tinc temps per perdre i rapelo resalt avall, just arribo a la terrassa, tiro el que queda de corda i arriba mes just a la travessia de la cresta. Buff, quin fred!!, tinc els guants ben humits i gelats i als dits, hi comenco a sentir unes pessigolles extranyes, ni dolor ni mal, si no sensacio de lleugeresa. Va nano,baixa, baixa, que aqui dalt el temps es dolent inclus per les pedres. Recullo la corda, per sort no s'enganxa, sino hauria de pujar a buscar-la i amb l'estat que estic ara em seria molt dificil i arriscat. Faig la travessia amb compte, els grampons grinyolen i les olors a sulfurs s'alçen fins al meu humit nas. Em sento be, segur pero cansat i no puc parar, haig de baixar, ui si el Dann em veies ara, sort que ell no en sap res d'aixo, es el meu gran secret. Arribo a la "ventana", aqui ja sortire de la cresta i la tempesta no sera tant forta, busco la cadena, la trobo just en un bloc que cau cap a la cara nord. Passo la corda i la llenço avall, queda mig enganxada, pero al moment ja estic rapelant, sortint de l'infern del cim, els grampons no deixen de grinyolar, semblen porcs fent l'ultim suspir i jo em sento be, gaudeixo del descens, pero conscient que les mans ja no responen al cent per cent. Passo el resalt, arribo a la travessa, aqui es neu tova, descanso un xic, em lligo un cap de corda i faig la travessa amb compte.Arribo just sobre el gran corredor, on un bloc deixa entreveure una nova cadena. Recullo la corda, la passo i instintivament la llenço, tot en segons, ja he apres la lliço, no val encantar-se.

Les mans a cada baixada estan mes despertes, pero tambe mes masegades. Just arribo a mig corredor, la corda no arriba a la seguent reunio, destrepo uns tres metres i passo la corda. Per fi ja estic en terreny menys vertical, baixo els ultims metres enduent-me la corda lligada a l'arnes i arribo ben cansat als peus del corredor. Ja hem sento mes relaxat, plego la corda, no em trec els grampons i desgrimpo el resalt de roca fent grinyolar-los molt. Salto al con de neu i em sento lliure de la paret somric sol l'emocio es desencadena i començo a cantar sota la tempesta. La motxilla pesa molt, doncs esta ben empapada i plena de neu. Baixo la tartera, que ja es plena de neu i diviso el llac entre la boira, que estara fent el Dann??? Salto i canto i arribo a la tenda, Dann, Dann!!!!!!!! Ell, ben tranquil, em respon, li comento l'ascens, ell, ben tranquil i impassible, doncs no sap gaire de muntanya, em respon."Aqui hace mucho frio". Aparto la neu de la tenda, doncs ha quedat un xic tapada i negada de la massa blanca. Entro dins, vaig ben moll i tot es ple de gel o neu, ho llenço en una banda i em fico dins el sac, el Dann em mira, jo li somric amb cara de boig, de feliç, d'haver viscut una bestial aventura en uns instants, com si el somni que feia dies estava somiant s'hagues acabat i s'hagues acabat be. Menjem un xic, el Dann es vegetaria, no menja ni tonyina, pero te un barrejat de cireras, fruits secs i mel, tot ben energetic. La llum del dia s'apaga, son les sis, he pujat a les dues i he arribat a la tenda a les cinc, bastant rapid, pero era com tenia que ser. Dema espero que el dia es llevi be i les vistes que tinguem siguin de somni, pero l'emocio i el cansament em fan entrar en un estat de somnolencia que deixo seguir fins la son.


Salut i força!!!

Uns dies de sol per la Culata, quins dies!!

Dissabte, 17 de novembre, Hola jovent dels mons, ja torno a ser a Merida. He estat tres dies sol a la Culata, la vall on ja havia estat grimpant amb l'Aldo. I be..., han estat tres dies molt bonics, sensacions i emocions per tots cantons, cresta i mes cresta i vistes molt privilegiades a tots els costats.

Ja he quedat amb un oi escoces per anar a fer el trek del Bolivar, amb ell suposo que si que em deixaran pujar, pero tot i aixi no els dire el meu veritable 'objectiu', l'ascens a el Pic Bolivar, doncs segur que no em deixarien fer-ho, jejeje!!! I si per mala sort no puc sortir amb l'escoces, ja tinc un segon pla i es pujar per una vall que hi ha al costat, arribar als Nevados que es un poble a 2700 metres, d'alli agafar un burro i pujar fins vora el teleferic i com que dilluns no esta en funcionament, m'introduiria d'amagatotis a la vall del Bolivar. Tot i aixi espero que l'escoces s'ajunti amb mi i aixi els dos pujem de guais amb el teleferic.
Be..., deixant aixo de costat, a la vall de la Culata he pujat uns dotze cims, de mes i menys importants, alguns sense nom conegut. Ho he pogut fer ascendint per la cresta i aixi es molt mes facil i rapid enllaçar tantes muntanyes.
He fet la mes alta de la zona, el Piedras Blancas de 4.780 metres, pero d'altres molt mes boniques i entretingudes, cresta i mes cresta per enllaçar les seves puntes rocoses. He passat tres dies molt tranquil, he conegut de bat a bat aquesta zona i he admirat les seves muntanyes i els seus llacs que n'hi ha per totes les valls. He trobat parelles d'anecs que tranquils viuen en llacs perduts a les faldes dels cims, tambe he parlat amb aguilots i altres rapinyaires que em venien a visitar mentre grimpava.

He vist el lago de Maracaibo llunya i blavos, al nord de la cordillera he vist pobles de lluny al fons de les valls. I com no.., els cavalls i les vaques tambe em venien a veure al campament, ells rai, que el temps no els apreta, pasturen i juguen a les faldes dels cims, son els mes lliures de la zona. I be.., us envio unes fotos de la zona i espero que les proximes que us arribin siguin les de la zona del Pic Bolivar.


Salut i força!!!!

Histories i fotos, Sierra Nevada de Venezuela.

Dimecres, 14 de novembre. Hola familia, com esteu?, Jo no molt be, doncs avui tenia que sortir teleferic amunt, amb la intencio de pasar cinc dies per la Sierra Nevada intentar fer el Pic Bolivar, el Humbolt i recorrer aquests bonics paratges, pero tot s'ha girat. Al arribar a la taquilla m'han dit que necessitava un permis de guardaparques, l'he anat a buscar i sorpresa. M'han negat la entrada a la muntanya a la zona, la causa........? voler pujar en solitari, doncs aqui les lleis son molt clares m'han dit, mare meva, quins collons!!. He intenta fer entendre el meu projecte, els he volgut fer entendre que porto tots els mesos voltant pels Andes en solitari, que el meu projecte consisteix en aixo, be, m'he agenollat, he suplicat.....i res. He anat a la seu dels guardaparcs, a suplicar a ells, a explicar tot el que estic fent i osties, m'han ben fotut, m'han ben cardat, no em deixen pujar sol. M'han dit que busqui algu per pujar cap dalt i que si soc mes d'un ja em deixaran, pero es que jo ho tenia tot preparat, tot previst i aquesta colla de personatges que quan volen es passen les regles pel cul, ara, ara si, ara al nen de les Espanyes no el deixen pujar, van amb les cantarelles de sempre, que tothom diu....que si se murio un español, que si se perdieron dos franceses, que si pasa algo toda la responsabilidad va por nosotros...i jo??, ostres, que us firmo un paper exhibint la vostra responsabilitat i afirmant la meva clara culpa de que si pasa alguna cosa, jo soc l'unic responsable, pero res, m'han fotut ben fotut. M'han fet emprenyar, m'han tret totes les ganes de pujar, de coneixer aquestes boniques muntanyes, m'han fet caure moralment, m'estan fent sentir un imbecil, un desgraciat, un impresentable, un irresponsable.... no puc mes, esperare un o dos dies a veure si puc introduirme en un grup, doncs no tinc calers per enmerdar-me en guies ni osties, estic entre l'espasa i la paret. I com em toquin mes els collons, em sabra molt greu, pero marxare d'aquest collons de ciutat i potser del pais, doncs em sento diminut i humiliat!!! Per altra banda, ahir i abans d'ahir vaig anar a recorrer una zona molt bonica del Paramo. Just sortir de la ciutat, hi ha una carretera que et porta a la Culata, una petita poblacio just a l'altre banda dels nevados, es una zona verda plena de cims rocosos i de vegetacio.

Amb rius i torrents d'aigua cristalina, on vaques i cavalls pasturen contents i tranquils, amb alguna barraca que serveix de refugi. On la vegetacio ara esta ben florida, blaus, grocs, rosats i verds escampen la seva magestuositat per totes les valls. Els frailejones en milers, floreixen i donen un toc caracteristic a la zona, a les parts baixes son joves, quasi no se'ls veu el tronc, pero a les zones altes son arbres altius i creen la sensacio de navegar per altres mons.Una bonica zona que vaig voltar amb la companyia del Aldo, un italia de 48 anys, viatjer dels mons, ell pero te problemes d'asma i va patir un xic, doncs tampoc havia aclimatat i al arribar als 4000 metres es va tenir que retirar. Una de les seves vivencies va ser, que va sobreviure al tsunami de fa tres anys a l'Indic, ell estava a les costes d'Sri Lanka, dins una cabaneta, quan de sobte ja estaba enmig de l'aigua es va poder agafar a un arbre, pero l'aigua se'l va tornar a endur, per sort, va trobar-se un nou arbre i alli va aguantar fins que l'aigua es va tranquilitzar, buff, quan m'ho explicava sentia la pell de gallina, sentia una forta emocio, doncs ell ja ho deia,'estoy vivo de milagro!!'.Jo, en aquestes zones tant boniques i tant semblants als nostres Pirineus, vaig fer dues ascencions als seus cims mes alts. La primera a la Punta Frailejon(doncs no se el nom i la vaig batejar). Un cim rocos i punxegut, llunya del campament, pero tant atraient que m'hi vaig anar acostant a poc a poc.

Pujant una vall verda i magica, vaig vorejar per sota unes crestes de roca molt esquerpes, vaig plantar-me sota la piramide del cim i entre resalts i corredors em vaig plantar al seu cim,d'uns 4.600 metres. D'alli les vistes eren esplendides, desenes de muntanyes de roca, enllaçades per crestes descompostes, a les valls llacs de colors i al fons nuvols i boires que pujaven amb gran velocitat.La nit va ser tranquila i l'endema ens disposavem a pujar el Pan de Azucar, muntanya que mes o menys esta indicada. La pujada era forta, varem sortir a trenc d'alba, l'Aldo a les primeres rampes ja va anar quedant enrere, es cansava molt i va decidir deixar-ho. Jo buscant la seva aresta oest, entre vegetacio i frailejones, vaig sortir a la zona alta, sorra i pedres, que amb la calor del sol em cremava la pell. Va fer un dia precios, blaus de tots els tons es dispersaven pel gran cel i la vegetacio a mesura que corria el dia agafava colors intensos i magics.

L'ultim tram es una aresta de roca descomposta, pero molt bonica i les vistes s'anaven engrandint, de sobte al est, el massis dels nevados, el Pic Bolivar, el Humbolt i algun altre em van saludar. Pujava amb mes ganes al veure que el cel era net i que podria gaudir de tot el que m'envoltava i aixi va ser a les nou i quart del mati, m'assentava a les pedres cimeres, cansat, assedegat, pero content i satisfet del que estava visquent.Els Pirineus!!!, aquest va ser el primer pensament al descobrir tot el que s'obria davant els meus cansats i cremats ulls. Quines crestes, quins llacs, quines valls, quina enyorança de la meva terra, on les alçades no es necessiten, on a cada punt que alçes la vista descobreixes nous horitzons, els Pirineus.

I be..., un xic de menjar, un glop d'aigua i una baixada per una tartera que va ser molt divertida. Despres un passeig entre frailejones, esquivant-los per dreta i esquerra, besties de dos o tres metres que s'aixequen sobre la blanca sorra. Llacs i torrents, rius i per fi la cabana, on l'Aldo jeia feliç i content. La baixada va ser rapida i bonica i be..., avui tenia que ser un bon dia, pero no ho sera, m'han ben fotut, de moment no perdo les ganes, no perdo l'alegria que corre dins meu, no podran si es el que volen. Buscare companyia i anire a la Sierra Nevada, on vull realitzar un nou somni, el Pic Bolivar.

Salut i força desde terres on tant s'estima al rei i l'Aznar, jejejejejej!!!