dilluns, 22 d’octubre de 2007

Visita al Hospital Metropolitano

Hola amics i familia, Res... nomes dir-vos que amb l'Elena per fi hem localitzat el David i be...,doncs ahir va sortir de la UCI. Per sort, els ulls s'ens han nuvolat d'alegria i emocio al veurel assentat en una butaca. Doncs te moltes ferides i rascades que se li han d'assecar i ha d'estar mig estirat i sense molta roba. Ha sigut molt emocionant parlar amb ell, veure com de la seva cara masegada sortien destells d'alegria, destells d'una vida que torna a florir despres d'un cop molt fort. No es per fer-se mal ni res, pero va estar molt a prop de fer-se mal irreversible. Es va trencar una cervical, la sisena, pero li van arreglar quirurgicament, tambe tenia una fractura oberta a la rotula. I be..., massegat i cosit per tot el cos, pero collons, quin tio mes fort i mes gros!!. Ara entenc per que patiem tant tots al baixar-lo amb la camilla, doncs es un homenas, per aixo va aguantar tant be el noi. I be..., ja hem quedat per veurens, ell es music i l'Elena te lligams al "Festival d'acordionistes d'Arsegel" a l'Alt Urgell, ja li ha donat un lloc per quan es recuperi. El diumenge vola cap a Belgica i alli s'ha de recuperar en uns tres o quatre mesos. L'emocio ha saltat quan ens hem despedit, doncs la seva gratitud i emocio, el feia respirar molt fort, sentiem com la muntanya ens ha unit i res ara ja ens separarà i com no..., alguna llagrima a caigut. Amb l'Elena hem sortir abraçats i emocionats, doncs tot va valer la pena, tot!!.
Salut i força. Us estima com sempre i mes que mai, el Rusky.

Rumiñahui, Volcans i lliçons d'humanitat.


Dissabte 13 d'octubre, ens despertem a les sis i sortim fora, el cim esta tapat, pero davant nostre, en l'extensio del parc divisem el Sincholagua, el Antisana i el Rumiñahui, el futur lloc on volem posar els nostres petits cossos. Desparem el campament, esmorçem sota la boira i el fred matinal i sortim amb les grans motxilles.Baixem fins el parking on ens creuem amb gent, ens saluden, nosaltres continuem avall, seguim una 'quebrada' on es veuen els ultims estralls d'una erupcio. La vegetacio comença a neixer de nou, començem a trobar-nos amb matolls, flors i a baix el cano ja hi ha uns arbres semblants als Quenuals. Creuem la gran planicie, entre vaques i cavalls salvatges, un canal ample d'aigua ens barra el pas, doncs a saltar-lo i collons es prou divertit!!. Passem prop del llac Limpiopungo i despres d'uns 3 quilometres arribem al refugi 'Paja Blanca', alli volem acampar, pero trobem una porta del refu oberta i be..., el refugi en mal estat, escrit i bastant malmes, pero be ens estalviem montar la tenda i podem mourens de peu i tranquils.

Anem a passejar, ens creuem amb un guia i dos turistes, venen del Rumiñahui, del seu cim central, doncs son tres cims. Ens diu que el cami es bastant perdedor, que el mes clar es el del cim central i jo començo a dubtar de la meva primera decisio, doncs jo volia fer el cim del Sud. Tornem al refugi, passejem sota un petit bosc de pins,si,si..., de pins!!. Fem el sopar i començem a menjar i arriben quatre equatorians, jovenets que busquen un lloc per dormir, doncs els han robat un sac i d' altres coses. Sopem junts, compartim menjar, tabac i histories fins que anem al sac. L'Elena encen una espelma, el cansament em porta dins somnis extranyissims i el soroll dels ratolins em van despertant de tant en tant.


Diumenge 14 d'octubre, son les cinc i sortim del refugi despres de menjar un xic i veure que el dia sera bonic. El volca esta ben net, es divisen unes llums, les dels frontals dels elegits avui. La seva ombra es perfecte, hia mesura que anem ascendint els lloms verds cap al Rumiñahui, la claror el delata, el veiem i per fi veiem el volca perfecte desde un mirador, collons.., ni en els meus dibuixos de jove. Esta mes nevat, doncs ahir va nevar-hi un xic i es veu clarament la ratlla de la neu. Nosaltres amb l'Elenma, que avui esta esplendida, fem boniques fotos, conversem i anem fent cami cap al Rumiñahui. El dia s'obre mig enboirat, pero es un tel molt prim i es veu tot, tot el que ens envolta. Creuem planicies i vegetacio de "paramo", no hi ha cami, pero faig una linea recte, busco arribar en una aresta que et porta directe al cim del centre. El sol i la calor ens fan treure la roba, els nuvols de tots colors ens van enlluernant la vista, grans planes verdes i amb arbres ens cauen als dos costats, les dues valls son fertils i boniques. Comencem a ascendir cap a la dreta del cim, doncs unes tarteres de sorra volcanica son el cami per arribar a l'aresta, davant nostre unes parets de roca volcanica fan impossible pujar de recte. Aqui sentim uns crits, jo els torno, pensant que es algu que ja ha arribat al cim i content crida als quatre vents.


Poc a poc es va desxifrant l'incognita i al passar a la sorra, sento la veu trencada d'algu, miro amunt i veig un cos estirat que gemega, que crida, que reclama ajuda. No m'ho crec, corro a ell, exhaltat, espantat, pensant en un mal de muntanya, d'alçada en un problema petit. No puc expresar el que vaig sentir al veure'l alli estirat sobre la sorra, un noi pelroig, amb la cara plena de sang seca, amb traus al cap, a la barbeta, amb el cos malmes, una cama estirada enrere, trencada, destrossada i sang..., molta sang que seca, li cubria els pantalons. Els nervis em van pujar, que passa?, que es aixo?, que collons ha passat......?? Como te llamas?, David, em diu, que te ha passado? me cai ayer la tarde a las cinco, agua..., por favor, agua......... Ostia, aguanta, toma, li dono aigua, crido l'Elena exhaltat, sube,sube Elena!!!!!! Beu un xic, em dona les gracies, el seus ulls clars com l'aigua, brillen sota la sang seca, te vida, te força i ha aguantat molt, intento tranquilitzar-lo pero es que jo estic ben nervios. Parlo un xic amb ell, de donde eres?Belgica!!!!em diu, aguanta David, iremos a buscar ayuda!!!! Arriba l'Elena, cansada i exhaltada pels meus crits, no tenim temps per perdre, deixo la meva aigua, la manta termica i el botiquin i marxo, "marcho Elena, el esta mal, muy mal y necesitamos sacarlo con helicoptero"!!!! Ella no te temps a res i amb la seva força, li parla i comença a desplegar la manta, ell ara ja mes tranquil comença a tremolar de fred, aguanta David, aguanta!! li dic, vengo enseguida, con ayuda, aguanta chico!!


Surto volant, com mai, baixo, corro, volo, travesso, salto per la vegetacio, miro enrere, veig el reflexe de la manta, penso en ells dos i corro com mai, no puc ni respirar, pero no paro, no paro, crido ben desesperat, em dic, aqui no hi ha ningu?, baixa, baixa!!! Segueixo el sender i abans de perdre de vista el lloc, em giro i juro que el treurem d'aqui. Salto a l'altre vessant suant, patint, corrents, creu-ho planicies, vegetacions...m'oriento amb el volca, buscare el llac, alli hi haura gent visitant-lo, son les vuit i quaranta, haig de trobar algu, hem d'avisar un helicopter, es el que hem dic.I volo, com mai, en mitja hora soc al llac, exhaust, sense ale, sense respiracio a punt del vomit, trobo un grup de turistes canadencs i el seu guia, ell m'escolta i marxem junts a avisar els del parc, pero abans ens creuem amb un grup d'un centre excursionista, Zona Verde, hi ha guies i gent, un metge.....els explico la situacio i em clamen, ells sortiran ja amunt i em diuen que avisi a tothom que pugui. Guies, bombers, ambulancies....pero jo els dic que no, que necesitem un helicopter, que esta malferit, molt malferit, que no podrem treure'l a peu, pero be..., es l'Ecuador i es fara el que es podra. Surto amb el guia dels turistes, mentre el grup comenca a pujar amunt. Passen coses que no entenc, doncs veig a tothom molt tranquil, la gent del parc, uns que avisen i em trobo un policia que em diu que on es l'accident de transito, li dic..., que transito, ni que ostias, ha sido cerca de la cumbre central del Rumiñahui, que necesitamos un helicoptero, pero em diu que no ni han per fer rescats, que aqui al parque es treu la gent a peu. Em deixen al refugi, d'on hem sortit al mati, pero alli em sento sol, inservible, pensatiu i molt enfadat per dins.....faig dit-stop i em paren uns nois molt macos que em porten al llac i collons, al veure que no arriba ambulancia ni ningu, decideixo tornar a pujar al cim, a ajudar a els que hi ha alla dalt. Surto, ja no estic esgotat i trec forçes d'on no n'hi han, amunt, sense parar, perdo la gorra, mes igual, em de salvar el David, ha aguantat ja massa fins ara, l'hem de treure d'alli. Pujo pensant en els dos, en l'Elena tambe doncs s'ha trobat de cop amb un merder descomunal i sort que es ella, pura energia i lluita en persona. Amunt, amunt, desfaig el cami fet en baixada, surto a l'aresta, veig la taca de gent, tots ja estan amb el ferit. Sense parar corro cap alli, sense ale, sense respiracio sense veu, arribo al lloc i un polze aixecat, el del metge que em tranquilitza.Saludo a tothom i em diuen que vagi a veure el David,que preguntava per mi, jo amb el cor trencat m'hi acosto i li faig un parell de bromes, que una noia li traduiex per entendre millor, el miro i veig els seus ulls blaus, la seva duresa i força, la seva lluita per la vida, per aferrar-se, no vull que mori, no podem deixar que mori, hem de treure'l d'aqui i li dono tot el que tinc, la meva energia i la meva cara riallera, tot es per ell, avui tots estem per ell.

Passem els minuts i el metge diu que vindra un helicopter, pero no sap on podra aterrar, busquem una zona plana, un lloc on un helicopter Equatoria pugui aterrar. Passen hores, el David se sent be, estable i amb la presio baixa, doncs ha perdut molta sang. L'Elena esta esplendida, ens hem abraçat, ens hem parlat sincers, ens hem sentit propers, els dos estem fent el possible i la situacio ens fa ajuntar els cors amb mes força que mai. Passen mes minutsd'incertesa i per fi sentim l'helicopter, pero no s'acosta, esta volant per sobre el llac, molt llunya i aqui sota el cim tots estem movilitzant-nos, amb banderetes, xaquetes, amb mantes termiques per que ens localitzin, pero el problema no es aquest, el problema es que l'helicopter no es podra acostar. Pujen els bombers i baixem a ajudar-los, pujen dues camilles, la d'inmovilitzar i una cistella grossa. Tarden una bona estona, doncs el lloc es prou mal fotut, li posen el collaret i l'incorporen a la camilla i be..., ara arriba lo mes dur. Entre sis persones intentem baixar-lo, pero el sender es molt estret, amb vegetacio i caiguda a la part de sota, necesitem tota l'ajuda de la gent, bombers i el grup Zona Verde, tots alla, anant-nos rellevant doncs pesa molt i el cami ens cansa mes. Pero ningu deixa la camilla, abans caiem rendits, abans ens fem mal amb les plantes, tots lluitem per que la flama del David no s'apagui, nomes te 21 anys i aixo es el que l'ha fet aguantar tot aixo. La seva veu trencada sona entre la multitud, !THANK YOU GUYS, THANK YOU GUYS!!!!! Arribem a l'aresta, alli hi ha la policia dels GIE, ells ajuden a portar-lo doncs els altres hem quedat bastant exhausts, diuen que ve l'helicopter, pero despres perdem la conecxio i quedem una estona alli esperant, parats i no saben que fer. Decidim continuar, avall i creuar l'aresta, baixar-lo com sigui fins on l'helicopter pugui aterrar. Jo desfet i desesperat decideixo adelantar-me, no puc entendre que l'helicopter no pari, no s'acosti. Arribo a l'extrem oest de l'aresta, aqui hi ha un planell, no molt gran pero suficient per aterrar una bestia d'aquelles i de sobte em sorpren el soroll de les seves aspes. Trec el pal, hi enganxo la manta termica, amb la sang del forçut Belga i la desplego per que l'helicopter vegi la direccio i força del vent. Em passa per sobre, veig els seus cascs, veig com intenten entendre la zona i tornen a passar, jo igual, amb la manta amunt, el vent bufa sud, sud-oest i de sobte la seva ma em demana que m'aparti, m'aparto un xic i comença a baixar, de cop una sensacio de lleugeresa m'envolta, em sento feliç al veure com baixa i aterra l'helicopter, per fi, per fi baixa, per fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!

Content em miro els pilots, els veig tranquils, estan intentan estabilitzar la maquina i es tiren fotos, aixo es bo, estan be, estan tranquils. El capita em ve a parlar i em demana que ningu s'acosti al aparell i jo li dic que cap problema, tambe em diu que hi ha una camilla que entra just a l'helicopter, que el posem en aquella i li dic que aixi es fara, que hi ha metges i bombers i el noi ja s'inmovilitzara correctament. Tarden una estona a arribar, doncs l'ultim tram es un xic de pujada i la gent esta exhausta de portar la camilla. Vaig corrents a rellevar-los i explicarlos el que m'ha dit el pilot i arribo fet pols, el deixem a terra i els cossos medics fan la resta, alli som uns trenta, tots esgotats, exhaltats, pero feliços i contents doncs ara ja s'ho enduran a Quito, en minuts estara en un hospital i el podran ajudar de veritat. Em sento be, converso amb l'Elena, els dos hem fet el possible i l'impossible pel noi i per fi veiem marxar l'helicopter direccio a Quito. Quedem tots alli, somrients, contents i orgullosos del rescat que hem protagonitzat. Tothom fa fotos, doncs no es fan rescats a la muntanya mai a l'Ecuador i avui dos nois espanyols han fet que tot es movilitzi per salvar una vida humana. L'historia es va escoltant mentre baixem al llac, una fila de trenta set persones va tornant a la normalitat. Arribem al llac, fotos i mes fotos, encaixades de mans i rialles, gent que ha lluitat i patit, ara corre i riu rere les camares. Amb l'Elena ens porten al refugi, ens donen menjar i beure, ens donen adresses, telefons i amabilitat. Tot ha durat molt, ell va caure ahir a les cinc de la tarda i se l'han endut l'helicopter a les 16:30 h. d'avui. Nosaltres hem estat movilitzats desde les vuit del mati i ara de nou solitaris, sota el Cotopaxi, veient el sol posar-se, tranquils...recordem amb alegria el succes, estirem els musculs, el meu malmes cos ja no pot mes, ella em fa el sopar i dormim de nou entre el soroll dels ratolins.


Dilluns 15 d'octubre, tornem a Quito, el dia es bonic, pero nosaltres estem fets pols, per sort ens paren fent dit i despres el bus ens porta a la capital, ningu sap el que ha passat, el que hem viscut, tot esta dins nostre i un suc de maduixa gegant ens refresca la castigada gola. Hi ha cims que no s'obliden!!!!! Hi ha paisos que es porten al cor per sempre!!! Pero ni hi ha res millor que fer el possible per salvar una vida i aixo ho he apres al costat d'una persona genial, l'Elena!!

Salut i força!!!

Cotopaxi, el crater perfecte


Dijous 11 d'octubre, el dia del meu aniversari, sortim de Quito i un bus ens deixa prop del parc Cotopaxi, alli no hi ha transports publics i els privats ens demanen molts dollars o aixo creiem, al final trobem un noi que ens puja per 25 dol.lars fins al refugi i ens explica el clima i els ecosistemes del parc. Tardem una hora i mitja, que ens deixa al Parqueo, i alla ens carreguem els grans motxillots de uns 20 kg minim.Amunt en zig zag, el clima es gris i el cel ben tancat, cau aigua gelada, el fred ens glaça els dits, l'Elena va fent, ella tota petitona amb el gran bulto a l'esquena.Arribem al refugi a 4.800 metres, mes enlla hi ha la zona d'acampada, acampem i anem a saludar els nois del refugi, pero un tracte molt despectiu, doncs alli si no hi deixes dol.lars, no els hi interesses, ens deneguen qualsevol servei que hi pugui haver al refugi, ens diuen que no agafem aigua dels seus diposits, que no utilitzem els banys......jo nervios marxo d'alli cagant-me en tots i l'Elena es queda sola intentant fer-los entendre un xic l'esperit de muntanya i resulta que el refugi es privat depenent d'un col.legi de Franciscans, per que vegis quina caritat et donen aquest collons de gent. Anem fins la glacera, es a 4.900 metres, alli trobo un bassal d'aigua, omplo la garrafa i junts contemplen la pendent gelada que puja.



Tornem avall i una gran sorpresa em tira al terra, un gran forat a la tenda, a la seva base. Deseguida esbrino el lladregot, es un collons de guilla que volta pels voltants, robant i rebuscant entre la basura del refugi, pero tambe ha apres a foradar el que fa olor a menjar. Surto ben exaltat, nervios i amb rocs a les mans, l'Elena no diu res, sap que no es moment, baixo un xic i la veig, li llenço un parell de rocs i un de certer li va a parar al mig del morro.Em sento malament per tot, pero es que no entenc per que una bestia a la que estimo em pugui fer aixo i despres em penedeixo d'haver-li llençat el roc. La cosa continua, el fogonet costa d'encendre i comença a fallar tot just despres de coure la pasta. El cel s'obre just quan el sol es posa i el volca desde sota seu ens regala colors i llums de felicitat.




Divendres 12 d'octubre La nit passa rapida, doncs ens llevem a la una i quaranta, tothom ja ha sortit, esmorçem fred, doncs el fogonet ja no funciona.Sortim amb empenta, pero l'Elena ja m'ha comentat que es sent extraña, com un xic debil. Arribem al gel, ens posem els ferros, el casc i amunt, els llums mes amunt van fent una serp per la glacera, alguns ja baixen, desisteixen de l'ascens, nosaltres amunt. El gel es dur al principi, pero despres ens passem a una zona de roca, alli en zig zag remuntem uns metres on anem lents, pero l'Elena no pot anar mes rapid esta cansada. Tornem al gel i una gran travessa bastant vertical ens va pujant la llarga pala, la neu es dura i molt bona per pujar de costat, mentres l'horitzo ja es desperta. Jo estic perfecte i esperono a la petita Elena i ella amb força lluita per oblidar el mal que l'afecta. Fem una travessa a l'esquerra i ens porta entre uns seracs, prop ja dels 5.500 metres, alli ens trobem els ultims que pujaven, ja desisteixen i quedem sols en l'ascens. L'Elena esta cansada, pero el sol l'escalfa un xic, els colors dels cims i del cel canvien a cada segon que passa i jo intento gaudir del que ens envolta, pero el mal de l'Elena em fa patir per ella.



Al final en un balco, on el sol cau picat, ella es queda, ens desencordem i li dic que jo pujare i baixare a per ella i pujarem junts, aixo si..., si ella esta be. Em costa deixarla enrere, pero ella s'assenta i reposa sota el sol. Començo una travessa a l'est, despres una gran pendent de 45 graus em pòrta just sota una barrera de seracs. Alli em giro, veig a la petitona que ja ha començat a caminar, deixo la motxilla en una petita plataforma que he fet i travesso uns vint metres sota la barrera, en un lloc bastant exposat on no hi ha traça, ja fa estona que jo obro cami, pero el dia em dona una energia bestial, el cel es tant gran i bonic i ara es meu, tot meu.... Pujo uns trenta metres i vorejo l'ultim serac, el del cim, travesso la rimaia per un lloc molt bo i metre a metre s'obre el cel, mes cel..., molt mes cel, tot l'Ecuador al meu voltant, massaaaa!!!



Soc al cim del Cotopaxi i sento una cosa dins meu molt forta, veig mes volcans que desde el Chimbu Razu, sento l'olor del sofre que surt del crater i despres veig el crater, bueno, no us puc descriure amb paraules el que vaig sentir, tot jo vaig quedar anestesiat, amb els ulls dins aquell gran forat, que viu i despert treu fumeroles per tots costats, al seu voltant gel de formes irreals i al voltant de tot, volcans, el Tungurahua, exaltat amb la gran fumerada que treu, es que no us puc dir mes........Estic uns vint minuts voltant pel cim, una esquerda perillosa el creua, amagada i fonda. Torno avall, pensant en que l'Elena no es pot perdre aixo, son les vuit del mati i encara tenim temps, baixo volant els metres fins la motxilla, veient la verticalitat del volca mes perfecte mai vist. La veig lluitant, pas a pas a uns vint metres de mi, l'esperono i la crido. Tarda una estona, pero esta be, nomes cansadai decidim seguir amunt, m'encordo amb ella a uns dos metres i lluitem per cada passa, a la neu tova treu la seva força, la seva gran energia i aixo la va pujant, aixo la tira amunt i a les nou menys deu minuts arribem junts al cim, ella queda astorada de tot el que veu.Tot i aixi als deu minuts hem de baixar, doncs uns grans nuvols i boires ens envolten, envolten el crater, envolten l'Ecuador sencer.



La baixada es dura, be.., menys que la pujada, pero dura. Parem, menjem i aprofitem el sol, la caloreta, pero la neu es torna tova i es fa mes perillos el baixar, pams de neu ens fan inservibles els grampons.Decidim fer la llarga travessa de cara a la muntanya, baixant amb molt de compte i aixi els nostres petats cossos es sumergeixen en un ritual repetitiu, cansat i dur.Pero creuem la zona de roca i l'ultim tram de glaç dur, per fi arribem a la tenda avui 12 d'octubre hem aconseguit un nou somni, un nou repte, hem tocat el cel de nou, hem parlat amb els Apus, em ascendit el Cotopaxi. Son les dotze del migdia, el dia esta molt lleig, sha tapat amb força i comença a nevar, nosaltres dins la tenda menjem, bebem i ens sumergim en un gran son, ens despertem a les quatre de la tarda, el dia esta igual de lleig, surto a pixar i cagar i au, a dins el sac, la foscor arriba, i ja son les set, el soroll de la gent pasegant pel refugi ens ha fet entrar en una meditacio i relaxaci, la nit fa el mateix, estem exhausts i ens deixem endur, un gran dia!!.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Chimborazo, on els Apus juguen a l'amagada.

Dimecres,3 d'octubre, surto del hotel, carregat amb la motxilla.Vaig a la terminal de busos, la gent em mira extranyada, doncs Ambato es una ciutat on el turisme existeix sota minims, no hi ha res. Arribo i s'em tiren a sobre Quito, Riobamba, Guayaquil..??? noooooo!!, jo vaig al Chimborazo, a Guaranda. Trobo el bus i despres d'esperar una estona mirant els venedors, algun vagabund i els busos com contaminen l'atmosfera, marxem, marxem direccio Guaranda. Per la ciutat anem fent parades i dels cinc que erem al començament, acabem una trentena, jo al costat d'una petita dona Quechua, que al contrari de Bolivia aquesta es xerraire i em demana on vaig i que vaig a fer.M'informa d'on haig de baixar i conversem una estona. De sobte el paisatge m'absorveix, el verd es infinit. Els turons son catifes cosides de diferents tons, verds clars amb verds foscos i de tant en tant algun camp de color fosc, on la terra volcanica es veu fertil com una donzella. Animals i persones pasturen pels camps, la vegetacio es abundant, aqui les vaques no passen gana com al altipla i es veuen grasses i fartes.La gent, els camperols son quechuas, son mes petits, pero mes riallers, mes oberts i dins meu creix una alegria intensa, gracies per deixar-me coneixer aquest bonic i ric pais. Pujem desnivell amb velocitat, la gent va baixant i pujant del bus, jo admiro el paisatge que em te ben acollonit. Inclus alguns pins voregen la quantitat d'eucaliptus que tambe envolten la carretera, hi haura algun rovello????? Arribem en una zona altiva, pero es ben verda, al fons rere un mantell ampli de nuvols, alguna cosa s'amaga i de sobte treu el cap tímidament un glaciar, es el Chimborazo, el cor se m'accelera, els nervis comencen a brotar, les ganes d'acostar-mhi creixen per moments. L'acompanyant del conductor m'avisa, “aqui amigo, para Chimborazo”.


Baixo del bus, quedo sol enmig de l'atiu altipla Equatoria, alli un cartell del Chiborazo indica que haig de seguir una carretera que marxa direccio sud-est a Riobamba. Un home em diu..., espera aqui!!, pero jo exaltat com un animal, em carrego la motxilla que pesa els seus vint quilos i surto carretera enlla, cantant i xiulant. Als 500 metres passa un petit cotxe, faig dit i primer no para, pero despres, en un acte de bondat s' atura i fa marxa enrere. Son una familia de Riobamba i m'acosten al parc Natural del Chimborazo, on encara quedaven uns deu kilometres. Alli em deixen, content els dono les gracies i ells em desitjen sort. Ara ja soc al cami, un cartell amb el volca dibuixat ajuda a orientarse, doncs la boira i els nuvols ho tapen tot. La zona em recorda el Sajama, aqui tot es arid, desertic, el vent bufa fort i la vegetacio es absent, posa que el refugi es a nou kilomentres, collons...!!.



Una Pick-Up granate esta dins el cami, son els guardes i em fan pagar els deu dollars que ja sabia. Jo, amb el meu morro els demano que em portin un xic endins i l'Oscar un home eixerit amb dents d'or, accedeix i m'acosta uns cinc quilometres. Abans pero, per engegar el cotxe fan un ritual i li foten unes osties a no se que, de dins el capo, jo em parteixo de riure, pero s'engega i marxem pel rocos i desertic cami. Em deixen, pero abans m'orienten i els seus somriures marxen rere el soroll de ferros del cotxe. Ja son vora l'una, em canvio el calçat i amb les botes començo a caminar pel empolsinat i sorrenc cami, soc feliç i no se per que, tot m'esta sortint be. Al fons diviso un dels refugis, n'hi ha dos, l'altre, el Whymper un xic mes amunt. Entre rocs solitaris i vicuñas, apareixo com un fantasma i el guarda del refugi, el Norberto em saluda i em deixa que mengi i entri al interior. El cel grisos i tapat amaga el gran volca, pero soc pacient, em despedeixo del guarda i començo a pujar un sender, on moltes lapides indiquen que aqui han mort uns quants escaladors. El cami es curt i abans em creu-ho amb dues vicunyes a menys de deu metres, creuen el pas i van pastant el poc que tenen, jo flipant les gravo i els faig "la Vicunya", be,uns crits esverats i cinics. Arribo al Whymper a 5.000 metres, davant meu s'amaga el Chimborazo, el guarda l'Eloi em saluda i m'indica un bon lloc per acampar, li agraeixo i li dic que el visitare aviat, no hi ha ningu, som els dos sols.



Mes amunt un torrent glaciar baixa, brut i terros que s'escola per la pendent i s'amaga mes avall. La zona es bastant neta, doncs hi ha uns bidons d'escombraries repartits.En un planell trobo indicis d'acampada i alli hi poso la meva tenda i les meves il.lusions. L'Eloi m'ha indicat un xic la ruta, no l'he entes gaire be o m'ha semblat que per on hem deia no era el millor lloc, pero carrego material i hem disposo a pujar, doncs demà sortiré de nit i vull tenir controlat el primer tram de cami. La boira esta a uns 5.500 metres, per sota es veuen tarteres i mes tarteres, runa i mes runa i nomes una llengua glacial bruta baixa pel mig, l'haig de vorejar per l'esquerra. Pujo per unes morrenes, el cami es veu be, paro i respiro, continuo amunt i arribo en un lloc tranquil, on els desprendiments no poden fer mal. Al meu voltant soroll de rocs i caigudes em fan estar alerta, espero que de nit no passi res. Deixo el material sota un bloc, continuo amunt, ara el sender es perd, nomes rocs i mes rocs, un resalt de gel que ve de l'esquerra arriba fins a mi, aqui hi ha el pas, l'unic per pujar. El remunto i despres vaig a la dreta, quan de sobte un soroll de rocs em fa girar, corro un xic i per alla on havia passat fa un moment ara baixa una pluja de pedres que cau amb violencia, el cos s'hem para i començo a preguntar-me...,Vols dir que es una muntanya facil??? Mes enlla faig fites i veig una bandereta, tot esta ben descompost i una rampa de gel pur i brut indica que el cami puja amunt. Torno avall i quan passo pel lloc del desprendiment corro i no miro enrere, collons..., quins nervis!!. Avall, baixo volant, com m'agrada, doncs el sender es ple de sorra i les botes s'enfonsen i em donen seguretat, massa!!. Arribo ben cansat a la tenda, deixo la motxilla i vaig a visitar l'Eloi al refugi.






El cel es ben tapat, entro dins i conversem mentre escric un xic. Es un home ferm, amb la mirada poc clara i amb unes mans ben grosses, es veu bon home i em torna a explicar la ruta, doncs crec que sera dificil trobar-la despres d'on he arribat. Com que no te ningu al refugi se'n va avall, a l'altre amb el Norberto i ens despedim. La muntanya s'ha ben destapat, es precios, els ultims colors del sol abans no es fica en el Pacific li donen un toc artistic, grocs, vermells, taronges, marrons, blancs, es massa i les fotos es disparen sense mesura, rere meu on es pon el sol, la ratlla del horitzo fa volar l'imaginacio i hem deixa la boca ben oberta. Arribo a la tenda content per dins, esperant un bon dia per dema, faig el sopar a fora, ja s'esta fent fosc i acabo amb el frontal per veure on tiro l'oli d'oliva. La fresca ja ha entrat al campament i corrents entro dins la tenda on el sac m'espera, la meva dolça nuvia, que m'acompanya als llocs mes freds i durs dels Andes i mai,mai em deixa a l'estacada.L'Eloi m'ha dit que surti a la una com a molt tard, pero serien masses hores sense veure per on vaig i la traça segur que no es veu aixi que decideixo posar el despertador a les tres menys deu, un pel tart, pero aprofitant la meva aclimatació i velocitat, espero anar per feina a la zona alta del cim.



Dijous, 4 d'octubre, La nit passa a batzegades, em desperto i m'hi tombo i un altre cop el mateix. A fora un gran silenci, dins meu un gran formigueig........i per fi, sona l'alarma, miro fora i el cel esta mig nuvol, pero se sent que el dia sera net. Em vesteixo amb els mateixos moviments mecanics de sempre, dins el sac i surto fora on em poso les botes, encenc el fogonet i escalfo unes camamilles. Mastego unes galetes mentre miro el cel i el cim, els nuvols deixen entreveure un munt d'estels, son ben trencats i un resplandor es veu a dalt de tot, rere l'aresta. Em carrego la motxilla, que no porta res i surto amunt, amb un pas tranquil i la ment ben enfortida. Vaig guanyant alçada pel sender de sorra, aqui es clar i sense voler aviat ja soc al diposit de material. avui es el dia em dic, mentres em poso el casc i carrego els grampons i piolets.
Sorolls de trencadisses resonen als gels i remunto la fotuda tartera que em fa bufar mes del compte. Travesso el pas clau i recorro les fites fetes el dia anterior, sobre meu el resplandor ja s'ha descobert, es la lluna, mitja lluna que m'il·lumina i acompanya em dona forçes i crec que em guarda dels perills. Arribo a la pendent gelada, es fosc, molt fosc, no tinc cap referencia nomes veig ombres i siluetes fantasmals. Em calço els grampons, trec un piolet i surto amunt, el gel es durissim, els grampons quasi ni el mosseguen, el cos es posa atent, ara sento que sota meu el bui t m'espera i pujo, pujo accelerat i concentrat, el que passa es que no se cap a on. Revolto un turo de sorra i gel i em trobo en una zona mes tranquila, pero igual de exposada, osti!!, el gel dur i negre espatega per tots costats, la sorra esta ben enganxada i l'escalada sembla surrealista. Busco la vista de l'aresta on haig de pujar a la dreta de la torre de roca, i poc a poc m'hi acosto, ja mes relaxat i amb la sensacio d'haver sortit de la trampa.Arribo prop de l'aresta, abans pero he travessat sota una barrera de seracs i cascades dormides de gel i la sensacio era de pel.licula. Carrego els meus cansats peus a l'aresta,alli descanso i bec un xic, miro a l'horitzo i veig ja un petit resplandor, miro l'hora, son les cinc i quart, aviat ja es fara clar, aixo es perfecte!!. Ara segueixo l'aresta, com em va dir l'Eloi, ni per la dreta ni per l'esquerra, just per l'aresta.

Es prima, descomposta i gelada, pero es fa be i en pocs minuts ja he passat el ressalt de roca descomposta i em planto sota un resalt de gel on comença la glacera. Per entrar-hi, hi ha una escalada de deu metres en gel pur i dur, pero els faig sense problemes i ja menys vertical i amb la claretat del dia començo a pujar per la dura glacera. Es dur i a cada moment espateguen plaques de gel, les esquerdes interiors i tot. Es un pel psicologic, pero no deixo de pujar amunt buscant indicis de cami i en trobo, moltes banderetes estan mig enterrades o trencades, pero m'orienten un pilot. Es va fent de dia i els colors em saluden ja mes amunt. Els nuvols i boires estan sota meu i el sol els ilumina amb grocs, el gel agafa color i relleu i collons..., es gel pur, no hi ha neu, es una pujada durissima, molt dura, on els grampons no agafen gens. Rere meu, tots els blaus possibles ja comencen a pintar el cel i un somriure s'he'm dibuixa. Atent em paro, descanso i trec fotos, pero el fred es dur i continuo sense dir res. Al fer-se de dia la verticalitat de la muntanya es fa mes present i els meus ulls cauen fins al refugi, sota meu a uns 800 metres. Entro en una zona de penitents i en zig-zag vaig ascendint, ara un xic a l'esquerre i perdo la vista de la Ruta Whymper, que queda al sud. Em cansa molt l'ascens i cada deu metres haig de parar i respirar, suposo que corro massa, pero no me'n adono. L'alçada em fa estralls i a vegades quedo ben esgotat, arrepengat sobre el gel atent a no relliscar. Trobo un sender, enmig de penitents i fa que es pugi mes segur, pero igual quedo ben cansat i respirant com un rinoceront enfurismat. Em cau un xic de baba, pero veig el resplandor del sol ja sobre meu, a l'aresta que em portara al cim del Ventimilla i d'alli nomes em quedara una dura travessa fins al cim del volca. El sol ja m'enlluerna, es calent i amic, em poso les ulleres i continuo esbufegant, deu metres i parar, deu mes i parar, quin cansament. La muntanya m'esta donant una lliço, doncs em posa les coses molt mes dures del que em pensava, pero jo l'entenc i ajupo el cap com un fill que a après la lliço. Arribo a l'aresta, aqui el gel ja no espatega i els ulls ja divisen el cim, el cim del Chimbu Razu. Reposo entre penitents, la muntanya solitaria em fa companyia i el sol calent i proper em dona les ultimes energies. Les forçes se'm van acabant l'alçada i el oxigen fan estralls dins meu, pero un petit somriure surt del meu desfet rostre al pensar en els amics i la familia. Una calentor interna recorre el meu cos, em sento proper i començo a travessar el coll que separa els dos cims. Els penitents fragils, es desfan a cada garrotada que els dono amb el pal, el seu soroll de cristalls es fica dins el meu cervell.De sobte començo a divisar els volcans que rodejen aquest gegant, veig el Cotopaxi, i el seu conus perfecte, tambe los Altares, el Sangai i el Tungurahua, aquest ultim m'impresiona molt, doncs com una gran xemeneia treu unes bafarades de fum que pujen i es barregen amb els nuvols, ja soc proper al cim i el somriure ja es dibuixa interiorment. Remunto els ultims metres, que es fan eterns i una gran planicie em porta fins on ja no es puja mes, ja soc al cim, el Chimborazo, La trena de gel, el volca mes allunyat de la terra, el cim de l'Ecuador i ric, ric sol, tiro els trastos i giro 360 graus el meu exhaust cos, soc amb els Apus i els sento felicitar-me molt a prop meu.

Faig les fotos pertinents, doncs la bateria de la camara m'ha fet un cop la guitza i tinc por, despres,mes tranquil, obro els ulls i diviso realment on soc. El Tungurahua fa fresa, de sobte va jugant a l'amagada i de sobte es fa fort i treu una gran fumarada, quedo parat, mirant-lo i sentin-me el mes afortunat de tots. El Sangay, mes al sud, tambe fumega, pero es llunya i menys perillos. M'assento sobre el gel i deixo que els minuts passin, sol i enmig d'aquest gran colos, amb l'ascens tant rapid que he fet, doncs he arribat al cim a les nou del mati. Els nuvols i boires son baixos, els tons blavosos pinten el gran cel, busco l'oceà, pero esta amagat per una boira marronosa i espesa. La duresa de la pujada em fa pensar en baixar molt atent i despres de vint minuts de natura altiva i de acompanyar als Apus en el seu altar, començo la baixada.Els primers metres son durs, durissims, paro sovint i m'encanto amb les vistes, pero es que el cos esta bastant fotut i queda molt. La baixada es va fent mes dura per moments, salto la pendent entre penitents vaig descendint, veient el gran desnivell que hi ha encara fins al refugi. A baix com formigues veig el moviment dels primers turistes que arriben i s'acosten al refugi. El gel es fa mes perillos al sortir dels penitents, es durissim i de baixada els grampons inclus rellisquen un xic, s'obren els meus instins i lluito per cada passa que faig. Busco llocs on hi ha gel menys dur, pero em queda molt tros encara. Mig ajupit, de costat, amb el piolet mossegant el que es pot vaig perdent alçada, vorejant les banderetes. Paro i miro avall, osti!!, es que es vertical aquest volca!! Reposo en un petit serac de gel i continuo zig-zaguejant entre la pendent. Els nuvols i les boires ja s'han ajuntat mes avall i començen a pujar la por de perdre la traça (doncs no n'hi ha)em fa controlar punts desde mes amunt. Pero just arribo on comença la glacera i despres es tapa tot el que m'envolta. Desescalo el resalt abans, em trec els guants i ho pago, doncs petits talls comencen a sangrar als meus dits. Surto del resalt i desgrimpo el resalt rocos volcanic i ja mes tranquil em trec els ferros i bec un xic. Ja no veig res, pero a l'aresta ja hi ha traça i vaig rumiant com fer-ho per no baixar pel mateix lloc, doncs el gel que hi ha mes avall, brut i dur em fa basarda. Arribo a la torre, creuant un collet i busco la manera de baixar seguint l'aresta,pero tot esta ben descompost i perillos,i un tall de vint metres cau fins en un resalt ben dificil i trencat. Cansat, remunto de nou, busco a l'altre vessant al nord i trobo un corredor que em porta en un pas, alli l'aresta esta foradada per sota i els blocs volcanics estan al descobert i cauen dia rere dia. Es l'unica manera, em dic i començo a vorejar l'aresta per sota, amb ganes, doncs la runa que hi ha als meus peus em diu que aqui les coses es mouen sovint. Creu-ho collets i collets i per fi, despres d'una estona surto de l'aresta descomposta, hi arribo en una gran aresta rodona, que em dona dues possibilitats. D'alli baixo per l'esquerra i entre tarteres i resalts em planto ja a baix, al fons veig el refugi mes baix, entre cotxes i gent, em distreuen mentre perdo els ultims metres. Despres se'm fot durissim remuntar un seguit de morrenes i tarteres i per fi, quan el cel gris i fosc s'obre un xic, diviso la tenda i m'hi acosto com un naufrag, caic i tiro el que porto, somric despres de tota la tensio i el cansament i menjo un xic. L'Eloi ve a veure si he arribat i em felicita. Despres de recuperar-me un xic, estirat fora el sac i menjant, baixo fins el refugi, alli m'hi trobo un noi vasc, l'Iker, porta un any i set mesos voltant en bici pel continent sudamericà i ara vol fer el cim.Ha llogat un guia i dema pujen, junts compartim les experiencies viscudes, riem de tot i de tots i ens fumem un cigarret fora el refugi, pero el temps es posa dur, comença a nevar fort i estona. Entrem a dins i quan tornem a sortir el volca ja te una capa blanca que el cobreix, esta precios, tot i no veure el cim. Passem la tarda junts, pero ell se'n va a dormir, doncs volen sortir a les dotze de la nit. Li desitjo sort i ell diu que dema, si vull em poden portar fins a Riobamba i d'alli puc agafar un bus fins Ambato, aixi ho fare, els esperare i aixi sabre si fan cim.



Divendres, 5 d'0ctubre, em llevo a les cinc, surto a passejar per l'aresta Whymper, veig la sortida del sol, els nuvols com volten la muntanya i algun serac que cansat de viure es desfa i cau per uns anfiteatres amb canals de roca, impresiona el nuvol de pols i la tronada que fa. Al baixar al refugi, em prenc una xocolata i converso amb l'Eloi, ells arriben tard, be..., a les onze del mati i els ulls de l'Iker, cansats pero amb brillantor em diuen que ha fet cim, l'abraço i el felicito i em comenta la boja ascencio.Baixem del refugi, en el cami, ens creuem amb estudiants, es divertit, es fan fotos amb nosaltres, com si fossim animals o formessim part de la muntanya, jejeje!!! Em porten fins a Riobamba, ens despedim amb ganes de tornat-se a veure i jo busco mobilitat fins Ambato. Decideixo anar a passar uns dies a Baños, on diuen que es "un pedazo de cielo". Poblacio turistica, direccio a la selva i que al seu costat alberga el volca mes perillos del Ecuador, el Turngahua. Aigúes termals i tours pels rius i pels voltants, un paradis es el que ara necesito.

Salut i força

Costa nord del Peru, Tumbes i Huaquillo.

Dimarts, 2 d'octubre, Hola gent, com esteu???. Jo ja soc a l'Ecuador, be.., nomes a doscents metres del Peru, pero ja a l'Ecuador. Abans que res vull comentar un fet, no se si el vaig comentar, pero em va frepar molt, moltissim. Fa uns dies, ja no se quants..., vaig passar per Ica i Pisco, on s'hi va produir el terratremol tant nefast pels seus habitants. Collons..., jo mai havia vist un desastre aixis, alli els pobles ja son vulnerables, sobretot els barris periferics, on moltes families viuen humilment en cases fetes per ells mateixos emprant maons de fang i palla. Es feia clar i passavem amb el bus, el desastre es sentia com una pudor penetrant, pero sense sorolls.Els barris mes allunyats son els que van rebre mes, cases i mes cases perdudes i caigudes, barris sencers plens de tendes de campanya que ara son l'unic que tenen aquella pobre gent. A mi s'em feia un nus al cor, al cos, a tot arreu......per que? la mateixa pregunta de sempre, per que reben els humils, els pobres, la gent mes necesitada????????? per que no hi ha aquest Deu, aquest crist que salvi la gent que s'ho mereix i ens posi a prova als altres, els que gaudim de tot, no crec en Deu i menys quan veig aquests desastres... i espero que la natura, ella que es tant savia, ens doni lliçons, als que ens les mereixem.

El viatje ha transcorregut sense incidents, com tenia que ser. Ahir a Lima va ser extraordinari, per primera vegada veia el seu cel i es blau com el nostre. Vaig veure el sol com el creuava, doncs era diumenge i no hi havia gaire trafic de cotxes, ni molts merders. Hi havia families passant el dia, parcs amb atraccions, es veien els turons que envolten la ciutat. Es respirava un ambient diferent, festiu i va ser bonic sentir-ne el contrast. I be, sortin de Lima, vaig veure la posta de sol. Despres venien unes vint hores de bus, tota la costa nord del Peru. Avui l'albada m'ha despertat a Piura, ciutat costanera i coneguda pels amants de les ones i les emocions. El Pacific s'ha llevat amb força, les seves onades em regalaven una olor que no sentia, el seu color em feia sentir fresc rere els vidres del bus. El pais mes al nord es ple de contrastos, hi ha zones desertiques amb grans extensions planes i turons ben erms. Alla la gent viu molt humilment en barraques (com les que feiem de petits..) fetes de canya de bambu i sostres de fulles de palmera. Altres mes rics tenen les cases amb maons de fang i palla. Aquestes zones contrastaven amb zones verdes, verdes i salvatges. Zones de palmerals gegants amb grans extensions d'arrossars, amb camps plens de plataners, es bestial. I be.., tot ple de gent, per la carretera, als arrossars.....tambe uns bernats pescaires blancs estaven atents als arrossars, rere petits rosegadors. I pujant, pujant fins que arribo a Mancora, Zorritos i l'ultima ciutat gran, Tumbes, on dins la meva sorpresa no hi ha mar, es un xic enlla, despres d'uns manglars, els unics del Peru.
A Tumbes m'han avisat que potser dema hi ha vaga a l'Ecuador, els bananers aquest cop i es veu que les seves vagues no se saben quan poden durar. He decidit contrari als primers plans sortir avui amunt, ja cap a Ambato la ciutat propera al Chimborazo, el meu proper desti muntanyenc.M'he pillat un taxista, doncs creuar la fontera del Peru per aqui es un merder increible. Els passos fronterers son separats per sis o set quilometres, els busos que passen no paren, be..., coses d'aquesta part del mon. L'Alex, el taxista que he agafat, m'ha portat a veure una estona els manglars, alli m'he fotut un ceviche mixto (marisc cru de tota mena), he quedat tip i ple com una balena. He menjat contxa negra, contxa rallada, gambes i altres peixos requetebons.
D'alli hem anat a la frontera, he passat la del Peru, m'ha dut a l'Ecuador, alli hem deixat el seu cotxe en un parc i n'hem pillat un de l'Ecuador, ell m'acompanyava i m'aconsellava. L'entrada a l'Ecuador ha estat per Huaquillos, un poble tallat per dos paisos. M'ha semblat reviure ara fa dos anys, quan creuava de l'Argentina cap a Bolivia. Huaquillos es el caos, gent creuant per tots costats, cotxes, motos, mototaxis, camions...botigues de roba d'electrodomestics, de contraband, de fruites i de menjars......i un merder de vides que no miren als ulls, be, a mi si..., doncs soc diferent a tots ells, jejejeje, de color eh!!!!!! Em anat a pillar un bitllet de bus a Ambato i despres m'ha portat a segellar el passaport a l'oficina d' inmigracio d'Ecuador. Ara estic descansant en un alojamiento, doncs necesitava dutxarme i deixar els trastos, pero a les vuit marxo cap a Ambato (ara son les quatre).
Aqui,a l'Ecuador la gent es un xic mes diferent, tenen rasgos mes calents i caribenys......son un pel mes xics, pero tambe mes secs i el parlar ja te el so del Carib. Les noies van sense res, (be..., ja me gustaria jejeje) van curtes i amb roba que ensenya el que els sobra i el que no els sobra. La sensacio que tinc, encara es extranya, doncs porto dos dies seguits de bus i estic destrempat, pero em sento segur i preparat, el Chimborazo ja m'espera i jo volo cap a ell.Espero trobar un pais bonic i obert, espero ja veure la zona de volcans mes verda dels Andes i espero trobar-me amb l'Elena, be.., amb dues Elenes, la de Ter i la de Puigcerda, doncs potser coincidim tots en aquest pais, jejejeje!!!Be, desde Huaquillos, merder i caos mundial, el Rusky us dona la benvinguda a l'Ecuador.

Salut i força,us estima for ever!!!

Clima extrem i paisatje salvatge, Anco Huma

Dimecres 19 de setembre, despres del canvi sorprenent d'ultima hora, doncs els d'IMAX han fet de nou de les seves i quan tot semblava resolt s'ha destrempat mes i el temps i la paciencia ja s'han acabat. Per oblidar els merders, segueixo els meus instints i hem diuen que marxi, que faci l'ultima sortida a Bolivia i continui el meu projecte, aixi ho faig i decideixo provar l'Anco Huma, el sostre de la Cordillera Real, amb els seus 6.427 metres, un massis gegant i altiu, alla me'n vaig.Surto de La Paz, com sempre amb el menjar comprat, vaig al Cementerio i alli despres d'una estoneta marxem cap a Sorata, el paraiso terrenal, que diuen ells. El viatje transcorre be, ja es el tercer cop que vaig cap alli i despres de creuar el Alto, bastant Altipla, desviant-se del Titicaca, arribar a Achacachi i comencar la carretera que baixa fins a Sorata. Estan en obres, hi el que els queda, lo bo es que els obrers treballen vora la carretera i el conductor no te precaucio ni res, va sempre just que no ens en emportem algun per davant. Arribem a Sorata, els nens sortin de l'escola acoloreixen la plaça, les botigues i els 4x4 invadeixen els voltants, ja soc aqui de nou.Vaig al hostal, el mateix de sempre i saludo el Bruno, el noi que em va venir a buscar el primer dia, per portar-me a l'hostal. A la recepcio hi ha la dona grossa, que sempre jeu i mira la tele.El desti em dona la mateixa habitacio i surto a dinar. Em sorpren la tele, esta a punt de jugar el Barça contra el Lio i collons, quin partit mes guapo!!. Acabo a l'hostal, en una habitacio amb TV, amb un grup d'estudiants de La Paz, disfrutant de la golejada al Lio, amb el partidas del petit Messi, quin jugador, aixo si que es futbol.!! Compro el menjar fresc, llogo l'arriero per dema i enllesteixo quatre cosetes, el temps no esta molt be i el vespre comença una pluja forta que segueix durant la nit.
Dijous 20 de setembre, em desperto a les set, surto a esmorçar i miro el temps, doncs esta gris i ja desconfio del que em trobare. A baix ja m'espera l' Alejandro, el meu arriero, te 49 anys, dos fills i es molt educat, un home marcat per les inclemencies del temps i per la duresa de la vida en aquests paratges. Sortim del poble, agafem la mula i amunt. Creuem les comunitats, sembla que el sol vol sortir i m'escalfa el cos, trobem gent i nens, tots tenen paraules i somriures per mi, els quals jo torno encantat, no hi ha res millor que fer-se amb la gent d'un pais tant llunya. Travessem el riu i comença la forta pujada. Passa un ramat de vaques, les quals em fan apartar del sender, doncs son mes grans i tenen preferencia. Continuo amunt, l'Ale em segueix mes avall. Un ramat de cabres jeu en un prat, una dona es pentina mes amunt, en una terrassa i els seus moviments son tant bonics i sensuals que no puc deixar de mirar-la.
Em sorpren l'arriero, puja amb un vedell petit, del grup de vaques que s'ha perdut, en broma li dic...,"hoy comemos ternero".Passem Lachoni, la seva comunitat i continuyem amunt, li agafo mes avantatge, callat i pensatiu continuo amunt. Creuem prats, pujem turons, vorejem un circ i ja som a la laguna Chilata, jo arribo abans i em, trobo un grup, son Txecs i volen pujar l'Anco Huma, pero estan aclimatant i tardaran mes dies que jo, els saludo i espero l'arriero. Menjem tranquils, sota el cel gris i propers al llac, la mula no para de cridar, em diu l'Ale, que crida a un seu company, que sempre estan junts i ara el troba a faltar,es una mula molt llesta i li dic que li compraria, somriu i continua mastegant. Tot el que diua la mula, m'ho haig de carregar jo i ara entenc per que cridava. Vull anar a la mina Titisdani Kollu, on hi ha una barraca ja coneguda per mi. Travesso la vall, la boira es baixa, pero el recorregut clar, ja m'el conec. El pes a l'esquena em fa patir bastant, pero s'ha de fer. Arribo a la bretxa, descanso un xic i creu-ho la tartera que em porta just al costat de la barraca. Hi entro, el toldo blau del sostre fa que dins la llum sigui extranya, pero atraient.

Trobo uns mitjons que em vaig deixar l'altre cop, senyal que ningu s'hi ha ficat. Passo la tarda meditant el pla d'atac, pensant en que el temps millori i creient possible l'ascens al cim, pero la realitat sera la que dictara. La tarda s'enfosqueix, estirat dins el sac, sobre el llit de fanal, fumant un fly i llegint passa el temps volant. Faig el sopar quan es fa fosc, la boira no para de pujar i baixar i els cims s'amaguen rere seu. Em poso a dormir, abans pero el ratolinet de la barraca em visita, el sento rosegar un ferreguet del fogonet i el deixo fer, m'adormo tranquil, cansat i esgotat, doncs he fet quasi dos mil metres de desnivell, no son osties!!.
Divendres 21 de setembre, el dia es lleva gris, com sempre, pero amb la sensacio de tranquilitat. Esmorço dins la barraca i em carrego la motxilla, abans he amagat sota un gran bloc les bambes uns pantalons i algo de menjar, doncs m'he passat en quantitat. Surto amunt, amb un pes a l'esquena excessiu, pero amb tot el temps del mon per arribar a campo Alto, 5.500 metres, un lloc ja nou per mi. Vaig travessant la muntanya, seguint el sender, saltant de roc en roc, creuant els torrents glacials que baixen del Shultze.

Arribo a Laguna Glacial, el dia s'ha obert un xic i el sol m'escalfa. Les vistes del llac i dels cims, son bastant clares i aprofito per descansar i admirar el que m'envolta. A partir d'aqui ja no hi ha cami clar, fites i mes fites enganyen, pero segueixo el meu instint a mes del mapa que m'he fet a Sorata. Puja per la dreta del llac, buscant la glacera que baixa, un cim rocos i altiu, punxegut que impresiona lo seu. Aqui el cansament es foll, la motxilla pesa, l'alçada s'acusa i vaig parant sovint, sobretot per que el cami es perd cada moment. Una morrena rocosa es posa davant i la pujo fins al seu pla, on runa i mes runa em porta fins sota uns turons rocosos, alli em sorprenen els bivacs, aqui es el Campo Alto, em sembla, jejeej!!!!Tinc la glacera a dos metres i la muntanya rocosa a deu metres, estic al mig de tot. Com ones de mar congelades, la glacera gran i amenaçant em dona bones sensacions.El sol fa que un llaquet interior, dintre del gel i tingui aigua, aprofito i omplo la garrafa, aixi ja no ho tindre de fer mes.Monto la tenda, miro al voltant, l'Anco Huma esta tapat pels nuvols, pero decideixo sortir a fer una inspeccio i obrir un xic de traça a la glacera, doncs no hi ha traça ni res. Vorejo entre gel i roca, fins un coll, alli ja m'haig de ficar dins i aixi ho faig. La glacera es enorme, gegant, em sento tanta poca coseta, pero atent i feliç vaig obrint un cami, creuant els penitents, saltant petites esquerdes i fent un cami imaginari, el qual resulta bastant divertit, lo bo, es que no se on vaig, doncs no veig la muntanya, ni per on es puja. desde un bon tros amunt, em giro i miro enrere, huala!!, quina inmensitat de cel, de glacera, de tot.

Torno enrere, doncs es tard i ja estic cansat per avui, he obert un cami dins el gel d'una hora, almenys dema sortire de fosc i es fara de dia dins.Amb cautela torno enrere, xafant mes fort el cami que he fet i gaudint de les formes i els colors del gel, que silencios es va movent. Arribo al camp, el cel s'ha obert un xic, la natura esta tranquila i aprofito per sopar fora, admirant els nuvols i les crestes, com juguen a l'amagada.El fred glacial i la foscor em fan entrar al sac, abans pero veig la lluna, que bonica ilumina el paisatge i fa el relleu al sol. Dema sera dur pero en tinc ganes, l'Anco Huma es una muntanya amb historia, el primer a pujarlo, ara fa uns cent anys, va ser la Miss Peck, una alpinista anglesa ben extravagant.

Dissabte 22 de setembre, el despertador sona a les tres, sota el meu cos uns roquets m'han masegat tota la nit, m'han tingut despert i atent a tot i el temps ha semblat aguantar. Faig l'esmorzar desde el sac, em vesteixo en el mateix sac i be inclus marxaria dins del sac jejeje!!A fora fa un ventet agradable, es veuen les estrelles i aixo em fa sortir amb ganes, tot i aixis uns nuvols foscos es divisen als altius cims, l'Illampu i Anco Huma. Surto amb el casc i el frontal iluminant la tartera, el silenci que regna nomes es trencat pel moviment lent i pausat del gel, que espatega de tant en tant.

Entro a la glacera i com un joc, amb la llum enfoco els meus passos, els del dia anterior i es distret i gens cansat. Doncs arribo al top del cami a les cinc i mitja, falta mitja hora per fer-se clar i ja m'he quedat sense cami. Amb l'orientacio del dia anterior continuo per una pendent bastant franca, pero al arribar mes amunt unes esquerdes gegants i uns seracs em barren el pas. Distret no m'he adonat que el dia es ben gris, la boira ja ha entrat i estic al mig del tot, ho del res. Atent, molt atent, intento orientarme, imagino el cim al meu davant pero no ho se, no veig a cinc metres. Salto esquerdes amples, travesso algun pont de gel de conte i quedo bocabadat amb l'entorn, tot es blanc, tot ha perdut el seu relleu i jo, jo al mig de tot, collons!, quins nervis, estic ben atent a tot, pero el canvi de temps no ocurreix i el vent i el fred em fan decidir a sortir d'alli, doncs no se on soc, ni on vaig. La traça, tant amiga com sempre em treu del merder, pero estic decepcionat, no se que fer, estic molt be, pero no veig on vaig i no vull fer una bestiesa. Mes avall surto de la boira i a l'esquerra diviso una cresta roicosa, just al costat de la glacera. Obro un cami nou i m'hi acosto. Es bonica i les ganes de pujar em tiben. Remunto una cresta de roca bastant descomposta, mirant els blocs ja es mouen, sort que la boira m'agafa tot al voltant, pujo decidit, amb compte doncs els rocs tenen una petita pelicula de gel i patinen lo seu.

En poca estona ja estic al punt mes alt, tot es blanc, no veig el que m'envolta, estic a 5.952 metres i decideixo batejar el cim, com la Punta Solitaria, per les sensacions i la situacio. Assentat, menjo i espero un canvi, un canvi que no arriba. Baixo i decideixo seguir el que em sembla una aresta de neu que porta a una altre cresta mes al sud, mes altiva. Pero no veig res i al final m'acollonen els seracs i les formacions que em sembla veure, tiro avall rere la meva traça, que aquesta si que es seguro. La boira al baixar es queda enrere i veig la cresta rocosa de sobre el campament, te una pendent de neu molt maca, uns 150 metres de poca pronunciacio, uns 50graus. M'hi fico i gaudeixo d'una pujada ben bonica, el Titicaca sobre uns nuvols ben compactes es veu ben blau, sota meu una glacera ben penjada cau, cau uns cents de metres fins a perdres en les valls baixes. Les sensacions son intenses, paro al mig de la pendent, faig fotos, em sento be i ara content per veure el que m'envolta. Arribo al cim i collons la boira arriba amb mi, els dos ens fem la foto i despres ella marxa, mentres jo, assentat en un gran bloc admiro els desnivells. Començo la cresta i baixo un collet, bastant exposat per sortir en una punta on unes banderes d'oracio, onegent amb el vent. Com elles, em quedo amb la brisa fresca i rapida que corre. La baixada fins a la tenda es dura, un xic boja, pero la gaudeixo a tope i tambe paro en un balconet, doncs ara veig l'Illampu i el Shultze, pero a vista de rei. Ah,la punta que he fet, com que no te nom tampoc, la batejo com Puca Punta (punta roja en quechua), doncs la seva pedra te tons ataronjats i rojos, depenen de la llum que es reflecteix. Arribo a la tenda content i cansat, fotut per no poder fer l'Anco, pero aprofitant el que tinc i les ganes no baixen, dema ho provare de nou, que collons!!. A la tenda menjo,reposo,escric........el vent i els nuvols van corrent, el solet surt de tant en tant i jo surto amb ell, es bestial la sensacio que tinc, sol, ben sol, pero feliç..., ben feliç, osti no se com explicar el que es viu en aquests moments. Sense rumb, surto a caminar, salto de bloc en bloc, sense ordre, nomes em deixo portar i arribo al collet proper, la muntanya cau per un corredor, molts, molts metres avall, el gel aguanta com pot, pero el desgel el guanya i ja la paret es ben pelada. Pujo una cresteta, jugant com un colibri, de bloc en bloc, parant i mairant i donant-me compte realment d'on soc, tant amunt, tant lluny de tot, pero tant a prop de mi, del que penso, del que soc. Diviso unes figures que es mouen, son els Txecs i ens saludem amb una aixecada de braç i un crit. Baixo on ells i els explico el plan que m'he trobat, ells pujen a aclimatar i tornen a baixar a dormir a la laguna glacial. Amb el meu angles d'Oxford els explico la situacio, ells continuen amunt i jo em quedo a la tenda. Aviat una petita nevada entra pel sud, neu congelada i vent fred, jo dins la tenda ni m'hem adono, els Txecs aviat baixen, em saluden i continuen el seu cami, torno a quedar sol, tot silencios, tot quiet, tot massa. El mal temps continua un xic, aprofito per escriure, menjar i meditar el pla de dema, si no puc fer l'Anco, he decidit provar el Huacana, un 6.200 metres, ben a l'oest del circ, pero que almenys ja he pogut traçar la seva ruta, aixo si tot mentalment jejeje!! Uns nuvols pentinen l'aerea aresta del Illampu, passen fregant la neu i jugant amb les formes. Surto fora, el dia m'avisa i em trobo amb imatges inolvidables. Remunto un xic la cresta propera, amb les vistes a tots costats. Qui diu que Bolivia no te mar?, em sorpren un gran i compacte mar de nuvols, em tiraria i segur que m'aguantarien i em farien viatjar pel cel. El sol esta per sobre seu i us juro que aixo ni pintat, es art, art en esta pur, massa!!. A l'altre banda, els cims son nets, nomes l'Anco esta tapat pel seu vel blanc, impenetrable. L'Illampu i el Shultze, tambe la Punta Elisa (el cim que vaig pujar fa uns dies) creen colors i formes irreals, el cel a agafat un to blau molt fort i ostia que en soc l'unic privilegiat observador, estic orgullos d'on soc, del que faig, del que soc i com no m'enrecordo de tots, dels amics, familia, la gent que estimo i que es la rao per seguir endavant. Torno a la tenda, amb el regal sota el braç, menjo amb mandra, doncs a 5.500 metres ja costa obrir la boca, pero s'ha de fer. Em fico al sac, notant el collons de roquets que es claven al cul, a l'esquena, ja els conec de la nit anterior i avui tornaran a ser companys. Em moc i em poso com puc, pero al moment ja estic en una altre posicio, cagant-me en tot, pero es aixi. Em costa dormir, pero ho faig, durant la nit em sorpren un soroll a la lona, nooooooooo...!!!, osti esta nevant i amb ganes i tot esta ben tapat, ben gris. M'adormo, amb la sensacio de que la muntanya no vol que hi puji, tot i aixi el dia abans he fet la fita, pels Apus i la Pacha Mama, per que em protegeixin dels perills i em donguin la força i salut necessaria per pujar, ells son savis i la seva resposta potser no sera molt agradable.

Diumenge, 23 de setembre, les tres i trec el cap per la tenda, fa vent hi ha nuvols, collons i tot es blanc, la tartera ha quedat ben tapissada i la glacera, amb la meva traça, deu haver quedat en l'oblit. Resignat em fico al sac, no puc sortir al gel, doncs no sabre on anire, decideixo esperar a les cinc i sortir a les sis, ja mes clar i aixis provar el Huacana, que es la segona opcio. A les cinc torno a despertar, el dia es gris, pero les ganes em poden, esmorzo i surto a fora, vestit i amb el nord clar. Un vent gelid m'ha deixat la barba gelada. La tartera es un show, patino i patino sobre els rocs i si no patinen ells sota el meu pes, com borratxo travesso fins el gel. Es fa clar, els colors son grisos la meva traça a desaparegut, pero no totalment, de tant en tant diviso un lleuger extrany al gel i aixi vaig fent de nou el cami i l'orientacio em porta per bon cami.

El dia es lleva vermellos, els nuvols reflexen la sortida del sol a l'oest, pero a mi no m'arriba cap llum. Les valls de Sorata, l'altiplà i tot el que hi ha al nord, es desperta amb unes llums magiques, aixo si..., amb els nuvols ja voltant i mandrejant pel cel. Em desvio, vaig a l'oest i no veig el cim, pero aquest si que se on es. Passo pel costat de la Punta Solitaria i travessant de costat pujo una pendent que m'acosta al collet, on haig d'entrar per acostar-me al cim. Unes esquerdes bestials m'envolten, pero la boira agresiva ho tapa tot. Pujo una rimaia, em coloco sota el cim o aixo em penso i començo una pujada forta pendent amunt per buscar l'aresta que marxa fins al cim o aixo semblava desde el campament. I aixi es, arribo a una aresta, la neu es tova, m'enfonso i s'afoga el meu respirar, no se on vaig, no veig ni a un metre quasi, ni relleus ni res, tot blanc, tot pla, tot neu........i massa, arribo en un lloc, hi ha tres arestes que s'ajunten, totes cauen avall, aixo es el cim, el Huacana jejejeje!!! Passo una estona al cim, amb la barba congelada i esperant que la Pacha Mama em doni uns minuts de vistes, pero res...., vent i fred, decideixo baixar, pujare una punta rocosa, que he divisat a la dreta del coll, just a l'altre banda del cim.

Baixo per la profunda neu, salto, canto i desgrimpo l'ultim tram mes dret i congelat. Arribo al collet, el travesso i começo una altre pujada, no tant forta, ni tant llarga, aquesta em deixa just en una aresta que em porta a un cim rocos, punxegut i ple de roquets petits. Abans al vorejar per sota aquestes parets, m'han semblat que la roca i les formes, semblaven les de les Dolomitas i aixi batejo el cim , Punta .Dolomiti de 6.060 metres. Aqui s'hi esta millor, faig fotos, menjo, m'hi poso be i ocorreix el miracle........la boira comença a marxar com per art de magia, poc a poc, lentament s'obre un mon grandios. Tot, tot es veu, els desnivells, els cims, el llac, els nuvols que corren per l'altiplà, les arestes, la glacera gegant, l'Illampu, el Shultze, tot, tot menys l'Anco Huma que al ser el rei s'amaga dins el seu palau de nuvols. La camara va boja, els colors i les formes em posen a mil i canto sol al mig de tot. Passo bona estona al cim veient la glacera que cau molt avall propera a les mines de Milluni. La baixada es rapida, pensatiu i complagut pels Apus, repasso el que haig de fer, baixar fins a la barraca, dormir alli i dema anar a La Paz. Arribo al campo Alto, el sol es fort, la calor extrema, suor i mes suor, sed i mes sed. Desmonto tot, ho escampo pels rocs i aviat ja es dins la motxilla. Trist i pensatiu marxo del lloc, hi he estat molt be, pero tambe m'ha desgastat el cos i la ment, necesito baixar i com sempre, espero tornar a pujar, l'Anco es queda aqui i jo, jo ja tornare. Amb el pes, el cos es torna bastant tonto, l'equilibri es perd un xic, pero perdo alçada rapid. Em creu-ho amb els Txecs, son quatre al final els que pujen, creuem unes paraules io els desitjo sort, ells com animes mortes es van anem movent per la trencada pendent, plaques i blocs, blocs i plaques..., a sota d'especador la Laguna Glacial, amb les glcares que l'alimenten i el seu color verd brut. Arribo al llac, el passo i continuo baixant, els nuvols i la boira ja tornen a pujar, tots venen de Sorata, sembla que tinguin la fabrica alli mateix. Em fico dins la boira, de sobte un so estrident, collons!!, trons, tempesta, pero noi ara ja ets aqui, has de baixar, has de baixar!!. M'enganxa una lleugera pluja, el cami es torna relliscos, perillos pero corro i corro..., doncs no vull quedar fregit per un llamp. Cada tro em dona la posicio de la tempesta, la sento a prop, els piolets em cremen a l'esquena. Sota la boira corro com boig i per sort, una clariana em mostra la barraca, ja hi soc a casona!!. Entro dins la barraca i la pluja comença a ser mes forta, cau pedra, trona, pero jo ja estic dins la barraca, eixugant la roba, pero de suor. Ho trec tot, ho deixo ben posat, sembla la meva celda. Espero que pari, pero no para o pluja o pedra. La boira ho envaeix tot, em fico al sac i m'estiro cansat i pensatiu. Para a les cinc, surto a fora a passegar i vaig a buscar la roba i el menjar que havia deixat. Ho trobo tot i torno a la barraca.ja es va fent fosc, el dia va jugant com sempre, nuvols, aigua, boira, vent....... faig el sopar, m'ho foto i rapid em fico dins el sac. La nit sembla tranquila, una gran lluna es transparenta en el toldo blau, pero a vegades es perd sobre la boira. Em desvetllo de cop, unes llums i un sorolls m'han exaltat. Collons...!!, quina tempesta, trons i mes trons, aigua, vent fort, sembla que el mon s'acabi (com deia el Grasset), jo dins el sac em resigno a escoltar i viure l'experiencia, m'adormo i tot s'acaba.



Dilluns, 24 de setembre, em desperto, ja es clar, son les 6, pero no em llevo fins i mitja. A fora boira, grisor i pluja, no, merda!!, que haig de baixa.... Faig l'esmorzar tranquil, esperant que la pluja remiteixi i surti el sol i uns collons!!!!! avui mana el mal temps i aixi ho entenc. Haig de marxar, carregat, cansat i sota un plujim que va canviant. Es dur, pero haig de sortir, dema pot ser pitjor. Creu-ho la bretxa i arribo a Chilata, on uns turistes em demanen informacio, els dic la realitat, avui no veureu res de res. Amb pas rapid perdo alçada, tot entre la boiras, pero aquest cami m'el conec be, conec totes les seves interseccions, els paisatges, les formes..... I arribo a Lachoni, la comunitat del Alejandro, l'arriero. El desti fa que m'el trobi pujant, anant al seu hort (xacra), li dono el menjar que m'ha sobrat i conversem un xic, la seva cara demostra un agraiment sense precedents, s'el veu feliç i jo encara ho soc mes de veur-ho aixi i li dono paraula que quan retorni el trucare a ell directament. Els nostres camins es separen, com s'han ajuntat. Baixo el sender, saludant a les mamites i a tot deu que es mou. Una musica de trompetes sona a la vall del davant, al mati i ja estan en plena festa. Trobo gent de comunitats que obren un forat, faran passar un tub per aigua, hi ho fan a la "vieja Usanza", pic i pala sobre un terra rocos i mal parit. Son l'ostia, riuen i xarren, em parlen i em demanen jo tambe els demano coses i el cami es fa mes tranquil, mes intens. Els animals pasturen sobre la terra molla, aqui ja no plou, pero ha plogut i els arbres i els conreus deixen caure les gotes, la frescor del dia corre per tots els pors de la pell. Arribo a Sorata, com un naufrag, amb les botes grosses, la gran motxilla, els pals,la gent em mira curiosa, els entenc..... Volto pel poble, compro pasatge per La Paz i ja penso en Ecuador, el pais que m'espera, un extrany per mi, fins d'aqui uns dies. El viatje de tornada es tranquil, be..., no gaire, punxem una roda amb la Vanette i tambe ens trobem unes carregues que han caigut d'una altre combi. la Cordillera esta amagada sota una densa barrera de nuvols i nomes l'Illimani ens saluda al arribar altiu i sencer. Dies intensos, paisatges intensos, pais intens........


salut i força!!

Els dies passen, les plujes s'acosten


17 de setembre, Hola amics, com us va?, com esteu despres de les vacances??Jo per La Paz, si, si, la capital de Bolivia, la ciutat que m'ha vist mes matins, mes tardes i mes nits. Fa dies, que dies, mesos..., havia de començar l'expedicio del IMAX, pero problemes i mes problemes estan surgin de tot arreu, siguin de logistica,de pressupost, desastres naturals, no ens escapem de cap, pero amb paciencia i il.lusio, he aguantat molt temps, sempre aprofitant els dies, sortint i
escalant, coneixent i viatjant. Ara estic en un punt mort, fa dies que el meu cap comença a preguntar-se si val mes la pena quedarse i esperar o seguir endavant amb el meu projecte amb força i ganes, doncs queden tres paissos i alguns cims que pujar.

Per altre part, no puc deixar de lamentar els problemes que hem tingut amb els d'IMAX, seria una experiencia bonissima per tots, per tots i aixo fa molt mal, veure com s'esborra un somni ja mig creat. Tinc la ment forta, estic esperant la senyal que em faci decidir o quedar-me o moure'm, moure'm i creuar Peru fins al Ecuador on un mon nou i salvatge pais m'espera. Tot i aixi aquesta expedicio pot ajudar mes el meu projecte i per aixo espero pacient com un roure que veu arribar el foc d'estiu. Nomes dir-vos que tot va be, La Paz esta sumida en problemes, els de Sucre, la ciutat blanca, vol ser la capital del pais (com segles enrere), pero els Paceños no es volen deixar fotre, manifestacions, disturbis, ferits, detinguts,crits i fum.......Bolivia es mou!!.
El temps ja ha canviat un xic, el cel es lleva blau i clar, pero a les deu del mati ja es ple de nuvols que creuen el altipla i s'enganxen a les serres mes properes, ventades i nevades et sorprenen i et fan recular, no son els millors messos per anar a filmar a la muntanya. Fa tants dies que volto per la ciutat, per alguns carrers.......que la gent que viu o treballa per on jo pasejo ja em coneixen, ens saludem, parlem d'algun tema, be..., que faig vida de Paceño i m'hi sento be, pero necesito currar o marxar..................

He conegut Catalans residents a la ciutat amb ells hem fet sopars i festivals, el dissabte una paella i ahir un peix de la selva, un Pacu d'uns deu kilos, un festi que va preparar el Pere Comes, un fotograf de l'Escala,un tio molt maco i bon cuiner,jejejeje. Be, amb el cap revolucionat, anire esgotant la meva llarga paciencia, pero,si el desti vol que segueixi pujant pel continent, haure de pendre una decisio, doncs els de l'IMAX sembla que de sobte s'obliden de nosaltres.

Cuideu-vos molt, aviat el dia sera fred i la nit fosca i gelada. Salut i força!

Als Berrugos, bona festa Major 2007, ara que.... per festa major la meva, tot l'any,jejejeje!


Salut i força!

diumenge, 14 d’octubre de 2007

El Alto, propera parada... Huayna Potosi.














Els dies passen, les noticies sobre l'expedicio de l'IMAX son difuses, dema venen.., no el dijous, el material es pot demanar, hi ha un container encallat al Peru......, tot uns merders que a mi em fan sentir inservible i als altres el mateix, esperem i esperem i les noticies arriben grises. Per sort, mentres dino amb el Ruben, el soci del Didac. Em troba la Elena, una noia madrilenya que vivia a Puigcerda i que jo vaig trobar en el meu viatje ja fa sis mesos a Xile, al Pucon, la zona del volca Villarrica. L'Elena es molt riallera, menuda i amb una força interior molt potent i aviat ja ens varem entendre. Ella volia fer un cim, el Huayna, que se li resistia per culpa del temps, jo amb el Huayna ja bastant conegut volia una altre opcio, pero al veure que les condicions climatiques eren pessimes, vaig estar d'acord, doncs l'ascencio sera molt mes dura, amb neu
nova.





Dissabte dia 8 de setembre, ens trobem amb les grans motxilles al mig de La Paz, d'alli agafem una combi que ens treu del centre, doncs anem al Alto, la ciutat que reposa a l'altipla. Passem a un altre transport, sota les mirades curioses de la gent que volta pels carrers. Agafem una combi i ens deixa a plaça Ballivian, d'on surten els transports cap a Zongo i que passen pel camp base del Huayna. Soroll de claxons, mercat de fruita i verdura per les aceres, gent amunt i avall i un fred intens, doncs a 4.100 metres pasen baixos. Entrem en un "alojamiento"es un pis interior, amb les parets en obra vista i l'habitacio te dos llits, el que volem, alli deixem tot i sortim a comprar fruita pa i verdura, lo fresc. El fred es torna intens rere la foscor del vespre i entre basures i gossos anem a dinar, en un pollo frito, la gent curiosa ens mira, jo em sento tranquil, doncs deien que l'Alto era perillos, en canvi, es igual que a tot arreu, on hi ha molta gent. Tornem a casona, cau una lleugera pluja, que s'intensifica durant la nit. Dormim i sentim les gotes......






Diumenge 9 de setembre, la pluja no ha parat, son les cinc ens llevem i ens vestim. Ens preparem per sortir, a les cinc i mitja hem d'estar al garatge on hi ha la parada. Arribem a la parada, sota un xafec fort i fresc, la gent passa amunt i avall, despertant la ciutat. Pujem per sort al primer que surt i sortim sota la pluja i amb l'indiçi de l'albada al cel. La pluja en el cami es torna ne i els problemes es fan visibles, la furgo va de costat i una gran nevera que portem es balanceja amb perill. Arribem al refugi base, la nevada es intensa, el bus desapareix fent les
roderes a la neu, els blocs i les pendents del voltant son blanques, tot es blanc i nosaltres busquem la calor d'un refugi per canviarnos el calçat. Ens trobem un curs de rescat, es per als guies, on al mig hi trobo el Norberto, el guia que el 2005 em va acompanyar al cim del Huayna, ja ha plogut molt, pero som bons amics. Sortim rere els guies, ells van al glaciar, nosaltres ens trobem la traça nova i aviat ens posem a obrir cami, com que es conegut anem fent, el cel s'esta obrint, almenys una estona, l'Elena radiant, somriu sota la seva caputxa i va tirant amunt. Arribem al refugi, junts amb el Ruben, el guarda i amic nostre, jejeje! Ho deixem tot, estem sols, tranquils menjem i bebem, el dia s'esta posant un xic bo i decidim sortir a obrir traça, doncs nomes queda una lleugera traça d'una gent que ha baixat de matinada, retiran-se. Sortim fora el refugi, fa vent, ens despedim del Ruben i sortim amunt, la neu envolta i tapa tot el que te relleu, una catifa blanca dona sensacio de tranquilitat. pujem i pujem, els nuvols juguen amb els cims que els envolten, de sobte es veu un cim, de sobte un nuvol gegant el tapa. Les distancies es fan enormes, la petitona Elena, sobre la neu verge va seguint la traça, rere seu un mon magic. Pujem fins al Campo Argentino, la neu ja tapa la traça i obro una de nova, em canso pero gaudeixo de les vistes que la boira s'encarrega d'amagar. Parem mes amunt, just al arribar al primer resalt, hem pujat bastant i estem be, pero el cel es torna a tapar i la neu cau en silenci, en pau. Bocabadats, mirem la glacera, es blanca i verge, la neu a les arestes te formes fantastiques i les esquerdes es tapen un xic i son menys agresives. Tornem avall, sota la nevadeta, parlant i desitjant que el dia sigui millor l'endema, pero amb traça ja feta. l'Elena amb bona aclimatacio, dema ho provarem, aixo almenys. Arribem al refugi, la boira torna a tapar els voltants, pero algunes figures apareixen. Ha arribat mes gent, el refugi s'ha omplert i el que semblava una nit placida, es tornaria en ambient nocturn. Saludem als nouvinguts, entre guies i clients son uns catorze i les seves motxilles ja reposen a la paret. Anem a llegir un xic i agafar caloreta despres de la sortida, pero baixem aviat a a fer el sopar, doncs es tard, son les set i es fa fosc, la gent ja ha sopat, nosaltres sorpresos, entrem a la tenda cuina. Alli cuinarem, amb els guies, en Ruben i el Miguel estaven cuinant, i els ha sobrat menjar, ara ens ofereixen el que els ha sobrat, i nosaltres feliços i amb gana degustem la sopa i la pasta cuinades amb paciencia i amor. Parlem una estona, els guies riuen molt, els fan gracia les noies de muntanya, son un xic masclistes, pero no ho fan amb mala fe i l'Elena es l'objectiu de les seves preguntes i els seus canvis a Aymara. Tornem al refugi, al sortir de la tenda i entrar al refugi, una nevadeta fluixa ens sorpren, un vent fred recorre el collat i la boira persisteix en la foscor, pregem per dema. Pujem a dormir, tots ja dormen, alguns ronquen, algun es tira pets, pero la nit passa tranquila a dins el refugi. A fora la tempesta es va fent mes forta, llamps i trons, neu, vent, collons quin ambient. Fins que queda en una nevada continua i un vent fort.



Dilluns, 10 de setembre, Dormim fins les dues, abans ens han despertat altres veus, de guies i clients i una frase, "esta nevando y haciendo viento, pero probamos!". A partir d'allo el meu cap ja comenca a rumiar,pero a les tres ja estem esmorçant a la tenda, fora el vent bufa xiulant, pero estem tranquils, l'Elena mostra el seu caparro dins la caputxa i el seu somriure continu, "vamos
Elena??", i sortim fora, amb els grampons posats, creuem el planell de blocs i entrem al glaciar, collons, la neu emprenya, pero el paisatge es bestial, no veig res, nomes vaig seguint l'oportuna traça de l'ultim que ha sortit, be i a mes hi ha gent, aixo es bo, obrirem traça junts, aixo pensava.
El cel fosc i tancat, nomes els flocs de neu surten de sobte, del no res. El vent bufa a favor i aprofitem aixo la primera pendent, on arribem ja escalfats dels metres guanyats. Començem a vorejar unes roques, estan ben nevades, es precios, nomes hi ha neu, no es veu res mes, mes amunt, un grup il.luminat pels seus frontals puja per la traça. Aviat nosaltres som on eren ells i la seva traça ja comença a taparse. Mes amunt tenim problemes intestinals i sota la tempesta pateixo les rafagues de vent i neu al meu pompis, quins minuts! Sortim al campo Argentino, alli les llums son mes properes, l'Elena i jo pujem be, pero soc conscient del temps i de la neu a dalt. Mes amunt atrapem un grup i en baixa un altre, es retiren, molta neu. Nosaltres pensatius, tirem amunt, hi ha un grup davant nostre i aixo ens impulsa endavant.



Arribem al primer resalt, sembla que ha parat de nevar, el despertar del dia comença a reflectirse en el gris paisatge. Nosaltres ens trobem el Natxo i la Begoña, d'Alicant i Andalusia, amb un guia i amb bones vibracions. El guia ja obria traça i va pujar el resalt, rere seu l'Elena i jo varem tirar amunt, assegurant una ample i glaçada esquerda i sortim en un collet, alli el vent i el fred ens reben de nou, pero al horitzo es perfila el dia. Arribo alli, tot es blanc, no es distingeix res, el cami ni en somnis, tot per obrir, em diuen per on tirar i començo a obrir traça. El dia es lleva, mentre jo bufo i renego de la neu, collons com pateixo, i aixi passen els turons, ara per aqui, ara entrar al forat i sortir per l'aresta, i les cames enfontsant-se en la neu, fins als genolls, fins els tormells....... Per fi, el sol ens comença a escalfar, l'Elena esta molt be, riallera fa fotos i treu aquella força interior que l'habita. El sol porta bons desijos, jo,encara ho veig un xic fotut, pero sembla que el dia ens dona l'oportunitat, s'haura de provar. I comenco a obrir traça vorejant la rimaia, pujo un turo i ja soc sota la gran pala, que rebosa de neu i em fa pensar en algun allau. Alli descansem, deixo el pal i bebem un xic, doncs l'esforç es considerable i encarem la part final, els 150 metres de pala, avui amb uns seixanta centimetres de neu afegits, per gaudir a fons. Travesso una esquerda molt perillosa i surto a la pala, l'Elena rere meu, lluitant i gaudint com jo, La rampa es plena de neu, els peus patinen amb tanta nata. Pero garrotades amb els piolets, on enfonso els cotzes i bones pinyes amb els peus son els aliats en aquell fotut ascens. La neu sembla aguantar, la por a un allau marxa. Seguim tirant, l'Elena pateix, la cosa es posa forta, ella mai havia estat en aquesta alçada i avui ha estat ja un dia dur. Lluita com lleona i metre a metre li guanyem el pols a la neu. Passem un resaltet i despres ja sortim vora l'aresta, la pujada ens ha privat de veure el gran dia que fa, el cel es ben blau i les muntanyes ja brillen amb el sol, nomes una boira espesa puja amb la Elena, els ultims metres fins al cim, el verge i inmaculat cim, on la neu brillava i tenia formes de somni. Arribem i la vessant oest ens saluda, hi ha algunes cornises carregades de neu i les formes son tant boniques que somriem contents.


L'Elena al cim del Huayna, la seva muntanya mes alta, 6.100 metres, i jo de nou a cavall de les seves glaceres, pero amb una aventura molt mes dura i amb una felicitat molt intensa. Gaudim del sol, de les vistes, del munt de coses que ens passen pel cap al estar alli dalt i sentirte viu i sencer. Fem fotos i busquem els altres nois que pujen per un altre ruta, menys dreta, pero per mi mes llarga. Quan començo a baixar la somrient Elena del cim, ells surten a l'aresta, pero a mitja hora del cim encara. Nosaltres anem baixant, asseguro i baixo l'Elena i despres desgrimpo anar fent, aixi dos cops fins que decidim sortir enrere, sense corda i aixi baixem fins l'esquerda i sortim de la pala, suats, exhausts pero feliços. L'Elena cau per la profunditat de la neu, doncs el cansament sens nota. Reposem un xic sota la pala, la neu profunda i el sol, ara molt picant ens fan correr mes per sortir d'alli, bebem un xic i desfem la fonda traça que en baixada sembla millor de trepitjar. Tot i aixi patim bastant, caiem, ens enfonsem, riem i parlem......La travessa per sota la pala es un xic dura, pero un crit desde el cim ens treu de lloc, ja han fet cim, ja han arribat a dalt, els guies i el Natxo i la Begoña, felicitats per ells, han donat tot el que tenien.
El dia es torna a tapar, de sobte estic orientat, pero quan la boira baixa perdo el nord, la traça es tapada per neu nova, i jo amb por i nervis,vaig fent una passa rere l'altre, esperant que sota meu s'obri el buit. Pero junts, amb l'Elena anem desxifrant el cami i les pors passen de cop, quan
el cel s'obre i veiem el resalt ja proper. Descansem a dalt, el temps torna a taparse, es mortal. Preparo un rapel i baixa ella, cuidant-se del resalt final, arriba a baix, despres jo desgrimpo i m'ajunto amb ella, ara ja esta, nomes una gran travessia ens separa del refugi. Pero collons, quin merder, la neu ens tomba, la calor del migdia es fica entre la boira i ens fa suar les ungles. Ja sense corda reculem tota la planicie, arribem a Campo Argentino, unes banderetes vermelles senyalen la inexistent traça, que haig de tornar a fer, mare meva..., quin dia de neu!!.




Les vistes s'obren un xic, veiem el Chacaltaya, el Tikimani i altres cims, pero cap-cots i pensatius, anem travessan la pendent que ens porta sobre el refugi. No s'hi veu gaire moviment, nosaltres plens d'energia, pero exhausts fins als peus, ens arrosseguem fins la porta. Preguntes i observacions de la gent, como esta la ruta?, llegaron a cumbre?, y mañana que tiempo???..... Per fi, tranquils, preparem la motxilla, menjem un xic i sortim direccio camp base, es tard ja son les tres de la tarda i no tenim transport de tornada i el bus public ja ha passat. La baixada, entre rocs i blocs tapats per la neu sens presenta complicada, pero tranquils amb la feina feta i un somriure de felicitat, conversem i baixem fins a la base de la glacera vella. D'alli, mitja hora i ja som al refu del campo base, on trobem un grup de guies Bolivians, els estan fent un curs de rescats a la muntanya, alli em retrobo amb el Norberto, el guia que fa dos anys em va acompanyar al cim del Huayna, ara ja n'he apres, jejeje, he tornat quatre cops sol. Decidim sortir a fer dit, pero el temps es torna fred, boiros i trist...no passa cap cotxe i les pors d'una nit aqui baix resonen als nostres cansats cervells. De sobte els guies del curs surten, diuen que volen anar a La Paz i que llogarem una furgo per que ens vingui a buscar. Les coses canvien de sobte, passa un Landcruiser, amb dues persones. Doncs els guies el convencen per que ens porti a tots, nosaltres som onze, pero no se com ens fiquem tots tretze dins el 4x4. Somriures i crits ens acompanyen cap al Alto, les vistes s'obren, el cel ens dona la oportunitat de gaudir de la vista del Huayna i amb un somriure d'amistat, una mirada a la muntanya i un encontre dels nostres ulls ens felicitem de l'ascencio.


Gracies Elena, gracies muntanya, gracies amics, a tots els inadaptats, gracies!!!!!


Salut i força!

Circuit del Illampu, entre boires i gegants.

31 d'agost, data fatidica a les Espanyes, que a mi a La Paz, no em suposa cap marca, nomes que els dies passen, el temps s'espatlla i l'expedicio IMAX es va retrassant, jo amb les pors de que el temps espatlli el projecte si es massa tard, m'endinso en una nova volta. A l'agencia un client angles, el Keith, ha llogat el trek del Illampu, set dies donant la volta al seu massis i tornant vorejant l'Anchoma, el pic mes alt del massis. Jo, encara no se amb quin carrec me'n vaig amb ell, com ajudant, per veure i conseguir material fotografic que a l'agencia li anira be per publicitar despres. Sortim al mati, jo i l'angles, ell es llarg com un Sant Pau, te 57 anys, s'ha jubilat fa poc, la seva cara i els seus gestos em recorden el meu pare, i tot i la manca de conversa, doncs el seu castella es sota minims i el meu angles es "anar fent", ens entenem prou be i fem el viatje fins a Sorata molt mes entretingut. Passem l'altipla i els nuvols s'enganxen a la propera Cordillera Real, al est i a l'oest el blau del Titicaca es va descobrint, fins que ens desviem cap a Achacachi, alli ja nomes veiem que altipla, gent, animals, comunitats i nuvols, nuvols que amaguen la bonica cordillera.Comencem la baixada a Sorata fins als 2.600 metres, la ruta esta en obres encara i entre parades i esperes arribem vora les dues a Sorata. El poble esta igual de tranquil que quan el vaig deixar, la seva gran plaça, alguns vells que seuen als bancs, les combis que es preparen per sortir a La Paz, els nens i nenes uniformats que surten de l'escola, els gossos vagabunds que ensumen i busquen qualsevol indici de menjar.....es com tornar a casa, jejejeje. Anem al residencial on ja vaig estar fa uns mesos i en habitacions diferents doncs ell es client i jo soc currante, ens acomodem i sortim a dinar. Mentres menjem a la televisio em sorpren la "supercopa d'Europa" i el que em sorpren mes es una noticia sobre un tal Antonio Puertas, que va morir per una crisis cardiaca, amb la pell de gallina m'emociono per dins al veure la cara dels companys del jugador mirant amunt buscant-lo entre les estrelles.La tarda passa rapid, em sorpren al correu la Carme, de La Vanguardia que vol que li expliqui el viatje per penjarlo al "lector Opina", content li responc i li envio un petit escrit, que dies despres crea una petita confrontacio,jejeje em fa riure, pero tambe pensar. A la tarda ens quedem amb el Julio l'arriero, ve d'una festa i va mig embolingat amb una carona de felicitat i de bona gent. Parlem i quedem doncs sortirem l'endema a les nou, ell comprara el menjar fresc al dia i sortirem direccio Laguna Chilata, son uns 1500 metres de desnivell força amunt. Sopem junts amb el Keith i conversem el que ens deixa el nostre vocabulari i anem a dormir, jo aprofito per llegir i fumar-me un fly, doncs dins l'habitacio colonial on estic, les sensacions son genials. El sostre de l'habitacio toca el cel, el altissim i els mobles i els quadres son encara de l'epoca on hi vivia la familia d'alemanys empresaris de la goma.





Dissabte 1 de setembre , El dia es lleva enboirat, els ocells canten al jardi florejat del residencial, sorolls de gent i cotxes ressona a fora el carrer. Em llevo, em vesteixo i surto a esmorzar, em trobo el Keit i esmorzem junts, em diu que el Julio em busca, que deu voler aquest ara?, quina por!! Ben esmorzat ens trobem a baix, a "lovie", gran com la sala de ball d'un palau, el Julio em diu que no te lloc per mi a la seva tenda, jo no m'he endut la meva i ara resulta que ell vol que en llogui una als seus amics i a mes em diu que haig de dur la meva motxilla a l'esquena, doncs en una mula nomes hi poden cargar lo del Keith i el menjar. Collons!!, les coses començen a moures, ja destrempat i enprenyat decideixo marxar sense tenda, fare bivac i si "llueve me buscare la vida!!! Sortim del centre per anar a buscar la mula, pel cami trobem alguns borratxos, doncs ahir avui i dema hi haura grans festes pel voltant. Començem a marxar, carreguem la mula, al voltant passem ametllers florits i conreus verds alegren la vista. Algun porc jeu a l'ombra d'algun matoll, els galls volten com gossos, sense nord i nosaltres començem a vorejar les carenes direccio oest, el cami es ample, va marxant a la dreta, anem el Julio, la seva dona, el Keith i jo, la gran familia. Ens creuem amb comunitaris que baixan a la gran ciutat, creuem un riu, ascendim per un torrent, entre desenes de camps que reposen la seva terra, jo carregat amb la motxilla, vaig davant, el Keith rere meu i la familia mes avall. Hi ha bastants senders, es facil perdres i per aixo de tant en tant parem i esperem el Julio. En una comunitat la musica recorre les cantonades de les cases i els estrets carrerons, una nena fa foc amb les peles de les panotxes de blat de moro, al fons dins un camp ja molt trepitjat, hi ha una banda de musica, toquen ben fort, amb ganes i davant seu un grup de gent, tots vestits tradicionalment ballen com bojos, com poseits jo estic lluny, pero captivat, sento la força dels balls dins meu. El cami es llarg, continuem diu en Julio i despedint-me de tres petitons segueixo pujant per les terrasses i turons. Mes amunt el sender es fa pesat, rocs i pols i poques vistes, que s'acaben quan sortim en un gran planell, ja altius la vall queda molt avall, les terrasses semblen pedaços de retalls de roba cosits a la terra. Parem i decidim dinar, un dinar fred que es posa molt be, estirats a l'herba, escoltant un music solitari que entona notes magiques desde un turo amb la seva trompeta, mentres el seu ramat d'ovelles va pasturant prop seu. La dona del Julio va amb unes sabatetes d'ai senyor i ens ensenya una gran ferida al dit gros del peu, sembla inflat i infectada, li curem amb el Keith i descansem un xic mes, ja falta menys.Pujem rere un grup, ells van davant nostre pero no gaire enlla, continuem anant a la dreta i pujant, es un no parar, fins que començem a entrar a les boires. Fa mes fresca, el vent es fort, el paisatge es tapa per moments, jo davant vaig seguint l'altre grup proper i de sobte desapareixen rere uns turonets de roca just a l'altre banda la foscor d'un llac colpeja el cervell, sembla fantastic, com si de dins sortissin dracs i follets. Descanso a la seva vora, veient com la boira el tapa i el descubreix sense un ordre fix. Arriben els companys, un a un primer el Keith i despres el Julio amb la forta mula, "la Marrona". Montem el camp i el Julio em sorpren amb una tenda,"te dije que dormiria fuera", pero al final desisteixo i la monto, tot i aixi li dic que no la vull, per mes endavant fare bivacs. A mes la tenda te totes les cremalleres trencades, els bastons tambe foten goig i la tela......quasi es millor fer un bivac, jejeje!! Surto a passejar pels volts, l'aigua del llac es fosca, no hi ha corrent i sembla no molt neta. M'assento en unes plaques i em fumo un fly mentres contemplo lo fantastic del paisatge. Rere hi ha un gran turo, flanquejat per parets de roca tapiçades per molses i liquens, busco la manera de pujar, escalant un corredoret, pero la precarietat de la roca i un resalt molt bestia em fan recular i torno al camp on per fi ha arribat la mamita. Prenc liquids, doncs el te del Keith es impossible de pendre's i el Julio fa una sopa i cafe. Aviat les ganes de pujar el turo tornen i busco pujar-lo per l'altre vessant, on la paret es transforma en una vertical pendent. escalo uns sis metres i ja soc a la pendent, poc a poc vaig guanyant alçada, el llac es veu mes fantastic, encara que la boira ajuda a perdre's el paisatge. Arribo al cim on una fita i un seient es descubreix entre la boira, m'assento i com en un mon gris, descanso i escolto els sorolls que m'envolten, em fumo un cigarret, no es veu res, el biut es barrega amb el gris fosc i la foscor de la tarda ja comenca a envoltar el llac. Baixo amb les mans a les butxaques, escoltant uns ocells que piulen en una punta, la mula ha entrat a la pendent i tambe esta pastorant rere uns blocs. Per fi diviso la negror del llac, els colors dels companys i el soroll del sopar com s'esta escalfant. Al arribar a baix, el Julio ja em dona un plat de pollastre, m'assento vora el Keith i amb el meu curt i trist vocavulari conversem i menjem amb ganes. La nit ja comenca a entrar, el fred ens refreda els dits, em despedeixo de la familia i em fico en la precaria tenda, dins el sac ja tranquil, llegeixo i em relaxo, el silenci es general, ja no sento res, nomes el vent fred que entra sense trucar dins la tenda.





Diumenge 2 de setembre, fa estona que estic despert, pero no sento soroll, el Julio no ha vingut a cridar-me com li vaig dir. Per fi trec el cap per la porta sense cremallera, ja esta escalfant aigua, el Keith ja mou els peus, s'esta vestint dins la seva tenda, rapid em vesteixo i surto i aviat ja estic escalfant la gola amb un te ben calent. El dia es grisos,boiros,sembla que en tota la nit no hagin passat ni deu minuts, l'aire porta amunt i avall la boira i res es divisa a cinquanta metres. Esmorzem, no molt i sortim disparats cap a Laguna Glacial, un llac que surt just d'uns seracs de gel provinent del gegant Ancohuma, es a 5.050 metres i les vistes del massis son espectaculars, si el temps ens deixa, jejeje. Sortim i vorejem el llac, la boira sura sobre l'aigua, les animes dels antics rituals cada mati juguen amb els vius. Creuem cap a la dreta, enlla rere un sender bastant marcat, l'altre grup ara ve rere nostre i aixi anem fent cami sense veure res. El Keith va fent be, la pujada ara sembla tranquila, pero aviat les parades ens fan mes normals, els grups es van estirant, i uns ens barregem amb els altres, tot aixo sota una densa i molla boira que ens fa ajupir el cap, tot el cami. Creuem uns torrents glacials que baixen, estan mig gelats i patinem com marionetes. Seguim pujant, creuem una bretxa de roca, saltem en una vall nova, la travessem per la carena, creuant les tarteres que cauen fins al riu, passem un campament miner, sembla mig abandonat, pero en alguna cabana hi ha plastic al sostre i semblen resistents. Sempre a la dreta, al sudoest, sense parar el cami va pujant amb mes força, la respiracio es nubla per moments, el sol sembla intuir-se rere els nuvols, pero res, tot gris. De sobte, sobre nostre divisem una glacera i de cop el cel es torna blau, blau i net, sembla mentida, sota nostre un mar de nuvols queda enrere, com petrificat, amb relleus que semblen ones, amb una calma eterna, em giro i m'ho miro assentat, intentant grabar les sensacions que un rep. Amunt, ja sota el sol, el grup s'ha allargat, jo vaig davant, rere un guia i dos clients, rere meu el peloton. El paisatge, ja ben canviat, anuncia la arribada a la planicie, blocs de tots colors formen el paisatge, un riu glacial gelat cau avall i es perd com si la cascada on cau anes a parar miles de metres avall, sota el mar de nuvols. Veig el Illampu, tambe el Ancohuma, mes a l'oest i llunya, pero grandios, la boira ja es historia i el Pico Shultze esta radiant, amb les seves parets mixtes i la seva aresta de gel que talla com gavinet. En comptes d'anar directament al llac, decideixo seguir una morrena de blocs, aquesta porta en un cimet de blocs i aquets esta al bell mig del massis, entre els dos gegants i ja dins de les glaceres.Cansa bastant, pero pas a pas s'obren visates i ilusions noves, el gel brilla a matar, la neu es desfa i s'escola pel glaciar fent sorolls de torrents, les torres de roca, els corredors i canals mixtes, es massa, paro i guaito tot el sarau.Grimpo unes parets i travesso uns blocs, ja soc al cim del turo, es Pirinenc, tot de blocs mal posats i un que es llença cel amunt, com volguen travessar-lo. D'aci les vistes son inpresionants i estic saturat de natura uns minuts, m'assento, descanso i bec, pero no deixo de ficar l'ull en tots els racons. Decideixo baixar, el grup esta al fons, a la Laguna Glaciar, un llac grisos, verdos, que neix rere uns seracs de la glacera Ancohuma. Ells s'han quedat a la vora del llac, quan hi baixo despres d'un descens amb ritme, em trobo l'altre grup, em diuen que el Julio i el Keith ja han marxat, doncs avui hem de fer la seguent etapa, fins aqui dalt tan sols era un aperitiu. Em despedeixo del grup i començo un rapid descens, salts i patinades entre rocs i alguna mollada als pantalons, pero aviat ja els tinc controlats, els atrapo i junts continuem baixant. El Julio pateix, doncs encara tenim que dinar, plegar el camp i fer la segona etapa del trek, fins a Lapatya, a quatre hores d'on estem avui. Li dic que baixi, que jo em quedo amb el Keith i ell s'adelanti fent el menjar i plegant coses, aixi ho fem. I al perdre alçada, ja dins la boira de nou, el perdo de vista, sender enlla. Jo i el Keith, calladets i rapid anem baixant, gaudint i veient els canvis del mati, el gel ja ha desaparescut, els ocells canten joiosos pels arbusts que hia i alguna vizcacha salta acrobaticament pels grans blocs.
Entretinguts arribem a la bretxa, mes enlla ens trobem un grup de vaques i ja mes enlla els olors de la laguna i la gana ens desperten la pressa. Arribem i menjem, doncs el Julio ja ho te preparat, menjem, bebem i sense perdre temps pleguem el camp, decideixo deixar la tenda, aquesta nit dormire de bivac i dema segur que torno enrere, no em sento be amb la situacio que estic, ni client, ni currante, que collons faig aqui??? La seva dona, tranquila va a buscar la mula, una fruiteta i començem a carregar la bestia, be jo no, doncs ja tinc la meva carrega assegurada. El temps es millor, els nuvols i boira han aixecat el vol, son mes amunt, no fa tant fred i el sol es distingueix rere els nuvols. Sortim de Chilata, ara quatre hores fins Lapataia, justament el poblet on va neixer el Julio. Em de donar la volta, travessa a un gran circ, es verdos, amb vegetacio pero te algun desnivell fotut, la mula ho pateix mes, doncs ha de baixar i pujar alguna canal de rocs, que posa a prova la seva sang freda. El Julio, tranquil i sense mirar enrere, ni s'adona del patiment de la bestia. Baixem i baixem fins una mina abandonada, on un color roig del mineral esta escampat pel voltant, la passem per sobre i baixem una canal que ens deixa ja en un tram mes oberts, travessem un riu i anem fent petits desnivells, per aconseguir arribar a l'altre carena del circ. Descansem un moment pero seguim fins arribar a l'altre carena, abans hem travessat una altre mina abandonada, pero aquesta ja havia estat un poblet, ara fantasma. Vorejem la carena, sota meu un ramat de llames es mira curios, la marxa de l'expedicio. Aqui el cami es tranquil, no puja molt i gaudim d'un descans mes endavant. Mentres un grup de Leka Leka(ocell dels andes) esta volant sobre nostre, de sobte uns ocells diferents fan destrempar el grup i queda un ocell sol, amb la parella de rapinyaires que l'ataquen, es defensa be i desapareix a l'altre vessant, aixo si, solitari.Creuem un altre ramat de llames, el Keith fa cara cansat, pero va fent, sempre te bon humor aquest home, es collonut. Voregem el turo i ens fiquem a l'altre vall, nous horitzons, turons, camins i vistes se'ns obren i aviat, sota nostre els arbres i els conreus delaten la comunitat Lapataia. El dia ha corregut rapid, son quasi les sis, pero aviat arribem en una pampa, alli sera el camp, sota nostre el poble, es allargassat i arriba quasi fins el fons de la vall. Hi ha conreus i arbres pel voltant i un torrent muntanyenc el creua pel mig, es bonic, sembla tranquil i acollidor.Mentres montem les tendes i fem el te, els pastorets tornen del camp, amb els seus ramats, els criden i els xiulen i les ovelles belan i belan com esclaves resignades. Un ramat pero, mes rebel, sha infiltrat en una casa, la pastora quan ho veu comença a fer crits i sorolls a espategar el seu "latigo" i les posa a totes dins el seu corral verdader. El dia es va enfosquint, pero tambe sembla que els nuvols marxin, fa fresca aqui, estem alçats pero tapats del vent, els cims que ens envolten, tenen herba fins a dalt de tot, llames i cavalls baixen sols al poble, van a dormir. Fem el sopar, ja en la foscor, la mamita no diu res i jo i el Keith ajudem al Julio, doncs estem afamats. Sopem sota la llum dels frontals, freds i esgotats pel dia d'avui, jo em sento fet pols, dels ossos i de tot i el meu saquet, el meu bivac, posat en un raco de la paret de rocs m'espera amb candaletes. Aviat el grup desapareix, quan un diu,"voy a dormir", tots a dormir, el Keith em diu que si plou entri a la seva tenda, pero jo li dic que no ploura, jejeje. Dins el sac, pero fora l'aire lliure, la sensacio es genial, feia temps que no feia un bivac i l'enyorança es torna alegria i nervis, la nit fosca arriba, pero aviat em sorprenen unes estrelles rebels. Entrada la nit em desperto, el cel es ple d'estels, brillen i iluminen la fosca nit, la lluna a mitjes va creuant el cel, be no se qui es mou, si ella o jo!!




Dilluns, 3 de setembre, La nit ha passat rapida, els sorolls del mati esclaten fora, galls cantant, ovelles belan i la mula que menja cibada prop meu. El Julio ja esta fent l'esmorzar, avui ells marxen cap a la comunitat d'Anchoma i jo torno al llac Chilata o mes amunt, vull quedarme una nit mes, amb poc menjar i sense tenda. Esmorzo amb ells, el Keith ja s'ha pres el seu te, ara menjem ous i pa i bebem un gran tasso de llet i cereals.
El fred matinal adorm els dits, pero aviat la calor del moviment al plegar els trastos ens escalfa. Jo em quedare un xic mes, doncs el sol ha sortit i l'escalfor es benigna, sota la prima boira desapareixen les ombres del arriero i el Keith, vall amunt. El meu cami es al reves i parteixo vall avall, pero sense perdre alçada, creu-ho la comunitat on els nens canten l'Himne de Bolivia i els
animals ja tornen cap als prats a pasturar. Jo revolto a la vall del costat, la que haig de travessar, la vista encara deixa veure com les valls perden alçada amb força, les terrasses de conreus brillen de tots colors, al fons. Revolto la vessant, les llames i el fanal em segueixen pel cami. Arribo a l'explotacio minera, la fantasma, jejeje, on el poble encara aguanta les parets de les barraques i els forats, al mig dels rocs que envolten el poble esgarrifa i intriga. Remunto uns turons i arribo al riu, aquest te mes caudal, la boira no deixa veure la glacera que l'alimenta, alla en l'alçada. Pujo unes canals rocoses, travesso una altre explotacio minera i arribo a la laguna Chilata. Alli descanso un xic, menjo el poc que tinc, pa, ous durs, una tomaca, unes galetes, una poma i sucs de fruita. Mentre menjo una melodia de tambor i flauta rebota al cim de davant, menjo mes content i quan m'aixeco i vaig al llac, la boira que ja ha marxat,descubreix un grup de nois estan tocan, parlant i ballant. Els perdo de vista al marxar mes amunt, pero el so dels instruments hem segueix fins la bretxa. Un tall entre rocas que separa aquesta vall de l'altre. Travesso unes tarteres, caigudes de les parets rocoses properes, arribo a les cabanes on els miners dormen quan son aqui, n'hi ha una amb un sostre de plastic, un gran toldo blau, te un jaç de palla i es veu com una suite. M'instal.lo a la caseta i surto a investigar el voltant, la boira i el fred han augmentat i el cansament em fica dins el sac. Surto de nou fora, per sopar i devorar el que queda i torno al sac. Una lleugera pluja comença a sonar, acompanya la meva lectura i la sensacio de seguretat augmenta, estic com a casa, sobre la palla. M'adormo pensant en un dia millor i la nit em va despertant, veig la lluna i algunes estrelles, la transperencia del toldo ho deixa.





Dimarts, 4 de setembre, I aviat es va fent clar, em llevo, em vesteixo, menjo la poma que es el que queda i surto fora, fa fred, la boira es minsa i les muntanyes properes es perfilen rere el tel transparent. Surto despres d'amagar la motxilla entre els rocs, doncs vull anar a una punta rocosa que vaig veure desde la laguna Glacial, es veia una bonica cresta, per l'altre banda la glacera regna fins el cim. Pujo direccio al llac, seguint el cami, travesso un torrent que baixa del pico Shultze i arribo en una morrena que baixa d'unes parets de blocs. Remunto esbufegant, la boira ve i va, el cel es mostra canviant, pero segueixo amunt, començan a grimpar un tram de blocs, amb molses i liquens adherits. Surto en una plataforma mes gran, plana i plena de blocs, el dia es va aclarint, el sol ja vol despuntar sobre meu, als cims nevats. Entre blocs i xemeneis remunto un tram precios de blocs i cresta, com el Pirineu. I surto a l'ultim tram, on es mes descompost, una glacera al meu costat, vella i bruta, espera el dia de la seva desaparicio, ja es minuscula i cada dia perd. Surto dels ultims blocs i arribo a l'avantcim, on les vistes s'engrandeixen molt mes, el cel, flanquejat de nuvols solitaris vigila la terra, al fons el Titicaca es deixa veure entre el puzzle de nuvols. Al nord les arestes nevades del Shultze de 5.930 metres i el Illampu de 6.365 metres arriben i rasguen el cel, amb la seva grandiositat i puresa. Bocabadat volto pel cim, envoltat d'arestes i parets magiques, el sol ha sortit i m'escalfa i crema la pell, no m'assento i remiro el que m'envolta, l'Anchoma llunya, pero gegant es el que desafia mes al cel, altiu i grandios sembla un castell infranquejable. Les seves glaceres cauen per totes les vessants amb força, pero perden any rere any. Parets i cims glacials, roca i mes roca i un horitzo ple de nuvols, el cim fa 5.505 metres (informacio posterior a l'ascencio) i com que no te nom el batejo, jeje, la Punta Elisa, doncs, per..., be es igual, coses meves....
Decideixo baixar, mentre els nuvols i la boira encara no amenaçen els voltants, pero als cims nevats, uns nuvols grans i densos els secunden i mes avall la boira torna a ferme la guitza. El descens entre blocs i plaques, es mante entre la boira, silencios i atent baixo per on he pujat. Revolto l'ultim turo de blocs i baixo fins la morrena, on la boira m'ha retornat al mon del silenci i la quietud. Nomes el torrent sona alegre durant la meva baixada al camp Miner. Algun ocell tambe revola i canta sobre els blocs. Agafo la motxilla i em despedeixo de la zona, aquestes parets, les barraques, el seu silenci la seva quietud i pau rebotaran dins meu quan ho vulgui, fins aviat. Travesso la bretxa i torno a l'altre mon a Chilata no hi ha ningu, la travesso mentre dos anecs em miren espantats, alguna bizcacha salta pels blocs, mirant de trobar una bona posicio. Salto turons i pendents avall, el cel grisos es va ennegrint, una lleurgera pluja m'agafa creuant una pendent, pero aviat el sol trona a esclatar i els trons de la tempesta sonen als cims. Baixo fins als poblets, on els conreus ja acoloreixen el paisatje i les besties pasturen vora els camps. Alguns pagesos treballen la terra, algun pastor assentat bada amb mi, uns camps de patates verds amb unes flors gegants liles, donen vida a les terrasses mortes.Baixo fins una comunitat, la creu-ho entre porcs i xais lligats pel peu i algun sonriure infantil. Seguint el cami, ja mes proper a Sorata, doncs avui ja vull arribar a La Paz, em trobo uns nens que surten d'una escola, una escola comunal. Els nens curiosos i contents per la troballa del gringo, em fan preguntes, em diuen coses, riuen de mi, son molt eixerits, començem deu nens i jo i tots van deixan el cami per quedarse a casa seva a les vores del cami. L'ultim nen m'acompanya quasi fins Sorata i desapareix rere una baixada estreta.Els ametllers florits i ben rosats em donen la benvinguda, com em van despedir. Travesso el poble, vaig a dinar ja son les tres i trobo "almuerzo" en un bonic lloc, menjo com llop. Marxo a La Paz, surto a les quatre amb una combi, que em trasllada d'un mon a un altre. La baixa muntanya em porta a l'Altipla, on els pobles, les seves gents, les cases i els animals voltant pels carrers, la bruticia que el vent s'encarrega de plegar i La Paz, a on arribo cansat i feliç, amb ganes de dutxarme i espolsar-me, pero amb ganes de tornar als cims, un sona fort, es proper, a veure si l'endevineu???

Sort a tots, salut i força