dimecres, 29 de juny del 2011

Bachimala, crestejant amb la fada d'ulls blaus !!!

Fa un dissabte molt caloros, avui es Sant Joan i el sol ja fa hores que escalfa la terra.
Estem fent les motxilles, avui l'Elena i el Rusky anem als Pirineus occidentals, concretament al massis de Bachimala, on hi ha una aresta preciosa que passa per nou muntanyes de tres mil metres, una bonica grimpada plena de diferents dificultats, pero no molt compromesa, be, poder si, doncs no sabem com estara la roca en aquella zona dels Pirineus.


Sortim al migdia, just quan el sol esta escalfant mes intensament la àrida terra del Bages, agafem l'eix transversal i marxem direccio Lleida.
No hi ha transit i anem guanyant kilometres al trajecte, passem Tarrega, Balaguer .... la soleiada es important a tot el territori, el cel es ben serè, el dia serà llarg i tranquil.
Enfilem cap a l'Arago deixant enrere fruiters i canals d'aigua. El cami es de tons rossos, camps de conreu i petits monticuls ens porten fins a Benavarre, on ens desviem direcció Graus.
Una carretera esplendida ens porta fins a Graus, abans pero vorejem un panta del riu Essera, que encara conviu amb la lluita dels embassamanets que hi volen construir mes amunt.


Remuntem el bonic riu, per la carretera que transcorre paralela per la vesant est. Enfilem cap a San Juan de Plan, pensem que el millor cami per arribar-hi es anant fins a Seira, un poblet a 20 km de Benasc, i despres remuntar una carretera que ens hi portarà, en el moment final ens adonem de l'errada, ja massa tart.
Pujem direcció Barbaruens, l'ultim poble de la vall de l'Essera, nosaltres seguirem amunt anant a buscar un coll que ens durà a l'altre vesant. Al arribar al poble, despres de deu kilometres de carretereta, s'acaba l'asfalt. Sembla que s'acabi el camí, estem desconcertats, mirant el mapa que tenim de carreteras aqui hi tindria d'haver una carretera.


Veiem un fuster treballant en un garatge, el saludem i li preguntem com arribar a Plan, ell ens mira als ulls amb cara de pena, darrere el poble puja una pista de pedres, que despres de vint quilometres arriba a Plan, pero ens avisa que esta bastant malmesa, el millor, ens diu, es anar fins a Ainsa, i pujar direccio Bielsa.
I au, despres de la dura realitat, que es desfer uns trenta kilometres, anar a una altre vesant i pujar, tornem a somriure i menjem una mica. Arribem a Ainsa, creuem el poble i comencem a remuntar el riu Cinca, que encara es nolt jovenet en aquesta part.
Agafem una vall que marxa a mà dreta, San Juan de Plan es a catorze kilometres riu amunt. El cami es espectacular, ple de boscos i grans parets verticals, plenes de voltors i fisures magiques que la creuen.
Arribem a San Juan, pujem cap a Plan un altre petit poblet perdut en el paradís de la natura, envoltat de muntanyes i rius que les acompanyen, senzillament celestial. Anem direccio las granjas de Biados, i trobem una pista forestal on hi ha la indicació del refugi. Anem pujant riu amunt, aquest concretament es diu Cinqueta, i neix a les faldes del Bachimala. El riu baixa amb empenta, i la seva llera es plena de vegetació, arbres i plantes aprofiten el petit estiu en aquestes alçades, han tret molta fulla per alimentarse del pare Sol.
El cotxe esbufega i tira com pot, doncs els pujadors i els trencaigües estan presents a cada moment. El bosc ens amaga els cims que ens envolten, pero de sobte arribem a La Virgen, una planicie on s'ajunten dos rius, un que ve del Bachimala i l'altre del Posets, que apareix com un gegant a la nostra dreta.


Tota la seva cara nord, fosca i freda, s'alça com una muralla dels Déus. Nosaltres agafem un cami que marxa cap al refugi de Tabernès, a un kilometre d'aquí, deixem el Posets i ens endinsem direcció la vall del Bachimala.
Una grane esplanada plena d'herba ens rep, deixem el cotxe darrere el refugi, sembla un refugi lliure, no hi ha ningu per enlloc. Son les set i mitja de la tarda, fem la motxilla rapidament, doncs voldriem guanyar un xic d'alçada per que demà no sigui tant dura l'ascenció.
Agafem la tenda, menjar, sac i roba i sortim per un sender, direcció nord, remuntant el riu Cinqueta.


Mentre fem camí recordem la conversa que hem tingut amb dos excurcionistes que venien dels Culfreda, dos cims de tres mil metres que queden o l'oest, davant el massis de Bachimala.
Ens han dit que mes amunt hi ha una planicie molt maca vora el riu, i que alli comença la nostra pujada, el sender segueix al coll de la Pez.
Quan arribem al pla, veiem un gran pluviometre, estem salvats si cauen llamps, penso per dins.
Deixem les marques del PR que van al coll, i busquem les que hi ha indicades en la ressenya d'en Capdevila, el Pirineista mes foll que hi ha a les crestes afilades de mes de tres mil metres.
Trobem una marca pintada de color verd, mes amunt sembla que el terreny no serà pla, a mitja pujada, dins el bosc decidim tornar enrere, es millor posar la tenda a baix, demà la pleguem i sortim amunt.
Dormirem millor i podrem cuinar al foc. Ja comença a enfosquirse el cel quan acabem de muntar el campament, jo faig el foc mentre l'Elena acaba amb els sacs, agafem aigua del riuet que tenim a cinc metres, estem tant bé en aquest indret, el vent bufa amb força, peró es càlid i ens acaricia la carona.


Avui provarè de cuinar a la llosa, un estil que mai he intentat. He trobat una petita llosa de pissarra i la poso damunt del foc, al cap d'una estona el beicon comença espategar i deixar anar l'oli, ja es ben fosc al planell de Bachimala i la cuina esta en plè funcionament.
Arraulits i contents, assentats sobre l'herba gaudim del sopar, amb la mirada als astres, que ens fan la llum necesaria per sentir-nos bé.
No podem quedant-se gaire, pero costa molt marxar d'aquest foc, si esta tan bé, pero demà serà un dia llarg, i començera molt d'hora.
La tenda que portem es petitona, d'una persona i mitja, o sigui per l'Elena i el Rusky.
El só cosntant del riu que tenim al costat fa que en minuts ens adormim, fins demà bonica Elena, que tinguis bona nit.
El despertador sona de cop, son les cinc i quaranta cinc, fem unes miques de mandres, pero s'acaben ràpid, avui caminarem molt. Comencem a esmorzar, i al mateix temps desmuntem el campament i l'amaguem a la base d'uns pins negres que tenim just al costat, avui fara un dia molt bo segons les prediccions, segur que no plourà.


Sortim amb menjar i aigua, els piolets i crampons, bé, de crampons nomes en porta l'Elena, jo els vaig deixar ahir al cotxe, no hi veig molta neu per la zona.
Comencem a pujar pel mig d'un bosc vertical de pi negre, a la nostra dreta baixa amb força el riuet que passa pel campament. Hi ha uns quants salts d'aigua, doncs en poca distancia el riu perd molta alçada.
Son les set del mati, els ocells fa una estona que han començat a cantar com poseits, el dia sembla que vol trencar les penombres de la nit, i guanya la lluita, el sol ja il.lumina els cims i les carens que tenim darrere nostre.


Sortim de la zona boscosa i agafem alçada fins arribar a una gran vall que puja relaxadament fins un coll que encara no veiem. Ja es clar, seguim un sender no molt marcat, pero reforçat amb fites de pedres. creuem un riuet, al'esquerre s'alça una gran paret rocosa, amb alguna congesta de neu, es l'oest del Bachimala, un caos de diedres, fisures i xemeneies que continuament es van trencant.
A la nostra dreta una aresta herbada es converteix de sobte en una cresta rocosa, damunt seu apareixen una vintena de persones que la creuen.
El coll de la Senyal de Biados fa acte de presencia, el cami fa estona que puja amb mes ganes, estem apunt de sortir a l'altre vesant, fa una hora i mitja que caminem, ha estat magic fins ara, i de sobte el sol ens comença a acariciar la pell, ja tenim la seva llum dins nostre.
Amb aquest joc de llums i ombres arribem al collet, treiem l'aigua i fem una paradeta, les vistes son magnifiques, la vall que hem pujat es preciosa, i al seu voltant hi ha altres valls i muntanyes que dibuiexen un món d'alçades.


Una colla d'excurcionistes trenquen el silenci, passen davant nostre i es fiquen a l'ombra de la cara oest del Bachimala. Nosaltres sortim per una amplia carena que ens ha de portar a l'inci de l'aresta de Bachimala.
Pujem amb empenta, estem a 2600 msnm i aviat ho trobem, podem triar, anar pel sol o per l'ombra, a la nostra dreta un xic enrere hi ha l'enorme Massis del Posets, collons com impresiona, sembla una muntanya dels Alps, amb arestes i desnivells gegants.


Es un regal poder gaudir de tanta bellesa, i mes amunt ens espera una sorpresa, un brams criden la nostra atenció mes amunt, son un ramat de cabres, no son salvatges, pero estan quasi a tres mil metres d'alçada pasturant, per protegirse van totes juntes, doncs no hi ha pastor.


Quan arribem a la seva alçada nhi ha algunes de curioses que se'ns acosten, pero aviat marxen, es com un miratge veure aquest ramat tant amunt, solitari, orfe de pastor, gaudint de la llibertat dels cims.
Mes amunt hi ha dues persones, i darrere nostre dues mes, arribem en una zona bastant afilada, l'Elena es posa el casc i comencem a crestejar per blocs sobreposats, passem una petita agulla i arribem als peus d'un mur inclinat de granet.


Ara comença la cresta, comença el camí entre cel i terra, vinga tots amunt.
El mur es plè de fisures i repises i anem guanyant alçada rapid, busquem el camí menys complicat, anem sense cordino ni altres peces d'escalada.
Pujem per petites xemeneies que ens deixen damunt una aresta un xic mes ample.
Estem gaudint molt de l'entorn, el Posets i ara el massis del Perdiguero ens acompanyen en el viatje.


A l'altre banda el Mont Perdut comença ferse visible, i altres massissos tambe apareixen per acompanyar-nos i donar-nos força. L'Elena va molt còmoda, atenta i segura va creuant els obstacles que ens ofeirex la grimpada.
Arribem a una petita trevessa de cavall que precedeix el cim del Sabre, el primer tres mil del dia, abans pero hem de remuntar l'aresta final, trencada i perillosa. Trobem el pas i arribem al cim, ens abraçem, i gaudim uns moments de la pau del lloc.
Davant nostre, direcció al Bachimala, apreix una fineta espina de peix, es el tram que hem de fer fins arribar al gegant del massis.
Sortim decidits, aquest tram demana tambe molta atenció, tot i aixi no es complicat, i despres d'alguns resalts i grimpades arribem al llom final.
Pujem junts al Bachimala, de 3174 msnm, em sembla, el mes alt de la travessa, de nou que nhi ha en portem dos.


Estem bastant cansats, doncs no hem parat molt, pero al cim conversem amb una colla de Balaguer que han fet una bonica ascenció per la via normal. Riem i ens tirem fotos, pero tambe gaudim de l'entorn, ara si, tots els masissos altius del pirineu occidental es veuen, Vinhamala, Mont Perdut, Suelza, Culfredas, Posets, Eristes, Perdiguero, Aneto, Maladeta, Ballivierna ..... impresionant, mai havia tingut unes vistes tant privilegiades dels Pirineus mes altius.
Estem just al mig de tant magic món, abrigats de natura salvatge.


Menjem i bebem aigua, que ja es escassa i ens plantagem seguir la cresta, algu del cim diu que hi ha passos complicats per desgrimpar el Bachimala. L' Elena esta un xic cansada, pero encar te corda per estona, i decidm anar aveure que hi ha sota el cim.


Uns nois que tambe la volen fer ens aniran mirant desde el cim, i deicidiran despres. Realment es una baixada exposada, pero amb atenció i seguretat es poden anar perdent metres, ara per aqui, ara per alla, fins que tornem al fil de l'aresta, molt descompost i traidor ens porta fins una bretxa.
Ja hem passat el mes complicat, o sigui que seguim endavant, anem jugant amb l'aresta, buscant el millor pas, hi ha neu enganxada a les dues vesants, pero aviat s'anirà desfent, sobretot la de la cara est.


Fa un sol molt calent, el dia es blau i serè, quan me'l miro sento la seva resposta, "aneu seguint nois, que teniu tot el dia". Es molt bonic veure progresar l'Elena per aquests tallats de roca, petitona i menuda com es, llegeix el camí a seguir i s'enfronta amb els reptes que la muntanya ens coloca.
Ja estem davant un petit mur que veiem desde el cim, el travessen diferentes fisures que el fan molt accesible, vivim moments de plenitud amb la pedra, que s'enganxa a les nostres mans i ens esperona a seguir. Arribem a la Punta Ledormour, i veiem que l'aresta va seguint en direcció nord.


El cami es veu bastant constant, no sembla amagar cap bretxa ni forat traidor. Seguim endavant, desgrimpant una zona de blocs per la vesant est, que amaga uns racons magics. Hi ha una petita congesta trencada sota el cim del Petit Bachimala. Abans pero arribem al Pic de l'Ibon, el quart tre mil del dia. L'Elena comença a estar cansadeta, pero hem de seguir fins al cim de l'Abeille, on hi ha un coll per abandonar.


Ens falten tres cims per arribar al collet, costa tenir els anims altius, intento donar energia a l'Elena, fa moltes hores que caminem, o mes ben dit, grimpem per les muntanyes. Per acabar d'arreglar-ho ens queda poquissima aigua, ens creuem amb uns bascos, ens saludem i compartim algunes paraules, ens dieun que fa estona que volten també, els entenem, i com essers solitaris, ens separem de nou, cadascu trenant el seu destí.
Arribem al cim del Petit Bachimala, una fortissima abraçada per l'Elena, se la mereix, esta completant una aresta molt llarga i dura.


Sortim sense quedar-nos gaire estona al cim, de nou blocs i mes blocs, rius i llacs ens van saludant a diferentes vesants. Una mirada a la dreta, massis de Perdiguero, Cabrioles, Lezat, Quayrat, Jean Arloud .....espcectacular.
Creuem una zona un xic mes complicada, pero aviat arribem al cim de Marcos Feliu, una punta que amaga parets de doscents metres de roca que sembla bastant bona, a primera vista. Menjem i apurem els ultims glops d'aigua, estem propers al cim de l'Abeille, la setena muntanya de tres mil metres del dia, es la mes llunyana, la mes internada dins el teritori frances, despres la cresta torna en direcció sudoest.


Passem una zona bastant trencada, hem de desgrimpar cap a la cara nordest, amb molt de compte, ara ja estem cansats, pero no podem deixar d'estar atents.
L'Elena va donant simptomes de voler acabar, ja mha comentat que aquest es l'ultim, jo li he dit que si vol baixarem per la coma que porta als estanys de Bachimala, sota la cara nordoest.
Aquestes ultimes travesses son exposades, les solucionem amb encert i arribem a un cim ben extrany, el del Pic de l'Abeille, un cim esfondrat del mig i separat en dos, quan hi aneu ja m'entendreu.


Un gran llac i pobles francesos ens saluden, la planicie de França tambe s'ilumina sota la calitxa que hi ha. Ara s'obren noves vistes, altres valls del territori gal apareixen al nostre destí.
Ens assentem al seu cim, son les quatre de la tarda i portem nou hores d'activitat, l Elena ja esta contenta per avui, s'ha traslladat per primer cop a cavall d'una bonica aresta del Pirineu Aragonès i ho ha disfrutat molt, pero ara ja tenim les cames molt carregades.
L'aresta segueix cap als Pics de la Pez, va en direcció oest, cap al coll de la Pez, que es al final de la vall on hem acampat.


Li comento si veu clar el descens, doncs a mi m'agradaria fer els dos cims que falten, i despres baixaria cap als Ibons de Bachimala, on ella aniria desfent el seu camí.
M'empipa deixar-la sola, i al final decidim separar-nos fisicament, dic fisicament per que desde l'aresta que haig de creuar tinc total visibilitat cap on l'Elena anira desfent el camí cap als Ibons. Ens fem una forta abraçada i marxem en direccions diferents, ella baixant per una zona de blocs i congestes de neu, i jo cap a la bonica i afilada aresta de la Pez.
Nomes començar ja m'adono que no sera gens facil, hi ha bastantes bretxas, i la cara nord es molt descomposta, tot i estar cansat, tinc tots els sentits desperts, atents.
Començo a cavall de l'aresta, pero aviat em fa desgrimpar un tram per la cara sud, amb compte faig una travessa exposada i torno al fil de roca.


Es el tram mes complicat del dia, busco el tras a seguir, es perdedor, molts cops haig de recular i buscar una desgrimpada menys exposada, doncs em trobo un parell de grans bretxas. Em sento flotar, la ment no funciona, tant sols l'instint i la força s'ajuden per seguir endavant.
Busco l'Elena, deseguida la trobo apunt de creuar una congesta de neu. Ens fem un crit, sembla que estem molt aprop, pero es que aqui les distancies no conten, el que conten son les sensacións.
La cara nord cau inclinada, petits corredors que engoleixen la pedra que dia a dia va relliscant de la paret, uns petits esperons rocosos tambe es perden per la paret. Al fons prats de pastura i un riuet i donen el color de la vida, uns mil metres mes avall.
A l'esquerre m'acompanya tota l'aresta que hem fet desde el cim del Bachimala, es veu molt bonica, tota bastant regular, sense moltes agulles, i la seva cara nord cau fins als llacs, grans tarteres de blocs es barregen amb pales de neu que s'amaguen del càlid estiu que s'acosta.
Les dificultats disminueixen, despres de creuar un resalt per un petita xemeneia ja veig el primer cim, que esta a poca distancia del segon. Diria que mirant el cim desde el Bachimala, el seu perfil seria el de la boca d'un peix, dos monticuls nomes separats per un coll petit i marcat.
Arribo al primer, feliç com un gingol, busco l'Elena, la trobo ja mes avall, creuant una gran pala de neu, la crido, em sent, i en la distancia es perden els nostres clams d'alegria.
En un moment em planto al segon cim, el novè tres mil d'avui, aqui s'acaba l'alçada, vull tronar a baixar a les valls, on l'aigua corre alegrement i els arbres creixen i acoloreixen la mare Terra. Abans de baixar agraeixo a la Mare Terra el dia que m'ha regalat, i les arestes que amaga dins el seu cor, son tant boniques que hom quan les recorre sent el bateg en el mes profund.
El cel es ben serè encara, i desgrimpo fent petits salts, hi ha un coll ben marcat, i desde alli perdo alçada rapidament per un corredor en forma d'embut.
Primer sobre terreny de roca, amb concentració, baixo corrents, despres trobo una gran pala de neu que baixa fins molt avall, es un xic inclinada pero amb el piolet estare sagur.
I aixi ho faig, em foto sobre la pendent de neu, i avall, amb un estil caracteristic pero bastant rapid, perdo alçada, faig algun gir per disminuir la velocitat, li agafo confiança i arribo feliç on s'acaba la neu, ja per tartera arribo molt avall, i aconsegueixo aigua, tenia molta sed, moltissim. Bec com un desesperat d'un rierolet que ve d'una congesta de neu, que bona la trobo, la necesitava.


L'Elena ja s'acosta, fa una estona hem tingut una conversa a crits enmig de la pau de l'entorn, i per aixo ens hem entès. Ara ens acostem de nou, ens abraçem i somriem. La veig cansadeta, pero es que portem onze hores de caminada per les arestes. Seguim baixant vorejan un parell de llacs, el de Bachimala encara te una part de gel, pero aviat el calor la desferà.
Parem un moment per menjar i posar els peus dins el riu, estem en un balco dels Pirineus, davant nostre cau el desnivell en picat, al fons hi tenim altres muntanyes que semblen mes properes del que son.
Quin lloc mes magic, l'aigua segueix el camí, preparant-se per perdre uns siscents metres de desnivell, en molt p`poca distancia, espectacular.


Fem una ultima ullada al paradis de l'alta muntanya, i ens perdem seguint un cami marcat amb fites. Sortim en direcció sudoest, perden alçada molt poc, i vorejan per sota els esperons rocosos que pujen al Bachimala. El camí es molt bonic, i com tot el dia, tambe ara anem fent una travessa que ens mostra diferents cares de les muntanyes.
Per fi reconeixem la plana on tenim el campament, pero de sobte perdem les fites, i el descens acaba per fora pistes, per sobre els ginebrons, resalts de roca, herba, pins .......
Arribem al camí que haviem fet el matí, i sortim pitant cap avall, amb ganes de descansar.
El sender es bastant dret i hem de seguir alerta, pero aviat arribem al pla.
Despres de pensar -ho una estona decicidim quedarnos a pasar la nit al mateix lloc, el problema es que no tenim menjar, pero el resolc ràpid.


- ja vaig jo al cotxe i porto el menjar, Elena, tu monta la tenda, bonica.
I ja em veig continuant el camí, que resulta ser molt curt, en vint minuts arribo a Tabernes, al pujar tardo un xic mes, doncs he vist un isard que feia escalada en unes parets vora el riu, boniques besties que van ser creades per viure en aquests santuaris.
L'Elena ja ho te tot montat, faig el foc i fem el sopar. es arros amb verdures, fet a la llosa un altre cop.
Endrapem el sopar i aviat el cansament ens fa deicir ràpid, cap al sac, a somiar amb els angelets, a descansar, doncs ens ho mereixem.
Salut i bona nit, salut i força per seguir somiant !!!!!!!!

dimecres, 15 de juny del 2011

Aresta Fontargente- Pic Ruille, l'Ariege mes salvatge per essers salvatges !!!


Estem a dissabte dia onze de juny, fa dies que el clima es molt inestable, que vol dir molt canviant. Tant aviat fa una calor asfixiant, com cau tota l'aigua dels nuvols, amb força i ventada, aqui, a pages, el vent fa que surgeixin noves goteres, i la feina es anar amunt i avall amb els pots per intentar alleugir els plors de la casa.
Son les quatre, l'Elena ja esta apunt d'acabar la motxilla, el Mill esta apunt d'arribar, i jo, aprofito per deixar-ho tot arreglat.
Les gallines amb suficient menjar per dos dies, els gats tambe reben una doble racio que hauran de saber administrar, i l'hort es queda reposan, doncs encara es plè de mollena, sota la crosta hi ha una humitat de mil angéls.
Arriba el Mill, baixem lers motxilles i ens saludem, avui l'objectiu es el refugi, quin refugi ??, no ho saberm, doncs en el mapa hi surt una caseta dibuixada, pero sense nom. L'Ariege, el magic Ariege ens espera, ens te una nova aventura preparada, ara nosaltres nomes hem de forçar el destí, i seguir el nostre camí. Anem creuant Catalunya, observant que la primavera ha estat molt benevola amb tothom, trist es que nosaltres no sapiguem mai donarli les gracies, trist es veure a la gent viure a esquenes de la natura.
Creuem el Cadí, i ens rep un cel grisos i mig enboirat a la Cerdanya, que ja esta despullada de les neus hivernals, al fons el gegant Puigmal, orgullos s'ho mira tot amb paciencia, aquests petits essers que han omplert de teulades buides la vall del Segrè.
Creuem el Segre i ens endinsem a la vall del riu Querol, ja cap a territori francés, on ens espera un gran nuvol de boira dalt el port de Pimorent. Anem guanyant alçada, el sol juga amb la boira i la fa ser bonica i brillant, el vent s'encarrega del demes, i la fa creuar de nord a sud amb empenta.
Parem una estona al pais dels Pirineus, ja sabeu on es oi ??? L' Elena necesita unes botes de muntanya per treballar i tambe pel seu oci, i les trobem abans de que tenquin els llums, el Pas de la Casa sembla Zermatt, colors i consumisme es barregen amb tabaquisme i alcoholisme, boniques paraules que s'han introduit dins el nostre petit cervell.
Sortim disparats direccio Hospitalet-pres Andorre, que es el poble que hi ha als peus del port de muntanya en la vessant nord.
Aqui hi trobem molta boira, inclus es boira pixanera i ens humiteja un xic, pero concentrats fem les motxilles i ens repartim els trastos, el Mill i jo anem a fer una aresta, l'aresta del Pic de Ruille- Fontargente, al fons de la vall d'Alba, una zona senzillament espectacular, plena d'arestes i cims que s'abraçen per tots costats.
L'Elena farà una activitat menys exigent, pero gens facil, que serà ascendir algun d'aquests cims punxeguts, el Ruille o altri. La veritat es que no coneixem res de la vall on ens fiquem, pero desde l'aresta d'Alba, que varem fer fa tres setmanes varem gaudir de les vistes espectaculars de les seves arestes, i per aixo ens llançem al desconegut, l'instint em diu que gaudirem molt, pero tambe que haurem d'estar molt atents, doncs son arestes bastant descompostes.
Comencem a pujar pel GR, que ens portara fins al llac de Pedorres, on en el mapa hi marca un refugi.
Contents i riallers comencem a ficarnos dins l'espessa boira, creuem una linea electrica que fa un brunzit de por, despres un collons de tub que aprofita el desnivell per fer electricitat, osti,aquests francesos fa anys que s'han aprofitat de les muntanyes, espero que tambe les respectin tant com les exploten.
Pujem per un bosc d'avellaners, enmig d'un fangar de cuidado, ara una zona de faigs i nerets i per fi s'obre la vall. La boira segueix sent molt espessa, sabem que hi ha un riu, pero nomes per que l'escoltem, tambe escoltem algunes esquelles, son d'algun ramat de vaques que pasturen sota aquest mantell invisible que es fa tant visible avui.
Arribem al encreuament, esquerre, vall de Ciscar, dreta, Vall de Ruille. Agafem el nostre camí i comencem a flanquejar per una pendent plena de Ginesta florida, el color groc es barrega amb el gris de la boira i creen una sensacio d'estar en el paradis, flotant, somiant.
El cami es plè de fang, de zones inundades i l'herba es ben humida, pero tot i aixi els nostres anims son alts, i no ens deixem impresionar.
No veiem res a mes de deu metres a la rodona, de tant en tant sentim el riu que baixa per la nostra esquerre, pero no intuim res, nomes seguim les dues marques que ens fan seguir un fil d'ariadna.
Ens creuem amb uns joves que estan fent foc, acampats vora el riu gaudeixen de la grandesa de la muntanya, ens saludem i seguim amunt, doncs son prop de les deu, i encara ens falta un xic per arribar al llac de Pedorres.
Perdem el sender, pero el tornem a trobar, el tornem a perdre, i per sort apareix de nou, la boira es barreja amb la foscor del crepuscle, i el dubte comença a fer acte de presencia.
Passem al costat d'un gran salt d'aigua, l'Elena diu que li sembla que el llac ha d'estar aprop, pero amb el Mill no sentim la presencia de tant gran quantitat d'aigua.
Seguim el GR que ens fa pujar un xic, passem a costat d'unes congestes de neu i de sobte l'aigua canvia de vesant.
Fa un moment anavem en cotra direcció, i ara ens baixa a favor, collons, ja es ben fosc, i ara que ??? ni refugi, ni res, molls, perduts ???? no, aixo si que no, treiem el mapa, intuim on estem i despres de parlarho un moment tornem enrere, al salt d'aigua.
Ens envolta la foscor, i el fantasma d'un vibac inesperat, doncs de refugi ni l'olor. Arribem al salt, ens separem un xic i busquem, l'instint em fa anar direccio al salt, amb la sorpresa d'una cova excavada en la roca, es ample i molt alta, inclus es profunda, pero hi ha una gran porta de ferro que ens barra el pas.
Molls com galapets somriem, al final tindrem refugi, el dels nostres avantpassats. Sense predre temps, doncs son les deu i mitja, ens posem a cuinar i preparar l'habitació. Sopem un arros a tonyina i ous durs de pages que ens carrega la bateria al moment, llangonissa i formatge, pa, galetes i dolços ....... es com a l'antiga Roma.
Ja es mitja nit quan preparem el llitet, la boira comença a desfer-se i per fi veiem el preuat llac. Es uns cent metres sota nostre, el pendent es quasi vertical, i el llac es enorme, el seu contorn es dibuixa amb elegancia. El salt d'aigua que tenim al costat cau en picat fins al llac, un espectacle visual, pero tambe auditiu.
Ens introduim al sac, doncs demà a les sis ens hem de despertar, que ja serà ben clar i el cami fins l'aresta es molt llarg. La lluna mig plena ilumina l'entrada de la cova, el soroll de gotes que cauen del sostre fan que entrem en un estat de somnolencia al moment.
El dia es ben clar quan sona el despertador, ens costa sortir del calent sac, doncs els mitjons i les botes son ben molls, ens va calar l'humitat durant l'ascens d'ahir. L'Elena segueix dormint mentre preparem les motxilles i esmorzem el que ens entra, doncs l'estomac es ben tencat encara. Pleguem els sacs i els altres artilugis que deixarem, i els amaguem en uns blocs propers, agafem el material i el cordino. L'Elena es desperta, li donem el bon dia, ella pujara un dels cims que nosaltres volem crestejar, ens veiem mes tart bonica. Despres de gaudir uns moments del paisatge que ens envolta, comencem el camí cap al coll de Juclar.
El sol ens ilumina i ens escalfa, ha sortit per sobre el coll de Pimorent, que descobrim mirant cap a l'est, on desemboca la nostra vall. Remontem una pendent i despres en baixem una altre, el dia es desperta amb el cant dels ocells que ens envolten, el sol apareix o desapareix segons on ens fiquem nosaltres.
Fa fresca quan el GR ens porta fins un altre llac, hi ha dues tendes montades, hi passem sense fer soroll, potser encara dormen. Vorejem el llac, el sol encara no l'ilumina del tot i el vent que ve d'Andorra ens fa arrissar les celles.
Pujem una pendent vorejan un torrent, a l'esquerre la cara nord del Pic d'Alba, que es mostra fosca i aterridora, tot hi guardar-hi congestes de neu.
De sobte apareix davant nostre, com un xerrac de llenya, punxeguda i afilada, l'aresta d'Alba, la culpable de que avui estem aqui, rebuscan aventures en muntanyes veínes. Anem gaudint de la seva presencia quan arribem al llac d'Alba, un altre mirall del cel que reposa entre boniques muntanyes.
Saludem un pescador que prova sort i comencem el cami directe, deixem el GR i sortim pendent amunt, es una pendent bastant forta, amb herba i tambe tarteres de blocs. Busquem una congesta de neu que hem vist desde baix, alla hi ha una bretxa per accedir a l'aresta.
El Roger s'ha quedat sense aigua, i busca amb empenta un torrentet que ens regali el preuat liquid, que sota nostre, al llac es mostra en tot moment.
Per sort als peus d'una congesta de neu shi ha fet un rierolet, alli aprofitem per omplir de liquid. Vorejem l'ultima congesta i a quatre grapes pujem per l'ultim prat vertical. Arribem a l'aresta, i de sobte s'obre un nou món davant nostre, un mon de natura, llacs, muntanyes i energia divina.
Cansats pero satisfets, aprofitem per equipar-nos i menjar un xic, doncs no sabem el que ens depara aquesta costella que enllaça dos cims, el Fontargente i el de Ruille.
Sortim decidits, doncs per l'oest ens arriba un vent gelid, seguim pel fil de l'aresta, als nostres peus el buit es comença a fer visible. L'aresta d'Alba ens saluda ben propera i el sol ens escalfa el costat dret del cos.
Fem un seguit de grimpades i passos a cavall de grnas blocs fins una petita bretxa, hi veiem uns cordinos marcan un rapel, pero decidim desgrimpar per la vesant dreta, la caloreta de les pedres es fa present al moment, i amb precaucio posem els nostres peus al collet.
Seguim grimpant, els dos feliços, observan el relleu i decidin com ballar amb la roca, es un art aixo de recorrer les arestes. Davant nostre es mostra una aresta molt punxeguda, i no veiem el nostre seguent pas fins que ens hi acostem.
Un nou rapel, i nosaltres de nou fem una desgrimpada, ara per la cara nord, que ajuda a concentrar-se mes ràpid.
A la nostra esquerre un gran llac ens saluda, la seva aigua blavosa i freda encara no ha estat acariciada pel sol, aquesta vall baixa cap a frança, desembocant en plè Ariege.
L'aresta segueix molt punxeguda, el camí transcorre a cavall d'ella, fins una gran bretxa, per accedir a un collet petit.
No m'agrada la zona, hi veiem un rapel pero cau directe a la cara nord, busquem una solució, i un cordino vell ens la dona, rapelar i flanquejar per la cara sudest, molt mes acollidora, o aixo ens pensem.
Rapelem amb compte, doncs tot i baixar quasi trenta metres, estem en una zona ben vertical. Amb un pendol salvem la primera dificultad, pero la segona sera mes complicada, accedir a l'aresta ens serà ben dificil, doncs la pendent que tenim davant nostre es de mixt, roca i herba, aixo si, una pendent vertical i delicada.
El llac que tenim a la dreta ens mira amb paciencia mentre busquem el camí cap a l'aresta. M'agafo a tot, pedres i herba, tot i que punxa la sento mes segura que alguns trossos de pedra descomposta.
La travessa arriba al seu final, doncs un enorme buit ens precedeix, i decidim atacar la paret de dret. Hi ha un corredoret dibuixat que ens hi porta, i l'alegria es gran quan estem a cavall de dos móns, per fi damunt el cavall que ens porta d'aventures.
No hi ha res millor que descobrir llocs nous, cada pas es una sorpresa, un nou alicient per seguir caminant entre el cel i la terra.
Seguim per un tram mes relaxat i per fi escalem fins al cim del Fontargente, que son desenes de blocs posats uns acostat dels altres, simplement magic.
Desgrimpem per l'altre vessant, observant les dues agulles que ens manquen, nhi ha una d'intermitja que es veu tremenda, quina sorpresa ens prepara.
Passem un collet molt ample i comencem la grimpada a la seguent torre. Em trobo amb un petit diedre i unes plaques un xic delicades, ademes hi ha aigua que regalima i les botes no shi troben a gust.
Montem una reunio i surto a fer el llarg, deseguida puc posar una assegurança i aixo em fa sentir relaxat, passo les plaques i un resalt ben xop i monto reunio damunt el resalt, escalfat i animat pel calid sol que fa.
Arriba el Roger, ha pogut treure les assegurançes i somrui satisfet. La pendent ha aminorat i grimpen desencordats fins al resalt final, que atravessem per la seva esquerre, accediní per un petit diedre. Una nova i bonica agulla es als nostres peus, i les vistes que s'obren son magnifiques, l'Ariege amaga racons molt poc visitats per essers humans.
Desgrimpen per la cara nord fins arribar a un petit collet, que ens posa als peus de l'ultima costella rocosa abans del pic de Ruille, de 2740 msnm. Ens trobem amb un tram precios de blocs i petites xemeneies que ens fan gaudir com cabirols. Roca, roca i mes roca ens envolta, arestes i cims punxeguts ens envolten, estem al castell enmurallat de Ruille, una fortificacio quasi inpenetrable.
Contents i cansats busquem la calor de la cara sud, ens assentem i compartim un esmorzar merescut, la concentracio deixa pas a la relaxacio i els somriures afloren sota els secs llavis.
Llangonissa, xocolata, galetes, dolços, aigua ..... i silenci, silenci etern.
Passem una estona de les que mai s'obliden, asseguts a la terra i propers al cel.
De sobte quan ens disposem a marxar avall, un só puja per la cara nord. Em sembla que el conec, responc al seu crit i sento resposta, l'Elena esta aprop. La veiem batallant en una congesta nevada, creuant una zona descomposta i arribant on som nosaltres.
La felicito i li faig un peto, ja hi ets bonica, has arribat on volies sense saber per on shi anava. Compartim uns minuts aprop del cim, el cel sha anat enterenyinant, pero el dia es veu tranquil, clar i tranquil.
Sota nostre segueix l'aresta, es realment escarpada, l'Elena segueix fins al cim, mentre nosaltres anem a investigar l'aresta que continua. Ens trobarem al coll per on ella ha pujat, ens despedim per uns minuts i tornem a fer cami, el nostre camí de roca i paisatges celestials.
Desgrimpem amb compte, doncs la roca es molt descomposta, quedem tallats en una petita bretxa, pero aconseguim perdre alçada desgrimpan. En el collet ens trobem dos francesos que pujen cap al pic de Ruille, ens saludem i seguim els nostres camins.
Ara l'aresta es torna vertical i delicada, desde el cim haviem vist dues cordades que la feien, ja son quasi les dues del migdia, estem bastant cansats, i potser ja no podem amb mes sorpreses per avui.
Ens mirem l'aresta, i guardem un dia futur per posarhi els nostres peus. Tot i aixi pujem per la pendent est, sempre a costat de la bonica espina de roca. Es un cim bastant punxegut per tots costats, pero entre les herbes i roca accedim en un bretxa, on hi ha una parella de nois francesos que estan fent l'aresta al complet.
Deseguida ens entenem amb ells, ens mostren una ressenya de l'aresta que fan, hi veiem la dificultat, es veu mes complexa i tallada que la nostra, pero aixo ens dona mes anims per tornar algun dia, potser aviat, potser no.
Mentre ells es preparen per un llarg de 5a, nosaltres desfem els ultims metres fins el cim anterior, d'on ells fa una estona que han vingut. Es una grimpada ben bonica i ens deixa a la punta d'un cim rocos, blocs i mes blocs desafien la gravetat, uns a sobre els altres van aguantant el pas del temps, fins que un dia la vall els cridi, i es deixin portar.
Veiem l'Elena ja propera al coll, ens saludem a la llunyania, i ella aprofita per fernos unes fotos magnifiques.
Darrere nostre la parella de francesos va seguint el seu cami, ja son dalt l'agulla, i els desitjem bona jornada mentre comencem un descedns foll per una pendent herbada i molt dreta.
En pocs minuts ens tornem a ajuntar, ja a la vall, on unes morrenes de rocs son el cami a seguir, nomes algunes fites ens van afirmant que algu va passar per aqui.
Arribem al llac, sota un calid sol ens descalcem i aprofitem per afartarnos de menjar, els tres estem bastant cansats, pero es el preu a pagar si vols coneixer racons magics dels nostres Pirineus.
Silenciosos voregem el llac, accedim a la vall de Ruille i arribem a la cova vibac, sota els blocs hi tenim els sacs i altre material que posem dintre les motxilles.
Em poso la motxilla i sembla que pesi mes que ahir, com pot ser ?? ah si, per que ens hem carregat d'un munt d'emocions i visions, es normal que pesi mes.
El cel esta mig ennuvolat, i la llum que despren el sol acoloreix tots els racons amb pinzellades d'art natural.
Agafem el GR i desfem el cami, el cami que ahir no es deixava veure, avui ens regala imatges precioses de rius i llacs, de torrents i grans extensions de natura, aigua i mes aigua ens acompanya mentre perdem alçada.
Pasem vora un refugi de pastor i arribem a la pendent de ginestes grogues, avui la visibilitat es total i podem observar el cami de baixada al cotxe.
A tots se'ns nota la felicitat, la portem ben endins, despres d'un dia molt intens a les altes muntanyes, on juguem amb els angels i els dimonis, o superem les nostres pors, i on gaudim de la vida en tots els sentits, i amb tots els sentits.
Gracies mare terra, no em cansare mai de dir-tho, gracies per estar sempre al meu costat, ajudant-me a entendre millor el per que de tot plegat.
Salut i força !!!!!