dissabte, 3 d’octubre de 2009

VIVA CHILE PO, CAJON DEL MAIPO


Hola grans viatjers de tot el mon, ja soc aqui !!!!!Fa una setmana que el viatje va començar, i han passat tantes i tantes coses noves, tantes i tantes sorpreses, que he quedat ben inpregnat d'aquesta terra i la seva gent.Al arribar a Santiago varem anar a parar en un hostal, ens van tractar molt be, i desde alli varem començar a moure fils.L'Elena te bons i bones amigues en aquesta terra, nois i noies que es mouen en diferents ambits, pero que els uneix la mateixa energia, l'amor i el respecte.Despres de fer una petita volteta per Santiago, ens varem posar en contacte amb la Carmen, una noia d'aqui, ella viu a la Casa Circular, una casa comunal molt bonica que hi ha al mig de la ciutat. De fet la ciutat de Santiago, a part de la contaminacio que te, es plena de barris i racons verds, on hi ha grans jardins, horts i fruiters, i on s'hi mouen gent molt variada.En aquesta casa son vuit persones, la casa es enorme, i com que son gent molt oberta, reben a viatjers i gent que no coneixen pero que el desti els acosta alli.Ja ens veus anant en aquesta casa, on no coneixiem a ningu, i on ens han obert les portes de bat a bat. Realment s'hi percep molt amor i molta bona energia, els nois de la casa son molt macus i compartim apats i converses i en algun moment inclus algunes festes.Es acollonant la sensacio d'arribar en un lloc on no coneixes res ni ningu, i que totes les portes s'obrin, nomes amb el simple fet de obrir les teves, i ser el que ets.Estem molt be aqui, jo ja he pasat el meu constipat, ara l'Elena acaba de pasar el seu, pero es que el clima aqui ha fet un canvi de sobte, i la calor que s'acostava es va trencar dos dies, amb nevades i molt fred.Començo a gaudir d'aquesta ciutat, amb l'Elena ja hem sortit a diferents racons, hem pujat un turo que hi ha al mig de la ciutat, el Cerro san Cristobal, on tens unes vistes bastant bones de la ciutat, pero no de les muntanyes, doncs "l'Smoke", que diuen ells, una boirina marron a mitja alçada amaga les vistes a l'horitzo.La ciutat comença a florir, centenars d'arbres fruiters repartits per tot arreu comencen a florir, i els colors de les seves flors donen alegria en un lloc tant ple d'asfalt i parets, on el sol lluita per donar caliu a tantes formigues esberades i nervioses.Un dia varem estar a un barri apartat de la ciutat, uns residencials que hi ha en uns turons propers a la ciutat, pero lluny de l'ambient civilitzat, alli vam celebrar la despedida de la Claudia, una amiga de l'Elena que marxa un any a Nova Zelanda, a viure i treballar i gaudir del que el desti li prepari. Va ser divertit compartir aquella festa, avrem cuinar plats bonissims, empanades......Aquella nit havia nevat, i fora la casa hi havia trossos on la neu encara ens saludava, l'estufa pero, anava a tot drap, i despres d'encendrela el caliu es va repartir per tots els racons, de fons s'escoltava musica electronica a mitj volum, la gent conversava i es movia sense crits ni nervis, una forma diferent de raves.El sol va tornar a sortir, i amb ell el caloret que escalfa cos i anima, i aixo ens va fer decidir que te niem que anar als Andes, i aixi ho faiem.Molt proper a Santiago, a dues hores en bus, hi ha la zona del Cajon del Maipo. Unes valls enormes, de tons i colors rojencs, on els rius glacials baixen esbalotats, i on regnen grans muntanyes nevades, volcans que fumegen, aigues termals, glaceres i llacs....vaja, tot un paradis per l'amant de la natura.El dimarts, despres d'un bonic esmorzar a fora el pati, sota el solet, decidim sortir cap alli. Pel cami cap al metro, comprem el menjar que creiem necesari, i ens endinsem als subterranis de Santiago. Un trajecte rapid ens deixa a la Florida (petita ciutat que ja forma part de Santiago, anomenada comuna).D'alli ens acostem a una estacio de busos que porta als pobles propers de la zona sud est, pujem en un petit bus, i sortim direccio a San Jose del Maipo.Travessem altres comunes de Santiago, passem mercats, zones comercials... grans contrasts ens envolten, i la gent que puja i baixa entrete la meva curiositat.Per fi, sortim de la ciutat i comencem a enfilar cap a les valls. Al nostre costat hi tenim el riu Maipo, un enorme riu que agafa caudal d'altres grans rius que baixen dels cims. Acollona la quantitat d'aigua que porta, i aixo que ara comença el desglaç, en aquest riu hi fan esports com rafting. Seguim pujant la vall, trobem camps i zones de fruiters, ametllers, noguers, presseguers, pruners....es veu una terra fertil, potser antigament volcanica. La gent que shi veu tenen la fasonomia indigena, tot i aixi no ho son, pero la pell i les faccions son clares. Passem San Jose, i uns km mes amunt s'acaba el transport, aqui baixem nosaltres, realment som els unics que quedem. Al sortir del bus una enorme paret sud, fosca i plena de neu ens deixa bocabadats, just a sobre nostre.la natura aqui ja es salvatge, el cami que puja a les valls mes llunyanes ja no te transport public, i despres de conversar amb un home que te una petita botiga a peu de pista, menjem un parell d'empanadas ben parides i ens posem a fer dit.Pujen molts camions, doncs mes amunt hi ha mines de guix, i es posible que ens parin, pero no, el desti ens te una sorpresa preparada. Una parella de Santiago que visiten la zona ens paren, i ens diuen on vlem anar, realment no ho sabem, i acabem descobrin i compartin un petit viatje per les valls del Maipo.Primer decidim anar a la vall del Yeso, on baixa un bonic riu, i on el paisatge arid de la zona es barrega amb rucas(cases rurals) i coberts, on cabres i cavalls pasturen. Trobem algun pastor a cavall, gent curtida que no mira als ulls, ens omplen de pols els camions, pero les vistes son espectaculars, i despres de gaudir de turons acolorits amb rojos i grocs, s'obren cims enormes carregats de neu.Alguns cims amb glaceres penjants, uala, aqui fa mes fresca, inclcus sembla que hem pujat bastant per que costa respirar.El Hansel i la Fernanda comparteixen la sorpresa, doncs a tots ens impacta el paisatge.Cascades gelades i neu al cami, aixo es torna mes salvatge, inclus arribem a un antic i fantasmagoric campament militar d'epoques pasades, on barracons i ferros convieun amb la natura salvatge. Aqui el vent es gèlid, la vida s'hi percep dura, pero unes case amb la chimeneia fumejant, avisen de vida. Son els cuidadors del Panta del Yeso, un enorme llac de colors turqueses que abasteix d'aigua la ciutat de Santiago. A sobre seu nomes hi ha que neu, cims i mes cims, alguns d'espectaculars ens deixen glaçats. La vista i les sensacions ens embarguen i jo surto a voltar i caminar sol, doncs la natura em diu quelcom.Tornem a desfer el cami, trobem cabres, alguna cascada d'aigues trasnparents i zones que ens confonen, on sembla que hi surten aigues termals. Decidim pujar per l'altre vall, la que porta a la Mina de lo Valdes, i als pobles de Volcan i Baños Morales.Aquesta vall es mes curta, hi ha mes vegetacio i no pujem tant, hi ha un munt de camions que pujen i baixen carregats de guix. aquesta vall pero, es mes tencada, la neu shi veu mes protegida, i el sol aviat deixara d'escalfar els racons. arribem fins la mina, es al descobert i ens diuen que el cami a les termes esta derrumbat per l'hivern, esta en construccio.Amb la parella decidim para a B. Morales, un petit poble turistic als peus del Morado, un cim punxegut que deixa sense alè.Al fons hi ha el Volca San Jose, de 5600 mtrs, que vesteix colors blanquinosos, pero deixa entreveure la calida roca que el forma, es un volca apagat, pero no extingit.Arribem al poble, sembla fantasma, no shi veu ningu, nomes un gos ens surt a bordar. Rere seu arriba una dona, ens informa d'on podem trobar un bany, i nosaltres li demanen informacio per pasar la nit.El poble esta desert, nomes hi queden deu persones ara, a l'estiu pero el turisme i la gent que hi te alguna caseta l'omplen de vida.Fa molt fred, el sol s'ha amagat rere els cims enormes, anem a pendre una xocolata calenta a l'unic establiment obert, que curiosament es diu " Los chicos malos". La dona que ens ha rebut al poble ens ofereix allotjament, pero nosaltres portem la tenda, i volem buscar=nos la vida, li demanen si hi ha alguna familia que rebi viatjers, de manera humil amb intercanvis.Ens dona un nom que ho diu tot, la senyora Delicia.Despres de compartir la beguda calenta amb el Hansel i la Fernanda, ens despedim i els agraim tanta bondat, ens han aconpanyat en aquest bonic viatje que estem trenan, gracias po.Ja es fosc, busquem la caseta de la Delicia, sera facil trobarla, es on hi fumega la ximeneia, tot i aixi no es distingeix res, i despres de creuar la capella ens perdem i seguim pujant. De sobte unes figures humanes s-acosten, i entre la foscor les nostres veus s-ajunten a les seves, son dos nois, un es el fill de la Delicia i com un pastor ens porta a casa seu.La foscor de la nit no es problema, les veus i la bondat fan el demes, i despres d-interrompre a doña Delicia, el seu company, don Eugenio ens ofeireix lloc en un refugi que tene al costa de la seva petita i càlida caseta.La sensacio de humilitat brota per tots costats, sento una emocio desbordant dins meu, aquest home que te els ulls malats, vermellosos i cansats, no ens veu, pero ens ofereix el que te sense res a canvi, com una ment com la meva pot entendre aixo, com uns extranys poden ser tant benvinguts a negra nit, em sento tant ple per dins.La nit ens enbolcalla, i la son apreta, dema sortirem al Monumento del Morado, un parc natural que hi ha aprop del poble.La nit passa rapid, silenci tallant, nomes algun lladruc de gos interromp tanta pau.El despertar del dia rebota a la petita finestra de vidre, sento els camions que no se si han parat de treballar, son llunyans pero el seu brunzit desperta la vall.A fora el fred mosega fort, el sol espatega a les puntes dels cims, el volca San Jose rep els primers raigs, la vida comencá a florir en aquest gelid lloc. Sento don Eugenio que surt fora, estosega i torna a entrar, de sobte el sol ja impregna el petit poblet, la calor de l-astre ens escalfa amb forá, son les set i mitja, i les gallines del Eugenio ja pasturen per fora. En te unes trenta, jo li dic que tambe en tinc, i conversem dels ous i de les clases de gallina, les seves faccions i el seu mirar amaguen una vida molt dura, pero molt viscuda.Agraim la seva hospitalitat, i els diem que sortim a caminar, ja ens veurem a la tarda. Baixem el carrer principal del poble, entre casetes i barraques tencades i barrades, la neu encara envolta els llocs, algunes flors han sortit aviat, pero avui ha glasat, no se si les haura cremat el fred. Arribem a l'entrada del parc, on un guarda ens dona informacio, ens apunta i ens diu la tarifa d'entrada. Son menys de dos euros, i creiem que val la pena que guardin aquest lloc, es molt accesible a la gent, un bon lloc de coneixença de l'alta muntanya,una zona de grans monuments naturals,realment un regal molt accesible.Amb el guarda estem una estoneta conversant,es molt eixerit i aviat ens explica grans aventures que han ocorregut en aquest sector dels Andes.El dia es blau i sere, el sol escalfa amb força,comencem a pujar pel sender del parc,puja serpentejant una zona de pedrera i arbusts, es defieneixen deseguida les parets muntanyoses del voltant, cons de neu que han caigut durant la temporada ens donen la benvinguda. La neu fa acte de presencia deseguida,i al fons,de sobte ens saluden els cims rocallosos i verticals,el San Francisco i el Morado. L'aresta que els ajunta es prima i plena de congestes de neu, fa pinta d'esser molt precaria. Hi ha glaceres penjants,que amagades sota la neu de la temporada es preparen per un nou estiu. Anem entran dins la vall, la neu es abundant, pero esta glaçada, i el pas es rapid i elegant, anem guanyant alçada molt lentament, un riu esbalotat baixa per la nostra dreta, i mes amunt una zona de tons ataronjats ha desfet la neu, crec que sota seu hi ha aigues termals,algunes bombolles esclaten damunt l'aigua freda. Uns anecs surten volant,son preciosos i la vista corre rere seu mentre busquen la seguretat mes amunt. Els cims cada vegada son mes propers,altius i desafiants ens fan sentir insignificants, el sol es espaterrant,anem perden les capes de roba,no fa vent, es un plaer gaudir de l'espectacle vivent.Mes amunt la neu torna a regnar amb força, hi ha cons d'allaus enormes,semblants a glaceres,els salvem aprofitant una traça deldiaanteriror,i parem un xic sobre un bloc de roca, que ens fa de taula i de eixopluc. Menjem un xic, el vent augmenta per moments,ademes hi ha uns nuvolsprims que surten rere les arestes, com vaixells que naveguen pel cel. Seguim pujant,i travessem a l'altre costat del riu, doncs la neu l'amaga amb gelosia. El Morado,gran piramide de roca altiva d'uns 4600 mtrs d'alçada es la nineta dels ulls, sempre que la vista mira vall amunt ens topem amb aquesta imponent muntanya. Arribem sota la glacera penjada, fa fresa veure la seva caiguda, pero l'hivern es l'epoca mes tranquila d'allaus a les glaceres, dormen sota capes enormnes de neu que les aguanten. Estem sobreun petit llac, tot i aixi no es veu, per que es ple de neu que escupen elscims del voltant. Aqui, sota aquest grans cims, sentim la grandiositat del lloc,el silenci es sepulcral, idespres de fer alguna foto decidim tornar enrere,ja es un xic tart i la tornada es fent dit. Al baixar ens creuem amb gent, els anecs tambe ens saluden,amb el seu vol que acompanya a volar junts.Deixem enrere aquestes boniques arestes gelades, aquests cims imponents,potser tornarem,quan hi hagi la neu justa i el clima sigui mes benevol, qui sap.Al baixar em trobo una petita pilota defutbol,la porto al guarda de la conaf per que la guardi o la dongui a qui vulgui. Compartim uns minuts emocionants de converses i projectes, el Volcan San Jose potser que sigui el proper projecte si tornem aqui, qui sap.Creuem el poble de Morales, ara el soll'omple de vida animal, per que de gent no se'n veu enlloc, fins que arribem a casa de la Delicia i l'Eugenio.Son dos vellets que el desti ha ajuntat en el seu tram final a la terra,son tendres i humils, bons com el pa i senzills com l'aigua. No tenen ni llum, i se'ls ha acabat la benzina,fins la setmana que ve no baixaran a per mes benzina, fins aquest dia aniran fent amb espelmes. La Delicia ens explicala seva vida, diset fills va portar al mon, nomesdotze van seguir endavant,una vida de lluita constant, sense cap possessio, sense cap comoditat,pero feliç de viure i de poder alimentar la seva familia. Em va fer sentir molt especial, doncs creuar elmon i trobar gent que obri el seu cor i la seva casa, sense tenir res, aixo no te paraules. Mentre ella parlava,sentia una emocio que m'atravessava l'anima,i m'arribava al fons del cor. Don Eugenio ara amb 76 anys, havia estat un ramader trenta anys enrere, pero un hivern molt dur li va matar les 200 cabres que tenia, i va anar a la ciutat. Vas estar un any voltant,intentant viure, pero va sentir que res ni ningu l'estimava sota edificis gelats i camins asfaltics,i sense res, va tornar a la muntanya,on es va trobar a la dolça Delicia, i aixi ja porten 18 anys junts, com diuen ells, "hasta que el de arriba nos llame".Son gent exemplar, fan el pa i les empanades mes bones del poble,quan a l'estiu hi ha turisme, suposo que son molt importants pel dia a dia, renta a ma la roba dels hostals i cabanes de lloguer,realment exemplars aquesta parella.Arriba el fill que viu amb ells, de sobte li brillen els ulls a doña Delicia, doncs li porta cinc ous que han post les gallines, els agafa com si fossin d'or, com fills seus.La pell se'm posa de gallina quan la dona em mira als ulls, dins aquesta mirada hi trobo pau i amor, res de rabia ni de maldat, el mon ha estat just amb ella, i ella no ha volgut mes del que te, que materialment es res.Sortim d'alli ben alliçonats, hem rebut d'ells mes del que tenen, ens han obsequiat amb uns petits fossils de la vall, i mentre preparem les motxilles, els fem un obsequi, el menjar l'han de pagar molt car aqui, a l'unic establiment que hi ha, els donem el que ens queda, i algu de pesos chilens per que comprin benzina i coses realment indispensables.El cor s'omple de pau quan reps lliçons d'humilitat en persona, coneixent gent aixi, hom no pot volguer mal a res, ni a ningu.Baixant pel carrer principal s'ens ajunta un gos, que ens segeuix fins a creuar el riu volcan, que amb aquesta força ja sembla ben ve un volca. De sobte surt disparat rere una petita llebre, al principi sembla que l'atrapi, perola bestia comença un ascens directe i deixa el gos amb la llengua pels genolls, jejejejeje,quin espectacle.Arribem al cami, camio rere camio,ningu ens para, nosaltres pero no ens indignem,i anem seguin cami avall, contemplan la bellesa del paisatge, torrents de colors, turons nevats i acolorits amb groguencs pedregars. Cavalls i cabres i vida, molta vida en forma extrema. Al fons el volca San Jose ens diu adeu,o sera fins aviat!!!!!De sobte,sota la pols,una picap ens para, un treballador de la mina ens porta fins San Gabriel,i conversem de dos mons llunyans,pero de coses humanes que no separen els kilometres, als homes ens acosten les emocions,i la natura et dona aquestes emocions.Ens fotem una empanada de carn,estem on varem començar l'aventura, conversant de futbol amb un xilè ben tipic, els dos gossos que ens van rebre ahir, els tenim sota els peus de nou, si vols el temps no passa, si vols la vida es bella.Un atrotinat bus arriba pel cami empolsinat, es para, ens recull com a naufrags, laciutat ens crida, el desti segueix obrint la ment.Salut i força!!!!!!!

LA PROXIMITAT DE LA LLUNYANIA!!!!!!!

Hola familia estimada, ja soc a Sudamerica!!!!!!!
Els meus peus ja s'han posat al nou continent, el meu cos i la meva anima encara no, doncs el viatje ha estat molt llarg, i el que primer he rebut del canvi ha estat un bonic refredat internacional.
Tants canvis bruscs de temperatura i de paisos m'han enganxat una mica de mocs i un xic de mal de coll, pero crec que es la vacuna per que els propers tres mesos tingui les defenses ben amunt i aguanti el que em vingui per tots costats.
L'Elena esta molt contenta d'esser aqui, de moment encara no hem vist a ningu conegut, pero aquest vespre anirem a una celebracio, i segur que algunes sorpreses apareixeran.
Despres de sortir de Madrid, amb una bonissima temperatura, un enorme avio ens ha creuat l'Atlantic, la casualitat ha fet que al nostre costat, s'assentessin diferents nacionalitats, una noia Paraguaya, i una familia Boliviana, de Cochabamba. Hem conversat en diferents moments, doncs en dotze hores tens temps de tot. Ells ja tornen al seu pais, han estat uns anys a españa, treballant i buscan fortuna, i ara, conscients del merder que hi ha, han decidit, no molt segurs, que volen tornar als seus paisos, amb la seva familia i la seva gent.
El vol ens deixa a Buenos Aires, la Paris llatina, alli una espera de tres hores en l'aeroport ens ha deixat reposar tombats en uns bancs, feia temps que no recortdava aquesta forma de viatjar, i realment es dur, pero m'encanta. Despres, quan el sol del mati ja sortia per l'est de Buenos Aires un altre avio ens ha creuat per tota l'Argentina, nuvolades i mes nuvolades feien de matalas si el avio decidia caure, i entre els nuvols, de tant en tant apareixia un tros de pampa, es acollonant que hi hagi tant territori de planicie, suposo que deuen ser camps de conrreu, pero ara sent la primavera encara estan per conreuar.
De sobte, els nuvols desapareixen, i una linea gens uniforme de color blanc ens ha sorpres al fons, els Andes.
Ha estat un retrobament molt especial, la pell de gallina ha corregut el meu cos, els ulls ho volien abarcar tot, la neu en quantitats gran amaga tots els Andes centrals. Quina emocio quan he reconegut la ciutat de Mendoza, la presa de Potrerillos, el Cordon del Plata, el Tupungato, valls enormes i llarguissimes, ualaaaaaa, aqui els Andes son un enorme laberint altiu. Valls de sud a nor, i valls d'oest a est, un castell perdedor.
Una noia chilena ens crida, el Aconcagua!!!!!!!! sortim disparats a l'altre costat, i aixi es, el Centinela de Piedra ens apareix, la seva part final esta ben guardad per uns nuvols molt amenasadors, pero es imposible equivocar-se, es la cosa mes gran que hi ha en cents de km a la rodona, i la seva cara sud ens fa caure els collons a terra, salut amic, ja tornem a ser aqui.
L'avio creua els Andes, que en aquets punt son molt amplis, cims i mes cims ens fan brillar els ulls, quin bonic present que ens ha sorpres. De sobte el terreny es torna marronos, alguns arbres es divisen, i les alsades es perden, ens acostem a Santiago de Chile, i unes boires de contaminacio ens atrapen. L'aterratge es perfecte, i els nostres peus ja s'aposenten al seu desti, la cpital de Chile.
Som gats vells, i despres de passar tots els controls de aduanas i inmigracio, no deixem que els taxistes ens mengin la bimba, i agafem el bus que molt mes barat ens deixara al centre de la ciutat.
Els ulls no deixen de mirar per la finestra del bus, cotxes i camions, gent reunida, bruticia a les cunetes, edificis construits amb el cul, i altres novetats ja criden la meva atencio. La vida es nota diferent aqui, i ja mhi fico de cop. Arribem al centre, un transit ben esbalotat ens saluda, centenars de persones corren amunt i avall, molts universitaris surten de clase, i jeuen als parcs per dinar o simplement compartir amb els amics.
Baixem del bus, i anem directes a un hostal que coneixem, encara no hem pogut contactar amb amics de l'Elena, i aquesta nit la pasarem aqui. Jo conec el lloc, i ens saludem efusivament amb la Maria, la noia de recepcio, hi ha molt bon rotllo i flueix la calma.
Sortim a dinar i contactar amb les amigues de l'Elena, un bife de lomo a lo pobre es el primer que el meu estomac rep de regal, l'acepta molt be i el digereix.
Santiago no es molt maca, es una ciutat molt contaminada, pero dins seu shi amaguen altres situacions de resistencia que aviat els meus ulls ja viuen.
Desenes de pintades en contra del govern i del capital estan a les fasanes d'edificis clonials. S'hi viu una lluita constant, grups de joves anarquistes, altres grups de gent okupa, molts mes de gent a favor dels drets dels indigenas chilens, Mapuches i pewenches........es nota amb la quantitat de policies que hi ha per tots els llocs de govern, cada dos per tres veus furgons antidisturbis, autobusos de policies........ aqui es mou alguna cosa, crec!!!!!!
Pujem al Cerro Santa Lucia, un petit pulo verd que hi ha al centre dela ciutat, i gaudim de les vistes, no molt agradables, de la contaminada ciutat, a vegades desde aqui es veuen perfectes els Andes, pero a vegades no.
Tinc el cos ben destrempat, tinc son, em fa mal el coll, tinc mocs, son les cinc de la tarda, pero per mi son les deu del vespre d'un dia molt i molt llarg, decidim comprar fruita i jeure una estoneta, necesitem descansar i pasar el cosntipat.
De sobte, obro els ulls, es plena nit, l'Elena dorm a la llitera de dalt, la sento doncs la seva energia em dona caliu, estic cansat, no h haura sopar, nomes descans, noes descans.
I be, ara son les set del mati, i el primer que vull fer es saludar-vos i dir-vos que le viatje ha comensat, fa fred aqui, i sembla que aquest any ha nevat bastant, pero el nostre desti va en conjunt amb aquesta serralada magica, i amb la gent que viu i sobreviu al seu voltant, gracies per deixar que els somnis es fagin realitat, seguiu al meu costat i compartirem les aventures que sorgeixin pel cami.
Salut i forsa!!!!!

dimarts, 22 de setembre de 2009

ESTIMATS ANDES, RETORN AL PARADIS !!!!!



Hola a tothom, soc el Rusky, i aviat tornare a ser el ruskyandes. Han passat ja molts dies de la tornada, la vida a tots ens ha canviat molt. Alguns ja tenen fills, i l'amor es percep al seu voltant. Jo, he trobat la persona que mes estimo, l'Elena, que ja va sorgir dels Andes, sota els peus del volcà Lanin.

Junts hem anat fent cami aquests anys, sense deixar de fer muntanya i de seguir compartint amb la natura, que dia a dia ens ensenya amb paciencia l'art de la vida. Ha esat tot molt bonic, molt magic, intentan compendre altres visions de persones que han estat presents en aquest temps. Les ganes de viatjar s'anaven enganxan a cada cel.lula del cos, i per fi ens hem llençat de nou al desti. El dia 24 de setembre creuarem de nou l'oceà Atlantic, i els nostres peus es posaran a terres del sud, Santiago de Chile ens rebrà amb els braços oberts, i amb un munt d 'aventures que ens portaran per la Patagonia.Estarem dos mesos junts, despres jo seguire 30 dies mes de viatge, que espero em duguin a alçades de 6000 metres. Tot esta per decidir, i sabem que el bonic dels viatges, son les improvitzacions, per aixo ens deixarem portar bastant pel que se'ns presenti al davant.

Anire escrivint les aventures i les visions internes que necesiti expulsar, espero que els que seguiu el blog us agradi.
Sento nervis al escriure aquestes ratlles, davant meu ja es dibuixen els volcans de la Patagonia, les grans extensions de gel i de pampa que la formen.
Enormes boscos humits, selvatics i inpenetrables....buf......tota una experiencia per viure junts, amb l'Elena la vida es intensa cada instant, compartir amb la persona que estimes es el mes gran.
Salut i força a tothom, espero poder-vos tenir entretinguts paraula rere paraula, doncs dins d'aquestes paraules hi haura la vida a flor de pell, les emocions seran constants.... que la pachamama ens ajudi!!!!!

dimecres, 1 d’abril de 2009

Seguim pujant amunt, Ras i Timesguida !!!

Buff,quin fred que fa fora el sac,el dijous es desperta tranquil.En Sixte i en Toni,ajaguts a l'altre llitera de l'habitacio fa estona que mandregen,el Mill,al meu costat fa com jo,descansa i escolta.A fora,quan tregui el cap per la finestra ja se el que hem trobare,un dia radiant,el sol saludant-me i una fresca penetrant que aviat es tornara calor,quan l'astre es posi a tots els racons.Avui farem un equip de quatre,els quatre som catalans,i decidim anar a pujar el Ras i el Timesguida,de 4080 i 4086 mtrs,no pujarem per la ruta normal,ens endinsarem en el seu corredor nord,que no es molt tecnic i et deixa en un collet,prop del cim del Ras.L'ascencio comença divertida,sempre haviem estat sols amb el Mill,i avui som quatre animes perdudes,somrients i molt contentes d'estar juntes en aquest present tant intens.Seguim la traça antiga,doncs ens salva d'enfontsar-nos cada moment,l'Atlas es ple de neu,nhi ha massa per anar a peu,pero els nois de Girona van amb esquis i snow,un altre plantejament.Sortim de la traça i ens endinsem en una pendent a la dreta,el sol fa estona que escalfa el flanc mes altiu,la neu deu estar ben tova,pero sortejant els pendents mes tous,anem guanayant alçada,i davant nostre ja es divisa l'enorme corredor de 500 mtrs,es ample i acollidor,aixi ho sembla de lluny.A la nostra dreta,un xic altives,shi han format unes cascades de gel,es veuen ben formades,i recorren una banda rocosa,amb una maxima de 15 metres d'alçada,son rius gelats,testimonis del nostre pas,lent pero constant.Arribem al circ que precedeix el gran corredor,el Toni ha pujat amb els esquis per un altre vesant,aqui s'eixampla la vista,i una gran quantitat de neu fa cansar mes els cossos.Som petits i vulnerables en aquest mon tant viu,que s'expresa sense pors ni vergonyes,quin aprenentatge el de la natura.Comencem a pujar el corredor,te un con immens a baix,i cadascu per un cami diferent enfilem els metres.Es posa mes dret un xic amunt,alli,sense nerviosisme,seguim a un ritme suau,suau pero constant,aixi no agafo fred als peus,doncs encara estic compenetradissim amb les sensacions.El tram final s'enfila,recorre un resalt de roca i s'encanala un xic,mes amunt rebem els projectils,en forma de petits rocs,uns andalusos ens han precedit i ara en som informats.Arribo al coll,mes avall el Mill es confon amb la fosca cara nord,els seus colors en l'ombra no destaquen,nomes la seva llum interior fa que el vegi i el senti totalment,com sempre unes notes musicals surten de la seva boca.M'envolta un paisatge inmens,com cada dia ho veig tot,lo bonic es anar canviant de mirador,aixi,les sensacions son diferents,doncs ni les valls,ni ls muntanyes,ni els rius ni les parets son iguales desde diferents llocs,totes et desperten i t'inspiren en el cami de la vida,en la seguretat de fer el que es vol.Els quatre junts accedim al cim,on jo,un xic fred dels peus,em disposo a descalçarme i arraconar-me sota un bloc,doncs el vent es important,fa fred,pero el sol ens acompanya en aquest nou cim.El vesant sud del Ras cau descompost i vertical,tot es veu molt vulnerable,i la seva cresta oest es perd verticalment fins al coll dels Akiuts,uns cims propers.Desde acii es veu la planicie del Timesguida,la muntanya que ens espera ara.Decidim anar-hi rapid,doncs el vent aqui es bastant salvatge,em calço i despres de fer algunes fotos,sortim direccio al coll,i desprers remuntem l'ultima pala,rocallosa i monotona que ens deixa a la gran plana del cim.Noves visions del sud ens arriben,cauen els cims rocallos i nevats fins qwue unes pendents rodones i erosionades porten les muntanyes a la plana.Ens hi estem poca estona,doncs ja hem divisat un lloc per parar i menjar,es proper al cim del Ras,i esta ben amagada dels vents atlantics.Com astronautas,ajupim el cap,entrem en un estat de pau,i seguim sense paraules cap a l'objectiu,ens entenem be amb aquests gironins.Ajaguts,recolzant l'esquena a la roca podrida,i el cul en alguna llastre plana,aixi devorem pernil i xoriço,ultimes raccions que quedaven,tambe mengem galetes Birba i altres eswpecialitats de la casa,que en som de bons els Catalans.Conversem llargament,el dia sho val,estema gust uns amb els altres,i volem amb la imaginacio,de l'Atlas,als Pirineus,dels Pirineus als ALps,dels Alps als Andes,i dels Andes cap als HImalaies,tot aixo rodejats del millor local.
El vent ens comenca a refredar, tot i aixi ens costa sortir del mirador, fins hi tot encara no sabem per on baixarem, per la ruta normal, o pel corredor que hem ascendit?????
Ens decidim pel corredor, i travessem una zona de cresta per deixant-se caure per la cara nord, fosca i freda, empinada i juganera.
Un a un ens hi endinsem, el primer tram es mixte i cauen moltes pedres avall, ho fem un a un i aixi en sortim ilesos, pero en Sixte al final decideix tornar amunt i baixar per la normal, ho entenem i l'esperarem despres, amb compte Sixte!!!
Nosaltres com cabres salvatges anem perden alçada, aprofitant alguns racons del corredor per esperar-nos els uns als altres. No fa molt fred, aixo si et mous, i anem corrents a buscar la linea que separa el sol de la sombra, la calor del fred, la vida de la mort. En Joan acaba baixant en esquis, jo baixo la Taula d'en Sixte, sota les mans, eh!!
Seguim pel con terminal del corredor nord, aqui la neu ens fa estralls, tant aviat t'enfonses mig metre, com trepitjes gel dur, les cames es tornen bojes amb aquest caos de sensacions. Seguim baixant i s'obre la vall del Ras, amplia i ben nevada, davant nostre l'objectiu de dema, el Tet d' Ouanoums, volem pujar per un dels seus corredors, el mes a l'oest, doncs ens sembla que les condicions de la neu no son les millors, la calor afecta molt les crestes dels cims.
Seguim baixant i trobem la traça, abans pero em deleitat la nostra vista amb unes cscades gelades, que deixaven correr rere seu un torrent amagat.
La vall del refugi baixa ample i franca, i la seguim fins a caure a les seves portes. Algun portejador ens interroga on hem anat, pero despres es queda igual, son bons aquests berebers.
La tarda passa entre fregues als peus i tes ben calents. La gent del refugi s'ajunta tota a la sala, doncs fot molt fred, i alli tots juntets ens escalfem.
La flama del foc em fa dibagar, em deixo portar pels sorolls, per la magia d'aquesta construccio plena d'energia i bondat.
Sopem i ens n'anem al llit, doncs el fred aqui es seber, i ningu, ni Ala es queda gaire a la nit. Bona nit!

Grimpades desconegudes, aventura segura !!

Dimecres 28 de gener,hem dormit molt,potser dotze hores,son les vuit quan començo a despertar al Mill,sembla mentida,pero cada dia quan em desperto,trec el cap per la finestra,i sembla que no passin els dies,doncs el paisatge sempre esta igual.El cel ben sere i blau,comença a agafar tons mes brillants a mesura que el sol l'escalfa,sota seu,centenars de punxes rocoses,cons nevats i esperons que apunten al infinit.Esmorzem be,com cada dia,saludem uns nois de Girona que hem conegut,i seguim el nostre cami,avui triem els Afellas,un grup de dos 4000,pero aprofitarem i intentarem les agulles de Colchetons,una cresta bastant descomposta pero no molt dificil de grau.Aixi,amb empenta,amb força sortim del refu,i ens endinsem en la primera pendent dreta que tenim davant.Pujem forts,estem molt ben aclimatats,els peus em fan estar sempre alerta,pero els puc moure sense problemes,i la seguretat dins meu aflora.Deseguida ens introduim en una petita vall,que despres es va tencant,les parets i torres ens van rodejant,i la calor del sol fan que algun roc es desprengui d'on reposava.seguim endavant,ara jo obro traça,ara ell,es massa,la solitud i el silenci ens fan entrar en un estat de unitat.Em giro,veig el Mill darrere,i al seu voltant la natura el vesteix com el mes bonic dels humans.El corredor es posa mes dret,40º,i els ultims metres es fan mes durs,doncs la neu hi es amb mesquantitat,i els peus s'enfonsen sense voler.Arribo al coll,uala,es el que hem surt de la boca,collons,quina aresta mes bonica,sembla que separa dos mons,un es el de la calor i la llum,l'altre es el del fred i la foscor,cara sur o nord.Ens internem als Colchetons,es una cresta descomposta,hi ademes hi ha molta neu fresca i tova que s'enganxa sota els grampons i fa mes exposada la grimpada.Remuntem dos resalts bastant drets i ens ajuntem al cim de la primera torre,doncs el lloc es molt estret,ens fem unes fotos,i decidim sortir de la cresta,doncs no ens sembla que estigui en l'estat optim,ja tornarem a la primavera,ens surt de dins.Tornem al coll despres d'una desgrimpada bastant emocionant,ens girem,doncs la nostra ruta ha d'anar direccio est,just per l'altre costat del coll.Tot es dret,la roca descomposta,atacar-la directament ens portaria temps,decidim desgrimpar per la cara nord,i travessar horitzontalment fins que un corredor ens puji fins la cresta,ja molt mes amunt.Aixi ho fem,en total concentracio fem la travessa,rodejant algun resalt,agafan diferents corredors,i aixi a poc a poc,despres de passar estona a les foscors de la cara nord,sortim pel fil de l'aresta,plena de neu i roca descomposta,uala,la visio que adquireix la seguent progresio,veiem molt llunyans encara els cims del Afella.Mirem rere nostre,i com enamorats gaudim del cami deixat a les pendents,art en diria jo.Aqui estem encallats,seguim la cresta fins que ens deixa,pero despres,al ser orientacio sur,la quantitat de neu ens fa impensable seguir per la cresta,com no,la cara nord alli es ben vertical,i no ofereix cap punt feble.Decideixo desgrimpar un xic la paret de neu,aqui es veuen rastres d'allaus,aixo vol dir que ja han caigut.A vegades els resalts de roca i la neu fan que ens enfonsem fins la cintura,en posicions molt incomodes,pero sortim de tot problema,es intens i molt emocionant,els forats que deixem en la neu,denoten l'energia que hi donem,el sol en aquests moments es bastant traidor,doncs la zona esta ben exposada,la radiacio es extrema i la calor maxima,pero ens l'estimem tant que saben que el necesitarem despres,li deixem que ens martiritzi un xic.Arribem a un conjunt de petits corredors,ja sota l'aresta oest dels Afella.Ens endinsem en un,i comencem a buscar el pas mes segur per arribar a dalt l'aresta.Seguim diferents corredorets,max 50º,no dificils pero si exposats,la neu canbia constantment,i aixo ens demana l'atencio.Per fi,despres de suar tant arribem a l'aresta,collons,quin dia avui,fa estona que la concentracio ens ha fet entrar en un estat molt silencios,ens intercaviem el minim,vas be Roger????Si,i tu????molt be,si.L'aresta cimera es juganera,i ens amaga l'ultima dificultat,una bretxa en la qual fem un petit rapel,despres ja sortim al primer dels Afella,l'Afella oriental,de 4043 mtrs.Gaudim del dia,del pernil salat,i ens quedem astorats veien que l'Atlas ens esta regalant visions hivernals molt maques,som privilegiats dels cims,li dono gracies a la mare terra.Seguim una ample aresta i remuntem una pendent de blocs,ja som a l'altre Afella,el Norte,de 4048 mtrs.Aqui ens hi estem poc,doncs es una zona ventada i freda.Desfem el cami,ens acostem a l'altre cim i recollim les coses,la baixada resulta ser per la mateixa via,almenys fins al circ de sota,despres?despres ja veurem,desde dalt es veu tot.El dia ens tranquilitza,el sol es alt,no hi ha nuvols,arribarem per collons al refu,no ens podem perdre ara.Desgrimpen el corredor,es molt emocionant tambe,pero aviat la pendent deixa que ens girem de cara,i baixem enfontsan els peus a la neu,doncs el sol ja no hi escalfa gaire,i no se'ns enganxa als peus.Aviat arribem a la primer sorpresa,una banda rocosa que travessa tot el circ,te sistemes de corredors,i amb vista n'agafem un que ens treu del lloc rapidament.Cansat m'assento,el Mill em mira,be,espero que s'hagin acabat les emocions per avui,ha esat un dia de moltes novetats,jejeje!!Nomes dir-ho,de sobte ens trobem amb una nova banda rocosa,aquesta mes dreta i amb l'estat de la neu molt canviant.El Mill es tira per un colouir bastant estret i dret,pero shi sent segur,i aviat ja estic jo seguint els seus passos.De sobte una traça d'esqui ens torna al mon dels vius,ostres,seguimla i ja arribarem al refu.Doncs,seguint aquella traça encara ens trobem una nova desgrimpada,molt menor,pero fins al final no arribem al fons de la vall,i fins al final no respirem tranquils al refugi.Buff,quin fred,el sol fa fa estona que ha marxat cap a l'oest,la vall esta freda i fosca,el vent ne's l'amo ara,i nosaltres ens internem al calid refugi,a la casa que ens acull amb aquesta gent tant diferent.Els peus han soportat el dia perfectament,o aixo penso,mels miro,me'ls massetjo i baixo corrents a sopar,a veure que ens depar avui el xef Ybrhim.

dimarts, 31 de març de 2009

Seguint deixant petjades, seguint el vol dels ocells!















El dimarts es lleva tranquil.Escolto desde dins el sac,i ben calento,els moviments d'altre gent que fa estona que sha llevat.Miro al meu costat,veig el Mill mandrejar,bon dia segal!!tantejo els meus peus,sembla que el senti be,pero al mirarme'ls veig que la marca encara es veu,i tot hi fer-se mes petita,segueix rodejant la part exterior dels dos dits grossos,els sento,i veig que responen,ho provarem,aixo si,si les botes entren.Baixem a esmorzar,moviment de gent,teteres i grampons.Esmorzem amb devocio,doncs es un dels apats forts del dia,l'altre el sopar.Baixo a rentar-me la cara i comenco la dificil prova de posar-me les botes.Tardo menys del previst,son calentes i ademes amb els mitjons que porto son ben amplies,puc moure els dits del peu per separat,ara,nomes es questio de no deixar que es tornin a refredar.A fora,el dia es acollonant,al veure tots els cims,contra aquell cel blau,que comença a ser esguinzat pel primers raigs de sol,em creia ben afortunat.Sortim amb el Mill,amb els grampons posats,doncs volem fer una ascencio bastant directa a uns cims anomenats Tibherines,de 3900 mtrs aprox,i despres seguir cap al Imzoud,de 4010 i acabar per l'aresta nordoest del Toubkal,el gegant de l'Atlas,amb 4164 mtrs.Sortim per darrere el refu,una bestia esberada corre per la neu,es la guilla,s'escapa de l'ultim robatori que ha comes,una bossa d'escombraries esparrecada ne's el testimoni.Baixem al torrent,i de sobte tot es pujada,unes cascades de gel al nostre voltant atrauen la mirada,pero ens hem de desviar,com anant direccio sudoest,i aixi comencem a agafar alçada,en un corredor que revolta la gran muntanya del Tounkal per la seva base.D'alli sortim en una altra pendent,bastant dreta i perillosa,qualsevol error pot ser fatal.Seguim fent la travessa,i divisem la vall que volem accedir,es ample i ventada,no shi veu molta neu.El Mill va obrint cami davant,jo,darrere intento ser de bona ajuda fent mes la orientacio,som un equip fort.Els peus van be,i quan fem diferents flanquejos no sento dolor,puc moure els dits,i ademes em sento molt be.Creuem la part plana de la vall,i ataquem un grran corredor que engoleix totes les pedrs de gran part de la muntanya en aquesta vesant.Ara es ben nevat hi anem rapid,busquem l'ombra,doncs el sol ha fet estralls a la neu,crosta i traidora.Seguim amunt,i quan divisem propera la sortida a l'aresta,en sortim per un tram mixt que demana un xic d'atencio.Sortim entre neu i blocs,al fons,seguint una aresta nevada s'arriba a un dels cims,despres,al baixar un coll bastant pronunciat s'accedeix a l'altre,anem'hi.El dia esta tranquil,nomes unes petites rafagues ens acaronen el rostre,al fons la pau de les valls,Imlil i els pobles que l'envolten es veuen llunyans,pero propers.La cara nord d'aquest cim cau en picat,entre sistemes de corredors i esperons descomposts.Arribem al cim,acaronem amb la vista el Toubkal,un dels objectius,i ens deixem portar per la baixada que ens porta a l'altre cim,on un pilot de ferralla ens anuncia l'acciddent que hi va haver el 1970,avio estabellat.Doncs es ben mala sort,per que l'avio es a la punta del cim,ben be al cim.Al fons mirant al nord s'intueixen grans extencions de farrartge,de camps de cultiu,tot d'un color verd i rosat.Cap al sud i l'est grans muntanyes barren el pas a la vista,un pilot de serres nevades que esguinçen el cel.Ens enfonsem al baixar d'aquest cim,i una lenta tartera ens acosta al cim del Imzoud,que sembla facil,pero es torna una cresta bastant complicada pas a pas.Ara si,el Toubkal es al nostre davant,veiem la seva cara nord,els esperons que l'acompanyen fins al cim,nosaltres traçem la nostra via per l'espero nordoest,el mes tranquil,o aixo sembla.Despres d'ingerir alguna cosa,beure un xic d'aigua i fregar-me els dits del peus sortima per l'ultim objectiu del dia,el Toubkal.Al principi agafaem la ample aresta per l'esquerre,on hi trobem petites bandes nevades que ens ajuden a pujar pel pedregar volcanic.Sortim ben amunt,rere una agulla remuntem per una zona mes dreta que ens deixa sense problemes a l'aresta terminal,plana i tranquila,ja hi som.El Mill esta perfecte,jo tambe,i riallers i feliços ens acostem a la piramide del cim.Aqui no hi ha creus als cims,us preguntareu per que?????Feliços ebs felicitem,doncs al cim tambe hi ha uns nois de Madrid que vam coneixer,i junts entre xoriço i pernil,entre vi i algun fly.....volem,volem cap al desert,cap a les altres muntanyes de la serra,cp a l'atlantic,cap al rif,tot es al nostre peus,en som observadors privilegiats.Alguna gralla va revoltant,buscant algun tros de menjar estraviat,amb el Mill sortim avall,revoltem amb decisio,baixem cap al coll,baixem rapid,baixem volant,rodejats de tanta natura radiem felicitat.Quina substancia mes bonica ens desborda al tornar d'un gran dia,al admirar els cims que et rodejen,a sentir i viure l'aigua i l'aventura que t'ha precedit,som afortunats de poder gaudir tant.Arribem al refugi,fa fresca,el sol fa estona que ha passat al altre costat,les puntes dels cims,damunt nostre,apunten a un cel que s'enfosqueix per moments,entrem dins,em miro els peus,satisfet de la primera vista dels peus,afogo els dits en aigua calenta amb sal.Despres un gran sopar,on els madrilenys guardaven galta de porc i una fabada ens dona l'energia suficient per tornar-hi l'endema,i dos dies mes,jejejeje!

diumenge, 22 de març de 2009

EL GRAN ATLAS, IN SHA ALA !!!

Som diumenge 25 de gener,l'avio comença a fer sorolls,els petits instants de nervis afloren,pero deixen de fer coisor quan sentim que ja no toquem a terra.Aixo vol dir una cosa,comença el viatje,comença una historia que no se sap on tirarà,no se sap per on pasarà,pero dins meu hi ha quelcom que es remou,deu ser la vida.Volem i volem,creuem la peninsula histerica,veiem la gran nevada del sud d'españa,Sierra Nevada fa goig,i com espectadors privilegiats,contrastem imatges de cel,mar i terra,que bonic es volar,que afortunats son els ocells.Creuem l'estret,i continuem baixant per l'est del contimnent,per la seva costa,Casablanca,Rabat,tot es sota nostre.De sobte una enlluernada ens colpeig,a l'horitzo,despres de lluitar contra el temps,els primers rajos de sol del dia impregnen aquest blau i enorme cel.Realment la primera llum del dia calenta ens ha rebut,i mentre donem voltes per aterrar,aconseguim avistar el nostre objectiu,el gran Atlas,proper a Marraquesh,la serra del Marroc.L'aterratge es de primera,i sortim del avio satisfets i agraits,comencem a fer les cues pertinents de quan marxes a altres mons,passaport,quants dies d'estada,per que vens????les preguntes se succeeixen,i al final sortim del aeroport,amb la moneda del pais,i dins un taxi banyera,ampli confortable,pero que no marca velocitats ni nivells,ja estem al Marroc.Sortim de Marraquesh rapidament,el Ybrim ens diu que el temps esta bastant mogut,aqui,tot es pla,de color rosat per les construccions,i en algunes zones arbres i palmeres li donen un toc mes Africà.Al fons ja veiem les grans muntanyes,estan ben nevades,les arestes i les valls es veuen ben omplenades de la benediccio blanca,de la vida.Serpentegem per l'ultima carretera,creuant el poble d'Asni,i alli anem direccio Imlil,el poble que hi ha als peus de la muntanya del Toubkal,el cim mes alt del nord d'africa.Alli hi arribem,entre conreus de noguers,i algunes zones on cultiven farratge,el Hassan,el conegut del Mill ens ve a recebre,es un tio molt atent,ens acompanya a casa seu,i alli hi prenem el primer te del Marroc,amb menta.La caloreta de la infusio s'agraeix,doncs a fora hi neva,i la neu ja fa dies que es posada aqui,a 1700 mtrs,nosaltres,avui volem pujar fins els 3240 mtrs,on hi ha el refugi Lepiney,podrem??.Deixem els trastos que no necesitarem als cims,pero al igual pesa bastant la motxilla,anem previnguts,portem algu de porc i alguns dolços que ens seran de bon ajut quan la calor o el fred ens ataquin a les arestes.Sortim de casa el Hassan,esta en una zona molt abrupte,els carrers son corriols,s'escola aigyua pertot arreu,els nens surten amb els ulls encara bruts,i se sorprenen de la nostra sortida,deuen pensar,on van aquests amb el temps que fa??baixem al torrent,i despre comencem a remuntar una pista que fa zig zag,alli ens creuem amb un nen que fa esqui de muntanya,be,es el que sembla,i el seu somriure m'inunda gratament.La neu que cau es molt humida,es aigua,i aviata quedem xops de fora,per dins la flamarada sera molt dificil d'apagar.Creuem una gran zona de pedregar,es on el riu o els rius s'eixamplen i desguazen tot el que la primavera els sobra,tot i aixi es ple de neu,i hem d'aprofitar una trista traça que a vegades ens traeix.Remuntem per la llera esquerra del riu,baixa un pastor amb el seu petit ramat de cabres,no veiem herba,tota esta sota la neu,pobres besties,pero se les veu ben vives.A sota queden els ultims noguers,i sense parar gaire ens endinsem a la vall,aviat el pas comença a relentir-se,pero no decau.Amb penes arribem a Sidi Chamaroux,un santuari que hi ha quasi a la meitat del cami,alli ens invadeixen petits venedors,la nostra cara els repeleix rapidament,estem per altres coses,i d'aci en amunt no hi haura traça.Continuem pujant,i de cop,la boira baixa,el vent aumenta i la nevada es torna mes violenta,la pregunta de si ha esta gaire acertat sortir avui comença a ficar-se dins nostre,pero els dos,al nostre pas,no deixem enfontsar-nos i seguim la lluita.Ens anem rellevant,la neu a vegades fins la cintura ens desespera,algun cop petites marques a la neu ens orienten,no se si be o malament,pero seguim endavant.La visio nomes arriba a uns deu metres quadrats,potser millor,pero a vegades es dur seguir endavant asense saber on vas.Es divisa al fons el refugi,una ventada ha netejat les boires,pero aquest tram es torna durissim,i junt amb dos marroquins acabem d'obrir traça,just quan el dia comença a apagar-se,quan la neu cau silenciosa i quan el vent volia fer-nos seus.Ens reben amb euforia,ens treuen les motxilles,ens descalcen i ens porten un te calent,es d'admirar el que se sent quan un arriba a un lloc estrany,i tothom l'ajuda i li dona calor,gracies muntanyes.Passem bona estona comentan la nostra epopeia,la gent escolta bocabadada,hi ha españols,anglesos i els marroquins.rriba un sopar que engolim sense fre,a fora encara bufa el vent,encara neva,dema si fa bon temps sortirem a donar el volt,sino descansarem,ens ho mereixem.Un somriure se'm dibuixa,proper al Mill,tots dos dins el sac,ens sentim satisfets i feliços de compartir moments tant bonics de la vida,viure'ls plenament i sense vergonyes,som natura.Sento veus,son els andalusos que se'n van,em llevo,i al sortir a la finestra em cau tot a sobre,Mill,Mill,que esta ben sere,que el dia es de puta mare,hem de sortir,hem de coneixer.A baix tenim l'esmorzar apunt,l'Ybrhim,el noi del refu es molt atent,i sempre riu,una cosa que jo agraeixo molt.El pa costa d'empassar,pero una melmelada de figues es posa molt be,llet calenta i mes te.Ens despedim dels andalusos,noslatres volem anar a fer el Bioguinousse,un 4002 mtrs que hi ha prop del refu,una de les canals que li surten cap a l'oest.Sortim enfontsant-nos fins als ous,pero avui,sense el pes d'ahir aixo es gloria.Aviat trobem una entrada,sense tenri molt clar comencem l'ascens per la canal,la neu es mes dura i aixo ens fa l'ascens mes relaxat.Fa fresca,pero el sol ja fa estona que dona llum i calor a les arestes i puntes que hi ha sobre nostre.Ens posem els grampons i ens internem aen un altre corredor,aquest mes petit i amb algun resalt de roca,el fem per la seva esquerra,pero en algun moment em de variar el recorregut,sigui per la quantitat de neu,sigui per que hi ha un resalt bastant important de roca.Es un gaudi veure el Roger moure's,amb elegancia,palpant la neu,la roca,es bonica la calor del company.Jo,sento una duresa extranya als peus,com que estiguin molt adormits,com altres vegades,espero pacienment que se'm despertin,sempre ho fan.La ruta es un xic vertical,sortim d'un resalt per entrar en un camp de neu que travessem i ens porta de nou a un corredor bastant franc,aqui pero,ens enfonsem molt,i costa tirar amunt,sense saber si anirem avall atmbe.El sol fa estona que cau sobre nostre,les vistes han començat a fer-nos somiar,pero la neu es mes tova que mai,i ens demana tota l'atencio en un tram bastant vertical i rocos,en sortim i despres el corredor ja marca la seva fi,a uns 100 mtrs,una cornisa el delata.A la meva dreta,fa una estona dicvisaba unes petges d'animal,mha semblat que eren de guilla,i collons quina guilla mes atrevida,revoltan arestes i creuant corredors,lo que sha de veure.El Mill es posa davant,jo encara estic preocupat pels meus peus,no sento quelcom de millor,al cim mho mirare,penso.L'ultim tram,encaixonat i sortin per la cornisa es precios,arribem a un avantcim,i una aresta de somnis ens deixa al cim del Bioguinousse,on una fita ens acull.


Feliç com estic,abraço el Mill,i gaudim d'un silenci etern,el silenci de l'amistat,de la companyia.avant nostre veiem el Toubkal,ter menys neu,doncs el seu coll oest sempre esta ventat,s'obre un nou paisatge,i desde aqui,comencem a triar els propers objectius,no tenim mapa,pero tenim una ilusio terrible.Com que fa vent,i molt fred no decideixo treurem les botes,i el calvari continua,no li faig veure al Mill,pero comenco a estar preocupat.El dit de Tadat,una agulla rocosa a l'aresta ens dona la benvinguda,nosaltres anem baixant per la vessant nord del cim,on la quantitat de neu ens fa el descens molt fi,aixo si,hi ha molta neu i estem atents a qualsevol soroll.Parem en un sortint de roca,treiem el pernil i alguna barreta,el sol ens aixafa,la seva calor ens recompon,davant nostre uns cims,dins nostre una linea,dema posarem en practica les dues formes,dibuixarem el nsotre cami per les seves vesants.El cel encara esta ben net,nomes hi havia nuvols al fons,a les planes marroquines,la llum es brillant amb potencia,els cims que ens envolten despres de la ruta,ens acaronen i ens donen forçes.Arribem a la part baixa de la muntanya,alli ens retrobem amb les nostre petjades,recents i mig colgades ens apropen mes a la civilitzacio.Creuem una zona bastant omplerta de neu i ja divisem el refugi,assolellat i tranquil ens espero cent metres mes avall.Hi arribem,jo rapid comenco a treurem les botes,de sobte damunt del mitjo hi veig un petit troç de gel,la por s'introdueix dins meu,quan al posar el peu a terra no rebo sensacions.Em trec l'altre,el mateix,ostres,quina fresa,em trec els mitjons i ja veig els estralls,els dos dits grossos estan morats,nomes l'exterior delsa dits,pero en bona part.Pujo volant a l'habitacio,sense dir res al Mill,mels frego,els dono la calor maxima que puc,pero dins meu ja sento que alguna cosa sha de fer.Rumio,ostres,el primer dia ja mhe fet aixo,qui sap que pasdara,haure de tornar amb avio????moltes preguntes resonen al meu cap,mentre arriba el Mill i veu l'estat dels peus,ell,mes tranquil i gnorant el perill em dona anims,els acepto pero estare ben atent,i,entre fregues i calors arriba el sopar.L'arribada de nova gent,la coneixença de persones fa que oblidi el meu estat,i aixi em pugui decidir a continuar a les muntanyes,aixo si,pendent mes que mai dels meus dits,dema el Mill obrira traça,diu que fara el que sigui per seguir endavant,jo,feliç,li dono la confiaça i la força que necessitara.La nit arriba,el dimarts 27 es prepara,sera bondados Ala,i ens regalara amb un cel blau,un sol gran i calent i un dia d'emocions,aixi ho crec,aixi hi pensare,IN SHA ALA!!!!