dissabte, 26 de maig de 2007

Sucre, el dia de la llibertat, la metxa de la revolta.

Be, ja fa estona que he sortit de la freda Potosi, en un autobus bastant atrotinat, pero be Rusky, no vols sopa, doncs dos tasses.

Estic ben incomode, una dona grossa va al meu costat, la molt consagrada ocupa el seu seient i un tros del meu i collons no puc moure-la i aconseguir el que em pertany. L'olor general del bus es de camp, es de gent que no li importa ni coneix els ultims models de fragancias de Calvin Klein!!

El viatge es tranquil, de tant en tant faig algun cop de cap, pero l'olor del plat de menjar que porta la meva companya i que s'esta fotent em retorna al present. Passem dels 4000 metres, d’una zona arida, de muntanyes de minerals, d'algun conrreu que pateix les inclemencies del clima a aquesta alçada. A 3500 metres, un poble ja mes arreserat per la natura, viu el mercat diari, de gent que puja i baixa, mamites desde fora que et venen per la finestra del bus el que vulguis, blat de moro, plats de carn, refrescs de tot i lo millor es que tot esta envasat en plastic, ja us podeu imaginar on van a parar despres totes aquestes bosses. La carretera baixa i baixa en picat, perdem alçada, per fi el fred deixa de sentir-se de veritat, valls amb arbres i matolls ens van seguint mentre perdem alçada. Aixo si, tot es ben arid, ben sec, els rius o torrents estan mes aixuts que la Segarra al juny, pero hi ha gent que hi viu, hi ademes s’hi veuen ja mes conreus. Molt blat de moro on petits camps voregen la vall i torrents ben verticals cauen fins on hi hauria d'haver un riu. Per fi sortin entre les muntanyes i els turons, una petita vista de la zona sud de la ciutat constriuda en una confluencia de torrenteres, entre turons i vessants, ens saluda Sucre(azucar en castella).

Arribem a la terminal, per fi em despedeixo de la gruixuda, que fins i tot feia uns sorolls amb la boca que em sacsejava per dins, busco la informacio, busco la zona centre i tambe en Txabo un vasc que fa de voluntari en una escola de nens. I com sempre, per coneixer millor la ciutat mai agafo un taxi, jo comenco a pedalar i pedalar, buscant i buscant, sense trobar res, aixo si…, coneixent la ciutat, que si la avenida Fernando Siles, que si la Calle Junin, que si el Estadio Patria, pero del centre, res de res. Quan per fi trobo l’epicentre de la ciutat, he de buscar hostal, atravesso la plaça, es gran i precisosa, monuments i façanes d'una arquitectura colonial exquisita(jejeje,quina frase eh!!!!).

Els preus dels hostals em fan caure les calçes al terra, 130, 85, 70 bolivars, pero jo dur i ferm continuo i per fi un dels meus!!, un llit, una taula, una tableta i una dutxa compartida, per 35 bs, ahh i amb esmorçar inclos. Ja allotjat, net i polit, vaig a passegar, el sol ja s’ha posat, pero els colors del centre son igual de bonics. Les façanes de les cases, els edificis de govern, la catedral, l'ajuntament..... aqui es nota clarament que fa temps hi va haver una majestuosa ciutat, el centre de Bolivia. Aqui es de suposar que els españols benestants fugien del fred gelat de Potosi, hi vivien les families mes poderoses que administraven tot el metalls preciosos d'aquell temps, a mes de la governavilitat, doncs era la capital del pais.

Avui fan un acte multitudinari i sembla que conmemoren alguna cosa gran, jo incredul de mi pregunto. ”Es el aniversario de la liberacion de la ciudad,de los españoles, y Sucre fue la primera ciudad de Sudamerica donde empezo la revuelta”,collons, collons,"Yo soy Catalan, no Español” jejejeje, li dic somrient, ben mirat no son els millors dies per treure pit amb orgull i dir que ets Espanyol.

I com no…, em trobo l'Evo Morales, un dels protagonistes del meu projecte, un asiduu. Vaig a sopar perque no he dinat i aviat i solitari m’hen vaig a dormir, la nit fresca i seca, m'envolcalla en el llit, que per cert supero de llargada, trec els peus per la punta, jejeje. L'endema em llevo descansat com una rosa, passego i coneixo mes del centre, pero un collons d'aquestes marxes militars em barra el pas a la plaça d’armes i decideixo anar a veure el Txabo, el Pamplonika. Segueixo com puc les instruccions i arribo al Centro Educativo Ñanta, un col.legi de nens del carrer, que molts europeus voluntaris ajuden a fer funcionar, amb gent de Sucre. Alla conec francesos i nens, nens que juguen a quelics i se les tenen entre ells, son vius com guilles, i passo l'estona conversant amb algun voluntari i jugant amb els petits, de fet massa petits per estar al carrer. Son els que soviet a la plaça et volen netegar les sabates o vendret un caramel, quina injusticia, aixo em rebenta.

Em trobo el Txabo, alegre com sempre, em presenta el Julio, un Catala de Barcelona, un "urbanita" com diu ell, ja fa sis mesos que volta pel mon i ara passa per aqui, el desti fa que ens ajuntem i despres de coneixens, fumem un cigarret i anem a dinar pòllo con papas en un comedor popular, i poc a poc l'amistat comença a forjar. Es un tiu divertit, un xic mes gran que jo, que ha viatjat molt, mestre de FP i enamorat dels trens.

A la tarda visitem la Casa de la Cultura, tambe atravessem la ciutat i anem al mirador de Recoleta, a la zona est, que es un turo altiu que et dona una vista de la ciutat preciosa, amb els seus carrers estrets, cases baixes, façanes blanques, hi ha gent que diu que sembla un poble d'Andalusia, aixo si, un poble excesivament gran.

Al mirador hi ha una esglesia, uns arcs preciosos que donen una sensacio molt bonica, i tambe una gran font al mig d'una plaça, alla un artesà ens ofereix "marihuana",li agraim, pero no.

Baixem al centre, per un altre carrer i a dos quadres de la plaça, un esbalotament de policia de motos, de cotxes governamentals ens atrau l'atencio, curiosos com mussols ens acostem a la porta d'un luxos hotel, on han parat els cotxes de govern, pel darrere reconec el que va ser el Jefe de campanya de l'Evo Morales a les eleccions (com veieu,tinc el tema ben controlat jejeje). Ens plantem a la porta de l'hotel i preguntem a un gorila gros, “quien esta aqui????” ”El presidente de la Republica”, ens respon escuetament. "Collons l’Evo!!!" I ansiosos, expectants i neguitosos l'esperem, sabem que surtira aviat. Als deu minuts surt, la camara de fots fa tard, ell entra rapid, pero tampoc massa, per fi tinc la primera xerrada amb ell, mai hagues dit que el tema de la nostre primera xerrada seria el futbol, potser hagues estat mes escaient: la fulla de coca, la nacionalitzacio, els indigenas, la riquesa mal repartida de Bolivia..., pero clar, ell va ser futbolista de Jove i quan em veu la gorra del FC Bolivar, em diu:

-Eh, Boliviar, Bolivar, viva el Bolivar!!!!

-Jo li dic: Viva el Bolivar i viva Bolivia!!!

-Ell somriu, aixeca el polze,i diu: Viva,Viva!!!

-Jo flipant, ja sense veurel, doncs els vidres foscos del seu carro ho tapen tot, el saludo i faig el posible perque la meva cara se li gravi, segur que a la Paz ens tornarem a retrobar, jejeje, el Julio flipa per la proximitat de la historia i contents per la trobada anem a la plaça i gaudim dels seus colors a mitja tarda. A la nit hi ha desfilades militars, amb en Julio anem a sopar i despres com no, a fer un beure, ens anem coneixent, realment es un tio maco, simpatic i molt agradable, m’hi sento be amb ell.

Anem a un pub de gringos, jejeje, i alla m’hi trobo els Italians de Potosi, en Marco, que es del Milan esta euforic, doncs per enesima vegada son campions d'Europa. La colla s'engrandeix, amb una Belga i dos nois de Sucre, que al tancar el local a les dues de la nit ens porten a altres llocs i aixi anem coneixen la nit de Sucre, tambe molt interessant. A les quatre de la nit, estic picant la porta de l'hostal, s'ajunten amb mi tres isrealites i junts entrem per anar a dormir, malauradament tot mascles.

L'endema o sigui avui, em llevo d’hora, osti entra una llum clara del dia asolejat que fa, aqui no coneixen les cortines encara, no puc mes i baixo a esmorzar, apurant l'hora, doncs a deu es tanca el menjador, hi ja ho son.

Avui es el dia i mentre esmorzo passa una banda, surto rapid al carrer i veig que son politics, com no l'Evo Morales, el ministre Linera que es el vice i envoltats de tota una corria de militars amb cara de "Golpistas" que no s’els hi aguanta, quina colla de llops.

Avui fa 198 anys Sucre va fer el primer crit de llibertat i va engegar una metxa que va anar fumejant per tot el continent sudamerica, gracies a Simon Bolivar, als generals Sucre i Murillo i molts altres ben anonims... Aquests paisos castigats i lligats de peus i mans als Espanyols(esglesia i reialesa), van comencar un cami cap a la llibertat i la governavilitat plena on uns s'han ensortit mes que altres, tot i aixi encara hi ha paisos que estan lluitant per no ser governats pels paisos occidentals, per la politica imperialista, pels drets de tots els ciutadans i aixo a Europa es molt diferent.

Be, doncs avui voltare, m'empapare de desfilades, de banderes Bolivianes, de gent humild que passeja, de una festa colorida i sobretot de Sucre, una ciutat que no et deixa indiferent, crec que mes capital que la Paz, a mes de bonica te molt carisme.


VIVA BOLIVIA, CARAJO!!!!!!

dijous, 24 de maig de 2007

Potosi, les cares de la duressa!!


Bon dia família del mon, d'aquest gran món.

Ja he arribat a Potosi desprès de 10 hores de bus amb un fred terrible que a mida que passava cada hora es prolongava mes i mes, pero el calor de les animes que venien al bus em va ajudar a aguantar. Al arribar a Potosi el bus ens va deixar a la terminal, eren les sis del mati, la vida començava a forjar-se en els seus carrers, gent amb farcells, taxis movent-se amunt i avall. El cel ja agafava tons blavosos tot i que la mina, la muntaya estava en la mes negra foscor, nomes uns fanals que ressegueixen el perfil de la muntanya la delataven. Preciosa vista de la ciutat i de la seva gent, que amb un fred de mil dimonis ja començava a aixecar el dia.

No tenia l'adreça del hostel, pero per un mapa que vaig veure a internet el localitzava prop de la plaça d'armes. Amb el meu poc equipatge vaig començar a pujar poble amunt, l'alçada em va començar a passar factura, doncs la respiració era mes difícil i el nas es glaçava, però jo amunt. Arribant a la plaça de l'estudiant, antics records em varen venir al cap i així escalfava el meu fred cos. Travesso per la vora del mercat central i ja estic a la plaça, tot semblava anar be, pero..... Ostia, amunt, avall, aquest carrer, no l'altre.... no hi havia ous, no trobava l'hostal i ho demanava i la gent m'enviava a diferents carrers, altres deien que no hi havia cap hostal amb el nom que els hi deia, la poli ni idea... Per fi, després de voltar com una baldufa mes d'una hora per la zona antiga de la ciutat, vaig trobar l'hostal, el problema era que no tenia un cartell que sobresurtis, sino que el nom era a la paret i feia només tres mesos que havia obert. Un Bolivià que havia viatjat per Europa l'ha aixecat, es com un hostel, l'unic que he vist a Bolivià i molt bonic, doncs es una antiga casa colonial.

El fred es intens, pero un aguanta be, esmorzo al hostel i de sobte em trobo amb un noi que vaig conèixer a El Calafate, en plena Patagonia, el Juan treballava en el hostel on he triat allotjar-me, ens varem fondre en una gran abraçada i en el famós peto que fan els Argentins (que ja trobava a faltar jejeje). També un altre noi Argenti i casat amb una Austríaca es relacionen amb mi i en un moment els dic si puc acompanyar-los a la mina, ells no volen llogar el tour, només s'hi volen acostar amb transport public i m' acaben acceptant, de mentres comencem a xerrar, ells van treballar a El Chalten de portejador ell i de botiguera ella, son molt macos i estan casats, fan gracia, doncs ell es ben morenot, un evident Mapuche i ella rossa amb ulls blaus.

A la cantonada passa el bus que va a la mina, es una combi i te un cartell que ho posa clar on va: "Pailaviri". Ja hi ha vida, nens i nenes corrent per anar a l'escola i gent mudada que deu treballar al centre, tambe hi ha un home que no para de tocar el xiulet, curios pregunto el perque .Ell, avisa a la gent que esta a punt de passar l'escombriaire, ben curios... Ens paren i pugem, aquí som i serem els únics gringos, pero es massa perque la gent es tan maca que ni ho notes, fins i tot un es sent com si fos d'aqui. Passem pel barri dels miners, on el mercat malgrat el fred que fa, hi regna el bullici. Verdures, fruites, esmorzars, material pels miners, tot es ven.....i igualment un munt de gent volta, queqhuas mastegant, mamitas arronsades sota els seus grans vestits per fer passar aquest fred mortal, miners que porten el seu lot amb la bateria........

Pugem mes i mes fins arribar a l'entrada de la muntanya, un torrent passa per sota el pont que creuem, es brut de brossa, es furgat per un parell de porcs que pel perfil semblen gossos. La mina però em reclama tota la meva atenció, la gran muntanya de diferents colors, de tanta i tanta historia, la cara de la gent que un va veient a mesura que s'acosta al centre, ufff, aixo us juro que no s'oblida, un ofec intern recorre tot el meu cos.
Arribem a Pailaviri i paguem 1 bolivià mentres sortim de la combi. Desenes de persones, d'homes ens envolten, ens passen per un costat, amb les cares desfigurades i les galtes inflades, plenes de fulles de coca, altres estan vora un grup de dones que fa menjar just a la vora del camí, la brutícia es extrema, hi ha gossos sense gaire sort que volten esperant que els caigui alguna sobra.... Pujo un xic, es nota tant la duresa amb la que conviuen aquesta gent que la pell s'hem posa de gallina, aqui em sento tant petit, tant insignificant, tant poca cosa, ells com els animals, hi treballen dia a dia, sota la duresa d'un aire enverinat, sota la esperança de ser rics, sota una curta vida que els dura no mes enlla dels 40 o 45 anys, que faig jo aqui????sembla que m'hem foti d'ells!!! Faig algunes fotos, pero decidim marxar, doncs els tres sentim un ofec molt fort i no es de l'alçada, es de la consciencia, del respecte.

Marxem com hem vingut, en una combi. Els meus ull s'humitejam de les cares, dels somriures, dels gestos d'aquesta gent condemnada a la vida i la sort dels minerals. A Potosi menjo amb la parella, però ells se'n van, se'n van al nord i segur que ens trobarem tard o d'hora, hem passat poca estona junts, pero hem lligat com un cordada.

Amb el fred dins meu, doncs encara no m'he acostumat al vent que bufa aquí, vaig a passejar per la zona colonial. Realment es preciosa, les edificacions, les esglésies, els portals, la historia d'aquesta ciutat, que en la seva època va ser tan gran com Londres, s'intueix,la vida senyorial, que devia contrastar massa amb la vida dels miners, només uns centenars de metres mes amunt. Alla morien com mosques, aqui s'enriquien amb la seva sang, quina poca consciencia de mentres l'església ens ve a donar sermons de bondat, de fe. Ells que aquí van "assassinar" cultures senceres. M'agrada mirar als ulls a la gent que trobo, tenen una mirada tant dura, tant soferta ja des de petits, amb la pell ben cremada, fins als ancians,que han aguantat mes del que nosaltres mai arribarien a imaginar.

Prenc una xocolata calenta i després m'ajunto amb tot un munt d'amics que viatjen tant bohemis com jo, junts passem el vespre mirant una peli, després anem a sopar i ens proposem tancar un pub, I finalment a l'una anem a dormir, enmig de quatre Bolivians borratxos que volten pel carrer, cridant,”Viva Bolivia carajo!!!!! “

Em fico al llit amb compte, pero un gruix considerable de mantes i el cansament de la nit anterior al bus, m'introdueixen en un son molt profund. Em desperto a les nou, costa sortir doncs dins el llit, potser son 35 graus mes que a fora, pero faig el fet i surto a fora, per sort el sol, ja pica per un canto del pati interior i alla aprofito mentres esmorzo, com canvia estar sota el sol o a l'ombra, us ho juro!!!

Avui tinc ganes d'anar a Tarapaya, als Ojos del Inca, unes vetustes aigues termals que hi ha en aquesta ciutat a uns 40 minuts de Potosi en combi. M'informo i m'acosto al mercat Chuquimia, que es al sud de la ciutat, aqui els colors son generals i molt cridaners, la gent vella van amb els vestits quetxuas, tant homes com dones. Mercats al carrer on es pot trobar de tot: electrodomestics, roba, fruita, carn... amb aquest fred no calen neveres.

Per molta gent que vegi venent al carrer, m'impressiona molt veure a un ancià, venent sense mantes, sense escalfar-se, amb els ulls mig tristos, però conformat amb el que te. Arribo al mercat, un venedor de gelats, crida el nom de la ciutat on va la combi i m'hi fico... en pocs minuts dels quatre que eren, ja som 16 dins la combi i després de carregar algu mes a la vaca, sortim amb la vista d'una ciutat que esta en moviment, bonic Potosi, i molt acolorit!!
Anem direcció La Paz, passem un encanonat de roca, on un riu ben contaminat ens va seguint de costat, la roca sembla bona fins i tot per escalar .La flora es minsa, nomes alguns matolls que pinten les vessants de colors verdosos clars, altres son de colors rogencs, doncs els minerals de la muntanya no deixen créixer res. Baixa gent i la comoditat creix un xic. Seguim el riu marronos, i ell ens porta a Tarapaya i despres al Ojos del Inca, al final baixaré al poble de Miraflores, poble que viu entre les dues lleres del riu, amb una sorpresa molt curiosa. Arribo al poble, baixem tots i un home amb el que he parlat em diu: "por todo el pueblo hay piscinas". A l'entrada com tots els pobles turístics, la Coca Cola i el seu color vermell s'ha agafat totes les parets que es podien pintar. Miraflores es un poble afortunat, doncs a la vessant esquerra del seu riu, la muntanya plora aigües termals i ells molt llestos, s'han dedicat a construir piscines i ha tancarles, fent-les cobertes. Perque? Aixo es el que em preguntava, pero el vent que aixeca gran quantitat de pols i de merda ja m'ha donat la resposta.

Es ben curios, almenys n'hi ha vuit o deu i totes bastant be, amb una aigua clara i calenta, que et treu tots els mals. He passat un parell d'hores a l'aigua, doncs dutxar-se a Potosi costa molt, jejejee. Despres m'he menjat un burguer d'ou ferrat i he passejat pel poble, un poble molt brut, per dins i per fora. El riu que passa pel mig es un niu d'infeccions, merda a dojo, fa por, pero be.., qui els diu a aquesta gent que aixo no esta be, a mi em dirien,”Y lo que hicieron los españoles, eso si estuvo bien??

Torno ben relaxat, amb el cos caigut, bec molta aigua doncs em sento força deshidratat. El viatge de tornada es entretingut, un nen juganer amb el seu pare, son al davant meu i com no..., la meva cara el te ben entretingut una estona. Despres puja una mamita, arrugada com uns pantalons de lli, les mans, la cara, amb una oloreta a verd a haver segat alguna herba. Tambe puja un home vell, que s'assenta al meu costat, em mira tota l'estona, pensant que jo no el veig i quan veu la camara de fotos, despres si que s'entusiasma i la curiositat el pot com un nen petit.

Arribem a Potosi i com no..., la muntanya desde molt abans ja ens dona la benvinguda, es un deu, es la mare de tot, des d'on siguis, ella et veu,la imagino quatre cops mes gran 300 anys enrere. Arribem al mercat de Chuquimia i m'en vaig a dinar, avui passejaré un xic per la ciutat i dema ja m'en vaig a Sucre, “la ciudad blanca”, a dues hores de Potosi, pero amb un clima molt mes raonable, almenys aixo espero.


Desde Potosi, us saluda el Rusky, que val un Potosi!!

divendres, 18 de maig de 2007

Cosses que nomes passen a Bolivia

Hola amics de Catalunya, i be... amics en si.


Soc el rusky I, el viatjer dels cims i acabo de rebre una noticia molt intensa e interessant, a mes de forta, sense precedents, be a mi almenys m'ho sembla... He conegut un noi catala a la Paz, ( be, fins aqui normal...) es guia i es diu Didac, i aqui te una agencia.


La Cumbre, una estacio d' esqui a gairebe 5.ooo metres, aqui s' inicia el descens en BTT

Ens varem coneixer de festa, ballant, contents, borratxos i a ell li va semblar comentar-me una oferta que estava a punt de rebre: Un equip de filmacio de IMAX, els volia contractar per uns 40 dies, des del Salar d'Uyuni, deserts, volcans, altipla, valls, fins a la Cordillera Real, Apolobamba, Illampu, Anchouma.......vaja un pilot de llocs i emocions ,escalar cims, recorrer paratges salvatjes. I em va comentar si els volia acompanyar. Clar de festa i a les 3 de la nit, contents com estavem d'havernos conegut dos catalans, semblava que allo no seguiria endavant.

La Baixada a Coroico, o com baixar 3600 metres de desnivell en btt


Pero avui, m'he reunit amb ell, molt humilment, dient-li com jo era, el que havia fet, el que feia i el que estava disposat a fer. Ell m'ha comentat que un 90% del projecte esta lligat i que compta amb mi, jo no cobrare res (tampoc mai li he demanat res), pero el pensar de ficar-me a llocs aixi, amb transport privat, conduint pel Salar, transportant rollos de pelicula muntanya amunt, sent el responsable de 20 mulas o 20 portejadors, aixo si.., amb gent que ja fa muntanya i que sap cuidarse sola. Per mi es un somni, quan m'ho explicava, tremolava, m'emocionava, sonava tant be, osti!!, es que aixo a mi em costaria centenars de dollars, i ho fare sense gastar res, ni menjar, ni transport, inclus m'ha dit que tindria a la meva disposicio una mula o un portejador. Crec que es una oportunitat genial i unica, un tren que s'esta parant davant els meus morros, crec que haig de pujar i seguir la corrent, "us imagineu veure el Rusky I,al IMAX Port Vell, a Barcelona??? jejejeje!!!

Capvespre a Copacabana, a la vora del Titicaca mes autentic

No se, m'obliga a quedarme uns 30 dies mes a Bolivia i uns 30 meys al Peru. Pero crec que com a persona i com a viatje, sera un enriquiment grandios, a apendre i donar el possible per ser feliç, connectant amb tots i tot. Al Peru, en trenta dies crec que puc fer el Huascaran i recorrer despres algun trek a mes de fer altres cims, el present es avui. Autorretrat en plena baixada cap a les yungas


El meu projecte no patira gaires canvis en aixo o almenys intentare que no els noti. M'agradaria, si teniu temps i voleu, que em donessiu una resposta. Que us sembla que hauria de fer?, Que farieu vosaltres?, Que penseu d'una oportunitat aixi: l'agafarieu o be creieu que no es interessant? M'agradaria que em donessiu una resposta, encara que fos breu.


Mentres el desti anava al meu darrera, jo me he anat d' excursio per Bolivia, no m'enrrollare gaire, millor ho veieu...

Lorena i Beatriz, dues bones companyes de fatigues

"Espero que les gusten pues,son de lugares lindos ya?,en Bolivia, Altiplano i Yungas pues! son con la Lorena i la Beatriz, dos chicas de diferente edad, muy lindas ellas pues, gracias!!!. Be , despres d'escriure un xic en Bolivià, espero que us agradin les fotos, bonics dies per la geografia de Bolivia, i adrenalina a tope amb el considerat de cara als gringos: "The most dangerous road of word in mountain bike".



No us oblida el vostre Rusky I

dimarts, 15 de maig de 2007

La ciutat que poc a poc hem mata.


Hola amics, avui no us escric per explicar-vos una aventura a la muntanya, ni una ascensió, ni un viatge pel pais. Avui us explicaré el que sento aqui a la Paz, la capital de Bolivia, una ciutat que enamora, pero que al cap dels dies et pot anar podrint per dins.

Ara fa uns quatre dies que vaig tornar de l'últim cim, pero nomes hi vaig estar dos dies i els cinc dies anteriors també havia viscut a la ciutat. El dia a dia, el ritme que porta la ciutat es bonic, pero per mi ja comença a ser monoton i rutinari. Un surt del hostal i veu a la mateixa gent, a les cantonades hi ha moltes dones demanant, sempre demanant, amb aquella mirada trista i no volen diners, elles nomes volen alguna cosa per poder satisfer la seva gana, aixo per mi es molt dur i per dins em martiritza molt, per que ni jo ni ningú no pot, ni fa res. La contaminació ambiental es enorme, el transit tot el dia es un caos, busos, furgonetes, taxis, tots van a una, no paren i com no..., no paren de treure fum pels seus tubs d'escapament. Una ciutat a 3.600 metres i uns cotxes que suposo que no passen la ITV, es el resultat d'aquesta polucio, que a vegades en carrers estrets es inaguantable i inclús costa de respirar.

La Paz, ciutat de colors, barreja de cultures, plena de vida, pero també de grans contrasts. A la zona centre i la sur d' aquesta urbe, es ple de gent amb traje i corbata, amb uns modals ben occidentals i que no semblen per res del mon Bolivians i al seu costat, a les voreres, a les cantonades a un raco on les deixan, hi ha les "Mamitas", amb petits negocis ambulants, intentant guanyar-se el pa, venen, galetes, patates, cigarretes, tallaungles, pelicules pirates, sucs de taronja, cd, dvd, piles, panets, xocolatines....... El bonic es veure que els que sembla que estan mes perduts, tenen mes pressa i sembla que el mon els caigui al damunt, son els de traje, la gent que es vol assemblar a nosaltres i que poc a poc es va ficant en aquest gran mon del consumisme, el materialisme.... A ells se'ls veu fotuts, aixo si..., amb un cotxe, una historia bonica per explicar, una casa, una bona feina.. i una bona merda. En canvi les mamites, amb les seves polleres(faldilles tradicionals) assentades o de genolls, al mig de la seva paradeta, esbotzen somriures i mirades tristes quan volen, parlen entre elles en Aimara i es riuen de tot, se'ls veu que no tenen interes en créixer materialment, en ser riques, en anar vestides a la ultima moda. A elles, crec que Bolivia encara que un dels paisos mes pobres del mon, els deu molt, la vida a la ciutat, la cultura, els colors, les protestes...... Estic content de que al mon i en aquesta capital hi hagi dones aixi, son un gran exemple a seguir.

I be, jo aqui perdut enmig de la jungla, a vegades m'escapo al cinema, doncs m'interessa coneixer el cine Bolivià i el Sud-americà, algun cop tambe el cos em demana festa i em fico en locals de musica i ball, on per cert la meitat som gringos. Pero al mati, quan em torno a llevar, sento els clàxons, ensumo la polució, noto el ritme frenètic de la ciutat amb les seves ganes de ser mes, aixo em mata, necesito uns minuts per llevar-me, per ser jo mateix, per lluitar contra aquesta rutina que m'enfonsa o em fa ser mes dur.

Ara he conegut un noi d'Aiguafreda, es guia aqui a la Paz, potser em dona feina, no se, potser puc treballar un temps per ell i aixi sentir-me un xic Bolivià o si mes no, ocupat en assumptes i no patir el caos de la gran ciutat. Si no, ja se el que necesito..., marxar, marxar ben lluny, suposo que al sud, a l'orient també,vull sortir de la capital per coneixer mes el pais, i aixi ho fare. La miseria de la gent gran que demana al carrer, dels invàlids que tenen alguna malaltia i ningu els escolta, dels que peluts, bruts, sense sabates, sense roba, sense nom, busquen i rebusquen entre la brossa al mig del carrer, nomes per trobar un tros de pa per endur-se a la boca, mentres se'l menjen al teu costat...aquesta gent que ningu no mira, pero que tots veiem, aixo es en el que ens convertim, en éssers freds i calculadors, que ens podem permetre el luxe de girar els ulls i pensar...,"jo no l'he vist". Em sento còmplice d'aquesta desgracia i no suporto mes el veure com ningú fem res per aquesta gent, una gent que ha viscut tant i tants anys lluitant per sobreviure, gent que potser abans eren treballadors al camp i que ara la ciutat els ha engolit i els va matan a poc a poc, mentres els anula com persones.

Jo, un pobre noi de poble, acostumat a la veure a tothom mes o menys feliç, mes o menys amb pa, mes o menys amb dignitat, aqui he vist la realitat del que som: animals implacables que vivim a base d'enfonsar a altres éssers, si això es la vida a la ciutat, espero no viure-hi mai, mai de la meva vida. Espero que la terra ens perdoni pel que li estem fent i també que ens perdonin tota aquesta gent que no es mereix el que li passa, com nosaltres no ens mereixem potser, el que tenim.


QUE LA PACHAMAMA ENS ENTENGUI I ENS AJUDI!!!!

dissabte, 12 de maig de 2007

Aproximant al Huayna


Huayna Potosi, la muntanya jove..


Ja torno a ser a dins un taxi, remuntant les pujades de la Paz, direccio al Huayna Potosi, el sis mil mes conegut de Bolivia. Amb mi el Miguel, el sevillà mes sonat que hi ha. Ens encaminem a l'ultim objectiu que farem junts, doncs ell se'n va cap a la selva de voluntari en un projecte de seguiment de jaguars, collonut.

El cotxe pateix molt a les pujades del Alto, el fum del tub d'escapament surt a presió, mare de deu, quina contaminacio en aquesta ciutat. El cami al camp base es entretingut, es passa uns barris del Alto i aviat es surt en unes grans extensions de terreny verge, terres i terres sense conreuar, edificar ni especular, be,aixo ja ho diran els anys.

Fa un dia molt trist, boires i boires, gris per tots costats, aqui les vistes en un dia clar son espectaculars, l'Illimani al sud, el Chacaltaya a l'est, el Huayna al nord i fins i tot a l'oest, llunyà,el Sajama, el rei volca. Passem una tanca, ens inscribim i ja entrem en una vall de llacunes i terres minerals. El color de les muntanyes es variat, vermells, grocs, marrons, grisos i els llacs tambe agafen el color dels minerals, s'hi veuen petits pobles deshabitats, simptome que fa anys era una zona minera mes prospera. La radio sona dins el cotxe, jo pateixo, doncs el dia no s'aclara, "collons,tothom va al Huayna i te bon temps, i nosaltres, a nosaltres ens toca la loteria", exclamo emprenyat.

Hi ha neu vora el cami, mal simptoma, a la muntanya n'hi haura molta mes, i aixo vol dir obrir traça en una glacera enorme, pessigolles d'emocio recorren el meu cos. Per fi el taxi dels mil sorolls ens deixa al camp base, a 4700 metres, aqui hi ha unes cases que son refugi, tambe hi ha un pilot de tendes, ahhh, son els guies de la Paz, que els fan un curs per preparar-los, doncs a finals d'any, venen uns francesos a examinarlos i ara entre ells s'ajuden. Baixem del cotxe, treiem les motxilles, hi ha neu per tot arreu les deixem al terra i amb la vista busco algun conegut entre els guies, collons!!, de sobte veig el Cecilio, l'amic del Sajama, ens saludem efusivament, i parlem un xic. Al fons veig en Norberto, el guia amb el que fa dos anys vaig pujar aquest bonic cim, esta somrient, ens abraçem i parlem un xic. Em comenta que avui tenien que fer la integral del Huayna(travessar l'aresta de oest a est), pero fa dos dies que neva i no han pogut sortir, males noticies, els deixo que segueixin el curs i vaig a veure en Miguel, que a aprofitat per escapar-se a cagar rere un bloc, jejeje, quin sevillà!!.

Tinc la sensació d'haver estat aqui fa dos dies i no dos anys, em sento com a casa. Menjem un xic de fruita, que es lo que pesa mes, doncs avui les mules som nosaltres, hem de pujar fins al camp d'alçada, a 5130 metres, no molt alt, pero si un xic lluny. Ens posem en marxa, els guies ens desitjen sort, i aixi,sota una boira tant densa que la puc apartar amb les mans, agafem la traça. Primer ens porta direccio nord-est, per despres canviar la direccio i agafar la nord-oest. Travessem blocs i tarteres tapades sota la neu i el caminar amb el pes es mes lent i relliscos,”ojo Miguel,no te caigas”.

Paro i carrego la cantimplora d'aigua, doncs a dalt no hi ha torrents ni rius i amb aquest dia ni vida, potser. Parem abans de fer l'ultim tram d'ascens, una paret de roca, on les canals descompostes ens van pujant fins al refugi que hi ha a dalt. Pel mig em trobo guies i clients que baixen, no han pogut fer cim, pero ens han obert traça fins a 5.600, jejeje, que malparit que soc!!, pero el que no se, es que el vent ha tornat a tapar el forat que hagin pogut fer, burro!!.

Arribo al refugi, un esclat d'emocions em recorren el cos, amb la vista repaso les plataformes per les tendes, alli, alli es on ens varem posar l'altre vegada i m'enrecordo que el refugi era un metre de paret tant sols i ara es una caseta preciosa i comode. Tot esta tapat sota la neu mentres busco la zona mes plana, comode o aresarada per posar-hi la tenda, lo bo es que no hi ha aglomeracions, jeje, no hi ha ni déu!! Arriba en Miguel, esgotat, pero tranquil i despres de que descansi un xic, montem la tenda i la cuina, fot un fred que pela, la boira no ha marxat, no es veu res, nomes de tant en tant treu el cap la glacera, que es a uns deu metres de la tenda.

Anem a saludar el noi del refugi i ell ens convida a un mate de coca, parlem un xic, pero el fred em destorba, a mes, es d'hora i convenço en Miguel per anar a seguir la traça una mica amunt, aixi aclimatem i ens escalfem un xic. Sense grampons, doncs la neu es fonda, anem amunt, de tant en tant s'obre la boira i descobrim el que ens envolta, esta tant diferent de fa dos anys, no s'hi veu cap esquerda, es una catifa blanca, l'altre vegada en canvi, vaig quedar bocabadat dels forats i esquerdes que travessaven d'una banda a l'altre. S'obre mes la boira i distingim cims al sud, fins i tot apareix l'aresta que dema haurem de remuntar un xic mes amunt, pero en pocs segons la boira, gelosa,s'ho queda tot per ella.

Decidim baixar i en minuts ja estem prop del refugi, abans pero, parem en un altre refugi metalic que hi ha dalt una cresta, alli hi sentim gent i curiosos volem saludar-los i veure que fan. Sento Vascos, les seves veus es coneixen com la meva. “Buenas tardes,"i ja sona un,”tu eres Catalan?". Son dos Vascos, un Argenti, un Italià, un Anglés, i un Belga. I no es cap acudit... jejeje.

Quedo acollonit quan el Belga, en Marcel, un home d'uns 55 anys em diu, “yo te conozco!!! “Me'l miro i unes pessigolles d'emocio em recorren tot el cos, la mirada em queda parada sobre seu i content el saludo efusivament. Es un home que em vaig trobar, ara ja fa un mes i mig, al Cordon del Plata, a l'Argentina, al mig d'una muntanya, el Cerro San Bernardo, jo baixaba exhaust, despres d'haver obert traça com un animal i ell pujava amb dos gossos, tranquil. Varem conversar llarga estona, alli, al mig de la pala, sota la boira, va ser bonic. Collons, i ara qui, que bo, que petit es el mon de les muntanyes. Quan em passen aquestes coses, em sento l'home mes afortunat del mon i m'enorgulleixo de viure i coneixer.

El cel s'obre i tots gaudim d'unes vistes enormes, la glacera, els pics rocallosos mes baixos i al fons altres muntanyes desafiants, inclus em fumo un cigarret convidat per l'Argenti, som feliços i com dic, hem nascut per això!! Es tard, ens acomiadem dels amics, dema estarem tots a la glacera, be dema no, avui a la una de la nit, i els primers obriran traça, ens diem en broma, o no?????

Al nostre refugi, la tenda, fot un fred que pela, no hi ha cuiners que ens facin sopes, mates,ni sopars, som independents. El fogonet amb poc combustible comenca a funcionar i una sopa d'alls (recepta de la Laura) ja bull. Uns entrepans de beicon i franfurt i aviat a dormir, be, a estirant-se, a veure qui dorm, si d'aqui sis hores ja estem dempeus.

Son les sis i cinc quan els nostres cossos reposen sobre el glaç de la tenda, "buenas noches Miguel", pero ell, sense son, m'explica pelicules i histories que em fan anar caient en un somni profund.

Dema sera dur, obrir traça, guies i clients, la muntanya en diferents condicions, espero que el dia sigui clar i sobretot la nit estrellada, he resat als Apus i a la Pachamama he ofert els meus humils serveis, espero que m'escoltin, fins ara m'han escoltat sempre.

Bona nit Huayna Potosi!

Huayna Potosi, l' ascensio...



Nit de frontals, i de dia al cim...



Venga Raul,que ya toco el despertador!!!!! “Collons, em sembla que somiava, pero no, ja es l'hora, per la nit m'he despertat alguna vegada, doncs el vent de la glacera picava i picava a la tenda, era com una ma i deia, no dormireu, no dormireu!!!!! Buff, quin fred que fot!!, ens vestim rapid i sortim fora, be,la nit esta bastant estelada, nomes fines capes de nuvols allargassades recorren parts del cel, la lluna, ja en quart minvant reposa al sud i enlluerna el just per fer algunes feines. Encenc el fogonet i la coca ja em corre per les mans, en Miguel, com sempre, mes lent, va fent els seus preparatius. Bebem els mates i em diu, “¿llenamos el termo?”, Miguel, ja ho he fet, li dic, jejejeje!!!!!

A la glacera ja fa estona que esta sortin la gent, he vist frontals que sortien del refugi de dalt i tambe ha sortit algu del refugi d'aqui. Preparo el cordino i ens calcem els crampons, uff, quin fred que fot aqui, em recorren calfreds pels braços que pujen fins a l'esquena. Ho porto tot, el windstopper, el goretex i el plumo, doncs tinc la intuicio de que no em sobrara res.

Ens posem en cami, abans parlem un xic amb el Juan, un guia que porta a dues noies franceses. Que bonic, la sensacio d'entrar a la glacera es intensa, i aviat la neu sona cruixent sota els ferros punxeguts. Pujem la primera pendent que ens fa treure el fetge i quasi les galetes que amb feines ens hem empassat, portem poca cosa, menjar i beure, la resta tot posat. La nit fosca, demana l'ajut del frontal per veure la traça i aixi anem fent els primers lloms. Veig una corrua de frontals, ja son quasi al camp Argentino i es perden a poc a poc. Ara ja hi som nosaltres, em giro i veig les llums d'altre gent, son sis llums, aixi un sap la gent que hi ha, al fons de la vall, els llums d'un refugi tambe ens iluminen.

Arribem a Campo Argentino, quin fred, bufa el vent i aixeca remolins de neu, que s'escolen per la xaqueta, collons amb el pilot de jaquetes que porto i encara m'entra a la pell. Recordo l'altre ascencio, fa dos anys, aqui era ple d'esquerdes i ara, ni una, la glacera es plena de neu, als topes, tambe m'enrecordo que per aqui vaig haver de cagar, quins problemes!!. I com no, l'estomac tambe s'enrecorda d'aquestes coses i es comenca a remoure i remoure, fins que interiorment ens preguntem, “no puc mes, haig de fer-ho, pero aqui????? “I si, quasi al mateix lloc, com un gos marcan el seu terreny, m'aparto un xic de la traça i comenco a treurem-ho tot, tot es tot, les tres xaquetes, l'armilla, el mono goretex, l'arnes, uauauau i despres una ventada on finets grans de neu s'escolen pel meu"orto", quin fred!!. En Miguel s'acosta i li dic,”tio que estoy cagando”,i em diu,”ez que yo tambien me cago!!!!!!” I ja ens veus, com dos bombarders de cara a la pendent, l'escena es prou comica, a mes no poder, com no, a baix puja gent, la cosa s'ambienta. Just a temps, arranquem abans de que ens arrepleguin les seguents cordades i seguim ja molt mes forts i descarregats la traça amunt, amunt i fora.

Aviat atrapem els primers de la fila, son dos grups, un de cinc i un de nou. Aqui hi ha l'ascens d'una pendent bastant empinada i la neu nova ho fa dificil, pero tots junts, un rere l'altre anem pujant, es curios veure una muntanya tant i tant enorme i tots quinze posats en el mateix lloc, per que som aixis? Sortim en una aresta preciosa, l'altre vessant ens saluda i sense perdre temps seguim tirant, ara ja rere el grup de nou, be set, perque l'italia i el guia s'han parat. No reconec res de l'altre ascens, la neu i la nit m'ho fan impossible. De tant en tant parem i bebem te, els guies del grup em diuen, “Catalunya, Catalunya, tu delante, abre huella, tu delante!!!” Jo els responc: “collons, como abro huella si no se donde tengo que ir, si lo supiera ya estaria delante”, i aixi comença un petit enfrontament entre els guies i jo, que suposo que el fred i l'alçada engrandira, fins arribar a algunes males paraules. Després de sentir-los ja tres cops, em poso al davant, pero com no, m'equivoco i no em diuen res, tiren per un altre canto, collons aixi com quedem? El vent es fort aquí dalt, hem passat ja els 5.850 metres, remolins ventosos porten neu i mes neu, tapen les traces i glacen els cors, a mi, per molt fred que porten m'hes igual, aquesta gent m'ha escalfat i el que ho esta pagant es el pobre Miguel, que rere meu no diu res i va de cul amb els meus "tirons" de la corda. Ja estem sota la rampa, l'ultim obstacle abans del cim, al fons a l'horitzó ja s'intueix el dia. I aqui els guies m'acaben els nervis, la mateixa canço, “Catalunya, Catalunya, adelante tu, abre huella hasta cumbre”, els demano per on i suposo que per culpa de l'alçada i el seu vocabulari que es pitjor que el meu, no ens acabem d'entendre. Encaro la rampa pel dret, en Miguel rere meu pateix les consequencies, pero ara ja esta, la neu es tova, m'enfonso, pero aviat agafa mes pendent i menys gruix. Em giro per veure si em segueixen, i no, collons!!!! Per aquí tampoc, doncs que els donin, i segueixo la pala, això de pujar un cim on es ple de guies i de clients, no ho faré mai mes, son uns busca-raons.

El Miguel, crida com una bestia, pateix els meus nervis, pero ara, ja mes tranquil tornem a ser la cordada de dos. Mentre es va fent de dia, la corda i les nostre figures van ascendint la paret, es realment preciós. De tant en tant em giro, el miro, miro el seu voltant i m'emociona estar aqui, aixo si, tambe pateixo un fred als dits que es massa. Anem guanyant metres a la paret, eren dos cents els que ens restàvem i ja en portem cent, parem sovint, doncs es dur i fins i tot en algun tram exposat veig que ell pateix un xic i li deixo un piolet enganxat a la paret, “Miguel, agarralo, iras mejor!!” Ell assenteix amb el cap. Els colors del sol esclaten al cel, es bestial el que estic veient, a l'est la rodona explota i crea mil grocs i taronges, m'encantaria agafar la camara, pero em sembla que no podre de moment.

La pendent agafa verticalitat, jo sempre busco la zona mes aplanada, pero collons, no hi es!!, fa dos anys aqui tot eren penitents, era una escalada ingrata i lletja, ara es una escalada potent a sis mil metres. Pico fort amb les botes, aixi en Miguel ho tindrà mes facil per assegurar-se i amb el piolet i el basto vaig guanyant metre a metre. Tinc els dits del mig glaçats de ficar-los dins la neu i els peus semblen blocs de gel, no noto els dits, pero no pateixo, he sentit aixo abans i no es greu, es sols momentani. I per fi, l'aresta de roca que segueix al meu costat s'acosta a la fi i la pendent comença a ensenyar-me el cel de l'altre vessant, em giro i crido al meu company, “venga Miguel, que ya llegamos”. Em mira, els seus ulls mostren fred i patiment, pero un bri d'alegria que el fa seguir endavant.

I l'aresta cimera es tomba, es ample, es plana, m'hi poso a sobre i veig la caiguda de la cara nord, uuauaua!!!! Clavo el piolet i vaig pujant el Miguel, de mentres parlo sol i gaudeixo de la sortida del sol, nuvols de tots colors es passegen per sobre meu, i de sobte els dits es comencen a despertar i el dolor es intens. Quin mal, crido com boig, renego, inclus ploro del mal, pero en Miguel arriba i aixo em relaxa, soc feliç!!!!

Son les set del mati, el cim esta verge, nomes les nostres petjades cansades si han posat, l'aresta aerea recorre uns cent metres de llarg, es veu al nord la cordillera Real, bojeria de cims, glaceres, arestes, es un espectacle pels nostres cansats ulls. Som feliços d'estar aqui, ens encaixem les mans i de nou aprofitem el regal que ens ha donat la natura, tenir ulls per veure tot això i despres sentir-ho tot dins nostre, som els reis de les alçades, som els mes alts!!!!

Fem fotos, aprofitem que no hi ha gent al cim, aviat potser aixo estara ple d'animes cansades. Gaudim uns quinze minuts de la solitut a 6.088 metres, penso en la gent dels 15 i en especial a la familia de Cal Cic i trec la samarreta, es el meu humil regal per ells, a ells dedico en especial aquest cim, felicitats Cics! Els minuts passen i aquell fred gelat, ara amb el sol, es torna una escalforeta atraient, perillosa. Arriben els guies, els clients estan esgotats, inclus n'hi ha algun que el tiben, m'esgarrifa que hi hagi gent que faci aixo i no en sigui conscient, on anirem a parar!!,”pero el dinero es el dinero..”

Felicitem als amics vascos, al Marcel, que es un tio enorme i aqui a l'aresta fa por, de cop la gran aresta es fa petita, aixo sembla un bar, amb en Miguel decidim sortir d'aqui i aixi ho fem. La magia del cim s'ha acabat, tot i aixi el que ens envolta, enlluernat pel sol, ens hipnotitza igual i ens costa deixar aquest paratge idilic. Huayna Potosi, en Aimarà significa la Muntanya Jove, 6.088 metres de glaç i sensacions contraries. Al cim, he parlat amb els guies, hi ara amb mes calma tots ens hem disculpat, ens hem donat la ma i ens hem ajudat. Ells han d'entendre que hi ha gent que no paga per pujar cims i jo he d'entendre que no puc perdre el respecte per un ofici respectable i dificil com el seu. Una encaixada de mans i ens deixen rapelar per una corda seva, be, nomes son trenta metres, pero res es menys!!

La retirada la fem de cara al cim, doncs la pendent es massa dreta per que en Miguel es giri de cara, jo nomes amb un piolet tambe m'hi poso, ens separen quatre metres, en cas de patinada l'hauria de parar, pero som una bona cordada, ens coneixem força, i poc a poc, anem perdent la vista al cim i metre a metre baixem els dos cents que ens separen de la glacera. Buff, com cansa baixar de cara al cim, pero es mes segur pels dos.

A la glacera bebem el que ens queda d'aigua i mengem algun fruit sec, el sol ja comenca a escalfar fort, pero tot i aixi els remolins de vent ens ataquen igual d'implacables. Ara ens enlluernen les vistes que a la pujada no hem pogut apreciar. Grans esquerdes, parets gegantines de gel, on s'hi formen estalactites de totes les formes, quedem extasiats pel espectacle. Unes fotos a la paret del cim, on ja comencen a baixar la gent, es si mes no comic, els clients queden penjats al final de les cordes i han d'esperar els guies que els tornin a muntar els rapels per baixar, amb en Miguel ens mirem i somriem.

Arribem al coll, arestes de neu es perden avall, esquerdes penjades cauen en diferents direccions, pero aquest vent animal e implacable ens fa recular com gossets cap a casa!! Descendim l'altre pendent, aqui ja de cara, el gruix de neu es tant que ens enfonsem fort ,s'hi coneix la gran esquerda que a final de temporada només es travessa gracies a un petit pont de neu o una escala d' alumini, realment esgarrifa la visió. Aqui se'ns mostra la gran paret, on hi ha la via dels “Francesos”, esta bonica, suposo que en bones condicions, tot i aixi un guia amb dos clients han reculat, no se ben be perque. Em quedo mirant la grandiositat de la paret, hi ha seracs penjats, esquerdes, rimaias, petits trams de roca sortits del no res, nomes l'aproximacio ja es veu atractiva. Travessem les campes nevades i arribem on hem cagat, un petit somriure se'ns escapa. A Campo Argentino, parem i descansem sobre la neu, tinc mal de cap, l'alçada, els nervis, el poc liquid que he ingerit, hi ha tantes possibilitats, puc triar!!

Descendim ja l'ultim tram, que es la travessa direcció nord, el cami esta tapat sota la neu que el vent fa jugar, pero al fons veiem llacunes de tots colors, el refugi, arestes de roca, tot es veu perfectament, la blancor de la glacera impressiona mes sota el contrast fosc del que hi ha sota nostre. Inclús el volcà Sajama, que tota l'estona ens ha anat seguint, es veu des de aqui, esta lluny, pero es altiu el consagrat. Cansats, desfets, arrosegant-nos per la glacera arribem sobre el refugi, la tenda blava ens saluda i ens dona les ultimes forces per sortir d'aqui, rere nostre queda una ascensió rapida, bonica i inoblidable, gracies Pachamama, se que m'escoltes i em dones la possibilitat de seguir endavant.

Arribem a la tenda, ens treiem els ferros, ho tirem tot pel voltant, l'aire es fred, pero dins la tenda no en fa i caiem com ferits de bala, entrem en un somni cansat, somiem, somiem que hem pujat el Huayna Potosi o potser no?, potser si que l'hem pujat!! Agraeixo en Miguel el haver compartit amb mi totes les sensacions, les bones i les dolentes, ha esta un company molt bo, bona persona, atent, mai impertinent, al contrari sempre atent a tot i voguen ajudar, suposo que estava escrit que ens trobéssim en aquest gran mon dels cims, hi ho hem aprofitat.

Tot el que hem viscut mai es perdrà, mai s'oblidarà i per sempre ens unirà, gracies Miguel, gracies per compartir la vida, sort i fins aviat!

APU HUAYNA POTOSI!

dijous, 10 de maig de 2007

Alpamayo Chico II

Per aixo he nascut, per aixo vivim..!!

Son ja les tres i vint del mati, el Miguel ja esta despert, ha passat fred ja que el seu sac no es de plomes i no ailla molt. Jo calent com un turronet, he somiat molt, molt i ara em sento be, he dormit i descansat com mai, i la muntanya que ara pujarem es mereix totes les atencions. La tenda esta glaçada, cristalls de gel envolten la lona i fins i tot s'han enganxat a la part de dins. Com podem ens vestim, buff com cansa aixo de vestirse dins el sac, dins la tenda i amb un altre tio al costat, pero aviat els botins ja estan posats, i surto pitant cap a fora. Quedo bocabadat, a fora hi ha una claror espectral, la lluna es ben plena,i es poden reconeixer arestes i esquerdes de glaceres que son a centenars de metres lluny.

El Condoriri es reconeix altiu i gelid en la seva bonica aresta. Ja he ences el fogonet, les pedres del voltant estan glaçades i al tocarles m'esgarrifo, el fred no es tant fort com em pensava, i puc fer totes les maniobres sense guants i sense passar-ho molt malament. Trec la motxilla, ja la tinc feta, nomes falta repartir el menjar i el beure. El Miguel ho prepara tot, esta fent la seva, i pel que veig no sembla que ho hagi fet molt sovint, clar.., es el primer cop que entrara en una glacera. La tetera ja bull, les fulles de coca cauen per sobre i apaguenm el fogonet, collonssssssss!!! Omplo el termo i torno a posar la tetera a escalfar mes mate i m'asseguro que porto l'arnes ben posat, unes cintes, mosquetons…, si, tot be. Venga Miguel, a tomar un mate! Prenem un mate i masteguem algunes galetes. El temps va passant i li dono pressa, a les quatre i mitja sortim de la Laguna Chiar Khota, el cel es ple d'estels, pero la lluna plena eclipsa molt mes la mirada dels meus ulls. Al fons glaceres i muntanyes ens esperen, i nosaltres ens posem en cami. Al principi la traça es fa be, inclus caminem sense el frontal, es veu el terra que trepitgem, primer rocs i lloses, despres una zona de molses humides, que estan glaçades i tenen petits bassals d'aigua glaçada i al final un petit sender que es va posant a cavall d'una morrena.



La brillantor de la glacera ens il.lumina i ens hi anem acostant, no hi ha ningu mes, el silenci que ens envolta, nomes es trencat pel rierol que baixa de la vall, tot lo demes es silenci i pau i nomes els nostres passos trenquen aquesta harmonia. Estem callats, pensatius, jo en el meu mon, el Miguel en el seu i aixi de tranquils arribem a la base de la glacera. A ell li apreta la caguera i es separa un xic per despedir-se del seu pesat company, igual que jo com fa uns dies que anava tambe molt clar, pero ara les pildores hem regulen la frecuencia. Revolto un xic la base buscant l'entrada, doncs una expedicio ahir va pujar i les traçes son recents, les hauria de trobar, pero no les veig i resignat torno al repos d'una gran pedra a prop de les motxilles. En Miguel ja es aquí i bebem un xic, l’explico un xic com progresarem per la glacera, ens calcem els crampons i treiem un piolet, ell anira uns dotze metres rere meu atent a tot. Pero ara la glacera esta ben plena de neu i les esquerdes mes perilloses estan tapades,i aixo s'ha d'aprofitar. Surto en zig zag, la pendent es forta al principi i ens fa bufar com animals, pero no parem seguim un ritme constant, lent pero constant. Aqui si que encenc el frontal, doncs de tant en tant hi ha algunes ombres a la glacera que em posan nervios.

Despres de pujar la base de la glacera tot s'aplana, i se que la traça puja per l'esquerre, doncs des de el Camp base es veia tota. Per sort o per intuiçio trobo la traça anterior i la seguretat ja torna en mi, en Miguel callat, va tranquil va seguint. El dia es va llevant, el cel comença a agafar un color blavos i la glacera ens mostra mes les seves irregularitats, al fons la vall encara dorm fosca,dins la nit. Parem, bebem, i parlem un xic, ara el fred es mes fort, pero ni el notem, nomes l'emocio de l'ascens ens omple fins al capdamunt. La pendent es posa mes forta, grans esqueens rodejen, torres de roca envolten la glacera als seus costats, canals i corredors de somnis cauen fins a la neu. Em sento be, fort,i continuu amunt, rodejem una gran esquerda i ascendim mes per la dreta, pero a dalt, quasi al final de la glacera una gran esquerda tranversal ens barra el pas, quasi travessa la glacera de banda a banda, pero per l'esquerra hi ha un pas molt bo i alla anem. El sol ja s'ha colocat dalt dels cims rocallosos, l'Aguja Negra i el Haollowen brillen en els seus cims, la neu i la roca crema la vista. Saltem una petita esquerda i arribem al cim de la glacera, una gran planicie que despres cau estrepitosament direccio nordoest direccio als Yungas, valls i llacs, rius i turons es van perdent a les selves, el paisatge es tant grandios que em fa posar la pell de gallina. parem, pixem i ens acostem a la caiguda de la glacera on de les nostres boques nomes en surten que curtes exclamacions.


Ara la traça marxa direccio sud, on una pendent no molt dreta ens puja a dalt uns lloms de neu, son preciosos i el sol ja ens pica a la cara, als ulls la brillantor es tanta que haig de pararMiguel nos ponemos las gafas,ahora".A mitja pendent, mentre el sol comenca a escalfar els nostre cossos freds per fora, pero calents per dins, busquem les ulleres, jo aviat les tinc posades i gaudeixo del paisatge que em rodeja, pero en Miguel no les troba, busca que busca pero res…, merda!!, Miguel, tio que puedes quedar ciego aqui,con tanta nieve y este sol tant fuerte"!!!! Pensant en el perill que corre li deixo la gorra a la neu i li dic que haurem de correr mes del compte si no vol tenir problemes de vista, ni dolors, cosa que sera difícil d’ aconseguir. Despres de pujar i baixar els lloms arribem al Tarija de 5240 metres i aqui ens parem de nou, la muntanya que hem de pujar ja es davant nostre, tant de caminar sense veure-la, i ara davant nostre, una gran aresta de neu, de somnis en forma de piramide eclipse els nostres ulls, es preciosa i em quedo sense paraules, sense anima, em quedaria sempre aqui, assentat i gaudint de la vista del cim, es la perfeccio.


Ens treiem els crampons, doncs ara hi ha una desgrimpada complicada en roca, no gaire dificil, pero cal estar ben atent, doncs es descomposta i a les vores cauen els seus 200 metres per banda i banda. Desgrimpem desencordats, Aixa anem mes segurs i aviat ja estic a la base del mur, contenplant la bellesa del cim mentres miro com baixa el Miguel. Deixem els bastons aqui, treiem l'altre piolet i seguim endavant, un petit descens i ascens de lloms nevats, ens porta a un coll, aqui ja podriem saltar a la glacera i intentar la directa del Alpamayo, pero no tenim temps, jejejeje!!!! Aqui ja comenca l'ascencio magica, la de l'aresta, la que sembla que pujis una gran escala que te porta al cel, nomes que sense baranes. Tot al voltant es bellesa, natura, pendents de neu perfectes, al fons els nuvols de la selva i alguns pics punxeguts que trenquen l'harmonia del mar de nuvols. Clavo els piolets a la pendent, ara ja mes dreta, la neu esta perfecta i força dura, de sobte em ve un flash, un flash de la pelicula "tocando el Vacio", on el Joe Sipmson, diu…"Per aixo hem nascut,per aixo vivim", i em fonc en una escalada en neu perfecte, el soroll dels crampons es genial, el tacte dels piolets es celestial i les forçes em van portan amunt, el Miguel mes cansat li costa mes agafar el ritme i per aixo anem mes lents, a mi en canvi em venen uns orgasmes de felicitat, soc el mes feliç de tots, yuhuuuuuuuu!!! L'aresta fa uns resalts que s'acaben en petits plans i que continuen en un altre ressalt, aquest ja mes dret d'uns 55 graus fa que suem un xic, pero quin gust, que be, el sol escalfa i dona uns colors i una brillantor a l'aresta que m'emociona. A un metre tenim la caiguda de la paret i a l'altre costat les pendents de neu acaben avall, molt avall.


I per fi arribem a l'ultim resalt, ja mes traqnuil i que ens obre les portes al cim, bufant, cansats, amb els braços caiguts i els piolets deixats, arribem a l'avantcim, i poc despres a la punta del cim, ja tot cau al nostre voltant, feliços ens donem la ma, ens abraçem i ens somriem. Em sento molt be ,hem pujat el Petit Alpamayo de 5370metres, de somni, una aresta al cel, una gran muntanya, una gran ascenció. Es el millor dia de cim, fa un sol genial, no fa gens de vent, els nuvols de las Yungas, intrepids i curiosos van entrant a les valls que sota nostre ens envolten, de moment no fan por, pero s'han de tenir controlats. Al sud, el Huayna Potosi, altiu ens regala la seva vessant mes salvatge, i ens felicita pel cim. Ens passem l'estona fent fots, rient, parlant, beben, menjant, sentint el cim, la seva energia, la seva força que ens omple les piles i ens fa ser els mes feliços sobre la capa de la terra.

Ens fem fotos com sonats, jo he pujat una petita bandera de Bolivia i la deixare al cim, on els seus colors queden preciosos sobre la neu brillant. I despres d'uns quaranta minuts li dic al Miguel per baixar, sense les ulleres em fa por perque li pugui estar passant ara, encara que ell no s'adoni. Ens encordem de nou i li dic que passi ell a davant, jo estare enrere seu, assegurant-lo un xic, nomes a uns pocs metres un de l'altre. Una ultima mirada al cim, al que m'envolta, a tot el que he sentit i la corda ja em tiba avall, poc a poc i mirant molt, anem descendint la pintoresca aresta, viu, em sento viu de veritat.


Li dono les ordres necessaries per baixar millor, mes segur i ell ho fa perfecte, el felicito mentre anem baixant, doncs em sorpren molt gratament com s'esta portant. Li faig alguna foto en accio, de tant en tant parem i gaudim del que ens envolta i poc a poc anem sortin de la celestial aresta. No podem fer deu metres sense parar i girant-se de nou, es tant bonic el que ens envolta, que crec que no marxaria mai d'aqui, mai.

Prop del coll la neu ja esta pastosa i ens comenca fer pans de neu als crampons, i l’alerto del perill i seguimn endavant, mes atents encara si cal. Arribem al tram de roca, ens treiem els ferros i grimpem, ell esta bastant petat, pero se'l veu be, sobretot segur i feliç, i jo em sento com a casa, com a casa meva. Arribo al cim del Tarija, la vista tambe es impresionant, es la porta per veure aquest bonic cim, a partir d'aqui ja ens quedara nomes en la memoria, dins nostre, aixo si, per sempre!!. Espero el Miguel, el pobre arriba ofegat ,descansem un xic, es l'ultim pendent que pujem, a partir d'ara tot es baixada i tot en glacera. Bebem i menjem, ens acomiadem de l'Alpamayo Petit, i seguim el descens, la neu tova ens te atents, pero no patim gens, arribem be a la glacera, el sol ja escalfa tots els cims, el Condoriri es veu altiu, dificil, pero tant bonic, que hi aniria ara mateix, llastima que queda lluny i tampoc es per aquí per on es puja. Baixem la gran glacera, ja mes rapid i amb confiança, rodegem les esquerdes gegants que travessen la glacera, riem i parlem ja mes tranquils i veiem la vall del campament, els llacs, els colors i els turons que hi ha son tant bonics, crec que es un lloc on no em faria res quedarm-hi,quedar-mhi per sempre.



Aviat arribem a l'ultim tram de la glacera, on el gel pelat treu el cap i sortim de la gran massa de gel que ens ha tingut a les seves garres tantes hores, son les dotze del migdia,i la calor es tanta que ens treiem molta roba. Despres de treure'ns tot el material, gaudim i descansem sobre uns blocs, en Miguel m'agraeix la confiança, jo li dono les gracies per acompañar-me en aquest bonic somni, ja som un equip, ja som una cordada. Poc a poc anem desfent el cami fins al camp base, cadascun en el nostre pensament, cansats, esgotats, travessem els aiguamolls, els torrents i arribem a la tenda, tiro la motxilla a terra i cansat pero satisfet gaudeixo d'un gran glop d'aigua. Ha estat una gran ascencio, un gran dia de cim, una de les muntanyes mes boniques de Bolivia, i la cordada sevillano-catalana ha funcionat perfectament, que mes es pot demanar?,be, res no, ara em menjare un entrepa de beicon que sera massa!!


Salut i força

dilluns, 7 de maig de 2007

Alpamayo Chico I

Amistats noves sotes les glaceres de Chiar Khota

Estem a dijous dia 3 de maig, el taxi espera ja fora del hotel, en Miguel encara no ha arribat, collons aquest sevillà!!, ja es deu haver adormit. El transit encara es tranquil a la Paz, la gent ja comenca moure's, i el sol enlluerna ja algunes façanes de la plaça Murillo. Oita'l,venga Miguel,que nos vamos!!!!!!! Amb el taxi carregat i els anims ben alts, ens disposem a sortir. Com sempre per sortir de la ciutat es un caos, pero aviat ja estem pujant direccio a el Alto, alla el Miguel que no te material, ha llogat el necessari.

La vista desde on som es bestial, la Paz al fons de la vall, i l'Illimani, com si fos el rei mirant-so tot desde el seu tro. Passem el caos de gent, combis, parades, camions, pols, fum, vaja el caos del Alto, i ja enfilem una carretera que ens porta paralela a la Cordillera Real. En un poble agafem un cami, aquest ens porta a Chañavi, un poble ja endinsat a l'altiplà, aqui s’hi veuen conrreus de cereals, i tambe de papes, pero el que mes hi ha es bestiar, llamas, ovelles i algunes vaques pasturen sota el sol calent de mati, mentre els torrents comencen a desglaçar-se, uf, estem a 4200 metres. Passem Chañavi, i el paisatge es torna mes auster, pero quina vista!!, al fons, a l'horitzo es retallen totes les muntanyes de la Cordillera Real, es com una serra dentada pels meus sentits es mes que bonic, es el tot! Travessem turons, cases solitaries ,pals d'electricitat sense fils, ramats de llamas manats per mamitas que tranquiles filen la llana dels animals. I ja som a Tuni, el poble on la "movilidad"ens deixa,aqui encara hi ha glaç als torrents que baixen de les muntanyes i passen pel mig del poble. Tuni es un poble curios, hi ha dues zones construides separades pel riu, i sembla que estiguin enfrontades, doncs les dues zones tenen un mur que les ailla, aixo si, els animals passen tranquils d'una a l'altre.

Arriba la mula que hem llogat per pujar-nos les motxilles, i tambe quedem envoltats de nens curiosos, ens miren, ens toquen, ens agafen el material, son ben curiosos els petits. Inclus intento parlar amb ells, pero tenen vergonya,i tant sols s'els escapa el nom i els anys. Ja tenim la bestia carregada, ens desitjen sort, i marxem amunt, el Miguel, la mamita, el Javier ,que es un nen del poble, d'uns deu anys i que forta una fona i va tiran pedres als ocells, el consagrat te una punteria de collons, i be.. jo soc l'ultim de la fila, fent fotos i gravant, al fons el Huayna Potosi ens beneeix la sortida. El cami no es dur, nomes son tres hores, primer passem un panta i desde aqui ja veiem el Condoriri,i les seves arestes de roca i neu que rallen el cel. Ens endinsem a la vall, amb en Miguel ens anem coneixent, ell te 36 anys, es programador informatic, pero ara es vol quedar a viure a Bolivia, aviat anirà a la selva, en un projecte de Jaguars. Es un tio curios, simpatic, esclar es sevillà.., i es un amant de la natura i dels animals, i nomes per aixo ja se que passarem uns dies genials.
Arribem a la represa Condoriri, hi ha unes erugues al terra que es mouen rapid, suposo pel fred,tot i aixi son peludes, no entenc com collons sobreviuen aqui. Saludo una noia que esta vora el llac, davant nostre s'obre un paisatge cada cop mes majestuos, aquests cims son gegants i salvatges, pero al acostar-se un agafa amistat i seguretat, sempre donant gracies a la Pachamama. Tinc ganes d'arribar a la laguna Chiar Kota, els amics de Malgrat me'n van parlar tant be, que se'm posa la pell de gallina, mentres gravo la mula, el Miguel com curios observa el que l'envolta, i el Javier, que amb la fona ha tocat un pobre ocellet, el tio l'ha tocat a uns deu metres, es un tirador de primera. La mamita ja fa estona que va filant mentre camina, es d'admirar la traça que te, la dona vella i castigada pel pas de la vida en aquell lloc, mena el ruc i fila amb les dues mans la llana de les llamas.
Passem vora una casa, te un camp petit, minuscul de sembrat,de blat, esta envoltat per un mur d'un metre, de maons de fang. A dins, el blat florit i espigat puja amb força.aixo a 4600mtrs, crec que es el sembrat a mes alçada que he vist mai. Mes amunt llames curioses s'acosten al cami al veuren's passar tiren les orelles enrere, com desafiants, aqui es casa nostre, ens dicen. Badan amb tot, no he vist que el cel s'ha tapat,tot i aixi els colors son impresionatnts, els verds i marrons es barregen amb els negres i blancs de la neu i les glaceres, es un espectacle pels meus sentits, que estan sobrepassats de tanta natura. Un turo que fem en ziga-zaga, i ja som a la laguna, es preciosa, de colors foscos. A l'altre banda s'hi veu el campament, als peus de les glaceres que baixen de tots els cims, el Condoriri, el Aguja Negra, el Ilusionista, el Tarija, el Ala sur, el Ilusion i tants altres...., m'emociona estar alla, pero el fred s'encarrega de fer-nos baixar dels nuvols.

Amb la mula travessem el llac, pel costat dret, arribem a l'altre banda i la mamita amb un somriure timit, ens demana quan ha de tornar, li diem el dissabte, i en uns minuts despareix llac enlla, ella, la mula i el Javier, que continua jugant amb la fona, que no es res mes que un pal i una goma que el fan tant feliç com el que mes. Amb el Miguel quedem bocabadats, menjem un xic,doncs estavem bastant afamats i triem un lloc per plantar la tenda, hi ha tres tendes, pero ningu enlloc, extrany…. En un vivac amb parets altes, parem la tenda i acomodem les habitacions, a fora, la cuina i al voltant la natura mes salvatge que hi pugui haver. Comença a ploure, aigua o neu, tot barregat, pero amb el Miguel decidim anar a passejar, per tenir menys problemes a la nit,decidim començar a fer el cami de l'Alpamayo. El cami voreja per la dreta el riu que baixa de la glacera, alguna llacuna, aiguamolls amb molses fortes,i torrents que baixen de la vessant dreta son petits detalls que van passant per sota els meus cansats peus. Neva mes fort, arribem fins a veure el principi de la glacera i decidim tornar, mirant enrere es veu el cel ben blau, vall avall. Aqui els cims enfadats pels intrusos, reneguen amb trons i llamps, que ens fan acelerar el pas per tornar cap al camp.

Passem la tarda parlant, li explico al Miguel quatre coses sobre progres i seguretat a les glaceres, doncs sera la primera glacera que trepitjarà. A mes, nomes s'ha posat tres o quatre cops grampons a Sierra Nevada. Pero a escalat, i se'l veu segur i tranquil ,crec que serem bons companys de cordada. Passa la tarda, arriba la foscor, reflexes de llum al llac, mentre el fogonet comença a brunzir, s'acosta el sopar i a les tres i quart dempeus. Espero que dema sigui el nostre dia, i ofereixo a la Pachamama i al deu de la muntanya unes fulles de coca. Espero que ens acompanyin i ens resguardin dels perills.
Apu Alpamayo,Apu Condoriri!

divendres, 4 de maig de 2007

A La Paz, celebrant el 1 de maig

La revolucio comença...



Finalment el Parinacota no va poder ser, el “japo” va baixar destrossat i van tenir que donar per acabada l’excursio per l’altipla, realment va ser una llastima. Be,ja han passat uns dies de l'ascens del Sajama,m’he recuperat be. Com ja us vaig informar anteriorment, estic ja negociant amb el govern Bolivià. Falten hores per que jo i el President de la Republica de Bolivia, Evo Morales, tinguem una reunio i acostem posicions sobre com afrontar el Imperialisme Yankee!!! De moment, pero ja he asistit a actes molt interessants,com l'1 de maig, avui fa un any, el govern de l'Evo Morales, va nacionalitzar els hidrocarburs, i va comencar una lluita contra les empreses internacionals que s'enduien el 82 per cent. Ara es al reves, el 82 per cent es queda a Bolivia, i marxa el 18 per cent. He viscut un dia bastant foll, musicas, reivindicacions, molta gent Aimara i del poble a la plaça Murillo. Aburrits discursos,pero en algun tram,interessants,i sobretot he vist l'estima que te el poble Bolivià, a aquest indigena que s’ha posat a davant, i amb lluita i a vegades criticat, esta tirant endavant un pais molt ric, pero que sempre l'han trepitjat i esquilmat. Viva Evo Morales! Viva la ley de Hidrocarburos! Viva Bolivia!He estat compartin bones estones amb el Grant i la Liz, els canadencs, pero ahir ja van marxar i ara m’he ajuntat amb un madrileny molt bo, es molt divertit. Es diu Manuel,i va sortir de viatje, a l’octubre, pero del 2005, si, si, si, increible oi! Ha donat tota la volta al mon ,ha estat a llocs preciosos, illes del Pacific, Annapurnes, Xina, India, New Zealand, be es un boig com jo,suposo. Ara ja se li acaba el viatje, pujara a New York una setmana i ja torna a Espanya. Es un fart de riure, sembla humorista el tio,i es que es "pallasso", el seu ofici es fer riure als nens, com jo. Despres amb el Madrileny varem anar a cine,a veure un documental del Evo Morales,el Cocalero. Es la historia de l'Evo Morales, quan es va presentar a les eleccions, una historia molt intensa i interessant. I be, avui ja preparem els trastos i tornem a sortir, a la Cordillera Real, un lloc de somni pels amants de la muntanya. Per sort vaig coneixer un Sevillà que tambe buscava parella per fer ascencions, i el desti ens va ajuntar, dema al mati ja partim cap a la laguna Chiar Khota, on esta el camp base del Alpamayo Chico, un monument a la bellesa que descansa en aquella zona. Avui acabarem els tramits, llogar el cotxe, comprar el menjar, ell a mes no te roba i l'ha de llogar. Es un noi molt simpatic, a Espanya feia escalada en roca, de neu i gel n´ha fet poca, nomes al Mulhacen, pero tinc el presentiment que ens ho passarem molt be, i gaudirem de bones escalades junts. Avui m’he llevat amb malestar a l'estomac, vaig bastant fluix,pero una pastilleta, un mate de coca i deixar de menjar tantes "papas fritas" em faran tornar a l'estat normal. Be, suposo que fins d'aqui a tres o quatre dies no tornare al mon de la civilitzacio. Un peto ben fort, grans abraçades i molta força per tots. D'aqui uns dies espero haver gaudit d'uns dies preciossos a la Cordillera real.

dijous, 3 de maig de 2007

El Sajama, andinisme d'alçada





Ja son les set del mati i el taxi m'ha recollit al hotel, el Jorge em porta a l'agencia, alla ja hi ha el cuiner i el guia que el Japones ha llogat. Jo soc un infiltrat en aquesta expedicio i no tinc gaires serveis, tot i aixi,l'unic que vull i l'unic que necessitaré es el transport al volcà, a partir d'alla les coses canviaran. Carreguem el taxi que sembla un cotxe de marroquins tornant de vacances, i anem a la busca del Japones, en Yosu un home de 65 anys, prim i sec com el tiroliro del Quim, sense experiencia, pero amb ganes de fer muntanya. El viatge es llarg, hem de pujar a El Alto, la ciutat que cuida la Paz, amb el doble de la població i amb una vida molt diferent a la capital. Allà comprem aigua, posem benzina, oli i aigua al cotxe, jo aprofito per comprar una bossa de fulles de coca que m'aniran be per tirar amunt i per aguantar millor les inclemències de l'alçada. Aqui m'enlluerno de la bogeria del ritme que porta la gent, taxis, busos, combis, gent amunt i avall amb carros plens de roba, amb farcells a l'esquena que els doblen el pes. Tothom es mou, agafen el transport i van movent-se com petites formigues, formant part d'un gran exercit. Es un inmens caos, dintre d'un petit ordre. El viatge s'endinsa a la província d'Oruro on l'agricultura juntament amb una mica de mineria, constitueixen gran part de la seva economia. Passem conreus de civada, de blat, de verd pels animals, de faves i de patates. Les patates ara es recullen, i molta gent esta al camp fent aquest acte tant bonic d'arrencar i collir el tubercle preferit per tots. Arribem a Patacamaya despres de pagar peatges i passar petites poblacions, i agafem el cami que ens portara cap a Sajama, direccio la frontera de Xile. El viatge es fa llarg, doncs dintre el Toyota Corolla som cinc, mes tot el equipatge per uns sis dies de muntanya. Passem zones de cultiu que despres es converteixen en zones volcaniques, grans canons de pedra, blocs gegants han resistit el pas del temps,i ara estan de sentinelles a vora la carretera veien passar el transit fronterer. Desprès de tres hores el paisatge ja ens delecta amb el gran volcà Sajama, que amb els seus 6543 metres es la gran deïtat de la zona. Ramats de llames que travessen la carretera ens fan somriure,i el claxon del conductor encara ens fan riure mes. Arribem al trencant de Sajama, un petit poble al mig del altipla, que viu del turisme i de la ramaderia de llames, junt al volca Sajama hi ha dos volcans mes, el Parinacota, que es la següent parada i el Pomerape, i també llacs i termes que si tot va be aprofitarem a la baixada. Arribem a Sajama, poble marro, empolsinat pero molt tipic, nens que corren pel carrer, dones que travessen ràpid mentre el vent aixeca grans polsegueres. Una església de maons argilosos, cases de fang i canya brava........., no hi ha electricitat, aqui amb plaques solars aprofiten la gran quantitat de sol que tenen per aconseguir el desitjat servei. Dono una volta i m'empapo de l'indret, parlo amb nens i em recolzo en les parets brutes i històriques de les cases d'aquest petit nucli. Dinem en una fondai de seguida el taxi ens porta fins al final del cami, a partir d'aqui les mules faran la resta, mes de tres hores de cami fins al camp base, just sota la gran cara oest del cim, plena de glaceres penjades, cascades de gel i unes parets de colors bonics, que li donen una imponent visió. Ens despedim del Jorge i carreguem tres mules, una per mi i dues per ells. El Julian Mamani i la seva dona son els encarregats de pujar el material amb el seu bestiar. Entre el Cecilio(guia), el Jorge(cuiner) i els arrieros l'idioma aimarà corre per les seves boques, jo escolto, intento entendre alguna cosa, pero es que a vegades costa entendre fins i tot quan parlen en castella, perque tenen la mania de barrejar els dos idiomes. A poc a poc la vista del volcà es va obrint, jo feliç i impertinent pregunto i pregunto coses sobre la muntanya als arrieros i al Cecilio, i em contesten amb afirmacions tot el temps, aquests Bolivians son ben boigs!!. Arribem al camp base a 4700 metres una gran planura de sorra i matolls, que a poc a poc agafa colors de tarda. Fa vent i costa muntar la tenda, tot i així m'hen surto i aviat ja estic preparant alguna coseta de menjar, doncs tinc gana i he de treure pes de les motxilles. El volcà al principi em fa sentir molt i molt petit, es gegant, i encara no se ben be per on es puja. Te unes torres de colors canviants que es fonen en la neu i unes tarteres de colors vermellosos que el vesteixen molt bonic. M'impacta i tot el temps penso en l'ascencio, crec que sera diferent a totes les que he fet i estic nerviós com un nen al estrenar una pilota de futbol. Passem el vespre menjant i parlant,be..., el Japones no diu res, nomes renega, fa uns sorolls estranys, que a mi em resulten bastant comics. La posta de sol arriba i embriaga els nostre sentits, la lluna mig plena aviat enlluerna tambe la muntanya i cansat m'hem vaig a dormir, dema sera un dia dur, pujem al camp d'alçada a 5700 metres, amb el material i el menjar necessari per fer cim el dia despres. Dormo be i la nit passa rapid, i a les set del mati el soroll de la cuina del Jorge em desperta, rapid una apretada estomacal em fa correr cap un turo on descarrego la meva rabia. Esmorzo amb els portejadors que els pujaran tota la part pesada del material, no se si m'empenedire, pero crec que puc pujar jo sol i amb el meu material. El sol surt per l'aresta nordoest i comenca la caminata, que travessa tarteres en direccio est, fins arribar a l'aresta, cansat paro bec, mastego coca i gaudeixo de les vistes que cada cop son mes grans. Ja a l'aresta em creu amb un portejador i conversem un moment. Al mig de l'aresta, just abans de posar-me els grampons, trobo un guia i un yankee que acaben de baixar del cim, son els primers en pujar-lo aquest any,i hem diuen que l'ascencio es pot fer, sense molts perills objectius. M'acomiado i aviat em poso els crampons, una pendent nevada em porta sota unes torres de roca, alli busco una canal que em deixa en una aresta ample, on la vista s'obre infinita a l'est. El pes de la motxilla em pesa molt, respiro fort, progreso amb piolet i pal, doncs la pendent no deixa de ser de 30 - 35 graus i la motxilla em tira enrere. Per fi, en una plataforma, trobo indicis de campamanet, un bivac colgat de neu,i una zona de pedres, allà llenço la motxilla i em tiro asfixiat. Per aquest aire tan enrarit que hi ha. estic al campo alto a 5700metres, i la vista que hi ha, es com la de un niu d'àligues, les pendents cauen per una banda i l'altre i el silenci que hi regna em fa ser privilegiat. Faig una plataforma per la tenda, trec neu i intento de que l'estada per una nit sigui la millor, pero l'espai es reduit i no aconsegueixo l'objectiu. Estic solitari, i veient et el cim, intuint la traça, pero nervios, doncs alla dalt es veu una zona bastant exposada,un corredor i una aresta a 6100metres que em faran bufar de valent. Tant punt començo a desfer neu i omplo uns tres litres d'aigua, quan un xiulet em fa sortir del meu mon, veig que els portejadors i el cuiner ja son prop del camp,la petita i solitaria plataforma,en dues hores es transforma en un poblet de muntanya, quatre tendes, vuit persones, olles, menjar, crits..
La cosa ha canviat, pero el cim continua manant, i ens fa esser petits com grans de sorra. La neu al migdia es dolenta, tova i per això l'ascencio s'ha de fer de nit i pel mati ja baixar. Bevem i mengem, recorro amb la vista tot l'horitzo, cap a Chile, cap a la Paz i a totes bandes, el pensament es perd molt mes enlla. La tarda arriba i la gent es comença a preparar per dormir, doncs a les dotze es lleven els guies amb els clients, jo ho faré a l'una per sortir a les dues, em sento fort i aclimatat, i així aprofitaré l'experiència dels guies en el primer tram mes perdedor. El vent va agafant força a mesura que la tarda arriba i el fred es fa notar, ja no tinc ganes cuinar i em tumbo al sac, escolto musica i em mentalitzo per l'atac al cim. Desde les tendes aprenc Aimarà, doncs el Jorge m'ensenya un seguit de frases i paraules que ja us podeu pensar de que van, jejeje.... I la foscor de la nit arriba, nomes son les set del vespre, pero el silenci s'ha fet gegant, el vent mou la lona de la tenda, i el meu cap no pot para quiet.
Tinc al cap la zona tecnica, la canal, la travessa de l'aresta, alli no hi ha zones per errades, no tinc cap protecció, i només la meva confiança, i ara m'estic mentalitzant i això em posa a mil. No puc dormir, doncs en tota la nit el cap no hem para i així passen les hores, la tenda fent soroll, jo movent-me i la llum de la lluna enfocant la pendent vertical que cau a dos metres de la tenda. Per fi sento el Cecilio, son les dotze, ja només em falta una hora i la passo escoltant soroll de ferros, de cuines i de cordades que estan a punt de pujar, aviat em toca. les pessigolles exploten quan em sona el despertador, dos minuts i reacciono, be noi, avui tens feina i de la bona!!, poset el vestit i ves a ballar, que avui balles amb la mes maca.

Bon dia Sajama, bon dia esperit dels cims.

Una nit freda i ventosa...



Ja es l'una, a fora fa vent, la tenda es mou, i el Cecilio amb el “japo” ja fa una estona que han marxat, també hi ha un altre guia, amb un noi suïs, ara estan encordant-se a fora les tendes i es preparen ja per sortir. Jo, ben desvetllat(doncs no he dormit quasi), em començo a vestir amb els típics problemes que això comporta dins d'un sac. La roba ben freda em fa obrir mes els ulls, i els nervis d'una gran ascensió ja corren pel meu cos, a fora només silenci, pau i soroll de petjades a la neu crosta de la matinada. Surto de la tenda, ja amb l'arnes posat i amb la claredat de la lluna i mentres m'escalfo una tetera de mate de coca. Fa fred, pero no el que em pensava, els estels i la via lactea, regnen a sobre meu, al fons la lluna es tapada per una congregació de núvols impertinents. El soroll del fogonet em relaxa, i aviat l'aigua ja bull,i mentres prenc el mate de fulles de coca, preparo la motxilla, cordino, termo, cantimplora, fruits secs, galetes i la farmaciola, pero res mes, no vull portar molt pes, doncs l'escalada en algun tram es delicada. Les llums de les dues cordades ja van serpentejant per la pendent glaçada i jo ja em calço els grampons ben lligats, no vull sorpreses al mig del merder. Amb molta força vaig amunt, em sento be, descansat i apunt de fotre-li, però la part tècnica m'ha tingut tota la nit en "vela", sense mourem de la tenda m'imaginava les seccions i em posava tens i nerviós sabent el buit que hi havia sota meu. El soroll dels grampons en la neu em relaxa i em fa sentir molt segur, vaig ascendint, seguint la traça dels companys, ells ja mes amunt lluiten per trobar un oxigen molt buscat. Remunto uns 300 metres, cansat i amb alguna arcada, reposo en una aresta molt bonica. Sense voler ja he atrapat al Cecilio i l'altre guia va uns 50 metres davant meu, el segueixo com si ell fos el meu mestre i em portes a la gloria. Aviat arribem a una secció mes vertical, el noi suïs va un xic estrebat, jo decideixo seguir-los, doncs aquesta zona es la difícil i vull referències. Tot i així la lentitud de la cordada em fa agafar fred, vaig parat i el cos em respon amb dificultat. En un repòs, els passo i em planto sota el corredor, son uns cent metres d'uns 45 graus d' inclinació, la petjada de la cordada d'ahir(la primera en ascendir el cim aquest any) em facilita les coses, tot i així m'aferro als piolets com si fossin els meus dits, doncs ara només les puntes dels ferros em mantenen agafat a la muntanya. Poc a poc, per que la pujada es dura i l'escalada em fa bufar, vaig guanyant metres al corredor, i aviat em trobo en una aresta, no es molt ample, pero em deixa reposar un xic, i encarar el tram següent. Ara arriba la travessa que l'Alain Mesili em va dir que era bastant exposada i les pessigolles em corren per tots els poros de la pell, sento els dits freds però la concentració es tant alta que evito qualsevol distracció. Busco la traça, la veig, una ultima mirada a les cordades de baix, i amb un pas de roca em planto a l'aresta, primer vaig gairebé a cavall i els piolets em fan progressar molt segur, pero després uns ressalts molt complicats de roca em fan tirar uns tres metres a la cara oest de l'aresta, sota els peus 1500 metres de buit i la nit fosca, com la gola d'un llop esperant la seva presa. De costat vaig travessant metres, em trobo un petit ressalt de roca que pujo molt segur, tot i que la neu no esta en les millors condicions asseguro cada pas que faig i aixeco la vista, doncs el frontal m'il·lumina els següents metres. Bufo fort, inclus em sembla que parlo sol, aqui la traça pels peus es mes ample, mes segur?? no, aixo vol dir que la neu esta en pèssimes condicions i fa que els piolets treballin al cent per cent.
La traça ara marxa per sota un ressalt de roca, pero jo mirant amunt decideixo travessar-lo pel dret i buscar una escalada mes segura. Remunto uns deu metres bastant drets i per fi em planto en el fil de l'aresta, ja molt mes ample i mes segura, la tranquil·litat flueix dins meu i la segueixo uns vint metres per sortir al final en un lloc mes pla, on per fi només s'hem presenta la dificultat dels lloms gegants de neu. Respiro a fons amb dificultat, doncs ja he sortit de la zona perillosa, em relaxo un xic i llenç o la motxilla a la neu, m'assento i bec el te del termo. Estic arresarat del vent i el cel em fa somiar, els estels brillen amb força, la lluna ja es perd en l'horitzó, rere els núvols foscos i al fons, molt al fons, una gran tempesta de llamps em regala un castell de focs genial. Passo uns minuts tranquil escoltant el silenci, i uns estels juganers em fan riure sol, n'han passat tres o quatre en dos minuts i em tranquil·litzem molt mes. Sento ja mes proper el cim, tot i així ara haig de remuntar uns 400 metres de pales nevades, que no passen dels 35º, i on no es val a badar perquè que una patinada podria ser massa perillosa. Tot i així la corda de la vida m'enganxa molt fort i no badaré en cap moment. Encenc el frontal de nou, el casc em fa nosa, però es el que hi ha, la seguretat s'ho val. Em costa trobar la traça, doncs la neu te irregularitats i no es distingeix molt el pas de la cordada d'ahir. Remunto uns metres pel dret i la trobo, es petita pero no la vull perdre per res, doncs es el cami cap al cim. Aquesta zona es molt ample i no em puc desviar ni a la dreta, on cau la glacera per l'oest, ni a l'esquerra on les pendents nevades es barregen amb grans torres de roca. El vent que ve de l'oest em glassa la cara, tot i així el cansament em fa mirar el terra tota l'estona mentres la lluita per cada metre es fa mes dura a mesura que ascendeixo. La nit fosca no dona senyals d'obrir-se, es molt d'hora encara i la foscor em perseguirà fins al cim. En petites zigues-zagues vaig guanyant metres, paro i descanso, bufo fort i segueixo, es el pas que necesito i ja estic mes amunt. Ja als 6300 metres veig les llums sota meu, les cordades ja han sortit de l'aresta i es preparen per la dura pujada que els ve ara. Jo, ja mes amunt, hem dono forçes interiors, doncs em falta molt menys que a ells, jejeje!! De tant en tant aixeco el cap buscant la fi del pendent, pero no, els estels encara son molt amunt i la pendent no em dona cap respir. Em trobo una esquerda, es petita i la salto i em sembla que la cosa ja s'aplana un xic, la traça es dura i m'enfonso un xic, pero no paro, mentres el vent es mes fort i el fred es fa sentir en els meus gelats peus. L'alegria s'intensifica quan veig que els estels que eren tant verticals es van deixant veure mes, inclus sembla que totes les arestes que m'envolten es volen ajuntar per acabar en un gran cim. El cim es de unes desenes de camps de futbol, molt pla i començo a sentir-lo a prop. La traça aqui s'enfonsa un vint centimetres i en aquesta alçada cada pas es una lluita, pero ja hi soc, la planura del cim s'obre davant meu, i tot el que m'envolta es veu, segueixo uns dos cents metres i ja veig tot l'altipla. La tempesta segueix a l'est, una llum blava indica el principi del crepuscle i els volcans al nord em feliciten, ja hi soc!!, el cim del Sajama, i tot als meus peus. Tinc els dits de les mans glaçats, els dels peus ni els sento, pero tot i el vent i el fred, em quedo una estona fent fotos i contemplant la foscor que m'envolta. Un altre somni fet realitat i dono gracies a tot i a tothom per deixar-me ser tant feliç. de seguida el calor interior es contrarestat pel fred i el vent i decideixo començar el descens. Tiro enrere la meva traça i començo la baixada. Vaig baixant de costat, doncs la pendent es un xic pronunciada i al fons nomes hi ha que corredors gegants. La neu em fa baixar millor s'enfonsa el peu i em frena, i aixi vaig guanyant metres, ara però al reves. Ja a l'horitzó, la llum groga del nou dia es distingeix i jo em creu amb el Cecilio i el Japones, son amunt pero van molt lents, em felicita i segueix amb la seva penuria d'aquest ascens molt dur. Els volcans agafen color i l'altipla es lleva en un nou dia, jo pero concentrat continuo el descens, que a cada metres es fa mes dur. per fi veig el planell desprès de l'aresta, el suïs i el guia em saluden, van molt lents i em sembla que aviat ho deixaran. Jo, amb compte arribo a l'aresta, em llenço a terra i descanso uns minuts, doncs ara ve la part mes bonica. Menjo un xic, que encara no ho havia fet i bec aigua, be... granitzat de taronja. Tinc un buit a l'estomac, suposo que es de l'esforç, pero ara he d'estar molt atent i em mentalitzo fort, mentre al fons els colors de la natura em donen la benvinguda. No tinc estaques, però ara recordo per moments en Josep de Malgrat,quan al Peru, em va ensenyar a fer un pont de neu, i em sembla que el primer tram, on haig de baixar uns quinze metres els faré amb aquest procediment. I aixi ho faig, amb el piolet pala, faig un arc i el rebaixo de neu, després trec el cordino i el passo pels costats, funciona!!!!! Començo a da vallar, pero sense deixar tot el meu pes mort, amb un piolet em vaig assegurant per si de cas, pero poc a poc marxo de l'aresta i m'introdueixo en la vessant oest, sota meu ufff, a sota meu metres i metres de caiguda, pero em sento tant segur que ni noto el buit. Sorprès trobo una baga amb un mosquetó, el guia la deu haver posat, doncs aqui comença la travessa de costat. Em planto al costat de la protecció, m'hi asseguro i recupero la corda, la passo pel mosquetó i comenco la travessa, uauuuuu, em sento el rei del mon, tant i tant be!!. S'acaba la corda i encara em queden uns 30 metres, pero el terreny es millor i recupero la corda, la plego(tot això assegurant-me amb els piolets a la pendent) i continuo la travessa, que per fi em porta dalt del corredor. Alla descanso un xic, doncs per dins em corre tot, i inclús sento alguna arcada. I ara el descens del corredor, de cara al cim i metre a metre desgrimpo avall. Es fa llarg, doncs asseguro molt cada pas, la ma dreta em fa mal de picar amb el martell del piolet. Pero en uns minuts ja soc a l'aresta inferior i surto de l'exposició de la paret, ara si, ara estic molt a prop de la fi. Ja mes tranquil contemplo les primeres llums del dia, el sol ja enlluerna la paret est i l'altipla andi ja comença a treballar en un nou dia, el meu dia. Al camp d'alçada es mou algu, es el Jorge que ja s'ha llevat, son prop de les vuit del mati, i les ultimes pendents les faig mes relaxat i amb les ulleres de sol. de tant en tant miro amunt i em corren sensacions interiors que he viscut a "full" en aquesta ascensió i ara per fi, la calor del sol i de les tendes em tranquil·litzem. Arribo al camp i la mirada somrient del Jorge em saluda,"hicisteis cumbre?pucha tan rapido!!!son les paraules que surten de la seva boca, abans de fer-me una gran encaixada, estic exhaust, el descens m'ha mort i caic rendit al terra. Em dona un mate de coca i parlem un xic, pero després entro a la tenda i m'estiro, fora grampons i fora pressio, em relaxo i m'adormo un xic, per fi. L'ascens del Sajama, un altre somni, un altre aventura, la vida em fa gaudir de llocs i sensacions impressionants i jo, les engoleixo i les gaudeixo.

Gracies Sajama, gracies Bolivia, Fins un altre, salut a tots!!!