Buff,quin fred que fa fora el sac,el dijous es desperta tranquil.En Sixte i en Toni,ajaguts a l'altre llitera de l'habitacio fa estona que mandregen,el Mill,al meu costat fa com jo,descansa i escolta.A fora,quan tregui el cap per la finestra ja se el que hem trobare,un dia radiant,el sol saludant-me i una fresca penetrant que aviat es tornara calor,quan l'astre es posi a tots els racons.Avui farem un equip de quatre,els quatre som catalans,i decidim anar a pujar el Ras i el Timesguida,de 4080 i 4086 mtrs,no pujarem per la ruta normal,ens endinsarem en el seu corredor nord,que no es molt tecnic i et deixa en un collet,prop del cim del Ras.L'ascencio comença divertida,sempre haviem estat sols amb el Mill,i avui som quatre animes perdudes,somrients i molt contentes d'estar juntes en aquest present tant intens.
Seguim la traça antiga,doncs ens salva d'enfontsar-nos cada moment,l'Atlas es ple de neu,nhi ha massa per anar a peu,pero els nois de Girona van amb esquis i snow,un altre plantejament.Sortim de la traça i ens endinsem en una pendent a la dreta,el sol fa estona que escalfa el flanc mes altiu,la neu deu estar ben tova,pero sortejant els pendents mes tous,anem guanayant alçada,i davant nostre ja es divisa l'enorme corredor de 500 mtrs,es ample i acollidor,aixi ho sembla de lluny.A la nostra dreta,un xic altives,shi han format unes cascades de gel,es veuen ben formades,i recorren una banda rocosa,amb una maxima de 15 metres d'alçada,son rius gelats,testimonis del nostre pas,lent pero constant.Arribem al circ que precedeix el gran corredor,el Toni ha pujat amb els esquis per un altre vesant,aqui s'eixampla la vista,i una gran quantitat de neu fa cansar mes els cossos.Som petits i vulnerables en aquest mon tant viu,que s'expresa sense pors ni vergonyes,quin aprenentatge el de la natura.
Comencem a pujar el corredor,te un con immens a baix,i cadascu per un cami diferent enfilem els metres.Es posa mes dret un xic amunt,alli,sense nerviosisme,seguim a un ritme suau,suau pero constant,aixi no agafo fred als peus,doncs encara estic compenetradissim amb les sensacions.El tram final s'enfila,recorre un resalt de roca i s'encanala un xic,mes amunt rebem els projectils,en forma de petits rocs,uns andalusos ens han precedit i ara en som informats.Arribo al coll,mes avall el Mill es confon amb la fosca cara nord,els seus colors en l'ombra no destaquen,nomes la seva llum interior fa que el vegi i el senti totalment,com sempre unes notes musicals surten de la seva boca.
M'envolta un paisatge inmens,com cada dia ho veig tot,lo bonic es anar canviant de mirador,aixi,les sensacions son diferents,doncs ni les valls,ni ls muntanyes,ni els rius ni les parets son iguales desde diferents llocs,totes et desperten i t'inspiren en el cami de la vida,en la seguretat de fer el que es vol.Els quatre junts accedim al cim,on jo,un xic fred dels peus,em disposo a descalçarme i arraconar-me sota un bloc,doncs el vent es important,fa fred,pero el sol ens acompanya en aquest nou cim.El vesant sud del Ras cau descompost i vertical,tot es veu molt vulnerable,i la seva cresta oest es perd verticalment fins al coll dels Akiuts,uns cims propers.Desde acii es veu la planicie del Timesguida,la muntanya que ens espera ara.Decidim anar-hi rapid,doncs el vent aqui es bastant salvatge,em calço i despres de fer algunes fotos,sortim direccio al coll,i desprers remuntem l'ultima pala,rocallosa i monotona que ens deixa a la gran plana del cim.
Noves visions del sud ens arriben,cauen els cims rocallos i nevats fins qwue unes pendents rodones i erosionades porten les muntanyes a la plana.Ens hi estem poca estona,doncs ja hem divisat un lloc per parar i menjar,es proper al cim del Ras,i esta ben amagada dels vents atlantics.Com astronautas,ajupim el cap,entrem en un estat de pau,i seguim sense paraules cap a l'objectiu,ens entenem be amb aquests gironins.Ajaguts,recolzant l'esquena a la roca podrida,i el cul en alguna llastre plana,aixi devorem pernil i xoriço,ultimes raccions que quedaven,tambe mengem galetes Birba i altres eswpecialitats de la casa,que en som de bons els Catalans.Conversem llargament,el dia sho val,estema gust uns amb els altres,i volem amb la imaginacio,de l'Atlas,als Pirineus,dels Pirineus als ALps,dels Alps als Andes,i dels Andes cap als HImalaies,tot aixo rodejats del millor local.
El vent ens comenca a refredar, tot i aixi ens costa sortir del mirador, fins hi tot encara no sabem per on baixarem, per la ruta normal, o pel corredor que hem ascendit?????
Ens decidim pel corredor, i travessem una zona de cresta per deixant-se caure per la cara nord, fosca i freda, empinada i juganera.
Un a un ens hi endinsem, el primer tram es mixte i cauen moltes pedres avall, ho fem un a un i aixi en sortim ilesos, pero en Sixte al final decideix tornar amunt i baixar per la normal, ho entenem i l'esperarem despres, amb compte Sixte!!!
Nosaltres com cabres salvatges anem perden alçada, aprofitant alguns racons del corredor per esperar-nos els uns als altres. No fa molt fred, aixo si et mous, i anem corrents a buscar la linea que separa el sol de la sombra, la calor del fred, la vida de la mort. En Joan acaba baixant en esquis, jo baixo la Taula d'en Sixte, sota les mans, eh!!
Seguim pel con terminal del corredor nord, aqui la neu ens fa estralls, tant aviat t'enfonses mig metre, com trepitjes gel dur, les cames es tornen bojes amb aquest caos de sensacions.
Seguim baixant i s'obre la vall del Ras, amplia i ben nevada, davant nostre l'objectiu de dema, el Tet d' Ouanoums, volem pujar per un dels seus corredors, el mes a l'oest, doncs ens sembla que les condicions de la neu no son les millors, la calor afecta molt les crestes dels cims.
Seguim baixant i trobem la traça, abans pero em deleitat la nostra vista amb unes cscades gelades, que deixaven correr rere seu un torrent amagat.
La vall del refugi baixa ample i franca, i la seguim fins a caure a les seves portes. Algun portejador ens interroga on hem anat, pero despres es queda igual, son bons aquests berebers.
La tarda passa entre fregues als peus i tes ben calents. La gent del refugi s'ajunta tota a la sala, doncs fot molt fred, i alli tots juntets ens escalfem.
La flama del foc em fa dibagar, em deixo portar pels sorolls, per la magia d'aquesta construccio plena d'energia i bondat.
Sopem i ens n'anem al llit, doncs el fred aqui es seber, i ningu, ni Ala es queda gaire a la nit. Bona nit!
Seguim la traça antiga,doncs ens salva d'enfontsar-nos cada moment,l'Atlas es ple de neu,nhi ha massa per anar a peu,pero els nois de Girona van amb esquis i snow,un altre plantejament.Sortim de la traça i ens endinsem en una pendent a la dreta,el sol fa estona que escalfa el flanc mes altiu,la neu deu estar ben tova,pero sortejant els pendents mes tous,anem guanayant alçada,i davant nostre ja es divisa l'enorme corredor de 500 mtrs,es ample i acollidor,aixi ho sembla de lluny.A la nostra dreta,un xic altives,shi han format unes cascades de gel,es veuen ben formades,i recorren una banda rocosa,amb una maxima de 15 metres d'alçada,son rius gelats,testimonis del nostre pas,lent pero constant.Arribem al circ que precedeix el gran corredor,el Toni ha pujat amb els esquis per un altre vesant,aqui s'eixampla la vista,i una gran quantitat de neu fa cansar mes els cossos.Som petits i vulnerables en aquest mon tant viu,que s'expresa sense pors ni vergonyes,quin aprenentatge el de la natura.Comencem a pujar el corredor,te un con immens a baix,i cadascu per un cami diferent enfilem els metres.Es posa mes dret un xic amunt,alli,sense nerviosisme,seguim a un ritme suau,suau pero constant,aixi no agafo fred als peus,doncs encara estic compenetradissim amb les sensacions.El tram final s'enfila,recorre un resalt de roca i s'encanala un xic,mes amunt rebem els projectils,en forma de petits rocs,uns andalusos ens han precedit i ara en som informats.Arribo al coll,mes avall el Mill es confon amb la fosca cara nord,els seus colors en l'ombra no destaquen,nomes la seva llum interior fa que el vegi i el senti totalment,com sempre unes notes musicals surten de la seva boca.M'envolta un paisatge inmens,com cada dia ho veig tot,lo bonic es anar canviant de mirador,aixi,les sensacions son diferents,doncs ni les valls,ni ls muntanyes,ni els rius ni les parets son iguales desde diferents llocs,totes et desperten i t'inspiren en el cami de la vida,en la seguretat de fer el que es vol.Els quatre junts accedim al cim,on jo,un xic fred dels peus,em disposo a descalçarme i arraconar-me sota un bloc,doncs el vent es important,fa fred,pero el sol ens acompanya en aquest nou cim.El vesant sud del Ras cau descompost i vertical,tot es veu molt vulnerable,i la seva cresta oest es perd verticalment fins al coll dels Akiuts,uns cims propers.Desde acii es veu la planicie del Timesguida,la muntanya que ens espera ara.Decidim anar-hi rapid,doncs el vent aqui es bastant salvatge,em calço i despres de fer algunes fotos,sortim direccio al coll,i desprers remuntem l'ultima pala,rocallosa i monotona que ens deixa a la gran plana del cim.Noves visions del sud ens arriben,cauen els cims rocallos i nevats fins qwue unes pendents rodones i erosionades porten les muntanyes a la plana.Ens hi estem poca estona,doncs ja hem divisat un lloc per parar i menjar,es proper al cim del Ras,i esta ben amagada dels vents atlantics.Com astronautas,ajupim el cap,entrem en un estat de pau,i seguim sense paraules cap a l'objectiu,ens entenem be amb aquests gironins.Ajaguts,recolzant l'esquena a la roca podrida,i el cul en alguna llastre plana,aixi devorem pernil i xoriço,ultimes raccions que quedaven,tambe mengem galetes Birba i altres eswpecialitats de la casa,que en som de bons els Catalans.Conversem llargament,el dia sho val,estema gust uns amb els altres,i volem amb la imaginacio,de l'Atlas,als Pirineus,dels Pirineus als ALps,dels Alps als Andes,i dels Andes cap als HImalaies,tot aixo rodejats del millor local.El vent ens comenca a refredar, tot i aixi ens costa sortir del mirador, fins hi tot encara no sabem per on baixarem, per la ruta normal, o pel corredor que hem ascendit?????
Ens decidim pel corredor, i travessem una zona de cresta per deixant-se caure per la cara nord, fosca i freda, empinada i juganera.
Un a un ens hi endinsem, el primer tram es mixte i cauen moltes pedres avall, ho fem un a un i aixi en sortim ilesos, pero en Sixte al final decideix tornar amunt i baixar per la normal, ho entenem i l'esperarem despres, amb compte Sixte!!!
Nosaltres com cabres salvatges anem perden alçada, aprofitant alguns racons del corredor per esperar-nos els uns als altres. No fa molt fred, aixo si et mous, i anem corrents a buscar la linea que separa el sol de la sombra, la calor del fred, la vida de la mort. En Joan acaba baixant en esquis, jo baixo la Taula d'en Sixte, sota les mans, eh!!
Seguim pel con terminal del corredor nord, aqui la neu ens fa estralls, tant aviat t'enfonses mig metre, com trepitjes gel dur, les cames es tornen bojes amb aquest caos de sensacions.
Seguim baixant i s'obre la vall del Ras, amplia i ben nevada, davant nostre l'objectiu de dema, el Tet d' Ouanoums, volem pujar per un dels seus corredors, el mes a l'oest, doncs ens sembla que les condicions de la neu no son les millors, la calor afecta molt les crestes dels cims.Seguim baixant i trobem la traça, abans pero em deleitat la nostra vista amb unes cscades gelades, que deixaven correr rere seu un torrent amagat.
La vall del refugi baixa ample i franca, i la seguim fins a caure a les seves portes. Algun portejador ens interroga on hem anat, pero despres es queda igual, son bons aquests berebers.
La tarda passa entre fregues als peus i tes ben calents. La gent del refugi s'ajunta tota a la sala, doncs fot molt fred, i alli tots juntets ens escalfem.
La flama del foc em fa dibagar, em deixo portar pels sorolls, per la magia d'aquesta construccio plena d'energia i bondat.
Sopem i ens n'anem al llit, doncs el fred aqui es seber, i ningu, ni Ala es queda gaire a la nit. Bona nit!
Pujem forts,estem molt ben aclimatats,els peus em fan estar sempre alerta,pero els puc moure sense problemes,i la seguretat dins meu aflora.Deseguida ens introduim en una petita vall,que despres es va tencant,les parets i torres ens van rodejant,i la calor del sol fan que algun roc es desprengui d'on reposava.seguim endavant,ara jo obro traça,ara ell,es massa,la solitud i el silenci ens fan entrar en un estat de unitat.
Em giro,veig el Mill darrere,i al seu voltant la natura el vesteix com el mes bonic dels humans.El corredor es posa mes dret,40º,i els ultims metres es fan mes durs,doncs la neu hi es amb mesquantitat,i els peus s'enfonsen sense voler.Arribo al coll,uala,es el que hem surt de la boca,collons,quina aresta mes bonica,sembla que separa dos mons,un es el de la calor i la llum,l'altre es el del fred i la foscor,cara sur o nord.Ens internem als Colchetons,es una cresta descomposta,hi ademes hi ha molta neu fresca i tova que s'enganxa sota els grampons i fa mes exposada la grimpada.
Remuntem dos resalts bastant drets i ens ajuntem al cim de la primera torre,doncs el lloc es molt estret,ens fem unes fotos,i decidim sortir de la cresta,doncs no ens sembla que estigui en l'estat optim,ja tornarem a la primavera,ens surt de dins.Tornem al coll despres d'una desgrimpada bastant emocionant,ens girem,doncs la nostra ruta ha d'anar direccio est,just per l'altre costat del coll.Tot es dret,la roca descomposta,atacar-la directament ens portaria temps,decidim desgrimpar per la cara nord,i travessar horitzontalment fins que un corredor ens puji fins la cresta,ja molt mes amunt.Aixi ho fem,en total concentracio fem la travessa,rodejant algun resalt,agafan diferents corredors,i aixi a poc a poc,despres de passar estona a les foscors de la cara nord,sortim pel fil de l'aresta,plena de neu i roca descomposta,uala,la visio que adquireix la seguent progresio,veiem molt llunyans encara els cims del Afella.Mirem rere nostre,i com enamorats gaudim del cami deixat a les pendents,art en diria jo.Aqui estem encallats,seguim la cresta fins que ens deixa,pero despres,al ser orientacio sur,la quantitat de neu ens fa impensable seguir per la cresta,com no,la cara nord alli es ben vertical,i no ofereix cap punt feble.Decideixo desgrimpar un xic la paret de neu,aqui es veuen rastres d'allaus,aixo vol dir que ja han caigut.A vegades els resalts de roca i la neu fan que ens enfonsem fins la cintura,en posicions molt incomodes,pero sortim de tot problema,es intens i molt emocionant,els forats que deixem en la neu,denoten l'energia que hi donem,el sol en aquests moments es bastant traidor,doncs la zona esta ben exposada,la radiacio es extrema i la calor maxima,pero ens l'estimem tant que saben que el necesitarem despres,li deixem que ens martiritzi un xic.Arribem a un conjunt de petits corredors,ja sota l'aresta oest dels Afella.
Ens endinsem en un,i comencem a buscar el pas mes segur per arribar a dalt l'aresta.Seguim diferents corredorets,max 50º,no dificils pero si exposats,la neu canbia constantment,i aixo ens demana l'atencio.Per fi,despres de suar tant arribem a l'aresta,collons,quin dia avui,fa estona que la concentracio ens ha fet entrar en un estat molt silencios,ens intercaviem el minim,vas be Roger????Si,i tu????molt be,si.L'aresta cimera es juganera,i ens amaga l'ultima dificultat,una bretxa en la qual fem un petit rapel,despres ja sortim al primer dels Afella,l'Afella oriental,de 4043 mtrs.
Gaudim del dia,del pernil salat,i ens quedem astorats veien que l'Atlas ens esta regalant visions hivernals molt maques,som privilegiats dels cims,li dono gracies a la mare terra.Seguim una ample aresta i remuntem una pendent de blocs,ja som a l'altre Afella,el Norte,de 4048 mtrs.
Aqui ens hi estem poc,doncs es una zona ventada i freda.Desfem el cami,ens acostem a l'altre cim i recollim les coses,la baixada resulta ser per la mateixa via,almenys fins al circ de sota,despres?despres ja veurem,desde dalt es veu tot.
El dia ens tranquilitza,el sol es alt,no hi ha nuvols,arribarem per collons al refu,no ens podem perdre ara.Desgrimpen el corredor,es molt emocionant tambe,pero aviat la pendent deixa que ens girem de cara,i baixem enfontsan els peus a la neu,doncs el sol ja no hi escalfa gaire,i no se'ns enganxa als peus.Aviat arribem a la primer sorpresa,una banda rocosa que travessa tot el circ,te sistemes de corredors,i amb vista n'agafem un que ens treu del lloc rapidament.Cansat m'assento,el Mill em mira,be,espero que s'hagin acabat les emocions per avui,ha esat un dia de moltes novetats,jejeje!!Nomes dir-ho,de sobte ens trobem amb una nova banda rocosa,aquesta mes dreta i amb l'estat de la neu molt canviant.
El Mill es tira per un colouir bastant estret i dret,pero shi sent segur,i aviat ja estic jo seguint els seus passos.De sobte una traça d'esqui ens torna al mon dels vius,ostres,seguimla i ja arribarem al refu.Doncs,seguint aquella traça encara ens trobem una nova desgrimpada,molt menor,pero fins al final no arribem al fons de la vall,i fins al final no respirem tranquils al refugi.Buff,quin fred,el sol fa fa estona que ha marxat cap a l'oest,la vall esta freda i fosca,el vent ne's l'amo ara,i nosaltres ens internem al calid refugi,a la casa que ens acull amb aquesta gent tant diferent.Els peus han soportat el dia perfectament,o aixo penso,mels miro,me'ls massetjo i baixo corrents a sopar,a veure que ens depar avui el xef Ybrhim.
Sortim per darrere el refu,una bestia esberada corre per la neu,es la guilla,s'escapa de l'ultim robatori que ha comes,una bossa d'escombraries esparrecada ne's el testimoni.Baixem al torrent,i de sobte tot es pujada,unes cascades de gel al nostre voltant atrauen la mirada,pero ens hem de desviar,com anant direccio sudoest,i aixi comencem a agafar alçada,en un corredor que revolta la gran muntanya del Tounkal per la seva base.D'alli sortim en una altra pendent,bastant dreta i perillosa,qualsevol error pot ser fatal.Seguim fent la travessa,i divisem la vall que volem accedir,es ample i ventada,no shi veu molta neu.El Mill va obrint cami davant,jo,darrere intento ser de bona ajuda fent mes la orientacio,som un equip fort.Els peus van be,i quan fem diferents flanquejos no sento dolor,puc moure els dits,i ademes em sento molt be.Creuem la part plana de la vall,i ataquem un grran corredor que engoleix totes les pedrs de gran part de la muntanya en aquesta vesant.Ara es ben nevat hi anem rapid,busquem l'ombra,doncs el sol ha fet estralls a la neu,crosta i traidora.Seguim amunt,i quan divisem propera la sortida a l'aresta,en sortim per un tram mixt que demana un xic d'atencio.
Sortim entre neu i blocs,al fons,seguint una aresta nevada s'arriba a un dels cims,despres,al baixar un coll bastant pronunciat s'accedeix a l'altre,anem'hi.El dia esta tranquil,nomes unes petites rafagues ens acaronen el rostre,al fons la pau de les valls,Imlil i els pobles que l'envolten es veuen llunyans,pero propers.La cara nord d'aquest cim cau en picat,entre sistemes de corredors i esperons descomposts.Arribem al cim,acaronem amb la vista el Toubkal,un dels objectius,i ens deixem portar per la baixada que ens porta a l'altre cim,on un pilot de ferralla ens anuncia l'acciddent que hi va haver el 1970,avio estabellat.
Doncs es ben mala sort,per que l'avio es a la punta del cim,ben be al cim.Al fons mirant al nord s'intueixen grans extencions de farrartge,de camps de cultiu,tot d'un color verd i rosat.Cap al sud i l'est grans muntanyes barren el pas a la vista,un pilot de serres nevades que esguinçen el cel.Ens enfonsem al baixar d'aquest cim,i una lenta tartera ens acosta al cim del Imzoud,que sembla facil,pero es torna una cresta bastant complicada pas a pas.Ara si,el Toubkal es al nostre davant,veiem la seva cara nord,els esperons que l'acompanyen fins al cim,nosaltres traçem la nostra via per l'espero nordoest,el mes tranquil,o aixo sembla.Despres d'ingerir alguna cosa,beure un xic d'aigua i fregar-me els dits del peus sortima per l'ultim objectiu del dia,el Toubkal.Al principi agafaem la ample aresta per l'esquerre,on hi trobem petites bandes nevades que ens ajuden a pujar pel pedregar volcanic.Sortim ben amunt,rere una agulla remuntem per una zona mes dreta que ens deixa sense problemes a l'aresta terminal,plana i tranquila,ja hi som.
El Mill esta perfecte,jo tambe,i riallers i feliços ens acostem a la piramide del cim.Aqui no hi ha creus als cims,us preguntareu per que?????Feliços ebs felicitem,doncs al cim tambe hi ha uns nois de Madrid que vam coneixer,i junts entre xoriço i pernil,entre vi i algun fly.....volem,volem cap al desert,cap a les altres muntanyes de la serra,cp a l'atlantic,cap al rif,tot es al nostre peus,en som observadors privilegiats.
Alguna gralla va revoltant,buscant algun tros de menjar estraviat,amb el Mill sortim avall,revoltem amb decisio,baixem cap al coll,baixem rapid,baixem volant,rodejats de tanta natura radiem felicitat.Quina substancia mes bonica ens desborda al tornar d'un gran dia,al admirar els cims que et rodejen,a sentir i viure l'aigua i l'aventura que t'ha precedit,som afortunats de poder gaudir tant.Arribem al refugi,fa fresca,el sol fa estona que ha passat al altre costat,les puntes dels cims,damunt nostre,apunten a un cel que s'enfosqueix per moments,entrem dins,em miro els peus,satisfet de la primera vista dels peus,afogo els dits en aigua calenta amb sal.Despres un gran sopar,on els madrilenys guardaven galta de porc i una fabada ens dona l'energia suficient per tornar-hi l'endema,i dos dies mes,jejejeje!
La neu que cau es molt humida,es aigua,i aviata quedem xops de fora,per dins la flamarada sera molt dificil d'apagar.Creuem una gran zona de pedregar,es on el riu o els rius s'eixamplen i desguazen tot el que la primavera els sobra,tot i aixi es ple de neu,i hem d'aprofitar una trista traça que a vegades ens traeix.Remuntem per la llera esquerra del riu,baixa un pastor amb el seu petit ramat de cabres,no veiem herba,tota esta sota la neu,pobres besties,pero se les veu ben vives.A sota queden els ultims noguers,i sense parar gaire ens endinsem a la vall,aviat el pas comença a relentir-se,pero no decau.
Amb penes arribem a Sidi Chamaroux,un santuari que hi ha quasi a la meitat del cami,alli ens invadeixen petits venedors,la nostra cara els repeleix rapidament,estem per altres coses,i d'aci en amunt no hi haura traça.Continuem pujant,i de cop,la boira baixa,el vent aumenta i la nevada es torna mes violenta,la pregunta de si ha esta gaire acertat sortir avui comença a ficar-se dins nostre,pero els dos,al nostre pas,no deixem enfontsar-nos i seguim la lluita.Ens anem rellevant,la neu a vegades fins la cintura ens desespera,algun cop petites marques a la neu ens orienten,no se si be o malament,pero seguim endavant.La visio nomes arriba a uns deu metres quadrats,potser millor,pero a vegades es dur seguir endavant asense saber on vas.Es divisa al fons el refugi,una ventada ha netejat les boires,pero aquest tram es torna durissim,i junt amb dos marroquins acabem d'obrir traça,just quan el dia comença a apagar-se,quan la neu cau silenciosa i quan el vent volia fer-nos seus.Ens reben amb euforia,ens treuen les motxilles,ens descalcen i ens porten un te calent,es d'admirar el que se sent quan un arriba a un lloc estrany,i tothom l'ajuda i li dona calor,gracies muntanyes.Passem bona estona comentan la nostra epopeia,la gent escolta bocabadada,hi ha españols,anglesos i els marroquins.rriba un sopar que engolim sense fre,a fora encara bufa el vent,encara neva,dema si fa bon temps sortirem a donar el volt,sino descansarem,ens ho mereixem.Un somriure se'm dibuixa,proper al Mill,tots dos dins el sac,ens sentim satisfets i feliços de compartir moments tant bonics de la vida,viure'ls plenament i sense vergonyes,som natura.Sento veus,son els andalusos que se'n van,em llevo,i al sortir a la finestra em cau tot a sobre,Mill,Mill,que esta ben sere,que el dia es de puta mare,hem de sortir,hem de coneixer.A baix tenim l'esmorzar apunt,l'Ybrhim,el noi del refu es molt atent,i sempre riu,una cosa que jo agraeixo molt.El pa costa d'empassar,pero una melmelada de figues es posa molt be,llet calenta i mes te.Ens despedim dels andalusos,noslatres volem anar a fer el Bioguinousse,un 4002 mtrs que hi ha prop del refu,una de les canals que li surten cap a l'oest.Sortim enfontsant-nos fins als ous,pero avui,sense el pes d'ahir aixo es gloria.Aviat trobem una entrada,sense tenri molt clar comencem l'ascens per la canal,la neu es mes dura i aixo ens fa l'ascens mes relaxat.Fa fresca,pero el sol ja fa estona que dona llum i calor a les arestes i puntes que hi ha sobre nostre.Ens posem els grampons i ens internem aen un altre corredor,aquest mes petit i amb algun resalt de roca,el fem per la seva esquerra,pero en algun moment em de variar el recorregut,sigui per la quantitat de neu,sigui per que hi ha un resalt bastant important de roca.Es un gaudi veure el Roger moure's,amb elegancia,palpant la neu,la roca,es bonica la calor del company.Jo,sento una duresa extranya als peus,com que estiguin molt adormits,com altres vegades,espero pacienment que se'm despertin,sempre ho fan.
La ruta es un xic vertical,sortim d'un resalt per entrar en un camp de neu que travessem i ens porta de nou a un corredor bastant franc,aqui pero,ens enfonsem molt,i costa tirar amunt,sense saber si anirem avall atmbe.El sol fa estona que cau sobre nostre,les vistes han començat a fer-nos somiar,pero la neu es mes tova que mai,i ens demana tota l'atencio en un tram bastant vertical i rocos,en sortim i despres el corredor ja marca la seva fi,a uns 100 mtrs,una cornisa el delata.A la meva dreta,fa una estona dicvisaba unes petges d'animal,mha semblat que eren de guilla,i collons quina guilla mes atrevida,revoltan arestes i creuant corredors,lo que sha de veure.El Mill es posa davant,jo encara estic preocupat pels meus peus,no sento quelcom de millor,al cim mho mirare,penso.L'ultim tram,encaixonat i sortin per la cornisa es precios,arribem a un avantcim,i una aresta de somnis ens deixa al cim del Bioguinousse,on una fita ens acull.
Feliç com estic,abraço el Mill,i gaudim d'un silenci etern,el silenci de l'amistat,de la companyia.avant nostre veiem el Toubkal,ter menys neu,doncs el seu coll oest sempre esta ventat,s'obre un nou paisatge,i desde aqui,comencem a triar els propers objectius,no tenim mapa,pero tenim una ilusio terrible.Com que fa vent,i molt fred no decideixo treurem les botes,i el calvari continua,no li faig veure al Mill,pero comenco a estar preocupat.El dit de Tadat,una agulla rocosa a l'aresta ens dona la benvinguda,nosaltres anem baixant per la vessant nord del cim,on la quantitat de neu ens fa el descens molt fi,aixo si,hi ha molta neu i estem atents a qualsevol soroll.Parem en un sortint de roca,treiem el pernil i alguna barreta,el sol ens aixafa,la seva calor ens recompon,davant nostre uns cims,dins nostre una linea,dema posarem en practica les dues formes,dibuixarem el nsotre cami per les seves vesants.El cel encara esta ben net,nomes hi havia nuvols al fons,a les planes marroquines,la llum es brillant amb potencia,els cims que ens envolten despres de la ruta,ens acaronen i ens donen forçes.Arribem a la part baixa de la muntanya,alli ens retrobem amb les nostre petjades,recents i mig colgades ens apropen mes a la civilitzacio.
Creuem una zona bastant omplerta de neu i ja divisem el refugi,assolellat i tranquil ens espero cent metres mes avall.Hi arribem,jo rapid comenco a treurem les botes,de sobte damunt del mitjo hi veig un petit troç de gel,la por s'introdueix dins meu,quan al posar el peu a terra no rebo sensacions.Em trec l'altre,el mateix,ostres,quina fresa,em trec els mitjons i ja veig els estralls,els dos dits grossos estan morats,nomes l'exterior delsa dits,pero en bona part.Pujo volant a l'habitacio,sense dir res al Mill,mels frego,els dono la calor maxima que puc,pero dins meu ja sento que alguna cosa sha de fer.Rumio,ostres,el primer dia ja mhe fet aixo,qui sap que pasdara,haure de tornar amb avio????moltes preguntes resonen al meu cap,mentre arriba el Mill i veu l'estat dels peus,ell,mes tranquil i gnorant el perill em dona anims,els acepto pero estare ben atent,i,entre fregues i calors arriba el sopar.L'arribada de nova gent,la coneixença de persones fa que oblidi el meu estat,i aixi em pugui decidir a continuar a les muntanyes,aixo si,pendent mes que mai dels meus dits,dema el Mill obrira traça,diu que fara el que sigui per seguir endavant,jo,feliç,li dono la confiaça i la força que necessitara.La nit arriba,el dimarts 27 es prepara,sera bondados Ala,i ens regalara amb un cel blau,un sol gran i calent i un dia d'emocions,aixi ho crec,aixi hi pensare,IN SHA ALA!!!!
Els dies seguents varen ser de somni. A Mendoza varem reposar un dia, a casa del Pere Vilarasau, pero despres ens varem acostar a casa de la familia Ponce, la gent de Bowen, a 300 km al sud de Mendoza i el seu acolliment i estimacio ens varen omplir les forçes que haviem perdut tants dies al Centinella de Pedra. Ens varem allotjar en una finca preciosa a deu km de la ciutat, un lloc magic, rodejat de fruiters de totes menes i tambe de vinya, molta vinya que comencava a florir, demanant la tardor a crits. Varem menjar com lleons.....asados i "lechon", gelats, fruita..... i sobretot repos, un repos que va ajudar les nostres petites congelacions.
Ens van cuidar com saben ells, amb amor i sobretot bon humor, son una colla molt maca, sento que son la meva familia del continent, i com sempre els dic...ens tornarem a veure, aixo segur.
i seguint fins a Bariloche,on vaig compartir bones escalades amb el Sergey,a les Agulles de Frey,unes torres de granet que a les nits es posaven a conversar amb les estrelles.Despres sent un privilegiat espectador d'una albada al cim del volca Lanin,en un dia molt fred.Creuant cap a Chile,i buscant el calor i l'olor del sofre al volca Villarrica,i intentant una caminada al seu voltant,que va ser frustrada per un clima molt plujos.Arribant a Bowen(Mendoza),vaig retrobarme amb els amics que tant recordava,el Pancho i la familia Ponce,i el Guillermo i la seva familia.Alli vaig sentir-me estimat de cop,com a casa,com un fill mes.Vaig aprofitar per voltar per la zona de las Leñas,i despres vaig anar al Coedon del Plata,on les nevades van fer imposible que dugues a terme l'ascens del Plata(6050mtrs),pero van fer que visques bones i dures aventures en un paisatge blanc i brillant,i les trases que obria en la neu quedaven dibuixades com el cami que un escriu.Al despedir-me dels amics i anar cap a Santiago de Chile,em va arribar una de les noticies mes dures,el Guillermo,un bon amic i gran persona,va ajuntar-se a les estrelles,va voler quedar-se per sempre sentint el vent i veient les coses desde el cel,on sempre li hagues agradat estar.Va ser un cop dur,pero amb empenta vaig acostar-me al volca mes gran del mon,el Ojos del Salado,
i en sis dies vaig arribar al seu cim,fora d'epoca i sol,tot i aixi vaig trobar una parella de canada a la muntanya i junts varem gaudir de les vistes de la regio mes arida i seca dels Andes.I amunt,cap a Bolivia,a veure una nova cultura,una nova gent,un nou mon,i no em varem defraudar,eren ells,els mateixos que havia conegut tres anys enrere,alla no canvien gaire,potser tampoc a millor,pero no perden gens la identitat.Alli deseguida vaig tocar el seu sotre,el Sajama.
Vaig coneixer el Didac,un bon,molt bon amic.Amb ell vaig compartir algunes muntanyes,tambe la seva casa es va obrir quan hi vaig arribar,i nous horitzons s'obren gracies a la seva hospitalitat,i amistat.A Bolivia vaig recorrer molt,alli em vaig perdre per valls i poblets,per llocs on nomes s'escoltava la meva veu,que resonava en les parets i en els llacs.Vaig coneixer la solitut en paraules majors,i com no,vaig fer moltes i moltes muntanyes.I cap al Peru,busos i mes busos,km i mes km,ja soc a Huaraz,i m'acostava a la muntanya que em feia mes respecte,el Huascaran Sur.
Pero tot va ser molt rapid alli,mhi vaig aventurar sol,i per sort vaig coincidir amb dos alemanys,ja a mitja muntanya.Amb ell vaig intentar l'ascens del gegant blanc,pero tant sols jo vaig arribar al seu enorme cim,alli vaig sentir molta,molta emocio,la cordillera Blanca em saludava,i jo estava dalt del seu reialme.Vaig coneixer algun lloc mes,a Cuzco vaig ascendir un pilot de cims en una zona que esta oblidada,
i vaig veure que el meu desti em tornaria a acostar en aquelles muntanyes sagrades,apus,grans amics.A Ecuador tot va ser nou,mai havia estat en aquell pais,em va sorprendre tot,no hi ha res com no coneixer on estas,i absorvir tot el que veus i vius,alli vaig fer un ascens rapid al seu cim mes alt,el gran Chimborazo
,tambe en solitari,i gaudint dels fums celestials del Tungurahua i altres volcans que varen sortir a cridar.El Cotopaxi va ser una muntanya fantastica,i alli amb l'Elena varem viure l'experiencia mes forta,trobar-nos un accident de muntanya,un noi que estava ben fotut,pero que entre ella i altre gent varem aconseguir salvar,i fer que dies despres ens somrigues i dongues destells d'una vida jove i amb futur.Amunt,cap a Colombia,un altre pais ben desconegut,pero que de perillos no ne's gens,i si, es un pais amb moltes possibilitats per als viatjers,amb selves,mars i cims,te de tot,i sobretot una gent que et fa sentir coma casa.Alli l'indigena Inca va desapareixer,i altres rostres i cares es van introduir dins la meva ment,i dins el meu cor.Varem ascendir amb el Jonathan i el Simon el cim mes alt de la zona de la Cordillera del Cocuy,una zona preciosa al nordest del pais,amb colors i contrastos molt bonics,el Ritak Uwa Blanco.
L'experiencia va ser curta,i clar,les ganes de tornar estan latens dins meu,quin pais Colombia,quin lloc mes salvatge,alla tots ens hi quedariem molt temps.I be,arribada a Venezuela,justament el dia que arribo a Merida em diuen,"tio,que tu rei a mandado a callar al Chavez",jejejeje,collons,el rei,al que tant apreciem tots,sobretot per la seva gran tasca......Venezuela,un pais molt i molt ric,i amb una gent tambe ben maca,pero amb unes eleccions properes que els varn tenir a tots ben abstraits,i ha mi ben distret,va ser una estada on vaig apendre molt,i on vaig coneixer a una de les persones mes especials,la Alejandra,periodista i treballadora social,pero davant de tot,una persona de cap a peus,una amiga que em va fer sentir el seu pais ben intens,i els seus amics ben aprop,una dona a la que tambe el desti fara que ens retrobem.A,hi ha Venezuela vaig acabar escalant el Pic Bolivar,
el seu cim mes alt,sentint una forta energia,i sobretot emocio per haver arribat al final dels Andes,amb una motxilla plena d'amics i de grans muntanyes.Ja nomes quedava el gegant dels Andes,el Aconcagua,pero tenia que baixar cap a l'Argentina,em quedaven milers i milers de quilometres,pero tenia molta empenta i conviccio,i nomes em faltaven busos,molts i molts busos.Aixi va ser,i en set dies ja estava a la Paz,la capital de Bolivia,a la que tant estimo,i on he viscut les mes grans aventures nocturnes,jejejeje.Uns dies mes,i ja estava amb l'Elena,la dolsa i bonica Elena que volia ser la meva companya escalant la cirereta del projecte.I aixi va ser,tot i tothom es varen posar d'acord,l'energia va fluir,i les dificultats es varen fer minimes.
El cim dels Andes va deixar que els meus(nostres)cansats cossos es posessin dalt el seu cim,i per uns moments varem ser els mes alts d'America,els mes felisos del mon.......Tot ha passat molt i molt rapid,pero perque?????doncs per que he viscut intensament cada segon,cada minut,cada persona que s'acostava a mi,cada peto que he fet,cada abrasada que he compartit,cada mirada que sha creuat amb la meva.......aixi es la vida,o aixi la sento jo ara,i vull seguir vivint tant intensament cada dia.La tornada sera dura,pero sera,i vull que tots ens retrobem,que tots ens assentem a la llar de foc,vora el riu,sota una muntanya....i compartim el que tenim,el que ens uneix i no ens separa,el que ens fa ser millors persones.He viscut molt,pero tambe he sentit que tots em donaveu vida,em transmitieu les vostres emocions,i aixi us vull trobar.......Fins aviat,o be,fins dema......us estima com mai i com sempre el vostre "amic somiador",el Rusky!!!
La calor es forta,pujem per l'esquerra del riu,passem zones plenes de pols i terra,les mules esclafen tot terros i treuen els rocs del cami.Passem la Colada de barro,un enorme desprendiment que va formar un petit embassament,mes amunt la Quebrada Fiera,batejada pels arrieros,una zona molt abrupta.El Miky va enrere,nosaltres anem a bon pas,i mes endavant parem en un torrent,ens refresquem i menjem un xic.Passem alguns "gringos" que pujen a pas mes lent,i per fi,just quan un ramat de mules ens atrapa,arribem a la Pampa de Leñas,el primer camp,on els Guardaparques ens donen les bosses d'escombraries,ens sellen el permis i ens desitjen sort.
Alli ens atrapa el nostre arriero,es el Carlitos Salas,un homes rialler,molt bromista,amb una boina negra i un posat de camperol inconfundible.Porta tres mules,ens adelanta,i ens diu que ens espera a Gonzalez,un antic refugi a tres hgores de Leñas,alla farem camp.El Miky,que va bastant cansat,es penja rere una mula,la imatge es molt comica,va agafat rere les cargues,i la mula,ademes dels 60 kilos,porta un polizonte.Seguim per l'esquerre del riu,pero un pont vermell i metalic ens fa travessar a la dreta,i una pujada forta ens deixa davant el "Chorro de la Vieja".Passem la zona coneguda com "Piedra Enjabonada",
el Daniel ens fa de guia,ens ho contesta tot,ens explica histories del camp base,i el cami es fa molt mes lleuger.Ens creuem un guardaparc que baixa del base,convewrsem un xic,i ens despedim ja a mitja hora de Gonzalez.La vegetacio que anem troban es espinosa,matolls i arbrets que tenen punxes,i unes fulles verdes pero insignificants.Algun ocell petito ens saluda i ens revolta per sobre,i algun esquelet de guanaco,ens explica que la vida aqui es molt dura.Arribem a Gonzalez,el problema es que es a l'altre banda del riu,el Salas,l'arriero,que ens veu,s'acosta amb dues mules.El riu baixa bastant caudalos,es la tarda,i el cabal es mes intens pel desglaç,hi ha algiuns nuvols al cel,i el dia ja comença a enfosquir-se.Ens travessa com a cowboys,sobre una mula creuem els tres,aixo si,un a un,comicament ens agafem fort al llom de la mula,i arribem al destruit refugi,on uns talls gegants de carn descansen sobre uns blocs.Massaaaaaaaaaaaa,avui asado tambe,em moro de content al veure que el Salas comença a fer foc,i la carn es comença a fer mentre degustem un mate.Despres de montar la tenda ens ajuntem tots al voltant del foc,fa fresca,es fa fosc,pero el caliu es inmens,la vall es oberta i baixen grans canals de tots els cims.Colors rosats i vermellosos es tornen foscos quan la nit arriba a la Quebrada de Vacas.L'asado es a punt,pa en ma,el Salas ens va obsequiant amb talls gegants de carn,quin regal despres de vuit hores caminant,dins meu rebosa l'alegria i la ilusio d'una bonica historia.
Prenem mate amb el tall,conversem arrapats,un a costat de l'altre,el vi es passa de ma en ma,i els somriures espanten el fred que ve.Anem a dormir,em sento tip,tip i satisfet del que ens esta passant,increible el que et depara el desti,quina aproximacio al Aconcagua.
Ens envoltem grans pendents de colors,damunt seu i reposa l'ultima nevad,que es va desfen dia a dia.El cel es blau,el vent fluixet ens refreda la cara,i els torrents ens refresquen la gola.Arribem a l'altre banda de la "Casa de Piedra",el segon campament que es fa pujant,el passem de llarg,i ens fiquem al Valle del Relincho,la vall que puja al Campo Argentino,el nostre desti d'avui.El riu Relincho baixa esberat,es mes abrupte,pero molt menys cabalos que el Vacas,l'anem saltant i aixi anem ascendint els 1000 mtrs de desnivell que ens separen del base.Una imatge ens enlluerna,es la glacera dels POlacs,l'Aconcagua ja es divisa timit i llunya,pero les seves neus ens fan pensar en lo insignificants que som.Pujem com podem,uns mes lleugers,altres no,creuem el riu,ara un peu dins,jejejeje,es fa divertit.La pols del cami ens sdeca la gola,un glop d'aigua ens la refresca.Sortim en un mirador,ja molt amunt,el Relincho.D'aqui ja divisem tota la est del Aconcagua,tambe el Ameghino,un sismil que el guarda,un xic mes a l'est.
La paraula es,uauuuuuuuuuuuuuuuuuu,que massa,quina muntanya.Dins meu el mecanisme d'humilitat creix mes,de sobte la muntanya em demana que per haver-hi estat una vegada no li perdi el respecte,jo,bocabadat,li faig reverencies.Unes fulles de coca de l'Elena es reparteixen per tots,i les mastiquem com a ritual.Creuem per ultim cop el Relincho,i pujem per la seva esquerre,mules i gent ens passen pel costat,uns mexicans baixen,estan desfets,el noi te els peus fets pols,i la noia la cara ben pelada,fan basarda,pero es l'Aconcagua,ni mes ni menys.Passem Argentinos Inferior,un camp base que s'usa per aclimatar,i entre pendents de matolls i terra arribem a la morrena glciar que amaga el camp base.Fem una draçera,es la "Chuky's route",diu el Dani,orgullos del seu recorregut,i sortim just a les seves tendes,on hi te el seu equip de treball.Ens saludem tots,portem vuit hores caminant,son les cinc de la tarda,i els budells demanen alguna cosa com a premi.
Les cames estan cansades,pero la ment ho te tot ara,es mira el voltant amb sorpresa,amb humilitat,amb unes ganes bojes de recorrer tot,tot el que es deixi.Montem la tenda,li diem "Campament Xancleta",doncs pujant he trobat una xancleta,i la deixem sobre la paret de pedres que envolta la tenda.Anem a menjar a les tendes del "Daniel Lopez Expedicions",jejejeje.Alli coneixem el grup que treballa amb el Dani.Son la Bety,la Paula,el Gorgojo i el Javi,una colla de jovent que encvomana alegria per tots costats.
Ens preparen unes pizzes,doncs el haver pujat en dos dies es el premi,i les devorem al moment.La foscor arriba,alguns nuvols blancs baixen del camp1,i aviat petites bolbes de neu cauen,pero la magia torna a espantar el mal temps,i les estrelles brillen amb força quan anem a dormir,ens sentim be,la nostra aclimatacio pels Andes esta fent que no sentim res de res,dema anirem a veure el "Doc"(metge de camp),a veure com ens troba.Ens adormim ja tranquils i feliços d'estar vora el cim,i orgullosos dels amics que hem fet,conviurem uns dies tots junts,i es presenta un cap d'any bastant mogut.
La nostra estrategia per fer l'ascencio es clara,si el temps ens deixa,avui portejarem menjar i combustible al Camp1(4900mtrs),dema descansarem i farem festa per l'any que entra,i el dimarts dia 1 de gener ja sortirem amunt,en estil "Andino",farem camp1,camp2(el Tres de Guanacos-5400mtrs),camp3(Colera-6000mtrs),i desde aquest camp,el dia 4 de gener provarem el cim,soc optimista,i si els calculs no em fallen,estem ben aclimatats per intentar un ascens aixi,tant jo com l'Elena,pero ja es veura.El Doctor ens fa passar,ens saluda i comencem la revisio,"a ver la saturacion de oxigeno,92 per cent,a ver la presion 130/80,las pulsaciones,74 per minut,per ser el primer dia muy bien",jejejeje,l'Elena esta quasi igual que jo,i despres de dir-li els plans que tenim al doctor,ens diu que amunt,pero que dema ens tornara a revisar.Fem unes motxilles petites,menjar i gasolina pujem amunt,sortim del base,pujem per unes tarteres on la roca esta ben apretada al terra,pero mes amunt,al vorejar un torrent,on es ple de penitents de gel,el cami es torna mes feixuc,mes inestable.Just sortim d'aixo i arribem als peus del glaciar de los Ingleses,brut i amagat sota grans cantitats de runa.Deixa entreveure la cara mes est del cim,un circ vertical de parets de roca,acolorides amb tons foscos i clars,amb alguna glacera que les ajunta.Quines vistes,quedem parats,les fotos sonen al compas,i seguim caminant fins a creuar un torrent terros que baixa d'alli.Travessem la morrena glaciar,grans muntanyes de runa que amguen enormes trossos de gel,basses d'aigua,o nomes plenen de penitents que miren el cel,i resen en els seus ultims dies.L'ultim tram es una dura tartera que et porta en un coll,entre l'Ameghino i l'Aconcagua,just a sobre i descansa el Camp1,arreserat dels vents glacials.Pujem la tartera,mes aprop del riu que baixa de dalt,doncs les pedres estan mes ben agafades a la roca aqui.I arribem al coll,estem bocasbadats de la pendent que puja davant nostre,es la que va a la glacera dels POlacs,i aqui,on comença,amagades i tapoades per parets de roca hi ha les tendes i la zona d'acampada del Camp1.
Pujem un xic mes,busquem un lloc per deixar el diposit,i sota un gran bloc,dins una grossa bossa de plastic hi deixem el porteig.La zona esta un xic bruta,hi ha alguns sacs i paper higienic que vola amb el vent,pero be,estem al Aconcagua,es de preveure aixo aqui.Remuntem un xic mes,seguint el riu que baixa,cada cop mes brut,doncs el desglaç fa que es desfaigui mes rapid la neu caiguda la setmana anteriror.Davant nostre la paret sud del Ameghino,amb unes cascades de gel enormes,i la seva abrupta roca,tapissada d'un lleuger mantell de neu que es va desfen,dia a dia.Ens assentem,estem al cami cap al camp2,menjem i bebem,el sol es fort,el vent que baixa tambe fueteja els nostres rostres,pero somrients i feliços ens sentim tant i tant be,que no patim per res,fem bromes i gaudim del espectacle que ens envolta,quina inmensitat de mon.El descens es rapid,sense incidents,ens creuem a gent,ens saludem,saltem el torrent glacial,i arribem a la tarda,vora les sis al Base.
Satisfets fem el sopar i anem a pendre el te amb els amics del Daniel,fem mes amics,entre ells el guardaparc,el Pelao,un tiu collonut que es posa a la nostra disposicio perl que necessitem,quina sort esta aqui,penso jo,Plaza Mulas es una metropoli.Anem a dormir,el cel estrellat abans ens reclama uns minuts,i ens estirem sobre un bloc a veure estels i satel.lits,el fred pot mes,bona nit Elena.
Li demano informacio al Javi,es el portejador del staff del Daniel,i em diu el cami a seguir,tot i aixi,em diu que no hi ha cami.Surto per una planicie rocosa,de colors rogencs,travesso el boulder que hi ha,un enorme bloc quadrat a un km del camp base.Segueixo pujant pel torrent que baixa del coll,no trobo aigua,encara dorm a les glaceres,i el desglaç es fa esperar.Just sota el cim,hi ha una canal que baixa,entre dos esperons,el riu ja comença a correr aqui,i pujo entre les seves gelades aigues.La canal no es neta,esta franquejada per un exercit de penitents,enormes,d'uns dos otres metres.Em fan l'ascens impossible,ara per una banda,ara per l'altre,em tallo amb el seu afilat gel.Sobre meu cauen petites allaus de roca,em sento bastant desprotegit fins que arribo a les tarteres superiors,on no hi ha parets sobre meu.Alli em desepero per creuar els penitents,mhe quedat a la dreta,i tenia que anar per l'esquerra.Al final,molt al final,quan ja em donava per vençut,trobo un cami i l'ataco,entre els gegants de gel travesso com un soldat boig,es un xic arriscat,no tinc els cramponsa,pero ja li he trobat el truco,i segueixo fins a creuar la llengua.Una forta riuada baioxa de la glacera,ve de mes amunt i comenca a omplir uns torrents secs,almenys fina aleshores. Pujo patint molt per una tartera bastant vertical,les pedres em tiren avall i els esbufecs son aguds.Per fi arribo sota les parets del Ibañez,tenen cascades de gel de colors marronosos,son espectres congelats.Arribo al coll,inclus mes amunt,a uns 5100 mtrsa,i bueno,l'espectacle es acollonant,es grandios.Sec sobre una pedra mentre absort i casllat miro davant meu,la sud del Aconcagua em reclama,i li dono totes les atencions.Quina paret,quina por,quins collons......
hi ha grans glaceres penjades,entre elles grans barreres de roca de tots colors,dins seu xemeneies i diedres,pero de roca dobtosa.Algunes csscades de gel ajunten les glaceres,pero algunes de les glaceres son plenes de penitents,i crec que son laberints sense sortida.Mes amunt,a la part alta,hi ha grans seracs,grans masses de gel que quasi cauen,i es queden parades sobre les barreres de roca.La zona final es artistica,alguns corredors de gel,com tubs d'orgues gegants,arriben fins a l'aresta cimera,tant de la sud com del cim,pero per arribar alli,s'ha d'arriscar molt em dic.MIro i escolto el soroll que m'envolta,el vent em vol llençar d'on soc,pero la ment no pot desenpallegar-se del que veu.Sento una força gegant,la pell es posa de gallina,l'emocio abarca tot en mi,i els ulls fan el demes.Haig de marxar,abans li demano a la muntanya que sigui benevola amb nosaltres,que la respectem molt,i sento la seva caricia a la meva pell...despres una rafaga de vent em diu que marxi.Baixo volant,esquiant sobre la esplendida tartera.
Creu-ho penitents,salto rius i torrents.Descanso un xic a baix,veig el camp base,ells potser tambe,pero estem en diferenta sensacio.Creu-ho les enormes planicies de roca rojenca,segueixo el riu que baixa del Ibañez i arribo a la tenda,on l'Elena m'espera i el seu somriure calid em dona una sensacio d'arribar a casa.Esta contenta,m'abraça i em diu si vull menjar,li explico tot i despres reposem estirats amb un mate als dits.Avui es festa a les tendes del Daniel,es cap d'any,ni mes ni menys que el millor any de la meva vida,ho aixo crec,jejejeje.
Sopem amb un grup de Neuquen(provincia al sud de Mendoza),el vi i les pizzes recorren la taula,rialles i crits,la foscor s'acosta.Mes vi,mes rialles,se sent la musica,no molt alta de volum,pero s'impregna als nostres cansats pero forçuts cossos.Ballem,ballem i cantem,i mes vi,i algu de cava,i per fi,les dotze de la nit,el 2008 ja arriba,i unes olives farçides amb pebrot son el que engoleixen els nostres esofags,ja bastant secs pel vi i l'alçada.Hi ha focs artificials,coets que surten amb desitjos de pau i felicitat.Desitjos pels que estimo a Catalunya,pero tambe desitjos per tots els que he conegut i estimo del mon mundial.Salut,salut i força a tots.Crema de benzina blanca,explosions de bombones de gas,sembla una festa de boigs,com m'agrda el show.Vaig a dormir,just dema comença l'ascens,l'ascens del cim d'America,haig de rendir be.El somriure de borratxot em dibuixa una cara feliç,i aixi el sac reclama el cos cansat i content del Rusky.
Monto la cuineta i aviat estem degustan un calid mate.La paret del Ameghino ja fa dies que plora molta aigua,les seves glaceres es van desfent a pas rapid,i les seves cascades de gel s'acoloreixen mes d'un marro palid.Amunt puja la pendent cap al camp2 dels Polacs,nosaltres pero jsut al coll del Ameghino,a 5360 mtrs,ens desviarem i anirem a buscar el Tres de Guanacos,un camp mes tranquil i amb aigua corrent,situat a la vall del Guanaco,a 5400 mtrs.Li donarem la volta al cim a poc a poc,fins a buscar el camp3,Colera,just al costat de Berlin,el dos de la normal.Passem la tarda tranquils,menjant i beben,recordant la nit anterior.El sol escalfa fort,perto unes rafagues de vent baixen i piquen amb duresa la tenda.Entrem a dins,i descansem sobre els sacs,un mate i mes converses precedeixen el sopar.Surto a fora,preparo el sopar,l'Elena m'ajuda i junts veiem amagar-se el sol,sobre el glaciar dels Polacs,ara el fred entra en accio,i collons,correm com fures dins el sac.La nit tarda en arribar,doncs han canviat l'hora a Argentina,i son les deu de la nit i es clar com el migdia.Per sort la son ens atrapa,i descansem i somiem mentre el vent fa ballar la blava lona de la tenda.
Els dos gaudim del moment,menjem i bebem,ens sentim be,l'ascens va perfecte.Pujo a caminar un xic,surto a la gran pendent,dema l'hem de pujar per arribar als 6000,i d'alli al cim.Un vent gelat em fa recular,collons,quina mala llet.La fresca en aquets camp arriba abans,i despres de fer el sopar ens retirem a la nostra cambra,on ja tenim el lloc apmat.El sol ja no escalfa,la cara est del Aconcagua es perd en la freda foscor,una gran torre de roca es fa present,de colors rogencs crema amb els ultims rajos.No fa molt vent,i el cansament fa, que ens adormim al moment.
tots els amics que he fet durant aquesta llarga,bonica pero dura i solitaria aventura pels andes,es genial,soc feliç,soc feliç i ja soc sota el cim,el centre escurcionista d'Avinyo s'acosta de nou al cim dels Andes,
ja hi som...........Remunto els ultims resalts de pedra,els crampons grinyolen i esgarrapen la roca,l'emocio recorre tots els racons del meu cos...la creu surt a la vista,el pla cim em dona la benvinguda,i faig unes passes encara absort en el pensament.El dia es blau i sere,un lleuger vent em dona cops a l'esquena,ben fet noi,ben fet.....Als segons caic al terra,l'emocio em desborda i comenco a plorar sense fre,sense saber el com ni el per que...sento que aquest any ha estat genial,ha estat un no parar de coneixer,descobrir,absorvir tot el que he vist...he tocat el cel tants i tants cops,sol o acompanyat.....el meu somni s'ha fet realitat,he creaut els Andes,he ascendit desenes de cims,alts i baixos,facils i dificils...hi ho he fet per que volia,per que mho vaig plantejar i ho vaig llegir dins meu.....Soc el Rusky dels Andes,soc l'amic de les muntanyes,soc un rodamon,soc un amic dels meus amics,soc eneergia positiva,soc una part d'aquest mon enorme que tenim sota nostre,i pertany a la terra,a la que sempre defensare,amb la vida si cal.....Em trec fotos i mes fotos,gaudeixo de les grans vistes,el Guillermo es fa una foto amb mi,despres nhi faig una a ell sol,enganxat a la neu de la cornisa,una ventada se l'endu despres,i se'l emporta muntanya avll,a coneixer els seus racons.Volto pel cim foll d'alegria,converso amb el Mariano que esta arreglant unes plaques solars i espero l'Elena que crec que tardara molt en pujar.Estic una hora veient totes les vesants del cim,la sud,la nord,la est,les seves verticals i desafiants parets.M'estiro al terra,veig el cel blau,cap nuvol li fa ombra.El Mercedario,el Tupungato...tots els grans massissos em feliciten,ara nomes falta veure la menuda cara de l'Elena.Marxo una hora i mitja despres,ningu arriba,el vent es posa mes fort,reculo amb facilitat els ultims metres que tant durs se mhan fet,i la trobo un tros avall.Esta desfeta,esta cansada,pero contenta somriu i em felicita,ens abraçem i fem un peto.Li dic el que li falta,i decideix seguir endavant,hi ha dos grups amb guies,i amb ells s'ajuntarà.L'acompanyaria,pero sento els peus glaçats encara,i em sento buit de forçes,em fa mal pendre la decisio,pero ens despedim,l'esperare les hores que sigui,estare a la canaleta.L'estona passa rapida,passen tres hores i arriba l'Elena,he estat dormint sense les botes,sota el sol,beben i menjant.Arriba desfeta,arriba sense forçes,pero arriba amb el cim al sarro,ella es tant humil que la muntanya ha sabut donar-li el seu premi.Sortim a les cinc,baixem i baixem,ara la travessa,ara el Portecuelo,ara Independencia...ella sent un fort dolor als peus,les botes plastiques li fan mal,jo sento les puntes dels peus amb moltes pessigolles...El dia es va acabant,pero el sol que se'n va per l'oest estara unes hores mes amb nosaltres.El descens es dur,i arribem a la tenda desfets,jo volia baixar al camp2,pero el cansament i el mal de cap ens fan caure dins el sac,estem desfets i avui si que dormirem.Dins la ment em queden tots els records,la llum i l'energia del cim em tornen dins un altre somni,ves a saber on acabare,ves a saber on em durà.