El cim d'America, el cim del projecte.

Aqui comença la bonica i emocionant historia al gegant dels Andes, al Centinella de Pedra,en un lloc on conflueixen moltes vides,moltes histories,i la nostra ha estat una mes,pero com no,ha estat viscuda plenament i sincera,amb tota la humilitat que es pot presencaiar davant de tanta natura.

Dijous 27 de desembre sortiem de Mendoza,dins el cotxe anavem l'Elena,el Miky,el Dani Lopez i jo.Ells,pare i fill,s'acostaven per primer cop junts al Aconcagua,nosaltres com a parella,tambe era el primer cop que ajuntavem tota l'energia per fer realitat somnis semblants,escalar i conviure al cim dels Andes.El Daniel Lopez es un prestador de serveis del camp base,pero a Plaza Argentina,el camp base menys concorregut(amb permis de la cara sud)de la muntanya.Ell,tot un personatge,el mes mediatic de la zona,el mes conegut,el mes simpatic i acollidor de la zona a 4200 mtrs.Arribem a els Puquios,a Puente del Inca,on pesem les carregues per marxar l'endema cap al camp base.Alli tot un munt de mules i arrieros es preparen dia a dia per marxar carregats de menjar i material,als bases del cim.El pes es just de 60 kilos,una mula.Alli conversem amb els arrieros,sota un vent fred i gelos que ens fuetejava la ilusionada cara.El Uri,un arrriero curtit i amb la cara marcada pels elements ens prepara un esperat asado.El devorem juntament amb un grup d'arrieros,escoltant les seves converses,els seus somriures,les seves bromes carregades de força.Em sento ben introduit al lloc,el vi corre per la gola i anem a dormir contents i sorpresos de l'acollida rebuda,l'endema a les vuit partim cap a la muntanya.La nit fosca i freda,deixa entreveure milers d'estels,pero el vent ens fa ficar-nos dins el sac,en una cafeteria deserta,on a l'hivern shi couen menjars calents i begudes reconfortants pels que s'acosten a esquiar un xic.

Divendres 28 de desembre es lleva net i clar,fora els camions que creuen la frontera em desperten.Sortim i el Daniel,"Chucky"pels amics ens porta a Horcones,on divisem la gegant paret sur del Aconcagua,cap nuvol l'amaga,cap nuvol te el valor de ficar-se al mig de tant gegant obra de la natura.Ja esmorzats baixem a Punta de Vacas,on comença la nostra aproximacio a la muntanya,davant nostre 40 km de caminata,entre valls.El vent ens pica per tots costats,rere nostre queden els camions que van i venen,el riu Vacas sera el nostre company un parell de dies,doncs el Daniel diu que si anem be de ritme pujarem en un dia menys.

La calor es forta,pujem per l'esquerra del riu,passem zones plenes de pols i terra,les mules esclafen tot terros i treuen els rocs del cami.Passem la Colada de barro,un enorme desprendiment que va formar un petit embassament,mes amunt la Quebrada Fiera,batejada pels arrieros,una zona molt abrupta.El Miky va enrere,nosaltres anem a bon pas,i mes endavant parem en un torrent,ens refresquem i menjem un xic.Passem alguns "gringos" que pujen a pas mes lent,i per fi,just quan un ramat de mules ens atrapa,arribem a la Pampa de Leñas,el primer camp,on els Guardaparques ens donen les bosses d'escombraries,ens sellen el permis i ens desitjen sort.

Alli ens atrapa el nostre arriero,es el Carlitos Salas,un homes rialler,molt bromista,amb una boina negra i un posat de camperol inconfundible.Porta tres mules,ens adelanta,i ens diu que ens espera a Gonzalez,un antic refugi a tres hgores de Leñas,alla farem camp.El Miky,que va bastant cansat,es penja rere una mula,la imatge es molt comica,va agafat rere les cargues,i la mula,ademes dels 60 kilos,porta un polizonte.Seguim per l'esquerre del riu,pero un pont vermell i metalic ens fa travessar a la dreta,i una pujada forta ens deixa davant el "Chorro de la Vieja".Passem la zona coneguda com "Piedra Enjabonada",

el Daniel ens fa de guia,ens ho contesta tot,ens explica histories del camp base,i el cami es fa molt mes lleuger.Ens creuem un guardaparc que baixa del base,convewrsem un xic,i ens despedim ja a mitja hora de Gonzalez.La vegetacio que anem troban es espinosa,matolls i arbrets que tenen punxes,i unes fulles verdes pero insignificants.Algun ocell petito ens saluda i ens revolta per sobre,i algun esquelet de guanaco,ens explica que la vida aqui es molt dura.Arribem a Gonzalez,el problema es que es a l'altre banda del riu,el Salas,l'arriero,que ens veu,s'acosta amb dues mules.El riu baixa bastant caudalos,es la tarda,i el cabal es mes intens pel desglaç,hi ha algiuns nuvols al cel,i el dia ja comença a enfosquir-se.Ens travessa com a cowboys,sobre una mula creuem els tres,aixo si,un a un,comicament ens agafem fort al llom de la mula,i arribem al destruit refugi,on uns talls gegants de carn descansen sobre uns blocs.Massaaaaaaaaaaaa,avui asado tambe,em moro de content al veure que el Salas comença a fer foc,i la carn es comença a fer mentre degustem un mate.Despres de montar la tenda ens ajuntem tots al voltant del foc,fa fresca,es fa fosc,pero el caliu es inmens,la vall es oberta i baixen grans canals de tots els cims.Colors rosats i vermellosos es tornen foscos quan la nit arriba a la Quebrada de Vacas.L'asado es a punt,pa en ma,el Salas ens va obsequiant amb talls gegants de carn,quin regal despres de vuit hores caminant,dins meu rebosa l'alegria i la ilusio d'una bonica historia.

Prenem mate amb el tall,conversem arrapats,un a costat de l'altre,el vi es passa de ma en ma,i els somriures espanten el fred que ve.Anem a dormir,em sento tip,tip i satisfet del que ens esta passant,increible el que et depara el desti,quina aproximacio al Aconcagua.

Dissabte 29 de desembre, sento soroll fora la tenda,els nois han fet un vibac,i el Salas ja ha ences el foc.Son les sis i mitja,surto a pixar,ja clareja,els colors verds de la vegetacio iluminen el dia,i l'aigua espumosa del vacas ja corre amb energia.No ha vingut la guilla,i el tall que va sobrar torna a escalfar-se sobre les brases.El Salas ens saluda efusivament,quin personatge mes fantastic,quin home.Nomes acostar-mhi em posa un mate als dits,i em dona unes plantes medicinals per si les necesito al camp base.A poc a poc tothom es va llevant,es comença a desparar tot i marxem per l'esquerre del riu,per on passen nomes les mules,els andinistes passen per la seva dreta fins a Piedra.El cami es mes curt,diu el Daniel amb el seu somriure boig.Els quatre sortim abans que el Salas i les mules,pero aviata ens atrapa i ens adelanta,amb un boig somriure i una classe que tenen pocs,jejeje.Passem zones de pedregals,zones amb vegetacio,creuem algun torrent,els noms van sortin per la boca del Dani,"esto es la Pampa de los Canto Rodaos,esto es la Guanaquita.

Ens envoltem grans pendents de colors,damunt seu i reposa l'ultima nevad,que es va desfen dia a dia.El cel es blau,el vent fluixet ens refreda la cara,i els torrents ens refresquen la gola.Arribem a l'altre banda de la "Casa de Piedra",el segon campament que es fa pujant,el passem de llarg,i ens fiquem al Valle del Relincho,la vall que puja al Campo Argentino,el nostre desti d'avui.El riu Relincho baixa esberat,es mes abrupte,pero molt menys cabalos que el Vacas,l'anem saltant i aixi anem ascendint els 1000 mtrs de desnivell que ens separen del base.Una imatge ens enlluerna,es la glacera dels POlacs,l'Aconcagua ja es divisa timit i llunya,pero les seves neus ens fan pensar en lo insignificants que som.Pujem com podem,uns mes lleugers,altres no,creuem el riu,ara un peu dins,jejejeje,es fa divertit.La pols del cami ens sdeca la gola,un glop d'aigua ens la refresca.Sortim en un mirador,ja molt amunt,el Relincho.D'aqui ja divisem tota la est del Aconcagua,tambe el Ameghino,un sismil que el guarda,un xic mes a l'est.

La paraula es,uauuuuuuuuuuuuuuuuuu,que massa,quina muntanya.Dins meu el mecanisme d'humilitat creix mes,de sobte la muntanya em demana que per haver-hi estat una vegada no li perdi el respecte,jo,bocabadat,li faig reverencies.Unes fulles de coca de l'Elena es reparteixen per tots,i les mastiquem com a ritual.Creuem per ultim cop el Relincho,i pujem per la seva esquerre,mules i gent ens passen pel costat,uns mexicans baixen,estan desfets,el noi te els peus fets pols,i la noia la cara ben pelada,fan basarda,pero es l'Aconcagua,ni mes ni menys.Passem Argentinos Inferior,un camp base que s'usa per aclimatar,i entre pendents de matolls i terra arribem a la morrena glciar que amaga el camp base.Fem una draçera,es la "Chuky's route",diu el Dani,orgullos del seu recorregut,i sortim just a les seves tendes,on hi te el seu equip de treball.Ens saludem tots,portem vuit hores caminant,son les cinc de la tarda,i els budells demanen alguna cosa com a premi.Les cames estan cansades,pero la ment ho te tot ara,es mira el voltant amb sorpresa,amb humilitat,amb unes ganes bojes de recorrer tot,tot el que es deixi.Montem la tenda,li diem "Campament Xancleta",doncs pujant he trobat una xancleta,i la deixem sobre la paret de pedres que envolta la tenda.Anem a menjar a les tendes del "Daniel Lopez Expedicions",jejejeje.Alli coneixem el grup que treballa amb el Dani.Son la Bety,la Paula,el Gorgojo i el Javi,una colla de jovent que encvomana alegria per tots costats.

Ens preparen unes pizzes,doncs el haver pujat en dos dies es el premi,i les devorem al moment.La foscor arriba,alguns nuvols blancs baixen del camp1,i aviat petites bolbes de neu cauen,pero la magia torna a espantar el mal temps,i les estrelles brillen amb força quan anem a dormir,ens sentim be,la nostra aclimatacio pels Andes esta fent que no sentim res de res,dema anirem a veure el "Doc"(metge de camp),a veure com ens troba.Ens adormim ja tranquils i feliços d'estar vora el cim,i orgullosos dels amics que hem fet,conviurem uns dies tots junts,i es presenta un cap d'any bastant mogut.

Diumenge 30 de desembre, no bufa vent,dins la tenda el sol escalfa com un dimoni.Ens llevem,esmorzem i anem a veure el "doc".

La nostra estrategia per fer l'ascencio es clara,si el temps ens deixa,avui portejarem menjar i combustible al Camp1(4900mtrs),dema descansarem i farem festa per l'any que entra,i el dimarts dia 1 de gener ja sortirem amunt,en estil "Andino",farem camp1,camp2(el Tres de Guanacos-5400mtrs),camp3(Colera-6000mtrs),i desde aquest camp,el dia 4 de gener provarem el cim,soc optimista,i si els calculs no em fallen,estem ben aclimatats per intentar un ascens aixi,tant jo com l'Elena,pero ja es veura.El Doctor ens fa passar,ens saluda i comencem la revisio,"a ver la saturacion de oxigeno,92 per cent,a ver la presion 130/80,las pulsaciones,74 per minut,per ser el primer dia muy bien",jejejeje,l'Elena esta quasi igual que jo,i despres de dir-li els plans que tenim al doctor,ens diu que amunt,pero que dema ens tornara a revisar.Fem unes motxilles petites,menjar i gasolina pujem amunt,sortim del base,pujem per unes tarteres on la roca esta ben apretada al terra,pero mes amunt,al vorejar un torrent,on es ple de penitents de gel,el cami es torna mes feixuc,mes inestable.Just sortim d'aixo i arribem als peus del glaciar de los Ingleses,brut i amagat sota grans cantitats de runa.Deixa entreveure la cara mes est del cim,un circ vertical de parets de roca,acolorides amb tons foscos i clars,amb alguna glacera que les ajunta.Quines vistes,quedem parats,les fotos sonen al compas,i seguim caminant fins a creuar un torrent terros que baixa d'alli.Travessem la morrena glaciar,grans muntanyes de runa que amguen enormes trossos de gel,basses d'aigua,o nomes plenen de penitents que miren el cel,i resen en els seus ultims dies.L'ultim tram es una dura tartera que et porta en un coll,entre l'Ameghino i l'Aconcagua,just a sobre i descansa el Camp1,arreserat dels vents glacials.Pujem la tartera,mes aprop del riu que baixa de dalt,doncs les pedres estan mes ben agafades a la roca aqui.I arribem al coll,estem bocasbadats de la pendent que puja davant nostre,es la que va a la glacera dels POlacs,i aqui,on comença,amagades i tapoades per parets de roca hi ha les tendes i la zona d'acampada del Camp1.

Pujem un xic mes,busquem un lloc per deixar el diposit,i sota un gran bloc,dins una grossa bossa de plastic hi deixem el porteig.La zona esta un xic bruta,hi ha alguns sacs i paper higienic que vola amb el vent,pero be,estem al Aconcagua,es de preveure aixo aqui.Remuntem un xic mes,seguint el riu que baixa,cada cop mes brut,doncs el desglaç fa que es desfaigui mes rapid la neu caiguda la setmana anteriror.Davant nostre la paret sud del Ameghino,amb unes cascades de gel enormes,i la seva abrupta roca,tapissada d'un lleuger mantell de neu que es va desfen,dia a dia.Ens assentem,estem al cami cap al camp2,menjem i bebem,el sol es fort,el vent que baixa tambe fueteja els nostres rostres,pero somrients i feliços ens sentim tant i tant be,que no patim per res,fem bromes i gaudim del espectacle que ens envolta,quina inmensitat de mon.El descens es rapid,sense incidents,ens creuem a gent,ens saludem,saltem el torrent glacial,i arribem a la tarda,vora les sis al Base.Satisfets fem el sopar i anem a pendre el te amb els amics del Daniel,fem mes amics,entre ells el guardaparc,el Pelao,un tiu collonut que es posa a la nostra disposicio perl que necessitem,quina sort esta aqui,penso jo,Plaza Mulas es una metropoli.Anem a dormir,el cel estrellat abans ens reclama uns minuts,i ens estirem sobre un bloc a veure estels i satel.lits,el fred pot mes,bona nit Elena.

Dilluns dia 31 de gener,cap d'any,avui hi ha festa a les carpes del Daniel.Fem l'esmorzar i ens el menjem sota el calid sol,el dia es lleva net i clar,cap nuvol vol embrutar-lo,almenys pel mati.Es dia de descans,pero a costat,proper a la sud del Aconcagua,hi ha un cim,l'Ibañez,d'uns 5400mtrs,no es el meu objectiu,pero el seu coll si,d'on es divisa la grandiositat dels 3000 mtrs de paret vertical i descomposta.Li demano informacio al Javi,es el portejador del staff del Daniel,i em diu el cami a seguir,tot i aixi,em diu que no hi ha cami.Surto per una planicie rocosa,de colors rogencs,travesso el boulder que hi ha,un enorme bloc quadrat a un km del camp base.Segueixo pujant pel torrent que baixa del coll,no trobo aigua,encara dorm a les glaceres,i el desglaç es fa esperar.Just sota el cim,hi ha una canal que baixa,entre dos esperons,el riu ja comença a correr aqui,i pujo entre les seves gelades aigues.La canal no es neta,esta franquejada per un exercit de penitents,enormes,d'uns dos otres metres.Em fan l'ascens impossible,ara per una banda,ara per l'altre,em tallo amb el seu afilat gel.Sobre meu cauen petites allaus de roca,em sento bastant desprotegit fins que arribo a les tarteres superiors,on no hi ha parets sobre meu.Alli em desepero per creuar els penitents,mhe quedat a la dreta,i tenia que anar per l'esquerra.Al final,molt al final,quan ja em donava per vençut,trobo un cami i l'ataco,entre els gegants de gel travesso com un soldat boig,es un xic arriscat,no tinc els cramponsa,pero ja li he trobat el truco,i segueixo fins a creuar la llengua.Una forta riuada baioxa de la glacera,ve de mes amunt i comenca a omplir uns torrents secs,almenys fina aleshores. Pujo patint molt per una tartera bastant vertical,les pedres em tiren avall i els esbufecs son aguds.Per fi arribo sota les parets del Ibañez,tenen cascades de gel de colors marronosos,son espectres congelats.Arribo al coll,inclus mes amunt,a uns 5100 mtrsa,i bueno,l'espectacle es acollonant,es grandios.Sec sobre una pedra mentre absort i casllat miro davant meu,la sud del Aconcagua em reclama,i li dono totes les atencions.Quina paret,quina por,quins collons......hi ha grans glaceres penjades,entre elles grans barreres de roca de tots colors,dins seu xemeneies i diedres,pero de roca dobtosa.Algunes csscades de gel ajunten les glaceres,pero algunes de les glaceres son plenes de penitents,i crec que son laberints sense sortida.Mes amunt,a la part alta,hi ha grans seracs,grans masses de gel que quasi cauen,i es queden parades sobre les barreres de roca.La zona final es artistica,alguns corredors de gel,com tubs d'orgues gegants,arriben fins a l'aresta cimera,tant de la sud com del cim,pero per arribar alli,s'ha d'arriscar molt em dic.MIro i escolto el soroll que m'envolta,el vent em vol llençar d'on soc,pero la ment no pot desenpallegar-se del que veu.Sento una força gegant,la pell es posa de gallina,l'emocio abarca tot en mi,i els ulls fan el demes.Haig de marxar,abans li demano a la muntanya que sigui benevola amb nosaltres,que la respectem molt,i sento la seva caricia a la meva pell...despres una rafaga de vent em diu que marxi.Baixo volant,esquiant sobre la esplendida tartera.Creu-ho penitents,salto rius i torrents.Descanso un xic a baix,veig el camp base,ells potser tambe,pero estem en diferenta sensacio.Creu-ho les enormes planicies de roca rojenca,segueixo el riu que baixa del Ibañez i arribo a la tenda,on l'Elena m'espera i el seu somriure calid em dona una sensacio d'arribar a casa.Esta contenta,m'abraça i em diu si vull menjar,li explico tot i despres reposem estirats amb un mate als dits.Avui es festa a les tendes del Daniel,es cap d'any,ni mes ni menys que el millor any de la meva vida,ho aixo crec,jejejeje.

Sopem amb un grup de Neuquen(provincia al sud de Mendoza),el vi i les pizzes recorren la taula,rialles i crits,la foscor s'acosta.Mes vi,mes rialles,se sent la musica,no molt alta de volum,pero s'impregna als nostres cansats pero forçuts cossos.Ballem,ballem i cantem,i mes vi,i algu de cava,i per fi,les dotze de la nit,el 2008 ja arriba,i unes olives farçides amb pebrot son el que engoleixen els nostres esofags,ja bastant secs pel vi i l'alçada.Hi ha focs artificials,coets que surten amb desitjos de pau i felicitat.Desitjos pels que estimo a Catalunya,pero tambe desitjos per tots els que he conegut i estimo del mon mundial.Salut,salut i força a tots.Crema de benzina blanca,explosions de bombones de gas,sembla una festa de boigs,com m'agrda el show.Vaig a dormir,just dema comença l'ascens,l'ascens del cim d'America,haig de rendir be.El somriure de borratxot em dibuixa una cara feliç,i aixi el sac reclama el cos cansat i content del Rusky.

Dimarts 1 de gener, el sol pica la tenda.He dormit com un angel,i nomes la forta calor em fa moure dins el sac,collons,quina manera de començar l'any nou.M'aixeco,tinc un lleuger mal de cap,buff,quina ressaca a 4200 mtrs,sento tambors de guerra dins el cervell.Preparo l'esmorzar,ens el menjem tranquils,pero ja pensant en l'ascens al camp1,seran unes 4 hores,o sigui que no ens hem de posar nerviosos.Preparem les motxilles,la roba i el material,desparem la tenda,la plego i l'enganxo a la motxilla,el fogonet i el termo,i tambe un xic de menjar per si de cas.L'oli d'oliva s'introdueix apretant l'aillant i el casc sobre de tot,ja esta tot,jo calço les botes dobles,l'Elena creu millor pujar amb les xiruques.Ens despedim de la gent,del Daniel,del Miky,del Gorgojo i el Javi,de la Paula i la Bety..i de tants i tants amics que hem fet,tots volten un xic aturdits,no es l'alçada,es la festa recent.Sortim amb enpenta,seguint els passos coneguts,ara la zona de sender ben ample,ara passem entre les tarteres que cauen dels esperons rocosos,i entre la morrena i el riu de penitents.Arribem ja sota el glaciar dels Anglesos,collons,ens sorprenen dues taques de colors que volten pel cel,just davant del cim,son dos parapents,buff,com volen,com disfruten,se'ls veu ben compenetrats,com dues papallones que les corrents calides han pujat fins al cim.El ball continua mentre nosaltres ens acostem ja a l'ultima tartera,la mes dura.Les motxilles no pesen molt,pero decidim parar i beure de tant en tant,ens creuem gent,no molta pero.Anem parats,rere un grup de yankees,van lents,mes que nosaltres,pero no tenen els sants collons de deixar-nos passar.La cosa dura estona,jo amb el mal de cap ja superat,mel's miro,sera que no em veuen?,i just sota l'ultim tram,a les pendents del Ameghino,surto com un fuet,seguint els blocs que el riu va deixant pelats,i arribo al coll,on em giro i veig la corrua de yankees mirant amunt,aqui us quedeu.Busco un lloc entre els vibacs que hi ha,el camp esta bastant buit,i a uns 50 mtrs del nostre diposit,trobo una zona ample i arreserada,amb un mur de pedres d'un metre d'alçada.L'Elena arriba,el seu somriure sota la seva barretina fucsia brilla com el sol que fa.Se la veu be,esta gaudint del ascens,i deixa caure el pes la seva motxilla al terra,mentre comença la construccio del nostre campament.La tenda blva aviat reposa,es l'unica d'aquest color,totes son o grogues o taronges.Monto la cuineta i aviat estem degustan un calid mate.La paret del Ameghino ja fa dies que plora molta aigua,les seves glaceres es van desfent a pas rapid,i les seves cascades de gel s'acoloreixen mes d'un marro palid.Amunt puja la pendent cap al camp2 dels Polacs,nosaltres pero jsut al coll del Ameghino,a 5360 mtrs,ens desviarem i anirem a buscar el Tres de Guanacos,un camp mes tranquil i amb aigua corrent,situat a la vall del Guanaco,a 5400 mtrs.Li donarem la volta al cim a poc a poc,fins a buscar el camp3,Colera,just al costat de Berlin,el dos de la normal.Passem la tarda tranquils,menjant i beben,recordant la nit anterior.El sol escalfa fort,perto unes rafagues de vent baixen i piquen amb duresa la tenda.Entrem a dins,i descansem sobre els sacs,un mate i mes converses precedeixen el sopar.Surto a fora,preparo el sopar,l'Elena m'ajuda i junts veiem amagar-se el sol,sobre el glaciar dels Polacs,ara el fred entra en accio,i collons,correm com fures dins el sac.La nit tarda en arribar,doncs han canviat l'hora a Argentina,i son les deu de la nit i es clar com el migdia.Per sort la son ens atrapa,i descansem i somiem mentre el vent fa ballar la blava lona de la tenda.

Dimecres 2 de gener,encara sento el vent,mha tingut mig despert tota la nit.Ara el dia esta blau i tranquil,esperem que el sol piqui als nostres peus abans no sortim del niu.Soc el primer en sortir,i engego el fogonet per pendre alguna coseta calenta.Les galetes tambe es passegen per les nostres mans.El calor del dia ens fa posar en marxa.Deixem alguna coseta de menjar,i fem les motxilles que anirem pujant amunt.Desparem camp,sac,aillant,tenda,menjar i combustible s'introdueixen dins la motxilla.Una mirada enrere,en el vibac que hem deixat desert i els ulls,foscos per les ulleres ja miren la pendent que ens ve,una llarga ziga zaga fins al coll d'Ameghino.Pujem amb empenta,jo davant,l'Elena rere meu.La calor seria forta,sino fos per que un vent fresc baixa de la glacera.Parem i bebem,admirem les vistes que ja es fan mes gegants.Em sento fort,sento la energia de la Pachamama dins meu,i confiat i carregat de gent que m'ajuda a pujar,tiro endavant,la ilusio es desborda per tots els pors e la meva pell.Vinga Elena,que ja estem al coll.Les pedres sonen i rodolen sota els nostres peus,el pes de les motxilles ens fa lents i pacients.Les formes rocoses son fantastiques,els seus colors m'absorveixen i em transporten a altres mons.Arribem al coll,descansem i admirem la oest del Ameghino,sembla una muntanya diferent a la que hem estat divisant tots els dies al campbase.Fem una tarvessa bastant llarga,anem creuant la glacera dels Polacs,just sota seu,uns 500 metres.Les pendents encara estan mig nevades,pero es van desfent dia a dia.Colors groguencs ara es barregen amb colors rogencs,i l'alçada es fa mes present en les nostres carregues.Fa un sol espaterrant,no fa vent,pero uns nuvols molt grossos comencen a creixer a l'est,a la pre-cordillera.El cami ens deixa davant una gelada i patidora glacera.L'hem de creuar,les passes recents d'altres andinistes ens fan facil la travessa.El tram es bastant facil,pero s'ha d'estar alerta,al fons la glacera arriba fins molt avalll.Hi ha penitents pel mig,pero almenys es distret,feia estona que rocs i mes rocs vaitjaven pel meu cervell.Travessem una altre carena i sortim just en un planell,el creua un riu,i es flanquejat per diferents torres de roca,d'aquelles fantastiques.Busquem un bon vibac,parem el nostre camp,es el Tres de Guanacos,5400 mtrs.No es tant arreserat,pero te aigua corrent,que ens afanyem a recollir.Fem un bon apat,el pernil corre per les mans,el pa amb tomaquet tambe,el tang dins la gola regalima i es perd.Descansem i parlem amb la Manuela i el Jonh,una chiena i un alemany que tambe s'aventuren a fer el cim dels Andes.D'aqui s'obre vistes mes amplies,el Mercedario,una gran muntanya de la zona de San Juan,un 6760 mtrs que trenca l'horitzo direccio nord.Altres cims nevats esclaten sota nostre,al valle de Guanacos,i les sevs grans glaceres els ajunten en circs.Ara tots els colors estan servits, blancs, blaus, grocs, grisos, rojos, taronges,quin espectacle.Els dos gaudim del moment,menjem i bebem,ens sentim be,l'ascens va perfecte.Pujo a caminar un xic,surto a la gran pendent,dema l'hem de pujar per arribar als 6000,i d'alli al cim.Un vent gelat em fa recular,collons,quina mala llet.La fresca en aquets camp arriba abans,i despres de fer el sopar ens retirem a la nostra cambra,on ja tenim el lloc apmat.El sol ja no escalfa,la cara est del Aconcagua es perd en la freda foscor,una gran torre de roca es fa present,de colors rogencs crema amb els ultims rajos.No fa molt vent,i el cansament fa, que ens adormim al moment.

Dijous 3 de gener,per variar el dia es lleva blau i clar.Fa fresca,moltya mes,pero el sol 'sencarrega de donar-nos el caliu necessari.No tenim de correr,avui ens espera un ascens de tres hores mes.Nomes sera l'alçada el que ens tindra mes preucopats,i haurem de veure com reacciona el nostre cos.Sortim tart,despres de fer el de cada dia,com gitanos desparem el nostre "teatro",i sortim a buscar-nos la vida,dia a dia mes amunt,dia a dia arriscant mes.El cami es dur al principi,entre pedres grogues i grises sortim a la pendent ample.Collons aqui no es gens arreserat,el vent ve per tots costats,em pica la cara,em vol fer enfadar,pero jo li giro l'esquena i miro orgullos la gran franja rocosa que forma el cim dels Andes.Somric sota el buff,i em sento amb la suficient energia com per tirar endavant sense problemes.El vent puja del nord-est,per les valls gelides del Guanaco,i ajuda a no parar.L'Elena va un xic mes lenta,pero poc a poc ens anem trobant quan jo decideixo parar per menjar i beure quelcom.Les parades son poques,doncs el vent es bastant molest,i a l'Elena no li agrada gens.La pendent es fa curta,i aviat ja estem sota unes torres de coloracio clara,son Piedras Blancas,just a l'altre costat hi presenteixo el campament.Pujem unes congestes de neu i sortim a la planicie,tendes grogues ens donen la benvinguda,estem a Colera,son les dues,el vent no es molt fort aqui.Busco una zona ben arreserada,aqui si que una mala nit ens pot fer mal el dia d'ascens.El trobem,just sota una torre de roca grisa,alli la tenda Blava i el Centre Escurcionista d'Avinyo,donen força i color al lloc.Passegem per la zona,es plena de escombraries,sacs descolorits,menjar escampat,ampolles de gasolina,paper higienic,i altres parafarnalies,aixo son les coses que te trobes als"cims mes alts".......Aqui ja hem de desfer neu,no hi ha aigua,pero es un dels procediments que m'agrada fer quan estic a cims tant alts,espero que la benzina ens arribi,pero es que nhi ha tanta de tirada per aqui.fem te,fem sucs de tang,menjem el que podem,i caminem i divisem la nostra ruta per l'endema.Just surto en unes torres rojes,al fons,direccio oest,a uns 200 mtrs veig l'inconfundible pla de Berlin,amb els seus refugis de fusta,un lloc conegut,que em recorda el sufriment de l'any 2005,on el Mill,el Dani el Met i jo varem passar dues nits inolvidables,amb el "viento blanco",com a amic.Al fons es veu Nido de Condores,el camp1 de la normal,es veu ple de tendes,pero no shi veu gaire gent rondant,ni per Berlin,ni per Nido,millor,dema mes tranquils.L'Elena se sent be,no te molt mal de cap,i quan li ve,es posa a mastegar les fulles de coca que tant be ens van.Passa algun nuvoil,sobretot a l'est es veuen grans barreres,pero no s'acosten,i nomes una gran boira ens tapa la visio del cim,i de la continuacio de la via.Sopem,be,menjem el que ens queda,i aviat ens refugiem als nostres preuats sacs.La nit no arriba,son les deu del vespre i es ben clar.De sobte sentim uns crits,mirem per la finestreta i uns colors de foc exploten a les torres properes,es la posta de sol,si,la recordo molt be,ja fa tres anys va ser una de les postes de sol mes impresionants que he vist.La gaudeixo junt amb l'Elena,pero el fred ens torna dins els sacs,a la retina ens queda el sol deixant una ratlla de colors rojos i grocs,una ratlla inmensa que arriba de punta a punta del horitzo.L'astre,de força ilimitada s'amaga sota la seva ratlla,i els colors es van apagant com subdits del seu rei.La nit arriba,els nervis es posen dins meu,l'ansietat creix,ai Raul,avui no dormiras,avui no tindras collons d'aclucar l'ull i descansar com ho has fet els altres dies.Sento el vent,escolto el seu bram gelid i dur,m'aixeco i veig que les estrelles brillen al cel,aixo ho faig com unes cinc vegades,m'asseguro que la nit es clara i tranquila,tot i aixi el vent es fa mes fort minut a minut.Hi ha moments durs,aquest n'es un,i lluito per descansar,per deixar de patir,pero no puc,un any,un projecte,un somni esta rere aquesta gelida nit,vull caminar,vull sortir dema,vull tenir l'oportunitat.L'Elena tambe ho passa malament,pero no diu res.He decidit que ens llevem a les 4:30,sortirem una hora despres i aixi tindrem moltes i moltes hores per l'ascens.Una cosa important se'm escapa,el fred que patirem fins que el sol ens escalfi la pell i el cos.No he dormit gens,he sentit el vent,he conversat amb ell,cada segon,cada minut.He vist com les estrelles anaven girant al univers,i al final hem estat parlant amb l'Elena.

Divendres, 4 de gener, Per fi sento l'alarma,son les 4:30,em poso a treballar,encenc el fogonet,l'Elena es posa en accio,roba i mes roba s'introdueix en el eu petit cos.Jo miro l'aigua,tambe el menjar,no tinc gana,tinc ganes de sortir,pero es dhora,molt dhora.El fred es molt intens,a fora el vent bufa amb violencia,i el plastic de la tenda esta proper a les flamerades del fogonet.Parlo amb l'Elena,li vull donar les forçes i el calor necessari per que es vagi poant en marxa,pero es dur,es molt dur sortir en aquesta hora,i en aquestes alçades amb els anims ben alts.Dins la motxilla i poso el necesari,els crampons,guants,el buff,la mascara de neopre i les camisetes i artilugis que vull portar fins al cim.Els amulets del Txis i la Sonia que mhan seguit durant l'any tambe reposen just al bolet de la motxilla,i sobre seu la foto del amic,del Guillermo,que deixare dalt del cim,o be on es vulgui quedar.Per fi sortim,l'Elena esta mig encarcarada,pero la tivo amb força,els frontals quasi no enlluernen ni dos metres.Trobo la traça,pero la perdo al moment.El vent em fa girar els ulls,em fa esgarrifar el gest,collons,com costa posar-se en marxa.Tirem amunt,arribem a les primeres congestes de neu,estan ben glaçades pero les comencem a passar sense grampons.Mes amunt,el vent i el fred es fan mes presents,i la velocitat minva.L'Elena es queda enrere,se la veu patir,aquest fred la te ben intranquila.En una travessa ens quedem mig parats,ens posem els grampons,doncs la zona es torna mes vertical i el gel rugeix sota els peus.Sota nostre el llum creix a les tendes veines del campament,hi ha gent que es comenca a moure,nosaltres ja estem ben amunt.El dia no vol engegar,l'horitzo es negre,la lluna,en forma de bressol ens mira,i ens vol donar el calor necessari,pero es minim.Hi ha estels que juguen i juguen,es bonic,es bonic pero molt dur.Passem a la pendent que ens durà a Independencia,a uns 5400 mtrs.El crepuscle ja explota a l'est,les primeres llums del dia ja impacten amb les grans parets de gel i roca que queden sota nostre,la barrera rocosa del cim es fa visible,es gegant i amenaçant,pero no ens fa por,es on anem.Paro de tant en tant,l'Elena ja ha quedat bastant enrere,no la vull molestar,i deixo que agafi el seu ritme,jo,amb el fred al cos,no paro gaire,i aviat ja estic sota el derruit refugi de fusta on un vent enrabiat hi pica.Pujo esbufegant com animal ferit,pas a pas,sobre la neu dura que cubreix el sender,hi arribo i llenço la motxilla.Trec l'ampolla de plastic que tinc dins el plumo,es quasi un litre,i es l'unic que duc per beure,l'Elena porta el termo de te,a ella li fara mes falta.Les llums creixen,els colors esclaten,grocs i taronges es van afincant de tot el que ens envolta,l'espectacle es magnific,sino fos per aquest fred.......No paro de moure'm pel planell del refugi,el fred fa que les besties es posin en accio,i jo,aixi estic.Amunt i avall,buscant el sol que puja amb força,pero una gran barrera de roca deixa els instants per mes endavant,quin patiment.......Aviat veig l'Elena que comença a sortir per les pendents,li queda una bona estona,va a pas lent,pero no para,es una lluita per seguir endavant.L'alçada li fa mal,li pesen molt mes les cames,i el fred fa el demes,psicologicament la vol tombar.Per fi arriba,li faig abraçades,intento fer-li sortir un somriure,pero li costa,el sol arriba amb ella al planell,i junts,tots tres intentem escalfar-nos.Un grup ve darrere seu,puja a pas d'enterro,amb els caps cots i els cossos caiguts.No ens estem gaire estona al refugi,mirem amunt,hi ha la zona coneguda com el Portecillo del Viento,on hi bufa amb força l'elemnet temud.Pujem lents,la poso davant meu,aixi no ens separem gaire.Les vistes,amb la llum el dia es fan mes visibles,muntanyes i mes muntanyes es queden sota els nostres peus,el soroll dels grampons resona amb el soroll de la respiracio.Arribem dalt el portecillo,collons,es veu la travessa fins la canaleta,buff,jo recordava una altre cosa.La travessa es planera,just fins que arribo a la vertical del pas,alli puja fort,dura i implacable,fins les coves que la precedeixen.L'ombra encara regna en aquest pas,es zona oest,i tardara un xic abans el sol hi arribi.Aqui,la meva impaciencia es posa en marxa,i sense voler fem un pas massa precipitat,em poso a fer la travessa,i el vent i l'ombra ens engoleixen.El vent es durissim,com mai l'havia sentit,em pica a la cara,em fueteja tot el cos,em fa sentir insignificant,em fa mal,molt de mal.Miro l'Elena,esta com jo,pero va seguint endavant.Som ninotetsa merces d'un gran gegant.Els peus em comencen a rebre,els comenco a perdre,comenco a sentir la dura petjada del fred,s'ha ficat ja dins els meus botins,i shi estara bona estona.L'ultim lloc on ens ajuntem jo i l'Elena es al costat de la torre que hi ha en la travessia.Ella es queda enrere,descansa,beu un xic,jo tiro endavant,buscant tornar a sentir els peus.Pujo molt fort,recorro la travessia,i arribo just sota la canaleta,pero nois,aqui,aqui comença la dura pujada,i perdo l'energia cada deu passes que faig.L'ombra i el vent son el fuet que em fa perdre l'unic que em quedava,la calor interior,la força que tots els meus em donen i mhan donat cada dia d'aquest any.Comenco a preocuparme pels peus,nervis,ansietat,sento que es bastant importantla insensibilitat de les extremitats,i lluito per buscar l'arreserat de les coves.El sol no ha arribat,jo ja estic corrent cap a les coves,be,aixo de corrent es molt relatiu,deu passes i mig minut,deu mes i un minut.M'assento,el vent no hi passa per aqui,em trec la bota dreta,el boti,em toco els peus,i m'esgarrifa la sensacio que noto,sento com si toques una fusta,tot el peu es dur i no te sensibilitat.M'hi poso la manopla,pero prefereixo no fer tonteries i em calço de nou.Miro avall,l'Elena va fent,molt lenta,pero va fent,jo no se que fer,i estic uns minuts guaitan amunt,mirant l'ultim tram cap al cim,pero sense fer res.De sobte,enmig del meu pensament,arriba un noi,em diu que l'Elena sent el fred,pero que va seguint,i al dir-li les meves sensacions,em diu ben tranquil"tranquilo,esto te va a passar,sigue".Es el Mariano,un portejador al que li ha tocat anar a treballar dalt del cim,a ajustar uns artefactes que hi han posat,per mesurar els metres exactes del cim,quina feina la seva.El sol arriba en aquest moment,les torres que rodejen la canaleta ja llueixen els seus colors,i el vent sembla amainar,l'Elena va pujant,lenta,pero segura.Decideixo seguir al Mariano,i comenco a pujar per la congesta de la canaleta,hi ha bona traça,pero es fa molt lenta,doncs aqui l'alçada ja fa estralls.Miro enrere,veig aquell puntet blavos que va seguint,lluitant pel seu somni,lluitant per no deixar de moure's.Jo,rere el Mariano,amunt,quin patiment,aqui el pas es molt i molt dur.Deu passes i dos minuts parat,deu mes i dos minuts mes.Em paro a la sortida de la congesta,l'Elena ja ha arribat a la canaleta,estic content,la veig be,la veig somriure sota la dura petjada que li ha clavat el fred.A crits ens entenem,em diu que s'espera al peu del corredor,que descansa i s'escalfa amb els raigs del sol,i que despres comencera a pujar.Ens despedim,miro amunt,el tram que hem queda i li dic que vaig direccio al cim,alla ens veurem.Comenco a pujar l'ultim tram,es un sender que puja en zig zag,esta marcat amb la neu dura que la gent ha anat trepitjant dia a dia.Al voltant una tartera de blocs i pedres que fa mes cansada l'ascencio.Pujo i pujo,pero el procediment es el mateix,deu passes i un minut,cinc passes i dos minuts,esbufegs que es fan cada cop mes forts.Sento el cor com batega,el sento amb les orelles,com si volgues sortir-me per la boca.Estic ja al filo del Guanaco,just a l'altre banda hi ha la cara sud,pero no moc el gest i segueixo pujant pel sender.Miro amunt,el Mariano ja esta proper al cim,els records comencen afluir,com si el temps no hagues passat.Vaig pujant l'ultim tram,la travessa que porta sota el cim,aqui m'acompanyen tots,el Met,el Dani,el Roger....els amics que varen coronar-lo fa tres anys amb mi.Sento la força de la familia,els ulls forts i blaus de l'avi,mirant-me amb tendresa,la iaia,el pare,la mare,l'Eva,el Pascual,l'Adela,el Isidre,l'Anna,el tiet Xavier......el iaio,la tia Carmen i el Pedro......la colla dels 15 voltes,el Txis amb la seva força interior,que mha obert tant la ment.......els amics argentins que mhan ajudat tant sempre,que mhan fet sentir un mes d'ells,la cara somrient del Guillermo,amb un got de vi a la ma,dient"arriba te espero,arriba brindamos".......

tots els amics que he fet durant aquesta llarga,bonica pero dura i solitaria aventura pels andes,es genial,soc feliç,soc feliç i ja soc sota el cim,el centre escurcionista d'Avinyo s'acosta de nou al cim dels Andes,ja hi som...........Remunto els ultims resalts de pedra,els crampons grinyolen i esgarrapen la roca,l'emocio recorre tots els racons del meu cos...la creu surt a la vista,el pla cim em dona la benvinguda,i faig unes passes encara absort en el pensament.El dia es blau i sere,un lleuger vent em dona cops a l'esquena,ben fet noi,ben fet.....Als segons caic al terra,l'emocio em desborda i comenco a plorar sense fre,sense saber el com ni el per que...sento que aquest any ha estat genial,ha estat un no parar de coneixer,descobrir,absorvir tot el que he vist...he tocat el cel tants i tants cops,sol o acompanyat.....el meu somni s'ha fet realitat,he creaut els Andes,he ascendit desenes de cims,alts i baixos,facils i dificils...hi ho he fet per que volia,per que mho vaig plantejar i ho vaig llegir dins meu.....Soc el Rusky dels Andes,soc l'amic de les muntanyes,soc un rodamon,soc un amic dels meus amics,soc eneergia positiva,soc una part d'aquest mon enorme que tenim sota nostre,i pertany a la terra,a la que sempre defensare,amb la vida si cal.....Em trec fotos i mes fotos,gaudeixo de les grans vistes,el Guillermo es fa una foto amb mi,despres nhi faig una a ell sol,enganxat a la neu de la cornisa,una ventada se l'endu despres,i se'l emporta muntanya avll,a coneixer els seus racons.Volto pel cim foll d'alegria,converso amb el Mariano que esta arreglant unes plaques solars i espero l'Elena que crec que tardara molt en pujar.Estic una hora veient totes les vesants del cim,la sud,la nord,la est,les seves verticals i desafiants parets.M'estiro al terra,veig el cel blau,cap nuvol li fa ombra.El Mercedario,el Tupungato...tots els grans massissos em feliciten,ara nomes falta veure la menuda cara de l'Elena.Marxo una hora i mitja despres,ningu arriba,el vent es posa mes fort,reculo amb facilitat els ultims metres que tant durs se mhan fet,i la trobo un tros avall.Esta desfeta,esta cansada,pero contenta somriu i em felicita,ens abraçem i fem un peto.Li dic el que li falta,i decideix seguir endavant,hi ha dos grups amb guies,i amb ells s'ajuntarà.L'acompanyaria,pero sento els peus glaçats encara,i em sento buit de forçes,em fa mal pendre la decisio,pero ens despedim,l'esperare les hores que sigui,estare a la canaleta.L'estona passa rapida,passen tres hores i arriba l'Elena,he estat dormint sense les botes,sota el sol,beben i menjant.Arriba desfeta,arriba sense forçes,pero arriba amb el cim al sarro,ella es tant humil que la muntanya ha sabut donar-li el seu premi.Sortim a les cinc,baixem i baixem,ara la travessa,ara el Portecuelo,ara Independencia...ella sent un fort dolor als peus,les botes plastiques li fan mal,jo sento les puntes dels peus amb moltes pessigolles...El dia es va acabant,pero el sol que se'n va per l'oest estara unes hores mes amb nosaltres.El descens es dur,i arribem a la tenda desfets,jo volia baixar al camp2,pero el cansament i el mal de cap ens fan caure dins el sac,estem desfets i avui si que dormirem.Dins la ment em queden tots els records,la llum i l'energia del cim em tornen dins un altre somni,ves a saber on acabare,ves a saber on em durà.
Gracies apus ,gracies Pachamama, gracies a tots per donar-me forçes per seguir endavant.

Salut i força!