dimecres, 1 d’abril de 2009

Seguim pujant amunt, Ras i Timesguida !!!

Buff,quin fred que fa fora el sac,el dijous es desperta tranquil.En Sixte i en Toni,ajaguts a l'altre llitera de l'habitacio fa estona que mandregen,el Mill,al meu costat fa com jo,descansa i escolta.A fora,quan tregui el cap per la finestra ja se el que hem trobare,un dia radiant,el sol saludant-me i una fresca penetrant que aviat es tornara calor,quan l'astre es posi a tots els racons.Avui farem un equip de quatre,els quatre som catalans,i decidim anar a pujar el Ras i el Timesguida,de 4080 i 4086 mtrs,no pujarem per la ruta normal,ens endinsarem en el seu corredor nord,que no es molt tecnic i et deixa en un collet,prop del cim del Ras.L'ascencio comença divertida,sempre haviem estat sols amb el Mill,i avui som quatre animes perdudes,somrients i molt contentes d'estar juntes en aquest present tant intens.Seguim la traça antiga,doncs ens salva d'enfontsar-nos cada moment,l'Atlas es ple de neu,nhi ha massa per anar a peu,pero els nois de Girona van amb esquis i snow,un altre plantejament.Sortim de la traça i ens endinsem en una pendent a la dreta,el sol fa estona que escalfa el flanc mes altiu,la neu deu estar ben tova,pero sortejant els pendents mes tous,anem guanayant alçada,i davant nostre ja es divisa l'enorme corredor de 500 mtrs,es ample i acollidor,aixi ho sembla de lluny.A la nostra dreta,un xic altives,shi han format unes cascades de gel,es veuen ben formades,i recorren una banda rocosa,amb una maxima de 15 metres d'alçada,son rius gelats,testimonis del nostre pas,lent pero constant.Arribem al circ que precedeix el gran corredor,el Toni ha pujat amb els esquis per un altre vesant,aqui s'eixampla la vista,i una gran quantitat de neu fa cansar mes els cossos.Som petits i vulnerables en aquest mon tant viu,que s'expresa sense pors ni vergonyes,quin aprenentatge el de la natura.Comencem a pujar el corredor,te un con immens a baix,i cadascu per un cami diferent enfilem els metres.Es posa mes dret un xic amunt,alli,sense nerviosisme,seguim a un ritme suau,suau pero constant,aixi no agafo fred als peus,doncs encara estic compenetradissim amb les sensacions.El tram final s'enfila,recorre un resalt de roca i s'encanala un xic,mes amunt rebem els projectils,en forma de petits rocs,uns andalusos ens han precedit i ara en som informats.Arribo al coll,mes avall el Mill es confon amb la fosca cara nord,els seus colors en l'ombra no destaquen,nomes la seva llum interior fa que el vegi i el senti totalment,com sempre unes notes musicals surten de la seva boca.M'envolta un paisatge inmens,com cada dia ho veig tot,lo bonic es anar canviant de mirador,aixi,les sensacions son diferents,doncs ni les valls,ni ls muntanyes,ni els rius ni les parets son iguales desde diferents llocs,totes et desperten i t'inspiren en el cami de la vida,en la seguretat de fer el que es vol.Els quatre junts accedim al cim,on jo,un xic fred dels peus,em disposo a descalçarme i arraconar-me sota un bloc,doncs el vent es important,fa fred,pero el sol ens acompanya en aquest nou cim.El vesant sud del Ras cau descompost i vertical,tot es veu molt vulnerable,i la seva cresta oest es perd verticalment fins al coll dels Akiuts,uns cims propers.Desde acii es veu la planicie del Timesguida,la muntanya que ens espera ara.Decidim anar-hi rapid,doncs el vent aqui es bastant salvatge,em calço i despres de fer algunes fotos,sortim direccio al coll,i desprers remuntem l'ultima pala,rocallosa i monotona que ens deixa a la gran plana del cim.Noves visions del sud ens arriben,cauen els cims rocallos i nevats fins qwue unes pendents rodones i erosionades porten les muntanyes a la plana.Ens hi estem poca estona,doncs ja hem divisat un lloc per parar i menjar,es proper al cim del Ras,i esta ben amagada dels vents atlantics.Com astronautas,ajupim el cap,entrem en un estat de pau,i seguim sense paraules cap a l'objectiu,ens entenem be amb aquests gironins.Ajaguts,recolzant l'esquena a la roca podrida,i el cul en alguna llastre plana,aixi devorem pernil i xoriço,ultimes raccions que quedaven,tambe mengem galetes Birba i altres eswpecialitats de la casa,que en som de bons els Catalans.Conversem llargament,el dia sho val,estema gust uns amb els altres,i volem amb la imaginacio,de l'Atlas,als Pirineus,dels Pirineus als ALps,dels Alps als Andes,i dels Andes cap als HImalaies,tot aixo rodejats del millor local.
El vent ens comenca a refredar, tot i aixi ens costa sortir del mirador, fins hi tot encara no sabem per on baixarem, per la ruta normal, o pel corredor que hem ascendit?????
Ens decidim pel corredor, i travessem una zona de cresta per deixant-se caure per la cara nord, fosca i freda, empinada i juganera.
Un a un ens hi endinsem, el primer tram es mixte i cauen moltes pedres avall, ho fem un a un i aixi en sortim ilesos, pero en Sixte al final decideix tornar amunt i baixar per la normal, ho entenem i l'esperarem despres, amb compte Sixte!!!
Nosaltres com cabres salvatges anem perden alçada, aprofitant alguns racons del corredor per esperar-nos els uns als altres. No fa molt fred, aixo si et mous, i anem corrents a buscar la linea que separa el sol de la sombra, la calor del fred, la vida de la mort. En Joan acaba baixant en esquis, jo baixo la Taula d'en Sixte, sota les mans, eh!!
Seguim pel con terminal del corredor nord, aqui la neu ens fa estralls, tant aviat t'enfonses mig metre, com trepitjes gel dur, les cames es tornen bojes amb aquest caos de sensacions. Seguim baixant i s'obre la vall del Ras, amplia i ben nevada, davant nostre l'objectiu de dema, el Tet d' Ouanoums, volem pujar per un dels seus corredors, el mes a l'oest, doncs ens sembla que les condicions de la neu no son les millors, la calor afecta molt les crestes dels cims.
Seguim baixant i trobem la traça, abans pero em deleitat la nostra vista amb unes cscades gelades, que deixaven correr rere seu un torrent amagat.
La vall del refugi baixa ample i franca, i la seguim fins a caure a les seves portes. Algun portejador ens interroga on hem anat, pero despres es queda igual, son bons aquests berebers.
La tarda passa entre fregues als peus i tes ben calents. La gent del refugi s'ajunta tota a la sala, doncs fot molt fred, i alli tots juntets ens escalfem.
La flama del foc em fa dibagar, em deixo portar pels sorolls, per la magia d'aquesta construccio plena d'energia i bondat.
Sopem i ens n'anem al llit, doncs el fred aqui es seber, i ningu, ni Ala es queda gaire a la nit. Bona nit!

3 comentaris:

Anònim ha dit...

He disfrutat molt llegint el teu diari!
Merci x compartir-ho!!

Anna R.

Anònim ha dit...

Hola Rusky,
et vaig deixar de llegir quan vas acabar l'aventura dels Andes... Veig que tornes, encara que sigui amb comptagotes, a fer-nos delir amb les teves aventures.

Me n'alegro!

(també podries repassar l'ortografia una miquetona...)
;-)

Anònim ha dit...

el que estava buscant, gracies