dissabte, 3 d’octubre de 2009

LA PROXIMITAT DE LA LLUNYANIA!!!!!!!

Hola familia estimada, ja soc a Sudamerica!!!!!!!
Els meus peus ja s'han posat al nou continent, el meu cos i la meva anima encara no, doncs el viatje ha estat molt llarg, i el que primer he rebut del canvi ha estat un bonic refredat internacional.
Tants canvis bruscs de temperatura i de paisos m'han enganxat una mica de mocs i un xic de mal de coll, pero crec que es la vacuna per que els propers tres mesos tingui les defenses ben amunt i aguanti el que em vingui per tots costats.
L'Elena esta molt contenta d'esser aqui, de moment encara no hem vist a ningu conegut, pero aquest vespre anirem a una celebracio, i segur que algunes sorpreses apareixeran.
Despres de sortir de Madrid, amb una bonissima temperatura, un enorme avio ens ha creuat l'Atlantic, la casualitat ha fet que al nostre costat, s'assentessin diferents nacionalitats, una noia Paraguaya, i una familia Boliviana, de Cochabamba. Hem conversat en diferents moments, doncs en dotze hores tens temps de tot. Ells ja tornen al seu pais, han estat uns anys a españa, treballant i buscan fortuna, i ara, conscients del merder que hi ha, han decidit, no molt segurs, que volen tornar als seus paisos, amb la seva familia i la seva gent.
El vol ens deixa a Buenos Aires, la Paris llatina, alli una espera de tres hores en l'aeroport ens ha deixat reposar tombats en uns bancs, feia temps que no recortdava aquesta forma de viatjar, i realment es dur, pero m'encanta. Despres, quan el sol del mati ja sortia per l'est de Buenos Aires un altre avio ens ha creuat per tota l'Argentina, nuvolades i mes nuvolades feien de matalas si el avio decidia caure, i entre els nuvols, de tant en tant apareixia un tros de pampa, es acollonant que hi hagi tant territori de planicie, suposo que deuen ser camps de conrreu, pero ara sent la primavera encara estan per conreuar.
De sobte, els nuvols desapareixen, i una linea gens uniforme de color blanc ens ha sorpres al fons, els Andes.
Ha estat un retrobament molt especial, la pell de gallina ha corregut el meu cos, els ulls ho volien abarcar tot, la neu en quantitats gran amaga tots els Andes centrals. Quina emocio quan he reconegut la ciutat de Mendoza, la presa de Potrerillos, el Cordon del Plata, el Tupungato, valls enormes i llarguissimes, ualaaaaaa, aqui els Andes son un enorme laberint altiu. Valls de sud a nor, i valls d'oest a est, un castell perdedor.
Una noia chilena ens crida, el Aconcagua!!!!!!!! sortim disparats a l'altre costat, i aixi es, el Centinela de Piedra ens apareix, la seva part final esta ben guardad per uns nuvols molt amenasadors, pero es imposible equivocar-se, es la cosa mes gran que hi ha en cents de km a la rodona, i la seva cara sud ens fa caure els collons a terra, salut amic, ja tornem a ser aqui.
L'avio creua els Andes, que en aquets punt son molt amplis, cims i mes cims ens fan brillar els ulls, quin bonic present que ens ha sorpres. De sobte el terreny es torna marronos, alguns arbres es divisen, i les alsades es perden, ens acostem a Santiago de Chile, i unes boires de contaminacio ens atrapen. L'aterratge es perfecte, i els nostres peus ja s'aposenten al seu desti, la cpital de Chile.
Som gats vells, i despres de passar tots els controls de aduanas i inmigracio, no deixem que els taxistes ens mengin la bimba, i agafem el bus que molt mes barat ens deixara al centre de la ciutat.
Els ulls no deixen de mirar per la finestra del bus, cotxes i camions, gent reunida, bruticia a les cunetes, edificis construits amb el cul, i altres novetats ja criden la meva atencio. La vida es nota diferent aqui, i ja mhi fico de cop. Arribem al centre, un transit ben esbalotat ens saluda, centenars de persones corren amunt i avall, molts universitaris surten de clase, i jeuen als parcs per dinar o simplement compartir amb els amics.
Baixem del bus, i anem directes a un hostal que coneixem, encara no hem pogut contactar amb amics de l'Elena, i aquesta nit la pasarem aqui. Jo conec el lloc, i ens saludem efusivament amb la Maria, la noia de recepcio, hi ha molt bon rotllo i flueix la calma.
Sortim a dinar i contactar amb les amigues de l'Elena, un bife de lomo a lo pobre es el primer que el meu estomac rep de regal, l'acepta molt be i el digereix.
Santiago no es molt maca, es una ciutat molt contaminada, pero dins seu shi amaguen altres situacions de resistencia que aviat els meus ulls ja viuen.
Desenes de pintades en contra del govern i del capital estan a les fasanes d'edificis clonials. S'hi viu una lluita constant, grups de joves anarquistes, altres grups de gent okupa, molts mes de gent a favor dels drets dels indigenas chilens, Mapuches i pewenches........es nota amb la quantitat de policies que hi ha per tots els llocs de govern, cada dos per tres veus furgons antidisturbis, autobusos de policies........ aqui es mou alguna cosa, crec!!!!!!
Pujem al Cerro Santa Lucia, un petit pulo verd que hi ha al centre dela ciutat, i gaudim de les vistes, no molt agradables, de la contaminada ciutat, a vegades desde aqui es veuen perfectes els Andes, pero a vegades no.
Tinc el cos ben destrempat, tinc son, em fa mal el coll, tinc mocs, son les cinc de la tarda, pero per mi son les deu del vespre d'un dia molt i molt llarg, decidim comprar fruita i jeure una estoneta, necesitem descansar i pasar el cosntipat.
De sobte, obro els ulls, es plena nit, l'Elena dorm a la llitera de dalt, la sento doncs la seva energia em dona caliu, estic cansat, no h haura sopar, nomes descans, noes descans.
I be, ara son les set del mati, i el primer que vull fer es saludar-vos i dir-vos que le viatje ha comensat, fa fred aqui, i sembla que aquest any ha nevat bastant, pero el nostre desti va en conjunt amb aquesta serralada magica, i amb la gent que viu i sobreviu al seu voltant, gracies per deixar que els somnis es fagin realitat, seguiu al meu costat i compartirem les aventures que sorgeixin pel cami.
Salut i forsa!!!!!