dissabte, 9 de juliol de 2011

El Solstici d'Estiu amb en Pere, l'Ignasi i l'amic Pedraforca !!!!!


Collons, ja sona el despertador, estem a dissabte 2 de Juliol, en plena estació càlida, l'estiu ha entrat tart, pero ha entrat bastant fort.
Ahir de concert, i avui cap al Pedraforca, encara no mho crec, em frego els ulls i penso, - Tiu, que te'n vas a la nord del Pollego Inferior.


Ahir vaig rebre una trucada molt especial, l'amic Ignasi em va oferir acompanyar-los a tant bonica muntanya, i fer una via que fa poc van obrir l'Edu Sallent i en Quim Bretxa, el Solstici d'estiu.
Pero la sorpresa encara era mes emotiva, doncs el seu germà, el Pere, havia arribat el dia abans de l'Argentina i ja s'apuntava a la festa, increible.
El meu germa del sur, el Pere que sempre trobava en els meus viatjes pels Andes, una referencia dins el món alpí i de roca, i per mi un esser molt estimat, una persona que sempre em va ajudar quan ho necesitava, que sempre sorgia de les muntanyes per compartir una ampolla de vi i somiar en descobrir indrets encara verges.


No me'n sabia havenir, inclús em sentia un xic nervios abans de veuren's, arran d'aixo em vaig deixar tot el menjar de la sortida, cosa que mai em sol passar.
Amb llaganyes als ulls deixo la casa de pages, he donat menjar a gats i gallines, es presenta un dia molt càlid, miro que no els falti aigua per poder aguantar-lo.
Arribo a Balsareny, en Pere i l'Ignasi ja m'esperen asseguts al maleter del cotxe. Ens saludem amb abraçades, ostres Pere, quan de temps, que content estic de tornarte a veure, de tornarte a tenir aprop.
Sortim direcció Berga, al cotxe no deixem de comentar coses, que es de les nostres vides, quins projectes hi ha davant, quins somnis hi ha encara per complir ......
El dia s'ha llevat ben serè, hi ha previsió de canvi per la tarda, pero abans d'arribar als peus de la muntanya fem un cafe ala gasolinera de Saldes.
La muntanya esta preciosa, desafiant i altiva, pero sempre donant-nos la benvinguda. Pujem amb el cotxe fins al parking, sorpresos hi veiem desenes de cotxes, collons avui hi haura "romeria" per la tartera, ja ens ho trobarem. Seguim el cami que va al Cadí, i sota el refugi trobem lloc per aparcar. Ens repartim el material, l'aigua l'agafarem al refugi, i entre bromes comencem a pujar pel sender, aviat ens trobem el Jordi, el gaurda de l'Estasen, ens saludem i li diem cap on anem.
Com a bon guarda ens diu que tirem amunt, que ja son les nou i mitja del matí. Omplim d'aigua i agafem el sender que porta a la tartera del Pedra, entre pins i boixos. Estic un xic inquiet, doncs he vist la ressenya de la via, hi ha algun llarg un xic foll, i jo fa mes de nou mesos que no em poso els gats, he fet molta muntanya en el transcurs de l'any, pero d'escalada no nhe fet gens, soc un xic agoserat, pero es que amb aquests companys de cordada seria capaç de ficar-me a la gola del llop.
Sortim del bosc i comencem a trobar pedres. El color blanquinos de la tartera brilla sota els rajos del sól. Sense parar ens internem a la tartera, anem buscant el camí menys rocos, per l'esquerre trobem un sender que sembla pujar fent zig-zag.
Tot i pujar aquesta pendent empinada no parem de xerrar, del Perú, de Bolivia, de Xilè, els Andes estan dins nostre, bategan amb el cor.


Quina suada, pero a poc a poc ens anem acostant al Pollego inferior, punt de partida de la via. Per la tartera hi ha gent que ja baixa, aquests han estat matiners, pero els sentim maleir les pedres.
L'Ignasi ja busca la fisura de sortida, encara ens queden uns cent metres de desnivell, pero ja ens imaginem a peu de via.


Ja hi som, rere nostre pujen dos nois, telepaticament intuim que tambe volen gaudir del "Solstici d'Estiu". Ens comencem a equipar, i repartir el material, aquests primers llargs els farà de primer l'Ignasi, els altres els obrirà el Pere. A la part central de la via potser en farè algun jo, pero ja es veurà.
Asseguro l'Ignasi mentre parlem amb els nois que han arribat, venen a la mateixa via, o sigui que ens anirem trobant a les reunions. L'Ignasi surt fort, i els primers metres de fisura els va teixint amb la corda, amb passos segurs va guanyant metres a la fisura vertical, que en llocs es tant ample que s'hi pot ficar el cap.
Ja l'hem perdut de vista, s'ha ficat dins la paret, supera un nou tram bastant vertical i troba la reunio. El deixo i amb en Pere ens comencem am preparar. Ens posem els gats i ens carreguem la motxilla, collons com pesa, em sembla que beurè un xic mes d'aigua, pero el pes em segueix molestant.
Surto amb el cap ben aixecat, doncs la fisura ho demana, amb penes i treballs surto del primer tram vertical, despres em trobo parat sense saber com enllaçar el seguent pas. Amb empenta empotro el braç en la fisura, i introdueixo el cap, pujo peus i els enclasto, i aixi de manera no molt elegant anem sortint, jo i motxilla, que a vegades la consagrada s'eganxa i no em deixa pujar.
Per fi la cara somrient de l'Ignasi apareix, sobre una terrasseta d'herba, sota meu ja s'acosta el Pere, que ha anat treien el material que l'Ignasi havia col.locat.
Felicito l'Ignasi, quin llarg mes currat noi. El Pere arriba i els tres ens ajuntem en menys d'un metre, penjats com llangonisses i buscant el cami a seguir.


La fisura segueix creuant la paret, algun pito treu el cap, i l'Ignasi, despres de fer els pertinents moviments de corda, surt cap amunt, ara l'assegura el Pere.
Puja amb elegancia, i va desxifrant cada pas, es alucinant veure com va movent-se per la paret. Amb en Pere anem conversan, i per la tartera va baixant gent i mes gent.


Desde que hem començat la via, en tot moment s'anava sentint el soroll de rocam desprenent-se. Un grup rere l'altre van baixant i trenquen el silenci de la paret, el Pere flipa, no ho havia vist mai.


L'ignasi ja ha muntat la reunio, i just quan en Joan arriba a la que nosaltres estem, comencem a preparar-nos per sortir, anem a un ritme constant. Surto jo de segon i el Pere espera uns metres per seguir-me. Ens despedim del Joan i comencem a descosir la fisura.


Collons, com tira tambe, la motxilla m'esta matant, pero es que la via tambe demana un cert grau, i jo en vaig escas.
Costa trobar bons peus, i jo els enclasto dins la fisura si no trobo llocs adequats. Que bonic i dur es torna el present, en l'escalada el present esta sempre davant teu, en la pedra que t'ha d'aguantar, en el metre que has de superar, sense importar el demès.


M'agafo de cinta en un pas de 6b, doncs es l'unica manera de superar-lo, despres la fisura segueix i torno a bucar el pas per dins.
Per fi es tomba, herba verda i la cara de l'Ignasi em saluden, felicitats de nou Ignasi, es el que hem surt entre esbufegades i respiracions fortes. Giro la vista avall, veig en Pere treien algun friend que s'ha quedat ben clavat.


M'acosto a l'Ignasi per la seva esquerrà, i ens apretem be per que deseguida el Pere esta entre nosaltres. Em demanen si vull fer aquest de primer, es de IV i V, els ho agraeixo, i segur que en altres condicions el faria rapidament, pero ara i en aquests moments no mhi veig, i el cedeixo al Pere, que ja seguirà despres en l'ultim.
Surt rapidament per una formacio de roca mig descomposta, i deseguida es perd, doncs la paret es tomba un xic endins, sembla que decideix intentar enllaçar els dos llargs, el de IV i V, i just quan crida reunio veiem que ens queden dos metres de corda, quasi hem de sortir en ensamble, jejeje.


Aquest llarg el gaudeixo mes, el puc anar fent amb mes precisió i sense tanta força bruta, pero les extremitats ja es comencen a resentir dels llargs anteriors. Passem la primera reunio i anem pujan t, l'Ignasi va davant meu, aviat desapareix i continuo gaudint en solitari del tram.
Apareixen sobre un bloc que amaga l'ultima reunio, la del llarg de 6c A1.
Mentre m'acosto a la reunio veig la fisura que surt amunt, es realment vertical aquest llarg, i començo a concentrarme, a veure que m'espera.
Ens reunim els tres, el Pere esta ansios per sortir amunt, que bonica la sensació que deu tenir, la meva es diferent, es una sensació de "collons on mhe fotut".


S'emporta tot el material, doncs l'Ignasi diu que el llarg esta ressenyat amb divuit assegurances, o sigui que serà feina de sastre. El Pere marxa amb la motxilla petita, l'Ignasi diu que portara la meva, i jo podre anar mes relaxat sense el pes, el seu gest m'honora.


Surt el Pere, i poc a poc guanya els primers vint metres, ha col.locat cinc cintes, reposa un xic i encara un tram que tira enrere de collons, veiem el blau de cel entre ell i la paret on esta escalant, imatges precioses que, a mi, em fan sentir molt petit.
El cervell, aprofitant la debilitat comença a atormentar-me, intento callar-lo, pero no puc, i em va desinflant les energies.
De sobte, sota nostre arriba en Rafa, s'acosta per la nostra esquerra, i deseguida el tenim al costat.


El Pere ja ha guanyat els cincuanta metres verticals del llarg, i crida reunió, felicitats animal !!!!!
Comença el meu dialeg interior, aquella veueta que sempre aconsella i dona ordres es posa en marxa, lluny d'escoltar-la començo a preparar-me per sortir. Exercito els braços i les cames, intento despertar el cos, doncs ara vindra una realitat compromesa.
Em despedeixo de l'Ignasi i començo a pujar, arribo a la primera cinta, i reposo un xic, segueixo pujant fins la segona, amb feines em puc aguantar, i m'enganxo a ella per descansar.
Miro amunti veig la tercera uns tres metres mes amunt, la miro i no se com anar-hi, quedo ben bloquejat, els braços han dit prou, be, el cervell ha dit prou, i tot ha rebut l'ordre.
Per mes que vulgui, estic petat, el grau em supera i el cos mha dit prou, l'Ignasi ho enten deseguida, li dic que me baixi, que jo pùjare per la variant que hi ha a l'esquerra, que no passa de V.


Jo em quedarè la motxilla i l'Ignasi podra pujar sense molesties. Li fem arribar l'estrategia al Pere i poc a poc em va deixant, començo a baixar fins a la reunió, m'acosto a l'Ignasi, ja em veu la cara.
Li agafo la motxilla, el marxa amb les dues cordes, i jo em quedo amb en Rafa mentre ell va acostant-se a la fisura.
Va guanyant metres lentament, i va desapareixen paret amunt, el seu perfil es va retallant en el cel blau.
Arriba en Juan, el company del Rafa, i surt amunt, just l'Ignasi ja esta encarant el tram final. Conversem obertament amb el Rafa, penjats de la roca gaudim d'un bonic instant de plenitud, que ni el soroll de la tartera estorba. Alguna gralla apareix juganera reseguint el perfil de les parets.
L'Ignasi ja ha arribat, el Pere rapela per l'esquerra i arriba on estem nosaltres, be, esta un xic a la meva esquerra, pero em fa arribar una corda rapidament.
Desfaig la travessa i començo a pujar, li dic adeu al Rafa i em perdo entre blocs encastats i fisures amples.
Suo de valent, doncs la motxilla encara em molesta, pero la muntanya es mostra mes bonifacia, i puc anar desxifrant els metres que em van precedint. Aqui la roca esta un xic descomposta, pero ja se sap, a la sortida de les vies del Pedra sempre s'ha d'anar amb molt de compte.
Esbufegant i cansat, aixi arribo al costat dels companys, ens abraçem, gràcies germans de corda.
Ens descalcem i els peus ho agraeixen de tot cor, menjem el que portem i bebem amb força, la Gallina Pelada apareix davant nostre, i un xic mes amunt hi ha el cim del pollegó.
Decidim anr-hi, i gaudir de la tranquilitat d'aquest solitari cim del Pedraforca.


En un moment ja hi som, gaudim de les boniques vistes de la muntanya, tambe del paisatge que la rodeja, del Berguedà cap al Solsones i l'Urgell, la natura esta al maxim, la verdor dels boscos acoloreix la terra dels mortals.
Estic molt content d'haver compartit cordada amb l'Ignasi i el Pere, els ho faig saber, tambe els dic que algun dia tornarè i sortirè per la fisura, aixó serà quan estigui preparat de cos i ment.
Menjem i descansem, les mirades busquen noves lineas en les parets que ens envolten, el Pedraforca te aixó, sempre hi trobes quelcom de nou.
Baixarem per la ruta d'ascens al Pollegó, anem perdent alçada per les formacions rocoses fins arribar a una zona herbada.
Despres agafem l'aresta i seguim baixant fins el bosc, on alguns senders ens fan perdre, i ens fan tornar, segur que ho fan els isards per fer-nos desorientar.
Aviat arribem a la tartera, em sento cansadot, pero tant satisfet, tant plè per dins que res em faria mal en aquests moments.
Suats com cavalls busquem les ombres del bosc, arribem al refugi i bebem aigua amb ganes. Saludem a la gent del refugi, el Jordi, la Roser, el Pedro ..... i seguim avall.
Quin dia mes bonic, dos amics del cor, el Pere i l'Ignasi, una muntanya estimada, el Pedraforca, i una via que amb el nom ho diu tot, Solstici d'Estiu.
Gracies mare Terra, ho apreció desde el fons del cor.
Salut i força !!!!

1 comentari:

Felip ha dit...

Hola Raül, sóc el Felip Querol, del meu3cat24.

T'escrivim aquest missatge perquè sàpigues que hem recomanat el teu blog a la nostra web. Si no t'agrada la idea i prefereixes no tenir-lo com a recomanat, t'agraïríem molt que ens ho diguessis.

Igualment, ens agradaria molt saber si recomanaries algun altre blog perquè el recomanéssim en els propers dies.

Moltes gràcies per la teva atenció i moltes felicitats pel teu blog.

Ben atentament,

Felip Querol Beser
Departament de Participació del 3cat24