diumenge, 9 d’octubre de 2011

Crestejant del Peiraforca al Roc Colom, alta tensió !!!!

Estem a divendres el vespre, dia 18 d'agost, fa un capvespre molt net, hem anatr pujant de Porta, per tota la vall de Campcvardos, les vaques ja estan pasturant per tot arreu.


Fa una estona que trobem rovellons i ceps, i se'ns esta fent fosc, al final una vaca enfadada ens ve a treure del bosc per que ens acostem massa als vedells petits.


Seguim i trobem el refugi de pedra que hi ha en un gran prat, sota la cara nord del Peiraforca, ja es fosc, pero ens espavilem, busquem llenya i preparem el llit. Hi ha uns matalassos mossegats, millor aixo que res.
Fem el foc i sota la fresca gaudim d'un sopar calent, el vent consumeix mes rapid la llenya, i entre milions d'estels ens introduim al refugi, diriem que es del pastor, pero no ho sabem.
El refugi es totalment de pedres, s'aprofita d'un gran bloc per començar l'estructura, i entre els forats hi ha espuma injectada.


Ens estirem dins els sacs, i deseguida el cansament ens fa somiar amb l'endema.
Sona el despertador, son les set, fa fred, pero el sol ja escalfa els cims mes alts, ens movem rapid i sortim fora per esmorzar una mica. Acostem el material d'escalada, la corda i les ampolles d'aigua, el dia sera llarg, i sembla que assolellat.


Mig adormits marxem diraccio al Peiraforca, porta d'entrada a l'aresta Peiraforca-Roc Colom, un recorregut en forma de serra, agulles i raples per toits costats, ambient de muntanya i molta emoció.
Pujem ràpid, hem accedit a la muntanya per un corredor i anem crestejant per esperons rocosos. El sol ens escalfa quan sortim al coll, sota el cim, quines vistes, son quasi les nou del mati quan arribem al cim del Peiraforca, on menjem i ens posem l'arnés.


Amb un punt d'emoció i un altre de empenta comencem a crestejar, el dia sera assolellat i aviat ja ens treiem el jersei.


Anem entre grans blocs, desgrimpan, trobem un rapel que esta bastant plè de bagues, aguantarà.


Passem la corda pel mallon i surto avall, fins un petit coll, que deseguida demana grimpada per l'altre vesant.


Els somriures ens afloren sota els cascs, l'Elena esta magnifica, arrapant-se a la roca i llegint tots els moviments que et demana el camí punxegut.


Ens trobem un resalt vertical, treiem la corda, que la teniem plegada i surto amunt, entre fisures i blocs, cap al cim de l'agulla.
Els trams no son molt dificils, pero si compromesos, la roca es bona, pero s'alterna amb trams descompostos on hem d'anar amb cautela.
Fa un dia precios, a vegades ens movem per la cara nord, i el fred deseguida ens agafa, pero quan sortim entre blocs a la vesant sud, es com sentir una abraçada molt forta i càlida.


Hem anat superan tots els trams d'agulles que hi ha entre els dos cims, hem fet uns sis rapels i un llarg de corda, tot lo altre ho hem fet sense assegurances, doncs l'aresta es molt llarga, i si la volem acabar hem de correr bastant, aixo si, sempre segurs de si mateixos.


Ens acostem a la base del Roc Colom, on surt l'aresta nord que et porta al cim de manera molt elegant, ja cinc hores que estem cavalcant sobre aquesta costella de pedra, i per fi s'acosta el premi final, el Colom.
Accedim a ell amb un llarg de 60 metres, que em fa montar una precariua reunio uns cinc metres sota el cim. L'Elena arriba, li faig un peto i li dic que segueixi fins al cim.


Es perd sobre meu i deseguida em crida, ja hi som, ja l'hem travessada.
Quin dia mes bonic hem viscut entre muntanyes, vistes espectaculars i molkta emoció, i ara, els dos compartim el puxegut cim del Roc Colom, despres de sis hores de cresta.
Gaudim de les vistes, pero unes mosques voladores, i uns nuvols que s'acosten perillosament ens fan sortir del mirador.


Busquem els rapels, els trobo a la vesant sud, i amb dos rapels sortim de la muntanya i accedim a unb pètit collet que ens portaria al Puigpedros.


Saltem per una tartera empinada, uns isards ens han precedit, silenci i pau, nomes les pedres trenquen la puresa d'aquest santuari.


Cau alguna gota mentre ens acostem al refugi, collim nabius i algun rovello, apareixen els meandres del riu, el prat tant verd, i el refugi del Pastor, sempre li agrairem el compartir aquest bonic i recurrent cau.


Desfem el cami despres de fer la motxilla, ja de cara avall tot va millor, les cames estan cansades, el cap tambe, pero l'esperit es plè de força i d'experiencia, ens estira i ens fa feliços en aquest descens cap a les valls, salut Peiraforca i Colom.


Boniques arestes que amaguen experiencies i racons d'un mateix, paisatges pirinencs salvatges, pedres i vegetacio desafien la gravetat i acoloreixen l'entorn.
Que la muntanya segueixi pura i verge.
Salut i força!!!