dimarts, 3 de juliol de 2012

Un dia de claror en la foscor de l'Infern, Vallter !!!!!



Ja fa dies que amb el Mill en tenim ganes, pero costa .......
Avui si, agafem el seu trasto nou, un d'aquests 4x4 turisme, i sortim disparats cap a Vallter, un dels llocs que any rere any, ens ha vist creixer com a persones i com a alpinistes.
Passem el bages, l'Osona i ja som al Ripolles, on la fresca es considerable, el dia es va llevant, sembla que avui tindrem tot el cel per nosaltres, les previsions son bones.
Tenim pensat acostar-nos al Pic de l?Infern, un vell conegut i estimat, deixar-nos caure per la seva cara nord, i despres buscar alguna de les seves linies fredes i hivernals.
Arribem al parking, ens equipem i sortim disparats, ja es cla de dia, inclus abans d'arribar a la Marrana el sol ja ens saluda.
Mes amunt del coll, proper veiem el Bastiments, pero l'oblidem , com anirem fins al Pic de L'Infern ????, doncs flanquejarem la cara sudoest del bastiments.
I aixi ho fem, ja amb els crampons, doncs hi ha llengues de neu que cauen i estan glaçades, i clar, sota nostre es pot anar a parar uns 200 metres avall.

Els tormells treballen extrany, pero aixi els acostumem a tot, anem guanyant metres, i despres de saludar un parell d'alpinistes que estaven esmorzant, ja arribem al coll entre Bastiments i Freser, parem un xic, doncs ja ens coneixem, natros som com isards, quasi seguiriem sense parar fins tornar al cau.
Creuem la banda nord del Freser, els peus tornen a treballar forçats, pero avui sembla que es el dia, al Mill li cau un crampo, sort que para uns vint metres avall, de fet, no podia anar gaire mes lluny.


Remuntem i baixem unes petites dunes de neu, ja a la cara nordest del Infern, i arribem per fi al collet que ens llençara a la cara nord d'aquesta bonica i trencada muntanya.

Aqui ja ens equipem be, arnes i algun trastot penjat, i els piolets i crampons ben cordats. Bebem un xic, i aprofitem la calor del sol, doncs aviat ens desapareixerà fins que sortim per dalt el cim.
Una ultima mirada enrere, i avall ..... flanquejem un xic a l'esquerra, i deseguida endivinem uns petits cons de neu, ens hi acostem i veiem un parell de corredors que pujem amunt, amb algun resalt intermig.
Tenim dubtes, pero deseguida ens enfilem pel de la dreta, que sembla mes llarg, primer es un tram d'uns 45º/50º, pero a mesura que ens acostem al resalt, la pendent guanya en verticalitat.
Parem sota un petit reser, busco alguna fisura per fotre-hi un tasco, pero collons, costa ferho be, doncs el lloc i la posició no son molt bones.
El Mill decideix sortir el primer, encordat marxa a poc a poc, fins al resalt, on gel i roca es barrejen. S'Ho mira, i aprofita un pito que hi ha aprop per assegurar aquest tros, buf.

Au, sho mira, i gas amunt, pas a pas engoleix el resalt, amb compte de no tirarme molt de gel a sobre, que bonic veure'l treballar.

Fa reunio mes amunt, i em crida, au, ara jo, amb menys elegancia, segueixo el seu cami, resolc el resalt i surto per una pendent vertical fins a ell, que maco.
Ara surto jo, travesso la pendent i em trobo un petit diedre vertical que porta directe a l'aresta del cim.
L'exposició ja no es tanta, o sigui que anem en ensamble, tot i aixi poso alguna assegurança intermitja.
Arribo al resalt i amunt, entre neu i grinyols de crampo contra la roca, accedeixo a una repiseta, que mes amunt ja em porta fins l'aresta cimera.

El Mill ja s'acosta, l'asseguro fins que els dos estem ja a l'aresta, quines vistes enrere, i sobretot endavant ....
Crestejem aquest tram ja menys dificil i arribem al bonic cim de l'Infern.

Ens felicitem del bonic trajecte que hem dibuixat, i aprofitem les vistes del Pirineu oriental, tots els cims i arestes estan ben nevades, territori hivernal i rocallos amb pinzellades de natura salvatge per tots costats.
Menjem i bebem un xic, i com que sembla que tenim temps, decidim tornar a la cara nord.
Desgrimpen un xic per l'aresta nordest, fins un collet que amaga una canal ampleta.
Baixem per la canal i en pocs minuts ja tenim de nou la cara nord sobre nostre. A mitja paret hi veiem els dos nois amb els que ens hem creuat sota el Bastiments.

Ara decidim sortir pel corredor de l'esquerra. Sense encordarnos comencem a pujar la pendent nevada, trobem un resalt que es deixa fer amb tranquilitat, accedim a una ample repisa nevada, i propers als dos nois que pujen mes a la dreta, agafem una pendent d'uns 65º, la neu esta perfecte, dureta, on crampons i piolets fan la seva feina amb molta seguretat.
Un resalt mixt ens alenteix, pero fa que el final de la via sigui mes salvatge, i ja hi som, de nou a l'aresta cimera.
Coincidim amb els dos nois, que arriben ara tambe, ens saludem i parlem una estona, el dia sho val, encara ens deixa ser optimistes, doncs el cel blau esclata per tots costats.
Fem cim, ja per segon cop avui, ara, ja mes tranquils, reposem i gaudim millor de les vistes.
Figures humanes es dibuixen per tots els cims que ens envolten, alguns en esquis, altres en raquetes i altres amb crampons .....
La muntanya te lloc per tothom, i aixi ho fa saber.
Conersem amb la gent que a arribat al cim, i decidim enfilar el cami de tornada a Vallter.
Com ho fem ???? doncs per la carena anem fins al cim del freser, que es deixa fer molt be, continuem gaudint de les vistes, i ara busquem un cami fins al Bastiments.
Primer seguim l'aresta del Freser fins al collet on hem passat el mati, pero d'alli ens fiquem a la cara nord de l'aresta que puja al Bastiments.

Fem una bonica travessa cap a esquerres, i quan estem sota el cim, comencem a guanyar alçada oper pendents nevades i petits corredorets, algun reslat i mes amunt ja tartera de pedres, fins al cim del Bastiments, molt be Roger, ja hi som.
Gaudim uns minuts de la tranqulitat, a mes estem un xic cansats i l'aigua escaseja, o sigui que hem d'anar baixant, en busca del liquid vital.

Travessem el Bastiments, i saltem per l'aresta que porta al Pic de la Dona, just sobre les pistes, una carena bastant dreta ens crida l'atenció, per aqui baixarem rapid.
I aixi ho fem, mentre les formes acolorides dels esquiadors ens avisen que estem propers a la civilització, nosaltres encara gaudim del salvatge Bastiments, fins al peu de les pistes.
Per ultim desfem el cami per les pistes, i arribem al refugi d'Ull de Ter, que un temps va ser com casa meva, sense perdre temps, omplim d'aigua i seguim el descens fins al cotxe.
Ha estat un dia genial, condicions hivernals i clima càlid en certs moments, una dura ruta amb el millor company de corda.
Salut i força !!!!!