dissabte, 14 de juliol de 2007

Emocions solitaries al est del Illampu IV



Dijous 28 juny. Em llevo d'hora, fosc, hi ha un mussol que canta proper, no el veig pero el sento. El dia es fred, pero no s'ha glaçat la tenda avui, faig l'esmorzar i hem disposo a reunir-ho tot per empaquetar-ho de nou, soc un corrremon. Faig la motxilla, el sol ja espatega a les parets de granit, uaauhu, quins colors!!!, mai marxaria d'aqui, pero al mateix temps una part de mi sempre estarà perduda en aquestes valls, es el premi. Em carrego el mort i començo a baixar, es dur, fred, pero aviat el sol s'encarrega de fer-me la guitza. Em trec roba, pero collons...., despres tot pesa mes, quin dilema!!. Faig alguna parada, gravo un xic la baixada, bec i gaudeixo del nou dia, calent i iluminat, al fons la Pampa encara jeu amb boira. El cami me'l conec be, ahir vaig baixar i per aixo jugo al joc de......a vale ara fins al torrent....i ara fins alla on hi havia l'ampolla de plastic i aixi vaig perdent metres, aixios fins que arribo a la Pampa on el bestiar ja pastura. Travesso la Pampa, semblo un aparegut, arribo al poble, desfet pel pes, per la calor, tot i aixi al poble la boira encara hi juga, entra a la vall i surt, es molt juganera. Al poble no hi ha homes ni nois, tot son nens o dones. M'acosto en una botiga, alla molts nens i mamites estan reunits, compro iogurt, mentre parlo amb els nens. Aviat ja m'inciten a jugar a futbol, em descalço els botots i au cap al camp... Les mamites entre elles parlen Aimara, no les entenc, pero pels somriures parlen de mi. Els mes petits em tenen por, pero els altres els encanta veurem, xerrar, tocar-me i sobretot que jugui a futbol. Anem al camp, jo i el Julio, contra el Luis, el Javier i el Juan Carlos, ens juguem el beure i amb el Julio i despres l'ajuda del Ramiro els apallissem sense pietat, mes tard estem ajaguts a la gespa degustant un beure ben guanyat, mes nens venen i per mi es massa, he estat sol, tants i tants dies i ara de sobte, tanda vida al meu voltant, hi ha moments que no puc aceptar-ho.



Despres volto, busco mobilitat per anar a Sorata, pero no hi va ningu, ja han sortit i em resigno a passar un dia mes per aqui, be..., tambe sera una altre aventura. A la tarda vaig al pont, alla els nens juguen amb baldufes a jocs molt senzills, pero molt divertits, arriba mes gent, em saluden, em comencen a coneixer, el gringo Barbudo. Amb els nens hi parlo bastant, em pregunten per la meva familia, si m'estimen, si els estimo, en que treballo, si tinc dona, fills......jo els demano on son els homes, aaaah, “a la mina todos, trabajan alli, todos!!”. Van a las sis i tornen a les cinc de la tarda, tot el dia a dins, ara ho entenc.
A la tarda una corrua de camionetes va arribant, portant homes, nois, i alguna mamita tambe, es van dispersant pel poble, cadascu a casa seu. Jo ja estic al camp de futbol, per plantar la tenda i dormir, ja la boira es densa, el fred alt i em sento sol, pero un cotxe passa, dins hi ha el Bruno, em diu que vagi a casa seva a pasar la nit a sopar, xerrar.... El desti te aixo, es canvia de sobte, quan tot era gris, s'obre i ja em veus anant a casa de Bruno, em presenta la seva dona, la Marta i la filleta de 3 anys, la Monica, es un bombo i no para de parlar en Aimara amb mi, no la puc entendre-la, pero m'encanta. Viuen en barraques, families juntes, germans, cosins, be..., tots son familia en aquest poble,jejejeje. La cuina es una barraca i les habitacions en una altre, flipo del que veig, del que menjo, del que ensumo, de tot, menjen a la cuina assentats en tamburets, el terra es de terra i brut, la cuina de fogons, armaris oberts amb menjar, foscor pero intensitat, vida i menjar, com menjen, aqui no passen gana i jo m'atipo com porc de coses de la terra. Anem al llit, dormin els quatre junts (be,j o sol i ells tres en un altre llit) en Bruno no para de fer-me preguntes, de feina, del pais, de la meva vida, de tot, de tot, fins que mes tard aixeca el cap i apaga l'espelma que ens il·luminava en l'habitació, jo sota de sis mantes, amb un matalàs de fonoll, em sento un mes del poble. La nit passa rapida, l'esquena i les nalgues pensen el contrari.




Divendres 29 de juny Em desperto i la Marta ja a anat a fer l'esmorzar, a fora la boira corre pels carrers, el pare i la filla jeuen una estona mes, despres ens aixequem tots, cap a esmorzar. Te amb panets de pa bonisims que hem fan flipar, el te bullint es un reconstituient. Avui, em diu el Bruno, hi ha reunio de comunitat, es reuneixen els homes i les dones de la mina, debaten sobre coses del poble o de la feina, pero es amb Aimara, i jo no entendria res. Vaig a veure Don Eusebio, es el que m'ha de portar per la tarda amb camioneta, el saludo, ell va a la mina, pero torna a les cinc de la tarda, despres marxarem, em diu..., listo, pues?.
Torno a casa, el Bruno em crida, collons, ja a menjar?? I quin plat, son les deu del mati i estic menjant pollastre amb arros, verdura i papes bullides, aquesta gent son boigs. Despres de l'apat el dia s'aclara, el sol surt, la calor comença a recorrer el poble, nens i nenes corren, els gossos volten i ensumen tot, hi ha burros pasturant per les feixes que hi ha a sobre el poblat, els homes es van congregant a l'escola, surten de tot arreu i poc a poc van fent grups i al final s'ajunten tots en unes escales a sota el caliu del sol. Jo, desde les feixes ho controlo tot, els nens i els grans, tambe els animals. Em visita la Monica, amb el seu cosi, xerrem (ells aimara, jo en el que puc), passegem pel poble, tambe ajudo a uns nens que traginen herba amb un carreto, vaig a comprar a la botiga, torno a casa, reposo sota el sol, quina sensació, ja em sento com de Cocoyo, la gent em coneix, els nens mes, pero la duresa del poble es molt present, el fred a cada moment, la boira també intervé, la brutícia, be..., la brutícia es general, tot ho llençan al terra, tot!!. Be les bosses s'escombraries les tiren al riu, al corrent glacial que travessa el poble, aqui diuen que si ja no ho veuen mes, no els importa cap on vagi el riu, son la ostia!!, al veure aixo em moria, pero no puc fer res, dir-los res?, si soc un collons de gringo.... A la una es para la reunió per dinar, au mes menjar!!, desde la cuina es veuen arribar uns arrieros amb mules, turistes, em diu el Bruno i jo, com un mes del poble, a veure passar els gringos, jejeje. Son cinc i son Francesos, de sobte em sorprèn la cara coneguda d'un d'ells, collons!!, el Messili, l'Alain, el saludo, primer no s'enrecorda de mi, pero despres ja si, - ei Raul, Catalan, como te va??? . Bien, y vos???, i estem un xic parlan, em diu que passi per la tenda, que li ensenyi les fotos, pendrem un te i xerrarem de tot.




Al camp de futbol monten el campament, alla hi ha els nens i juguem un gran partit, sota la boira i la fresca de mitja tarda a 3.700 metres. Vaig a casa del Bruno, em despedeixo de les dones de casa, doncs ell esta a la reunio, recullo el equip i vaig a pendre el te amb el Alain, despres ja cap a Sorata amb el cotxe o aixo espero. Entro a la tenda amb ell, ell i el Julio, un guia que coneix el Didac, li ensenyo les fotos, em parla dels cims, em diu quines vies va fer i li agraden algunes fotos, em demana per deixarli, i tant Messili, i tant!!. Son les cinc, haig de marxar, en vaig amb bones sensacions, saludo a tot el mon, travesso el poble carregat i vaig a casa de Don Eusebio, ell arriba, i com no..., "no saldre esta tarde, saldre por la saldre por la noche, a las tres", collons..!!!, be, no et posis nervios, tranquil Rusky, i li dic..., doncs ja vinc...
Amb tu igual, ell content em diu vale, vente a dormir en mi casa!!, perfecte. Vaig a dir-li al Messili i em convida a sopar i mentres sopen els cinc francesos, jo ell, la Marisol i el Julio estem a la tenda-cuina xerrant i preparant el menjar, sopem conversant de tot, muntanya, politica, de la vida. Em demana que truqui a la seva dona que esta embarazada i pateix, ell te 61 anys i ella 36 anys, quina maquina, jejeje!! El vespre acaba be, amb Chartreouse i em despedeixo d'ells mentres travesso el poble enmig de la boira i el fred, la foscor i els gossos bordant, Cocoyo, quina comunitat!!.

Arribo a Cal Eusebio, i em destaquen en una habitacio de trastos, tot i aixi el llit de fonoll hi es, i entre bombones de buta, juguets trencats, bidons de gasoil, mobles vells i un gat que jeu a la finestra, tot aixo en volta la meva ultima nit a Cocoyo, bona nit i fins a les tres.


30 de juny,dissabte, dormo com un angelet fins que el soroll del motor em desperta, entren a l'habitacio, carreguen bombones buides, buenos dias Eusebio!!. Que be he dormit, que be dormia, pero amunt, plumo en ma i amb el equip ja carregat, ens disposem a sortir. Flipo que de sobte dues mamites pujen al darrere, despres una parella jove, despres a baix al riu tres dones, un home i dos nens..., que passa??, i jo que pensava viatjar sol. Tots van darrere, a la caixa, que es oberta, menys jo i un home que anem davant. El cami es llarg i la nit clara amb la lluna sortim del poble, amunt, muntanya amunt, passem per la mina, travesssem el primer coll, tot be, fresca pero be, baixem a Ancohuma, animals corren pel cami en la negra nit, el pito del cotxe no deixa de funcionar, mes cotxes van a Sorata, ens anem passant, el cami es dur, el fred a fora es grandios. Es veuen els cims blancs mentre pujem un nou coll,"miercoles", sento que diu el conductor. Parem i para la musica, uhmmm mala senyal. Surto i amb el frontal veig una roda punxada, merda!!. Despres m'enrecordo que en venir, un cotxe volia la nostra roda de recamvi, pero no varem poguer treure-la del seu lloc. Ara a les cinc de la nit, per molt que ens hi esforçem no podem, no gira el cargol i no es pot treure, les dones son dins, callades, tot es Aimara, no entenc res i menys quan riuen, ja em veig fins a les tantes aqui, sota la gelida nit, cims glacials ens enlluernen, la lluna plena encara mes. de sobte..., miracle!!!, un cotxe puja, espero que tingui roda de recamvi i ens vagi be. Mentre puja corbes i tarda estona, reso per aixo, ells resignats ja no proven de treure la roda. El cotxe arriba, para davant i surten homes, son de Cocoyo tambe, parlen, riuen, la roda es perfecte, ens va be i el Eusebio ja treu la punxada, posem la bona, rodejem l'Eusebio entre bromes i somriures dels presents. Al moment ja sortim, rere seu i anem fent, coll rere coll, tos i musica Aimara ressona en la cabina. El dia es fa present, molts colors impregnen les parets de minerals d'aquesta zona dels Andes, baixem amb el sol i el dia cap a Sorata, ens trobem gent treballant a les cunetes, gent caminant, animals voltant i per fi la ciutat, per fi????????? si, si, per fi, jejejeje!!

A Sorata en minuts compro pasatge cap a la Paz, esmorço i agafo el bus, estic desfet de tot, l'adrenalina, la nit curta, tot omple molt. Menjo unes empanades a Achacachi i m'adormo un xic abans d'arribar a la gran ciutat, on la vida transcorre depressa, cotxes, fum, gent, contaminacio....... La Paz.

On ets Cocoyo...?, ja et trobo a faltar, on ets Illampu?, on sou tots?????. A la ciutat us recordare amb mes passio, amb mes ganas de tornar, la vida que he trobat a les vostres faldes ha estat dura, pero gratificant, gracies Bolivia.


Salut i força!!!