dimecres, 15 de juny de 2011

Aresta Fontargente- Pic Ruille, l'Ariege mes salvatge per essers salvatges !!!


Estem a dissabte dia onze de juny, fa dies que el clima es molt inestable, que vol dir molt canviant. Tant aviat fa una calor asfixiant, com cau tota l'aigua dels nuvols, amb força i ventada, aqui, a pages, el vent fa que surgeixin noves goteres, i la feina es anar amunt i avall amb els pots per intentar alleugir els plors de la casa.
Son les quatre, l'Elena ja esta apunt d'acabar la motxilla, el Mill esta apunt d'arribar, i jo, aprofito per deixar-ho tot arreglat.
Les gallines amb suficient menjar per dos dies, els gats tambe reben una doble racio que hauran de saber administrar, i l'hort es queda reposan, doncs encara es plè de mollena, sota la crosta hi ha una humitat de mil angéls.
Arriba el Mill, baixem lers motxilles i ens saludem, avui l'objectiu es el refugi, quin refugi ??, no ho saberm, doncs en el mapa hi surt una caseta dibuixada, pero sense nom. L'Ariege, el magic Ariege ens espera, ens te una nova aventura preparada, ara nosaltres nomes hem de forçar el destí, i seguir el nostre camí. Anem creuant Catalunya, observant que la primavera ha estat molt benevola amb tothom, trist es que nosaltres no sapiguem mai donarli les gracies, trist es veure a la gent viure a esquenes de la natura.
Creuem el Cadí, i ens rep un cel grisos i mig enboirat a la Cerdanya, que ja esta despullada de les neus hivernals, al fons el gegant Puigmal, orgullos s'ho mira tot amb paciencia, aquests petits essers que han omplert de teulades buides la vall del Segrè.
Creuem el Segre i ens endinsem a la vall del riu Querol, ja cap a territori francés, on ens espera un gran nuvol de boira dalt el port de Pimorent. Anem guanyant alçada, el sol juga amb la boira i la fa ser bonica i brillant, el vent s'encarrega del demes, i la fa creuar de nord a sud amb empenta.
Parem una estona al pais dels Pirineus, ja sabeu on es oi ??? L' Elena necesita unes botes de muntanya per treballar i tambe pel seu oci, i les trobem abans de que tenquin els llums, el Pas de la Casa sembla Zermatt, colors i consumisme es barregen amb tabaquisme i alcoholisme, boniques paraules que s'han introduit dins el nostre petit cervell.
Sortim disparats direccio Hospitalet-pres Andorre, que es el poble que hi ha als peus del port de muntanya en la vessant nord.
Aqui hi trobem molta boira, inclus es boira pixanera i ens humiteja un xic, pero concentrats fem les motxilles i ens repartim els trastos, el Mill i jo anem a fer una aresta, l'aresta del Pic de Ruille- Fontargente, al fons de la vall d'Alba, una zona senzillament espectacular, plena d'arestes i cims que s'abraçen per tots costats.
L'Elena farà una activitat menys exigent, pero gens facil, que serà ascendir algun d'aquests cims punxeguts, el Ruille o altri. La veritat es que no coneixem res de la vall on ens fiquem, pero desde l'aresta d'Alba, que varem fer fa tres setmanes varem gaudir de les vistes espectaculars de les seves arestes, i per aixo ens llançem al desconegut, l'instint em diu que gaudirem molt, pero tambe que haurem d'estar molt atents, doncs son arestes bastant descompostes.
Comencem a pujar pel GR, que ens portara fins al llac de Pedorres, on en el mapa hi marca un refugi.
Contents i riallers comencem a ficarnos dins l'espessa boira, creuem una linea electrica que fa un brunzit de por, despres un collons de tub que aprofita el desnivell per fer electricitat, osti,aquests francesos fa anys que s'han aprofitat de les muntanyes, espero que tambe les respectin tant com les exploten.
Pujem per un bosc d'avellaners, enmig d'un fangar de cuidado, ara una zona de faigs i nerets i per fi s'obre la vall. La boira segueix sent molt espessa, sabem que hi ha un riu, pero nomes per que l'escoltem, tambe escoltem algunes esquelles, son d'algun ramat de vaques que pasturen sota aquest mantell invisible que es fa tant visible avui.
Arribem al encreuament, esquerre, vall de Ciscar, dreta, Vall de Ruille. Agafem el nostre camí i comencem a flanquejar per una pendent plena de Ginesta florida, el color groc es barrega amb el gris de la boira i creen una sensacio d'estar en el paradis, flotant, somiant.
El cami es plè de fang, de zones inundades i l'herba es ben humida, pero tot i aixi els nostres anims son alts, i no ens deixem impresionar.
No veiem res a mes de deu metres a la rodona, de tant en tant sentim el riu que baixa per la nostra esquerre, pero no intuim res, nomes seguim les dues marques que ens fan seguir un fil d'ariadna.
Ens creuem amb uns joves que estan fent foc, acampats vora el riu gaudeixen de la grandesa de la muntanya, ens saludem i seguim amunt, doncs son prop de les deu, i encara ens falta un xic per arribar al llac de Pedorres.
Perdem el sender, pero el tornem a trobar, el tornem a perdre, i per sort apareix de nou, la boira es barreja amb la foscor del crepuscle, i el dubte comença a fer acte de presencia.
Passem al costat d'un gran salt d'aigua, l'Elena diu que li sembla que el llac ha d'estar aprop, pero amb el Mill no sentim la presencia de tant gran quantitat d'aigua.
Seguim el GR que ens fa pujar un xic, passem a costat d'unes congestes de neu i de sobte l'aigua canvia de vesant.
Fa un moment anavem en cotra direcció, i ara ens baixa a favor, collons, ja es ben fosc, i ara que ??? ni refugi, ni res, molls, perduts ???? no, aixo si que no, treiem el mapa, intuim on estem i despres de parlarho un moment tornem enrere, al salt d'aigua.
Ens envolta la foscor, i el fantasma d'un vibac inesperat, doncs de refugi ni l'olor. Arribem al salt, ens separem un xic i busquem, l'instint em fa anar direccio al salt, amb la sorpresa d'una cova excavada en la roca, es ample i molt alta, inclus es profunda, pero hi ha una gran porta de ferro que ens barra el pas.
Molls com galapets somriem, al final tindrem refugi, el dels nostres avantpassats. Sense predre temps, doncs son les deu i mitja, ens posem a cuinar i preparar l'habitació. Sopem un arros a tonyina i ous durs de pages que ens carrega la bateria al moment, llangonissa i formatge, pa, galetes i dolços ....... es com a l'antiga Roma.
Ja es mitja nit quan preparem el llitet, la boira comença a desfer-se i per fi veiem el preuat llac. Es uns cent metres sota nostre, el pendent es quasi vertical, i el llac es enorme, el seu contorn es dibuixa amb elegancia. El salt d'aigua que tenim al costat cau en picat fins al llac, un espectacle visual, pero tambe auditiu.
Ens introduim al sac, doncs demà a les sis ens hem de despertar, que ja serà ben clar i el cami fins l'aresta es molt llarg. La lluna mig plena ilumina l'entrada de la cova, el soroll de gotes que cauen del sostre fan que entrem en un estat de somnolencia al moment.
El dia es ben clar quan sona el despertador, ens costa sortir del calent sac, doncs els mitjons i les botes son ben molls, ens va calar l'humitat durant l'ascens d'ahir. L'Elena segueix dormint mentre preparem les motxilles i esmorzem el que ens entra, doncs l'estomac es ben tencat encara. Pleguem els sacs i els altres artilugis que deixarem, i els amaguem en uns blocs propers, agafem el material i el cordino. L'Elena es desperta, li donem el bon dia, ella pujara un dels cims que nosaltres volem crestejar, ens veiem mes tart bonica. Despres de gaudir uns moments del paisatge que ens envolta, comencem el camí cap al coll de Juclar.
El sol ens ilumina i ens escalfa, ha sortit per sobre el coll de Pimorent, que descobrim mirant cap a l'est, on desemboca la nostra vall. Remontem una pendent i despres en baixem una altre, el dia es desperta amb el cant dels ocells que ens envolten, el sol apareix o desapareix segons on ens fiquem nosaltres.
Fa fresca quan el GR ens porta fins un altre llac, hi ha dues tendes montades, hi passem sense fer soroll, potser encara dormen. Vorejem el llac, el sol encara no l'ilumina del tot i el vent que ve d'Andorra ens fa arrissar les celles.
Pujem una pendent vorejan un torrent, a l'esquerre la cara nord del Pic d'Alba, que es mostra fosca i aterridora, tot hi guardar-hi congestes de neu.
De sobte apareix davant nostre, com un xerrac de llenya, punxeguda i afilada, l'aresta d'Alba, la culpable de que avui estem aqui, rebuscan aventures en muntanyes veínes. Anem gaudint de la seva presencia quan arribem al llac d'Alba, un altre mirall del cel que reposa entre boniques muntanyes.
Saludem un pescador que prova sort i comencem el cami directe, deixem el GR i sortim pendent amunt, es una pendent bastant forta, amb herba i tambe tarteres de blocs. Busquem una congesta de neu que hem vist desde baix, alla hi ha una bretxa per accedir a l'aresta.
El Roger s'ha quedat sense aigua, i busca amb empenta un torrentet que ens regali el preuat liquid, que sota nostre, al llac es mostra en tot moment.
Per sort als peus d'una congesta de neu shi ha fet un rierolet, alli aprofitem per omplir de liquid. Vorejem l'ultima congesta i a quatre grapes pujem per l'ultim prat vertical. Arribem a l'aresta, i de sobte s'obre un nou món davant nostre, un mon de natura, llacs, muntanyes i energia divina.
Cansats pero satisfets, aprofitem per equipar-nos i menjar un xic, doncs no sabem el que ens depara aquesta costella que enllaça dos cims, el Fontargente i el de Ruille.
Sortim decidits, doncs per l'oest ens arriba un vent gelid, seguim pel fil de l'aresta, als nostres peus el buit es comença a fer visible. L'aresta d'Alba ens saluda ben propera i el sol ens escalfa el costat dret del cos.
Fem un seguit de grimpades i passos a cavall de grnas blocs fins una petita bretxa, hi veiem uns cordinos marcan un rapel, pero decidim desgrimpar per la vesant dreta, la caloreta de les pedres es fa present al moment, i amb precaucio posem els nostres peus al collet.
Seguim grimpant, els dos feliços, observan el relleu i decidin com ballar amb la roca, es un art aixo de recorrer les arestes. Davant nostre es mostra una aresta molt punxeguda, i no veiem el nostre seguent pas fins que ens hi acostem.
Un nou rapel, i nosaltres de nou fem una desgrimpada, ara per la cara nord, que ajuda a concentrar-se mes ràpid.
A la nostra esquerre un gran llac ens saluda, la seva aigua blavosa i freda encara no ha estat acariciada pel sol, aquesta vall baixa cap a frança, desembocant en plè Ariege.
L'aresta segueix molt punxeguda, el camí transcorre a cavall d'ella, fins una gran bretxa, per accedir a un collet petit.
No m'agrada la zona, hi veiem un rapel pero cau directe a la cara nord, busquem una solució, i un cordino vell ens la dona, rapelar i flanquejar per la cara sudest, molt mes acollidora, o aixo ens pensem.
Rapelem amb compte, doncs tot i baixar quasi trenta metres, estem en una zona ben vertical. Amb un pendol salvem la primera dificultad, pero la segona sera mes complicada, accedir a l'aresta ens serà ben dificil, doncs la pendent que tenim davant nostre es de mixt, roca i herba, aixo si, una pendent vertical i delicada.
El llac que tenim a la dreta ens mira amb paciencia mentre busquem el camí cap a l'aresta. M'agafo a tot, pedres i herba, tot i que punxa la sento mes segura que alguns trossos de pedra descomposta.
La travessa arriba al seu final, doncs un enorme buit ens precedeix, i decidim atacar la paret de dret. Hi ha un corredoret dibuixat que ens hi porta, i l'alegria es gran quan estem a cavall de dos móns, per fi damunt el cavall que ens porta d'aventures.
No hi ha res millor que descobrir llocs nous, cada pas es una sorpresa, un nou alicient per seguir caminant entre el cel i la terra.
Seguim per un tram mes relaxat i per fi escalem fins al cim del Fontargente, que son desenes de blocs posats uns acostat dels altres, simplement magic.
Desgrimpem per l'altre vessant, observant les dues agulles que ens manquen, nhi ha una d'intermitja que es veu tremenda, quina sorpresa ens prepara.
Passem un collet molt ample i comencem la grimpada a la seguent torre. Em trobo amb un petit diedre i unes plaques un xic delicades, ademes hi ha aigua que regalima i les botes no shi troben a gust.
Montem una reunio i surto a fer el llarg, deseguida puc posar una assegurança i aixo em fa sentir relaxat, passo les plaques i un resalt ben xop i monto reunio damunt el resalt, escalfat i animat pel calid sol que fa.
Arriba el Roger, ha pogut treure les assegurançes i somrui satisfet. La pendent ha aminorat i grimpen desencordats fins al resalt final, que atravessem per la seva esquerre, accediní per un petit diedre. Una nova i bonica agulla es als nostres peus, i les vistes que s'obren son magnifiques, l'Ariege amaga racons molt poc visitats per essers humans.
Desgrimpen per la cara nord fins arribar a un petit collet, que ens posa als peus de l'ultima costella rocosa abans del pic de Ruille, de 2740 msnm. Ens trobem amb un tram precios de blocs i petites xemeneies que ens fan gaudir com cabirols. Roca, roca i mes roca ens envolta, arestes i cims punxeguts ens envolten, estem al castell enmurallat de Ruille, una fortificacio quasi inpenetrable.
Contents i cansats busquem la calor de la cara sud, ens assentem i compartim un esmorzar merescut, la concentracio deixa pas a la relaxacio i els somriures afloren sota els secs llavis.
Llangonissa, xocolata, galetes, dolços, aigua ..... i silenci, silenci etern.
Passem una estona de les que mai s'obliden, asseguts a la terra i propers al cel.
De sobte quan ens disposem a marxar avall, un só puja per la cara nord. Em sembla que el conec, responc al seu crit i sento resposta, l'Elena esta aprop. La veiem batallant en una congesta nevada, creuant una zona descomposta i arribant on som nosaltres.
La felicito i li faig un peto, ja hi ets bonica, has arribat on volies sense saber per on shi anava. Compartim uns minuts aprop del cim, el cel sha anat enterenyinant, pero el dia es veu tranquil, clar i tranquil.
Sota nostre segueix l'aresta, es realment escarpada, l'Elena segueix fins al cim, mentre nosaltres anem a investigar l'aresta que continua. Ens trobarem al coll per on ella ha pujat, ens despedim per uns minuts i tornem a fer cami, el nostre camí de roca i paisatges celestials.
Desgrimpem amb compte, doncs la roca es molt descomposta, quedem tallats en una petita bretxa, pero aconseguim perdre alçada desgrimpan. En el collet ens trobem dos francesos que pujen cap al pic de Ruille, ens saludem i seguim els nostres camins.
Ara l'aresta es torna vertical i delicada, desde el cim haviem vist dues cordades que la feien, ja son quasi les dues del migdia, estem bastant cansats, i potser ja no podem amb mes sorpreses per avui.
Ens mirem l'aresta, i guardem un dia futur per posarhi els nostres peus. Tot i aixi pujem per la pendent est, sempre a costat de la bonica espina de roca. Es un cim bastant punxegut per tots costats, pero entre les herbes i roca accedim en un bretxa, on hi ha una parella de nois francesos que estan fent l'aresta al complet.
Deseguida ens entenem amb ells, ens mostren una ressenya de l'aresta que fan, hi veiem la dificultat, es veu mes complexa i tallada que la nostra, pero aixo ens dona mes anims per tornar algun dia, potser aviat, potser no.
Mentre ells es preparen per un llarg de 5a, nosaltres desfem els ultims metres fins el cim anterior, d'on ells fa una estona que han vingut. Es una grimpada ben bonica i ens deixa a la punta d'un cim rocos, blocs i mes blocs desafien la gravetat, uns a sobre els altres van aguantant el pas del temps, fins que un dia la vall els cridi, i es deixin portar.
Veiem l'Elena ja propera al coll, ens saludem a la llunyania, i ella aprofita per fernos unes fotos magnifiques.
Darrere nostre la parella de francesos va seguint el seu cami, ja son dalt l'agulla, i els desitjem bona jornada mentre comencem un descedns foll per una pendent herbada i molt dreta.
En pocs minuts ens tornem a ajuntar, ja a la vall, on unes morrenes de rocs son el cami a seguir, nomes algunes fites ens van afirmant que algu va passar per aqui.
Arribem al llac, sota un calid sol ens descalcem i aprofitem per afartarnos de menjar, els tres estem bastant cansats, pero es el preu a pagar si vols coneixer racons magics dels nostres Pirineus.
Silenciosos voregem el llac, accedim a la vall de Ruille i arribem a la cova vibac, sota els blocs hi tenim els sacs i altre material que posem dintre les motxilles.
Em poso la motxilla i sembla que pesi mes que ahir, com pot ser ?? ah si, per que ens hem carregat d'un munt d'emocions i visions, es normal que pesi mes.
El cel esta mig ennuvolat, i la llum que despren el sol acoloreix tots els racons amb pinzellades d'art natural.
Agafem el GR i desfem el cami, el cami que ahir no es deixava veure, avui ens regala imatges precioses de rius i llacs, de torrents i grans extensions de natura, aigua i mes aigua ens acompanya mentre perdem alçada.
Pasem vora un refugi de pastor i arribem a la pendent de ginestes grogues, avui la visibilitat es total i podem observar el cami de baixada al cotxe.
A tots se'ns nota la felicitat, la portem ben endins, despres d'un dia molt intens a les altes muntanyes, on juguem amb els angels i els dimonis, o superem les nostres pors, i on gaudim de la vida en tots els sentits, i amb tots els sentits.
Gracies mare terra, no em cansare mai de dir-tho, gracies per estar sempre al meu costat, ajudant-me a entendre millor el per que de tot plegat.
Salut i força !!!!!