LA VIDA DEL SOMIADOR, TENCAR ELS ULLS I VOLAR.

Bon dia, son les sis del mati, la nit encara colpeja al dia, pero per l'est una claror sobrenatural ja comença a posarse als cims mes alts.
Estic al Santuari de Falgars, us preguntareu, i que fas ???? Doncs avui vull ser un Patulè, un pastor transhumant, un peregrí, digueu-me boig, pero un boig feliç.
L'Elena encara dorm al maleter del cotxe, jo començo a esmorzar, m'esperen uns setanta kilometres fins arribar a casa, al Morral, punt on el GR4, el mateix que ara agafare, mhi deixarà.
Abans de que el dia es desperti, surto amb la motxilleta, aigua, menjar, roba d'aixopluc i oli d'arnica son els companys de viatje. Desperto l'Elena, li faig un peto i li desitjo bon dia, ella es queda a treballar per aquestes terres, jo marxare cap al pais del secà.
Soc una mica agoserat, pero ho pagare car, marxo sense mapa, sense bruixola i sense moltes referencies de per on passar, o sigui que seguire el meu instint, a part del que m'indiquin els cartells.
Surto rapid, fa un vent fred, pero aviat em passa, sento un cervol aprop, s'escapa pel bosc i el segueixo amb la imaginacio. Les marques em van pujant a un collet per una carretera de pages, direccio Sant Julià de Cerdanyola, llaganyes a la retina em fan veure el cartell indicador malament, i sense voler baixo xino-xano cap a Sant Julià.
Prats verds i una colla de cervols em saluden, es va fent de dia, la llum fa apreixer el gran Pedraforca, just davant meu apareix altiu com un Déu, es una visio que mai havia tingut del gran amic Pedra, el saludo i segueixo baixant.
Em perdo una estona, doncs desapareixen les marques i jo les busco sense sort. Al final les trobo o aixo em sembla, pero arribo al pòble i em trobo ben fotut, doncs la direccio que vull agafar no hi es.
Empipat per dins, i cansat de correr cap enlloc, decideixo tornar enrere. Em trobo un padrí que va amb motocultor, em puja al remolc i em dona la direccio correcta, direccio a Sant Roma de l'Enclusa, per un cami que em dura als peus d'unes parets que sobresurten del bosc, es la serra del Catllaras. Pujo i pujo, sense parar, de sobte em trobo els cartells del GR4, ja torno a anar be, o aixo penso.
Arribo al collet de San Miquel, pero els cartells em tornen a confondre, i decideixo buscar un cami diferent. Tinc em ment que haig de passar per Sant Jaume de Frontanya, i aixi ho faig. Segueixo les marques grogues de transhumancia i em perdo per prats altius, estic al mig del Catllaras i nomes busco baixar cap a Frontanya.
Despres de carenejar una estona trobo noves marques de GR, la confiança aflora, pero el mati ha estat molt desesperant i les hores han anat passant, les cames ja em demanen atencio.
Baixo com un desesperat, perdent de vista Puigmal, Puigllançada i Tossa d'Alp. Les vistes que s'obren son dels boscos Berguedans, extensions verdes i plenes de vida.
Arribo a Sant Jaume, son les nou i quart del mati, sense parar començo a baixar pel cami transhumant que baixa pel riu.
Es un cami precios que va vorejant i creuant un riu de pelicula, sorollos pero menut, es un riuet d'aigües transparent i gorgs paradisiacs.
Son uns quilometres de goig, em remullo fort, doncs el dia comença a escalfar. Sota les ombres dels arbres de ribera vaig dançant, Borredà s'acosta, els cotxes i el soroll ho indica.
Entro al poble, la civilitzacio apareix davant meu, i el cos em demana seguir endavant, sortir d'aquest mon tant contaminat i tornar a la natura verge.
Bec aigua i menjo, doncs encara no ho havia fet, son les onze del mati i busco el cami cap al Santuari de la Quar.
Ara torno a seguir el GR4, creuho el riu i començo un ascens per bosc de pi roig. Els sorolls dels ocells es barregen amb el barreig d'un torrentet, de sobte sento fresa, collons, s'acostaven dos cabirols a tota pastilla i han hagut de frenar al veure la meva presencia. Quina emocio sentir i veure la presencia de besties salvatges.
Amb aquest record vaig ascendint amunt, boixos, pins i algun faig m'esperonen. Per fi arribo a un collet, que em mostra el canvi de vegetacio, de sobte tot son alzines, algun roure i poc mes. El terreny es com a Montserrat, conglomerat i plantes de solei, amb bastanta varietat de planta medicinal.
Dalt un turo de roca hi ha una ermita, la de la Quar, impresiona el seu color blanquinos al capdamunt d'aquest tro dels déus. Es una imatge espectacular que em va motivant mentre creuho canal rere canal.
El cami baixa de cop i arribo a un pla, el pla de la Quar, amb un parell de masies i bona visibilitat cap a Osona. El GR4 puja amunt, i de nou, segueixo un corriol de transhumancia que em portara cap a la Quar.
El clima comença a esser molt calid, les alzines espeteguen i un munt de mosques volten al meu costat. El cansament va creixent, ademes estic anant per una carretereta d'asfalt que no em motiva gens.
Tot i aixi les vistes son espectaculars, els canvis de vegetacio i de muntanyes son tant potents que impacten el cervell, el sol tambe m'impacta el cervell.
Tinc un xic de mal de cap, s'ha acabat l'aigua, pero no molt lluny veig un campanar i uns xiprers, aixo vol dir, zona habitada.
Soc a la Quar, on una font em salva, el poble esta bastant desterterlat, quatre cases, i dues en ruines, nomes l'esglesia sembla soportar els anys d'oblid d'aqeuests racons rurals.
Hem despedeixo d'una noia rumanesa que treballa a la fonda i surto carretera avall, cap a Sagàs.
El dia no es para, i per molt que camini, les hores passen tant rapid com els matolls que queden enrere, al meu pas.
La vegetacio ha canviat totalment, entre altres coses per que aixo es va cremar fa quinze anys. Els roures i alzines estan poblant el rocos territori, les seves ombres son mes agraides que les dels pins. Trobo petjades de bestiar, i mes endavant em trobo un ramat que esta reposant sota grans alzines.
En un quilometre arribo a Sant Andreu de Sagàs, poble deshabitat en el nucli Eclesiastic, pero rodejat de moltes masies que donen color i vida al pais.
Com a bon peregri, busco aixopluc a l'esglesia, que es enorme i molt ben cuidada. No trobo ningu i em paro sota unes voltes, al que seria la rectoria.
Les cames ja em demanen descans, la ment diu que endavant, pero el dia ja es comença a poblar de nuvols, i alguns dels que venen son foscos i contundents.
Menjo i bec abundanment, mho mereixo, i despres de fer un cigarret torno a posar en marxa el cos, a les cames els costa molt trobar el ritme, tinc diferents molesties repartides per genolls, cuatriceps i altres .....
Surto del poble, son les dues i mitja, el sol cau sense pietat, i el bosc que m'espera es cremat. Les cames comencen a donar simptomes de desgast, pero la ment albira les carenes del sud, on referencies em donen força per seguir endavant.
Sota uns alzinars, on la roca aflora em trobo en Jordi, un pastor de Sagas amb el ramat. Compartim paraules, ell m'explica breument la seva vida, i jo li comento que m'apassiona la natura i tot el que l'envolta. Es un home eixerit, i s'expresa molt clar, resulta que tenim gent en comu coneguda, i veig que el món es un mocador, siguis on siguis es un mocador.
Em diu que marxi, doncs se sorpren del meu trajecte, i em diu que em torbara si parlem gaire, li dic que no, que es un plaer conersar amb essers de la terra, mai mes ben dit.
Continuo el cami molt content, entre alzinars i planells soleis, em cauen les gotes de sour, pero les muntanyes de Montserrat em saluden i m'animen.
Les marques del GR em fan patir en aquesta zona cremada, nhi ha molt poques i bastant mal posades, pero be, la intuicio es el que comta, jeje.
Quin dia mes bonic, caminar i caminar, saludar i despedir, acostarte i separarte del món.
Veig la destrossa que han fet en nom del progres, una mes de les que ens esperen. La carretera de Vic a Berga ha trinxat tot el que se li ha posat per davant, i au, aixo en diuen avançar, quins collons.
El cami agafa una carena, i no la deixo fins que començo a baixar cap a Merles, quin lloc mes bonic, tot i que els focs no van tenir respecte per res. Em trobo algunes masies de les d'abans, velles i plenes de trastos, amb pagesos del pais, robes brutes i cares de desconfiança.
Pero el barbut segueix endavant, porto deu hores caminant, els nuvols ja estan tapan mig cel, i les cames comencen a fer figa.
La ment s'empesca jocs per no perdre la força, pero el cami segueix, i el meu cos ja no pot saltar com abans.
Creuho el poble, be, les masies que formen el poble, i despres m'acosto a la riera, que bonica m'acompanya un bon tros, ben be fins a Cal Paleta.
Una petita casa de pages on demano per anar al Santuari de Pinos, m'indiquen, pero no nomes aixo, doncs la noia de la casa es una antiga companya del PVIncendis, i em fan parar per omplir d'aigua. Em sorprenen amb un plat de fruita fresca mentre conversem sota l'ombra d'un lilar.
Es bonica la vida del caminant, que no te res i tot es benvingut, inclus una abraçada.
Quan vull aixecarme quasi no puc, tinc les cames ben encartronades, la solitud del cami, les estones perdut i el poc entrenament em passen factura.
Aprecio el gest de la mare,que em vol portar a Prats, pero decideixo intentar arribar a Pinos.
Surto carregat de piles en el psicologic, pero el fisic esta per terra.
Vorejo un xic mes la riera de Merles, i la travesso per un pont, fins aviat bonica riera. Comença una pujada per la vessant nord d'una llarga carena que acomapnya la riera. El bosc es cremat i milions de brots d'arbres lluiten per trobar el seu lloc, tots ben atapaits buscant el sol.
El cos sha escalfat, pero vaig fotut, a vegades men ric, doncs m'assemblo al fraga, vaig com un balançi jejejej!!!
La carena m'esta saludant, ja arribo al pla, i el cami segueix per endinsarse cap al Lluçanes. Vorejo quatre o cinc cases de pages, gossos, vaques, ovelles i gent em saluden, son l'ultim bri d'energia que em queda. El cel sha ennegrit i comencen a caure gotes.
Arribo a Sant Pau de Pinos, Cornet esta a 13 kilometres, si el meu cos pogues, mhi llençaria, pero soc conscient que forçar per forçar pot portar males consequencies.
Feliç com un tornavis, com un pastor acabant la jornada, decideixo concloure el meu cami.
Son les sis de la tarda, porto dotze hores sense parar, sol, desxifrant un cami, el cami de la vida, dels somnis, del compartir sense paraules .......
Dono gracies a tota la historia que encara es palpa al nostre territori, histories d'un temps passat on la gent caminava, per collons, pero caminava i teixia la seva vida com una petita aranya.
Sorpres de tanta bellesa en els nostres paratges, animo a tothom a fer aquestes activitats, no cal anar en una cursa, el millor es saber que la natura esta nomes per tu, i que tu nomes estas per ella, un equip, uns amics, una unitat.
Salut i força !"!!!!