diumenge, 11 de novembre de 2007

Colombia, collons quines sensacions...!!!

Dimecres 31 d'octubre, son les cinc i mitja del mati. El Jonathan em crida desde la seva habitacio, el bus cap al Cocuy surt a les sis o aixo pensem. Sense esmorçar sortim ben carregats, material i menjar ens acompanyen ja desde Bogota, ara ens esperen unes dotze hores de bus, les quals tres seran de cami de bosc. Agafem un taxi, Bogota esta deserta, no s'hi veu transit i sembla una ciutat fantasma. Arribem a la terminal que sembla mes aviat un aeroport, el bus surt a les set i ens queda una horeta, de sobte arriba el Simon, amb una gran motxilla i una cara d'adormit molt comica. El Simon es amic del Jona te 24 anys i tambe es de Bogota, pero ara viu a Suesca i tambe forma part de l'expedicio que marxara als Himalaies el proper estiu. Els tres compartim un cafe amb llet i conversem sobre el que ens deparara el clima i el desti. Sortim a les set en un bus bastant comode, ampli i ben desert, som pocs direccio Tunja i Duitama, ciutats de la provincia del Boyaca, al nord est de Colombia. Passem zones verdes, com no..., aqui tot es verd, algun llac artificial i a les ciutats anem carregant a mes gent. A Duitama ens sorpren una noticia,"bajen del bus, hay transbordo". I sortim del confortable creuer, per ficar-nos dins una buseta de 18 places, estreta i incomode, ademes ara ve la carretera pitjor, pero tambe el paisatge mes rural m'engantxa. Despres d'esperar una horeta, comprar alcohol de cremar i algun pressec...sortim cap a Capitanejo, un poble que hi ha just a la frontera provincial de Santander a 1.000 mestres sobre el nivell de mar. Pujem un port de muntanya, comença a ploure, el paisatge es ple de vaques i prats verds, la flora autoctona encara regna en aquesta zona, es semblant a alzines i arbres verdosos fosc i no molt grossos, el pas pels boscos es atapait i dificil. Gent dels pobles pujen i baixen del bus, nens i nenes que surten d'escola i pastors o pagesos van i venen. La cara de la gent no es indigena com als Andes centrals, aqui tenen una cara mes prima, la pell mes clara i inclus ulls i cabells clars, cosa que sorpren molt. Pujem riu amunt, arribem en una gran planicie, on s'aixequen dues muntanyes als costats, grans aiguamolls presideixen la planicie. I de sobte el alto, 3.700 m. i el riu ja baixa cap a l'altre direccio, molt mes abrupte i amb vistes a la Sierra, si els nuvols ho deixessin.Vora la estreta i dreta carretera, algunes creus son testimoni de desgracies personals.

Mes avall arribem a un "reten militar", i au.., als homes ens fan baixar, ens fan obrir de braços i potes i ens escorcollen, per mi molt curios, el primer cop que em fan aixo i comento la situacio amb el Jona i el Simon, ells bromejen dient-me, "y te ha gustado??". Baixem molt, moltissim ara el clima es mes calid, es sua per tots costats, parem a dinar en un parador a mitja baixada del port i mes avall creuem el pont que ens porta a Capitanejo. D'alli comença el cami de bosc i aviat ens trobem la gran sorpresa, tot aixo entre palmeres cocoteres i plataners, doncs estem molt baixos i ara pujarem a 2.700 metres. En un torrent que creu-ha el cami hi ha un bus encallat, aquests dies ha plogut bastant i el cami s'ha ben espatllat aqui. Hi ha un altre bus que el vol tibar, pero no hi ha collons, la gent es fica dins l'aigua i tambe empeny, pero es veu que no s'hi pot fer res mes. Hi ha pas, pero es estret hi posem mes pedres on hi ha un tall de terra i el conductor s'infla de valor i amb gas baix travessa els serpentejants torrents, jo ho gravo tot. Es va fent fosc i anem guanyant alçada, pero no es veu res, de sobte estem parats, que passa?, ens adonem que una buseta semblant a la nostra ha caigut per un terraple i no fa gaire, pero passem rapid i apa amunt!!. A les vuit i mitja, despres de pujar molt desnivell, creuar tres pobles i patir mal de cul, arribem a El Cocuy, poble ramader, lleter i un xic turistic. Alli ja ens espera gent per si volem allotjament, pero el Jona te una caseta a les afores del poble, alla hi anem. Deixem les motxilles amb tot el pes i tornem al centre, desganats ens trobem tot tancat i nomes una paradeta de menjar rapid ens ofereix estada. Ens menjem de tot, chorizo (botifarra travessada per un pinxo), arepa (farina de blat de moro amb formatge fos) i una burguer. Mentrestant a fora la lona ja comença a ploure i ens mullem mirant una gran maqueta de la serra del Cocuy, amb totes les valls, els cims, els llacs, una bonica maqueta.... Tornem a la casa i ens disposem a dormir, dema passa el "lechero" a les sis del mati i ell ens portara a la zona on puja la vall dels Ritak U'was, el nostre primer objectiu.


Dijous 1 de novembre, tots Sants i la festa dels Pares a kal15. Ens despertem i sortim ja ben carregats de la casa, menjar i material pesan mil dimonis sobre les nostres espatlles, si tot anes be, estariem uns set dies a les muntanyes, pero sabem que el clima esta molt fotut i ens contentem a veure-les venir. El poble ja esta despert, gent amb la "ruana", amb les botes, amb el barret, fent el cafe a la cantonada, portant un paquet, vaja que el poble ja es viu a les sis del mati. Camions de tots colors passen amunt i avall i ens pregunten, "Donde vais???", a las Cabañas con el lechero?. I ens indiquen on agafar-ho. Fem un cafe amb llet i una pasta, a la botiga central alli s'hi para tothom i com no.., el lechero tambe ve a fer el cafe. Pactem un preu pels tres i entre el moviment de gent que ja es viu a la plaça, sortim al remolc, amb altres ciutadans i un gran diposit per omplir-lo de llet.

Comença a ploure, pero estic ben distret, aixo d'anar recollint llet als camins es divertit. Pots i garrafes de plastic i lleteres metaliques jeuen sobre la fresca herba del mati. El Lechero baixa a pels pots i els fica dins el gran diposit que a principi sembla no omplir-se, pero la blancor i olor del liquid es va incrementant a mesura que anem fent cami. Recollim pagesos i nens que van a l'escola i tothom saluda amb un somriure a la cara. Ajudo al lechero, li agafo pots i els deixo als marges quan son buits. Hi ha cases que nomes tenen cinc litres, altres vint, tot depen de la quantitat de vaques. Pujem un coll a 3.800 metres i baixem de nou fins unes cases, alli parem un xic. Arribem en un petit poblet, on hi ha militars, ens miren extranys, pero no diuen res, alli aprofitem per esmorçar i sortim de nou, ja mes propers a l'Hacienda Peña Blanca propera al cami que puja a les cabañas Kanwara. Comença a ploure mes i mes fort, just quan hem de baixar del camio, quin mal hem fa rebre les primeres gotades, pero la sort ens somriu i un 4x4 just puja ara, amb uns andinistes de Bogota. Ens acullen dins el estret espai que queda i pujem almenys el tram de cami sense mullar-nos i amb clima positiu. Fora plou a bots i barrals i quan arribem a les cabanes, sortim i quedem xops en segons.

Sota un porxo esperem que pari, fumant un cigarret i intercanviant visions amb els nous coneguts, que ens sorprenen demanant-nos calers per haver-nos portat fins alli, cosa que jo no hagues fet mai. El cel continua ben tapat, unes ovelles pasturen als prats mes altius, oblidant-se del xafec. En pocs minuts para de ploure i aprofitem per sortir de les cabanes i començar la pujada fins el camp base de Playitas. Travessem unes pendents, encarem la vall de pujada, els torrents i les pendents ploren aigua per tots costats, la boira comença a pujar, pero no ens deixa veure el desti d'on anem. El Jona puja fort i jo i el Simon anem fent rere seu, amb el pes dels "morrales" incrustat a l'esquena.Creuem el riu de la vall aquest baixa bastant cabdalos i ens causa algun problema, una zona d'aiguamolls ens espera, tota es plena de frailejones, aquesta bonica planta que primer sembla una flor i despres creix com una palmera, pero nomes 8 mil.limetres per any.

Son unes plantes que semblen mes de selva que d'alta muntanya i veurele's causa molta sorpresa. Comencem a pujar vall amunt, el Jona no segueix el cami, fa un fora pistes que amb el pes que pòrtem ens causa problemes. Parem a mitja pujada, bebem un xic i entre boires conversem, els amics pujaran amb mules, aviat ens atraparan, pensem nosaltres. Seguim sender amunt, la boira ens tapa a deu metres, comença un plujim finet que no mulla ni molesta. De sobte sorolls de ferradures i ens atrapa l'arriero que puja a cavall, amb un altre rere seu carregat de motxilles. Quan ens trobem apareix una bestia extranya, una especie de mofeta de colors marronosos, un guache, diu l'arriero mentres l'agafa per la cua sense gaires miraments. Un dels seus gossos li salta als braços i começa a mossegar-lo, el Jona li fot una pinya al gos, que el deixa anar pero no el perd de vista. L'Arriero s'endu la bestia amunt i el perdem de vista entre la boira. Seguim pujant i la pendent es forta, les ganes d'arribar augmenten, no sabem on som, la pluja es fa mes forta i el cansament pel pes apreta les espatlles, per fi trobem l'arriero, ens diu que estem a deu minuts del campament i que hi ha molts riuets d'aigua que baixen de les plaques que la glacera a descobert. Arribem al lloc, encara plou amb força i busquem una zona plana i no inundable, moll ho esta tot o sigui que no cal buscar gaire mes. Començem a montar la tenda, jo amago la part interior mentre ells monten el sobretoldo. Aviat esta montada, sobre una llosa arrodonideta pero segura. Començem a ficar les coses dins mentres arriben els veins, aquest van ben molls i busquem un lloc per ells. Ens fiquem dins la tenda, el Jona comença a fer menjar, el vapor surt de totes les nostres robes, un caliu s'intensifica dins la tenda, els somriures i les bromes augmenten i aviat ens estem prenent un te amb panela, uhmmm bonissim!!. Para de ploure, pero el cel no s'obre, no sortim gaire, nomes a pixar i aixi es fa fosc, sopem i decidim que si dema fa bon dia sortirem a fer cim, quedem que ens despertarem vora les sis, el cim no es molt dificil, ni molt llunyà. Passem una nit molt placida, dormim com angelets i el despertador sona.


Divendres, 2 de novembre, son les cinc i mitja, ningu es mou a la tenda i jo nervios trec el cap per la porta glaçada, bona senyal, si ha fet fred potser esta sere el cel. I aixi es, d'un crit els desperto a tots, em vesteixo volant i comencem a mouren's doncs potser no durara molt el bon temps. Sortim de la tenda despres de pendren's un iogurt de fruites i unes galetes, el sol ja estripa els nuvols que creuen la glacera, al est.





Anem a buscar una aresta de runa que puja per l'esquerre del camp, doncs tirant recte amunt tot es ple de llastres i balcons de la glacera nua molls i relliscosos. Pujem l'aresta a pas lleuger, el Jona puja com un cohet i rere seu pujem ofegats jo i el Simon. Arribem a la zona de plaques i balcons, ja estem altius i divisem l'entrada a la glacera. El dia no es molt net, pero el nuvols passen rapid, no s'enganxen i deixen veure destells d'un cel blau intens. La boira corre glacera amunt, amagant els cims i els relleus del gel. Ens calcem els grampons, ens encordem i entrem a la glacera.



Ens sorpren un gel dur on caminem rapid i segurs, el sol surt a estones i ens escalfa fins al punt de suar molt per dins. Parem de tant en tant quan la boira ens deixa, veiem el paisatge glaciar, es veu l'aresta sud del Ritak U'wa Negre, el segon objectiu si el temps ens deixa. Anem pujant un rere l'altre a pas rapid i gaudint del paisatge pero sabent que pot canviar en segonsel temps. Li fem una gran ziga zaga a la glacera i ens fiquem en una zona d'esquerdes, que no veiem per la boira pero que el Jona coneix de les altres ascencions. De sobte ens acostem a la vesant nord del cim, on unes rimaies gegants de gel obren els seus ulls i les seves goles.



El paistage es torna mes auster, pero molt atractiu pels que ens agrada ficant-se mes endins als gels perpetuus. Seguim una aresta ample, mirant de no passar per sobre d'una esquerda tapada, ha nevat bastant i no es pot badar. De sobte, davant nostre, no molt llunya surt el punxegut cim, bonic i blanc, verge i atraient, pero es perd en la boira en un silenci general. Fem una rampa bastant dreta i arribem a la rimaia del cim, una esquerda gegant pero tapada per un costat.



El Jona tira amunt, jo l'asseguro un xic, pero aviat surt del forat, rere seu pujo jo, el Simon segueix els nostres passos, vint metres mes amunt ja estem al cim, on la neu ja es mes tova i l'emocio ens embarga, no veiem res, pero ens sentim plens i orgullosos. Fem algunes fotos, mirem la paret oriental, pero no es deixa veure, el Jona m'ha dit que es la paret mes llarga de Colombia, 800 metres de roca, mixte i gel.Assentats degustem formatge amb dulçe de Guayaba. Contents fem bromes i somiem amb altres ascencions d'aquest massis, el Ritak U'wa Blanc ja es sota els nostres peus, els seus 5.330 metres han estat menys dificils del pensat i el dia ha aguantat lo just.



Comença a nevar, perdem de vista el que ens envolta, la por a perdre la traça ens fa sortir volant, anem baixant comentan l'ascens, quan els dic " i si anem a treure el cap a l'aresta del Negro?". Sense comentaris, busquem l'aresta, no la trobem facilment, doncs tota la caiguda de la paret nord es propera. La trobem en un clar de boira i ens hi llançem. Comença tranquila, pero es torna estreta, inclus estem sobre seracs de gel buits per sota, l'ambient a flor de pell, els sentits aguditzant i escoltant cada soroll, cada passa que fem. Una desgrimpada llarga ens porta a un collet i d'aqui pujem a un nou serac, quedem parats mirant el que ens ve, es un resalt bastant dret i despres una aresta estreta d'aquelles que ti has de ficar a cavall. La neu s'ha tornat molt tova, ens fa grans pans sota els crampons, estem una estona alli parats, escoltant, mirant-ho, decidint que fer, no tenim res de material, ni estaques, ni cargols i al final una nevadeta sobtada ens fa tirar enrere, pero amb les ganes de tornar l'endema, si aconseguim que els veins ens deixin dues estaques jejejeje!! La baixada es fantasmagorica, entre boira fem un cami nou, el relleu de la glacera fa que ensopeguem de tant en tant, pero no hi ha esquerdes i aixo ens trasnquilitza.Sortim de la zona de boira i la gran planicie de gel s'obre als nostres ulls, un sol esplendid ens cau al damunt, observem el Pan de Azucar, un cim llunya i al sud esta net i bonic, pero els nuvols i boires travessen pels colls i les zones baixes de la serra.Arribem a la zona de plaques, ens descalcem, el cel s'ha tornat gris per moments, torna a nevar, ens esperem una estona, menjem i bebem, a baix deu estar plovent i quedarem ben molls o sigui que millor neu aqui dalt que aigua a baix. Decidim baixar, aburrits d'esperar i com no..., ens agafa el xafec mentre baixem. Patinem a les plaques i ens fiquem dins la tendas com fures esverades. Dins la tenda el cuiner Jona fa de les seves, pasta amb tonyina, ous remenats amb mortadela, cafe amb llet, te, galetes tot un festi que ens deixa exhausts i adormits per dues hores. Ens despertem vora les sis, el cel esta mig tapat, fa fresca pero sortim fora a pixar, els verins ens demanen que hem fet, ells dema volen fer l'aresta del Negro, nosaltres ja veurem..., potser esperem un dia mes, potser no. Tornem a la tenda, torna a ploure, quina rutina mes puta!!!. Sort del cuiner que es posa de nou a la feina i fa que els somnis nocturns siguin tots ben digerits. Quedem en llevar-nos a les quatre, doncs els veins diuen que comencen a l'una, els anirem darrere a veure com van.

Dissabte 3 de novembre, la nit passa rapid i els nois no surten fins les quatre i mitja. Nosaltres ens quedem mandrejant i fins les cinc i mitja no surto de la tenda, content pel dia que es lleva, de nou blau i tranquil. Al fons, a les valls inferiors, un mar de nuvols ho tapa tot, l'espectacle es grandios i quedo bocabadat metre faig alguna foto. Surto a caminar un xic, primer morrena i llastres amunt i despres em desvio direccio sud, potser el cel esta obert i veig gran part de la serra amb els seus cims. Travesso una zona perillosa, plaques gelades que ploren aigua per sota la fina capa de gel i trams de grimpada molt humits. Per sort surto en una altre aresta de runa i desde alli s'obre tota la sierra. El sol ja es un xic altiu i el fred del principi es torna calor i malestar sota el plumas. Pujo i pujo entre terrasses ,s'obre millor la vista del R....Blanco, el Picacho, el Puntiagudo, els Pablins, el Pan de Azucar, el Pulpito........es veu tot, les seves glaceres, les seves parets nord i ja sonmio en acostar-mi en els dies restants. Admiro les vistes uns minuts, parat, silencios, l'imaginacio corre per totes les seves arestes gelades. Assentat en un bloc deixo passar el temps, doncs aqui i ara el temps no conta per res, ja formo part del tot. Collons..!!, haig d'anar al campament i si volen sortir?, i si volen esmorzar.......? corro per les plaques, els torrents glaçats, remunto l'aresta de runa i ja diviso la tenda. Veig el Simon que puja per l'altre banda, jo baixo esquiant sobre les pedres, ens trobem i decidim fer l'esmorçar i parlar del pla d'avui, doncs sembla que avui estem relaxats i potser no farem gaire res. El Jona encara jeu, ha passat mala nit pero al veure el dia que fa es lleva i comença a fer els ous remenats amb unes galetes i unes "leche panelas". Jo, despres de menjar, veient el relaxament general decideixo pujar de nou la glacera, anar a veure els veins que van molt lents i si puc ascendir de nou el Blanco. El Jona em diu, "a las doce aqui, si no, no almuerzas!!", aixi sera, li dic sense saber el que passara. Surto volant, sense corda, amb un piolet, sense arnes, sense ferros, sense res, inclus em deixo l'aigua, pero me'n adono massa tard. Començo a pujar l'aresta de runa, el dia es va tapant a la glacera, pero son boires i no fan por. Començo a divisar l'entrada al gel, al fons dos puntets negres caminen lents, com molt cansats, son els veins. Es veu poc mes que ahir, no puc fer fotos i entro a la glacera sense grampons, doncs la neu ja esta un xic pastosa. Pujo fort i sense parar, guanyo alçada per moments i els puntets negres llunyans es fan cada cop mes propers. Els atrapo, estan estirats sobre la seva corda, jeuen i esperen que la boira passi per veure l'aresta, pero ja tenen la traça feta, la vam fer ahir Intercanviem algunes paraules, pero jo aprofito que em sento fort, hi intento desxifrar la traça d'ahir per anar al cim. Mes amunt la nevada i ventada ha tapat per complet la traça i la boira em fa males jugades, per moments quedo perdut en un mon blanc i rodo. Sento el calfred de la solitud, de la por, pero de tant en tant s'obre i veig un dels pans que s'ens enganxaven als crampons i es l'unic que m'indica la traça. Tinc la paret propera, la sento, el vent puja fortissim avui i els cristalls de neu es claven a la masegada pell de la cara. Paro, segueixo, paro, m'ho penso i segueixo i per fi, el perfil del cim es proper, em sento ja ben segur, fa estona que m'he calçat els crampons, la traça de baixada ja esta feta i el cim em saluda, proper i amistos. Pujo les rampes finals amb compte i palpant la quantitat de neu acumulada i jo solitari i rialler em planto en el seu cim, de nou m'assento i somric sol, que bonic seria cobrar per fer aixo, treballar pujant cims, fent realitat somnis, tocant el cel i les estrelles sense volar. Hi ha boira pero al fer la foto, aquesta es trenca i em regala una vista clara i nitida del cel net i poderos que hi ha al sud. Estic uns minuts al cim esperant l'impossible, que s'obri tot i pugui gaudir de les parets dels Ritak U'was, pero haig de baixar despres de veure que no es fara realitat avui. Surto foll i rapid, arribo a l'aresta tranquila i parlant sol m'acosto a veure els veins. Els torno a veure estirats, em saludem pero no es mouen, els dic que no s'encantin, que van molt lents i el temps pot enpitjorar. Desapareixo entre boires, glacera avall, saltant i jugant amb la neu. S'obre el cel i ja soc mes avall, la glacera es veu desde el sud al nord, es gegant i no molt trencada, nomes quan arriba a les arestes dels cims. Arribo a les roques, alli el Simon es calça els grampons i s'en va a donar un volt, jo torno al camp base doncs el dinar es a les dotze, li dic... Baixo per la llengua glacial fins a les roques mes baixes, alli un grup de turistes em saluda, han pujat a cavall i ara s'acosten a la glacera.


Arribo al campament, el Jona acaba d'arribar ja son les 11:45, he arribat un quart abans de l'hora, jejejeje, el dinar es apunt, una amanida amb olives i tonyina. Endrapem mentre veiem com el temps enpitjora, comença a ploure i ens fiquem dins la tenda esperant el Simon. Arriba abans que els veins, cantant sobre les plaques, ja ha parat i ell a la glacera no s'ha mullat.Menja el seu dinar, despres sortim a fora i parlem amb els veins, els demanem si ens deixen les estaques, doncs demà ho provarem nosaltres, accedeixen i junts aprofitem el sol que cau per assecar la roba. La tarda corre rapida amb pluja, nuvols, boires, dins la tenda, menjar, riure i fumar alguna pipeta d'herba medicinal.

Diumenge 4 de novembre, dia d'aresta, dia esperat per tots, pero comença malament. El Simon tota la nit ha estat tossint, diu que li sonen els pulmons com si hagues liquid o alguna cosa aixi, fa mala cara i no sabem que fer. Ademes el temps esta ben nuvol amb boira i pluja que sonen al sobretoldo, no ha fet fred durant la ni i l'aresta no estara be. Passa l'estona i el Simon no millora, el temps nomes un xic, la decisio esta presa, sortim avall!!, ho deixem estar, avui el clima i l'estat del company aixi ho demanen. Jo, un xic trist, faig la motxilla sota un fred gelid, un vent glacial baixa de la glacera i ens fa amagar els dits a tots i quan haig de rentar els plats quedo enrampat. Ja tot recollit, una nevada cau lenta, una ultima mirada, doncs jo tardare bastant a tornar, em sento trist i al mateix temps afortunat per haver conegut un raco tant bonic dels Andes Colombians. La boira fa el demes i tapa les ultimes ilusions que miren gel amunt. Comencem la baixada boja, entre plaques i matolls, fang i roques, patinades, caigudes, malentesos.... Per fi s'obre el cel, veiem les cabanes al fons de la vall, la verdor del paisatge es brillant,el riu baixa espumos i sorollos. Es bonic veure i mirar la natura, sense presses, intentant desxifrar el que ens vol dir, per mi es el tot i cada dia ho sento mes aixi. Baixem sense pluja, pero al arribar a les cabanes comença a diluviar, merda, merda!! ara ens fotarem ben molls, per tallar cami intento creuar un pont de tuberia metal.lica, pero el pes de la motxil.la, al mig del pas em fa la mala jugada i caic de potes al riu, aixo si..., caic be, doncs ja ho veia a venir. Arribo a les cabanes xop del tot, mal humorat i cansat totalment. El Simon es trova millor, pero la pluja arrenca de nou i no trobem cap transport, hem de baixar fins al cami per veure si trobem a el lechero que ja sabem que ha passat. Comença a ploure amb ganes i mes ganes i mes ganes.., del gore cauen regaderes d'aigua, els pantalons que m'he canviat ja estan ben molls de nou, merda!!.Arribem al cami general, pero no passa ningu, comencem a caminar fins a Guaican el poble mes proper a tres o quatre hores de cami. La cosa es posa penosa, plou fortissim, nosaltres sota la pluja amb el pes de les motxilles, cami amunt, cami avall, doncs no es un descens seguit. Els anims afluixan i la moral ja esta molt per terra, sota uns xiprers acabem les racions de iogurt i galetes. Observen l'aigua com cau desmesurada, no hi haura miracle o si..., de sobte para de ploure i comença a trencar el cel, el sol surt per un extrem, la calda ara es nota, els somriures tornen a fluir acompanyats de bromes i comentaris. Un pages que passa a cavall ens diu que aviat passara un camio amb patates, amb sacs de papes que recull als camps i les cases de les haciendas. Tot es posa be i aviat sentim el soroll destartelat del camio, pactem el preu i ja ens veus als tres dins la caixa, damunt de desenes de sacs de papes, amb companyia d'un avi i tres jovenetes que baixen a festejar al poble.

Arribem a Guaycan, d'alli agafem un bus que passa en aquella hora i a les tres ja estem a Cocuy, prop de la casa del Jona, tots eixuts i afamats. La tarda transcorre tranquila amb una merescuda dutxa calenta, un dinar fort i una passejada pel bonic poble, quines emocions!!, Colombia es insospitable. L'endema quedem per marxar i sonmio, sonmio en aquesta Colombia que he conegut, de poble, rural, de lleters, de camions de patates, de gent que viu tranquila el pas dels dies, que escolta els nuvols, que somriu quan plou i que s'emociona al veure gent d'altres paisos amb vestits llampants amb rialles exaltades al parlar de les muntanyes. Gracies Cocuy, gracies Colombia!!!

Salut i força!