divendres, 9 de novembre de 2007

Colombia, collons quines sensacions...!!!


Hola amics, com passa el temps...... Be, no se si el temps, pero si els quilometres i les sensacions. Doncs ja estic a Colombia, ja he creuat el que hem quedava del Ecuador, han estat unes sis hores de bus molt entretingudes, be..., com sempre en els busos del Ecuador. Sortim de Quito a pas de tortuga, carregant a qui es poses al mig de la Panamaricana, venedors i venedors de tot el que us podeu imaginar. Un cel grisos i nuvolat que canvia per moments, es torna blau i la calor comença a fer suar el meu masegat cos, assentat en aquella butaca on patino i patino. Els paisatges han anat canviant de humit a sec, de sec a humit i per fi despres de l'ultim port de muntanya arribo a Tulcan, ciutat propera a la frontera amb Colombia. D'alla un taxi m'acosta fins al "puente internacional", on militars, cotxes, busos, camionetes, gent i mes gent es mou i crea el caos normal de les fronteres. Passo inmigracio Equatoriana, alli em demanen les vacunes, no ho entenc, pero em deixan en pau despres de mostrar-li la de la febre groga. I despres amb els meus 50 quilos, creu-ho a peu el pont i el cartell de Colombia em saluda efusivament, tambe em saluden els dels canvis de moneda i alguns milicos ja em miren de reull,jejeje!! Faig papers i entro dins una combi, direccio Ipiales, la primera ciutat Colombiana, els primers minuts a Colombia son bonics, musica tropical, gent simpatica i sensacions a flor de pell, militars com no per tots costats.
Trobo un cascat hotel a bon preu, m'hi instal.lo i decideixo, sota la fosca tarda, pero tambe sota la lluna plena, passejar un xic per la ciutat. Em sorpren la cantitat de panfletos de politics, collons!!, aquest diumenge es el dia de les eleccions a alcalde, governador i no se que collons mes i l'euforia se sent arreu. Vaig a dormir a la meva suite, on el llit i una cadira de color vermell son els unics testimonis. L'endema em desperto d'hora, agafo el primer i unic bus quer marxa fins a Bogota, comença l'ambient, 23 hores fins la capital creuant tot tipus de paisatges. Al bus nomes som sis i una Colombiana bastant sexy ja em comença a parlar. Fot un braguer mes gran que el cap i no se li ocorreix res mes que dir-me, "mire..., en Quito el otro dia me quemo el sol" i m'ensenya un espectacular tanga que em fa caure a terra, per dins penso..., no em feu aixo, que soc debil, soc carn debil, jejeje. Pero res, ignoro les seves insinuacions i la conversa continua, jejeje!! El primer contacte amb els milicos es proper, a una hora de cami, ens paren i pujen amb els fusells al bus, el cano del fusell em va passant pels morros i m'impresiona, la cara d'ells em posa nervios, al final fan baixar una pobre parella de Equatorians, als que diuen que no tenen els papers. Pasto, Popayan...... ciutats que ja son a les valls. Una carretera plena de vegetacio, de barrancs, de verdor extravagant i sobretot en aquesta zona em sorprenen les vaques, son com les africanes, seques, amb les orelles grosses, fan gracia...i lo bo es que tambe en aquesta zona nomes hi viuen negres. La nit arriba amb pluja, arribem a Cali, Ibague i per fi despres de tot un dia, a les set del mati arribo a Bogota, una ciutat de vuit milions, imagineuse, jo enmig de vuit milions, on collons vaigggggggg!!! Pero trobo al correu el missatge del Jonathan, "vente a casa de mi padre" i segueixo la direccio que em dona. Arribo a un edifici blau, el pis 10 i de sobte em trobo un home, cabells blancs, jovenivol, es el seu pare, doncs primer jo el confonc pel Jona, doncs no conec encara qui es el meu company colombià. El Jona te 23 anys, es un noi tranquil, amb barba negra i blanca, li encanta la muntanya, li agrada molt escalar, li apasiona la natura i aviat ja estem conversant amb el famos cafe de Colombia davant nostre. M'explica de tot, paisatge, els problemes de la guerrilla, dels paramilitars, les zones mes turistiques de Colombia i tambe les que encara ningu sap com son....... apassionat em declara que Colombia es un pais encara per descobrir i no li trec la rao, doncs 57 parcs naturals que tenen son molts i cap guia del mon ho diu aixo.
M'ensenya la capital, be... nomes un trosset i per la tarda anem al centre amb el seu pare, on el palau presidencial, esglesies, el congres, el palau de justicia.........tot cau rere la meva camara fotografica. Em diuen, "este es el museo del oro", jo incredul li dic, 'y que hay????', el molt puta em diu, "lo poco que dejaron los españoles" i ens fotem un fart de riure plegats. Em diuen el que mes exporta el pais, jo els torno la pilota, "si, lo se.., cocaina", jejejeje! No, de veras, com tots sabem es el cafe de Colombia, despres em sorpren que lo seguent siguin les esmeraldes, la pedra verda i despres curiosament les flors. L'endema em quedo amb el seu pare, el Dario, doncs el Jona te un entrenament amb el grup que el juny marxara als himalaias a fer els Gasherbrums. Pujem fins al santuari de Monserrat,si,si,de Monserrat!!. Milers de peregrins i atletas hi pujen, es un santuari proper a Bogota, a les muntanyes del est on nosaltres sortim de casa i ho tenim al costat. Pujem els 600 metres de desnivell, doncs el santuari esta a 3.100 metres i Bogota a uns 2.600 mts.
A dalt gaudeixo de les vistes de la ciutat, plana i gegant, pocs gratacels i moltes casetes petites i plena de zones verdes amb gent que fan esport. Avui es dia d'eleccions i pel carrer es veuen mes militars fins i tot del que ja es normal. Menjo amb la familia del Dario i per la tarda arriba el Jona, s'ha fotut ben moll amb la bicicleta, pero els ha anat be la sortida. Decidim que l'endema em portara a Suesca, on te casa seva i on hi ha les rutes d'escalada en roca mes famoses de Colombia. Marxem pel mati, el dia es gris com tots, agafem un bus que en una hora ens deixa a Suesca, una ciutat que sembla mes un poble. Entre turons verds d'herba i boscos d'eucaliptus, es van trobant cases i mes cases, pero totes amb molta extensio de pati i jardi. Vaques i ovelles pasturen els prats, galls i gallines piquen el terra humit i com no..., gossos i mes gossos guarden els seus territoris. M'ensenya casa seu a un lloc precios, una caseta baixa antiga i plena de referencies d'escalada. Unes banderetes d'oracio em saluden en el seu pati i tambe els gossos del seu vei, l'unic colombià que ha fet l'everest sense oxigen. Anem a esmorçar en una casa particular, on la familia es molt simpatica i el olor del seu menjador em recorda molt gratament a Cal Tonimas, la casa de la iaia Roser. A la casa tenen vaques per muñir i ademes el seu menjador te referencies antigues, fotos i diplomas de les seves filles, una gran nevera que es posa en marxa cada cinc minuts i aquella olor a vaques a pages, a tot el que vaig viure de petit quan el meu pare em portava en aquell paradis que es diu Cal Tonimas. El Jonathan ja te ganes d'ensenyarme la zona de parets i sortim rere la via del tren, aqui ens trobem els voltors petits, els "xulos" que els diuen aqui. La via del tren va en direccio a les parets i tambe el riu el voreja. De sobte, rere una corba començen a veure les roques, sostres i tambe vegetacio que hi arrela. Al principi vies curtes, despres es van fent mes altes les parets i les vies guanyen metratge amunt. El riu al costat baixa ben revingut, doncs ha plogut molt aquests dies, marronos i enfadat em recorda la meva Gavarresa. Ens parem sota uns sostres i unes fisures i em diu que la via es aqui, farem la mes llarga, d'uns 150 metres, quatre llargs i amb una dificultat de maxim 5e grau.
Al llarg del cami el Jona m'ha anat explicant tot, sobre les parets, sobre el riu, sobre Colombia..., es com un llibre obert, ho sap tot sobre paisatges, vegetacio i natura i es molt agrait escoltar-lo.I be.., surt amunt i aviat ja sento el xiulet que ha fet reunio, jo nervios i ansios, doncs fa mes de set mesos que no em posava els peus de gat i surto amunt com un gat, esgarrapant la paret i arrosegant els peus. Aviat pero ja comenca a fluir la sensacio, la roca es deixa tocar mes i acabo gaudint com un animal de la via. Algun sostre, alguna fisura que hem fa apretar les dents, el soroll de riu que brama amb força sota meu, la verdor que ens envolta, tot ajuda a que gaudeixi de nou de l'escalada classica. Arribem a dalt, ens donem la ma i em porta a passejar pels voltants. Tornem a les parets i fem una altre via mes curta i mes facil i ja tornem a Suesca. Estic desfet, desganat i amb molta sed, pero hem d'anar fins a la zona centrica del poble, a uns dos quilometres d'aqui. Es fa fosc mentre ens acostem al centre, alli busquem menjar, dinars tardans o sopars que vagin de d'hora, pero ell ja em diu que aqui no se sopa quasi. Trobem un home que ben botifarres travessades per un pal i amb una papa bullida. Despres d'aixo ens cruspim una pizza gegant, mirant el bola de drac Z a la televisio. Tornem a casa seva, amb quatre birres i amb ganes d'explicant-se coses, doncs els dos hem llegit molta literatura de muntanya i ens emociona el parlar de les mes grans bogeries que s'han fet a les alçades. La nit arriba i davant la televisio ens acabem la birra, les famoses telenovelas Colobianes van pasant, una rere l'altre i despres una altre......


Dimarts, 30 d'octubre, ja tornem a Bogota, pero abans hem anat a fer una via, una de curteta i bonica, el dia s'ha ennegrit i hem marxat acollonits de pluja, al final no ha plogut, em dinat a la casa de les olors i Bogota ja esta sota els meus peus. Ara anem a comprar menjar, doncs dema marxem a la Sierra del Cocuy, on ens esperen uns dies de muntanya, alli intentarem de fer la seva muntanya mes alta, el Ritak uwa Blanco, de 5330 metres, malauradament el pic Cristobal Colon que esta a tocar del Pacific i es el mes alt de Colombia no es pot atensar ningu, esta en ple camp d'operacions de la guerrilla i els paramilitars i els segrestos estan a l'ordre del dia , sobre tot d'extrangers dels quals pensan que podran treura molta "plata". A Cucuy hi anem amb el Simon, un company seu que tambe l'acompanyara als Himalayes el proper estiu. Be.., doncs fins d'aqui uns dies, cuideu-se molt, passe-ho be i que tingueu molts panellets i castanyes, doncs aqui a Colombia celebren el hallowen i d'aixo no en tenen.Feliç dia de tots Sants, per que al cap i a la fi..., tots som uns sants, jejejeje!


Us estima el Rusky,com ja ho sabeu, fins aviat. Salut i força!