Bachimala, crestejant amb la fada d'ulls blaus !!!

Fa un dissabte molt caloros, avui es Sant Joan i el sol ja fa hores que escalfa la terra.
Estem fent les motxilles, avui l'Elena i el Rusky anem als Pirineus occidentals, concretament al massis de Bachimala, on hi ha una aresta preciosa que passa per nou muntanyes de tres mil metres, una bonica grimpada plena de diferents dificultats, pero no molt compromesa, be, poder si, doncs no sabem com estara la roca en aquella zona dels Pirineus.


Sortim al migdia, just quan el sol esta escalfant mes intensament la àrida terra del Bages, agafem l'eix transversal i marxem direccio Lleida.
No hi ha transit i anem guanyant kilometres al trajecte, passem Tarrega, Balaguer .... la soleiada es important a tot el territori, el cel es ben serè, el dia serà llarg i tranquil.
Enfilem cap a l'Arago deixant enrere fruiters i canals d'aigua. El cami es de tons rossos, camps de conreu i petits monticuls ens porten fins a Benavarre, on ens desviem direcció Graus.
Una carretera esplendida ens porta fins a Graus, abans pero vorejem un panta del riu Essera, que encara conviu amb la lluita dels embassamanets que hi volen construir mes amunt.


Remuntem el bonic riu, per la carretera que transcorre paralela per la vesant est. Enfilem cap a San Juan de Plan, pensem que el millor cami per arribar-hi es anant fins a Seira, un poblet a 20 km de Benasc, i despres remuntar una carretera que ens hi portarà, en el moment final ens adonem de l'errada, ja massa tart.
Pujem direcció Barbaruens, l'ultim poble de la vall de l'Essera, nosaltres seguirem amunt anant a buscar un coll que ens durà a l'altre vesant. Al arribar al poble, despres de deu kilometres de carretereta, s'acaba l'asfalt. Sembla que s'acabi el camí, estem desconcertats, mirant el mapa que tenim de carreteras aqui hi tindria d'haver una carretera.


Veiem un fuster treballant en un garatge, el saludem i li preguntem com arribar a Plan, ell ens mira als ulls amb cara de pena, darrere el poble puja una pista de pedres, que despres de vint quilometres arriba a Plan, pero ens avisa que esta bastant malmesa, el millor, ens diu, es anar fins a Ainsa, i pujar direccio Bielsa.
I au, despres de la dura realitat, que es desfer uns trenta kilometres, anar a una altre vesant i pujar, tornem a somriure i menjem una mica. Arribem a Ainsa, creuem el poble i comencem a remuntar el riu Cinca, que encara es nolt jovenet en aquesta part.
Agafem una vall que marxa a mà dreta, San Juan de Plan es a catorze kilometres riu amunt. El cami es espectacular, ple de boscos i grans parets verticals, plenes de voltors i fisures magiques que la creuen.
Arribem a San Juan, pujem cap a Plan un altre petit poblet perdut en el paradís de la natura, envoltat de muntanyes i rius que les acompanyen, senzillament celestial. Anem direccio las granjas de Biados, i trobem una pista forestal on hi ha la indicació del refugi. Anem pujant riu amunt, aquest concretament es diu Cinqueta, i neix a les faldes del Bachimala. El riu baixa amb empenta, i la seva llera es plena de vegetació, arbres i plantes aprofiten el petit estiu en aquestes alçades, han tret molta fulla per alimentarse del pare Sol.
El cotxe esbufega i tira com pot, doncs els pujadors i els trencaigües estan presents a cada moment. El bosc ens amaga els cims que ens envolten, pero de sobte arribem a La Virgen, una planicie on s'ajunten dos rius, un que ve del Bachimala i l'altre del Posets, que apareix com un gegant a la nostra dreta.


Tota la seva cara nord, fosca i freda, s'alça com una muralla dels Déus. Nosaltres agafem un cami que marxa cap al refugi de Tabernès, a un kilometre d'aquí, deixem el Posets i ens endinsem direcció la vall del Bachimala.
Una grane esplanada plena d'herba ens rep, deixem el cotxe darrere el refugi, sembla un refugi lliure, no hi ha ningu per enlloc. Son les set i mitja de la tarda, fem la motxilla rapidament, doncs voldriem guanyar un xic d'alçada per que demà no sigui tant dura l'ascenció.
Agafem la tenda, menjar, sac i roba i sortim per un sender, direcció nord, remuntant el riu Cinqueta.


Mentre fem camí recordem la conversa que hem tingut amb dos excurcionistes que venien dels Culfreda, dos cims de tres mil metres que queden o l'oest, davant el massis de Bachimala.
Ens han dit que mes amunt hi ha una planicie molt maca vora el riu, i que alli comença la nostra pujada, el sender segueix al coll de la Pez.
Quan arribem al pla, veiem un gran pluviometre, estem salvats si cauen llamps, penso per dins.
Deixem les marques del PR que van al coll, i busquem les que hi ha indicades en la ressenya d'en Capdevila, el Pirineista mes foll que hi ha a les crestes afilades de mes de tres mil metres.
Trobem una marca pintada de color verd, mes amunt sembla que el terreny no serà pla, a mitja pujada, dins el bosc decidim tornar enrere, es millor posar la tenda a baix, demà la pleguem i sortim amunt.
Dormirem millor i podrem cuinar al foc. Ja comença a enfosquirse el cel quan acabem de muntar el campament, jo faig el foc mentre l'Elena acaba amb els sacs, agafem aigua del riuet que tenim a cinc metres, estem tant bé en aquest indret, el vent bufa amb força, peró es càlid i ens acaricia la carona.


Avui provarè de cuinar a la llosa, un estil que mai he intentat. He trobat una petita llosa de pissarra i la poso damunt del foc, al cap d'una estona el beicon comença espategar i deixar anar l'oli, ja es ben fosc al planell de Bachimala i la cuina esta en plè funcionament.
Arraulits i contents, assentats sobre l'herba gaudim del sopar, amb la mirada als astres, que ens fan la llum necesaria per sentir-nos bé.
No podem quedant-se gaire, pero costa molt marxar d'aquest foc, si esta tan bé, pero demà serà un dia llarg, i començera molt d'hora.
La tenda que portem es petitona, d'una persona i mitja, o sigui per l'Elena i el Rusky.
El só cosntant del riu que tenim al costat fa que en minuts ens adormim, fins demà bonica Elena, que tinguis bona nit.
El despertador sona de cop, son les cinc i quaranta cinc, fem unes miques de mandres, pero s'acaben ràpid, avui caminarem molt. Comencem a esmorzar, i al mateix temps desmuntem el campament i l'amaguem a la base d'uns pins negres que tenim just al costat, avui fara un dia molt bo segons les prediccions, segur que no plourà.


Sortim amb menjar i aigua, els piolets i crampons, bé, de crampons nomes en porta l'Elena, jo els vaig deixar ahir al cotxe, no hi veig molta neu per la zona.
Comencem a pujar pel mig d'un bosc vertical de pi negre, a la nostra dreta baixa amb força el riuet que passa pel campament. Hi ha uns quants salts d'aigua, doncs en poca distancia el riu perd molta alçada.
Son les set del mati, els ocells fa una estona que han començat a cantar com poseits, el dia sembla que vol trencar les penombres de la nit, i guanya la lluita, el sol ja il.lumina els cims i les carens que tenim darrere nostre.


Sortim de la zona boscosa i agafem alçada fins arribar a una gran vall que puja relaxadament fins un coll que encara no veiem. Ja es clar, seguim un sender no molt marcat, pero reforçat amb fites de pedres. creuem un riuet, al'esquerre s'alça una gran paret rocosa, amb alguna congesta de neu, es l'oest del Bachimala, un caos de diedres, fisures i xemeneies que continuament es van trencant.
A la nostra dreta una aresta herbada es converteix de sobte en una cresta rocosa, damunt seu apareixen una vintena de persones que la creuen.
El coll de la Senyal de Biados fa acte de presencia, el cami fa estona que puja amb mes ganes, estem apunt de sortir a l'altre vesant, fa una hora i mitja que caminem, ha estat magic fins ara, i de sobte el sol ens comença a acariciar la pell, ja tenim la seva llum dins nostre.
Amb aquest joc de llums i ombres arribem al collet, treiem l'aigua i fem una paradeta, les vistes son magnifiques, la vall que hem pujat es preciosa, i al seu voltant hi ha altres valls i muntanyes que dibuiexen un món d'alçades.


Una colla d'excurcionistes trenquen el silenci, passen davant nostre i es fiquen a l'ombra de la cara oest del Bachimala. Nosaltres sortim per una amplia carena que ens ha de portar a l'inci de l'aresta de Bachimala.
Pujem amb empenta, estem a 2600 msnm i aviat ho trobem, podem triar, anar pel sol o per l'ombra, a la nostra dreta un xic enrere hi ha l'enorme Massis del Posets, collons com impresiona, sembla una muntanya dels Alps, amb arestes i desnivells gegants.


Es un regal poder gaudir de tanta bellesa, i mes amunt ens espera una sorpresa, un brams criden la nostra atenció mes amunt, son un ramat de cabres, no son salvatges, pero estan quasi a tres mil metres d'alçada pasturant, per protegirse van totes juntes, doncs no hi ha pastor.


Quan arribem a la seva alçada nhi ha algunes de curioses que se'ns acosten, pero aviat marxen, es com un miratge veure aquest ramat tant amunt, solitari, orfe de pastor, gaudint de la llibertat dels cims.
Mes amunt hi ha dues persones, i darrere nostre dues mes, arribem en una zona bastant afilada, l'Elena es posa el casc i comencem a crestejar per blocs sobreposats, passem una petita agulla i arribem als peus d'un mur inclinat de granet.


Ara comença la cresta, comença el camí entre cel i terra, vinga tots amunt.
El mur es plè de fisures i repises i anem guanyant alçada rapid, busquem el camí menys complicat, anem sense cordino ni altres peces d'escalada.
Pujem per petites xemeneies que ens deixen damunt una aresta un xic mes ample.
Estem gaudint molt de l'entorn, el Posets i ara el massis del Perdiguero ens acompanyen en el viatje.


A l'altre banda el Mont Perdut comença ferse visible, i altres massissos tambe apareixen per acompanyar-nos i donar-nos força. L'Elena va molt còmoda, atenta i segura va creuant els obstacles que ens ofeirex la grimpada.
Arribem a una petita trevessa de cavall que precedeix el cim del Sabre, el primer tres mil del dia, abans pero hem de remuntar l'aresta final, trencada i perillosa. Trobem el pas i arribem al cim, ens abraçem, i gaudim uns moments de la pau del lloc.
Davant nostre, direcció al Bachimala, apreix una fineta espina de peix, es el tram que hem de fer fins arribar al gegant del massis.
Sortim decidits, aquest tram demana tambe molta atenció, tot i aixi no es complicat, i despres d'alguns resalts i grimpades arribem al llom final.
Pujem junts al Bachimala, de 3174 msnm, em sembla, el mes alt de la travessa, de nou que nhi ha en portem dos.


Estem bastant cansats, doncs no hem parat molt, pero al cim conversem amb una colla de Balaguer que han fet una bonica ascenció per la via normal. Riem i ens tirem fotos, pero tambe gaudim de l'entorn, ara si, tots els masissos altius del pirineu occidental es veuen, Vinhamala, Mont Perdut, Suelza, Culfredas, Posets, Eristes, Perdiguero, Aneto, Maladeta, Ballivierna ..... impresionant, mai havia tingut unes vistes tant privilegiades dels Pirineus mes altius.
Estem just al mig de tant magic món, abrigats de natura salvatge.


Menjem i bebem aigua, que ja es escassa i ens plantagem seguir la cresta, algu del cim diu que hi ha passos complicats per desgrimpar el Bachimala. L' Elena esta un xic cansada, pero encar te corda per estona, i decidm anar aveure que hi ha sota el cim.


Uns nois que tambe la volen fer ens aniran mirant desde el cim, i deicidiran despres. Realment es una baixada exposada, pero amb atenció i seguretat es poden anar perdent metres, ara per aqui, ara per alla, fins que tornem al fil de l'aresta, molt descompost i traidor ens porta fins una bretxa.
Ja hem passat el mes complicat, o sigui que seguim endavant, anem jugant amb l'aresta, buscant el millor pas, hi ha neu enganxada a les dues vesants, pero aviat s'anirà desfent, sobretot la de la cara est.


Fa un sol molt calent, el dia es blau i serè, quan me'l miro sento la seva resposta, "aneu seguint nois, que teniu tot el dia". Es molt bonic veure progresar l'Elena per aquests tallats de roca, petitona i menuda com es, llegeix el camí a seguir i s'enfronta amb els reptes que la muntanya ens coloca.
Ja estem davant un petit mur que veiem desde el cim, el travessen diferentes fisures que el fan molt accesible, vivim moments de plenitud amb la pedra, que s'enganxa a les nostres mans i ens esperona a seguir. Arribem a la Punta Ledormour, i veiem que l'aresta va seguint en direcció nord.


El cami es veu bastant constant, no sembla amagar cap bretxa ni forat traidor. Seguim endavant, desgrimpant una zona de blocs per la vesant est, que amaga uns racons magics. Hi ha una petita congesta trencada sota el cim del Petit Bachimala. Abans pero arribem al Pic de l'Ibon, el quart tre mil del dia. L'Elena comença a estar cansadeta, pero hem de seguir fins al cim de l'Abeille, on hi ha un coll per abandonar.


Ens falten tres cims per arribar al collet, costa tenir els anims altius, intento donar energia a l'Elena, fa moltes hores que caminem, o mes ben dit, grimpem per les muntanyes. Per acabar d'arreglar-ho ens queda poquissima aigua, ens creuem amb uns bascos, ens saludem i compartim algunes paraules, ens dieun que fa estona que volten també, els entenem, i com essers solitaris, ens separem de nou, cadascu trenant el seu destí.
Arribem al cim del Petit Bachimala, una fortissima abraçada per l'Elena, se la mereix, esta completant una aresta molt llarga i dura.


Sortim sense quedar-nos gaire estona al cim, de nou blocs i mes blocs, rius i llacs ens van saludant a diferentes vesants. Una mirada a la dreta, massis de Perdiguero, Cabrioles, Lezat, Quayrat, Jean Arloud .....espcectacular.
Creuem una zona un xic mes complicada, pero aviat arribem al cim de Marcos Feliu, una punta que amaga parets de doscents metres de roca que sembla bastant bona, a primera vista. Menjem i apurem els ultims glops d'aigua, estem propers al cim de l'Abeille, la setena muntanya de tres mil metres del dia, es la mes llunyana, la mes internada dins el teritori frances, despres la cresta torna en direcció sudoest.


Passem una zona bastant trencada, hem de desgrimpar cap a la cara nordest, amb molt de compte, ara ja estem cansats, pero no podem deixar d'estar atents.
L'Elena va donant simptomes de voler acabar, ja mha comentat que aquest es l'ultim, jo li he dit que si vol baixarem per la coma que porta als estanys de Bachimala, sota la cara nordoest.
Aquestes ultimes travesses son exposades, les solucionem amb encert i arribem a un cim ben extrany, el del Pic de l'Abeille, un cim esfondrat del mig i separat en dos, quan hi aneu ja m'entendreu.


Un gran llac i pobles francesos ens saluden, la planicie de França tambe s'ilumina sota la calitxa que hi ha. Ara s'obren noves vistes, altres valls del territori gal apareixen al nostre destí.
Ens assentem al seu cim, son les quatre de la tarda i portem nou hores d'activitat, l Elena ja esta contenta per avui, s'ha traslladat per primer cop a cavall d'una bonica aresta del Pirineu Aragonès i ho ha disfrutat molt, pero ara ja tenim les cames molt carregades.
L'aresta segueix cap als Pics de la Pez, va en direcció oest, cap al coll de la Pez, que es al final de la vall on hem acampat.


Li comento si veu clar el descens, doncs a mi m'agradaria fer els dos cims que falten, i despres baixaria cap als Ibons de Bachimala, on ella aniria desfent el seu camí.
M'empipa deixar-la sola, i al final decidim separar-nos fisicament, dic fisicament per que desde l'aresta que haig de creuar tinc total visibilitat cap on l'Elena anira desfent el camí cap als Ibons. Ens fem una forta abraçada i marxem en direccions diferents, ella baixant per una zona de blocs i congestes de neu, i jo cap a la bonica i afilada aresta de la Pez.
Nomes començar ja m'adono que no sera gens facil, hi ha bastantes bretxas, i la cara nord es molt descomposta, tot i estar cansat, tinc tots els sentits desperts, atents.
Començo a cavall de l'aresta, pero aviat em fa desgrimpar un tram per la cara sud, amb compte faig una travessa exposada i torno al fil de roca.


Es el tram mes complicat del dia, busco el tras a seguir, es perdedor, molts cops haig de recular i buscar una desgrimpada menys exposada, doncs em trobo un parell de grans bretxas. Em sento flotar, la ment no funciona, tant sols l'instint i la força s'ajuden per seguir endavant.
Busco l'Elena, deseguida la trobo apunt de creuar una congesta de neu. Ens fem un crit, sembla que estem molt aprop, pero es que aqui les distancies no conten, el que conten son les sensacións.
La cara nord cau inclinada, petits corredors que engoleixen la pedra que dia a dia va relliscant de la paret, uns petits esperons rocosos tambe es perden per la paret. Al fons prats de pastura i un riuet i donen el color de la vida, uns mil metres mes avall.
A l'esquerre m'acompanya tota l'aresta que hem fet desde el cim del Bachimala, es veu molt bonica, tota bastant regular, sense moltes agulles, i la seva cara nord cau fins als llacs, grans tarteres de blocs es barregen amb pales de neu que s'amaguen del càlid estiu que s'acosta.
Les dificultats disminueixen, despres de creuar un resalt per un petita xemeneia ja veig el primer cim, que esta a poca distancia del segon. Diria que mirant el cim desde el Bachimala, el seu perfil seria el de la boca d'un peix, dos monticuls nomes separats per un coll petit i marcat.
Arribo al primer, feliç com un gingol, busco l'Elena, la trobo ja mes avall, creuant una gran pala de neu, la crido, em sent, i en la distancia es perden els nostres clams d'alegria.
En un moment em planto al segon cim, el novè tres mil d'avui, aqui s'acaba l'alçada, vull tronar a baixar a les valls, on l'aigua corre alegrement i els arbres creixen i acoloreixen la mare Terra. Abans de baixar agraeixo a la Mare Terra el dia que m'ha regalat, i les arestes que amaga dins el seu cor, son tant boniques que hom quan les recorre sent el bateg en el mes profund.
El cel es ben serè encara, i desgrimpo fent petits salts, hi ha un coll ben marcat, i desde alli perdo alçada rapidament per un corredor en forma d'embut.
Primer sobre terreny de roca, amb concentració, baixo corrents, despres trobo una gran pala de neu que baixa fins molt avall, es un xic inclinada pero amb el piolet estare sagur.
I aixi ho faig, em foto sobre la pendent de neu, i avall, amb un estil caracteristic pero bastant rapid, perdo alçada, faig algun gir per disminuir la velocitat, li agafo confiança i arribo feliç on s'acaba la neu, ja per tartera arribo molt avall, i aconsegueixo aigua, tenia molta sed, moltissim. Bec com un desesperat d'un rierolet que ve d'una congesta de neu, que bona la trobo, la necesitava.


L'Elena ja s'acosta, fa una estona hem tingut una conversa a crits enmig de la pau de l'entorn, i per aixo ens hem entès. Ara ens acostem de nou, ens abraçem i somriem. La veig cansadeta, pero es que portem onze hores de caminada per les arestes. Seguim baixant vorejan un parell de llacs, el de Bachimala encara te una part de gel, pero aviat el calor la desferà.
Parem un moment per menjar i posar els peus dins el riu, estem en un balco dels Pirineus, davant nostre cau el desnivell en picat, al fons hi tenim altres muntanyes que semblen mes properes del que son.
Quin lloc mes magic, l'aigua segueix el camí, preparant-se per perdre uns siscents metres de desnivell, en molt p`poca distancia, espectacular.


Fem una ultima ullada al paradis de l'alta muntanya, i ens perdem seguint un cami marcat amb fites. Sortim en direcció sudoest, perden alçada molt poc, i vorejan per sota els esperons rocosos que pujen al Bachimala. El camí es molt bonic, i com tot el dia, tambe ara anem fent una travessa que ens mostra diferents cares de les muntanyes.
Per fi reconeixem la plana on tenim el campament, pero de sobte perdem les fites, i el descens acaba per fora pistes, per sobre els ginebrons, resalts de roca, herba, pins .......
Arribem al camí que haviem fet el matí, i sortim pitant cap avall, amb ganes de descansar.
El sender es bastant dret i hem de seguir alerta, pero aviat arribem al pla.
Despres de pensar -ho una estona decicidim quedarnos a pasar la nit al mateix lloc, el problema es que no tenim menjar, pero el resolc ràpid.


- ja vaig jo al cotxe i porto el menjar, Elena, tu monta la tenda, bonica.
I ja em veig continuant el camí, que resulta ser molt curt, en vint minuts arribo a Tabernes, al pujar tardo un xic mes, doncs he vist un isard que feia escalada en unes parets vora el riu, boniques besties que van ser creades per viure en aquests santuaris.
L'Elena ja ho te tot montat, faig el foc i fem el sopar. es arros amb verdures, fet a la llosa un altre cop.
Endrapem el sopar i aviat el cansament ens fa deicir ràpid, cap al sac, a somiar amb els angelets, a descansar, doncs ens ho mereixem.
Salut i bona nit, salut i força per seguir somiant !!!!!!!!