Emocions solitaries a l'est del Illampu. I

Be, intentare resumir, els 12 dies que he estat fent l'animal per la zona nord de la Cordillera Real, espero ser prou clar i que em pogueu entendre, van ser dotze dies bastant intensos, tan en allo bo com en allo dolent, he viscut situacions molt extranyes i extremes, pero sabia que tenia que tirar endavant, doncs el desti ho va volguer aixi.

19 juny, estic a La Paz i acabo de fer unes compres de menjar pel mati i vaig a buscar el bus cap a Sorata, prop del Cementerio surten les flotes que van a la ciutat i alli, en un d'aquests busos que semblen dracs xinesos m'embarco cap allo desconegut, intento trucar el Dani (l’amic del Pere Vilarasau) per que em digui on els va deixar, pero no contesta. Pujo al bus, som pocs, hi ha una gringa tambe, pero no em diu res. A mesura que sortim de la ciutat el bus s'omple, hi a dalt el Alto acabem plens fins als collons, al meu costat s'assenta una mamita molt simpatica, pobreta te un quiste sota l'orella del tamany d'un ou, pero en cap moment se'n resenteix. Passen quatre hores de Cordillera Real, la seva vista oest ens va seguint fins arribar on li donem la volta i començem una baixada ben boja cap a Sorata, de 4.100 a 2.700 metres, valls mes fertils treuen el cap, camps de conrreu, verdor i arbres, ja soc a la ciutat, no gaire bonica pero l’ encant es el que l'envolta. A Sorata em faig amic de la noia del bus, Irlandesa i junts anem a un residencial i mes tard a dinar. Busco desesperat transport cap a Cocoyo, un poble miner a quatre hores d'aqui, on nomes s'arriba amb camionetes 4x4, a les agencies els preus son exagerats, 400, 250 bolivianos,”no señores, yo quiero ir con la movilidad que lleva a la gente del pueblo" els dic i al final hi ha un llest que em diu,"mañana te voy a encontrar una por 50 o 60 bolivianos”, i la meva por desapareix, ja tinc transport gairebe segur, ara espero tenir sort a Cocoyo, saber dels companys i que em portin on son ells, en el poble els hauran portejat el material d’escalada segur.El dia a Sorata passa tranquil, passego, compro fruita, verdura i pa, despres a l'habitacio llegeixo i em fumo un fly, mentres pujo al sete cel.

20 Juny, em llevo d’hora, sobre les 7, a fora es senten els crits dels nois dels transports que busquen gent per anar a La Paz,"ya sale, ya sale a la Paz” i sempre tarda una hora mes, son genials.... El dia es fresquet fins que el sol no arriba a la plaça central, em trobo amb el contacte, “tranquilo amigo”, em diu, “ahora te busco la mobilidad!!! “Sota el sol, escric quatre ratlles, pero de sobte em ve a buscar, “ya lo tengo, ven que ya se va”. Com no, abans de marxar el xofer va anar a almorzar, van carregar de bombones de gas la camioneta, una Toyota vella, amb una caixa enorme on omplen de menjar i altres necesitats pel poble, doncs alla, a Cocoyo, no hi ha res, nomes llames, miner d'or i una comunitat Aimara molt forta de caracter. Marxem, cami i cami de carro, puja fent zigizagues, despres baixa en una altre vall, per tornar a pujar, colls a 4.300 metres, mines perdudes, animals pastant, un cel blau intens, uns colors de roca que mostren unes muntanyes riques en minerals i jo, be… jo assentat sobre dos sacs de taronges, amb quatre nens del poble que no paren de riure, riuen de mi i amb mi, el molt cabrons parlen aimara i despres no els entenc, pero els seus ulls els delaten. Passem la comunitat d'Ancohuma, un coll mes i ja baixem a Cocoyo, on una boira espesa i densa entra dels Yungas per donarme la benvinguda, fa fred, em sento sol, molt sol i perdut, no se on soc, nomes se el nom del poble i el nom de dos cims, on haurien d'estar ells. Baixem un cami destrossat per l'aigua de l'epoca de plujes i en una gran pampa (esplanada o similar) que fa la vall, jeu fred i solitari el poble comunitat de Cocoyo, el cotxe pita al arribar i una desena de nens curiosos venen a veure que passa, un riu glacial baixa boig i parteix en dos el poblat, mamites assentades, netegant roba o simplement badant, els homes no hi son, on seran....... Ajudo a descarregar la camioneta i em diuen,"Gringo,la tienda en el campo", i jo cap al camp de futbol a montar la tenda, en el poble hi ha quatre botigues, cap allotjament,i encara menys cap estranger, estic solet, encara no se on i no se on haig d'anar, la cosa promet. Despres de montar la tenda, uns nens em fan jugar a futbol (no els costa gaire convencem jejeje), la boira entra per on es perd la vall, hi ha moments en que no es veu a cent metres i de sobte s'obre, fa un gran sol i es torna a tapar i quan es tapa el fred es considerable. Jo al camp corrents i mig afegat per l'alçada, pero amb bones sensacions.

Arriben nois mes grans, com a tot arreu, fan marxar als petits, a mi em diuen que no,"quedate de arquero, gringo", molt be.., doncs de porter. Fem un partit, doncs som uns vint i guanyem 4-0, no tenen ous de ferme cap gol, inclus em demanen que men deixi fer algun,jejejeje, aquests no havien vist el millor porter de la comarca del Bages i del Lluçanes!!!!

La foscor anuncia el pas de les hores, acabo el partit i busco informacio i algu que em puji dema el pes cap amunt, gracies a fer de porter, tots em volen ajudar, em presenten a Don Mario, pastor de llames, ell em diu que cap gringo ha pujat aquests dies, que ell ho sabria, jo encaparrat que si, pero ja comenco a flipar, aiaiai…, on t'estas ficant Raulet? jejejeje!!!

Per sort un dels nois s'ofereix a portarme la carrega fins a Laguna Negra, que es un dels noms que se tambe, la cosa va be, tinc ganes de pujar amunt ja. Passo el vespre a la tenda, aviat em poso a dormir, solet al estadi del Cocoyo CF., soroll d'aigua, doncs el riu esta a cinc metres i d'algun gos tafaner em transporten al son mes profund, amb el Bruno hem quedat a les sis del mati, molt d’hora. 21 juny,em llevo neguitos, collons quina hora es ja comenca a ser clar, son ja quasi les set i en Bruno, merda!!!! La boira es intensa, el fred extrem, pels carrerons del poble no hi ha gaire moviment, per sort trobo un noi, ell va a buscar el Bruno, que despres baixa,i sense dir res (coses bolivianes) em presenta el seu cosi, “el te llevara”, i aixi van les coses aquí, tot canvia, res es el que et penses.......

Marxem quan la glaçada a la Pampà comenca a fondre's, el cosi es diu Ramiro i te 16 anys, mai a fet de portejador, ja m’ho trobare. Pujem per una vall, al final de la Pampa a l'esquerre i uns pics de roca, altius i amenaçadors em saluden. Baixa un riu esverat, glacial i el voregem mentre anem pujant. Parem doncs ell pateix cada cop mes, fins que al final jo ja em poso al davant i ell va seguint. Arribem en una petita planicie, on el riu es calma un xic, el travesso amunt, ja es veuen les dents de les glaceres, m'excita, penso que per aqui tenen que estar aquell parell. Parets de roca, mixt, a dalt l'Illampu, es un paradis pel Pere, jejeje. Passem aquesta planicie i arribem a Challapampa, una plana mes gran on l’herba alimenta les llames i on el riu es bifurca en dos. Alla el Ramiro em diu, “hasta aqui, tengo que irme, ademas pesa mucho y no estoy acostumbrado a este peso”, collons es clar que no, pero noi, haviem dit mes amunt, “no,lo siento,tengo que irme, si no llegare de noche y tengo campeonato”, com de noche, si son les onze del mati, pero no el puc convencer, li pago amb desgana i el veig allunyar-se, de sobte estic sol, no se on, no se on son els amics, no se com pujare jo tot el pes, em poso un xic nervios, pero un cigarret calma els nervis i em fa pensar millor. De cop ja em veus pujant primer una motxilla, sender amunt, deixar-la i baixar a buscar l'altre, aixo ho faig quatre cops, per travessar el riu tinc problemes i aixo agreuga els anims, pero fort de ment arribo vora un llac sec, sota Laguna Negra i alla decideixo montar campament, dema buscare aquell parell i despres ja ho portare tot (pensant que el Pere i el Dante eren alli) al seu camp. Monto la tenda, una boira grisa i freda penetra per tot arreu i la soletat es fa mes present, unes cascades properes em fan companyia, si no no sentiria res. Provo el fogonet, collons, no va, el desmonto, el monto, pero no va!!!! merda i ara que?, no podre menjar calent, collons, que passa tot esta contra mi o que???? Menjo un xic mentre passa la tarda, omplo d'aigua les camtinplores i gaudeixo d'un lloc imaginari, nomes veig petges de llames, cagades de llames i olor a llames, tot lo altre es natura encara mes salvatge. Faig una fita, propera al camp, per la Pachamama i com per art de magia el fogonet,que he posat al vent interior de la tenda, funciona, collons,visca!!, ja comenca a canviar tot, menjo espaguettis, mentre encenc una foguera de fanals per escalfar-me, la foscor i la nit freda entren per la vall, jo ja estic dins el sac, pensant, pensant, pensant.... Dema cap on, per on, on soc?????????

22 de juny, em llevo amb el dia, fora fa fred, la tenda esta un xic glacada i a dalt els cims rocallosos el sol dona l’impresio d'encendre les parets, una llet calentona amb galetes i ja preparo mentalment una ruta. Surto amunt vora les vuit, el sol encara no ha arribat a la tenda, pero proper, aviat escalfa la meva curtida pell, amunt i amunt, pujo per una vall bastant dreta, el riu glacial baixa boig, parets llisses eviten el pas de tot esser viu, pero per un costat, grimpant, una anima en pena puja bufant, bufant i bufant arribo on es veu la morrena glacial, un planell verd, aqui estarien, pero no hi son. Decideixo travessar de costat i anar a buscar un collet que porta a l'altre vall, el cami, be…, no hi ha cami, son senders de llames, que arriben fins quasi la glacera, collons de besties. El sol ja escalfa fort, em trec roba, la vista comença a ser amplia, nous cims apareixen, parets de neu i gel, granit a tutiplen, uauauaua!!, els meus ulls ja no saben on ni que mirar.

Travesso el collet, trobo traçes de botes, una esperança s'obre, comenco a remuntar, davant meu reconec la est del Illampu, el Pico Norte i em meravella la seva amplia glacera, que porta a pilars, esperons i glaceres penjades, tot vertical, cents i cents de metres i jo sol cridant: Pere, Dante!!!!!!, pero res, ningu enlloc. Pujo i arribo als peus de la glacera, una aresta rocallosa semblant a una cresta Pirenaica em crida l'atencio, que collons d'alli ho veure millor, o potser em veuen ells. Per la dreta d'una canal començo a grimpar, inclus a escalar, pero es que es genial, el solet, el paisatge, la roca, tot em fa estar be i poc a poc arribo al fil de la cresta i d'alli al cim mes proper on les vistes del massis Illampu-Ancohuma es fan gegants, jo petito al mig de tanta grandiositat em dedico a callar i observar, a pensar, a somiar en tot aquets regal que m’han deixat. Passo estona a dalt, assentat, entre blocs, doncs sembla ben be una cresta del meu Pirineu, del nostre Pirineu.

Baixo amb cautela, pero decebut, ni rastre de la tenda taronja, ni dels amics, amb un bri d'esperança baixo per aquesta vall, cridant els noms, pero res, el meu cos i la ment comencen a assimilar el que passara i trist per una cosa, pero feliç per altres baixo, vorejant el riu que cau de la glacera est del Illampu. Trobo alguna biscatxa que mes tranquila es deixa fer alguna fotos, revolto unes parets llises i brutes de molses i liquens, la boira de la tarda s’ha avançat i entra ja al migdia, quan ja arribava a la confluencia de rius, a prop del meu campament, quedo totalment cec, no es veu res, pero se sent tot i els rius em porten al bon cami, em trobo el germa del Bruno i un fill seu, han vingut a buscar un ramat de llames, dema les mataran per menjar, em saluda i em diu el que ja m’havia dit la gent del poble: "no hay nadie por aquí, solo llamas".

Em despedeixo d'ells i vaig a la tenda, alli tot esta tranquil, menjo un xic i revolto un turo de roca que hi ha darrere, grimpo pels blocs, per petits corredors, m'encanta, jugo amb la natura com un infant, descobreixo i somric sol. Al baixar del turo em trobo un ramat de llamas, totes sorpreses seguim el meu cami. Es la nit de Sant Joan i avui despres d'un sopar fort, faig el foc vora la tenda, canto i ballo sol al voltant de la foguera, soc feliç i penso en tots els amics, tots estan aqui amb mi.

23 de juny, dia de porteig i ascens a mes alçada, decideixo pujar a Laguna Negra, tot i saber que ells segur que no hi son, m'arrisco, i si no a descobrir i coneixer, que per aixo he nascut. Deixo un xic de roba i menjar i a les deu del mati, quan el sol m’ha escalfat i ha assecat la tenda, comenco un dur ascens, potser amb uns 25 quilos de pes a l’esquena, comenco a pujar turons i turons, suo i em canso sovint, paro, pero no descanso gaire, haig de pujar, haig de pujar..... Vorejo la Laguna Negras i sense voler m'introdueixo en una gran Pampa, gegant, plena de petits llacs de tots colors, on l'aigua corre subterranea i tambe per la superficie, on un gran circ de cims i glaceres m'envolta, colors i mes colors, crestes de roca, arestes de gel que cauen al buit, corredors mixtes, cims i mes cims, em poso content, he descobert un petit paradis, sera casa meva uns dies. A la Pampa gegant hi ha un Ganso Andino, pobret…, em van dir que quan estaven sols es morien, que sempre estaven en parella. Tambe algun anec i ocells mes xics, n'hi ha un de curios que s'acosta a mi quan comenco a muntar el camp, el nombro Guillermo, crec que es el meu angel de la guarda.

Sol, al bell mig de tot aixo, em falten hores per mourem. Ja amb el camp montat, veig un cim rere meu, amb glacera, pero que es veu factible per una persona sola, sense corda,i sense saber on va. Menjo un xic i preparo un porteig de material cap a la glacera, dema al mati vull fer el cim i aixi anire mes be de pes, piolet, grampons, casc, paraneus i les camares, pujen amb mi. A mesura que vaig guanyant alçada la vista del circ es fa completa. Reconec el Illampu i l'Ancohuma, son els guardians, son els mes alts, pero al seu voltant infinitat de gel i roca enllaça metres i mes metres de vida salvatge i res, ningu enlloc. Pujo i pujo, cansat filmo i fotografio tot el que veig, no me'n se a venir, arribo al principi de la glacera, ha retrocedit molt, moltissim, se li veu, un petit llac la fa morir. Pujo pel costat i en uns blocs, amagat de posibles allaus deixo el material, amunt molt proper es veu el cim, les ganes m’hi farien pujar ara, pero no puc. Assentat, pensatiu, desorientat (doncs no tinc mapa ni res) em quedo mirant el voltant, sense dir-me res, sense voler res ,nomes estic aqui, on tinc que estar, on sentire la crida de la natura. Baixo per una morrena, rapad i poc despres per uns petits prats humits, paro quan vull, bec aigua, analitzo els cims, les valls, busco una taca taronja, pero res, no hi son Raul, no hi son!!. Arribo a la tenda, son les cuatre, encara fa sol i la boira no ha arribat, aprofito en unes petites parets per fer bulder amb els gats, cansat, descanso al seu capdamunt i la mirada es perd lluny, mes enlla de la Pampa gegant..... En Guillermo em mira mentre escric arrepenjat als rocs, les herbes de la pampa son grogues, el fred de l’hivern les fa morir sense compasio, els colors als cims canvien de tonalitat i com no, arriba la boira freda i amenaçant, em fa posar el plomes. Ja dins la tenda, preparo el sopar, menjo i el silenci amb un cigarret em fa divagar, metres i metres amunt, fora de mi, observant-me en tot aquest mon tant bonic que m'envolta. Aquella nit em costa dormir, com totes, estirat mig cos fora la tenda, parlo amb la lluna, que dia a dia es va fent mes gran, -que en som de privilegiats,i no ho sabem

Emocions solitaries a l'est del Illampu. II

24 de juny, collons, havia posat el despertador a les cic i quart, quina hora es? vaig pensant mentre es fosc, pero m'adormo i quan em desvetllo la claror ja es fa present en la lona de la tenda, merdaaaaaaa!!! No l’he sentit, corrent i volant em vesteixo, entre mitjo i mitjo prenc una galeta, m'enduc mandarines i aigua, xocolatines i algun fruit sec, amunt nen.


Surto de la tenda disparat com una molla, el dia ja esta a punt de trencar els colors foscos de la nit, de lo nervios que estic ni sento el fred, em miro la muntanya, aqui vinc, espero trobarte be. Pujo, amb la vista faig el cami, doncs no hi ha res, pel dret, be.., ja em coneixeu, pujo tarteres, la morrena i just vora el material em venen aquelles ganes tant cruels de cagar pel mati, aaau doncs rere el bloc aquest.


Em giro, les muntanyes que ahir em van fer somiar, avui s’han llevat mes maques que mai, com maquillades per mi, els ho agraeixo, menjo un xic i segueixo fins a l'entrada de la glacera (on crec que puc entrar). Em poso els grampons, nervios i espitos, doncs entro en una glacera desconeguda, pero l'instint em dona molt bones vibracions. L'entro dos-cents metres amunt d'on comenca, els nervis es relaxen i ja sobre el dur gel, pas rere pas, vaig desentratllant un petit laberint glacial que em fa pujar poc a poc al cim. Em canso sovint, el pas que tinc es massa rapid, les ombres amb el sol creen dibuixos magics, paro i em giro, un mar de cims em saluda a l'altre banda, son les forçes que necesito. La glacera es fa un xic mes dreta, pero la gaudeixo, vorego un parell d'esquerdes amenaçants i ja estic vora la cresta cimera, doncs el cim acaba en roca. Grimpo i vorejo per la dreta la cresta, blocs gegants de granit i algun tram de neu, precedeixen la meva arribada al cim, ja hi soc, es massa!!. La vista,que us puc dir, es grandiosa, el que un sent, despres de fer aixo, veure tant i tant i estar sol, sense compartir-ho amb ningu, es massa, un parla sol, riu sol, s'emociona sol.....i com no, al no tenir mapa ni saber el nom del cim, el batejo imaginariament, aquesta sera la Punta Gavarresa, en referencia al gran riu nascut a Alpens. Els metres..? doncs no els se, pero imagino uns 5.500 metres.


Bec i menjo, poc ja em coneixeu i de seguida li busco una continuacio, es d’hora, i vull coneixer mes avui, al sud, marxa una cresta de granit, blocs i blocs, com en dominó, baixa i es perd en una glacera que porta en un altre cim, s’ha de provar…, jejejeje. Abans em trec els ferros,i gaudeixo de la vista al sud, on veig inclus l'Illimani, i mes lluny La Paz. La cresta es delicada, a vegades per la dreta, a vegades per l'esquerra, desgrimpar, vorejar, saltar i jo com foll, gaudint de cada pas, de tot, estic atent, tant atent que soc energia pura. En l'ultim tram haig de baixar per un corredoret, ferros en mans i peus i avall, merda!!, em sorpren un ressalt de roca, dos metres de tall fins a la glacera. Em giro, els grampons grinyolen com bojos en la pedra, s'agafen i un pas mes i el gel em soste. Aquesta glacera tambe es bonica, salvatge, desconeguda, pero em dona bones vibracions i m’hi llenço, baixo fins a un collet i despres de vorejar unes esquerdes gegants comenco un ascens per l'esquerre que puja fins al cim. La glacera marca be les esquerdes i aixo em facilita l'ascens, el cami em sembla magic, paro i bufo, em giro i contenplo, es un ball de nit i m’ha tocat ballar sol amb la mes maca. Pas a pas m'acosto a la cresta cimera, tambe es pelada, roca, bloc descompost i deixo els ferros al gel, per traçar la linea que em pujara. Aquesta es mes dura, exposada, pero poc a poc desxifro l'entrallat, i em sorpren al cim una fita de pedres. S'obre mes vista, mes vista al sud, Chachacomani, Huayna Potosi, Chaeroko..... tot de cims, la Cordillera Real, nens!!.


Bec el que em queda d'aigua, sempre amb poca Raulet…. Reposo el cos i la ment dels darrerds esdeveniments i desde el cim traço un cami imaginari, haig de sortir de la glacera, hi haig de sortir per aquesta, passo de anar a la Punta Gavarresa, (a per cert, aquest cim el rebatejo com a Punta Relat), com els rius, aquest dos cims estan lligats per cresta i glacera i al final es tornen un. Els nuvols que entren per la selva, avui van mes rapids del compte i s'acosten ja als cims, i em posen alerta. Atent surto del cim, em calço els ferros i baixo feliç i somiador de la glacera, m'encanta la sensacio que sento, la grandiositat del tot, em sento tant be al haver vingut, no se com expresarme....

El gel sota els peus ja s’ha desfet un xic, pero la seguretat es maxima, travesso la zona plana de la glacera, els dos cims em soriuen altius, un a cada costat. Travesso una esquera amb compte, si pogues baixaria per aqui.....uiiiiiiiii, quin tall, merda!!, no es pot. Decideixo seguir baixant la glacera, mes avall esquerdes enormes em regalen formes i colors que la camara no pot deixar passar, davant tots els cims del circ miren la meva progresio, i jo…, jo a la meva, mirant sota els peus, que res fagi soroll. Per sortir l'ultim tram haig de desgrimpar rimaies, esquerdes, tot i aixi tot tapat, tot bastant segur, ja em van dir que aquest any ha nevat mes a Bolivia del normal i les glaceres estan mes plenes. Surto de la glacera, exhaust, mentalment desfet, fisicament cardat, buff.., quin descans al tocar de nou roca, no molt ferma, pero roca. Em trec roba, menjo i comenco un boig descens, ara per aqui, ara per alla, al fons un llac blau i la Pampa gegant m'orienten, ja es casa meva aquest lloc. El tram final trobo petjas de llama, torrents amagats entre la vegetacio, bec com boig, estava asedegat i segueixo baixant, parant cada moment, gaudint de la vida, de tot, de tots.


Un rapinyaire escandalos em fa sentir el seu descontent al passar per alli, esta a les parets de roca, potser i te el niu. Jo per arribar al meu niu, haig de vorejar la pampa, per la dreta i aviat ja estic estirat, descalç i intentant pair el viscut avui. Avui es dia de rentar-se, jejeje, decideixo rentar un parell de mitjons i la meva cara i cabellera. Collons l'aigua!!, que freda, es que a mes es grisa la molt cabrona, pero que be que si esta un xic net, tot i aixi no hi guanyo gaire. Menjo un xic i poso a eixugar els mitjons, els nuvols tapen el sol, la pampa esta freda, pero al obrir-se els nuvols, la vida torna a revifar i jo tambe, tambe els ocells cantem contents. Per pair el menjar decideixo anar a voltar, baixo i travesso un llac, grimpo, salto de bloc en bloc, anire fins a Laguna Negra em dic, pero els nuvols i la boira deixen anar uns flocs de neu, merda!!, tinc la tenda oberta, el sac a fora, roba estesa, collons..... pero no corro, torno per una altre banda, com anestesiat pel paisatge, no m'importa si neva, no m'importa res, nomes sentir el que sento, la natura tant propera.

Arribo a la tenda i res…, quatre flocs, fare pasta ara, pero passa el que no tenia que pàssar, de l'encenedor salta un roquet i cau a l'herba, a la extensa i densa herba, es la pedra de l'encenedor i la perdo, merdaaaaaaaaaaaaa!!! Em queden alguns llumins, pero.., ostia, per encendre el fogonet tenia que provar i provar, almenys sis cops, de llumins en queden 30, aixo vol dir, cinc apats, ostia, merda,!! per que aixo, ara que tot anava be, resignat em dic, aixi es la vida, aixi van les coses nen a la muntanya. Sopar i cigarret, colors foscos es barregen amb la boira que fa estona es la "dueña" de la Pampa, surto a fora a pixar i em sorpren un paisatge de guerra, la boira esta a uns 50 metres de la tenda, una cortina i de darrere sembla que hagin de sortir un exercit a peu, guerrers pintats, enfadats, amb destrals, uuaaa!!!! Ja mes tranquil, en la negra foscor de la nit, escric, llegeixo, canto el Calamaro i imagino les llames assentades vora el campament, amb els ocells i les bizcaches, escoltant-me i aplaudint-me, bona nit, fins dema a tots.




NIT DE MITJA LLUNA, TOTHOM DORM,

AL MEU VOLTANT TOT ESTA ILUMINAT,

ELS CIMS REPOSEN, ELS TORRENTS GLACIALS HAN DEIXAT DE BATEGAR,

SI DE VERITAT EXISTEIXEN ELS ANGELS, SEGUR QUE ESTAN ALS CIMS MES ALTS, CONTEMPLAN LA TERRA COM DESCANSA, SEGUR QUE RIUEN I JUGUEN AMB LA NEU,
CADA NIT ES MAGICA, CADA NIT ES UNICA!!!!!!

salut i força!!

Uns dies passejant per l'Illampu

Hey familia!!, ja soc de nou a La Paz, ara amb energies renovades i amb els dits del peu ja molt millorats, tot i aixi he de pendre mes precaucions, doncs no son bromes el que em va passar. Despres d'entrar al meu blog i veure els nois com s'ho passen de be entre la roca i el solet del Mediterani, m'han vingut ganes de tornar, pero que collons...!!!, hi ha tan per fer encara aqui.



Despres d'haver gaudit d'uns dies al llac Titicaca i de tornar a Coroico, on el clima i els mosquits et deixen marcat per dies, marxo cap a les muntanyes de nou!!!! Ja vaig trobar el Pere Vilarasau, un dia al vespre varem trobar-nos en un local, ell, el Dante (un company de Bariloche), la Gabi i jo. Varem parlar d'on anar, ells em varen dir que anaven quinze dies a la zona nord de l'Illampu, de Sorata cap a Cocoyo i despres una aproximacio a una vall bastant desconeguda.......aixo va ressonar fort a les meves orelles i els vaig dir que ja els acompanyaria, pero primer anava amb la Gabi a la selva i despres m'hi ajuntaria amb ells. La nit va acabar sent una bogeria, ballant com locos, salsa, samba, regeaton, cumbia i el que se'ns poses per davant.

Illampu 6.385m., cara sud

Ara ja de nou a La Paz, em preparo per una expedicio bastant bonica, passar dotze dies perdut enmig d'un circ de muntanyes salvatges i prou desconegudes, per aixo vivim......... Avui anire a comprar menjar i dema, si finalment no vaig amb el Didac a muntar els rappels i les assegurances per fer el barranquisme a la zona del Illimani, ja sortire cap a Sorata. Set hores de bus fins al poble, d'alla haure de trobar un vehicle tot terreny que em porti fins a la zona nord, l' imponent Pico Norte, l'Illampu i els seus ferotges veins. I alli un trekk de cinc hores i ja estare amb ells, en aquell lloc amagat!! Estic ansios per ficar-mi, la cosa sona molt be, hi estare fins a finals de juny, despres ja us informare de les noves aventures i descobertes. Tot i que estem uns dies sense trobar-nos, us estima i us desitja el millor, el vostre Rusky I!!!

Salut i força!!!!

la via dels Francesos

Be, ja fa dies que volto amb el Didac per La Paz, veient com viu, com treballa, com es mou. La vida a l'agencia es tranquila, en canvi com que s'ha canviat de casa, alla, hi te un merder, tot esta de potes enlaire, pero poc a poc agafa mes calor i mes color, la petita caseta es veu molt acollidora. Avui som dijous dia 7 de juny, i estem a casa de la Sara, no se com ha anat, pero he estat fent una classe de tango amb uns instructors molt simpatics, inclus he apres els passos, pero m'hi concentro massa i despres no porto el pas del ball i la dona fa el que vol amb mi, jejejeje. Sopem encara rient-nos de la classe i passem una bona estona jugant a cartes, la foscor i el fred ja fa estona que han arribat a La Paz, nosaltres a la vora de l'estufa i amb un gotet de ron, obliden les inclemencies de l'exterior.

Amb el Didac no tenim ni el transport llogat, no hem comprat ni el menjar, tampoc te els piolets tecnics......., pero dema divendres marxem al Huayna, ja se el que direu..., un altre cop?? siii, pero sols, ell i jo i ens hem entestat en fer la Via dels Francesos, no molt tecnica, pero si exigent uns 300 metres de pala de 50 a 70 graus d'inclinacio. Es un objectiu que ja tenia en ment, pero esperava la parella de ball idonea, ara amb en Didac tot sera molt mes tranquil. Anem a dormir, no molt tard, pero si pensant que l'endema a les vuit ens haviem de llevar, doncs ho teniem encara tot per fer. El divendres es lleva ben assolellat, net de nuvols, esmorzem amb una esgarrapada, fem les motxilles, seran un xic pesades, pero sense tenda ni fogonet, doncs el menjar sera fred i a mes dormirem de nou al refugi que hi ha a la cota 5.100.

Sortim al carrer, parem un taxi i nomes en aquest moment ja tenim lligat el transport, el Didac amb el mobil ho enllesteix rapid, en Miguel, un taxista amic ens hi portara. Arribem al carrer Sagarnaga, ens repartim feines, tu ves a buscar els piolets i estaques, jo anire a comprar menjar i beure i aixi ho fem, entremig de gringos i de transit contaminant, en poc temps, ho tenim ja tot enllestit i ja hi podem anar, ens despedim del Ruben a l'agencia, mentres un taxi ens porta al cementerio, alla ens espera el taxista de confiança, doncs avui la seva placa de matricula no pot circular pel centre i no ens pot venir a buscar. El Cementerio de La Paz es gegant, encara no hi havia estat, i com no...., al voltant tots els carrers son mercats i mes mercats i tambe hi veig diferents estacions de busos improvitsades, unes a Tiwuanaku, altres a Copacabana, altres a Sorata, caos, colors i olors per tot arreu!!!!

El viatje cap al base transcorre tranquil, quasi ja em conec les llames que trobem, els rocs que trepitgem, els cotxes que veiem, els llacs..... pero al mateix temps el cuquet de sempre ja corre dins meu, uiii dema..., dema sera massa...!! La gran paret de la via ens enlluerna al passar la barrera, es veu tant bonica la linea i l'aproximacio a la via es salvatge, per fi m'hi podre acostar, em dic per dins. Al llac de sota, multitud de minerals donen un color a l'aigua rogenc, blavos, grogos, el Huayna amaga un xic el cim, els tipics nuvols que s'hi passegen al migdia, pero que no son perillosos. Arribem al base, a 4700 metres,alla acordem la tornada per dema a les tres de la tarda, mentres el taxista se'n va tranquilament cap a La Paz, cap a la bulliciosa ciutat.

Quedem sols, assentats ens canviem el calçat, fem broma i per fi sense perdre temps comencem a fer cami, el Huayna ens espera i nosaltres ansiosos hi anem. No trobem molta gent baixant, potser vuit o nou persones, aixo es habitualment poc, el cami esta gravat en la meva ment, primer una travessa nord, les roques despres el riu i la glacera, ascendeixo la morrena amb la suor ja caient a gotes, aqui parem, bebem i comentem el nostre estat, en Didac diu que te gasos, no li dono importancia. Travessem la morrena i comencem a pujar les canals descompostes, aqui suem mes del compte, parem i parlem per descasnsar, mentre la muntanya se'ns amaga rere els caos de blocs. Arribem al refugi, el noi ens reconeix i ens saluda, ens fa passar i parlem un xic. D'una tenda gran en surt gent, em sona una cara, collons!!, si es el Norberto, el guia amb el que fa dos anys vaig pujar per primer cop el Huayna, el saludo i ens abracem, baixa del cim amb uns clients, tot li ha anat be i ens informa que avui algu ha pujat per la via dels Francesos, aixi que ja tindrem marcada la zona d'acces. Parlem de la vida, pero aviat ell ja se'n va, els clients han de baixar, hasta luego Norberto..!! Ja son les tres, tenim gana i sorprenc al Didac amb uns entrepans de xorisso, buff.., els devorem i per postres platans, que tambe duren el que dura un segon.

Ens agafa mandra, doncs no hem dormit molt per la nit i ens anem a estirar al sac. S'hi esta tan be, que quedo adormit, em desperto exaltat, doncs tinc ganes d'anar a fer la meva volteta habitual, a tocar la glacera, escoltar el vent, parlar amb la muntanya i com no..., demanar a la Pachamana, sort i força. El sol ja s'ha posat rere la muntanya, la glacera blavosa despren mes fred i mes temor, pero al mateix temps em demana que m'hi acosti. Ben calçat i preparat hi entro, pujo el primer tram, bufant amb el cor exaltat, pero amb l'ansia de veure un metre mes a cada passa que avanço. Busco l'aresta de la glacera, fa ventet i s'escola dins el meu coll, i aixo em fa apretar les dents, pero un somriure gegant s'em dibuixa al descubrir de nou la gran glacera trencada que cau al sud. Quedo parat, amb els ulls com plats, encantat i gairebe hipnotitzat, fins que el vent em fa bellugar, segueixo l'aresta per agafar una bona vista de la paret. Just la tinc al davant, be al davant, pero a uns centenrs de metres i amb una mar de seracs que ens separen. Esta enfosquinada, l'ombra i el fred la fan temerosa i llunyana, pero ja fa dies que li tinc l'ull i la tractare de tu a tu. Trec alguna foto i al acostar l'imatge a la pantalla veig que una traça la ha franquejat, es segur que algu l'ha pujat fa poc. El vent aixeca pols de neu, les esquerdes que m'envolten em posen la pell de gallina, sol aqui enmig d'aquest gegant em sento petit, molt petit, pero valent, jejeje, que gran que es la vista, veig els Yungas, el Zongo, el Chulumani, el Mururata, el Illimani, el Alto, el Chacaltaya......tot, tot esta sota meu. Torno cap al refugi, la llum s'apaga i el fred em fa recular, abans pero.., paro en una zona de blocs i faig la meva humil cerimonia per la Pachamama, uns segons en silenci, els Apus tambe m'escolten i junts acostem la relacio, tots som un.

Arribo al refu, el Didac ha anat caminar un xic tambe, pero ara ja esta parlant amb un home, en Guillermo, un tipo Yankee de 55 anys amb un curriculum bastant “loco”, un de la vella escola, que va deixar l'escalada tecnica i de compromis ja fa un quart de segle per dedicar-se a la familia, sino, tal com ell afirma, ja faria anys que estaria mort. Passem l'estona parlant i picant algo per menjar, pero el cos ara ja esta mes malmes i no vol res, rient de les seves histories i del seu bon humor, quan el fred ja ens confon i ens fa tremolar ens fiquem dins el sac, el silenci es crepuscal, no fa vent i nomes les fibres dels sacs trenquen una harmonia celestial, bona nit, bona nit Huayna!!.

A les dues i mitja sona el despertador, abans ja s'han llevat la parella de Austriacs i els dos Russos ja fa estona que volten tambe, amb el Didac tardem poc a vestint-se, aviat els dos ja preparem els ferros i ens calcem les botes, just marxen els Russos, “buena suerte amigos...!!!!” Menjem un xic, un yogurt, una fruita, una galeta, pero a mi els nervis i les ganes ja em poden, els paraneus s'agafen a la meva cama i els guants ja comencen a jugar entre les mans, els ferros ja pengen de l'arnes, a fora la nit esta preciosa, tota negra pero amb una lluna que ens facilitara l'ascens. Sortim fora, ens calcem els grampons, pero no ens encordem encara, no ho creiem necessari, mentres pas a pas anem fent cami. Per fer l'elegant linea dels Francesos al Huayna hem de reseguir la ruta normal fins arribar quasi al primer ressalt, alli,una desviacio s'interna al bell mig de la glacera sud mentres busca entre seracs, un cami logic fins al peu de la paret. Anem be i en Didac es veu be, almenys no diu res i va fent, jo em sento perfecte, tot i que tinc fred a les mans, pero se que passa quan el sol ens visiti.

Passem la gran travessa per pujar al campo Argentino, alli veig que en Didac va a batzegades, sembla que ha de parar de tant en tant, doncs avança a un ritme mes fort que el meu, tot i que ha de parar sovint per descansar. Em diu que te mal de panxa, que te son, pero que va fent.., em fa patir, pero els dos sabem el que ens fem, no crec que m'enganyi. Pateix, em diu que te gassos, que li apreta la panxa, pero va tirant, arribem a la desviacio, aqui ens encordem i comencem a entrar en territori desconegut, la neu es ben fonda i les esquerdes infinites ens envolten. Vaig a davant, ell rere meu va tirant, de tant en tant em demana per parar, li dic si tot va be, ell em diu que si. Fem algun repecho, travessem esquerdes per ponts gegants, quan de sobte un soroll ensordidor ens fa desviar la mirada, bufant i cansats mirem bocabadats com un tros de paret de neu ens cau proper. De la paret de roca es despren un bon tros i despres de parar-se en un planell proper que fa la glacera, un nuvol gegant de pols de neu ho envolta tot, nosaltres ens quedem muts, bocabadats..., pero segurs, fora de la caiguda i reafirmats en la nostra intenció d'escalar.
Ja estem davant la paret, no esta aprop, pero ens amenaça dreta i altiva amb els seus 300 metres de neu i gel. Travesso una esquerda saltant i ja estem prop de la rimaia, aqui parem, fa estona que no diu res en Didac, em fa patir, pero enrere el dolor que te, li veig amb força i ganes de tirar endavant, i aixi ho fem, sempre amunt!!. Treiem el cordino de 37 metres, ens encordem i despres de parlar un xic de com progresarem, li dono corda i comenca a tirar. Travessa la rimaia en una zona bastant facil, rere meu l'horitzo ja agafa els calids tons grocs, tarojas, rojos..., el dia ja vol explotar a l'est, de mentre jo no perdo vista del progres del meu company a l'altre extrem de la corda. Puja lent, per la traça que van fer ahir, doncs la neu es molt tova per tot arreu i la progresio es mes lenta i penosa del pensat.

S'acaba la corda, els colors del dia ja han explotat, la paret ja es ben blanca, el cel grisos i al fons el sol comença a fer la seva feina, la vida engega de nou i jo rere seu, començo a tirar paret amunt. Trigo ben poc, aviat estic al seu costat, un somriure i el passo mentres segueixo tirant ara al capdavant de la cordada. Hem sento exultant, els piolets agafen be on la neu esta trepitjada, al costat s'enfonsen sense duresa. Metre a metre guanyo alçada i sota d'un resalt de gel on no vull sorpreses monto una reunio. El sol ja escalfa, els meus peus pero, no estan molt be, em tranquilitzo pensant que ja s'escalfaran d'aqui a poc. Ell puja mes lent, pero va fent sense pausa, la reunio al gel no es per llençar cohets, pero ens aporta un xic mes de confiança. Mentre em supera pel costat, veig a baix quatre persones que es posen a la feina, avui haurem de compartir aquest minuscul cim per sis persones.

I miro amunt, el miro a ell, miro la paret, encara gegant, ample, preciosa, neu que tot i poc compacta dibuixa colors de natura i verticalitat constant. M'envolta tanta llibertat que ric sol com un ximple, pero no deixo de controlar el seu ascens. Ara es el meu torn de nou, sento les puntes dels peus dures com mai, pero segueixo picant fort, espero que es despertin d' aqui a no gaire, els piolets agafen força millor, ara mentres tracciono dels piolets començoa gaudir d' una pujada mes distreta, el passo de nou mentre m'esta gravant i continuo amunt, que be.., em sento molt be, cansat pero segur, ell mes debil aguanta com un animal. Em poso les ulleres, ara fa un sol brillant i cegador. Anem lents, pero segurs, ara tu, ara jo, per l'extrem esquerra de la paret, al mirar el meu voltant m'emociono, quina vista, quina vida, quina muntanya, soc feliç!!.

Ja som a l'ultim llarg, em toca a mi i li foto canya, la via acaba enllaçant l'aresta que ve del sud, els darrers deu metres els faig a cavall de dos mons. Per fi arribo a dalt, al cim, al final, on l'aresta no gaire gruixuda em permet seure i assegurar el meu company. La sensacio al estar a dalt, al mirar avall, al veure el que hem fet, on estem....tot aixo es inexplicable, gegant, la via dels Francesos!!!, es al sac... jejeje.

Poc a poc va pujant ell, la corda es va escurçant i en Didac es va fent mes gran, quin gaudir veure'l pujar els darrers metres, ja esta Didac, ja hi som i al cim ens abraçem, mentres descansem de l'emocio i la tensio viscuda. Saltem l'aresta i una planicie ens espera per reposar, alli rera l'aresta dels Francesos, amb la vista a la cara oest, el Titicaca, el Sajama i tants i tants cims de la Cordillera Real Boliviana. Jo, encara amb els peus durs i glacats aprofito per mirar-mels, quin fred estan!!, m' adono de la meva errada, estan molls de suor, i consequentment ben freds, els faig una bona frega, hem caldra baixar rapid per millorar-los.

Busquem la sortida, en un collet entre el cim sud i el nord hi ha una pendent que ens fa baixar i travessar unes esquerdes traidores, inclus hem de saltar tres metres en baixada per superar la rimaia. El sol fort ens crema el cervell, esgotats naveguem per la glacera i per fi ens trobem la traça de la via normal. La muntanya esta tranquila, solitaria i en silenci anem baixant, nomes contemplant i recordant lo que acabem de viure plegats. Baixem reculant el ressalt mentres arribem a Campo Argentino, aqui mes tranquils, desfem el cami ja mes relaxats fins al refugi. Em sento cansat, esgotat, pero content, content d'haver fet realitat un altre somni, la muntanya ens ha somrigut, la Pachamama ha estat amb nosaltres de nou, li agraeixo, jo sempre li agraire tot el que ens dona. Els peus em fan patir, no triguem gaire a baixar fins al camp base, amb el Guillermo que ens acompanyara fins a La Paz, de mentres parlem i riem, mentres el sol i el cansament ens corren pel voltant, a baix el taxi tarda una estona, pero arriba raonablement puntual i ens porta de nou a la ciutat bulliciosa Els meus peus han patit mes del compte, tinc els dits grossos inflats de sota, el color no ha canviat, pero milers de pessigolles em corren al trepitjar fort el terra.

Ara estare una setmana en repos, a mes.. ve la Gabriela, una noia de Buenos Aires que vaig coneixer fa quatre mesos a Patagonia, ve una setmana i com no..., li fare de guia i del que vulgui mes......... I tambe arriba el Pere Vilarasau, amb el que aviat en farem de grosses, tinc ganes ja de veure'l. I be..., doncs fins la proxima, us estima el Rusky, rei del Huayna, jejejeje!!!!

Salut i força!

Histories al Huayna Potosi, guiant a un sismil!!1

Uaahhuu, quin pis que te la Sara, la amiga del Didac. Es la planta 17, bufff, te unes vistes de la ciutat meravelloses, em quedare aquesta nit, doncs dema sortim a les vuit i aixi marxare amb ells. El pis es gegant, te quatre habitacions, unes saletes gegants i esta rodejat de finestres gegants que et donen la sensacio d'estar volant, veient als quatre costats la ciutat. Te un gatet blanc, esta com una cabra i no deixa de jugar, no para quiet.

Em dutxo, ella a marxat a un sopar i jo tambe marxare a un altre sopar, amb el Julio, el Marco, el Simone, la Caroline i mes gent. Baixo amb l'ascensor, doncs passo de fer tantes escales, jejeje, i paro un taxi, doncs ara estic a la zona sur del centre i vull anar al centre, com a 2 quilometres d'aqui.

M’els trobo a tots entaulats, beben vi i parlant molt. Sopem mentre el grup Afro-Bolivia toca els timbals i balla al nostre voltant, son genials aquesta gent, al final acabem tots ballan. La nit continua, passem pel Mongos, un local de salsa(pels gringos) i despres anem a para al Traffic, on la musica electronica em fa suar com boig ,a les quatre em despedeixo, trist dels amics, ens ho hem passat be, pero jo dema haig de matinar, jejeje.

Mig enbolingat vaig a l'edifici i pujo al 17e pis, no se si trucar, pero es que no tinc claus, ni esta obert, al final despres de que el gat em cridi per sota la porta, es lleva la Sara i m'obre, “gracias Sara, ya me veia durmiendo en la puerta!!!!”

Pel mati em llevo resacos, la festa del Gran Poder, ja ha comencat al centre i nosaltres despres de fer uns entrepans, esquivem el caos per la zona oest de la ciutat. Som nou, set amics del Didac, ell i jo. Tenim problemes per pujar a el Alto, pero despres de esquivar moltes obres, sortim a dalt, l'Illimani es veu precios i el Didac em diu que l'hem de pujar plegats, “cuando quieras pues“.

Passem a buscar dos guies i tres portejadors, estan a el Alto, ens esperen en una plaça, compren el menjar i ja anem direccio al Huayna, amb una calor de mil dimonis atravessem com podem el caos de gent, mercats, cotxes, gossos, conduir aqui es matricula d'honor. Serem quatre guies, doncs a mi tambe m’hi han comptat. Els clients son amics del Didac, la seva xicota Sara, el David de Madrid, la Blanca de Barcelona, Cesar de Valladolid, la Ienitze de Bilbao i la Noelia, la xicota del Cesar.......mare meva quin merder de gent, ademes, cap d'ells ha agafat un piolet de veritat en la seva vida, aixo es presenta interesant. El Ruben ens porta amb el Jeep fins al camp base, ell es el company d'agencia del Didac, Bolivià d'uns quaranta anys, sempre somrient i amb cara de bon jan. Arribem a la tanca, alli hem d'escriure algun nom en un paper per un policia i deu minuts mes tard i ja estem al camp base del Huayna, a 4650 metres.

Alla ja comenca el merder de material, roba, menjar, tota aquesta gent no portara pes, hi ha tres portejadors perque portin l'equip dels set amics i l'escampall de material es important sobre el terra. Despres de totes les reparticions i tots ben carregats, comenca l'aproximacio al camp d'alçada. Passem les roques i entrem al lloc on mor la glacera, alla es comencen a fer grupets i la fila s'estira, som catorze persones pujant. El dia esta ennuvolat, pero el sol de tant en tant surt per escalfar-nos, el grup esta positiu, aixo es bo, pero encara queda molt. Pujem l'ultim tram, el mes dur, doncs s'ha de pujar per uns corredors i tarteras i les pedres a vegades es desplaçen, pero un a un arribem tots al refugi, a si, avui dormim al refugi, doncs crec que dema sera un dia dur i val mes dormir sobre un bon matalasset.

La gent es va movent i es va posant a to, l'alçada fa estralls i algu ha de mastegar coca per força. Jo aprofitant la classe que els farà el Didac, de com posar-se els crampons, l'arnes, com anar en la cordada....m'escapo i surto cap a la glacera, vull anar a veure la muntanya, a demanar-li que dema ens deixi pujar. La neu comenca a glacarse de nou, son ja les cinc de la tarda i el cel s'esta enfosquint, pero es passega molt be, inclus vaig sense grampons, doncs la zona ja es coneguda per mi. Pujo per unes roques gegants que sobresurten de la glacera i segueixo cap on sembla que hi hagi una aresta, a la mateixa glacera. Em canso, pero la vista que es va obrint a cada pas em fa seguir sense parar, arribo a l'aresta i la glacera cau directe cap a una glacera inferior, ja molt mes trencada, corren rafagues de vent que em fan assegurar millor els peus, pero es una aresta ampleta i la puc seguir caminant. Arribo en una zona on les dues glaceres s'ajunten sense cap tall i comprovo la grandiositat de la massa de gel, em sento insignificant i al mateix temps atent, doncs sota meu poden haver-hi esquerdes. Es veu el cim sud, la ruta dels Francesos, la puc mirar, quasi tocar, es una gran catifa blanca de 300 metres de paret preciosos i elegants.

Torno al refugi, cansat pero content, faig una fita i li demano a la Pachamama i als Apus que ens donguin forçes dema i ens resguardin dels perills. L'ultima pala la baixo patinant, gaudeixo com un nen. Arribo al refugi, les classes de progresio en glaciar encara duren i la gent esta ben atenta a les explicacions del Didac, a veure aquesta nit. Surto a fora a gaudir del vespre, pero un vent glaçat i infernal bufa i ens fa entrar rapid, collons de vent, clar a 5.100 metres que vols, aire calent…??

Menjem un xic, la cara de la gent es curiosa, estan bastant be, pero crec que ningu no sap que li passara l'endema, be, ni jo ho se. Al repartir els clients, a mi me'n toca la Blanca de Barcelona, es la que tira mes i el Didac ja me l'ha deixat per mi. A les set pujo al pis de dalt, on hi ha els matalassos, molta gent ja esta estirada, pocs dormen, jo me fico al saquet i escoltant el vent que bufa, deixo que els meus pensaments marxin amb ell.

La nit passa rapid, be son les dotze i ja ha sonat un despertador, el que passa es que ningu es mou, quin coi d’alpinistes!!. Per fi, poc a poc, tothom va engegant algun crit, pero costa, els costa bastant, jo ja estic vestit i encara hi ha gent que surt del sac. Despres de que tothom ja estigui vestit, sortim fora i el vent que fa es soportable, pero fa molt fred. Arribem a la glacera, tots a posar-se els grampons, pero ja comencen els merders, un grampo es trenca, el David es posa de peus, camina dues passes i es fot una llet de morros als blocs que quasi es mata, un descontrol humoristic s'engega, uiii avui, penso per a mi.

Amb la Blanca marxem rapid, li poso el cordino i arrenquem, aviat agafem ritme i passem la primera pala be. No parem molt i aixi tirem rapad amunt, es d'hora, les llums del Alto ja es començen a veure des de la glacera, les estrelles brillen, aixo si…, les mes grans, doncs avui hi ha lluna plena i tot esta ben iluminat, pùjem amb el frontal apagat,i amb total silenci. Nomes trencat de tant en tant per algu gemec de la Blanca, doncs les botes li fan mal.

Arribem a Campo Argentino, d'alli fins a la primera rampa anem be, pero al primer resalt comenca l'ambient. Una cordada de dos esta davant nostre i per mala sort el segon pàtina, patina i cau, la Blanca ja es posa nerviosa, sota del resalt hi ha una esquerda, pero esta tapada per la neu encara. Ens toca a nosaltres, pujo jo, em paro als sis metres i li dic que puji ella, l’aseguro amb un piolet, l'altre li dono perque en tingui dos, pero collons, fot unes osties amb el piolet, pero de costat, pica amb la creu, doncs no ho havia fet mai, primer es comic, pero despres de que caigui un cop, ja m’hi posos mes serios i amb força, ella amunt i jo tivant, aconseguim sortir del resalt, pujem els vint metres de pala i descansem dalt l'aresta, sota nostre ja es veuen els altres, el Didac, la Juani, la Sara i el David.

Seguim l'aresta i anem donant la volta al cim, buscant la seva cara est, l'horitzo comença a fer acte de presencia, pero molt vergonyos encara. Poc a poc, pujem,les botes li fan mal i s’ha d'afluixar els cordons, el fred es mes intens, el vent no molt fort, pero present i el soroll de la neu corrent per sobre la glacera es magic. Arribem a la planicie que dona a la pala, vermells i taronjes esclaten en l'horitzo, parats, bocabadats, quedem miran com neix el dia, a dalt el cim algun flaix de foto espatega. No puc descriure molt be el que vaig sentir al veure com es feia de dia, pero va ser intens, una energia absoluta, la vida!!.

Ja dubtava de la Blanca per fer el cim al veure-la en el ressalt, doncs ara teniem una pala de 170 metres a 50º d’inclinacio, pero es que ara, a mes anava mes lenta, com cansada i al arribar als peus de la pala li dic: “Mira Blanca,jo no soc guia,no se portar a una persona que no es valgui per si mateixa en pendents aixi, si vols em quedo amb tu, ara surt el solet i estarem calentons, pero si no, jo tiro amunt ,no tardare molt i ja baixare sense estarme estona al cim, que hem dius????”. Dubta un moment, pero al final em diu que tiri, que ella es queda aqui, jo un xic pensatiu tiro amunt, doncs espero haver fet be, aqui estara be, fa sol, te aigua, menjar i la gent que passa......

Comenco a tirar, vaig rapid, pero haig de parar a respirar de tant en tant, aqui a l'alçada costa tenir un ritme continuat. Passo un Basc, dos Bolivians i despres de fer el morret ja veig com la pendent perd inclinacio i el cim es divisa ja mes proper. El sol calent ajuda a l'ascens i em fa gaudir cada cop amb el piolet. Els ultims metres els faig acelerat, com boig i arribo de nou al cim, el Huayna!!, em tiro al terra, doncs encara es bastant ample, un metre i mig, respiro fort, fent soroll, pero descanso el meu cos ja sobre la neu.

Als pocs segons m'adono de nou on soc i sense fer sorolls ni dir res, dono voltes sobre mi mateix, fa un dia net, son les vuit i es veu tot el que ens envolta, Illimani, El Alto, Sajama, el Titicaca, la Cordillera Real, es veu tant altipla com ningu es pot imaginar i mig drogat per l'emocio descanso amb aquest paisatge. Per sort estic sol i un s'empapa mes de l'energia de l’entorn.

Sense perdre temps comenco a baixar quan veig que arriba un noi, miro avall, un grup de quatre esta amb la Blanca, seran ells?? Baixo a recules doncs la neu esta dura encara i em resulta mes facil, poc a poc i assegurant cada pas, arribo al peu de la pala i alla el grup esta com parat, sense dir res, cansat pero content, em felicitem i el Didac em diu…, “noi hauras de pujar un altre cop, pero ara amb tots nosaltres!!! “Sorpres li dic: “si cal si, pero tothom vol pujar???? “Resulta que si, tots quatre, el Didac diu que ja els pujara ell, pero jo l'ajudare, un xic mes tard.

Ells marxen, jo em quedo parlant amb uns nois, pero sempre veient com va el grup. Pujen molt lents, parats, estirats a la neu, es flipant. pero tossuts van tirant amunt. Una hora mes tard i despres d'haver fet un terç de paret, pujo a ajudar-los, no semblen estar molt be. El Didac esta afonic d'animar, de donar ordres, desesperat per fer-los pujar, pero ells van fent com poden. Jo en deu minuts arribo on son ells, estan exaustos, pero inconscients volen pujar, en Didac tambe ho vol intentar, doncs be, si tots ho veieu clar, amunt!!.
Ajudo al Didac, els asseguro, mentre ell puja 25 metres mes i despres ell els puja, pero semblen llimacs, s'arroseguen, pero no paren, es bestial, a mi em fa por, pero amunt. Poc a poc, molt poc a poc, ens anem acostant al cim i les seves forçes s'acosten al limit, la Blanca va mig be, La Juani es la que va mes be, pero la Sara i el David van petats.

Quan falten trenta metres la Juani s'ajunta amb mi i sense corda pujem junts al cim, ella mes forta ho prova i amb dos piolets marxa paret amunt, mentre els altres lluiten per aixecar el cap, el sol es intens, per dins tots estem cremant.

Arribo al cim, el segon cop avui, em sembla que ja es un lloc prou familiar i m'estiro sense mirar molt, la Juani arriba uns minuts despres, cansada pero amb somriure a la boca, s'estira i descansa, mentre es recupera. La calor al cim es alta, no fa vent i gaudeixo de nou, pero ara d’una vista ja mes il.luminada que a les vuit, ara son les onze i quart, el Titicaca brilla amb el sol, el color blau es divideix en infinitat de dibuixos. Ells tarden uns vint minuts mes, es desesperant com es mouen, el Didac esta mig mort tambe, doncs els ha estirat gairebe trescents metres amunt.

Un a un, arriben morts al cim, pero molt satisfets, jeuen i recuperen l'ale, imatge d'un hospital de guerra, jejejeje. Ja recuperats i mes conscients del aconseguit, tots s'adonen d'on son, del que veuen, del que viuen i del que han patit. Fotos i bromes s'escapen dels nostres cossos, somriures i felicitat es el que hi ha al cim. Passem estona reposan, rient, quina aventura fins ara, espero que la baixada sigui segura.

I aixi ho fem, en Didac monta una reunio, jo rapelo fins que s'acaba la corda, alla preparo un esglao gegant perque vagin baixan ells i els asseguro en una petita reunio que faig amb els piolets, la neu mes tova ens fa dificil la progresio, pero ho fem i aixi despres de tres rapels de quaranta metres, deixem que la part final de la pala la desgrimpin ells, ja molt mes recuperats, mes segurs i mes contents, s'ensurten be i ens retrobem tots a planell on hi ha les motxilles. Tots coincidim en el somni de la ascendió i en haver viscut quelcom irrepetible.

Bebem aigua, doncs feia hores que no bebiem i el cos ho patia, menjem i ens posem en marxa, ara sense encordar, doncs la glacera esta carregada de neu i les esquerdes estan totes tapades. El sol ens carrega el cap i les cames ja em comencen a tremolar, collons noi, dos cops el Huayna avui!!, jejejeje, com una cabra estas, em dic per dins, mentre baixem la gran glacera.

Arribem a l'altre ressalt, fem una reunio i baixen tots, jo em quedo a dalt, la desmonto i baixo desgrimpan, quin cansament porto a sobre, ho noto baixant aquest tram. L'ultim tram el faig al costat del Didac, junts planejem ascensos, somiem en muntanyes llunyanes i magiques i poc a poc sortim de la gran glacera del Huayna, buff, com respirem al arribar, son les tres de la tarda,” ya estavamos a punto de iros a buscar, pensavamos lo peor…”, ens diuen els portejadors.

Ens feliciten i sense perdre temps, doncs els que ens han de baixar la carrega ja tenen pressa (para chupar), baixem fins al camp base, cansat, exhaust, ferit de tot, amb el pes de la meva motxilla a l'esquena i de 14 hores de caminata, arribo mig drogat a baix.

Ha estat una experiencia bestial, irreal a trams i poder un xic arriscada, pero sempre amb molt de cap, espero no tenir que viure-la de nou, masses emocions i dos cims, no cal.

Fins aviat familia, que els Apus us acompanyin, a per cert ara viure a casa del Didac, aixo mentre estigui a la Paz. Petons i emocions, per tots els racons, dels vostres corazons!!!!

Rusky I

Natura verda i coca, estem a Coroico!!

Collons quina boira, desde el llit de l'hostal cafetal a Corico, veig la grisor del dia, tot i aixi fa una claror que s'agraeix, he dormit be i em sento molt descansat, avui vull anar a donar un tomb pels seus voltants. Esmorzo amb la Danni, la dona que regenta el hostal i ella m'explica un caminet molt bonic per anar a les cascades, on les vistes de les valls son gegants.

Preparo la motxilla, menjar i roba curta i quan em poso en marxa el sol ja comenca a lluir, lluitant contra la densa boira. Pujo direccio a l'ermita del calvario, diuen que faran festa quests dies, doncs s’hi haura d'anar. Pel cami em trobo un mirador, el dia ja s’ha obert,i em sorpren la vista del Huayna Potosi, llunya, altiu sobre les verdes muntanyes dels Yungas. A l'altre costat el Mururata, un altre muntanya de 5.900 metres, els contrastos son preciosos. Sota el mirador, en un teulat de xapa jeuen uns gatets dormilegues, estan calentets pel sol, amb la seva imatge acabo de pujar fins al turo on hi ha l'ermita. Hi ha gent, estan muntant parades, els saludo i els pregunto per les cascades,"por alli amigo", gracias pues, els contesto i m’en vaig direccio sud on un petit cami es dibuixa.

L'ermita es de color morat, es una caseta i rere seu, aprofitant l'alçada es ple d'antenes de telecomunicacions. Agafo el cami que marxa de costat per la vessant de la muntanya, al principi es ample pero poc a poc la vegetacio es va menjant l'amplada i queda nomes en una dreçera. Sota meu, a 300 metres hi ha hotels, cases, piscinas i altres construccions, totes desordenades en la pendent, tambe el cami que va a Tarapata segueix enlla. Despres de caminar un xic ja estic suant, em poso els pantalons curts i comenco a gaudir bojament del que m'envolta, tinc verdor per tots costats, al fons, a l'est grans muntanyes de diferents verds lluiexen, son altes, hi els esperons que van als seus cims semblen cues de cocodrils. Estic ben relaxat, ocells que canten em fan veure on estic, al mig del no res, i tanco els ulls. Les olors de les plantes, el soroll del torrents que cauen de les vessants de Uchimachi, el cim sagrat de la zona...es genial, feia dies que necesitava aixo i per fi he trobat la meva pau.

Despres de voltar per ciutats, conviure amb la contaminacio, el soroll, els crits, les corredisses.....tot aixo m'havia embrutat per dins, aqui em sento tant feliç i lliure, amb la natura verda que m'envolta. Solitari segueixo el sender, despres de atravessar una carena, em sorprenen uns conreus penjats a la pendent. Ahh, son les plantacions de coca, son curioses, semblen impossibles, estan en vertical, pero la terra aqui es tan fertil que s’ha d'aprofitar. M'acosto curios per veure-les, son petits matolls, amb branquetes fragils i totes plenes de fulles, fulles de totes mides i que fan una forta olor. Son boniques les formes dels camps, inclus hi ha barraques de palla al mig del conreu. Hi ha camps que estan pelats, on s’ha acabat de recollir les fulles, altres al costat son ben verds i altres plantacions estan naixent ara, aquest clima permet tres recoleccions l'any i les plantes van al seu ritme, sense ordre. Segueixo el sender, la calor es alta, el sol llueix enmig de nuvols juganers que envolten els cims de les muntanyes. Em relaxo, reposo assentat al cami, sota meu un ramat de vaques pastura vora una granja.

El cami em porta a una zona mes salvatge, on arbres de tots colors i formes juguen en la pendent, tambe hi ha lianes que pengen com serps. Aqui sento el soroll de l'aigua foro i al sortir dels arbres em sorpren una cascada, no es molt espectacular, pero cau entre dos esperons de roca verticals. Son parets de pedra, pero estan vestides de vegetacio, arbres i matolls s'enganxen a ella com paparres. Continuo caminat, els fanals(herbes) del cami m'estan fregant per la pell, tenen pol.len que em queda enganxat a la roba i al cos. Arribo en un lloc on el cami ja es molt mes atapait, els fanals lilas ja guanyen la partida a les contruccions humanes, aqui em freguen i refreguen per tot el cos, doncs son alts com jo, pero o desisteixo i segueixo fins a un altre canal, on em sembla intuir una altre cascada i si, l'aigua fresca cau d'entre els rocs i hem remullo el cos, aprofito per beure una mica. El sender ja es perd, es impossible continuar i decideixo tornar enrere.

Em trobo un noi asiatic que perdut com jo, tambe volta per aqui, tenim una petita conversa, pero els dos no sabem per on anar, al final el dibuix del fanals lilas, que baixen per una pendent en zig zag delaten un caminet i l'agafem. El cami baixa entre conreus de coca i sota un arbre, a la seva ombra un grup de mamites esta dinant, crec que estan recollint les fulles i ara fan una parada. Sense molestarles els passo pel costat i ni se'n adonen, no vull interrompre el seu apat. Sota hi ha una estancia, cases juntes, inclus un camp de futbol, un de futbol sala. Arribo en uns corrals on hi ha centenars de pollastres, al voltant ple de plataners. Vora el camp de futbol, uns garrinets ronquen i busquen alguna cosa de menjar, llastima que estan lligats i el voltant el tenen ben pelat. A la pista de futbol sala, s’hi ha improvitsat un assecador, hi ha plastics i sobre seu, pilots i pilots de fulles de coca, que sota el sol es van assecant per ja ser comercialitzades. Surto rapid del lloc, doncs em sembla que es particular, atravessant unes cases surto al cami de Coroico, aqui ja mes tranquil reposo un xic i guaito un gall de cresta marro que picoteja uns roquets.

El cami esta voltat de cases, mamites i homes fan les seves feines, unes renten roba i els altres estan estiran pilots de fulles en assecadors individuals que tenen al costat de cada casa. Em miren tots amb cara curiosa, intento passar inadvertit, els saludo, pero no funciona, igualment els sorprenc. El cami es empolsinat,al voltant els plataners i altres arbres estan pintats d'un color grisos. Em trobo nens que a peu van a casa seu, tornen de l'escola i van a dinar. M'agrada molt la seva carona al veurem, molts d'ells em saluden, amb un somriure a la boca, altres mes vergonyosos passen amb el cap avall. Potser em trobo uns doscents nens, no em sorpren el veuren de negres, doncs aqui en l'epoca de la colonia, els esclaus africans que els españols van portar, els van dur en aquesta zona, doncs a Potosi, a 4.100 metres d’alçada es morien.

Despres de saludar i saludar a un pilot de nens i de fer uns sis quilometres per cami i de menjar la pols que els taxis i camions aixecaven al seu pas, arribo a Coroico, vaig al hostal i suat i empolsinat com estic, em banyo a la piscina. El sol es calent, l'aigua un xic fresca, pero s'agraeix aquest bany fresquet i amb la caminada que he fet, el cos es relaxa en l'aigua fresca i la vista queda parada en els vessants que hi ha davant, doncs l'hostal esta penjat a mitja pendent i davant meu s'obre una vista espectacular.

Vaig a dinar i per cert em menjo la pizza mes bona del viatje, li faig saber al cuiner. A la plaça em trobo el Julio"l'urbanita"de Barna, ell ha baixat amb les bicis, per la carretera de la “muerte”i junts passarem fins dema per Coroico. Esta impresionat per la baixada i captivat pel poble, jo ja li vaig dir…,jejejeje!!!

Passem la tarda al poble i a l'hostal i al vespre ens enterem que hi ha una gran festa a l'ermita del "Calvario", estem els dos cansats, pero ens bebem una ampolla de vi i ja mes contents anem a parlar amb la Danni i una seva amiga (hippys franceses dels anys 70), elles ens diuen que val la pena anar a la festa i de mentres anem mastegant fulles de coca amb bicarbonat, es massa doncs al final ens convencen i pujem els quatre en el cotxe de la seva amiga. A dalt hi trobem altres turistes, pero sobretot molta gent del poble, petards que tiren al mig de la gent, parades de menjar i sobretot de beure, cervesa i un ponche curios, beguda alcoholica pero que es beu ben calenta, bullint quasi, aixo se'm posa be, a mes la donen gratis en una parada i deseguida un ja es posa content.

L'ermita es oberta, hi ha gent que va a ressar, pero a fora, a fora, hi ha una festa, hi ha homes que van fins al cul, t'agafen i t'abraçen en senyal d'amistat, es molt maco. Inclus hi ha musica en directe, una banda de la Paz, que amb 50 bafles dona el toc de festa mes autentic, amagats a la vora de l'escenari una banda musical espera el seu torn, de tant en tant a les pauses del grup, ells toquen un xic. Acabo ballant amb les cholitas i la gent del poble, em fixo com ho fan i al final ja m'assemblo a un d'ells, lo bo es que jo ric mentre ballo i aquesta gent esta ben seria, fan molt riure, a mes les dones van amb els trajes tipics i els colors resalten sota la lluna plena. Acabem amb en Julio ben tocats, parlant en Aimara i amb amics del poble que van fins al cul, curiosos s’ens acosten i volen ser amics, pero ja ni els entenc jejejeje!!!! A les dues baixem a peu cap a l'hostal i caiem rendits al llit, quina nit mes boja, quin dia mes bonic, dies per no oblidar mai.

El dia seguent es lleva ben net, es veu tot, no hi ha borres i el sol escalfa amb força, esmorzem tard, anem al poble i al mig dia a la piscina, pero ja ens espera el viatje de tornada a La Paz, alla dema es la processo del Gran Poder, una gran festa de la ciutat, pero jo, em sembla que em tocara fer de guia amb el Didac, doncs s'emporta uns amics al Huayna Potosí i encara que fa uns dies que l'he pujat, tinc ganes de fer muntanya, fare de guia, i aixi tambe conec a gent de La Paz. El transport de tornada es una combi, som 15 dins i la comoditat no sobra, tres horetes de ruta, dels 1.100 als 4.700 metres d’alçada i despres fins La Paz, a 3.600 metres, la foscor del vespre ja es entrada i a la ciutat els preparatius per la festa del Gran Poder, ja abunden. Que farem dema, Gran Poder o Huayna Potosi??????????? La resposta, en el proximo ejemplar, fins dema!!!!

salut i força!

De Sucre a Coroico, pasant per La Paz.

Buff que be, ja estem arribant a la Paz. Despres de 13 hores de bus, collons ja era hora. He passat quatre dies a Sucre i nomes m'hi volia estar dos dies. Pero es que ha estat molt be, hem fet una bona colla, semblavem la UE, alla on anavem erem Catalans, Belgas, Danesos, Italians, Anglesos, Bolivians, Francesos i tots junts, ballant i maman com bons amics. Pero ens teniem que separar i per molt greu que em sapiga, es un dels punts del viatje, coneixer i separar-te, es el que fa mes mal, pero tambe enforteix molt la ment.

Ara estem baixant del Alto, estic amb el Julio, l'amic urbanita, estem flipant de la vista que tenim de la ciutat i com no, del Illimani, que esta començant a rebre els primers raigs de sol del dia, ara son les set del mati i baixem corrents enrere les combis que porten la gent a treballar, el Alto es un caos i a mes i fa un fred que pela, doncs ara feia dies que ens haviem acostumat al bon temps, aiss quin mal.

Arribem a l'hotel Torino, salutacions i abraçades i ja ens destinen a les nostres celdes, ara m'ha tocat la 68, amb vistes enlloc. Baixem a esmorzar i com sempre, faig de guia al nou benvingut que arriba, notem el fred i no el soportem i com no: la contaminacio dels tubs d'escapament ja comenca a fer acte de presencia als nostres adolorits pulmons. Vaig a veure si trobo el Didac, el guia Catala de l'agencia, es en alla i te noticies, ell diu que dolentes, jo ja no se com catalogar-les, pero espero pacient l'explicacio: resulta que com que el pressupost del tema del IMAX es força gran i com que hi ha molta gent ficada pel mig, la cosa s'endarrerida un mes, aixi doncs comença el dia 15 de Juliol. Jo, mig adormit del viatje, tip de l'esmorzar i tocat pel fred, reacciono molt tranquil, m'haure de replantejar de nou el viatje, per dins em moro, doncs ja ho tenia coll endins, el dia 10 ja estava arribant, i tot....... Pero be, si tots els problemes fossin aixi......en Didac s'en va a Xile, tornara el dijous i potser el dissabte anem al Huayna Potosi, si, si, de nou al Huayna, semblare un guia, pero es que necesito mourem i amb ell tot es mes facil pel tema transport, material, calers jejejeje.

Passem el dia voltant, tambe faig una petita migdiada, el cos se la mereix. Al vespre anem a sopar, per sort hi ha un grup de musica Cubana i gaudim d'una bona vetllada. El dimarts em llevo molt be, les hores que he dormit m'han deixat ben descansat, pero tinc el coll un xic irritat, ja ho vaig notar a Sucre, en alla una nit vaig quedar sense veu i crec que ara venen les consecuencies. Amb el Julio anem a esmorzar, ell molt foll, demana un tomaquet, i diu: "encara que sigui amb oli de girasol, avui esmorzare pa amb tomaquet". Jo m'ho miro, i li dic: "esperat aqui que ara baixo", vaig volant a l'habitacio i busco l'oli d'oliva que tinc per la muntanya, quan arribo, encara amb la llengua a fora, el sorprenc, "oli d'oliva!!!!!" Ens fotem un pa amb tomaquet de collons, la gent suposo que no enten res de res i nosaltres tanquem els ulls, saborejant aquest petit plaer.

Passegem per la ciutat, ell busca informacio de vols, de trens, de bicicletes, de hostals...i jo, be jo, tinc el cap encara pensant com organitzar-ho tot, em sembla que ja ho tinc, aviat arribara el Pere Vilarasau, i amb ell estare fins que arribi el dia 15 de Juliol. A la tarda m'informo de com anar cap a Coroico, amb transport public, sera ben curios i complicat, pero decideixo ficar-mhi tot sol, doncs el Julio es quedara un dia mes a la Paz, te classes de salsa.

Al vespre passegem per la avinguda 6 de Julio, ja es fosc, pero tot esta iluminat, un grapat de gent va amunt i avall i de sobte ens sorpren una petita manifestacio, aaahhh, es a favor dels esports en alçada a favor del futbol a Bolivia, doncs no se si us en heu enterat, pero el Blatter, el peix gros de la FIFA, diu que prohibeix el futbol a mes de 2500 metres d'alçada, collons i d'on ho treu aixo ara?, poder ja no necesita ara el vots dels paisos andins per ser reelegit? a mi personalment em repugna la idea, em sembla que hi ha quelcom mes, que no esport enrere aquesta decisio, pero be, al igual no l'entenc!!!!

Amb el Julio anem a sopar, ell va fluix per culpa de les salses, son coses que passen amb les coses picants, jejeje. A les deu ja soc a dormir, estic cansat el dia ha estat pesat i dema atravesso cap al tropic, m'espera la verdor, el bon clima i la tranquilitat d'un petit poble. Em desperto just a les vuit, preparo la motxilla i vaig a plegar la maleta grossa, nomes m'endure quatre quilets de roba. Esmorzem amb el Julio, i com no..., pa amb tomaquet!! i ens despedim, ell es queda avui a la Paz i dema vindra amb els Italians a Coroico, ells han arribat avui a la Paz, pero de nit, i ara mateix encara dormen.

Surto del Torino i ..., collons,que fan a la plaça?, es sent molt xibarri, m'acosto, hi.......aaahhh, collons, han organitzat esports al carrer, han tallat el transit, hi ha de tot, juguen a Voley, a Futbol, gimnastes, salten a corda.......que fort!!, s'ho estan agafan fort aquesta gent. Estan indignats amb la decisio de la FIFA i han organitzat un munt d'actes per tot el pais, son la ostia!!, seran com siguin, pero a l'hora de protestar en saben mes que molts d'altres de paisos. Aprofito per fer alguna foto, doncs fa goig la plaça, hi ha gimnastes que inclus fan un castell, com la vella dels xiquets de Valls si fa o no fa...

Vaig al carrer on m'han dit que surten les combis per anar a la Villa Fatima i per sort, nomes arribar en veig una, hi pujo i comencem una travessa per la ciutat, que ens porta a la zona dels Yungas, on surt la carretera que va a la selva. Villa Fatima es un barri, un barri brut, ple de gent amb presses, venedors de tot i mirades que maten. Des d'aqui surten els busos que porten a Coroico, compro el tiquet, haig d'esperar una hora i mitja abans no surti. Passego pel barri, bec un suc de taronja, miro el transit de gent i de cotxes que hi ha, es divertit, al menys hi ha 10 minibusos, tots van a Coroico, tots estan al carrer, el pas es minim, pero per alla hi passa tothom. Venedors de coses em volten pel costat, pero no necesito el que tenen i mels trec de sobre. Tambe hi ha mamites que venen esmorzars, peixets fregits, sopetes calentes, xoclo(Blat de moro)bullit, les olors del menjar es barregen amb la contaminacio dels cotxes i busos que no paren de passar, quin show!!.

Soc l'unic gringo que hi ha per aqui, pero em sento segur, doncs porto la gorra de l'Evo Morales, jejeje, e intento barregarme amb la gent. Un cotxe carregat de sacas gegants arriba, em sembla que son de fulla de coca, pero m'hi acosto per assegurar-me, i si, son plens de fulles de coca, que folls!!. El viatje comenca, som pocs al bus, ni baixant el preu del bitllet(es el que ha anat fent el venedor) no s'ha omplert, per mi millor, doncs podre voltar pels seients, buscant la vista dels paisatges i gaudint dels color de la selva.

En poca estona ja estem a la Cumbre a 4.700 metres i comenca el descens, jo ja m'ho conec aixo i aprofito per mirar el paisatge amb mes tranquilitat, doncs l'altre cop tenia que baixar apretant els frens de la bicicleta. Fa un dia precios, blau, amb boires que juguen enfilant-se a tots els cims i els esperons mes verticals. Baixem i baixem, arribem als controls policials, aqui es veu que ha plogut, tot es ben moll i la boira molt mes densa ens va acompanyant mentres ens engoleix dins seu. Passem el trencant de la "Carretera de la Muerte" i seguim per la nova carretera que han construit, llastima de la boira, doncs la vista deu ser celestial, pero fins un bon tros avall, nomes veig les plantes que hi ha al costat de la carretera, aixo si, ja es deixa nota el calor del tropic. Passem un parell de tunels, un de llarg, on trobem gent que treballa a les carreteres.
Per fi, el sol torna a manar, llueix com l'astre que es i les vessants verdes i verticals semblen agrair-li el calor i la llum que els hi regala.

Un riu serpenteja metres i metres avall i al fons, en un turo enfilat, el poble de Coroico, que bonic i assolellat es veu. Baixem fins al riu Coroico, on s'ajunta amb un altre afluent, l'aigua rugeix i treu espuma, pero nosaltres ens separem d'ell i ja pujem direccio del poble. Hi ha una mare jove i el seu fill que dormen al compas dels bots que fem, s'ha quedat amb el pit a fora. Feia estona que el nen plorava, ella li ha donat el pit i ara,els dos han quedat ben relaxats, fan goig. I per fi els color de les cases m'atrapen la vista, recordo el poble d'haver-hi passat i una sensacio d'alegria entra dins meu, passem la plaça, el bus no para, pássem el poble, el bus no para, "collons...!!, i en Corioco que,no se para???? "els hi crido.

Baixo ja uns metres despres del poble i com un caminant, hi entro a peu, cansat del fred, entro al paradis, al paradis dels mosquits, que tarden poc a fer-mo saber. Busco l'Hostal Cafetal, es a les afores, demanant, demanant, el trobo i entre gossos, francesos, plataners, lloros i altres arbres fruiters i selvatics em relaxo, ja soc a Coroico.

Salut i força!!!